dissabte, 28 de novembre del 2009

Vilanova de Prades


Avui hem anat a Vilanova de Prades en Pep, la M. Alba, la Rosa i jo. Zona desconeguda per mi -com gairebé totes, jeje- i que ha resultat ben interessant. La roca és un conglomerat curiós, gairebé totalment recobert de calcari que deixa un munt de forats a la vista. Alguns de bons i la majoria dolents, el que obliga a tastar-ne més dels que un voldria quan es va a vista com avui.

La sortida d'avui havia de servir per provar com em respon un dit, que l'he tingut adolorit des de fa gairebé una setmana... és que això d'entrenar no s'ha de fer!

Hem començat al sector Pitufos i la Rosa i jo, a la via Pitufos, un suposat IV+ que ha resultat bastant més complicat del que es podria deduir del grau. Després, hem anat cap a la dreta, fent la Makoski i, despreś, Emboscada i Arpó. Aquestes vies presenten una dificultat creixent, amb alguns passos on cal mirar-s'ho d'allò més bé. Encara que, com a molt, arriben a V+, a la majoria de llocs serien uns bons 6a... però sembla que aquesta és la tònica general per aquí. Sabent-ho ja està!

Jo mateix, fent Pitufos.

La Rosa, també a Pitufos.
En Pep, a Makoski.

La M. Alba, a Makoski.

Després ens hem mogut cap a l'esquerra, hem passat per sota la Ruta del císter i El pi per arribar al Sector curull. Aquí, la Rosa i jo hem fet l'Esperó desapareció (6a), via que segueix -com no- un esperonet curiós on cal anar buscant bé per no complicar-se més del que cal, que no és poc. Hem fet reunió a la cadena de la via Banana Yang perquè en Pep i la M. Alba estaven a Yosemite, on ens hem enfilat despreś.

Yosemite (6a+) comença per una placa a la dreta d'un fissura herbosa on caldria passar-hi la podadora. Si es vol esquivar la vegetació cal fer uns bons passets de placa d'apretar bé el cul i les dents. Més amunt, una fissureta amb un tram bonic que segurament dóna nom a la via. Després la fissura es torna cega i finalment desploma i cal buscar-se la vida bé anant per la placa, bé tibant-li fort per la fissura i el desplom. La dificultat és similar -i alta- pels dos camins: els he tastat un de pujada i l'altre en top-rope baixant. Molt assenyadament, la Rosa ha optat per deixar el darrer tram per un altre dia i ha decidit que per avui ja havia tibat prou.

Com que a mi encara em quedaven ganes de tibar, hem anat més a l'esquerra, passant pel Sector del sostre fins al Racó dels corbs. Aquí he atacat en primer lloc la Lluvia y truenos (6a). Uns passets ben curiosos per superar el desplomet inicial ens porten a una placa d'anar fent amb una entradadeta curioseta a la reunioneta. [Nota en off: Avui hem rigut constatant que el llenguatge dels escaladors està ple d'eufemismes: que si "hi ha un passet", que si "només és qüestió de pujar peus" -com si escalar consistís en alguna cosa més que pujar peus-, que el pas és "guapo, guapo"... només per no dir les coses pel seu nom!]

Després d'aquesta via, una altra amb estrella, la Ochi tai-tai (6a+) a la que he aprofitat per posar les cintes mentre baixava de la Lluvia, no fos cas que m'emportés alguna sorpresa! I no, la via ha anat sortint: Una entrada bastant burra porta a una zona seguint una fissureta. D'aquí a un terreny un xic dubtós -no ha caigut res- i un final de placa ben guapo, també amb entradeta curioseta a la reunioneta.

Per acabar, com que en Pep acabava la Caza mariposas (6b) al sector Curull, m'hi he posat en top-rope per finalitzar el dia tot i que ja tenia els peus adolorits. Val a dir que segurament és la millor via que he fet avui! Una entrada fina però on es veuen molt clars els passos per arribar a un desplomet que es supera bastant còmodament amb una bona bústia d'esquerres i un bidit rabiós amb la dreta i després canto bastant generós per acabar de gaudir la via.

Després de baixar hem dinat al poble, al local que hi ha a la rotonda i hem enfilat el camí de tornada. Un bon dia d'escalada, en un entorn molt guapo, amb roca curiosa i en bona companyia! Caldrà repetir...

dissabte, 21 de novembre del 2009

Fanal Nocturn


Després d'un munt de dies de no fer via llarga, hem anat a Àger, a la Fanal Nocturn del Cap de Ras. Ha suposat estrenar-me a una paret on no em faria res tornar-ne a fer alguna altra. Una altra estrena ha estat poder comptar amb en Mohawk com a company de cordada, junt amb en Jortx.

La via ha estat àmpliament explicada a diversos blogs. La gent del Club de Montaña Ayud tenen una bona ressenya que em permeto copiar aquí.

L'aproximació és evident un cop situada la via, cosa que, d'entrada, ens ha costat un xic. Un cop a peu de paret, com que no sabia què tal em trobaria a la via després de temps de sols fer (el) totxo, m'he demanat els primers llargs i he acabat fent els tres primers.

El primer llarg (6a+) té un començament plaquero on s'ha de donar la talla tibant de coses xiques i controlant bé els peus. He anat fent fins la darrera xapa on he hagut de fer un esforç extra per xapar perquè les cordes no es deixaven. Serà que m'ha agafat en fred però m'he ben inflat i he preferit penjar-me per estudiar la sortida de la zona xapada, que no té especial dificultat. Després ve un terreny sense especial interès (IV), travessant una feixa que puja en diagonal des de la dreta i acabant enfilat en un bloc on hi ha la R1. El primer tram del llarg està ben assegurat i després es poden posar alguns tascons, aliens i friends al gust.

Als primers passos del primer llarg...

... buscant la millor ruta!

El segon llarg comença per terreny senzill (III) i arrampat per anar a buscar una placa vertical precedida d'un petit desplomet. Uns passets de placa ben guapos (V) ens porten a una cornissa des d'on accedim a la R2, un xic a l'esquerra. El llarg està equipat, podent llaçar una savina al començament de les dificultats.

El tercer llarg (IV+) comença superant un tram vertical per anar cap a l'esquerra a buscar un díedre senzill però guapo. Es surt del díedre cap a l'esperó de la dreta per enfilar més o menys recte cap a la R3. A banda d'una xapa a la vertical de la R2 cal equipar la resta de llarg, novament amb tascons, aliens i friends al gust.

En Jortx, sortint a l'esperó del tercer llarg.

A continuació venen dos llargs esplèndids que han anat a parar a mans d'en Jortx. El quart (6a+) comença per una placa preciosa, amb bona presa fins poc abans de la primera xapa. Aquí comença un tram de placa vertical solcat per una fissura. Per arribar-hi cal anar amb compte de no tocar massa una llastra sospitosa i de seguida ens trobem fent uns passets delicats a esquerra i dreta fins entrar en un terreny més senzill que ens porta a un desplom força espectacular. Sortosament apareixen bones gandes que fan que el pas surti amb menys dificultats de les esperades. Per acabar un tram senzill fins la R4. Hem posat un alien després de la primera xapa i la resta està al seu lloc.

En Jortx, procurant evitar la llastreta sospitosa...

... i en Mohawk arribant a la reunió.

El cinquè llarg (V+) també és una meravella, en aquest cas exclusivament de placa. Després d'un primer tram per terreny senzill, la dificultat està en pujar peus per anar a buscar l'esquerda que creua la llastra/bloc. A continuació, una placa ben maca, amb flanqueig a l'esquerra per finalitzar el llarg. Aquí no hem afegit res a les assegurances que hi ha.

En Jortx encarant les dificultats del llarg.

En Mohawk encarant els darrers metres del cinquè llarg.

En Jortx també ha estat l'encarregat de fer el següent llarg (IV), de tràmit per anar a buscar la R6. Finalment, no sabem si hem anat per la Burundanga, però està clar que hem arribat al lloc correcte!

I el mestre Mohawk ha esta l'encarregat del tercer llarg difícil de la via. Una entrada bloquera amb peus bastant justets per anar a buscar una fissureta cega i d'aquí a algun canto millor (6a+). Després algun pas interessant per sota d'un bloc característic, tot això assegurat en la seva justa mesura. Arribat a aquest bloc la dificultat va minvant fins arribar la R7 on hi ha un spit i que hem reforçat amb algun merlet i un friend.

En Mohawk a l'entrada bloquera del setè llarg.

Al darrer llarg hem anat cap a la dreta fins on la cornissa convida a sortir al cim per una placa a la dreta d'una fissura.

El descens es fa seguint la cresta cap a l'est fins trobar una gran fita que indica una desgrimpada d'uns metres fins una feixa. Seguint aquesta feixa cap a l'est anem perdent alçada fins arribar a la base de la paret. Sols ha restat un passeig fins al cotxe i un altre fins a casa on hem arribat (bé, almenys els del Bages) a temps per dinar -tard, però dinar!

dissabte, 7 de novembre del 2009

Revolt familiar


Avui havia de ser dia de grans projectes, però finalment la ferralla s'ha quedat al seu lloc. En comptes d'això, hem fet una sortideta familiar, amb la Mònica i la Rosa cap al Revolt de l'Àliga, un bon raconent per anar en poca estona. La Mònica amb el llibre a sota el braç perquè a l'insti hi té més feina de la que voldria!

Hem començat fent la clàssica Pixapins, on la Mònica s'ha enfilat amb alegria fins que el cap li ha dit prou.

La Mònica a Pixapins.

Després, la Rosa i jo hem fet la també clàssica Stradivarius (V+) per seguir amb la via #9 que va a la seva dreta i de la que no recordo el nom (V). La Mònica també n'ha fet un tram fins a on hi ha un passet llarg que no ha tingut ganes de lluitar.

A Stradivarius.

La Mònica a la #9.

Per acabar, la Rosa i jo hem fet el 2n 6a començant per la dreta, que segueix un díedre desplomat la mar de curiós.

Jo mateix al díedre esmentat.