dimarts, 4 de gener del 2011

Passejada fosca per Montserrat


Aquesta tarda tenia ganes de gresca i m'he acostat a Montserrat per pujar a Sant Jeroni per un camí que, curiosament, mai no havia seguit. Deixo el cotxe prop de Can Jorba, on comença el camí dels francesos. Arribo al Coll de Moset i tiro pel camí de la dreta que passa pel peu del Camell de Sant Jeroni. Arribant al coll, cap a l'esquerra seguint un caminet que porta fins a les escales cimeres de Sant Jeroni on fa un fred que pela! He arribat aquí molt ràpid, per tant, allargaré el pla inicial.

Surto pitant avall amb la idea d'anar cap a la canal del Migdia. Al peu del Camell agafo el trencall i segueixo el camí que va pujant progressivament (no recordava que pugés tant ni que el camí fos tan poc clar) fins prop del coll del Migdia. Allà tiro canal avall i mig per casualitat agafo el camí vers el Montgròs que em trobo als nassos. Passo pel peu de la Salamandra i arribo al Montgròs. S'està fent tard i fosc!

Baixo del Montgròs per l'altra vessant. El camí comença en direcció nord per la cara oest de la roca plana dels llamps i després comença a baixar fort enmig de la vegetació on ja és gairebé ben fosc. Per sort, sortint de la vegetació encara hi ha un xic de llum... el suficient per veure les marques blaves que van indicant la baixada per sobre de grans plaques de roca, crec que pel camí de la Palomera. Si arribo a passar per aquí deu minuts més tard, no hagués vist les marques!

Arribo al camí que creua d'oest a est i corro en direcció est per trobar la canal del Migdia. Quan sóc novament dins la vegetació ja és fosc i he d'encendre el frontal. Costa endevinar el camí i veure les fites. Ja sóc a la canal!

Ara, cal anar amb compte per trobar el trencall fins al coll de Mosset. Vaig pujant canal amunt mirant cap a la dreta... segueixo pujant... ni rastre del trencall. Aquí sembla que surti un corriol! El segueixo un tros amunt i res: una embrossada impressionant. Avall cap a la canal! Això és fàcil de dir, però difícil de fer: pujant semblava que hi hagués camí, però a la baixada he de lluitar amb la vegetació. Torno a ser a la canal. Repeteixo el procés en un altre lloc i en un altre i encara en un altre on em sembla veure traces d'un caminet. El mateix resultat!

Això és que sóc massa avall encara. Pujo un xic més. Recordo que el caminet de la canal fins al coll va en diagonal: Si pujo recte, per força l'he de creuar! Decideixo fer el senglar pel mig de la vegetació. Trobo roca. Reculo, baixo un xic i m'esgarrinxo més encara. Torno a pujar i flanquejo per una placa rocosa... Sobre meu sembla que hi tinc paret! On cony sóc?

Ja fa més d'una hora que és negra nit i que esbufego pujant i baixant pels marges de la canal. La volta que he fet a ritme ràpid (he sortit de casa passades les tres de la tarda) ja m'havia deixat a caldo i fer el senglar en plan salvatge és esgotador. Rumio les opcions que tinc. Per sort porto el frontal i el plànol, però aquest darrer no m'és d'especial ajuda aquí. Puc remuntar al coll del migdia i baixar cap a Santa Cecília, que el camí no té tanta pèrdua, però un cop allà, què faig? Que em vinguin a buscar? En preocupo per la Rosa que, quan li he dit que a les 20:00 seria a casa ha posat el crit al cel: si a les 18:oo ja és fosc! (Tranqui, que porto frontal, li he dit).

Per sort, aquí on m'he aturat tinc cobertura. Miro de trucar la Rosa. No contesta: és al gimnàs. Vaig trucant penya... sense èxit (diria que per manca de cobertura). Trucar el 112 és exagerat: no m'he accidentat ni corro perill (més que per mi, la preocupació és pels de casa...). Segueixo trucant gent i finalment aconsegueixo parlar amb en Jortx. Li faig cinc cèntims de la situació i li demano si pot acostar-se pel camí dels francesos. Ell recorda perfectament que el trencall costa de trobar venint de la canal.... Diu que vénen.

Intento baixar novament cap a la canal des del punt on sóc. Això em porta una bona estona i una nova tanda d'esgarrinxades. Saber que algú sap on sóc i que venen a buscar-me em tranquilitza. M'assec i faig el darrer glop d'aigua que em queda. Estic baldat. Reposo una estona i em tapo amb fulles seques per no refredar-me massa. Veritablement, fins i tot s'està calent! Al cap d'una estona em torno a aixecar i segueixo la cerca del camí perquè encara n'hi ha per estona: han de preparar-se, venir des de casa fins a Can Jorba, pujar al coll i baixar fins la canal...

Fa molt pocs dies hi havia lluna nova. No es veu ni un pito, però dedueixo que he pujat massa per la canal. Miro el plano, faig alguna estimació i arribo a la mateixa conclusió. Baixo canal avall mirant atentament. De tant en tant vaig trobant fites, però pujant també les he trobades! Veig una marca blanca en un arbre a la meva esquerra. No sembla haver-hi camí però el terreny és més o menys obert... Ho intento: vaig pujant... fins que veig clar que això és una altra encigalada. Avall novament!

Segueixo baixant i torno a provar sort per un altre lloc. Al principi amb bona pinta... però tampoc no porta enlloc. Fa massa dies que no passo pel camí i no recordo que comença bastant planer. Rebo un missatge del contestador. No tinc cobertura! Em torno a asseure. Esperaré aquí!

Al cap d'una estona decideixo seguir baixant per la canal. Recordo haver passat per aquí. Fins i tot reconeixo algunes fites! Vaig mirant atentament a la meva esquerra. Segueixo baixant... Veig una branca tombada al mig de la canal. Miro atentament i sembla que es recolza en un munt de pedres... no, en una fita! Miro amunt i està clar que marca alguna cosa... el meu trencall!!!

Pujant a les fosques dec haver vist la branca que em barrava el pas i l'he esquivada pel costat, sense veure la fita! Alhora, segur que no esperava el trencall tan aviat... com que anava corrent, segur que no he calculat bé les distàncies... Però tant se val, tinc el camí i ara la cosa és bufar i fer ampolles! En efecte, en poca estona sóc al coll de Mosset. Aquí tinc cobertura. Parlo amb en Jortx, que fa un moment ha començat a pujar junt amb la Laia. Al cap d'una estona els trobo: Han sortit ràpidament de casa i sols han trobat uns lots de manivela... Aviat sóm al cotxe i els agraeixo el rescat: Tot i que he pogut sortir de la canal, sense ells segur que no hagués recuperat la calma necessària per seguir intentant trobar el trencall.

Escric això tres setmanes més tard i els records encara són ben vius, però l'anàlisi dels fets encara no la tinc clara. Algunes idees inconnexes: a) D'una banda està clar que vaig sortir amb el temps massa just -o vaig extendre el recorregut massa, perquè incialment volia pujar i baixar directament o per la canal del migdia, però no pujar al Montgròs (de fet, gairebé em vaig trobar pujant-hi i vaig donar-ho per bo). b) Va ser bona idea agafar el frontal. Sense ell hagués tingut dificultats molt més serioses. (Val a dir que, de tant en tant, el frontal feia "el tonto": calia donar-li algun cop perquè la llum afluixava...). c) Portar un GPS segurament m'hagués estalviat l'ensurt (però tinc dubtes sobre la seva precisió a la canal) ja que hagués vist que havia pujat massa amunt i hagués pogut concentrar millor la meva cerca. d) El coco té un funcionament ben curiós: vaig perdre la "calma" quan feia una estona que era fosc i no trobava res i vaig recuperar-la quan vaig saber que algú venia. e) No anava sobrat de forces: havia fet el recorregut força ràpid i se'm feia molt dur el pla de pujar novament al coll i baixar a Santa Cecília, com havia considerat. La cobertura de mòbil és complicada en alguns llocs de Montserrat. Davant d'això, sols queda trucar al 112, que sí que en té, però dubto que allà et puguin fer de recader: en tot cas volia comunicar-me amb algú, no que es mobilitzés ningú (que no sé si ho haguessin fet). f) Els camins a Montserrat són perdedors, això ja ho sabem. Però a les fosques ho són molt més. En aquest punt concret (i potser en algun altres) estaria bé fer una marca o senyal que es pugui veure de nit (que el pugui trobar el que el busca). De fet, de nit no es veu cap marca de colors, sols els topos blancs si estan a llocs addients. g) Finalment, sort d'en Jortx i la Laia! Gràcies!!

Arribo a casa no pas massa tard, però ja fa moltes hores que és negra nit. Tinc les mans i les cames (portava uns pantalons molt prims) plenes d'esgarrinxades (la dutxa ha estat dura) i estic tan baldat que no puc ni menjar.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Pedraforca: Verdet hivernal


Avui ens hem tornat a posar les botes -les rígides- perquè portaven massa temps desades a l'armari. Aprofitant circumstàncies propícies, hem decidit (bé, la Rosa segurament hagués triat quelcom més suau) anar a fer el Pedraforca pujant pel Verdet i baixant per l'enforcadura.

Arribant a Saldes ja es veu que hi ha poca neu, però força gel. Té pinta d'haver-hi hagut bones condicions per punxar gel en dies passats. Hem deixat el cotxe al mirador perquè la pista està tallada allà mateix. Les darreres vegades diria que la pista era oberta fins a sota el telefèric de càrrega del refugi, però ara l'han tancada al mirador mateix. Fa força calor i decidim no posar-nos els pantalons d'hivern i desar els paraneus a la motxilla. Carreguem trastos i enfilem cap al refugi i d'aquí creuem les canals de la cara nord. Abans d'arribar a la balma de les Orenetes hem trobat alguns llocs força delicats anant sense crampons com anàvem. A la balma ens els hem posat i hem tirat amunt.

Al Coll del Verdet ens ha rebut un ventet que, sense ser fred, ens ha obligat a tapar-nos un xic.

Al coll del Verdet, a recer del vent.

La canal que a l'estiu és una grimpada sense complicacions avui en presenta bastantes més, com ja era d'esperar. Substituim un dels pals pel piolet i escurcem l'altre per atacar aquest terreny. En un punt concret la corda que he anat carretejant surt a la llum per donar un cop de mà. La resta, sense complicacions especials. En diversos llocs, però, cal prestar atenció doncs les condicions del terreny mixte no donen la confiança de la neu sola o de la roca sola.

Terreny mixte on cal estar atent.

Abans d'arribar al cim ens trobem amb les baixades i pujades de rigor que solen minar la moral dels que no fan aquest itinerari per primera vegada. Amb aquest terreny, afegeixen un punt de dificultat extra que serveix per curtir.

Des del cim, una bona vista malgrat que el cel està cobert per núvols alts. Cap al sud ja s'endevina l'avenç de les clarianes, però nosaltres no les viurem fins molt més avall.

Al cim, vista fins a Montserrat i La Mola, amb el pessebre en primer terme.

Un dels avantatges de fer El Pedra a l'hivern és que t'estalvies haver de prestar atenció a la tartera, especialment als ara ja nombrosos llocs on queda ben poca roca solta. Malauradament, la neu no arribava fins baix, però hem pogut baixar amb molta comoditat, en comparació amb l'estiu.

Avui, descens raonablement còmode per la tartera.

De retorn al pàrking hem gaudit del vertígen del mirador i hem enfilat cap a Saldes, a fer un mos i esperar l'hora de recollir les nenes que han passat uns dies per la zona. A Saldes, però, tot és tancat i barrat i acabem fent un menú de bolet al mirador del Pedraforca, gaudint de la llum de tarda que banya el paisatge.

dimarts, 28 de desembre del 2010

La Mussara, segona visita


Avui hem tornat a la Mussara i aquesta vegada la M. Alba ens ha acompanyat. A diferència de l'altra vegada, avui el dia ha estat magnífic i hem pogut escalar en màniga curta. Avui hem anat per l'interior: Santa Coloma de Queralt, Alcover, Mont-ral. El google maps indica que es tarda més o menys el mateix que per l'AP2 però sense peatges i amb corbes.

Anem al soterrani i comencem tranquilets, fent Lo Tiket (V). Tranquilets de grau, però amb bastant aire entre xapes: 5 parabolts en 25 metres.

La Rosa a Lo Tiket.

Seguim cap a la dreta, i fem Lo Taku (V+). La primera xapa és a les quimbambes però després hi ha les xapes justes. Uns passets curiosos a l'alçada de la 2a i 3a xapes i saber navegar un xic cap a dalt.

En Pep a Lo Taku...

... i la M. Alba...

... i la Rosa a la mateixa via.

Ens n'anem cap a la dreta del tot i fem la via A (V+). Una via llarga, amb una successió de passets curiosos seguits de trams agraïts. A dalt, terreny vertical i bon canto.

Jo a la A i la M. Alba a la B.

La Rosa a la A.

Mentrestant, en Pep i la M. Alba han fet la via B (6a) que queda just al costat. Com que ens la recomanen, m'hi poso! Molt bona via, amb uns passos durillos a les primeres xapes i bon canto a la part final.

Als primers metres de la B.

En Pep em proposa feina i metrestant faig La Tramuntana 6a. Inici vertical de tibar-li un xic, zona tranquila al mig i entrada a la R d'apretar (la mateixa entrada que la veïna que vaig fer l'altre dia)

A La Tramuntana.

En Pep ha deixat les cintes a la via C 6a+. Des de baix es veu un final molt dur, però ja veurem! L'entrada és força dura: tibada de forats amb peus molt relliscosos fins agafar la primera xapa molt amunt. Després venen uns moviments de finura fins agafar bon canto. Es va aprofitant la fissura fins que el terreny ens convida a anar cap a la placa de l'esquerra. La tendència és a creuar-la per uns forats raonables fins agafar l'aresta, molt bona fins a la reunió -amb excursió inclosa.


Aprofitant la fissura a la C.

La Rosa, als primers metres de la C.

I, per acabar, em poso a la via que ha estat fent en Pep, la D (6b). Començament en bavaresa, molt disfruton. A partir d'aquí hem de decidir si aprofitar la llastra de l'esquerra (V+) o tirem recte amunt. Com que dels covards no s'ha escrit res, tiro recte! Uns passos de pujar peus acaben amb un xapatge agònic. Novament pujar peus i un altre xapatge complicat... M'he d'agafar per xapar als dos llocs. Els passos surten, però. Més amunt, entrada a la R per la dreta sense massa complicacions però amb potencial caiguda dolenta.

Bavaresa estupenda...

...i placa plaquera a la D.

I el dia no ha donat més de sí!

dissabte, 18 de desembre del 2010

Sant Benet


Avui ha estat una sortida amb noves coneixences: la Carlota i en Josep, coneguts virtuals que avui s'han materialitzat, i en Jordi i en Víctor que han vingut amb altres companys, aquests ja materialitzats anteriorment: en Jortx i en Mohawk. Una bona companyia!

El temps ens ha acompanyat en un entorn immillorable: Sant Benet. I avui, a diferència de les darreres vegades, l'objectiu ha estat fer esportiva.

La idea dels lolos (aka bous) era escalfar a la Panxa del Bisbe i anar a atacar projectes a la Roca d'en Barberà i ens hem afegit al pla. Comencem (per error, però benvingut) a la Casanelles-Ludwing de la Panxa, que després hem identificat pel rastre blanquinós dels pedals que encara es veu a la roca. Una via mítica en el seu moment, no per la dificultat, sinó pel nombre de plaquetes recuperables que calia dur! Avui l'hem gaudit en un estil més pur (6a). La Carlota ha estat l'encarregada d'encetar la feina i jo l'he seguida. Mola portar corda de 70m per no haver-se d'enfilar vegetació amunt.

Carlota a Casanelles-Ludwing

A continuació, en Mohawk s'ha posat a la via de la dreta, Anthrax (6a+). Si l'anterior és llarga, aquesta encara ho és més: fa els seus 40 metres ben bons. De fet, és convenient aprofitar una reunió intermitja per despenjar-se! L'altra característica de la via és que té unes bones excursions entre xapes i que sovint els passos difícils estan quan tens la xapa anterior ben lluny. El tram més difícil és a les darreres xapes on cal decidir-se a tibar malgrat que la presa no sigui tan bona com voldríem... En Mohawk ha anat cap als seus projectes i la Carlota i jo hem gaudit i vibrat amb la via. M'ha sortit, però amb concentració, i apretant les dents.

Mohawk a Anthrax

Baixant d'aquestes vies l'ombra ha fet acte de presència a peu de via i amb la Carlota hem decidit afegir-nos als que estan a la Roca d'en Barberà. Allà ens han deixat fer un tast en top-rope al primer llarg de la Hispano-Suècia (un intensiu de Casanelles & Ludwing, avui) que resulta un bon 6c santbenedictí. Al desplomet, un pas llarg per arribar a una pedra marron amb esquerres i un parell de bones tibades per sortir-ne concentren les dificultats. Li he vist possibilitats, però avui tenia intenció de no arribar massa tard a casa i amb en Josep hem tirat avall cap a Monistrol.

Jortx a la Hispano-Suècia que algú ha decidit rebatejar, el que no deixa de ser curiós.

Queda feina i projectes per temps!

dissabte, 11 de desembre del 2010

Esperó Badalona al Cap del Ras


El Cap del Ras és una bona zona pels dies d'hivern amb anticicló, com el d'avui: Boira persistent a les planes i un cel ben serè a les parets. Doncs amb aquestes condicions hem (en Joan, en Toni i jo mateix) decidit atacar la gairebé clàssica Esperó Badalona.

De ressenyes i piades n'hi ha una bona colla a la xarxa i totes coincideixen en que l'equipament de la via és prou generós: 20 cintes i res més. Permet fer més o menys trams en lliure, el que la converteix en una via apta per tots els públics. Això sí, cal portar un estrep per al sostre.

Hem decidit que jo començaria fent les dues primeres, en Joan les dues següents i ja veuríem. Així que he encetat l'activitat atacant un primer tram vertical amb quatre spits seguits. Al segon d'ells he fet un A0 però la proximitat d'assegurances permet ajudar-se el que convingui. He vist que proposen 6c+ fent-ho tot en lliure, però la veritat és que no m'ho he plantejat massa. Després s'entra a una placa que es va redreçant (V) i es va en diagonal a la dreta a la reunió opcional. Cuidant un xic els xapatges he pogut continuar sense massa fregament per la fissura cega lleugerament desplomada que mena a la que serà la nostra primera reunió. També aquí hi ha assegurances suficients com per fer en A0. Resulten 50 metres ben intensos, començant en fred, que m'han deixat ben inflat.

Jo mateix als primers metres del primer llarg...... i a la segona meitat del llarg.

En Joan al LL1.

Sortosament, el segon llarg és molt més suau i permet relaxar-se una mica. Segueix el terreny de mínima dificultat, cosa que, malauradament, vol dir també el de pitjor roca. No cau res, però cal anar amb compte.

Inici del segon llarg, en molt bona roca.

En Toni i en Joan al segon llarg.

En Joan s'encarrega del tercer llarg (6b), que comença amb tendència a la dreta. Els primers metres són força delicats fins la tercera o quarta xapa. Després el terreny es va tornant més agraït i en un punt la roca torna a perdre qualitat en cercar el terreny més senzill. Ha sortit net, anant de segon.
En Joan, havent superat la zona més complicada del tercer llarg.

En Toni, al tercer llarg.

El sostre del quart llarg suposa un canvi de mentalitat i de tècnica. En Toni ha hagut d'esmerçar-se més del que hagués volgut lluitant amb fifis i pedals que semblaven voler boicotejar la seva progressió, però finalment hem arribat a la R on la tàpia perd la seva verticalitat. Com que portàvem pedals de sobres (i de diversos estils) ens hem permès la frivolité de deixar-los exposats...

Col·lecció de pedals. El més glamourós, naturalment, el model Rebuffat.

En Toni, emergint de les dificultats del sostre :)

En Toni ha fos la pila a les tirades anteriors i, com que els dos caps de corda els duia en Joan, ell ha fet la cinquena tirada per no perdre massa temps, ja que una cordada de Saragossa ens venia al darrera... Aquest llarg és un dels més guapos: terreny plaquero on cal saber llegir l'itinerari.

En Joan, navegant a la cinquena tirada.

A la darrera tirada he agafat novament el relleu. La sortida de la reunió és una tibada per un terreny vertical fins anar a buscar una bavaresa molt bona. Després el terreny s'ajeu fins a una possible reunió al peu d'un ressalt. Segurament és recomanable fer reunió aquí per evitar haver de lluitar massa contra el fregament de les cordes. Jo he tirat amunt i m'he plantat al peu del darrer ressalt (6b o Ae) amb dos spits. El primer es xapa sense problemes i intento en lliure per l'esquerra. És un tram d'adherència i de seguida m'adono que no podré fer el xapatge de la segona, força delicat, amb el fregament. Així que baixo, xapo la segona tibant de ferro i baixo per tornar-ho a provar. Així (més que en top-rope, diria que a pèl: des de baix no em sentíem i no sabien què estava fent) ha sortit, amb algun pas d'equilibrista. Si mai algú reequipa la via, que posi les xapes 40cm a l'esquerra! La reunió és al cap de pocs metres.

Jo mateix als primers metres del darrer llarg.

És una via recomanable, en roca majoritàriament molt bona, tot i que en algun moment puntual l'itinerari porta per terreny un xic trencat per esquivar trams excessivament compactes. D'altra banda, ha sortit tot excepte un A0 al primer llarg, el que és una alegria addicional :)

Boira a les planes mentre recollim trastos.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Cargolaire


Avui hem fet una sortida amb la Rosa. Inicialment havíem pensat sortir al matí, però la humitat ambiental ens ha portat a posposar-ho fins la tarda. Així que avui no hem estat els primers d'arribar-hi!

Ha fet una tarda primaveral que ha permès escalar amb màniga curta (quina diferència amb l'altre dia, a la Mussara!). Avui hem estat a la zona del Meandre.

Hem començat per La Noia de Calders (V) i baixant he aprofitat per posar les cintes a la seva veïna, Solitari (6b) que encara no tenia a la col·lecció. Quan l'he vist he recordat que li havia fet un tast en top-rope fa un temps. El pas clau és allargar-se des d'un invertit fins a un bec i després controlar bé el canvi de pes per anar cap a l'esquerra. L'altra vegada ja li vaig veure color i avui l'he engalomat. La Rosa ha trampejat un xic però també li ha sortit força bé.

La Rosa a Noia de Calders.

L'estirada clau de Solitari...

... i un xic més amunt ja sols resta controlar.

A continuació ens hem posat a Te Negre (6b), absolutament nova per a mi. He anat fent, però al crux no he encertat a moure'm prou bé a la dreta amb la finura suficient i m'he penjat. La resta ha sortit sense dificultats, inclosa l'arribada a la reunió: Des de sota fa un xic de iuiu, però es xapa bé des d'una escletxa invertida. Després li he fet un segon intent i ha sortit! La Rosa també li ha fet un parell d'intents i al segon ha baixat des de la darrera xapa.

Finura al crux de Te Negre...

...i la Rosa fent-li el darrer intent.

Animat pels èxits encara m'he ficat a La Reputació (6b), just a l'esquerra de la Verdonitis. Aquí s'ha acabat el bròquil. Encara ara he de veure com fer l'entrada, que sembla ben bloquera: una regleta de dretes per anar a buscar una pinça d'esquerres i a partir d'aquí, ??? No he sabut trobar res per la dreta fins la fissura, massa amunt com per tibar només de la pinça. Després, esquerra a un altre lloc de la fissura, estirar-se a una llastra vertical de dretes i les dificultats baixen notablement. Entrada desfassada, amb tres ??? De ben segur que en Jortx me'n sabrà treure l'entrellat?

Una bona estirada a La Reputació.

De mica en mica s'ha anat fent fosc i hem anat recollint els trastos. Seguim acumulant projectes!

divendres, 3 de desembre del 2010

La Mussara


Avui el fred era ben viu i calia anar a buscar el sol on fos. Per sort feia sol i hem (en Pep, la Rosa i jo) decidit anar a la Mussara, aprofitant que teníem temps de sobres.

En Pep ja hi ha estat fa algun temps i, a més, porta la guia. Això ens permetrà saber on ens fiquem! Passem per Reus i Vilaplana per arribar més o menys aquí (41.2423,1.0644). Fa un vent de collins però esperem estar arrecerats... no serà així: Malgrat que no toca directament, els remolins de vent ens acompanyaran tot el dia i ens deixaran geladets malgrat el solet que ens acompanya.

Anem cap a Lo Soterrani i fem una ullada a El Jardí del Roure.

Aquí comencem amb Kompresa con Kanto (IV), que té presa i canto, però sense passar-se. Serveix per veure de què va la roca i la graduació, pròpia d'una zona antiga (quan es tendia a collar fort -i no pas els spits, precisament).

La Rosa a Kompresa con Kanto.

A continuació ens posem a Rhinolopus de Terra Dura (6a). Des de terra es veu una línia guapíssima i la veritat és que ho és. En algun lloc figura entre les recomanables de la zona. El començament és placa arrampada de posar-s'hi bé i anar fent. Després la cosa es posa ben vertical o més i cal apretar. El pas clau és a la fissura on cal agafar l'únic lloc on hi ha un bon forat i no deixar-lo fins tenir-lo als peus (durillo, durillo). Després un moment de nyapes i s'agafa bon canto. D'aquí, una bona excursió (l'altra nota dominant de la zona) fins la reunió.

Jo mateix a la placa inicial de Rhinolopus de Terra Dura...

... i iniciant la fissura del crux.

A continuacio ens hem mogut a la dreta, fins a El Biombo, on esperàvem estar un xic més arrecerats i banyats pel sol. Aquí hem fet La Teka (V+), que ataca un esperonet amb un desplomet que es veu força atractiu des de baix. El començament, però és una placa ben potent on no val a badar. Arribats al desplom comença el canto i s'acaben les assegurances. Torna a haver-hi una bona passejada fins a la següent xapa (amb molt bon canto, aixó sí: la densitat d'assegurances és sempre proporcional al grau) i una més fins la R.

En Pep a La Teka.

Després ens hem posat a un altre esperonet, el de No me Bellostes la Cuca (6a). Comença plaquera, ataca un desplomet, passa a l'esquerra de l'esperó amb molt bon canto (excursió) i té el pas més dur per entrar a la reunió. Un 10 de via, i llargueta!

En Pep a ... la Cuca...

Jo, a la mateixa via.

Baixant d'aquesta, hem posat les cintes a Calcarius Deliciosus (6a+). Aquí la cosa es complica notablement. El començament és qüestió d'anar fent fins arribar a la placa (llisa) on es concentren les dificultats. Cal navegar un xic, primer a dreta i recolocar-se després a l'esquerra seguint una franja horitzontal que té un bon canto al costat esquerre (baixant de la via he vist que invertit és molt bo, però pujant no ho sabia :( ). Aquí s'agafen dos forats raonables i hi ha el pas més dur fins a una llastreta herbosa que està molt amunt. En Pep hi ha estat lluitant molta estona i al final se n'ha sortit. Jo no he tingut tanta pila i m'he penjat per desbotifarrar els braços. Cal pujar peus com sigui (aprofitant una nyapeta vertical primer, una banyereta d'esquerra després i una altra nyapa per acabar i estirar-se de valent. Podria ben ser que aquí hagués caigut alguna cosa (es veu algun rastre) perquè el pas és molt dur pel grau proposat. D'altra banda, arribar aquí tampoc és moco de pavo. Després el terreny es tranquilitza però ens guarda un altre pas dur per xapar la reunió.

Jo, navegant cap a l'esquerra a Calcarius Deliciosus.

Mentre assegurava en Pep m'he quedat glaçat i després de fer aquesta via hem decidit tancar la sessió per avui. De baixada, un entrepà (fred: la cuina estava tancada) al Bar Cal Valent de l'Aleixar.