Surgrimpi

Tarda

2012-01-24T22:21:00.002+01:00

Porto un munt de temps sense sortir, i no és pas per falta de ganes... ni d'ocasions! Però una organització nefasta ha jugat un munt de males passades... i sembla que seguirà! Finalment, amb en Pep hem fet una escapada de tarda, cronòmetre en mà, no sigui que el cap de setmana torni a sortir granota i que, com a mínim, em pugui treure el mono!

Enfilem cap a Can Jorba, on hi ha penya al nou sector del Manantial. Però nosaltres enfilem cap a l'Odio Africano. Allà comencem par la via #18, la de més a la dreta (6a). És una via ben guapa, majoritàriament d'anar fent, però amb alguns passos on cal mirar-s'ho. Acaba anant per un llom de roca dins la canal i sembla que té continuació per la paret de la dreta.
Baixant d'aquí, ens posem a la Aresta (6b). L'inici és suau fins a sota el sostret on la via canvia de banda, creuant l'aresta. Aquí hi ha alguns passets on ja s'ha de tibar més. Després encara ens trobem amb uns passos de finura que Déu n'hi do. La roca és bona, però hi ha alguna llastra que seria dubtosa si no fos perquè ja hi ha passat molta gent, i se suposa que ja hauria caigut, jeje.

A Aresta.

Tornant hem fet una visita al Manantial, on ens hem posat a la més senzilla, Liquenatus (6a). El nom és escaient, donat que té un tram amb la roca recoberta d'una capa negra. A més, hi ha un xic de terra en alguns llocs, però a banda d'això és prou bona. La via va de moviments relativament llargs sobre els forats justos. Es deixa fer, però no s'hi val a badar. Sembla que hi ha un intent d'allargar la via uns metres. Probablement per això la reunió no té cadena sinó una baga entre xapes.

Fent la Liquenatus.

Aquí ja hem estat sols i la tarda no ha donat més de sí perquè encara hi ha feines per fer!

Pas d'Estrès a la Paret Bucòlica

2011-12-07T21:06:00.004+01:00

La Paret Bucòlica és una paret de dimensions modestes en comparació amb les que l'envolten, però té una colla de vies ben atractives. Fa temps vaig fer la Terra de Dinosaures, a la part dreta. Avui, amb en Pep, hem anat a la part esquerra, a fer la Pas d'Estrès. Una ressenya prou detallada, aquí i una panoràmica més general aquí.

Aparquem i enfilem l'aproximació per la torrentera, anant seguint les marques de pintura vermella i les fites, atents a sortir de la canal per la dreta quan les fites així ho indiquen. La via és la primera que es troba seguint les fites. Un xic més a l'esquerra comencen la Treintaitantos i la Pedra de Tartera, força juntes al principi. Això pot servir d'orientació.

Comença en Pep el primer llarg. No presenta dificultats apreciables llevat de la superació d'un ressaltillo, on cal fer una tibadeta. La reunió és sobre una llastra, visible des de baix.

Començant la via.

La segona tirada és una placa excepcional. Alguna tibada de llastra al principi i després franges horitzontals al·lucinants, amb molt bona adherència de peus. Uns passos més suaus i un muret final, amb les típiques franges i els típics passos de calcari. Mentre he fet aquest llarg anava bufant un vent glaçat que, malgrat el solet que feia, feia témer que passaríem fred. Sortosament, la segona reunió és en una feixa arrecerada i a partir d'aquí el vent ja no ha molestat.

El segon llarg: Una placa "10".

El tercer llarg té un inici durillo, de pujar peus fins anar a buscar una franja bona (de les que tenen la punxa rovellada). Després cal seguir encara recte amunt i flanquejar després a l'esquerra, cap al tercer parabolt. A partir d'aquí passos suaus fins una feixeta, on comença una placa força llisa fins a sota el sostret que ratlla la paret. Per superar-lo cal un xic de finura fins agafar una llastra boníssima i pujar els peus amb decissió sobre el fil del sostre. Després, anar fent fins la reunió. És un llarg ben variat!

Pas curiós al principi del tercer llarg.

Finura fina al mig del tercer llarg.

Preparant la superació dels sostret.

La quarta tirada surt per l'esquerra i ataca una altra placa excepcional, tota ella un xic més difícil que la segona tirada. Van sortint cantos, però cal anar escalant. De fet, és una característica de la via: l'equipament està on ha d'estar, però obliga a gaudir de l'escalada! Al final del llarg alguna tibadeta, mai tan exigent com al llarg anterior. I tranquils, que la xapa acaba apareixent!

La quarta tirada és una altra placa "10", on cal anar fent... i aguantant!

Sortint de les dificultats a la quarta tirada.

El cinquè llarg té la dificultat concentrada en un pas a la sortida de la reunió (6b+ o 6c segons la ressenya). Com que en Pep li ha tret l'entrellat, m'ha sortit (de segon): cal anar amb tendència a l'esquerra i el pas clau és aguantar bé d'una frangeta vertical amb la dreta i aconseguir caçar preses millors a sobre. Després cal seguir escalant, però el terreny és molt més tranquil. Un ressalt vertical abans de la reunió a l'arbre és probablement el més dur del que resta de tirada.

El ressalt final del cinquè llarg.

La darrera tirada, que podria semblar de tràmit, és també molt bona, com la resta de la via. Comença per la paret de la dreta del díedre i s'enfila amb tendència a la dreta. La roca té un aspecte dubtós en algun punt, però sols cal estar a l'aguait. Trobarem algun tram de finura ben curiós i un final de via força atlètic, tibant de la fissura que permet superar per l'esquerra el barret que marca el final de la via. Reunió a la feixa, amb dos parabolts.

Als primers metres de la darrera tirada.

El resum de la via és simple: excepcionalment bona!

Ivan al Timbaler del Bruc

2011-12-03T19:38:00.006+01:00

Avui hem anat a la Ivan del Timbaler del Bruc amb un dels seus aperturistes, en Jordi, i en Pep. La via havia estat restaurada fa uns anys, però en Jordi tenia ganes d'acabar de polir algun detall i jo la tenia a la llista de vies interessants... així que tot ha encaixat a la perfecció!

Ahir vaig anar de farra i avui hem matinat força... una mala combinació per anar a escalar, però tot ha anat rodat i ha estat una sortida genial. De tota manera, en sortir del cotxe feia una fresca considerable acompanyada de ventet -mals auguris per una via bastant exposada al vent. Ben equipats ens hem plantat a peu de via on el sol ens ha rebut amb els braços oberts, el que ha permès deixar la tercera capa a peu de via!

En Jordi no tenia feina ni al primer ni al darrer llarg, així que se'ls demana. La via comença superant un ressalt i anant a buscar una fissura. Posa un pont de pedra abans del primer parabolt i la resta està al seu lloc. Mentre pugem nosaltres, apretem una xapa que estava un xic fluixa. La primera reunió està en un replà molt còmode un xic a l'esquerra (20m V).

En Jordi M. al primer llarg...

...i en Pep al mateix lloc. El que fa la perspectiva!

Des d'aquí en Jordi comprova que les forces de la natura han anat treballant: s'ha aixamplat una esquerda a la reunió! També comentem una llastra que fa un xic de por, tot i que la via no passa per allà. Potser caldrà fer-la baixar...

El segon llarg, a càrrec d'en Pep, segueix la fissura-bavaresa. Els primers passos són més descansats anant per la placa, però aviat cal fer el bàvar fins que la via es decanta a l'esquerra, en un tram desplomat per sota d'un bony. Aquí en Pep ha posat un alien per protegir el pas que hi ha per anar a buscar una xapa. Aquí s'ha de tibar força i l'alien fins i tot fa un xic de nosa. Passat aquest tram, el terreny s'ajeu un xic i es progressa més còmodament amb tendència un xic a l'esquerra. Quan la via recupera la verticalitat, cal cercar els millors cantos -que no són masssa bons, per cert- a l'esquerra de la línia de xapes. Quan ens posem a sobre d'un gran bloc gris característic (i romo) ja baixa la dificultat (30m 6a+). En Jordi ha tret un burí vell aixafat que encara quedava a la via i ha anat apretant algun parabolt. Al llarg hi queda un xic de tot: pitons, tacs, burins, spits i parabolts, però tot en bon estat.

Negociant els primers passos del segon llarg.

Al crux del segon llarg.

En Jordi, arribant a la R2. La Francesc Sardans al fons.

Des de la segona reunió es surt cap a l'esquerra a buscar una xapa que indica el camí cap a una alzina, una branca de la qual ens mena a la reunió, a la paret del davant a uns 3 m de terra. (20m III) Es pot baixar sense problemes, però nosaltres hem assegurat des de la R. Gràcies al treball de jardineria realitzat ara ja no cal barallar-se amb res (ni ningú).

Preparant-me el material per la quarta tirada.

M'he demanat la quarta tirada, que comença flanquejant a l'esquerra fins a una xapa. Es supera un ressaltillo i entrem a la placa, ben vertical per cert. Aquí cal anar buscant per anar progressant. A uns quants llocs m'he notat ben inflat i pensant que m'hauria de penjar. Però cada vegada m'he anat dient: canvia una mica de posició, descansa, relaxa't, una tibada més i ja et penjaràs a la següent, si cal... fins que el terreny s'ha arrampat un xic i ha permès reposar! Des d'aquí es veu un clau amb un cordino (fins ara hi havia xapes) i un xic més amunt n'hi ha un altre. Aquest tram torna a ser exigent, però força menys que l'anterior. Després d'aquest tram verticalillo, el terreny es torna més suau fins la reunió. He hagut de lluitar i he acabat ben inflat, però he aconseguit encadenar el llarg! (30m 6b)

Des d'aquí fins que s'arrampa abans del pitó hi ha un bonic
tram de continuïtat gens fàcil.

Una foto de la quarta tirada, cortesia de la Marga i l'Albert que,
amb un company, feien la Francesc Sardans.

Cargolant...

Mentre hem anat fent la via, ha aparegut una cordada a la Francesc Sardans i a la nostra R4 hem coincidit aproximadament amb la seva darrera reunió, on el vent comença a ser un xic molest. També aquí en Jordi ha anat cuidant la seva criatura, apretant alguna xapa (spits en bon estat i parabolts).

El darrer llarg comença flanquejant a la dreta per anar a buscar una fissura-díedre desplomat. Uns primers passos on pot ser útil un estrep i un díedre amable una vegada superat el tram desplomat ens porten a la reunió cimera. En aquest llarg hi trobem pitons i parabolts. (20m Ae(quipat)/V).

El meu peu, a punt de desaparèixer, amb el vermell al fons.

Al díedre que mena al cim.

Resulta una via força recomanable. La roca és excel·lent als llargs superiors i força bona al segon i primer llargs. Sols cal anar amb compte en un tram de 3 metres al primer llarg, on es deixa a l'esquerra una llastra descomposta. A banda de les cintes, pot ser útil un alien vermell o groc per la segona tirada i un estrep per la darrera. A la primera podem posar l'alien o llaçar un pont de pedra abans de la primera xapa.

En Jordi i jo mateix, a punt per la baixada. Gràcies per obrir vies!

Ecos: Pluja d'Idees + Juan Bala

2011-11-19T23:24:00.007+01:00

Avui hem comprovat que no tot s'asseca ràpidament a Montserrat, de forma que ens hem hagut de conformar amb un pla B un xic improvisat. Amb en Jortx i en Gatsaule hem acabat fent una ullada a la Cajoleta i ens hem enfilat per on ens ha semblat: resulta que ens hem posat a la Pluja d'Idees.

Comença en Jortx el primer llarg amb uns primers passos finets i d'anar negociant amb cura. A l'alçada de la primera panxeta hi ha un pas concentradet on s'ha de donar la talla. Després, és qüestió d'anar fent fins la reunió.

En Jortx als primers passos de la Pluja d'Idees.

Encarant el pas clau del primer llarg.

El darrer bony de la primera tirada.

Em poso al segon llarg, que es veu bastant més tranquil. La sortida de la reunió té uns passets d'anar controlant. Després trobem bon canto fins a un desplomet que es supera sense massa dificultats. Aquí trobo un parabolt i des d'aquest no aconsegueixo veure res més. La lògica de la via indicaria anar recte amunt, però hi ha un desplom a uns tres metres i no es veu cap xapa per enlloc. Buscant informació sobre la via he vist que no sóc pas l'únic que no ha trobat el camí correcte. El desplom es veu més suau cap a l'esquerra (hi ha un burí que no xapo) i m'encamino cap allà. Vaig navegant posant un parell de merlets fins trobar una reunió de dos burins en diagonal a la dreta (unes metres per sobre de la nostra reunió). Amb la ressenya a la mà probablement hauria flanquejat fortament a la dreta pel llavi on he trobat el meu darrer parabolt, però això no és pas massa evident... ho dic baixet, perquè els companys s'han acarnissat amb les meves aptituds...

Jo mateix al segon llarg.

En Joan ataca el tercer llarg, sense massa complicacions fins al cim. Quan pensàvem que hauríem de rapelar la via ha aparegut (ai, la vista!) la instal·lació de ràpel que porta fins al collet a la banda oposada. Des d'allà caminem fins al que serà el nostre objectiu: pujar el Montgròs escalant!

Arribem a la paret sud del Montgròs i ens posem a la primera via que trobem, que resulta ser la Juan Bala: la de més a la dreta de la placa pròpiament dita. Em poso al primer llarg i es va fent sense massa dificultats però anant amb compte amb la roca que, en algun moment, deixa entreveure alguna cosa no massa fiable. En Joan s'encarrega del segon, amb molt bona roca i algun moviment finet mentre que el mestre Jortx s'encarrega del tercer, de tràmit. En Joan i jo acabem d'arribar al cim des d'on assegurem al company en terreny molt senzill llevat de dos ressaltets.

Primer llarg de Juan Bala.

En Joan, al segon...

... i treient el cap a la R3.

Dos exemplars d'escalador al cim del Montgròs.

I el dia no ha donat més de sí. Bé, n'hauria donat, però teníem cangueli per la previsió del temps ;)

Cubells

2011-10-31T21:20:00.006+01:00

Després de mooolts mesos de no fer esportiva, i de mooolts mesos de no sortir amb en Pep i la M. Alba, avui hem tornat a sortir plegats les dues parelles. La proposta d'en Pep, Cubells, sembla prou engrescadora tot i que algunes informacions parlen de vies dels 80's, apretades de grau i amb excursions entre assegurances.

Poc abans d'arribar al poble de Cubells, en un petit canvi de rasant trobem un trencall a mà dreta (venint d'Artesa). La pista comença en perfecte estat. Es va bifurcant i tornant un xic bonyeguda, però s'arriba ben bé fins a un replanet que hi ha després d'una pujadeta i que permet deixar-hi el cotxe. Un corriolet ens porta a peu de paret en poca estona. Venint parlàvem de la popularitat de la zona arran del llibre força recent que porta fins i tot algun guiri de visita per la zona. Però quan arribem som sols i el dia encara no està massa clar de per on evolucionarà: acabem de sortir de la boira i hi ha algun núvol... a veure!

Comencem per una via senzilleta, la Serak Esquerdat (5c), que comença a la part més baixa de la primera paret que trobem venint del pàrking. Escalada molt bonica i tranquila fins a una vira que talla la via. Després uns metres més fins a la reunió.

La Rosa a Serak Esquerdat.

Mentrestant, en Pep i la M. Alba han fet la Raskakekasca (6a) i m'han deixat les cintes posades. Aquí ja hi ha algun pas interessant, un a l'alçada de la foto i l'altre entre la darrera xapa i la reunió. Aquí cal escalar un xic entre xapes, però sens dubte que estan al seu lloc.

Als primers passos de Raskakekasca.

La següent parada és al sector del Duc on comencem fent la Arc de Sant Martí (5c). Aquí ja està clar que el dia s'ha decantat pel sol i fa una calor considerable! La via és molt recomanable i variada: una colla de metres on simplement s'ha d'anar escalant, sense cap pas massa apretat. Com el nom suggereix, la via va anant a la dreta, sempre seguint la lògica de la roca. Arribant a la reunió, un milpeus gris també està fent la via en solo integral.

El sol apreta a Arc de Sant Martí.

A continuació ens posem a Ultimàtum (6a+), on els companys ens han deixat les cintes posades. Aquí ja cal tibar un xic més: Passades les primeres xapes cal estar atent a seguir una vireta cap a la dreta, amb molt poca presa de mans fins agafar una bústia raonable. Després, un bon monodit i zona més tranquila. D'altra banda, a la part final hi trobem un muret ben vertical. Aquí no hi ha passos extrems, però millor no encantar-s'hi massa :) Si tenim en compte que aquesta és la via més difícil que he engalomat en els darrers 9 mesos, es pot entendre que n'hagi baixat ben content!

La Rosa a Ultimàtum.

En Pep ha proposat de tornar a l'esquerra, per fer una vieta ben llarga i maca, l'Escudella (6a+). Des de baix ja es veu que les dificultats estan al mur de la part superior... i així és! La via comença molt tranquila per un esperonet a l'esquerra d'un fil de vegetació. Una vegada a la lleixa on comencen les dificultats cal cercar els millors cantos. Aquest és, precisament, el joc del calcari: trobar el canto o forat o llastreta que ens fan la vida més fàcil... o tenim dificultats! Per sort he aconseguit trobar la presa suficient per sortir-ne amb èxit, però els avantbraços comencen a notar alguna cosa que fa temps que tenia oblidada.

Jo mateix al muret clau de l'Escudella.

Després hem anat a la Placa Gran, on comencem fent l'Esperó Pompero (6a). La primera xapa és bastant amunt però en terreny fàcil i després trobem les assegurances on toca. Aquesta és una via molt agradable, on cal anar buscant el millor camí. No es tiba ni de tros com a les anteriors.

La Rosa a Esperó Pompero, porom...

A la dreta d'aquesta se n'ha obert una altra (Aleixolo 5c -gràcies Lluís) que no surt a la ressenya i que queda a l'esquerra de Esos Temblores... Comparteix reunió amb l'Esperó Pompero i és de dificultat similar, potser un xic més plaquera. Molt recomanable, també.

En Pep, a Aleixolo.

I per acabar la jornada ens acostem al sector Braille i ens posem a Chachi Piruli (6a). Aquesta és més curteta (15m) però ben guapa, també. La dificultat està concentrada a la segona xapa, on cal pujar peus en adherència i tibar d'un parell de merdetes fins caçar una llastra boníssima amb l'esquerra (un pas que hem batejat com més piruli que chachi: aquesta sí que és una via estil 80's). Després, amunt i a gaudir!

La M. Alba al pas piruli de Chachi Piruli.

La zona m'ha agradat molt: de ben segur que hi tornaré, però preferiblement a l'hivern. Avui el sol ha estat un xic molest, però ha anat fent una mica d'aire que ho ha anat suavitzant. Les vies que hem fet estan ben assegurades i la roca és excepcional. A més, té l'avantatge de ser a prop de Pons, on els xipirons del Cadí permeten completar la jornada ;)

Funció Clorofílica a la cara oest de la Pastereta

2011-10-26T20:01:00.005+02:00

Aviat tindrem menys hores de llum a la tarda, així que aprofitem amb en Toni per anar a fer una vieta que jo no recordava haver fet, sense massa complicacions: la Funció Clorofílica.

Amb el cotxe d'en Toni aparquem a la placeta de dalt de tot. Hi ha més gent escalant per la zona, uns també a la oest de la Pastereta, fent la Josep Nieto. Ens acostem a peu de via i ens posem els trastos.

Començo el primer llarg. Els primers metres són senzills, però el primer parabolt queda molt amunt, així que poso un bon tascó prop d'un parabolt tallat. Després venen uns passos drets però amb bon canto i posteriorment uns metres fins. Després, terreny suau, amb tendència l'esquerra fins arribar a un replà on pensava que hi hauria la reunió. Però aquesta queda uns metres més amunt. Aquí hi ha un embolic de xapes i acabo anant per la Josep Nieto perquè no he vist els meus parabolts. Reunió un xic incòmoda.

Roca excel·lent al primer llarg.

En Toni, superant el tram vertical del primer llarg.

En Toni ataca el segon llarg, que va a un metre escàs de la JN. Assegurances abundants i molt bona roca ens porten a la R2 en un bon replà des d'on rapelarem després.

Al segon llarg: terreny amable i bona roca.

El tercer llarg ens porta gairebé al cim sense complicacions. Als darrers metres trobem una xapa blava (tota la via han estat vermelles) i una reunió amb dues xapes blaves. Un xic a l'esquerra d'aquesta hi ha dues anelles i uns metres més avall una cadena amb anella d'on hem rapelat nosaltres.

Baixem amb un ràpel de 30m fins la R2. Des d'aquí intentem arribar a baix amb un sol ràpel... amb un èxit relatiu: jo em quedo a una de les primeres xapes de la Zoe, des d'on aconsegueixo arribar a la canal deixant alguna baga que recuperarà en Toni, que fracciona el descens en dos trams.

Val a dir que la Zoe es veu impressionant: caldrà anar-hi -amb mentalitat esportiva, es clar!

Escabroni Escapullini

2011-10-23T23:51:00.008+02:00

Matí a can Jorba amb en Ramon, que no vol perdre la forma de l'altre dia :) Mentre les Roses se'n van a fer una volta, nosaltres ens acostem al peu de l'Escabroni. Sortosament aquesta està lliure. A la Sol Solet hi ha overbooking++ i hi ha una cordada a la BMK amb qui anirem compartint reunions.

El primer llarg comença sobre roca un xic polida. Anem trobant xapes, però cal fer metres per arribar-hi. Poso un tricam a una llastra que queda un xic a la dreta en un lloc on la distància és més gran. Poc a poc, ens acostem a la repiseta on tenim les reunions de la BMK i la nostra.

Arribant a la R1 després d'un bon i llarg llarg.

Els companys de la Bego fan el segon llarg de l'Escabroni. Dubto què fer, però segueixo darrera seu perquè no ens fem gens de nosa. Els primers metres tenen una roca escandalosament bona. Després ve un tram més vertical i delicat, on cal donar la talla al "pas clau" (alguna cosa vol dir això). Possibilitats de llaçar algun merlet abans de la darrera xapa des d'on arribem a la R sense dificultats.

Encarant els moviments delicats de la segona tirada.

Vista des de la R, la tercera tirada sembla molt més complicada del que és: un festival de foradets i roca excel·lent fan que arribis a la reunió sense adonar-te'n. Aquí ja ens hem separat de la Bego, que segueix una línia en diagonal a la dreta.

La mare de totes les plaques...

La darrera tirada concentra les dificultats de la via, però també la bellesa -junt amb la tercera. Comencem flanquejant a la dreta per una repisa, després en diagonal fins trobar el punt més senzill del desplom on una xapa a l'esquerra ens assegura la tibada per entrar a la placa final. Aquesta és una delícia per al tacte, farcida de forats i bons cantos. Anem progressant sense massa dificultats, procurant buscar el camí més senzill per l'esquerra de la línia de xapes. Des de la darrera xapa encarem els metres més difícils fins a la reunió.

Encarant el darrer esforç de la darrera tirada.

Fem un ràpel des del cim fins la R2 on coincidim amb una cordada que baixa de la Sol Solet. Diria que des d'aquí s'arriba a terra amb cordes de 60 m, però tots hem fet un altre ràpel fins la R1 i d'aquí a baix. L'anècdota de la baixada ha estat l'espectacle quan m'he abocat per sobre el desplom final: la paret semblava la Rambla en plena temporada de guiris.

Com diu en Ramon, On és Wally?

Ot el Bruixot a la Filigrana

2011-10-19T23:14:00.005+02:00

Avui hem tornat a sortir amb en Joan i en Toni. L'objectiu, ascendir la Filigrana pel que seria l'Aresta Brucs: la Ot El Bruixot.

Fem l'aproximació pel refugi, passem per la boca de l'avenc dels Pouetons i enfilem canal amunt fins localitzar l'agulla. La via comença just a l'esquerra de la canal arbrada que ralla l'agulla... i tranquils, que acaba per roca i no al mig de la selva, encara que des de baix no ho sembla pas.

Comença en Toni per un terreny amb roca no especialment bona. Una pila de metres fins a un spit i després una altra excursió fins la reunió en roca un xic millor.

En Toni, d'excursió al primer llarg.

A peu de via les palletes han parlat i han atorgat a en Joan el segon llarg. Inici suau que es va redreçant. Trobem quatre xapes als llocs justos i algun passet on cal mirar-s'ho una mica. La roca és prou bona, sense ser excel·lent.

Em toca el tercer llarg. L'inici té un tram vertical amb algun passet interessant, això sí, protegit per una xapa, la protecció de la qual dura fins atacar el bony final. Aquí hi trobem un clau rústic un xic a la dreta. Aquest bony final (comú amb la via normal) comença dret sobre alguns bolos grans on llaço un merlet. Algun pas d'apretar fins al parabolt i després uns passos ben finets i apretadets fins sortir a un terreny més suau. Un alien abans d'atacar la barretina cimera en terreny un xic trencat i monto reunió a dos parabolts.

Sortint de la R2, al pas més vertical.

En Joan, treient el cap a la zona cimera.

Assegurant des de la darrera reunió.

Per rapelar ens hem de moure al costat oposat. Trobem una xapa i una anella que permeten arribar-hi amb seguretat... però els hem vist tard. El rapel deu fer uns 25 metres (amb una de 60 en sobra).

Baixant de la Filigrana... sembla que hagi de caure,
però de moment aguanta!

El resum és: una clàssica Aresta Brucs, on cal conservar la calma, saber buscar i gaudir vibrant :)

Josep Maria Andreví + Aresta Brucs de l'Agulla de Can Jorba

2011-10-15T18:03:00.005+02:00

El Ramon fa una pila de temps que no escalava, i tenia mono. Doncs a tocar roca s'ha dit! Total, que li proposo alguna de les vies de la zona de la Miranda i Agulla de Can Jorba. Com que no està segur de les seves forces, decidim posar-nos a la J. M. Andreví: tres llargs que podem completar pujant a l'agulla si tenim temps i ganes. D'altra banda, ja és causualitat, però repeteixo germans Masó... i jo que no n'havia fet cap!

El primer llarg comença per un esperó i els primers passos son molt fins. Després la dificultat disminueix un xic, però no es pot abaixar la guàrdia. Anem trobant assegurances als llocs que toca, però es pot afegir alguna cosa. Jo poso un alien en alguna banda. En Ramon pateix als primers passos de la via, i no és per menys!

En Ramon al primer llarg. Vist d'aquí sembla un rostoll, però
no ho és tant!

El segon llarg comença flanquejant uns metres a la dreta. Després cal superar una llastra, llaçar una savina i comença una placa no massa complicada que es va redreçant progressivament. Aquí també poso un alien per arribar a la zona més vertical. Un spit, un pitó que belluga i un altre spit protegeixen els passos. Després val la pena llaçar la savina i en uns pocs metres som a la R.

Al segon llarg

El tercer llarg surt un xic per l'esquerra i va resseguint una placa suau amb roca bona. Van apareixen assegurances, incloent un spit que queda un xic a l'esquerra. A partir d'aquí es va a buscar la zona més vertical. Novament poso un alien abans de trobar les dues assegurances del resaltillo.

En Ramon al pas clau del tercer llarg

En Ramon ha anat gaudint dels darrers llargs i anem bé de temps, així que decidim fer el cim de l'agulla. Una caminada, primer una cinquantena de metres recte amunt i després en xic cap a la dreta, sempre buscant el millor camí, ens porten a una canaleta on una corda ens ajuda a arribar a l'aresta brucs, amb un bon replà.

L'aresta Brucs és senzilleta, amb dos llargs. El primer, un xic més dret, va per una roca molt bona. Poso un tricam, més que res per jugar i que en Ramon en vegi un en acció i un alien abans de fer reunió en una bona savina. Puja el company i l'envio amunt. Posa un pont de roca i una savina i fa reunió en un parell de parabolts. Un pas i som al cim.

Vista de l'Aresta Brucs des del replà.

I el replà, vist des de la savina de reunió de l'Aresta.

Optem per baixar fent servir les cames. Aquí val la pena no pujar al cim sinó flanquejar el bony cimer per l'esquerra a l'alçada d'on ens hem tret els trastos. Així ens estalviem descendir-lo amb l'ajut de la corda. Després seguim la carena fins un collet i baixem a la dreta cap al Joc de l'Oca. El remuntem, anem a buscar el coll de Mosset i baixem pel camí dels francesos, en aproximadament una hora des del final de via.

Tarda al Timbaler

2011-10-05T23:21:00.005+02:00

Avui hem anat a fer una via blogger: la Francesc Sardans Fàbregas al Timbaler del Bruc. Crec que no havia fet cap via dels germans Masó, així que avui he estrenat agulla i autors.

Hem quedat amb en Toni i en Joan després de dinar i hem enfilat cap a peu de via. Aproximació ràpida i raonablement còmoda fins identificar el símbol "6Q" als primers metres de roca de la via. Ens posem els trastos i tira en Toni.

En Toni, tirant al delicat llarg número u.

El primer llarg comença terrós fins al primer pitó. Després la roca és mediocre i tenim uns passets força finets mentre hi ha els parabolts. Després el terreny es torna més amable fins la reunió.

Faig el segon llarg i gairebé m'embolico. No sóc conscient de portar una ressenya gairebé a escala 1:1 i el flanqueig i descens tan marcats a la ressenya gairebé em porten a la canal de la dreta :) De fet, s'ha de flanquejar un parell de metres i tirar amunt, en una roca molt mediocre on perilla tirar-te la casa al damunt. Sort que hi ha parabolts sovint. El llarg és curt!

Terreny dubtós a la segona tirada.

En Joan s'ha demant la tercera tirada i s'hi enfila. L'inici és delicat per terreny terrós. Quan s'arriba a la parella de pitons el terreny millora tot i que trobem alguna presa que belluga i restes de terra en algun forat. El primer tram de Ae es fa bastant còmodament en lliure. Després venen uns passos més suaus per arribar a la segona tira de parabolts d'Ae. Al segon s'hi arriba sense complicacions. Després d'agafar-m'hi per ullar la continuació m'hi poso i ho acabo treient en lliure. Cal anar buscant bé a esquerra i dreta i no surt res extrem. Després, rampa fins la reunió, llevat d'un tram més vertical protegit per un pontet de roca dels que just aguanten el pes de la cinta.

En Joan, sortint de les dificultats.

Jo mateix, lluitant.

Faig la darrera tirada. Els primers metres són un xic verticals però amb bon canto. El pitó el veig quan sóc per sobre seu i a l'esquerra: si volem xapar-lo hem d'anar força a la dreta sortint de la reunió. Poso un alien vermell en un llavi, més que res per no oblidar la tècnica, i tiro amunt. La reunió la faig en un parabolt a la boina que el timbaler té al cim.

La baixada, en horitzontal cap al Gerro, amb intuïció -masculina, això sí!

En resum, la via no és una meravella, especialment la primera meitat, que qualificaria de prescindible, però serveix per passar una estona tocant roca. El millor llarg, el tercer.

Arribats a baix encara tenim temps per fer un xic d'esportiva i ens posem a una vieta del Tambor gran (la de la dreta de l'aresta). Tira en Joan amb una mà a la galta, però està clar que no té el xip de l'esportiva ;) i tira fins al cim. La despenjada queda justeta, justeta cap a la canal de la dreta. Pujo jo i trobo la reunió (intermitja). Em despenjo des del cim fins aquesta reunió i d'aquí em torno a despenjar a baix. En Toni també la fa saltant... fins la R "bona", com ha de ser!

En Joan, fent esportiva!!!

I jo, fent el mateix -però això no és tan estrany...

En Toni, gaudint d'una via magnífica.

El resum ha estat una tarda ben agradable en bona companyia. L'espatlla ha rutllat força bé però ha protestat al tercer llarg de la Francesc. Caldrà no apretar més que això!

El Faraó - Desig de Sol

2011-10-01T20:18:00.006+02:00

Després de molts, molts mesos sense escalar a causa d'una lesió d'espatlla avui en Joan m'ha tret a escalar. Jo no tenia cap preferència en especial: sols demanava que no fos de tibar d'espatlla, per exemple, una placa montserratina. En Joan havia de ser a dinar a casa però tenia la proposta d'anar al Faraó, a fer la Desig de Sol... un xic justet de temps, però podem provar-ho!

Fem l'aproximació pel camí de la Palomera i anem a buscar el collet des d'on es veu el Faraó. Baixem un xic i anem flanquejant pel cami oficial (es veuen marques grogues i vermelles, molt descolorides) i, quan estem més o menys a sota la canal, després d'una espècie de sifon que fa el camí, surt un corriolet a la dreta. Entre arítjols i fent un xic el senglar entrem a una canal i en sortim per l'esquerra quan s'endevina que hi ha possibilitats de fer-ho còmodament. Arribem a peu de via per un terreny un xic descompost i ja veiem tot el recorregut de la via.

Des del peu es veuen els dos parabolts de la primera tirada. Com que jo no tinc ganes de tibar, li cedeixo al Joan el tercer llarg, amb la qual cosa queda tot repartit. Comença en Joan!

La primera tirada, saltant una reunió opcional.

El primer llarg "placa llastrosa" té dos parabolts. Hi ha una reunió que no fem i trobem dos parabolts més que ens porten al peu del desplom. En aquests dos llargs empalmats s'ha de vigilar on es posen les mans i els peus, però no té massa dificultat.

Arribant a la primera reunió.

Començo el segon llarg i comprovo que extraploma de veritat:) Però cap problema, per un artificiero nostàlgic, jeje. El llarg està cosit i gairebé s'arriba a la reunió pedalant: a la darrera xapa, un A0 i uns passets de decisió i ja soc a la reunió.

El desplom desploma! (però els passos són còmodes)

En Joan afrontant la recta final del segon llarg.

El tercer llarg té una sortida de la reunió on cal tibar un xic. Aquí he hagut d'apretar i posar-m'hi bé aprofitant que el Joan ha suggerit el camí. Després ve un tram més tranquil, una zona compacta on cal tornar a mirar-s'ho i tranquilitat per entrar a la reunió.

En Joan, als primers metres (durillos) de la tercera tirada.

Això són cantos!

El darrer llarg va a buscar una savina primer i s'enfila al barret cimer seguint un diedret no massa compacte on he posat un tricam per entretenir-me. La reunió cimera és a la instal·lació de ràpel que ens porta a una vira una vintena de metres més avall. Aquí es va a buscar una aresta senzilla que hem assegurat amb la corda en un burí (del parabolt sols en queda l'espàrrec retorçat).

La baixada ha comportat alguna baralla amb la vegetació, però ha anat raonablemet bé pel que podia haver estat :) Finalment hem arribat a baix i a casa amb temps suficient perquè en Joan atengués els seus compromisos amb un retard mínim.

Faig una valoració molt positiva de la sortida: no he tingut cap molèstia tot i que he procurat tibar el mínim possible. El llarg difícil ha sortit bé... què més es pot demanar?

Lesions...

2011-09-30T19:32:00.002+02:00

Porto deu mesos amb una lesió a l'espatlla...

Diria que tot va començar entrenant al rocòdrom: és molt habitual anar flanquejant per fer metres i guanyar pila. La temporada passada feia com la majoria dels habituals, començar per la paret de la dreta i anar flanquejant a esquerra i vaig tenir unes molèsties a l'espatlla esquerra. Aquesta temporada vaig optar per flanquejar a la dreta... total, que he tingut l'espatlla dreta cascada. Les primeres molèsties van ser a finals de novembre de 2010 i vaig deixar d'anar al rocòdrom. Al gener la cosa anava empitjorant, visita al traumatòleg, ressonància i diagnosi: una tendinitis lleugera al supraespinós. Vaig anar fent el que manava el metge però el dolor anava augmentant. La fisioteràpia tampoc no va donar resultat: fes el que fes (escalar o reposar) el dolor anava augmentant progressivament.

A mitjans de juny la cosa estava greu: gairebé no podia aixecar el braç dret. Novament torno al traumatòleg que m'informa que estic fent una capsulitis adhesiva:
Es tracta d'un procés que comença amb un dolor que va pujant progressivament fins gairebé impossibilitar el moviment, sovint sense cap causa especial que ho desencadeni. Després, també progressivament la cosa va millorant fins estabilitzar-se: hi ha qui recupera la mobilitat i hi ha a qui li queda limitada. El procés sol durar entre 12 i 24 mesos!

Total, que em va fer una infiltració de cortisona. Vaig veure les estrelles i l'endemà m'havia d'ajudar amb l'altra ma per posar la dreta sobre la taula i fer anar el ratolí... Però després el dolor va anar baixant i baixant progressivament. Ara la rehabilitació anava ajudant i a finals de juliol el dolor és molt lleuger. Sense rehabilitació vaig millorant fins a finals d'agost quan, un dia, decideixo tirar-li un tronc al gos dels sogres: vaig sentir un crac a l'espatlla i vaig al·lucinar del mal. Total, que tornem a començar, aquesta vegada sense metge ni rehabilitació. Avui l'espatlla ha millorat bastant: no està com abans de l'incident del tronc, però força bé. Total, que demà torno a la roca, passi el que passi!

Lliçó que he après: els flanquejos en desplom són molt exigents per l'espatlla. Són molt freqüents els passos d'hombro i aquests acaben passant factura. Si ets jove, segurament no passa res, però si no n'ets tant...

Artifo a Can Maurí

2011-04-20T23:32:00.005+02:00

Després de bastant de temps, tenia ganes de tornar a treure la pols al martell. Al Toni la idea li ha semblat atractiva (malgrat que mai no s'ha posat a un embolat com aquests) i hem anat a Can Maurí a fer una de les vies d'artificial que surten al llibre i de les que no he sabut trobar informació a la xarxa: la Via Número 1, de tres llargs: A2+, A2 i V.

Carregats com rucs ens plantem a peu de paret on, malgrat el sol que fa, bufa un vent fresc que ens farà la guitza durant tot el dia. Em carrego de material i començo. Els primers metres són Ae, amb xapes antigues. Quan es comença a insinuar una fissura, comença la festa. A base de Ps i universals, algunes Vs (alguna de retallada) i algun pla vaig fent. Tot entra bastant bé. Arribo a un punt on crec que em pot anar bé un bong i li demano al Toni que me'n faci pujar. Quan els tinc, veig que potser puc posar un friend... El provo i aguanta. Després, un altre friend. He de reconèixer que m'ha costat deixar la seguretat dels claus però aquí el terreny permet estalviar martellades. Un alien més i ja veig la reunió. Uns passos més, incloent un tascó perfecte, i ja hi sóc!

Comença la festa després dels primers metres de Ae.

Vaig pujant...

... i això extraploma de veritat, tot i que no ho sembla!!

Encarant els darrers metres.

En Toni, des de la R1.

La reunió és ben penjada, sobre tres cargols d'aquests autoperforants. Dos d'ells collen una cadena amb una argolla rovellada. Després de pujar el petate he redescobert la comoditat de la guíndola! A en Toni, aquest llarg li ha servit de Màster Express en tècniques de pedal. Malgrat la novetat, la cosa ha rutllat a la perfecció! Per practicar amb els estreps, no ha jumarejat sinó que ha anat fent el llarg a l'estil clàssic.
Malgrat anar ben tapat, he acabat tremolant. Segur que la por també hi té alguna cosa a veure, però diria que el causant directe ha estat el vent fred que bufava constantment i que el cel s'h anat tapant progressivament.
Parlat de coco i de pors, quan he arribat a la R hagués dit que sí a qualsevol proposta de baixar directament des d'allà. I és que el llarg següent es veu absolutament net! Després, a base de fixar-m'hi, he vist el perfil d'una xapa sobre un sostret... queda clar per on va la via!
Després de menjar, beure, reposar i veure que el company tira com una màquina, tot torna a la normalitat. A la reunió, torno a reordenar el material i em preparo per fer el següent llarg.

Aire sota els peus a la R1.

El segon llarg segur que té moltes menys repeticions que el primer. Al primer hi ha marques clares d'on s'ha pitonat, mentre que al segon gairebé no hi ha cap marca. Començo amb un tascó, un universal i un parell de friends un dels quals en una lleixa horitzontal sense poder-lo veure. El provo i aguanta. Quan el veig, comprovo que ha quedat bé. Després d'alguns passos més, novament un friend horitzontal a cegues. Des d'aquí ja arribo a la xapa i comprovo que més amunt n'hi ha una altra. Poso alguns plans i algunes Vs. Amb les Vs, la història de sempre: cal saber parar a temps, en aquests terrenys més aviat tous. Per entrar a la reunió trobem una tercera xapa.

Aquest llarg és més curt i, per tant, més ràpid que el primer: Al primer he trigat 1h45 i al segon 1h10 aproximadament. No són horaris espectaculars, però ja n'aprendrem més! Com era d'esperar, la segona R és més còmoda que la primera! Mentre he anat fent el llarg, el cel s'ha tapat més i més i deixa anar alguna goteta.

Als primers metres del segon llarg.

Després del sostret de la segona tirada.

En Toni, treient el cap a la part final, ja vertical.

Un descens volat, que ens deixa a bastants metres de la base.

La visió del tercer llarg no convida gens a aventurar-s'hi. M'atreviria a aventurar que, si el segon llarg es fa poc, el darrer no es fa mai. Es veuen dues xapes sortint de la reunió i després, quan el terreny es torna vermellós i descompost sols es veu una xapa rovellada en un tram on el terreny es redreça en vertical. Sense tenir més referències que el croquis de la guia que indica una volta estranya, i havent acomplert l'objectiu que buscàvem, decidim que la via s'acaba aquí i preparem el descens. Despenjo el company i el petate i munto la instal·lació: La reunió és de 3 spits i hi ha una baga envellida que enllaça dues xapes amb un maillon. Deixem un segon maillon i un cordino que lliga la xapa restant... i és que el ràpel s'ho mereix! Amb una sola corda de 70m s'arriba a terra (bastant lluny de la base!), de manera que la corda auxiliar podria haver estat més prima, però d'entrada no ho sabíem!

Torrelletes primaveral

2011-04-09T20:38:00.002+02:00

Avui hem sortit amb la Rosa, aprofitant les circumstàncies favorables. Havia de ser un dia radiant i així ha estat! Hem decidit anar a buscar el sol i l'hem anat a trobar a Torrelletes. No és una zona gran, però hi ha unes quantes vies la mar de guapes.

Hem començat per la Rocasana (V+) i aquí he vist les estrelles en un pas d'hombro que hi ha al pas clau de la via. És el que té el calcari, fins i tot a les vies senzilles: Passos de canto a canto amb res entremig. O hi jugues, o baixes :)

A Rocasana.

Després ens hem posat al Díedre de la Figuera (V+) sense més incidents.

Amb la Figuera del Díedre...

Hem anat a buscar l'ombra de l'arbre i hem fet Tela Marinera (V+/6a). Una entrada ben curiosa, amb pujada de peus i tibada de monodit. Després més calma i atacar el darrer mur, que sembla més difícil vist de baix que un cop hi estàs posat.

Tela Marinera!

Per no moure'ns de lloc, a continuació hem fet La Fosca (V+). Entrada més suau que l'anterior i el muret similar o potser un xic més difícil.

A La Fosca.

I, per acabar, hem atacat Pica'm l'Ullet (V). Encara que ja l'havia feta, ha estat també com si fos a vista, i m'ha costat més que les anteriors. Repassant el bloc ja em va fer aquesta impressió l'altra vegada. Més passos delicats que a les altres. Segurament hi ha trucs que faciliten la feina!

Buscant la sortida de Pica'm l'Ullet.

Després d'aquestes vietes hem donat la sessió per tancada. D'una banda, es tractava d'anar retornant paulatinament a la normalitat i, de l'altra, el solet sense airet ha començat a fer-se pesadet :)

Camí de l'Alsina

2011-04-02T21:26:00.004+02:00

Portava un munt de temps sense escalar degut a una tendinitis al supraespinós dret. Encara em segueix fent mal en segons quins moviments, però el fisio m'ha dit que ja estava bé de fer el gandul, que ja he reposat prou... Així que avui tocava tornar-hi!

He quedat amb el Xevi, que també està en procés de recuperació d'una lesió molt més llarga que la meva. També fa temps que no tiba i, per tant, la idea era fer alguna cosa tranquila a Gorros. Però el cremallera està fora de servei i, com que no tenim ganes de caminar, pensem alguna alternativa... Ben aviat surt el camí de l'Alsina. El Xevi l'ha fet diverses vegades però no li importa repetir així que enfilem escales amunt fins a peu de via.

Jo tinc molt poca memòria per les vies, però recordava que el primer llarg és durillo així que ens hem escaquejat per la dreta. Començo jo. Al primer llarg hi ha un pont de pedra i uns angles que llaço amb una baga. Amb terreny senzill ja, encara llaço un arbre i busco la reunió a l'esquerra. Tot ha anat bé, però ja he vist que em cal vigilar a alguns dels moviments de díedre. Caldrà buscar alternatives.

En Xevi, a l'inici del segon llarg.

En Xevi ataca el segon llarg. L'inici és prou fi com per haver-s'ho de mirar molt bé. Després ja es tranquilitza. Per situar-nos a peu del tercer llarg atravessem el bosc cap a la dreta i veiem una cordada que està al tercer llarg.

M'espero una estona i ataco el tercer, que resulta ser més senzill del que sembla des de baix. El desplomet amenaçador és, en realitat, una guapada i gens difícil. En aquest llarg trobem alguns passets aïllats però es fa molt bé. L'espatlla ha respost bé, sense cap molèstia.

Al flanqueig d'entrada a la R3.

La quarta tirada comença amb tendència a l'esquerra per terreny finet que es va tornat progressivament més tranquil.

Als primers metres del quart llarg.

Per acabar, em toca la cinquena tirada que ha resultat ser la més guapa de la via. Es tracta d'un llarg finet i mantingut, amb presa petita però bona, i amb una bona colla de metres. Tot plegat fa que sigui un plaer. En aquest llarg he fet un moviment estrany on l'espatlla ha protestat, però en general ha respost bé.

La darrera tirada, un mar de roca espectacular.

Per acabar, resten 10 metres senzills fins arribar al camí. Un cop desencordats mirem l'hora i dubtem si posar-nos a algun altre lloc. Però jo havia de ser d'hora a casa i la via ja ens ha deixat un bon gust de boca a tots dos... Així que hem tirat avall per no haver de córrer.

El balanç de la sortida és prou bo. No hem tibat gaire, però avui es tractava de fer metres i provar motors. De moment hauré d'anar fent sense apretar massa... ja vindran temps millors, espero!

Sant Pere de Vallhonesta i Puig Soler

2011-02-06T21:03:00.006+01:00

Avui hem fet una sortideta amb la canalla. Hem deixat el cotxe a l'estació de Renfe de Sant Vicenç i ens hem posat a caminar. Una passejada fins vorejar per sota del Puig Soler i arribem a un revolt on es veu l'ermita de Sant Pere.

Aquí hem agafat la carena que puja al Puig Soler passant per l'avantcim. Fem el cim i gaudim d'unes vistes magnífiques.

Dos de la colla, al cim...

... i dues més, piant com ha de ser!

Baixem del cim per una altra banda on ens ajudem d'unes cordes i retrobem el camí de baixada. Esquivem l'avantcim i ens plantem a l'ermita.

Moni, Sara i Clau, dinant.

Uns quants ens quedem a dinar aquí. Finalment aconsegueixo fer una bona migdiada lluny dels neandertals. Fem unes fotos i tornem avall. Sembla increible però hem aconseguit que les nenes estirin les cames!! Cava, senyors i senyores!

A casa he pogut veure l'ermita per dins. Quina tècnica!

Voltant (més) per Montserrat

2011-02-05T19:55:00.004+01:00

Avui he deixat el cotxe a la Vinya Nova i he agafat el camí del pont que comença travessant la torrentera plena de còdols. He anat pujant amb els Pollegons a la dreta amb un camí ben arreglat fins arribar a la part alta de la muntanya. Aquí he anat seguint fins trobar el camí de Sant Joan a Sant Jeroni.

Un croquis de la volta feta

He pujat a Sant Jeroni, he baixat un tros del camí dels francesos i he anat cap a la canal del migdia. D'aquí, canal dels micos amunt fins a la miranda dels Ecos.

Em pregunto quina és la llargada del ràpel per baixar
directament de Sant Jeroni cap a la Talaia...

He baixat en direcció cap al cilindre i he vorejat el Montgròs per l'oest. Pel camí he aprofitat per deixar alguna fita nova perquè hi ha algun tram on cal navegar un xic. Per baixar del Montgròs per aquesta banda sempre havia seguit el camí de la Palomera, però avui (finalment, oeoeoeoeeeehh) he trobat el camí que segueix més o menys el peu sud del Montgròs i va baixant cap a la canal del Migdia prop de la Cajoleta. He deixat algunes fites per indicar el trencall perquè les marques porten camí de la Palomera avall. Després d'atravessar la primera gran placa de roca, cal sortir cap a un bosquet a l'esquerra!
Novament he agafat el trencall que porta al coll de Mosset i avall fins a la pista, prop de can Jorba.

Unes bones fites per marcar el trencall (a l'esquerra de la foto)

Aquí es pot agafar un trencall que queda uns metres abans de la pista i que permet retallar camí. Jo no ho he fet i he aprofitat per córrer un trosset per tal de seguir l'horari previst :)
Ha estat un bona volta, intensa!

Montserrat amb neu

2011-01-30T19:40:00.003+01:00

Avui la Rosa tenia ganes de caminar amb mi, així que hem anat a Montserrat... amb neu! Hem pujat pel camí dels francesos fins a Sant Jeroni on hem gaudit d'un paisatge ben curiós!

La Rosa, amb els Gorros i la Prenyada al fons.

Parets nevades cap al nord...

I el gel que, de tant en tant, crea sorpreses!

De tornada, hem passat pel peu del camell de Sant Jeroni i hem remunta direcció a la canal del Migdia. Hem baixat per la canal fins trobar el trencall famós que porta al Coll de Mosset i avall cap al cotxe. Matinal ben guapa!

Facu

2011-01-23T18:33:00.005+01:00

Avui ha fet la nit més freda de l'hivern -deien per la tele al matí. Hem decidit anar direcció al litoral, que ahir les temperatures hi eren més suaus que a l'interior. Dubtem on anar i... cap a la Facu en plan tranqui.

Hem començat fent la Montserrat Bardí (V). Interessant i amb bon canto.

A Montserrat Bardí.

Després hem atacat la Cesca (V+). Entrada d'anar fent i uns passos curiosos a la part alta. Molt maca.

La M. Alba a Cesca.

A continuació ens hem posat a Rosa Mari (6a) [Com que és clarament més difícil que la Cesca, diria que el que toca és posar-li, però no tinc pas ganes de barallar-me amb ningú]. Uns passos curiosos abans del sostret on cal mirar-s'ho bé i fer una bona tibadeta.

A Rosa Mari.

D'aquí hep passat a la seva veïna, Carme (6a). Anar fent fins al sostre i un pas durillo per superar-lo. Baixant he vist que un xic per l'esquerra és més senzill que per on l'he atacat jo, però la tibada igualment és prou intensa!

El sostre de la Carme.

I per acabar ens hem posat a Pilar (6a+), la de més a l'esquerra del sector i també la més exigent de les d'avui. Un inici ben vertical i mantingut, amb algun pas llarg però bon canto majoritàriament fins a la bavaresa. Aquí cal anar un xic cap a la dreta, controlant bé. Després un terreny amb roca recoberta de líquen negre, també delicat. Després millor canto fins la R.

A la Pilar, deixant la bavaresa.

No hem estat sols, però el sector no estava massificat. La nota l'ha donada un trio on un "expert" ensenyava dos aprenents, que anaven guarnits així:

Si el boudrier està així...

És ben bé que les coses tenen tendència a anar bé, que si no...

Margalef. Ermita

2011-01-08T23:23:00.005+01:00

Com que ahir ens vàrem cansar bastant (segons la versió de les nenes), avui hem decidit fer una sortida bastant més curta. Ahir vaig fer una visita a l'ermita de Sant Salvador i vaig ullar els diversos sectors d'escalada. Per tant, la proposta per avui ha començat deixant el cotxe al párking que hi ha a mig camí de la carretera de l'ermita.

Segons el croquis de la guia d'escalada de Margalef un caminet porta des del pàrking fins al camí que puja a peu des del poble fins l'ermita. L'hem seguit una bona estona i més aviat semblava que anava baixant... Així que hem decidit fer el tocino fer i buscar-nos la drecera camp a través! Al cap de poc estàvem al camí ample i hem anat pujant cap a l'ermita. Amago els trastos un xic abans d'arribar al sector 6, Camí de l'Ermita, on tenia intenció de fer-hi alguna coseta i seguim l'excursió fins l'ermita.

Abans d'arribar-hi passem per una balma tancada amb un mur de pedra seca i que deu constituir la cagadora oficial. He de dir que mai no havia vist tantes cagades juntes i, a sobre, al bell mig del camí. Alguna cosa no deu funcionar massa bé als cervellets dels escaladors que visiten aquestes contrades!

Passat aquest tram literalment vomitiu arribem a l'ermita. Val a dir que més que una ermita, sembla un monestir complet! Hi ha un laberint de cambres i nivells impressionant. I té campana i tot!! Tot i que l'arribada en cotxe també té la seva gràcia (pels revolts tancats i l'emoció que ha de suposar trobar algú en sentit contrari) és una visita ben recomanable per l'entorn i el lloc en sí.

L'Ermita de Sant Salvador.

Els expedicionaris a l'Ermita de Sant Salvador.

Després de les fotos de rigor, la Rosa m'acompanya a tibar. El sector 6, Camí de l'Ermita està a vessar de gent. Un segon rècord del dia: mai no havia vist tanta gent escalant en una zona!

Demanem tanda a uns nois que estan a punt de deixar lliure la Rumbo Tarugo, un 6a que m'ha semblat que em podia servir d'iniciació a l'escalada Margalefina. L'entrada és bastant dura però la resta de la via es deixa fer la mar de bé. Van apareixen foradets ben marcats, el que facilita la feina. Després d'una bona colla de metres, la reunió. Molt bona via!

A Rumbo Tarugo.

Avui la Rosa ha decidit que no escalaria. Per tant, desmunto la via i em plantejo què més fer. Una ràpida ullada al voltant em convenç de que no hi ha opcions lliures. Així que em fico a la via del costat, la Jugant Get (6c). La via comparteix la mateixa entrada que l'anterior. Després segueix més o menys un díedre i acaba per la placa de la dreta, lleugerament desplomada. Té un pas difícil per superar una panxeta al díedre i el xapatge no és precisament còmode, almenys posant cintes. Després van apareixent forats bons fins a la placa final. Aquí hi ha un primer moviment finet per arribar a un forat des d'on es pot xapar el darrer parabolt. Pujo massa els peus, em quedo desequilibrat i acabo penjat. Amb els peus més baixos el pas em surt molt millor. Xapo i reposo a la darrera on hi ha l'altre pas dur. L'acabo resolent fent una remada llarga a buscar un forat d'esquerra, un foradet-regleta per la dreta i una estirada fins un forat no massa bo amb l'esquerra des d'on es pot xapar la R.

Al primer pas txungo de Jugant Get.

Començant el tram final...

... i el darrer esforç de Jugant Get.

La deixo muntada i li faig un segon intent. Aquesta vegada no m'he d'aturar gaire i aconsegueixo encadenar-la. No sé si les vies que he fet són representatives però són molt i molt bones. Algun dia amb menys concurrència mirarem de fer-ne alguna altra.

Marxem altre cop cap a l'ermita a fer l'entrepà i després enfilem la baixada cap al Bloc del Pork, on les nenes podran fer alguna vieta. Monto la via Del Pollo (5) i monto dues instal·lacions en top-rope per tal que les nenes vagin fent. Com a nota d'interès, aquí m'ha assegurat la Clàudia (lligada a l'Albert, que feia de pes viu).

Una rera l'altra s'han anat enfilant per diversos llocs la Clàudia, la Núria, la Mònica i la Mar. Fin i tot la Montse s'ha atrevit a tornar a tocar roca després de mooolts anys de no fer-ho (i no li ha fet por el descens!). I la Rosa s'ha atrevit a desmuntar una via, cosa que no havia fet mai!

La Clàudia i la Núria.

La Clàudia, baixant amb soltura.

La Mònica, amb estil i flexibilitat.

Mare i Mar. Qui ho havia de dir, eh Montse?

La Rosa, encarregada de desmuntar la paradeta gairebé a les fosques.

Les nenes han fet una progressió impressionant des de la darrera vegada. I no serà pas que hagin practicat... Caldrà intentar mantenir viva l'alegria de l'experiència!

I la foscor ens ha tret del Bloc del Pork i ens ha convidat a tornar cap a casa! Sortosament, les carreteres van millorant a mida que ens anem acostant a casa i encara sóm a temps de fer un sopar tots plegats.

Margalef. Caminant

2011-01-07T22:05:00.002+01:00

De tant en tant ens escapem per nadal un parell de dies amb l'Albert, la Montse i les seves filles. Fugint del fred, la proposta d'enguany és estar uns dies al Montsant (on, si hi ha sort, pot caure alguna grimpada, jeje). El Climbing Planet de Cornudella està de reformes i, com qui no vol la cosa, localitzem l'Hostal Tres Pins de Margalef que té habitacions per nosaltres.

Avui al matí ens hem plantat a l'Hostal a recollir les claus de les habitacions perquè a la tarda tanquen una estoneta entre dinar i sopar -precisament quan vindrà de gust l'escalfor de la llar- i enfilem cap al pantà on tenim intenció de seguir aquesta ruta proposada per la GenCat a la Serra del Montsant.

El recorregut comença pel costat sud de la presa.

El recorregut comença prop del pantà amb un plafó que indica l'inici i el final del recorregut. L'inici ressegueix el vessant sud de l'embassament fins creuar el pont penjat prop de la cova de la Taverna. Ens hi hem acostat però no ens hi hem endinsat: malgrat que portàvem frontals, ja ens havien avisat que hi ha aigua a terra, el que obliga a anar amb botes d'aigua. L'entrada, però, ja és prou espectacular car forma una gran balma similar a les que anirem trobant durant el dia.

De camí a la Cova de la Taverna es troba aquest forn en una balma.

Tornem al camí que voreja l'embassament i després d'uns graons agafem un camí que surt a mà dreta. Un pal de fusta amb un "3" ens indica l'inici del camí que segueix el fons del barranc de la Taverna. Es veu que el camí ha estat netejat darrerament! Cal anar-lo seguint amb pujada més o menys constant fins trobar un trencall a la dreta just quan el camí fa un corba pronunciada a la dreta. Val a dir que no hi ha cap placa de fusta com indica el tríptic sinó que cal seguir unes fites. Es passa prop d'una roca aïllada, el Roc d'en Genís. S'hi arriba per una espècia de graonades de pedra i aquí trobem un pal indicador tombat a terra sense cap més informació. He passat pel peu del Roc d'en Genís doncs hi ha traces de camí. També n'hi ha en direcció contrària, a la dreta i amb una fita. Anem, doncs, seguint per la dreta i arribem a la cova del Teix. Un cartell parla d'un Teix mil·lenari que no hem estat capaços de localitzar. Sí altres teixos petitots que hi ha per la zona... El que també hem vist és una heura enorme que s'enfila pel gran balmat de la cova.

Al Racó del Teix.

La descripció de l'itinerari indica que cal retornar al trencall. Aixó que retornem al darrer trencall que hem trobat... que no és el correcte. Segurament calia tornar a prop del Roc d'en Genís o fins i tot es podia seguir per unes fites que surten en sentit ascendent ben a prop de la cova del Teix. El cas és que el camí que hem seguit és clarament secundari: cal estar atent a no perdre'l enmig de la vegetació. Trobem un trencall a la dreta, però el camí certament que no és el "camí de capçada" que indica el tríptic :( . El seguim fins una cova que deu ser la Cova de l'Ascla. Aquí hi també hi ha una heura mil·lenària impressionant! Aprofitem el lloc per dinar i mentrestant busco en va la continuació del camí.

Asseguts al peu de l'enorme heura que s'ha desenganxat de la paret.

Desfem el camí fins al darrer trencall i segueixo l'altra branca -el que deu ser el Camí de les Cadolles- una estona fins confirmar que aquest tampoc no porta cap a la carena. Ens adonem de l'error d'orientació que hem comès però s'ha fet tard i la darrera part del camí potser també costa de trobar. Val a dir que hem confiat massa en la senyalització i la publicitat a bombo i plateret del recorregut. Llegint acuradament el mapa això no ens hagués passat però tot portava a pensar en una senyalització millor.

Un xic decebuts desfem el camí de pujada i retornem al cotxe. Ha estat una llàstima no poder arribar al cim de La Cogulla i gaudir de les vistes després del treball de la pujada... una altra vegada serà i puc assegurar que no serà només amb la informació del tríptic!

Retornant al pantà pel camí d'anada.

Passejada fosca per Montserrat

2011-01-04T23:55:00.004+01:00

Aquesta tarda tenia ganes de gresca i m'he acostat a Montserrat per pujar a Sant Jeroni per un camí que, curiosament, mai no havia seguit. Deixo el cotxe prop de Can Jorba, on comença el camí dels francesos. Arribo al Coll de Moset i tiro pel camí de la dreta que passa pel peu del Camell de Sant Jeroni. Arribant al coll, cap a l'esquerra seguint un caminet que porta fins a les escales cimeres de Sant Jeroni on fa un fred que pela! He arribat aquí molt ràpid, per tant, allargaré el pla inicial.

Surto pitant avall amb la idea d'anar cap a la canal del Migdia. Al peu del Camell agafo el trencall i segueixo el camí que va pujant progressivament (no recordava que pugés tant ni que el camí fos tan poc clar) fins prop del coll del Migdia. Allà tiro canal avall i mig per casualitat agafo el camí vers el Montgròs que em trobo als nassos. Passo pel peu de la Salamandra i arribo al Montgròs. S'està fent tard i fosc!

Baixo del Montgròs per l'altra vessant. El camí comença en direcció nord per la cara oest de la roca plana dels llamps i després comença a baixar fort enmig de la vegetació on ja és gairebé ben fosc. Per sort, sortint de la vegetació encara hi ha un xic de llum... el suficient per veure les marques blaves que van indicant la baixada per sobre de grans plaques de roca, crec que pel camí de la Palomera. Si arribo a passar per aquí deu minuts més tard, no hagués vist les marques!

Arribo al camí que creua d'oest a est i corro en direcció est per trobar la canal del Migdia. Quan sóc novament dins la vegetació ja és fosc i he d'encendre el frontal. Costa endevinar el camí i veure les fites. Ja sóc a la canal!

Ara, cal anar amb compte per trobar el trencall fins al coll de Mosset. Vaig pujant canal amunt mirant cap a la dreta... segueixo pujant... ni rastre del trencall. Aquí sembla que surti un corriol! El segueixo un tros amunt i res: una embrossada impressionant. Avall cap a la canal! Això és fàcil de dir, però difícil de fer: pujant semblava que hi hagués camí, però a la baixada he de lluitar amb la vegetació. Torno a ser a la canal. Repeteixo el procés en un altre lloc i en un altre i encara en un altre on em sembla veure traces d'un caminet. El mateix resultat!

Això és que sóc massa avall encara. Pujo un xic més. Recordo que el caminet de la canal fins al coll va en diagonal: Si pujo recte, per força l'he de creuar! Decideixo fer el senglar pel mig de la vegetació. Trobo roca. Reculo, baixo un xic i m'esgarrinxo més encara. Torno a pujar i flanquejo per una placa rocosa... Sobre meu sembla que hi tinc paret! On cony sóc?

Ja fa més d'una hora que és negra nit i que esbufego pujant i baixant pels marges de la canal. La volta que he fet a ritme ràpid (he sortit de casa passades les tres de la tarda) ja m'havia deixat a caldo i fer el senglar en plan salvatge és esgotador. Rumio les opcions que tinc. Per sort porto el frontal i el plànol, però aquest darrer no m'és d'especial ajuda aquí. Puc remuntar al coll del migdia i baixar cap a Santa Cecília, que el camí no té tanta pèrdua, però un cop allà, què faig? Que em vinguin a buscar? En preocupo per la Rosa que, quan li he dit que a les 20:00 seria a casa ha posat el crit al cel: si a les 18:oo ja és fosc! (Tranqui, que porto frontal, li he dit).

Per sort, aquí on m'he aturat tinc cobertura. Miro de trucar la Rosa. No contesta: és al gimnàs. Vaig trucant penya... sense èxit (diria que per manca de cobertura). Trucar el 112 és exagerat: no m'he accidentat ni corro perill (més que per mi, la preocupació és pels de casa...). Segueixo trucant gent i finalment aconsegueixo parlar amb en Jortx. Li faig cinc cèntims de la situació i li demano si pot acostar-se pel camí dels francesos. Ell recorda perfectament que el trencall costa de trobar venint de la canal.... Diu que vénen.

Intento baixar novament cap a la canal des del punt on sóc. Això em porta una bona estona i una nova tanda d'esgarrinxades. Saber que algú sap on sóc i que venen a buscar-me em tranquilitza. M'assec i faig el darrer glop d'aigua que em queda. Estic baldat. Reposo una estona i em tapo amb fulles seques per no refredar-me massa. Veritablement, fins i tot s'està calent! Al cap d'una estona em torno a aixecar i segueixo la cerca del camí perquè encara n'hi ha per estona: han de preparar-se, venir des de casa fins a Can Jorba, pujar al coll i baixar fins la canal...

Fa molt pocs dies hi havia lluna nova. No es veu ni un pito, però dedueixo que he pujat massa per la canal. Miro el plano, faig alguna estimació i arribo a la mateixa conclusió. Baixo canal avall mirant atentament. De tant en tant vaig trobant fites, però pujant també les he trobades! Veig una marca blanca en un arbre a la meva esquerra. No sembla haver-hi camí però el terreny és més o menys obert... Ho intento: vaig pujant... fins que veig clar que això és una altra encigalada. Avall novament!

Segueixo baixant i torno a provar sort per un altre lloc. Al principi amb bona pinta... però tampoc no porta enlloc. Fa massa dies que no passo pel camí i no recordo que comença bastant planer. Rebo un missatge del contestador. No tinc cobertura! Em torno a asseure. Esperaré aquí!

Al cap d'una estona decideixo seguir baixant per la canal. Recordo haver passat per aquí. Fins i tot reconeixo algunes fites! Vaig mirant atentament a la meva esquerra. Segueixo baixant... Veig una branca tombada al mig de la canal. Miro atentament i sembla que es recolza en un munt de pedres... no, en una fita! Miro amunt i està clar que marca alguna cosa... el meu trencall!!!

Pujant a les fosques dec haver vist la branca que em barrava el pas i l'he esquivada pel costat, sense veure la fita! Alhora, segur que no esperava el trencall tan aviat... com que anava corrent, segur que no he calculat bé les distàncies... Però tant se val, tinc el camí i ara la cosa és bufar i fer ampolles! En efecte, en poca estona sóc al coll de Mosset. Aquí tinc cobertura. Parlo amb en Jortx, que fa un moment ha començat a pujar junt amb la Laia. Al cap d'una estona els trobo: Han sortit ràpidament de casa i sols han trobat uns lots de manivela... Aviat sóm al cotxe i els agraeixo el rescat: Tot i que he pogut sortir de la canal, sense ells segur que no hagués recuperat la calma necessària per seguir intentant trobar el trencall.

Escric això tres setmanes més tard i els records encara són ben vius, però l'anàlisi dels fets encara no la tinc clara. Algunes idees inconnexes: a) D'una banda està clar que vaig sortir amb el temps massa just -o vaig extendre el recorregut massa, perquè incialment volia pujar i baixar directament o per la canal del migdia, però no pujar al Montgròs (de fet, gairebé em vaig trobar pujant-hi i vaig donar-ho per bo). b) Va ser bona idea agafar el frontal. Sense ell hagués tingut dificultats molt més serioses. (Val a dir que, de tant en tant, el frontal feia "el tonto": calia donar-li algun cop perquè la llum afluixava...). c) Portar un GPS segurament m'hagués estalviat l'ensurt (però tinc dubtes sobre la seva precisió a la canal) ja que hagués vist que havia pujat massa amunt i hagués pogut concentrar millor la meva cerca. d) El coco té un funcionament ben curiós: vaig perdre la "calma" quan feia una estona que era fosc i no trobava res i vaig recuperar-la quan vaig saber que algú venia. e) No anava sobrat de forces: havia fet el recorregut força ràpid i se'm feia molt dur el pla de pujar novament al coll i baixar a Santa Cecília, com havia considerat. La cobertura de mòbil és complicada en alguns llocs de Montserrat. Davant d'això, sols queda trucar al 112, que sí que en té, però dubto que allà et puguin fer de recader: en tot cas volia comunicar-me amb algú, no que es mobilitzés ningú (que no sé si ho haguessin fet). f) Els camins a Montserrat són perdedors, això ja ho sabem. Però a les fosques ho són molt més. En aquest punt concret (i potser en algun altres) estaria bé fer una marca o senyal que es pugui veure de nit (que el pugui trobar el que el busca). De fet, de nit no es veu cap marca de colors, sols els topos blancs si estan a llocs addients. g) Finalment, sort d'en Jortx i la Laia! Gràcies!!

Arribo a casa no pas massa tard, però ja fa moltes hores que és negra nit. Tinc les mans i les cames (portava uns pantalons molt prims) plenes d'esgarrinxades (la dutxa ha estat dura) i estic tan baldat que no puc ni menjar.

Pedraforca: Verdet hivernal

2010-12-29T20:49:00.002+01:00

Avui ens hem tornat a posar les botes -les rígides- perquè portaven massa temps desades a l'armari. Aprofitant circumstàncies propícies, hem decidit (bé, la Rosa segurament hagués triat quelcom més suau) anar a fer el Pedraforca pujant pel Verdet i baixant per l'enforcadura.

Arribant a Saldes ja es veu que hi ha poca neu, però força gel. Té pinta d'haver-hi hagut bones condicions per punxar gel en dies passats. Hem deixat el cotxe al mirador perquè la pista està tallada allà mateix. Les darreres vegades diria que la pista era oberta fins a sota el telefèric de càrrega del refugi, però ara l'han tancada al mirador mateix. Fa força calor i decidim no posar-nos els pantalons d'hivern i desar els paraneus a la motxilla. Carreguem trastos i enfilem cap al refugi i d'aquí creuem les canals de la cara nord. Abans d'arribar a la balma de les Orenetes hem trobat alguns llocs força delicats anant sense crampons com anàvem. A la balma ens els hem posat i hem tirat amunt.

Al Coll del Verdet ens ha rebut un ventet que, sense ser fred, ens ha obligat a tapar-nos un xic.

Al coll del Verdet, a recer del vent.

La canal que a l'estiu és una grimpada sense complicacions avui en presenta bastantes més, com ja era d'esperar. Substituim un dels pals pel piolet i escurcem l'altre per atacar aquest terreny. En un punt concret la corda que he anat carretejant surt a la llum per donar un cop de mà. La resta, sense complicacions especials. En diversos llocs, però, cal prestar atenció doncs les condicions del terreny mixte no donen la confiança de la neu sola o de la roca sola.

Terreny mixte on cal estar atent.

Abans d'arribar al cim ens trobem amb les baixades i pujades de rigor que solen minar la moral dels que no fan aquest itinerari per primera vegada. Amb aquest terreny, afegeixen un punt de dificultat extra que serveix per curtir.

Des del cim, una bona vista malgrat que el cel està cobert per núvols alts. Cap al sud ja s'endevina l'avenç de les clarianes, però nosaltres no les viurem fins molt més avall.

Al cim, vista fins a Montserrat i La Mola, amb el pessebre en primer terme.

Un dels avantatges de fer El Pedra a l'hivern és que t'estalvies haver de prestar atenció a la tartera, especialment als ara ja nombrosos llocs on queda ben poca roca solta. Malauradament, la neu no arribava fins baix, però hem pogut baixar amb molta comoditat, en comparació amb l'estiu.

Avui, descens raonablement còmode per la tartera.

De retorn al pàrking hem gaudit del vertígen del mirador i hem enfilat cap a Saldes, a fer un mos i esperar l'hora de recollir les nenes que han passat uns dies per la zona. A Saldes, però, tot és tancat i barrat i acabem fent un menú de bolet al mirador del Pedraforca, gaudint de la llum de tarda que banya el paisatge.

La Mussara, segona visita

2010-12-28T23:01:00.007+01:00

Avui hem tornat a la Mussara i aquesta vegada la M. Alba ens ha acompanyat. A diferència de l'altra vegada, avui el dia ha estat magnífic i hem pogut escalar en màniga curta. Avui hem anat per l'interior: Santa Coloma de Queralt, Alcover, Mont-ral. El google maps indica que es tarda més o menys el mateix que per l'AP2 però sense peatges i amb corbes.

Anem al soterrani i comencem tranquilets, fent Lo Tiket (V). Tranquilets de grau, però amb bastant aire entre xapes: 5 parabolts en 25 metres.

La Rosa a Lo Tiket.

Seguim cap a la dreta, i fem Lo Taku (V+). La primera xapa és a les quimbambes però després hi ha les xapes justes. Uns passets curiosos a l'alçada de la 2a i 3a xapes i saber navegar un xic cap a dalt.

En Pep a Lo Taku...

... i la M. Alba...

... i la Rosa a la mateixa via.

Ens n'anem cap a la dreta del tot i fem la via A (V+). Una via llarga, amb una successió de passets curiosos seguits de trams agraïts. A dalt, terreny vertical i bon canto.

Jo a la A i la M. Alba a la B.

La Rosa a la A.

Mentrestant, en Pep i la M. Alba han fet la via B (6a) que queda just al costat. Com que ens la recomanen, m'hi poso! Molt bona via, amb uns passos durillos a les primeres xapes i bon canto a la part final.

Als primers metres de la B.

En Pep em proposa feina i metrestant faig La Tramuntana 6a. Inici vertical de tibar-li un xic, zona tranquila al mig i entrada a la R d'apretar (la mateixa entrada que la veïna que vaig fer l'altre dia)

A La Tramuntana.

En Pep ha deixat les cintes a la via C 6a+. Des de baix es veu un final molt dur, però ja veurem! L'entrada és força dura: tibada de forats amb peus molt relliscosos fins agafar la primera xapa molt amunt. Després venen uns moviments de finura fins agafar bon canto. Es va aprofitant la fissura fins que el terreny ens convida a anar cap a la placa de l'esquerra. La tendència és a creuar-la per uns forats raonables fins agafar l'aresta, molt bona fins a la reunió -amb excursió inclosa.

Aprofitant la fissura a la C.

La Rosa, als primers metres de la C.

I, per acabar, em poso a la via que ha estat fent en Pep, la D (6b). Començament en bavaresa, molt disfruton. A partir d'aquí hem de decidir si aprofitar la llastra de l'esquerra (V+) o tirem recte amunt. Com que dels covards no s'ha escrit res, tiro recte! Uns passos de pujar peus acaben amb un xapatge agònic. Novament pujar peus i un altre xapatge complicat... M'he d'agafar per xapar als dos llocs. Els passos surten, però. Més amunt, entrada a la R per la dreta sense massa complicacions però amb potencial caiguda dolenta.

Bavaresa estupenda...

...i placa plaquera a la D.

I el dia no ha donat més de sí!

Sant Benet

2010-12-18T22:04:00.004+01:00

Avui ha estat una sortida amb noves coneixences: la Carlota i en Josep, coneguts virtuals que avui s'han materialitzat, i en Jordi i en Víctor que han vingut amb altres companys, aquests ja materialitzats anteriorment: en Jortx i en Mohawk. Una bona companyia!

El temps ens ha acompanyat en un entorn inmillorable: Sant Benet. I avui, a diferència de les darreres vegades, l'objectiu ha estat fer esportiva.

La idea dels lolos (aka bous) era escalfar a la Panxa del Bisbe i anar a atacar projectes a la Roca d'en Barberà i ens hem afegit al pla. Comencem (per error, però benvingut) a la Casanelles-Ludwing de la Panxa, que després hem identificat pel rastre blanquinós dels pedals que encara es veu a la roca. Una via mítica en el seu moment, no per la dificultat, sinó pel nombre de plaquetes recuperables que calia dur! Avui l'hem gaudit en un estil més pur (6a). La Carlota ha estat l'encarregada d'encetar la feina i jo l'he seguida. Mola portar corda de 70m per no haver-se d'enfilar vegetació amunt.

Carlota a Casanelles-Ludwing

A continuació, en Mohawk s'ha posat a la via de la dreta, Anthrax (6a+). Si l'anterior és llarga, aquesta encara ho és més: fa els seus 40 metres ben bons. De fet, és convenient aprofitar una reunió intermitja per despenjar-se! L'altra característica de la via és que té unes bones excursions entre xapes i que sovint els passos difícils estan quan tens la xapa anterior ben lluny. El tram més difícil és a les darreres xapes on cal decidir-se a tibar malgrat que la presa no sigui tan bona com voldríem... En Mohawk ha anat cap als seus projectes i la Carlota i jo hem gaudit i vibrat amb la via. M'ha sortit, però amb concentració, i apretant les dents.

Mohawk a Anthrax

Baixant d'aquestes vies l'ombra ha fet acte de presència a peu de via i amb la Carlota hem decidit afegir-nos als que estan a la Roca d'en Barberà. Allà ens han deixat fer un tast en top-rope al primer llarg de la Hispano-Suècia (un intensiu de Casanelles & Ludwing, avui) que resulta un bon 6c santbenedictí. Al desplomet, un pas llarg per arribar a una pedra marron amb esquerres i un parell de bones tibades per sortir-ne concentren les dificultats. Li he vist possibilitats, però avui tenia intenció de no arribar massa tard a casa i amb en Josep hem tirat avall cap a Monistrol.

Jortx a la Hispano-Suècia que algú ha decidit rebatejar, el que no deixa de ser curiós.

Queda feina i projectes per temps!

Esperó Badalona al Cap del Ras

2010-12-11T22:50:00.004+01:00

El Cap del Ras és una bona zona pels dies d'hivern amb anticicló, com el d'avui: Boira persistent a les planes i un cel ben serè a les parets. Doncs amb aquestes condicions hem (en Joan, en Toni i jo mateix) decidit atacar la gairebé clàssica Esperó Badalona.

De ressenyes i piades n'hi ha una bona colla a la xarxa i totes coincideixen en que l'equipament de la via és prou generós: 20 cintes i res més. Permet fer més o menys trams en lliure, el que la converteix en una via apta per tots els públics. Això sí, cal portar un estrep per al sostre.

Hem decidit que jo començaria fent les dues primeres, en Joan les dues següents i ja veuríem. Així que he encetat l'activitat atacant un primer tram vertical amb quatre spits seguits. Al segon d'ells he fet un A0 però la proximitat d'assegurances permet ajudar-se el que convingui. He vist que proposen 6c+ fent-ho tot en lliure, però la veritat és que no m'ho he plantejat massa. Després s'entra a una placa que es va redreçant (V) i es va en diagonal a la dreta a la reunió opcional. Cuidant un xic els xapatges he pogut continuar sense massa fregament per la fissura cega lleugerament desplomada que mena a la que serà la nostra primera reunió. També aquí hi ha assegurances suficients com per fer en A0. Resulten 50 metres ben intensos, començant en fred, que m'han deixat ben inflat.

Jo mateix als primers metres del primer llarg...

... i a la segona meitat del llarg.

En Joan al LL1.

Sortosament, el segon llarg és molt més suau i permet relaxar-se una mica. Segueix el terreny de mínima dificultat, cosa que, malauradament, vol dir també el de pitjor roca. No cau res, però cal anar amb compte.

Inici del segon llarg, en molt bona roca.

En Toni i en Joan al segon llarg.

En Joan s'encarrega del tercer llarg (6b), que comença amb tendència a la dreta. Els primers metres són força delicats fins la tercera o quarta xapa. Després el terreny es va tornant més agraït i en un punt la roca torna a perdre qualitat en cercar el terreny més senzill. Ha sortit net, anant de segon.

En Joan, havent superat la zona més complicada del tercer llarg.

En Toni, al tercer llarg.

El sostre del quart llarg suposa un canvi de mentalitat i de tècnica. En Toni ha hagut d'esmerçar-se més del que hagués volgut lluitant amb fifis i pedals que semblaven voler boicotejar la seva progressió, però finalment hem arribat a la R on la tàpia perd la seva verticalitat. Com que portàvem pedals de sobres (i de diversos estils) ens hem permès la frivolité de deixar-los exposats...

Col·lecció de pedals. El més glamourós, naturalment, el model Rebuffat.

En Toni, emergint de les dificultats del sostre :)

En Toni ha fos la pila a les tirades anteriors i, com que els dos caps de corda els duia en Joan, ell ha fet la cinquena tirada per no perdre massa temps, ja que una cordada de Saragossa ens venia al darrera... Aquest llarg és un dels més guapos: terreny plaquero on cal saber llegir l'itinerari.

En Joan, navegant a la cinquena tirada.

A la darrera tirada he agafat novament el relleu. La sortida de la reunió és una tibada per un terreny vertical fins anar a buscar una bavaresa molt bona. Després el terreny s'ajeu fins a una possible reunió al peu d'un ressalt. Segurament és recomanable fer reunió aquí per evitar haver de lluitar massa contra el fregament de les cordes. Jo he tirat amunt i m'he plantat al peu del darrer ressalt (6b o Ae) amb dos spits. El primer es xapa sense problemes i intento en lliure per l'esquerra. És un tram d'adherència i de seguida m'adono que no podré fer el xapatge de la segona, força delicat, amb el fregament. Així que baixo, xapo la segona tibant de ferro i baixo per tornar-ho a provar. Així (més que en top-rope, diria que a pèl: des de baix no em sentíem i no sabien què estava fent) ha sortit, amb algun pas d'equilibrista. Si mai algú reequipa la via, que posi les xapes 40cm a l'esquerra! La reunió és al cap de pocs metres.

Jo mateix als primers metres del darrer llarg.

És una via recomanable, en roca majoritàriament molt bona, tot i que en algun moment puntual l'itinerari porta per terreny un xic trencat per esquivar trams excessivament compactes. D'altra banda, ha sortit tot excepte un A0 al primer llarg, el que és una alegria addicional :)

Boira a les planes mentre recollim trastos.

Cargolaire

2010-12-08T20:20:00.005+01:00

Avui hem fet una sortida amb la Rosa. Inicialment havíem pensat sortir al matí, però la humitat ambiental ens ha portat a posposar-ho fins la tarda. Així que avui no hem estat els primers d'arribar-hi!

Ha fet una tarda primaveral que ha permès escalar amb màniga curta (quina diferència amb l'altre dia, a la Mussara!). Avui hem estat a la zona del Meandre.

Hem començat per La Noia de Calders (V) i baixant he aprofitat per posar les cintes a la seva veïna, Solitari (6b) que encara no tenia a la col·lecció. Quan l'he vist he recordat que li havia fet un tast en top-rope fa un temps. El pas clau és allargar-se des d'un invertit fins a un bec i després controlar bé el canvi de pes per anar cap a l'esquerra. L'altra vegada ja li vaig veure color i avui l'he engalomat. La Rosa ha trampejat un xic però també li ha sortit força bé.

La Rosa a Noia de Calders.

L'estirada clau de Solitari...

... i un xic més amunt ja sols resta controlar.

A continuació ens hem posat a Te Negre (6b), absolutament nova per a mi. He anat fent, però al crux no he encertat a moure'm prou bé a la dreta amb la finura suficient i m'he penjat. La resta ha sortit sense dificultats, inclosa l'arribada a la reunió: Des de sota fa un xic de iuiu, però es xapa bé des d'una escletxa invertida. Després li he fet un segon intent i ha sortit! La Rosa també li ha fet un parell d'intents i al segon ha baixat des de la darrera xapa.

Finura al crux de Te Negre...

...i la Rosa fent-li el darrer intent.

Animat pels èxits encara m'he ficat a La Reputació (6b), just a l'esquerra de la Verdonitis. Aquí s'ha acabat el bròquil. Encara ara he de veure com fer l'entrada, que sembla ben bloquera: una regleta de dretes per anar a buscar una pinça d'esquerres i a partir d'aquí, ??? No he sabut trobar res per la dreta fins la fissura, massa amunt com per tibar només de la pinça. Després, esquerra a un altre lloc de la fissura, estirar-se a una llastra vertical de dretes i les dificultats baixen notablement. Entrada desfassada, amb tres ??? De ben segur que en Jortx me'n sabrà treure l'entrellat?

Una bona estirada a La Reputació.

De mica en mica s'ha anat fent fosc i hem anat recollint els trastos. Seguim acumulant projectes!

La Mussara

2010-12-03T22:49:00.007+01:00

Avui el fred era ben viu i calia anar a buscar el sol on fos. Per sort feia sol i hem (en Pep, la Rosa i jo) decidit anar a la Mussara, aprofitant que teníem temps de sobres.

En Pep ja hi ha estat fa algun temps i, a més, porta la guia. Això ens permetrà saber on ens fiquem! Passem per Reus i Vilaplana per arribar més o menys aquí (41.2423,1.0644). Fa un vent de collins però esperem estar arrecerats... no serà així: Malgrat que no toca directament, els remolins de vent ens acompanyaran tot el dia i ens deixaran geladets malgrat el solet que ens acompanya.

Anem cap a Lo Soterrani i fem una ullada a El Jardí del Roure.

Aquí comencem amb Kompresa con Kanto (IV), que té presa i canto, però sense passar-se. Serveix per veure de què va la roca i la graduació, pròpia d'una zona antiga (quan es tendia a collar fort -i no pas els spits, precisament).

La Rosa a Kompresa con Kanto.

A continuació ens posem a Rhinolopus de Terra Dura (6a). Des de terra es veu una línia guapíssima i la veritat és que ho és. En algun lloc figura entre les recomanables de la zona. El començament és placa arrampada de posar-s'hi bé i anar fent. Després la cosa es posa ben vertical o més i cal apretar. El pas clau és a la fissura on cal agafar l'únic lloc on hi ha un bon forat i no deixar-lo fins tenir-lo als peus (durillo, durillo). Després un moment de nyapes i s'agafa bon canto. D'aquí, una bona excursió (l'altra nota dominant de la zona) fins la reunió.

Jo mateix a la placa inicial de Rhinolopus de Terra Dura...

... i iniciant la fissura del crux.

A continuacio ens hem mogut a la dreta, fins a El Biombo, on esperàvem estar un xic més arrecerats i banyats pel sol. Aquí hem fet La Teka (V+), que ataca un esperonet amb un desplomet que es veu força atractiu des de baix. El començament, però és una placa ben potent on no val a badar. Arribats al desplom comença el canto i s'acaben les assegurances. Torna a haver-hi una bona passejada fins a la següent xapa (amb molt bon canto, aixó sí: la densitat d'assegurances és sempre proporcional al grau) i una més fins la R.

En Pep a La Teka.

Després ens hem posat a un altre esperonet, el de No me Bellostes la Cuca (6a). Comença plaquera, ataca un desplomet, passa a l'esquerra de l'esperó amb molt bon canto (excursió) i té el pas més dur per entrar a la reunió. Un 10 de via, i llargueta!

En Pep a ... la Cuca...

Jo, a la mateixa via.

Baixant d'aquesta, hem posat les cintes a Calcarius Deliciosus (6a+). Aquí la cosa es complica notablement. El començament és qüestió d'anar fent fins arribar a la placa (llisa) on es concentren les dificultats. Cal navegar un xic, primer a dreta i recolocar-se després a l'esquerra seguint una franja horitzontal que té un bon canto al costat esquerre (baixant de la via he vist que invertit és molt bo, però pujant no ho sabia :( ). Aquí s'agafen dos forats raonables i hi ha el pas més dur fins a una llastreta herbosa que està molt amunt. En Pep hi ha estat lluitant molta estona i al final se n'ha sortit. Jo no he tingut tanta pila i m'he penjat per desbotifarrar els braços. Cal pujar peus com sigui (aprofitant una nyapeta vertical primer, una banyereta d'esquerra després i una altra nyapa per acabar i estirar-se de valent. Podria ben ser que aquí hagués caigut alguna cosa (es veu algun rastre) perquè el pas és molt dur pel grau proposat. D'altra banda, arribar aquí tampoc és moco de pavo. Després el terreny es tranquilitza però ens guarda un altre pas dur per xapar la reunió.

Jo, navegant cap a l'esquerra a Calcarius Deliciosus.

Mentre assegurava en Pep m'he quedat glaçat i després de fer aquesta via hem decidit tancar la sessió per avui. De baixada, un entrepà (fred: la cuina estava tancada) al Bar Cal Valent de l'Aleixar.

Tarda a Calders Sud

2010-11-25T20:16:00.001+01:00

Aquesta tarda ens hem acostat a Calders Sud amb en Tati. Feia dies que no escalàvem plegats... La sortida d'avui ha servit per posar-nos al dia de moltes novetats...

Hem estat sols i s'ha pogut escalar força bé. Al principi, en màniga curta, i després ha calgut anar posant alguna que altra capa però sense patir massa fred.

Com que tinc la memòria molt fluixa, repetir vies gairebé sempre em suposa haver-les de descobrir de nou, a menys que m'hi hagi fixat especialment. Aquest ha estat el cas de l' Aprenent (6a+) i Gambit de Dama (6b), que havien de servir per escalfar. A aquesta darrera m'he hagut de penjar perquè no veia pas la continuació (i, de fet, és una bona tibada des d'un romo bastant ronyós).

A continuació ens hem acostat a una via nova xxx (6b). Podria ser que en Tati hi hagués fet la primera, perquè no es veia cap rastre de magnesi i a l'entrada ha calgut netejar i raspallar... El primer pas és prou burru com perquè no m'hagi sortit. La resta és prou maca.

En Tati, a la via xxx, un cop superades les dificultats inicials.

A continuació m'he posat a Finestra Temporal (el grau "oficial de Calders" és 6c, tot i que veig que a 8a.nu la gent se l'apunta entre 6c i 7a...). Jo anava amb la informació "oficial" i l'he muntada penjat com un pernil fins la 2a xapa. Després he provat l'entrada i he comprovat que falta menjar sopes. Des d'aquí val la pena no entestar-se a anar a buscar la següent xapa directament: una hàbil navegació permet reduir les dificultats. La resta ja té bon canto.

Amb aquesta ens hem donat per servits, perquè el sol ja ens ha abandonat. Queda encara un bon tros de tarda a lliure disposició!

Provant l'Esperó Bufó

2010-11-21T23:20:00.003+01:00

Com que ahir el dia va ser bastant passat per aigua i calia que m'esbafés, la Rosa m'ha acompanyat al Cargolaire en una visita cronometrada abans d'un acte social dels que també cal anar fent. Total que ens plantem a Calders envoltats de boira que s'anirà desfent progressivament.

Com que va bé tenir algun projecte m'he entretingut a tastar l'Esperó Bufó (7a). Escalfo posant cintes tocant poca roca i bastant ferro i baixant començo a provar-ne passos. M'apunto com ho he fet per tenir feina feta un altre dia:

A l'entrada no he acabat de trobar la seqüència més còmode, però està clar que s'ha d'acabar tibant lateral amb la dreta per fer la remada al canto de sobre la segona xapa. Potser la seqüència millor és dreta a fissura, esquerra al bec i dreta lateral. Després cal anar amb dreta a la primera llastra i esquerra a la segona. Aquí hi ha un bon repòs i xapatge còmode de la 3a. Xapar la 4a ha de tenir un polvo, segurament mola deixar una cinta ben llarga perquè aquí és on hi ha el tomàquet. Mà esquerra a uns becs a l'esquerra de l'esperó, dreta lateral primer en una llastreta i després en un pla. La mà esquerra té un lloc aceptable al fil de l'esperó i una rugositat després que permet anar a buscar un pla merdós amb dreta. Aquí d'alguna manera s'ha de rebotar la dreta fins un lloc (vermellós) on el pla es igual de merdós però es pot posar un dit en un petit foradet. Tibar d'aquí i anar amb esquerra a un rom i pillar un (el) bon canto amb dreta. Aquí es pot xapar la 5a i sortir amunt amb menys dificultats fins la R.

Crec que l'entrada em sortirà si m'hi poso amb prou ganes. Però als volts de la 4a xapa no ho tinc pas tan clar... cal moure's amb molt de tacte per aprofitar bé les males preses laterals... Ja veurem!

Volta per Montserrat

2010-11-14T18:15:00.004+01:00

Inspirat per aquesta entrada, avui he enganyat a la Rosa per anar a fer un volt per Montserrat per fer gana per dinar.

Hem deixat al cotxe al pàrking del Vermell del Xincarró/Cova de l'Arcada i hem seguit la pista ampla fins trobar el trencall amb marques verd-blanques que sur a la dreta. Anem fent fins trobar el camí que ve de Coll de Guirló i aviat som a l'alçada dels pallers.

Als Pallers, la roca multiforadada.

Ens hi acostem un xic per fer un mos i alguna foto i retornem al camí per arribar al refugi Vicenç Barbé.

Prop del refugi hi ha aquest geocatxé i hem anat a cercar-lo. No ha calgut GPS, amb el google maps ja n'he tingut prou :) Aprofitant que prop de la Tri-Roca n'hi ha un altre i que la volta original segurament se'ns faria curta, proposo de pujar canal de les Bessones amunt per anar a buscar les marques vermelles de la Travessa d'Agulles. Hem trobat el catxé sense dificultats i ens hem fet una foto amb la càmera que hi ha.

D'aquí encara ens hem acostat a Coll de Porc a trobar el catxé amb el mateix nom, amb les grimpades associades al trajecte. Malgrat ser un lloc molt transitat, aconseguim passar desapercebuts mentre el trobem i signem al llibre de registre.

Anant de Coll d'Agulles a Coll de Porc cal fer un xic l'indi...

A partir d'aquí, hem baixat fins a l'alçada de l'Agulla de Pas de Príncep. Aquí surt un corriol a mà esquerra que ens portarà cap al Torrent de les Grutes. Cal estar atent a no perdre el camí en algun tram rocós (hi ha fites i n'hem afegit alguna). Un cop al torrent trobem un corriol a mà dreta amb marques blaves que s'aparta del torrent que hem de seguir.

Després d'uns graons el torrent sembla talment la llera seca d'un riu, amb grava abundant a terra i ben encaixonat! És un tram molt maco (semblo un camacu, però aquí queda).

Uns graonets al Torrent de les Grutes

Aviat el torrent s'obre i quan ja es comença a veure la Desdentegada i la Cova de l'Arcada se'ns ajunta per la dreta el camí del Torrent del Lloro.

El camí ens porta fins la Cova de l'Arcada. Abans, però, hem trobat una família de cabres que ha fet caure un munt de rocs des del seu pedestal!

Les cabres assassines.

Des de la cova de l'Arcada el camí ja és ben conegut: Baixar fent ziga-zagues fins la llera del torrent i estar atent a sortir-ne per la dreta. Després el camí és més o menys planer fins retrobar el cotxe.

Hem augmentat notablement la volta proposada inicialment, però ha valgut la pena: El camí des del refugi fins al Torrent del Lloro tampoc no és que sigui imprescindible!

Bola de la Partió: Núria

2010-11-13T20:04:00.007+01:00

Avui hem tornat a sortir amb en Toni, aprofitant que està de visita per les nostres terres -molt més caloroses que les seves!

Teníem intenció de fer una vieta ràpida i hem acabat escollint la Núria a la Bola de la Partió. Malgrat no ser especialment assoleiada, el dia d'avui havia de permetre fins i tot escalar a l'ombra sense massa problemes. Després de tornar a casa a buscar uns gats que preferien l'escalfor de la casa a ser passejats per la muntanya ens hem plantat novament a Can Massana. Després de triar material, hem enfilat cap a peu de via, no sense fer l'inevitable volta de rigor :)

Després d'identificar l'inici, veiem que el segon llarg pinta bastant vertical i llis... ja veurem quan hi siguem: la ressenya no marca grans dificultats. Això sí: es veu una bona quantitat de parabolts, un nombre no despreciable d'espàrrecs i bona part dels burins originals.

Comença en Toni lluitant amb uns primers passos relliscosos, mig terrosos i poc agraïts. De seguida, però, la tònica canvia i estem sobre una bona i típica placa montserratina no massa vertical.

En Toni, després dels primers metres patinosos.

Em poso al segon llarg i de seguida veig que la cosa canvia. La ressenya marca un pas d'A1 al principi i una combinació de V+/A0 després, abans del tram de 6a+. La segona xapa s'agafa sense massa dificultats. D'aquí he pogut xapar un xic amunt i intentar fer aquest tram en lliure agònic. Inflat, em penjo sense contemplacions, com faré a partir d'aquí durant una bona colla de xapes. Alguns trams surten en lliure però a altres acabo tibant del ferro. El terreny aquí és molt vertical, amb presa majoritàriament petita i roma i, sobretot, molt llis de peus. Un xic més amunt fins i tot fa una petita panxeta, però aquí comença a aparèixer canto -no massa generós, però canto al cap i a la fi. Aquí encara em penjo per resposar en algun punt però els passos surten tots, no com més avall. Després les dificultats baixen fins arribar a la R.

Treient el cap en terreny més còmode.

En aquest segon llarg hi ha un munt de xapes, algunes molt -massa- juntes. No les he xapades totes, perquè si no no hagués pas arribat: duia 14 cintes i he arribat completament escurat.

La tercera tirada és molt més agraïda: comença amb un flanqueig delicat, descendent al principi, per seguir en vertical primer i passar a sobre la R2 després. Just quan es passa a sobre la R2, sobre un bon topi, hi ha un parabolt sense xapa (aquí en fan un comentari) on en Toni, aprofitant que li he donat el moscata dels invents, escanya l'espàrrec amb un tascó xic. A partir d'aquí el terreny és senzill i progressa en diagonal cap a l'esquerra a buscar unes xapes visibles des de la R. Aquí torna la verticalitat i la presa petita, però surt sense massa dificultats.

Al flanqueig inicial del tercer llarg.

En Toni, al tram vertical abans de la R3.

De la R3, ja sota la bola, fem un canvi de reunió flanquejant una desena de metres fins a la R de la Sidharta, just a sota de la línia de parabolts d'aquesta via.

Ataco la bola amb un pedal que després faig arribar a en Toni una vegada superat el desplom. Aviat estic en terreny apte per sortir en lliure i de seguida sóc al cim de la Bola de la Partió -la meva primera vegada.

Els darrers metres abans de fer cim.

Un cop dalt, muntem un ràpel fins al peu de la bola i un altre fins la canal. Diria que amb un única ràpel de 60 s'arriba, però nosaltres portem una corda de 60 i una de 45 (de les clàssiques).

La via ens ha agradat molt malgrat que al segon llarg hem hagut de servir-nos de les xapes. El segon llarg es veu factible en lliure (molt dur!), però encadenar-lo no sembla pas gens senzill, almenys a vista. També val la pena comentar que hi ha un munt d'espàrrecs sense xapa. De ben segur que el reequipament va ser excessiu (a alguns llocs no cal estirar-se gens per xapar la següent), però deixar els espàrrecs nus és un perill, a banda de poc estètic. Tampoc no estaria de més apretar algunes xapes perquè n'hi ha una bona colla que estan molt fluixes.

Cim d'Estela

2010-11-07T22:40:00.004+01:00

Avui, sortida de muntanya amb nens, caminens, al cim d'Estela. La meteo no pintava massa bé i així ha estat... però s'ha fet. Malauradament ens hem perdut unes vistes esplèndides!

Aparquem més o menys aquí (42.120879,1.774009) i el nostre guia ens porta per un camí recentment reobert fins a la Torre dels Enginyers.

Hi ha fites, fitetes i fitons!

A la Torre dels Enginyers.

Aquí els geocatxers ens posem mans a l'obra per buscar això. Després de buscar per on no devíem va aparèixer en un lloc bastant accessible!

Afinant les eines tecnològiques abans de la recerca...

... i la recerca, al lloc equivocat.

Des d'aquí tirem avall a cercar el cim d'Estela. Normalment no hi hauria pèrdua, però avui sort que hi ha gent que coneix bé el terreny! Fem una paradeta al coll on una part de l'expedició opta per quedar-se i no acabar de fer cim. Els més valents no dubtem i aviat ens plantem al costat de la senyera. Baixant també trobem aquest geocatxé, bastant per casualitat quan ja començàvem a estar desesperats.

Al cim d'Estela. Sembla que m'estigui fent la foto jo mateix..

I d'aquí, cap a recollir els que s'ha quedat al coll i cap avall que fa baixada. El balanç micològic no és gaire positiu: un parell de rovellons, un parell de llanegues i un fredolic! Un cop a baix, unes herbes a la vora del foc dels Roures ens han fet revifar.

Con ocho basta

2010-11-06T23:41:00.002+01:00

Avui ens hem retrobat a la muntanya amb en Gatsaule i en Toni i he conegut un company seu i ara meu, en Pep que ha fet el seu retorn al terreny vertical després d'una lesió.

En Joan inicialment tenia intenció de fer la Chinxapa, però finalment hem anat a la Con 8 Basta i diria que l'hem encertat de ple: una via molt bona, capaç de trobar un itinerari amb bona roca a través d'una paret que, vista de lluny, no sembla especialment atractiva. Potser no ha estat suficientment suau per a la reentré d'en Pep, però a l'alternativa segurament també hi havia alguna tibada, ni que fos de ferro... De la nostra via trobarem diverses piades per internet i la ressenya, del blog d'en Xavi Grané és:

En Toni i jo hem començat l'atac. Començo el primer llarg, que concentra les principals dificultats de la via (6a). Es tracta d'una placa bastant tècnica amb les assegurances justes, que obliga a escalar. Està equipada i sols és recomanable un camalot vermell abans de la primera xapa. Per entrar a la R1 hi ha un flanqueig a l'esquerra.

A la primera tirada, controlant amb carinyo.

En Joan, també amb carinyo, a la primera tirada.

El segon llarg (V+) és molt bo: una placa ben assegurada (savina opcional) ens mena a un desplomet amb uns cantells de cine. Quan s'acaba el desplom també desapareixen els cantos però no hi ha especials dificultats.

Tercer llarg: bona placa, bon desplomet i bona placa.

En Toni, sortint de les dificultats...

... i en Joan, al mateix lloc.

Val a dir que a la via costa fer fotos des de les reunions cap avall perquè estan en bones repises... l'única excepció és a la R2, com s'ha vist a dalt.

El tercer llarg (V+) comença (seguint la variant) recte amunt, amb uns passos ben fins (algú proposa més grau) abans no s'arriba a la primera xapa. Després es segueix un díedre on he tornat a posar un camalot vermell per complementar el que hi ha. Després es troben xapes cap a l'esquerra, seguint la variant directa. Aquí cal controlar bé els peus i gaudir d'una bona plaqueta, com a la foto:

Gaudint de la placa d'entrada a la R3.

Per acabar, queda un quart llarg ben guapo. Començament per un díedre amb molt bon canto fins trobar un clau amb mega-argolla (pujar-lo fins aquí té el seu mèrit). D'aquí anem a buscar una xapa que protegeix un desplomet (visible des de la R3) que és on hi ha el pas clau de la tirada. Una tibada, pujar peus i les dificultats van minvant. He posat un camalot blau a l'inici del díedre per no fer servir un pont de roca i un alien vermell després de la darrera assegurança.

Superada la panxeta, sols queda cercar el camí de mínim esforç.

En Pep, sortint del díedre inicial a buscar el clau amb mega-argolla.

El descens, un ràpel de 32 metres -o de 30 + 2 metres desgrimpant, com hem fet naltros- fins a la feixa de la R3. D'aquí es baixa a peu fins al cotxe, anant amb compte de no fotre's ben llarg...

Paradeta al Tahussà a fer el vermouth i cap a casa! Descoberta una altra paret. Haurem de pensar en fer-ne alguna altra, potser...

Collbató. Cova Freda

2010-10-31T18:32:00.011+01:00

Avui he enganyat la família i uns amics per anar a fer espele. Com que el dia pintava insegur, quina opció millor que no buscar la protecció d'una cova (de les que no té aigua)?

Jo havia estat a la cova de molt jovenet. Buscant per internet he trobat aquest blog d'on he extret la topografia de la cova, un xic antiga, però les coves no canvien massa... :

Per arribar-hi cal arribar fins al final de la carretera que porta a les coves del Salnitre. Comencem a pujar escales i aviat trobem un corriol que surt a l'esquerra. A la paret s'endevina una pintada que indica "cova freda". Seguim el caminet fins que creua una torrentera. Uns metres més i agafem un trencall que puja a mà dreta i ens plantem a la porta de la cova.

Aproximació. Tothom protestant...

Fa uns anys la porta havia estat tancada. Avui hem trucat a l'oficina d'informació de Collbató per informar-nos per si calia demanar la clau a alguna banda. No és necessari: la porta està oberta.

Un cop dins (vestíbul) ens hem posat els cascs (imprescindible si es volen conservar les idees) i hem agafat els frontals i lots.

Hem començat explorant la galeria (passadís de la gatera) que queda entrant a mà dreta. L'entrada a aquesta petita galeria és estreta i això ha tirat enrera a alguns dels expedicionaris, especialment els (i les) adultes. La canalla no s'ha tallat gens i hem arribat fins a una saleta final.

Entrada a la gatera.

Després de sortir d'aquest ramal hem anat a la part principal. Inici descentent relliscós que ens porta a una sala (cambra B) que sembla tenir una porta i una finestra d'accés. A partir d'aquí hem anat progressant per la part esquerra, en camí més o menys horitzontal, seguint el passadís de les finestres que anomena la topo.

Un petit tub excavat per l'aigua.

Quan el passadís gira a la dreta tenim l'opció de baixar o la de pujar a una saleta. La majoria ha anat directe avall i jo l'he explorada més tard amb un dels nens. La baixada mena a una sala bastant grandeta, tot i que ens trobem en un caos de blocs. Es pot anar pujant i baixant per diversos llocs i s'acaba tornant a la cambra B per un accés entre blocs. També es pot tornar al passadís de les finestres des de diversos punts.

Bonica formació i graffitis de descerebrats tercermundistes
(amb una marca, n'hi hauria de sobres, no?).

Retorn a la cambra B, vist de baix...

... i de dalt.

En acabat encara hem investigat el passadís oposat al de les finestres. Connecta amb una de les sales anteriors i es pot baixar per un tobogan a un dels espais que retorna a la cambra B.

Ha faltat per investigar una baixada que sortia de la saleta que he esmentat abans i que m'ha semblat un xic arriscada pel nen que m'acompanyava. Molt probablement porti cap a algun dels espais entre blocs que hem anat visitant... Caldrà tornar-hi per investigar-ho!

Per cert, que caldrà fer una ullada per les webs d'espeleologia a veure què es cou en aquest ambient. Jo vaig fer-ne una mica quan tenia 14 anys en paral·lel amb els meus inicis a l'escalada però després no ho he continuat. Avui he recordat alguns moments ben agradables dins una cavitat...

Per anar-hi amb canalla és imprescindible que tothom porti casc. Tampoc no estaria de més portar una corda d'uns 10m per donar confiança en algun lloc puntual.

Roca dels Arcs. Lleida

2010-10-30T18:37:00.007+02:00

Avui ens hem retrobat amb en Jortx per anar a treure'ns una espina que duiem clavada des de fa bastant de temps: La clàssica Lleida a la Roca dels Arcs.

La meteo pintava raonablement bé així que ens hem plantat a l'aparcament de la Roca dels Arcs. Hi trobem alguns cotxes que han arrribat abans que nosaltres, però quan som a peu de via no tenim ningú al davant, cosa que s'agraeix.

Com que en Jortx s'ha demant la quarta tirada, em toca començar. El primer llarg no té massa misteri. Al principi va seguint una fissura en diagonal a la dreta. He posat un tricam abans del primer pitó. Per arribar al segon cal sortir cap a la placa a la dreta. El darrer clau és mòbil, però igual serveix per protegir al segon donat que la reunió queda bastant a la dreta.

Passant a la placa al primer llarg.

A punt d'encarar el flanqueig cap a la R1.

El segon llarg comença amb una tibada per superar un ressalt i segueix en diagonal cap a l'esquerra. El primer clau es veu des de la R1. El segon queda amagat però sols cal seguir pel camí més evident en diagonal a l'esquerra. Després es segueix en vertical, xapant un parabolt que també s'endevina des de la R1 sota un ressaltet que sembla trencat. Després, vertical amunt, posant algun friend i flanqueig a l'esquerra.

Encarant el pas més vertical del tercer llarg.

Vista des de la R3.

El tercer llarg comença pujant a sobre una savina i xapant un primer clau bastant ronyós al desplomet que resulta el pas clau de la tirada. Amb bon canto es xapa un parabolt, però superar el desplom té la seva gràcia perquè a banda del primer canto, no hi ha cap mà massa bona -res que no resolgui un A0. De seguida es xapa un altre clau ronyós i es segueix per un terreny no massa còmode fins a una lleixa. Mentre buscava on posar alguna cosa veig un altre ferro a terra i el xapo. A partir d'aquí, el llarg segueix recte amunt cap a una fissura. Dos claus més i R3. Jo no he posat res, però hi ha possibilitats.

Cercant la seqüència a l'inici de la quarta tirada.

Els darrers metres del quart llarg.

La mítica quarta tirada comença amb un desplom força dur, amb alguna remada i canto poc generós -novament, res que no resolgui la tècnica d'artificial. A partir de la tercera xapa el terreny és molt més agraït i aviat s'arriba al díedre disfruton. Efectivament, l'he disfrutat -i no m'ha semblat pas especialment polit. En Jortx ha posat un tascó i un parell de friends, si no recordo malament.

Encaran el díedre disfruton.

Entrant a la R4.

La cinquena tirada comença per un díedre molt divertit que acaba amb un tram un xic desplomat. Bon canto, i protecció còmode (2 tascons). Sortint d'aquí, un friend i anar a buscar una savinota amb tendència a l'esquerra fins veure una de les xapes de reunió.

Els primers metres del cinquè llarg.

En Jortx, entrant a la R5.

El sisè i darrer llarg d'escalada comença superant un ressalt i després cal anar buscant el camí més còmode per arribar a la feixa. Des d'aquí, sols queden uns metres fins el cim, novament buscant les mínimes complicacions.

Una via guapa i disfrutona, que jo no havia fet mai i a la qual ja feia temps que li tenia ganes. Posats a trobar-hi pegues, l'únic inconvenient són els primers metres del tercer i quart llarg on la dificultat es dispara força per sobre de la mitjana. La resta, és un recorregut força homogeni i divertit des del primer fins al cinquè llarg.

La meteo ha aguantat: hem començat amb un solet de somni. Llàstima que ha anat pujant la boira de la vall i ens ha anat tapant i obrint el sol pràcticament fins més de mitja via. Després, la boira s'ha fet més persistent -fins i tot s'ha escapat alguna goteta.

I, de tornada, he iniciat al company al plaer dels xipirons de Ponts després de la feina ben feta...

Tarda al Totxo de Ponent

2010-10-28T20:32:00.003+02:00

Avui ha estat, probablement, la darrera tarda de Montserrat de l'any. Amb en Pep ens hem acostat al Clot de la Mònica, concretament al Totxo de Ponent. La darrera vegada en vàrem fer unes quantes, però encara quedava -i continua quedant- feina!

Hem començat per les vies de la dreta, com la vegada anterior. La més senzilla, Argan (V+) serveix per començar a escalfar i la següent, Teaman (6a+), gairebé ja escalfa més del compte :)

En Pep a Teaman.

Després hem anat al costat oposat, on jo no havia estat. Aquí hem fet primer Cafeïna (6a+) i després El Club de la Mònica (6b+). Al Club ja s'ha de tibar bastant perquè t'hi deixin entrar: un muret al principi i bastanta continuïtat després. Però s'ha deixat fer: el regal d'en Pep pels 55.

En Pep a Cafeïna.

Per acabar, hem anat a fer una via a la part central que el Pep encara no havia engalomat: La Oda de Mamá (6c). S'hi ha posat i avui l'ha treta a la primera. Jo he seguit els seus passos -al flash- i també l'he engalomada: el meu premi particular!

En Pep a La Oda de Mamá...

... i jo al mateix lloc.

Baixant d'aquesta via encara he aprofitat per tastar alguns passos de How Much Money (6c) en top-rope per gastar la pila que quedava, que no era precisament massa...

I la tarda no ha donat més de sí:

Una bonica posta de sol per acomiadar la tarda.

Torrelletes

2010-10-16T20:48:00.007+02:00

Avui hem anat a Torrelletes. L'altra vegada havíem trobat la roca un xic humida però avui hem pogut gaudir plenament de la seva adherència i abrasivitat.

Hem començat fent la Rocasana V, amb un passet al mig on no val a badar. A continuació ens hem posat a la dreta, a La Tonta 6a, amb una bona tibada d'un invertit que resulta ben interessant.

A La Tonta.

D'aquí hem anat a la via de químics a la dreta de La del Foradet (V+) (#16 de la ressenya d'en K). Buscant es va trobant la manera de progressar sense haver de tibar més del compte. Reunió molt amunt!

A la via #16, la dels químics.

A continuació hem fet el Díedre de la Figuera V+. Cal fer algun pas de díedre però abunden les preses de placa a banda i banda. La figuera està escarransida, però hi és!

Jo al Díedre de la Figuera...

... i en Pep al mateix lloc.

Baixant hem posat les cintes i després hem fet Foc Foll 6b. L'entrada és durilla i més amunt cal mirar-s'ho. Els dits ja comencen a notar el desgast de la roca...

La M. Alba a Foc Foll.

Hem continuat per Mai no Diguis Mai a un Volai (6b+), amb una entrada que deu n'hi do... Ha sortit sense massa dificultats.

En Pep a Mai diguis mai...

I per acabar li he fet un top rope a la Tripinosi (6b+ o 6c, segons on es miri). Una entrada agònica fins caçar una bona patata i després cal lluitar alguns passos més però amb més calma. Amb la corda per dalt ha sortit a la primera però ha calgut apretar les dents... Queda de projecte per a la propera visita.

Acabant de gastar els dits a Tripinosi.

I encara hem arribat a casa a temps de dinar! Està clar que el ritme que ha imposat la M. Alba és el que cal portar :)

Txubascos Vascos

2010-10-02T19:31:00.000+02:00

Després del tastet de via llarga que vàrem fer amb les mosses, quedava pendent anar a fer una via llarga de veritat. Després de comentar-ho uns quants dies amb en Pep, quedem que la Txubascos Vascos podia ser una bona alternativa: una via amb ombra al matí, ben assegurada, de dificultat assequible (V+) i amb descens caminant.

De manera que ens hem plantat a Vilanova de Meià. Després de fer unes herbetes al cafè del poble [Cafè del Sindicat: quant de temps des de la darrera vegada... amb emocionants partides de cartes i dòmino que just s'entreveien entre una boirina blavosa... (ara no s'hi fuma)... la terrassa...] hem situat la via gràcies al llibre de ressenyes i hem enfilat cap a la paret de Zaratustra. Aparquem a un replà on sembla que s'hi havia extret pedra, ens posem els trastos i ens plantem a peu de via en ben poca estona. Una inscripció a la paret ens ajuda a confirmar que som al lloc correcte.

Comencem la Rosa i jo. El primer llarg va seguint la línia d'un díedre poc marcat tot i que sempre es va en placa. Remuntem una espècie de sòcol i ataquem un muret vertical. A continuació entrem en terreny més còmode que es redreça fins al que podria semblar que és la primera reunió, en un replà còmode. Cal, però, seguir uns metres més, atacant un nou muret vertical, el que suposa el tram més dur de la tirada (V+). En la tònica del que serà la resta de via, el llarg està ben equipat, majoritàriament amb spits i amb algun parabolt aïllat. La reunió és en una repiseta relativament còmode però amb cert pati que ha servit per curtir les mosses.

Al primer llarg: Jo a la R, la Rosa al pas dur i en Pep al darrera.

La Rosa abans d'arribar al replà del primer llarg...

... i tibant-li al tram difícil.

El segon llarg (V) és un festival de bon canto, típic de Vilanova. Comença amb un tram dret, segueix amb tendència a l'esquerra en una zona més arrampada i ataca un nou tram vertical però amb bona presa. La reunió és més tranquila, especialment pel fet que es veu el següent llarg, molt més arrampat. El solet també ens dóna la benvinguda aquí.

Treient el cap després de les dificultats de la segona tirada.

La tercera tirada va en línia recta per un terreny molt més amable (IV). Cal estar atent a no saltar-se assegurances, com he fet jo a la darrera part. La reunió es fa en una repisa molt còmode, on hem aprofitat per fer un mos i relaxar-nos veient que sols queda un darrer esforç.

El darrer esforç és el més dur de la via. Pugem fins una lleixa i anem un parell de metres a l'esquerra per trobar la línia de spits de la via. Ara cal atacar un muret vertical, amb un lleuger desplom a la part superior. Entrar el muret suposa alguna tibada però sense més dificultats. Després van apareixent regletes que permeten anar pujant fins a la part més desplomada. Aquí cal cercar el millor canto que es pugui i superar la panxeta de la manera més eficaç possible, sense encantar-se massa. I ja som al final de via!

Apretant fort al pas final de la via amb en Pep arribant a la R3.

Un dels pajarracus (vull dir els del cel) des de la R3.

Mentre estem aquí en Pep arriba a la tercera reunió. Des d'on estem es podria rapelar la via, segurament amb dos ràpels de 60m. Com que no tenim aquesta intenció fem un darrer tram encordats essencialment flanquejant cap a l'esquerra fins trobar una vira d'on podrem sortir caminant.

D'aquest punt es pot baixar anant cap a l'esquerra (més curt, però més desagradable) o per la dreta, que és l'opció (més llarga) que hem escollit. Cal anar pujant i flanquejant la paret fins trobar una zona que permet el descens cap a la base de la muralla. Després cal anar seguint traces de camí més o menys paral·leles a la paret fins trobar el camí de pujada.

I de tornada, ho hem celebrat amb uns xipirons, com sempre excel·lents, a Ponts. Qui hauria dit que acabaríem així :)

Tarda a Can Jorba

2010-09-29T23:01:00.001+02:00

Manresans a Can Jorba... no el de la plaça Sant Domènech sinó el de Montserrat Sud, on gairebé mai no hi falta gent. Avui, dia de vaga, el pàrking estava ple, però escalant sols hem trobat un parell de cordades. Hem anat a parar a Can Jorba Central i ens hem començat a enfilar per les vies de la dreta, #14 i #12 segons ressenya del lloro. Són vies llargues que et permeten fer un munt de metres sobre una roca molt bona.

Tot i que des de sota no sembla cap meravella, la #14 (6a) acaba essent una via prou guapa. Cal barallar-se un xic amb la figuera perquè mostri una xapa que amaga però la resta està prou bé.

Els primers moviments de la #14..

Després ens hem posat a la #12 (6a+) que té un començament paral·lel a l'anterior per desviar-se després cap a l'esquerra seguint un llavi desplomat. Es travessa el desplom amb un pas de tibantor i s'acaba de gaudir de la via!

En Pep iniciant la #12...

... i encarant la panxeta.

Per acabar, ens hem posat a la "via nova" (6b) a la dreta de la tic-tac-toe. L'entrada és durilla fins a la tercera xapa. Després la cosa es tranquilitza i els darrers metres es redreça i cal aguantar. Hi ha canto, però cal moure's per trobar-lo i anar aguantant. 35 metres de viote!

Jo mateix als primers metres de la "via nova"...

... i més del mateix un xic més amunt.

Tres vies, però gairebé un centenar de metres de bona roca!

Stromberg al Gorro Frigi

2010-09-22T23:43:00.002+02:00

No és normal que faci servir el cremallera per pujar a Sant Joan, però avui gairebé ens hi hem vist obligats amb la Cristina: Fa uns dies vaig comprovar amb horror que a les 8 del vespre ja era fosc -val a dir que era un dia que el cel estava tapat, però tant s'hi val: el dia s'escurça de manera alarmant. Com que teníem intenció d'anar a gorros a la tarda no era qüestió de perdre massa temps... Per tant, confesso: he pagat, però per força major, jeje.

Ens hem enfilat a la Stromberg del Gorro Frigi. L'Eduard, com sempre, la descriu la mar de bé aquí i poca cosa cal afegir-hi. Confirmo que el primer llarg té alguns moviments prou finets al principi i diria que no és només que t'agafa en fred. Nosaltres no ho hem fet, però pot ser bona idea empalmar els dos primers llargs si és que portem prou cintes.

Entrant a la R2

El tercer llarg és el més interessant: un començament tranquil ens porta a un desplom que, vist des de baix, sembla més difícil del que acaba essent. Tot acaba amb un parell de passets dels de tibar-li amb ganes i després ja estem en terreny simplement vertical. Un flanqueig cap a l'esquerra i recte amunt sense oblidar agafar el bustión que ens permet salvar un tram fnet i que s'agafa bé a base d'anar pujant peus. Val a dir que la Cristina ha patit un xic però se n'ha sortit: amb algun A0 però ben contenta.

Acostant-me al desplom del tercer llarg. Hi ha còdols enormes!

La Cristina, acabant el tercer llarg.

La quarta tirada té un inici dret però amb canto impressionant -he aprofitat per fer didàctica llaçant un merlet- i després sols queda trobar la reunió anant per un terreny arrampat. Diria que no és recomanable empalmar aquest llarg amb el darrer perquè l'inici d'aquest és un pas a bloc prou durillo com per no ser recomanable jugar-se una caiguda a la rampa de la reunió degut a l'elasticitat de la corda. He xapat els dos primers parabolts i m'he mirat la manera de fer el passet: qüestió de tibar-li fins poder pujar els peus a sobre la panxeta!

Al cim hem estat envoltats per la boira i a l'anterior reunió ha sonat un tro proper que ens ha fet témer una remullada. Per sort no ha estat així i hem pogut gaudir de la baixada, aquesta vegada direcció a la Plaça de Santa Anna i les escales del pas dels francesos.

I la lluna, sempre tan majestuosa...

Faraó de Baix / Clot de l'Esteve

2010-09-09T23:29:00.007+02:00

Aquesta tarda ens hem escapat cap a Montserrat amb en Pep. Feia un bon solet i les vies de can Jorba que volíem atacar semblaven massa rostidores... per tant ens n'hem anat al Clot de l'Esteve o Faraó de Baix on tenim una bona colla de vies per escollir.

Hem escalfat al sector Banana Fish fent Cabriola (6a). Una vieta plaquera, llarga, que es va complicant a mida que es guanya alçada.

Després hem anat al sector Gronxador on hi havia dues cordades escalant. Ens hem posat a la bavaresa Boicot (V+): una entradeta de díedre i després bavaresa de tibar-li fort, amb algun pas inicial amb menys canto però bo en general. Val la pena no aturar-se massa!

Una vegada vista a casa, la graduació del sector gronxador en general m'ha semblat ben curiosa tant per sí sola com en comparació amb la Cabriola. Segurament s'explica pel fet que les vies són antigues i aleshores molava la graduació justa...

A Boicot, una magnífica bavaresa ben factible per fer posant catxarros!

Baixant hem aprofitat per deixar cintes a Sestao 0 - Baracaldo 6 (6b), amb graduacions entre 6a+ i 6b+ segons on mirem. Jo he hagut de penjar-me a la quarta xapa per mirar-m'ho perquè no ho veia massa clar -a més alguna presa bona (per mi) no estava magnesiada i sí alguna ronyositat inmunda!

A Sestao..., estudiant una bona estona i acabant penjat!

Després ens hem posat a la llarga i bona Killdafly (6a): molt bona roca amb inici picant sobre foradets que es tranquilitza progressivament fins l'antiga reunió on es tanca el díedre. Després queda un muret amb algun passet fi però que es deixa fer bé.

Matant la mosca a Killdafly

I per acabar, hem atacat Rulan Guarrós (6a). L'entrada és més dura que l'anterior i després té un alejillo considerable sobre terreny gens fàcil -bastant més dur que Killdafly.

I com que el blog és, fonamentalment, el meu llibre de piades pensat per suplir la meva memòria precària, m'apunto que la dificultat de les vies (sense conèixer-les prèviament) m'ha semblat: Cabriola < Boicot < Killdafly < Rulan Guarrós < Sestao i que aquesta darrera és força dura.

Òpera Prima

2010-08-31T18:25:00.007+02:00

De tant en tant, en Toni fa una visita per les seves terres natals i, si podem, anem a escalar plegats. Avui ha estat un d'aquest dies i li he proposat d'anar a fer una via a Gorros (l'Òpera Prima) o bé a fer esportiva a alguna banda. No ha dubtat gens a preferir fer via, malgrat el temps que fa que no toca el conglomerat montserratí.

La via es troba molt ben explicada aquí (com sempre: felicitats, Eduard). Nosaltres, però, hem preferit pujar fins a Sant Joan a peu, així l'activitat és més completa, jeje. A peu de via en Toni s'ha animat a fer el primer llarg i ens hem anat alternant fins fer cim dues hores més tard.

L'inici de la via està ben marcat amb un parabolt groc i a partir d'aquí sols cal anar seguint-los. En general, la via està molt equipada i segueix la tònica de superar panxetes o ressalts verticals units per trams més arrampats. Tot això sobre una roca excel·lent. Què més es pot demanar? Hi ha panxetes interessants als llargs 2, 3 i 5. Val la pena dir que hi ha una ziga zaga important a l'inici del segon llarg: Per evitar el fregament amb corda simple, he tret la primera cinta un cop xapada la segona i la segona un cop xapada la tercera. De fet, aquesta tercera podria estar molt més a l'esquerra i tot rutllaria millor.

El llarg més difícil és el 4rt. Un primer pas durillo per la dreta, un lloc on agafar aire i després cal encarar un bombo on cal decisió: potser hi ha millors cantos, però val la pena no perdre massa temps si no són massa dolents. Després, una passejadeta fins la R.

Avui l'única foto és la de cim, feta amb el mòbil: ahir la càmera es va quedar amagada en algun racó després de que la preparés per la sortida...

Els protagonistes, al cim

Total, que hem gaudit d'una de les vies més guapes de gorros, amb un dia tapat -sense fred ni calor- i amb una companyia immillorable. Una sortida '10'!

Fent camí

2010-08-18T19:03:00.003+02:00

Problema: com anar d'aquí (41.670,1.688) a aquí (41.6777,1.6806) sense trepitjar la pista que va de Castellfollit del Boix al Cogulló de can Torre?

Aquest problema, que no tenia solució, ara ja en té! Ha calgut recuperar parts de camins coberts per la malesa, aprofitar un tram que es fa en bici i obrir un tros de camí a base de tisores de podar, xapo i xerrac. Ara el camí està marcat amb fites, sols falta qui el segueixi de tant en tant!

Segurament no és el camí més adequat per córrer -encara caldria afaitar alguna branca més- però és una bona alternativa per caminar. Inconvenients: com que aprofita caminets existents es guanya i perd alçada en un tram... m'ho hauré de mirar amb més calma -jo no sóc enginyer de camins :)

Via 'llarga'

2010-08-16T21:37:00.004+02:00

Fer via llarga amb les noies era una de les tasques pendents que teníem en Pep i jo. Avui ha estat el dia per trencar aquesta barrera. Triar via no ha estat gens fàcil: havia de ser una via tècnicament senzilla, amb alguna reunió intermitja, no massa aèrea i que permetés un descens sense ràpel. Entre les vies que complien aquest requeriment, l'aresta brucs de la Miranda de les Boïgues que, a més, permet convertir-la en una matinal.

El dia ha acompanyat malgrat que a l'aresta hi feia un xic de vent i no s'ha passat gens de calor, però ha permès gaudir de l'escalada.

Ens hem plantat a peu de via i he comentat que l'existència de la via Daniel SA a la dreta de l'aresta brucs, però d'entrada ens ha semblat més interessant començar per l'aresta brucs pròpiament dita. Comencem la Rosa i jo i al darrera vindran en Pep i la M. Alba. El primer llarg supera un sòcol poc atractiu, però la reunió és en un replà còmode que permet comentar bé els aspectes tècnics.

A l'hora d'encetar el segon llarg passo una bona estona buscant per on segueix la via. Després d'una bona estona, arribo a la conclusió de que per allà passen 4 vies. D'esquerra a dreta:

Via amb alguna xapa aïllada
Via amb tres o quatre espits més o menys seguits
L'Arestra Brucs autèntica
La Daniel SA

De l'Aresta Brucs sols es veu una xapa rovellada a uns 15 metres de la reunió. Diria que els tres o quatre espits és el traçat que es segueix habitualment i de la via de més a l'esquerra no en sé res. Com que havia fet la Daniel no feia massa, optem per seguir-la, no fos cas que precisament avui haguem de fer reunió en un burí sense plaqueta :)

La Daniel és més difícil -al segon llarg hi ha un tram força fi- però l'equipament dóna més confiança. Val a dir que també té més pati perquè va amb tendència a la dreta, anant a buscar la paret est. Sortosament ningú no s'ha bloquejat i l'experiència ha estat un èxit. La segona reunió és raonablement còmode, amb menys pati a l'esquerra, que és on he posat la Rosa :) El tercer llarg és d'anar fent on cal destacar l'arribada a dalt, per un terreny on cal vigilar on ens agafem.

La Rosa, encarant el tram difícil del segon llarg...

... i arribant al cim, amb un somrirure d'orella a orella.

El descens requereix prestar un xic d'atenció però es pot posar la corda per ajudar, com així hem fet.

Atenent a l'èxit de la sortida, ara caldrà buscar-ne una altra!

PD. Des de la R2 he vist un burí que segurament és de l'aresta brucs original, més o menys a la mateixa alçada. Deduixo que al segon llarg es posa algun tascó o friend en una fissura, a dos metres de la R1, es navega un bon tros fins a la xapa amb maillon que es veu des de baix i després es busca aquest burí -sense perdre's. Ignoro com està la reunió. S'accepta informació!

Mal Pas

2010-07-08T23:25:00.007+02:00

Escric aquest post bastant més tard de la data 'oficial'... espero que la memòria no em falli massa, jeje!

Aquesta tarda hem anat amb en Pep al Mal Pas de Travil. Ens hem begut l'enteniment? No, però gairebé! Hem pensat que potser trobaríem alguna via a l'ombra... i així ha estat, però sols cap al tard. Mentre no arribava el 'tard' ens hem anat rostint de valent, però això ha servit per curtir-nos una mica!

Hem començat pel Díedre dels ossitos (V+), ben guapo i calentó.

Jo, al díedre-rostidor

Després hem seguit per Peu de Moix (V+) i Teia de Maria (V+). Dues vietes que no havia fet i que són ben maques. Avui serveixen per seguir escalfant en els dos sentits.

En Pep a Peu de moix...

... i jo, a la Teia de Maria.

Hem tornat cap a la dreta a fer la magnífica Sant Antoni (6a+), aquesta ja a l'ombra! Abans, però, he anat al cotxe a buscar l'aigua que m'hi havia deixat. Pel camí he aprofitat per remullar-me al torrent que baixava ufanós! Tant de bo hi hagués hagut un bon toll -segur que m'hi hagués sucat!! De la via sols cal reiterar que és una meravella verticaleta i de continuïtat.

Jo mateix, a Sant Antoni.

A continuació ens hem acostat al que havia de ser el projecte del dia: Amic Traït (6c+). En Pep ha fet l'Esperó del petitó per mig muntar-la i jo li he fet un top rope fins on es podia i he acabat de muntar-la fins dalt amb algun A0. Entre que la via no és regalada i que el dia no era el més indicat l'he vist molt lluny de poder-la atacar amb garanties... Ja menjarem sopes i vindrem en millor moment!

En Pep a l'esperó...

... per poder tastar l'Amic Traït (a l'ombra).

No cal dir que hem estat sols però tampoc no hi havia ningú al Balcó, tot i que allà s'hi devia estar millor!

Clot de la Mònica

2010-06-21T23:43:00.002+02:00

Avui amb en Pep hem posat rumb al clot de la Mònica. Buscant l'ombra ens hem posat a la cara est del serrat del Muntaner on hi ha una colla de vies de més d'un llarg, a banda d'algunes vies d'esportiva ben maques. A sota adjunto un backup del croquis d'onaclimb/lanochedelloro que em permeto fer.

Situació de les vies

Hem seguit la vira fins a l'esquerra on, ben lligats per no obrir-nos el cap, hem començat a treballar. Hem anat fent successivament Cutlass (V+), Claudio king (6a+) i Ceba traidora (6a+). Totes elles són vies típicament montserratines, amb algun pas curiós i llocs on cal confiar en l'adherència de mans i peus. La roca és molt bona en general, tot i que es veu que s'ha anat netejant amb el temps.

En Pep a Claudio king, un inici ben curiós.

Jo mateix a Ceba traidora.

Després ens hem mogut un xic més a la dreta i ens hem posat a Orgull Mapuche (6b). Als primers metres cal tibar-li fort per entrar a un terreny més agraït i més ronyós. Aquí hi trobem algun clau amb cordinillo en comptes dels spits que ens han acompanyat fins al moment. La roca tampoc no és tan bona en aquesta segona meitat. La via no és un 10, però està bé i serveix per muntar la del costat, cosa que hem fet.

En Pep fent el segon llarg de Orgull Mapuche.

Jo mateix al segon llarg de Orgull Mapuche.

Així que en Pep, que ja l'havia feta algun altre dia, ha decidit que faira la Bavareza güeca (6c) en top rope. Gràcies a les cintes i a que en Pep ha tret l'entrellat del tram difícil, m'ha sortit a la primera!

En Pep Bavareza güeca.

Una tarda ben aprofitada, amb cinc vies llarguetes i molt recomanables. Cap a la dreta se'n veu alguna altra que sembla ben nova... a veure si en descobrim alguna cosa!

Vermell

2010-06-17T23:34:00.004+02:00

Aquesta tarda m'he escapat amb l'Ernest cap a Montserrat. La pluja d'ahir obligava a buscar un racó que s'hagués eixugat i el Vermell del Xincarró ha estat el candidat escollit. Feia mooolts anys que no havia estat al Vermell, diria que sols s'havia obert alguna via del sector esquerre... per tant, ha estat gairebé una novetat -una altra, jeje.

Hem començat per la TeGeVe (V), que ha servit per situar-nos sobre el terreny. Segueix un esperonet i, tot i estar un xic sobadeta, és ben guapota.

Sense que això ens hagi escalfat, l'Ernest proposa el díedre San Agustin (6b) on s'estan enfilant uns lolos que després es barallaran amb vies més complicades. Es tracta d'una díedre llarg, durillo i cansat, però que s'ha deixat fer tot i que ha calgut un important esforç mental per no aturar-me a reposar! Buff!!

Després d'aquesta hem anat a tastar la clàssica 45 Aniversari (6b). Certament, és un viot de continuïtat, amb forats de tibar-li, algun pas llarg i una tibada de monodit que he fet tot i que ja em començava a inflar més del que m'agrada. Després el terreny es torna més agrait i les xapes allunyen més. També m'ha sortit :)

L'Ernest a 45 Aniversari

Després d'aquesta, l'Ernest prova Madame Tortuga (6c+). Jo li faig un tast en top rope perquè l'he vist lluny de les meves possibilitats. Al principi hi ha un pas bastant xungo sortint d'una bona bústia on he hagut de mirar-m'ho de mil maneres ben penjadet. Més amunt, algun altre tram llis també obliga a lluitar de valent. Llevat d'això la resta es fa, però aquests trams són durs de debò!

Abans d'acabar el company es posa a Alta Mar (6c) i se l'embutxaca.

L'Ernest a Alta Mar

En arribar, es pot dir que he flipat de veure quants cotxes hi havia al pàrking. Ja tenia clar que el Vermell era zona prohibida els caps de setmana, però veig que entre setmana, la penya també hi té tirada! Malgrat tot, no ens hem fet gens de nosa -al contrari, ens hem fet bona companyia!

98 octanos

2010-06-07T22:52:00.003+02:00

Avui hem anat a la magdalena superior, a fer la 98 octanos amb la Cristina. Ja tenia ganes de fer via llarga una altra vegada i la via triada es pot fer bé en una tarda, sempre i quan no calgui tornar massa d'hora, jeje.

Ens hem plantejat pujar amb el cremallera però acabava de sortir... total, que he convençut la Cristina que arribaríem a dalt igual de ràpid anant a peu que esperant el proper... No ha estat exactament així però gairebé, i a sobre ha servit per arribar ben escalfats a peu de via. A la xarxa hi ha un munt d'informació sobre aquesta via de xapes grogues, però els escalatroncs l'expliquen especialment bé aquí.

El primer llarg és senzill i equipat generosament (III+). A la segona tirada l'equipament segueix la mateixa tònica però la via va guanyant verticalitat i dificultat progressivament (V-). De mica en mica cal estudiar la millor manera d'anar guanyant terreny sense que la dificultat sigui excessiva.

Al segon llarg

El segon llarg des de la R2

Les dificultats es concentren al tercer llarg (6a). L'inici segueix la tònica dels darrers metres del segon. Després el terreny es fa vertical i amb poca presa durant uns metres on cal vigilar per no tibar més del compte. Després, el terreny desploma lleugerament però amb millor presa. Buscant bé es van trobant els cantos que permeten superar aquest tram més de tibar-li. Val la pena no encantar-s'hi massa! Cap al final el terreny perd verticalitat i la línia de xapes ens porta a la reunió, un xic a la dreta. La Cristina ha aguantat bé aquest llarg tot i que ha hagut de fer servir un xic les seves habilitats ferrateres...

Abans d'entrar a la R3

El darrer llarg comença amb uns passos ben verticals de l'estil del llarg anterior (V+). Després el terreny per dificultat i segueix cap a l'esquerra i torna a redreçar-se un xic però amb menys dificultat (IV+).

Descens amb dos ràpels, un de 15m i un de 25m. La baixada, per les escales d'en Jacob i a pas lleuger fins al cotxe!

Tarda al revolt

2010-06-01T22:50:00.001+02:00

Aquesta tarda ens hem escapat amb la Cristina cap al revol de l'Àliga a fer bronze. Hem començat per la clàssica Pixapins (IV+) i després ens hem posat a la via #9 (V), a la dreta de Stradivarius.

Hem canviat de zoneta per fer el díedre-bavaresa #3 (V+) on la Cristina ha descobert noves tècniques: díedre i bavaresa, com no :)

Al díedre-bavaresa.

Després hem anat a cercar un 6a que crec que jo encara no havia fet: Abrilsf (6a). No sé si el nom és correcte, però això és el que hi diu! Té un moviment ben finet i llarg al mig, d'aquells en què has d'apretar bé les dents (i més). Força guapa.

A Abrilsf.

A continuació veig una via de les noves La del Mesas 6b i li he fet un tast fins la segona xapa. Des de sota ja es veu una entrada poc agraida, amb roca mediocre -quin eufemisme- però confiava que més amunt milloraria. Però per als volts de la segona he agafat alguna bústia i encara he tocat sorra. Total que l'he desgrimpada i ja la faré quan estigui neta -si és que arriba a estar-ho mai. Caldria passar-hi l'aspiradora, tot i que es veu interessant.

Total, que hem arribat a l'extrem dret de la paret i ens hem posat al Gos Malparit (6a), on la Cristina ha pogut tastar de què va això d'escalar en desplom :)

Avui toca piular: La Piula

2010-05-31T23:30:00.003+02:00

Tot i que ha fet calor durant el dia, al migdia s'ha anat tapant i hem pensat que es podria escalar a la Piula, d'on l'altre dia vàrem haver de marxar per la pluja. La veritat és que feia bastanta calor i malauradament el cel s'ha obert... així que ens hem rostit un xic.

De la Piula ja se'n sap que no hi ha vies fàcils on escalfar (parlo del meu nivell). En Pep ha proposat de començar pel Paripé (6b+) bonic i plaquero que hi ha a la part central del sector Barretina. Com que no hi ha gaires opcions, li faig un tast. Vaig tirant fins al primer ressalt dur. Allà sols trobo foradets petits... penso que ha de sortir quelcom millor... però al cap d'una estona ja estic penjat. Efectivament, cal tibar dels foradets ronyosos en una bona apretada! La via té tres zones dures i m'he penjat arreu. Fer-la com a escalfament i amb el sol escalfant de valent sembla que no és la millor combinació!

En Pep fent la (que no el) Paripé.

I aquí estic jo, a la mateixa via.

Amb la moral baixa, fem Fàstic de Gall d'Indi (6c) a la seva esquerra en top rope. Curiosament aquesta m'ha sortit. Diria que enlloc no s'ha de tibar tant com a la primera, però potser és que ja anava escalfat -el top rope crec que en sigui la causa : és més aviat de posar-s'hi bé i fer alguns passos agafat d'alguna nyapeta però sense tanta intensitat. En fi, ja hi tornarem per confirmar-ho.

Després hem anat a fer el díedre Panchitos (6b+). Aquest ha sortit i ha servit per restablir la moral. En acabat, encara he fet un top-rope a la veïna de l'esquerra, Kabrasaki (7a) on , anant-me penjant i anar tastant, m'han sortit tots els passos. Encadenar-la, però, sembla molt molt llunyà!

En Pep a Panchitos...

... i jo seguint-li els passos.

Acabant Kabrasaki en top-rope.

Una tarda de calor ben aprofitada per treballar la finura montserratina -i tibar fort a la darrera!

IV+ al flash

2010-05-29T23:34:00.003+02:00

Això sols pot passar... al Coll de la Barraca!

Avui en Pep ens ha portat al Coll de la Barraca, a explorar un altre racó desconegut. Arribar-hi té el seu què, la qüestió és que hem d'arribar aquí (41.4413,1.5805) i deixar el cotxe prop del trencant. Seguim a peu la pista de la dreta fins trobar una fita que ens mena a una zona que recorda una antiga cantera: sóm al destí.

Comencem pel sector de la dreta del tot, el Pas dels Manguis. Aquí ens hem enfilat a Con prisas y a lo loco (IV+) per tastar la roca. Aquesta és l'única de les que hem fet que està equipada amb spits i té un mosquetó de reunió un xic rovellat, però correcte. La resta de vies estan equipades amb parabolts i arreu hi ha un mosquetó a la R.

Veient l'esperó de la dreta, en Pep s'ha enamorat de la Ei! Joans (IV+) i tant ell com la M. Alba han hagut de suar per superar el sostret. I sort que m'hi he fixat, perquè si no, igual no em surt a vista! Total, que me l'apunto al flash. Segurament deu ser un error de la guia, perquè la resta de vies, tot i que estan apretades, no estan pas tan desfasades. També hi ha la possibilitat que s'hagi arrencat alguna cosa perquè s'intueix un petit desprendiment. En tot cas, no és una via d'iniciació :)

Després del pas difícil de Ei! Joans.

Després hem atacat el Marciano Hipólito (6a). Feia bastants dies que no baixava d'una via amb els braços inflats... i aquí ho he aconseguit! Una via estètica, molt bona, molt vertical i de continuitat que m'ha deixat un molt bon gust de boca. Recomanable!

En Pep..

... i la M. Alba a l'estètica Marciano Hipólito.

Veient el pa que donen als 6as era atrevit posar-se en un 6b... però dels covards no se n'ha escrit mai res. Així que en Pep es posa a Arrrancada de cavall, parada de burro (6b) que, pel seu nom, ja deixa intuir de què va la cosa, jeje. Començament plaquero molt fi, amb un pas d'envergadura ben curiós per anar a pillar una regleta bona. Després es va fent fins que arriba el moment de deixar anar una fissura per passar a l'esquerra. Un altre moviment de tibar-li i el final ja és més tranquil. També surt a la primera havent vist en Pep com cercava els moviments.

Per acabar el matí, encara ens hem endut un 6a+ molt peculiar: Cristina, al sector Hawai. Es una via amb columnetes de formació calcària bastant variada. Tan aviat estàs tibant d'una columneta arrodonida, com has de fer un pas d'aherència (dubtosa) com has de pillar un bidit... Variada i maca, amb el més difícil als darrers metres, on cal navegar un xic.

Jo mateix als darrers metres de Cristina.

En resum, és una zona amb vies regleteres molt bones, on val la pena no pensar en la graduació i gaudir dels passos. També val a dir que són vies complicades anant a vista. Segur que coneixent els passos la cosa canvia i molt. Si no fos per la llarga aproximació en cotxe mereixeria algunes visites ben aviat.

Piteu

2010-05-15T19:11:00.001+02:00

Fa una eternitat que no veiem un dia digne. Per tant, avui era obligatori anar a buscar el sol fos on fos. El Piteu és una zoneta del vessant nord de Montserrat orientada lleugerament a l'est. Això fa que hi toqui el sol fins al migdia: ha estat l'escollida!

L'accés és senzill: pujant al monestir des de Monistrol cal agafar el camí que surt a la dreta a la corba de la paella. Aparquem a uns metres de la carretera i trobem un corriol a la dreta que baixa cap a Monistrol. El seguim uns minuts fins trobar un cable... i ja som a peu de vies.

Es tracta d'un sector poc freqüentat però que presenta algunes vies plaqueres interessants. Anem a pams!

En Pep -com no- coneixia la zona i ens ha recomanat les 4 vies que hi ha al que deu ser el tros més freqüentat. Hem començat fent No me siento las yemas (6a), que va per la dreta de la placa principal. El començament és finet i després cal anar fent.

A continuació ens hem posat a Murdock (6a+), la primera per l'esquerra. La placa del principi és de les de mirar-s'ho bé. Després toca atacar el sostret controlant bé els peus perquè hi ha un passet...

A Murdock...

...placa montserratina típica!

Despreś d'aquesta hem fet Del Espaldazo (6a), la via que va per la placa a la dreta de l'aresta. Té algun pas de mirar-s'ho pel mig i a dalt de tot la roca està coberta de la polseta negra típica de les vies que no es fan massa.

La M. Alba a Del Espaldazo.

A continuació ha caigut Larry (6b+). Placa d'apretar-li en uns quants llocs al principi i un passet per superar el sostret. Molt maca! Els peus, però, ja comencen a protestar: tanta placa de treball tècnic de peus va passant factura.

Primers metres de Larry.

Superant el sostret de Larry.

Acabada la feina en aquesta roca, ens movem cap a la de la dreta, on hi ha dues vies: Janis Joplin i La de la fissura, ambdues de 6b. Com que anem de plaqueros, ens posem a Janis Joplin (6b). Aquí cal fer algun moviment mà-peu que se les porta. Després van sortint cosetes, però amb el cul apretat i fent treballar els malmesos peus!

Fent Janis Joplin.

I per acabar, seguim en direcció a la dreta per posar-nos a la via x (6b) (s'agrairà info). La via va per una placa a la dreta d'un díedre. L'entrada és estranya i força explosiva: el més difícil de la via. Després es va fent fins als darrers metres on la roca és més que dubtosa, vull dir terrosa. És la que ens ha agradat menys de les d'avui. A la dreta d'aquesta via en comença una altra amb una panxeta inicial plena de res -que sembla difícil, vaja.

Fent la via x.

Finalment hem aconseguit l'objectiu: poder escalar sense samarreta al sol!

No ens deixen piular...

2010-05-01T23:27:00.008+02:00

Avui volíem anar a la Piula. Ja sabíem que el dia pintava malament, però hem fet l'aproximació... i quan en portàvem un bon tros, la pluja ens ha fet recular cap al bar de Collbató. Després d'una menta, el dia ha anat millorant i hem decidit provar sort a Nou Barris.

Des de baix ja es veu gent arreu i busquem una zona lliure, que ha resultat ser la part dreta del totxo de la Nela. Molt bona informació a càrrec d'en Jaume, aquí. Em permeto reproduir la seva ressenya, així com la d'onaclimb, així serveix de backup!

Les primeres vies que hem fet...

... i el segon sector que hem visitat.

Hem començat per les vies de la dreta del totxo de la Nela. Hem atacat successivament Bròquil Tòxic V+, Sun Gazing 6b (a la dreta de tot) i Jefe Ouray 6b+.

A Bròquil Tòxic.

En Pep fent Jefe Ouray...

... i jo, seguint-li els passos.

En acabat, hem aprofitat que no hi havia overbooking al sector pell roja i ens hem posat a l'Esperó de la Martina (V+).

La M. Alba a l'Esperó de la Martina.

Com a fi de festa, ens hem efilat a Borinot ensopit (6c). Com es pot suposar, aquesta ja ha suposat un esforç més intens i en algun punt he hagut de tibar amunt tibant de preses més ronyoses del que hauria volgut... però ha sortit!

Jo mateix, lluitant a Borinot Ensopit.

Finalment, el dia ens ha deixat escalar, encara que no a on volíem. Al principi, amb la roca humida. Després, fins i tot sense samarreta, quan tocava el sol... Quin clima!

Aresta dels Cavalls

2010-04-29T22:53:00.003+02:00

Després de la sortida de reconeixement de l'altre dia, avui hem anat amb la Cristina a l'Aresta de la Roca del Salt dels Cavalls. Per ella ha estat un regal d'aniversari i és que avui ha fet anys! La ressenya de la via està aquí, i hem seguit la mateixa estratègia que en PGB empalmant els dos primers llargs, però no avancem aconteixements.

Aquesta vegada hem trobat can Robert a la primera -el que fa portar un bon mapa- i ens hem plantat al pàrking sense contratemps. Llàstima que es perdi tant de temps travessant Terrassa! Del pàrking, amunt! Puc confirmar que anant amb els trastos, la pujada es fa més feixuga :)

Començo la via a l'esquerra d'un diedret, seguit les xapes que es van veient. El fang és raonablement dur ;) i va aguantant. Malgrat tot, la Cristina veu com van baixant cosetes de les que ni me n'adono. El terreny obliga a mirar molt bé on agafar-se, però no té altres complicacions dignes de menció. Veig una reunió a l'esquerra i la xapo amb una cinta ultra-llarga. Després m'adono que la línia de spits segueix per la dreta de la R i trec una cinta anterior per alleugerir el fregament. Aquí hi ha un tram més vertical on cal estudiar bé la consistència del fang, que no inspira massa confiança -tampoc n'inspiren massa alguns spits posats en còdols molt sortits... No em vull imaginar la via abans del retroequipament!

El cas és que s'arriba a la reunió en terreny ja força tranquil. Portava 12 cintes, he deixat de xapar algun spit i me n'han sobrat algunes: per tant, deuen haver-hi unes 12 assegurances :)

Atacant la primera part de la via.

Els darrers metres del nostre primer llarg (LL1 i LL2 de la ressenya)

El següent llarg és una rampa senzilla on s'hi troben 5 spits. L'entrada a la reunió és verticalota i cal buscar la zona més compacta per anar trobant bons còdols que han aguantat.

El darrer llarg fa la seva impressió, vist de la R. L'inici va per un desprendiment que no inspira confiança, però aviat s'arriba a una successió de spits. Els passos no son massa complicats (V), però la roca obliga a mirar molt i molt, no fos cas que et quedis amb un tros de díedre a la mà, et mengis algun còdol o qui sap què. Al final del díedre es surt cap a l'esquerra i es supera un petit llavi per arribar a una savina amb un spit. Jo he seguit amunt fins al cim, però abans he hagut de tibar de valent en un pas força difícil per superar el darrer ressalt. La reunió cimera està posada en un lloc força peculiar (el perquè és una incògnita), doncs obliga a penjar-se al ressalt, però he preferit no acabar d'arribar a la instal·lació de ràpel per poder comunicar-nos. Això ha estat difícil per culpa del vent, però ens hem entès i al cap de poca estona, la Cristina estava al cim, contenta d'haver fet la via més llarga (probablement) de la Mola.

Sortin de la darrera R... Quina por!

Sortint del llavi de després del díedre

Al cim...

Per baixar cal fer un ràpel d'uns 30m. Nosaltres anàvem amb corda simple de 70 i n'ha sobrat un munt. La corda simple ha fregat un xic en empalmar els dos primers llargs, però ha estat suportable. Val la pena dur cintes llargues.

La baixada, sense contratemps i a casa a l'hora prevista. Què més es pot demanar?

La Mola

2010-04-25T19:25:00.000+02:00

Ho confesso: no havia pujat mai a Sant Llorenç! Com que això s'havia d'arreglar, avui ens hem animat la Rosa i jo i hem fet una bonica excursió. No ha estat fàcil arribar-hi, però hem començat a Can Robert (41.6330,2.0050). D'aquí hem agafat les dreceres que portarien a la Mola pel camí normal. Com és normal, nosaltres l'hem abandonat una vegada superada una clapa de roca (41.6365,2.0105). Un corriolet puja i es creua amb el que serà el nostre camí de baixada: el camí de la canal de l'abella. Travessem el camí i per terreny poc marcat hem anat guanyant alçada. Si hom s'hi fixa, hi ha alguna marca verda. El caminet ens ha portat fins l'aresta de la Roca del Salt dels Cavalls. Li hem estat fent una ullada... si no fos pel ràpel, podria ser una bona via perquè la Rosa tasti via llarga.

De pujada, amb el nostre objectiu: l'aresta del salt dels cavalls (la punta més alta)
i hi arribem per la canal ampla que es veu al centre de la imatge.

Hem anat pujant canal amunt fins als replans del cim on hem gaudit d'una bona vista, un mos i uns glops d'aigua.

Unes balmes interessants, a l'alçada de la cova del drac

D'aquí cal fer una desgrimpadeta i una grimpadeta per anar a la plataforma que ens porta fins la Mola. Hem entrat a l'església, hem fet una ullada a la carta del restaurant i hem enfilat camí al morral i cova del drac.

El queixal del drac i/o cova del drac

Hem entrat a la cova per una banda i sortit per una altra, com deuen fer tots els novatos i hem enfilat canal de l'abella avall.

Aventurers com som, dins la "cova"

Pel camí hem trobat restes d'una construcció que resulta que és un antic forn de calç. Més avall el corriol es converteix en un bon camí que, planejant, ens porta aproximadament al punt on hem abandonat la pujada normal. I des d'aquí sols queda un passeig fins a can Robert.

A la propera visita investigarem altres corriolets, que sembla que n'hi ha un munt!

Paret del Grau

2010-04-24T20:05:00.005+02:00

Després de molt de temps, amb en Jortx havíem quedat per anar a fer via llarga. Els ruixats d'ahir ens han fet témer trobar trams molls i la possible inestabilitat per avui tampoc no convidava a posar-se en grans aventures... de manera que hem anat a la paret del Grau, sobre Coll de Nargó. Cap dels dos no hi havia estat mai, però portàvem abundant material de referència (vèrtex núm. 212 i aquí).

Hem començat per la que deu ser la més clàssica: Àfrica. L'inici de la via és just a la dreta del tram de conglomerat. El primer llarg és senzillet, amb els passos més difícils just al principi. Com que portava els tricams, n'he posat un abans d'un diedret perquè ja portava uns quants metres sense res i podia haver-hi algun pas abans de xapar el següent parabolt. De fet, aquesta ha estat una sensació que s'ha donat a diversos llocs a les vies que hem fet avui: en alguns punts hi ha algun tram amb "aire" i el xapatge següent ja està en terreny un xic compromès. Res exagerat, però. Val a dir que he empalmat el primer i el segon llarg (V+).

Jo mateix, viatjant per Àfrica

Des de la primera R de Àfrica

El nostre segon llarg (V+) l'ha fet en Jortx: es surt un xic per la dreta i sols cal tirar milles amunt fins trobar una bona reunió. D'aquí mateix hem baixat en dos ràpels: un fins la nostra primera reunió i l'altre fins baix -justet amb la corda de 70m.

Havia llegit alguna recomanació de la via Manelet i, per tant, ens hi hem ficat. Començo el primer llarg on la primera dificultat és atacar un desplomet sobre conglomerat. Es tracta d'un pas bloquero, on cal tibar-li fort, però amb bon canto i ben protegit.

Entrada bloquera a Manelet

Després vé una llarga excursió molt senzilla. Quan apareix la xapa següent ja tornem a estar en terreny vertical i cal estar atents. En algun lloc no es veu la continuació, però cal confiar en trobar-la seguint una franja oblícua cap a la dreta. Alguns passos interessants per entrar a la R (6a).

En Jortx, entrant a la primera reunió

En Jortx ataca el segon llarg, amb un inici relativament agraït fins trobar el pas clau, on ha hagut de treballar més del compte: un xapatge que obliga a atacar-lo un xic per l'esquerra però del que cal sortir per la dreta a anar a buscar una regleta. Després ja sols és qüestió d'anar fent, amb bon canto, fins la reunió.

Acostant-se a la zona curiosa del segon llarg

Jo mateix, arribant a la R2

El tercer llarg segueix la tònica general de l'anterior: anar fent i mirar-s'ho en algun punt molt concret.

Mentre estem a la Manelet rebem la visita d'un parell de cordades que es posen a les mateixes vies que hem fet nosaltres: està clar que hem encertat! Hem baixat en tres ràpels per la mateixa via.

Per acabar d'arrodonir el dia, ens hem posat a Peti qui Peti, que també havia estat recomanada en algun blog. Un primer llarg sobre bona roca amb una molt clara tendència a flanquejar a l'esquerra, especialment els darrers metres per entrar a la reunió (V).

L'inici de Peti qui Peti

El segon llarg té un inici bastant guapo. Després segueix per terreny molt senzill i ataca un desplomet pel bell mig, el que obliga a tibar bastant més que el V- que li marquen al llarg. Sens dubte, el llarg més interessant és el darrer (6b), que ha anat a càrrec d'en Jortx. Inici vertical per situar-se sota un desplomet que cal superar amb una bona tibada. Jo l'he resolt creuant braços per quedar-me en bavaresa amb la mà esquerra i una estirada fins un bon canto amb dreta.

El tercer llarg de Peti qui Peti

Per descendir, cal anar a l'esquerra a buscar una línia de ràpels que va per la zona de la Tempi Moderni. Val a dir que el primer és súper volat i impressionant! Amb la corda de 70m hem arribat a la R2 de Tempi Moderni i d'aquí fins baix amb un segon ràpel.

En Jortx, baixant del cel

El sol ens ha acompanyat intensament a les dues primeres vies i s'ha amagat rera uns bons núvols mentre feiem la tercera, però hem estat la mar de bé. Una bona presa de contacte que de ben segur portarà més visites: la mateixa Tempi Moderni, potser? O les de l'esquerra? Qui sap...

Castell de Subirats

2010-04-17T20:29:00.001+02:00

Avui en Pep m'ha portat a visitar el Castell de Subirats, una altra zona nova per mi. Un sector ben popular, que es farceix de gent però on segurament podríem fer algunes vies abans no arribi la marabunta. I aquest ha estat, més o menys el guió: tranquilitat al principi i farciment al final.

Hem començat pel sector Cinema, fent una de les vies més llargues i variades: Delicatessen (6a). Passos de placa, de tibar-li, una fissura... Bona via!

En Pep a Delicatessen, via que fa honor al seu nom.

A continuació hem anat a fer la Hermanos Guerrero (V), a l'extrem dret. Uns passos de placa al principi són el punt on cal prestar més atenció. Després, canto a dojo fins al final.

En Pep a Hermanos Guerrero.

D'aquí hem anat a Noche de Frío (6a). Un inici de placa d'anar fent porta a un pas de tibar-li per entrar al díedre final. Els darrers metres també demanen alguna tibada...

A Noche de frío. Primer en Pep...

... i després jo.

Veient que la cosa s'anava omplint més i més, hem atacat la del costat, Només pels teus ulls (6c+). En Pep s'hi ha posat i ha anat treient els passos després d'estudiar-ho un xic. Havent-lo vist a ell i amb les cintes posades, m'ha sortit. Uns passos durs des de la xorrera, en lateral, a un bec i bidit, xapar, una pinça d'esquerra i arribada a cantos cada cop millors fins l'altra xapa. Després, un tram per relaxar-se i un passet de mirar-s'ho al final.

En Pep iniciant Només pels teus ulls...

... i jo que li segueixo els passos.

Atenent a la massa que ho envaïa tot, hem anat tornant cap a l'esquerra fins al sector triantle on ens hem posat a Pan de higo (6a+). L'entrada és extremadament fina fins a l'alçada de la segona xapa. Després vé un passeig fins encarar la paret final on hi ha un pas curiós de flanqueig a la dreta (i un mar de xapes). Val la pena dir que els primers metres són molt durs, amb uns peus francament dolents. Ha sortit, però apretant molt fort les dents. Com passa sovint, si els passos d'entrada fossin més amunt, la graduació de la via seria ben diferent.

Superada l'agonia dels primers metres de Pan de Higo.

Malgrat les previsions, ha fet un dia molt bo. Tant, que al sol ens rostíem -i el Pep amb màniga llarga! La zona m'ha semblat ben interessant. La roca, però, està bastant sobada pel pas continu de milers d'escaladors. Queden pendents algunes vies que semblen interessants!

Perles express

2010-04-10T23:22:00.004+02:00

Avui havia de ser una sortideta matinal... i hem acabat a Perles! Hem tornat al sector dels Roures amb l'objectiu de tastar més vies de les que hi ha a la dreta de tot. Abans, però, hem començat pel cantó més clàssic, on la primera vegada no vàrem arribar a escalar.

Així, hem començat per la Me-Me (6a) i hem continuat amb Petit Príncep (6a).

M. Alba a Me-Me

En Pep als primers metres de Petit Príncep

Després ens hem posat a la Meteora (6b+), que va just al costat de la fantàstica Filigrana, que havíem fet la primera vegada. No ha decepcionat: entrada fina, un tram més tranquilet i una panxeta on s'ha de tibar fort.

En Pep a Meteora

Jo mateix, també a Meteora

A continuació hem anat cap a la dreta, a les vies noves d'en Belego. Allà hem fet Belladona (6b), amb uns passets ben curiosos al principi. Després, plaer en estat pur!

Jo mateix a Belladona

Baixant d'aquí he posat les primeres cintes a la del costat, Asterix (7a), i li hem fet un tiento. Amb la info que he aconseguit de baixada, en Pep se l'ha tret saltant. Recupero la corda i, just abans d'acabar, sorpresa: em baixa la cinta express de la segona xapa... enganxada amb la xapa. Femella i volandera cauen a la vora... Resulta que amb la vibració de la corda s'ha afluixat la femella que, evidentment, no deuria estar ben apretada. Poso la xapa i apreto la femella amb els dits en top rope i m'hi poso des de baix. Amb la flipada, ens fixem que al primer parabolt no se li veu cap fil de rosca, està molt entrat... quin iuiu!

Però m'hi he posat per baix, i ha sortit!

Jo mateix engalomant el projecte del dia, Astèrix (7a)

El resum: un dia ben aprofitadet, amb poquetes vies, però molt bones i exigents. L'ensurt de la xapa ha estat només una anècdota, però deixa una estranya sensació al cos...

Les Pucetes

2010-03-30T23:30:00.007+02:00

Aquesta tarda bufava bastant vent. Vent de ponent i no feia massa fred... calia buscar un lloc poc ventat, així que en Pep ha proposat anar a Les Puces. Feia molt de temps que havia ullat les parets que quedaven a la dreta del viaducte, anant cap a Barna, i sabia que hi havia vies. En Pep ja hi havia fet alguna visita i, per tant, coneixia el terreny.

Es tracta d'una zona petitona però es veu que s'hi ha treballat de valent, tant en l'aproximació com en els peus de via. Les vies són peculiars, algunes de molt bones, sobre una roca especial que sovint permet assegurar-se amb ponts de roca, sense haver de posar expansions.

Hem començat escalfant per unes vietes que hi ha a la dreta del sector central, després de pujar uns metres cap al nivell superior. Per aquí hi ha un forat del que en surt un airet frescot... valdria la pena saber fins on comunica! El Pep ha triat dues vietes (V+ les dues) que han resultat bastant disfrutones i que donen una idea de què va la zona.

Les primeres vies que hem fet comencen sobre el replanet.

Després hem baixat cap al sector central i hem fet una via que comença per un desplom fissurat per anar a buscar la placa de la dreta i que acaba sortint a la part alta de la paret (6a, probablement):

En Pep tibant de valent.

A continuació, un viot espectacular: l'esperó més evident que hi ha al sector central, que sembla que s'anomena St. George Day (6b+). Una entrada curiosa, de tibar-li fort però amb bon canto porta a una zona més tranquila. Després, un pas dur a l'alçada de l'únic parabolt (la resta són bons ponts de roca) i entrada a la reunió per terreny més còmode.

En Pep als primers passos del fantàstic esperó.

Jo mateix als darrers moviments de St. George Day.

Després en Pep m'ha portat, travessant una zona poc fressada, a una altra zoneta més a la dreta, on hi ha tres vies més. Nosaltres ens hem posat a la del mig, que ha resultat ben disfrutona, probablement 6a:

A la via central del sector dret...

... tota ella sobre ponts de roca.

En aquesta via hem posat un friend després del darrer pont de pedra, tot i que es passa sense.

En acabat, hem desfet el camí, hem anat a visitar la zona esquerra i hem fet una vieta que comença amb conglomerat montserratí per un esperonet poc marcat, continua per arenisca i acaba amb roca variada:

Conglomerat montserratí al sector de l'esquerra.

Entrada dureta, d'anar a buscar un bidit, una franja plana i un bon canto que salva la jugada. No en sé gran cosa, probablement 6a+ o un xic més tenint en compte l'entrada.

En resum, una zona especial, que sens dubte ha estat molt ben cuidada pels seus creadors. Vies úniques, algunes d'elles ben interessants.

Perles

2010-03-27T23:54:00.007+01:00

Avui hem tornat a ser en Pep, l'Alba, la Rosa i jo mateix. Hem enfilat cap a Perles on hauríem d'estar arrecerats del vent i així ha estat. Finalment un dia esplèndid!

Hem anat als sectors més clàssics de Perles, començant pel Roc d'en Solà. Hem començat fent la Lluna de Mel (6a) i Noches de Bohemia (6a). Entrada curioseta a la Lluna de Mel i anar gaudint després. Passada la reunió intermitja, ambdues es redrecen amb alguns passos ben interessants.

Noches de Bohemia i Lluna de Mel

Inici delicat a Lluna de Mel

Una perspectiva diferent, gentilesa d'en Pep.

Despŕes ens hem posat a Kalkaris (6a+) i Alinyencs (6a). Kalkaris és fina però es pot anar fent raonablement bé llevat d'un pas on he hagut de resar en un pas sense res abans de pillar una llastra invertida (molt dolenta venint de baix). Alinyencs, per contra, és un festival de canto.

Després del pas dur de Kalkaris

Canvi: jo a Alinyencs i en Pep a Kalkaris

La M. Alba a Kalkaris

La Rosa i la M. Alba a Alinyencs i Kalkaris

Després d'aquestes magnífiques i llargues vies, hem canviat de sector per anar al Roc d'en Betriu, on hem començat pel díedre Mirador (V+).

La Rosa a Mirador.

Després la Rosa ha donat per acabada la jornada i jo encara m'he posat a Bloc Suspès (6a) i a Rostoll (6b).

La Bloc Suspès és interessant i mantinguda. Cal anar-ho controlant però es va fent. A Rostoll hi ha uns primers metres bastant fins i mantinguts. Un tramet vertical on cal llegir bé l'itinerari, especialment per xapar la que em vé a la foto anterior. Després hi ha un repòs excepcional per encarar un bon desplomet amb canto generós.

I ho hem deixat aquí. De baixada cap a Ponts he hagut de colaborar amb un donatiu als mossos en un radar camuflat en algun 70. Mira que posar-lo de baixada quan l'ambientillo era de pujada! grrrrr :(

Sort que els xipirons del dinar han donat un final feliç, malgrat tot!

Cargolaire

2010-03-25T23:53:00.003+01:00

Avui es tractava de que em (ens) toqués l'aire una estona. Així que ens hem plantat al Cargolaire sense plans gaire definits. Feia temps que tenia ganes de provar la Canvi d'Aires (6c+), així que ens hem quedat al principi i hem començat escalfant a la Tarda de Sant Joan (V+). Després, a la Brams (6b) on m'he hagut de penjar a la darrera xapa per estudiar la sortida (ja ho diu el refrany: "qui no té memòria ha de penjar-se").

Jo mateix a Brams.

Ens hem donat per escalfats, així que m'he posat al projecte del dia, la Canvi d'Aires. Vaig treient els passos fins la penúltima xapa on m'ho miro i remiro un munt de vegades sense veure-hi la manera. Avall i ja ho miraré amb més calma d'aquí una estona. La calma que necessitava m'ha empès a muntar-la en top rope i estudiar els passos. Ho he tret sortint per la dreta a agafar unes orelles no massa bones, pujar de peus i anar passant cap a l'esquerra fins la darrera xapa. De la darrera a la R també hi ha un bon tomàquet. Suposo que s'ha de fer un xic per l'esquerra tot i que la roca fa un xic de por. Queda pendent!

Mentrestant en Jortx ha anta fent algun tast al primer dels seus projectes del dia i finalment se l'ha embutxacat!

En Jortx a Saltamarges.

Jo ja he quedat servit i he acabat assegurant al company a una altra de les seves vies pendents Aquesta jo ja l'havia feta i m'ha fet pujar la moral veure com els lolos també han de lluitar de valent. No cal dir que també se l'ha apuntada!

El mestre a Maleïda i grollera.

I amb això hem tancat la sessió.

Kiel birdo sur drato

2010-03-20T20:32:00.003+01:00

Kiel birdo sur drato
au drinkulo en nokta debato
strebis mi lau mia volo
al libereco*

No us ha passat mai, mentre esteu sols a la muntanya, que una canço es manté una i altra vegada a la vostra ment? Avui, mentre tornava a fer una de les meves activitats favorites, els 1000 metres de desnivell que separen Monistrol de Sant Jeroni a pas lleuger, no m'ha abandonat aquesta cançó.

Fa uns anys, quan sovint tenia llargues reunions a Barcelona i tornava a casa esgotat mentalment, intentava fer aquesta mateixa escapada per esgotar-me físicament. I recordo el contrast que em suposava pensar que feia només unes hores jo estava voltat de personatges tocats i posats (i jo un més entre ells) mentre ara gaudia de la llibertat. I pensava que si algú em veiés pensaria que estava mig boig fent el canvi de vestuari a correcuita a Monistrol per tornar-hi unes hores més tard suat i esgotat però feliç.

Avui, després de molt de temps de no fer cap caminada, he resseguit novament el conegut camí. Malgrat la manca d'entrenament i el fang i fins i tot la neu que he hagut d'aixafar, he arribat al punt culminant de la muntanya màgica en el temps previst, sense trobar ningú en tot el camí, sols amb l'agradable companyia dels meus pensaments i la cançó d'en Jacques Yvart ressonant.

De baixada, l'aire fresc de la canal, la parella desorientada, el gavatxo curiós, l'escalforeta de l'aire primaveral a les parts soleies i el grup d'escoltes m'han anat tornant progressivament a la realitat...

* Jacques Yvart canta en Esperanto Bird on a Wire de Leonard Cohen

Verdonitis

2010-03-13T20:09:00.003+01:00

Estem passant uns dies complicats... i per això avui ha caigut una escapada molt curteta al Cargolaire amb la Rosa. Ens encaminem al sector solarium, on comencem per la Societat del malestar (V+).

La Rosa i la Societat del malestar.

A continuació, fem la Solarium (6a). Si no fos perquè a la primera visita al Cargolaire ja m'havia sortit, no sé pas si avui l'hagués tret! M'ha costat un munt trobar una manera de no patir-hi gaire, tant que ha servit per acabar ben escalfat :) La Rosa l'ha feta sense gairebé despentinar-se, és el que passa quan et creues... Avui portava de cap atacar la Verdonitis, però anant tan malament a la Solarium...

Jo mateix, lluitant la Solarium...

... i la Rosa, passejant-s'hi.

Baixant de la Solarium he posat cintes a la Verdonitis (6c) i li he fet un intent en top-rope. De l'altra vegada recordava una entrada inhumana i després un terreny prou complicat. Avui li hi vist color: superada l'entrada he anat veient com treure-ho força bé llevat del xapatge de la segona -ja ho veurem.

M'hi he posat des de sota i he fracassat al primer pas. Torno a baixar i aconsegueixo treure'l... bé! A més, faig un canvi de peus que em deixa xapar bé la segona... està clar que ha de sortir! Efectivament: sols ha calgut anar controlant la resta i a la butxaca!

Jo mateix engalomant la Verdonitis.

Amb els deures fets, encara hem tingut temps per prendre un xic el sol a peu de via abans de tornar cap a Manresa, a visitar la iaieta a l'hospital i fer-la caminar un xic.