Funció Clorofílica a la cara oest de la Pastereta

Aviat tindrem menys hores de llum a la tarda, així que aprofitem amb en Toni per anar a fer una vieta que jo no recordava haver fet, sense massa complicacions: la Funció Clorofílica.

Amb el cotxe d'en Toni aparquem a la placeta de dalt de tot. Hi ha més gent escalant per la zona, uns també a la oest de la Pastereta, fent la Josep Nieto. Ens acostem a peu de via i ens posem els trastos.

Començo el primer llarg. Els primers metres són senzills, però el primer parabolt queda molt amunt, així que poso un bon tascó prop d'un parabolt tallat. Després venen uns passos drets però amb bon canto i posteriorment uns metres fins. Després, terreny suau, amb tendència l'esquerra fins arribar a un replà on pensava que hi hauria la reunió. Però aquesta queda uns metres més amunt. Aquí hi ha un embolic de xapes i acabo anant per la Josep Nieto perquè no he vist els meus parabolts. Reunió un xic incòmoda.

Roca excel·lent al primer llarg.

En Toni, superant el tram vertical del primer llarg.

En Toni ataca el segon llarg, que va a un metre escàs de la JN. Assegurances abundants i molt bona roca ens porten a la R2 en un bon replà des d'on rapelarem després.

Al segon llarg: terreny amable i bona roca.

El tercer llarg ens porta gairebé al cim sense complicacions. Als darrers metres trobem una xapa blava (tota la via han estat vermelles) i una reunió amb dues xapes blaves. Un xic a l'esquerra d'aquesta hi ha dues anelles i uns metres més avall una cadena amb anella d'on hem rapelat nosaltres.

Baixem amb un ràpel de 30m fins la R2. Des d'aquí intentem arribar a baix amb un sol ràpel... amb un èxit relatiu: jo em quedo a una de les primeres xapes de la Zoe, des d'on aconsegueixo arribar a la canal deixant alguna baga que recuperarà en Toni, que fracciona el descens en dos trams.

Val a dir que la Zoe es veu impressionant: caldrà anar-hi -amb mentalitat esportiva, es clar!

Escabroni Escapullini

Matí a can Jorba amb en Ramon, que no vol perdre la forma de l'altre dia :) Mentre les Roses se'n van a fer una volta, nosaltres ens acostem al peu de l'Escabroni. Sortosament aquesta està lliure. A la Sol Solet hi ha overbooking++ i hi ha una cordada a la BMK amb qui anirem compartint reunions.

El primer llarg comença sobre roca un xic polida. Anem trobant xapes, però cal fer metres per arribar-hi. Poso un tricam a una llastra que queda un xic a la dreta en un lloc on la distància és més gran. Poc a poc, ens acostem a la repiseta on tenim les reunions de la BMK i la nostra.

Arribant a la R1 després d'un bon i llarg llarg.

Els companys de la Bego fan el segon llarg de l'Escabroni. Dubto què fer, però segueixo darrera seu perquè no ens fem gens de nosa. Els primers metres tenen una roca escandalosament bona. Després ve un tram més vertical i delicat, on cal donar la talla al "pas clau" (alguna cosa vol dir això). Possibilitats de llaçar algun merlet abans de la darrera xapa des d'on arribem a la R sense dificultats.

Encarant els moviments delicats de la segona tirada.

Vista des de la R, la tercera tirada sembla molt més complicada del que és: un festival de foradets i roca excel·lent fan que arribis a la reunió sense adonar-te'n. Aquí ja ens hem separat de la Bego, que segueix una línia en diagonal a la dreta.

La mare de totes les plaques...

La darrera tirada concentra les dificultats de la via, però també la bellesa -junt amb la tercera. Comencem flanquejant a la dreta per una repisa, després en diagonal fins trobar el punt més senzill del desplom on una xapa a l'esquerra ens assegura la tibada per entrar a la placa final. Aquesta és una delícia per al tacte, farcida de forats i bons cantos. Anem progressant sense massa dificultats, procurant buscar el camí més senzill per l'esquerra de la línia de xapes. Des de la darrera xapa encarem els metres més difícils fins a la reunió.

Encarant el darrer esforç de la darrera tirada.

Fem un ràpel des del cim fins la R2 on coincidim amb una cordada que baixa de la Sol Solet. Diria que des d'aquí s'arriba a terra amb cordes de 60 m, però tots hem fet un altre ràpel fins la R1 i d'aquí a baix. L'anècdota de la baixada ha estat l'espectacle quan m'he abocat per sobre el desplom final: la paret semblava la Rambla en plena temporada de guiris.

Com diu en Ramon, On és Wally?

Ot el Bruixot a la Filigrana

Avui hem tornat a sortir amb en Joan i en Toni. L'objectiu, ascendir la Filigrana pel que seria l'Aresta Brucs: la Ot El Bruixot.

Fem l'aproximació pel refugi, passem per la boca de l'avenc dels Pouetons i enfilem canal amunt fins localitzar l'agulla. La via comença just a l'esquerra de la canal arbrada que ralla l'agulla... i tranquils, que acaba per roca i no al mig de la selva, encara que des de baix no ho sembla pas.

Comença en Toni per un terreny amb roca no especialment bona. Una pila de metres fins a un spit i després una altra excursió fins la reunió en roca un xic millor.

En Toni, d'excursió al primer llarg.

A peu de via les palletes han parlat i han atorgat a en Joan el segon llarg. Inici suau que es va redreçant. Trobem quatre xapes als llocs justos i algun passet on cal mirar-s'ho una mica. La roca és prou bona, sense ser excel·lent.

Em toca el tercer llarg. L'inici té un tram vertical amb algun passet interessant, això sí, protegit per una xapa, la protecció de la qual dura fins atacar el bony final. Aquí hi trobem un clau rústic un xic a la dreta. Aquest bony final (comú amb la via normal) comença dret sobre alguns bolos grans on llaço un merlet. Algun pas d'apretar fins al parabolt i després uns passos ben finets i apretadets fins sortir a un terreny més suau. Un alien abans d'atacar la barretina cimera en terreny un xic trencat i monto reunió a dos parabolts.

Sortint de la R2, al pas més vertical.

En Joan, treient el cap a la zona cimera.

Assegurant des de la darrera reunió.

Per rapelar ens hem de moure al costat oposat. Trobem una xapa i una anella que permeten arribar-hi amb seguretat... però els hem vist tard. El rapel deu fer uns 25 metres (amb una de 60 en sobra).

Baixant de la Filigrana... sembla que hagi de caure,
però de moment aguanta!

El resum és: una clàssica Aresta Brucs, on cal conservar la calma, saber buscar i gaudir vibrant :)

Josep Maria Andreví + Aresta Brucs de l'Agulla de Can Jorba

El Ramon fa una pila de temps que no escalava, i tenia mono. Doncs a tocar roca s'ha dit! Total, que li proposo alguna de les vies de la zona de la Miranda i Agulla de Can Jorba. Com que no està segur de les seves forces, decidim posar-nos a la J. M. Andreví: tres llargs que podem completar pujant a l'agulla si tenim temps i ganes. D'altra banda, ja és causualitat, però repeteixo germans Masó... i jo que no n'havia fet cap!

El primer llarg comença per un esperó i els primers passos son molt fins. Després la dificultat disminueix un xic, però no es pot abaixar la guàrdia. Anem trobant assegurances als llocs que toca, però es pot afegir alguna cosa. Jo poso un alien en alguna banda. En Ramon pateix als primers passos de la via, i no és per menys!

En Ramon al primer llarg. Vist d'aquí sembla un rostoll, però
no ho és tant!

El segon llarg comença flanquejant uns metres a la dreta. Després cal superar una llastra, llaçar una savina i comença una placa no massa complicada que es va redreçant progressivament. Aquí també poso un alien per arribar a la zona més vertical. Un spit, un pitó que belluga i un altre spit protegeixen els passos. Després val la pena llaçar la savina i en uns pocs metres som a la R.

Al segon llarg

El tercer llarg surt un xic per l'esquerra i va resseguint una placa suau amb roca bona. Van apareixen assegurances, incloent un spit que queda un xic a l'esquerra. A partir d'aquí es va a buscar la zona més vertical. Novament poso un alien abans de trobar les dues assegurances del resaltillo.

En Ramon al pas clau del tercer llarg

En Ramon ha anat gaudint dels darrers llargs i anem bé de temps, així que decidim fer el cim de l'agulla. Una caminada, primer una cinquantena de metres recte amunt i després en xic cap a la dreta, sempre buscant el millor camí, ens porten a una canaleta on una corda ens ajuda a arribar a l'aresta brucs, amb un bon replà.

L'aresta Brucs és senzilleta, amb dos llargs. El primer, un xic més dret, va per una roca molt bona. Poso un tricam, més que res per jugar i que en Ramon en vegi un en acció i un alien abans de fer reunió en una bona savina. Puja el company i l'envio amunt. Posa un pont de roca i una savina i fa reunió en un parell de parabolts. Un pas i som al cim.

Vista de l'Aresta Brucs des del replà.

I el replà, vist des de la savina de reunió de l'Aresta.

Optem per baixar fent servir les cames. Aquí val la pena no pujar al cim sinó flanquejar el bony cimer per l'esquerra a l'alçada d'on ens hem tret els trastos. Així ens estalviem descendir-lo amb l'ajut de la corda. Després seguim la carena fins un collet i baixem a la dreta cap al Joc de l'Oca. El remuntem, anem a buscar el coll de Mosset i baixem pel camí dels francesos, en aproximadament una hora des del final de via.

 

Tarda al Timbaler

Avui hem anat a fer una via blogger: la Francesc Sardans Fàbregas al Timbaler del Bruc. Crec que no havia fet cap via dels germans Masó, així que avui he estrenat agulla i autors.

Hem quedat amb en Toni i en Joan després de dinar i hem enfilat cap a peu de via. Aproximació ràpida i raonablement còmoda fins identificar el símbol "6Q" als primers metres de roca de la via. Ens posem els trastos i tira en Toni.

En Toni, tirant al delicat llarg número u.

El primer llarg comença terrós fins al primer pitó. Després la roca és mediocre i tenim uns passets força finets mentre hi ha els parabolts. Després el terreny es torna més amable fins la reunió.

Faig el segon llarg i gairebé m'embolico. No sóc conscient de portar una ressenya gairebé a escala 1:1 i el flanqueig i descens tan marcats a la ressenya gairebé em porten a la canal de la dreta :) De fet, s'ha de flanquejar un parell de metres i tirar amunt, en una roca molt mediocre on perilla tirar-te la casa al damunt. Sort que hi ha parabolts sovint. El llarg és curt!

Terreny dubtós a la segona tirada.

En Joan s'ha demant la tercera tirada i s'hi enfila. L'inici és delicat per terreny terrós. Quan s'arriba a la parella de pitons el terreny millora tot i que trobem alguna presa que belluga i restes de terra en algun forat. El primer tram de Ae es fa bastant còmodament en lliure. Després venen uns passos més suaus per arribar a la segona tira de parabolts d'Ae. Al segon s'hi arriba sense complicacions. Després d'agafar-m'hi per ullar la continuació m'hi poso i ho acabo treient en lliure. Cal anar buscant bé a esquerra i dreta i no surt res extrem. Després, rampa fins la reunió, llevat d'un tram més vertical protegit per un pontet de roca dels que just aguanten el pes de la cinta.

En Joan, sortint de les dificultats.

Jo mateix, lluitant.

Faig la darrera tirada. Els primers metres són un xic verticals però amb bon canto. El pitó el veig quan sóc per sobre seu i a l'esquerra: si volem xapar-lo hem d'anar força a la dreta sortint de la reunió. Poso un alien vermell en un llavi, més que res per no oblidar la tècnica, i tiro amunt. La reunió la faig en un parabolt a la boina que el timbaler té al cim.

La baixada, en horitzontal cap al Gerro, amb intuïció -masculina, això sí!

En resum, la via no és una meravella, especialment la primera meitat, que qualificaria de prescindible, però serveix per passar una estona tocant roca. El millor llarg, el tercer.

Arribats a baix encara tenim temps per fer un xic d'esportiva i ens posem a una vieta del Tambor gran (la de la dreta de l'aresta). Tira en Joan amb una mà a la galta, però està clar que no té el xip de l'esportiva ;) i tira fins al cim. La despenjada queda justeta, justeta cap a la canal de la dreta. Pujo jo i trobo la reunió (intermitja). Em despenjo des del cim fins aquesta reunió i d'aquí em torno a despenjar a baix. En Toni també la fa saltant... fins la R "bona", com ha de ser!

En Joan, fent esportiva!!!

I jo, fent el mateix -però això no és tan estrany...

En Toni, gaudint d'una via magnífica.

El resum ha estat una tarda ben agradable en bona companyia. L'espatlla ha rutllat força bé però ha protestat al tercer llarg de la Francesc. Caldrà no apretar més que això!

El Faraó - Desig de Sol

Després de molts, molts mesos sense escalar a causa d'una lesió d'espatlla avui en Joan m'ha tret a escalar. Jo no tenia cap preferència en especial: sols demanava que no fos de tibar d'espatlla, per exemple, una placa montserratina. En Joan havia de ser a dinar a casa però tenia la proposta d'anar al Faraó, a fer la Desig de Sol... un xic justet de temps, però podem provar-ho!

Fem l'aproximació pel camí de la Palomera i anem a buscar el collet des d'on es veu el Faraó. Baixem un xic i anem flanquejant pel cami oficial (es veuen marques grogues i vermelles, molt descolorides) i, quan estem més o menys a sota la canal, després d'una espècie de sifon que fa el camí, surt un corriolet a la dreta. Entre arítjols i fent un xic el senglar entrem a una canal i en sortim per l'esquerra quan s'endevina que hi ha possibilitats de fer-ho còmodament. Arribem a peu de via per un terreny un xic descompost i ja veiem tot el recorregut de la via.

Des del peu es veuen els dos parabolts de la primera tirada. Com que jo no tinc ganes de tibar, li cedeixo al Joan el tercer llarg, amb la qual cosa queda tot repartit. Comença en Joan!

La primera tirada, saltant una reunió opcional.

El primer llarg "placa llastrosa" té dos parabolts. Hi ha una reunió que no fem i trobem dos parabolts més que ens porten al peu del desplom. En aquests dos llargs empalmats s'ha de vigilar on es posen les mans i els peus, però no té massa dificultat.

Arribant a la primera reunió.

Començo el segon llarg i comprovo que extraploma de veritat:) Però cap problema, per un artificiero nostàlgic, jeje. El llarg està cosit i gairebé s'arriba a la reunió pedalant: a la darrera xapa, un A0 i uns passets de decisió i ja soc a la reunió.

El desplom desploma! (però els passos són còmodes)

En Joan afrontant la recta final del segon llarg.

El tercer llarg té una sortida de la reunió on cal tibar un xic. Aquí he hagut d'apretar i posar-m'hi bé aprofitant que el Joan ha suggerit el camí. Després ve un tram més tranquil, una zona compacta on cal tornar a mirar-s'ho i tranquilitat per entrar a la reunió.

En Joan, als primers metres (durillos) de la tercera tirada.

Això són cantos!

El darrer llarg va a buscar una savina primer i s'enfila al barret cimer seguint un diedret no massa compacte on he posat un tricam per entretenir-me. La reunió cimera és a la instal·lació de ràpel que ens porta a una vira una vintena de metres més avall. Aquí es va a buscar una aresta senzilla que hem assegurat amb la corda en un burí (del parabolt sols en queda l'espàrrec retorçat).

La baixada ha comportat alguna baralla amb la vegetació, però ha anat raonablemet bé pel que podia haver estat :) Finalment hem arribat a baix i a casa amb temps suficient perquè en Joan atengués els seus compromisos amb un retard mínim.

Faig una valoració molt positiva de la sortida: no he tingut cap molèstia tot i que he procurat tibar el mínim possible. El llarg difícil ha sortit bé... què més es pot demanar?

Lesions...

Porto deu mesos amb una lesió a l'espatlla...

Diria que tot va començar entrenant al rocòdrom: és molt habitual anar flanquejant per fer metres i guanyar pila. La temporada passada feia com la majoria dels habituals, començar per la paret de la dreta i anar flanquejant a esquerra i vaig tenir unes molèsties a l'espatlla esquerra. Aquesta temporada vaig optar per flanquejar a la dreta... total, que he tingut l'espatlla dreta cascada. Les primeres molèsties van ser a finals de novembre de 2010 i vaig deixar d'anar al rocòdrom. Al gener la cosa anava empitjorant, visita al traumatòleg, ressonància i diagnosi: una tendinitis lleugera al supraespinós. Vaig anar fent el que manava el metge però el dolor anava augmentant. La fisioteràpia tampoc no va donar resultat: fes el que fes (escalar o reposar) el dolor anava augmentant progressivament.

A mitjans de juny la cosa estava greu: gairebé no podia aixecar el braç dret. Novament torno al traumatòleg que m'informa que estic fent una capsulitis adhesiva:
Es tracta d'un procés que comença amb un dolor que va pujant progressivament fins gairebé impossibilitar el moviment, sovint sense cap causa especial que ho desencadeni. Després, també progressivament la cosa va millorant fins estabilitzar-se: hi ha qui recupera la mobilitat i hi ha a qui li queda limitada. El procés sol durar entre 12 i 24 mesos!

Total, que em va fer una infiltració de cortisona. Vaig veure les estrelles i l'endemà m'havia d'ajudar amb l'altra ma per posar la dreta sobre la taula i fer anar el ratolí... Però després el dolor va anar baixant i baixant progressivament. Ara la rehabilitació anava ajudant i a finals de juliol el dolor és molt lleuger. Sense rehabilitació vaig millorant fins a finals d'agost quan, un dia, decideixo tirar-li un tronc al gos dels sogres: vaig sentir un crac a l'espatlla i vaig al·lucinar del mal. Total, que tornem a començar, aquesta vegada sense metge ni rehabilitació. Avui l'espatlla ha millorat bastant: no està com abans de l'incident del tronc, però força bé. Total, que demà torno a la roca, passi el que passi!

Lliçó que he après: els flanquejos en desplom són molt exigents per l'espatlla. Són molt freqüents els passos d'hombro i aquests acaben passant factura. Si ets jove, segurament no passa res, però si no n'ets tant...