Tarda de Cargolaire

Aquesta tarda, finalment, he tornat a sortir amb la Cristina! Hem anat al Cargolaire, aprofitant que el dia s'aguanta malgrat la previsió d'una tarda tapada.

Hem començat per la Tarda de Sant Joan (V), amb la seva entrada a reunió característica. Després, a la dreta, l'Inevitable Destí (V+). Aquestes comencen a estar sobadetes, però encara falta perquè siguin impracticables!
Hem continuat, més a la dreta, per Mercisu (V+), amb el flanqueig curiós des de la darrera xapa...
Després ens n'hem anat cap a l'esquerra, a la Solarium (6a) i Societat del Malestar (V+). Avui les he trobat més finetes, especialment, la Solarium... potser ha petat alguna cosa...

A Solarium.

I, per acabar, la Noia de Calders (V)!

I aquí a la Noia de Calders.

La Cristina les ha fet totes de primera... està feta un crack!

I l'entorn, encara amb records de la neu:

Restes de neu que es resisteixen a desaparèixer.

La Facu, vies noves

Avui hem sortit amb en Ramon, buscant un lloc assoleiat on ell pugués refer-se dels mals causats per virus i bacteris variats. Hem pensat que la Facu podia ser un bon lloc, i l'hem encertat de ple: Sol a dojo i, a sobre, amb poca gent!

En Pep m'havia parlat que aquí s'han estat obrint vies noves a l'esquerra i la dreta de les que hi havien a la part esquerra. Així que hem anat cap aquesta banda i ens hem posat a les vies noves de la dreta. Hem anat completament a vista, perquè no he trobat pas cap ressenya -sembla que es comenta que ha de sortir una guia...

Hem començat per la via de la foto (n'hi diré via #1)...

La via que hem triat per iniciar el treball.

... que probablement sigui la més senzilla de la zona. Bonica i força llarga, no té especials dificultats. Després d'aquesta, en Ramon ha triat la de la seva esquerra (#2). Aquesta és més difícil, amb uns trams força finets i algun lloc on la roca encara té un xic de molseta/polseta.

A continació ens hem posat a la via de la dreta de la #1, que a la part superior passa per la dreta d'un gendarme (#3). Bonica, amb algun tram terrós que està a l'espera d'una bona pluja que faci neteja.

Als darrers metres de la via #3.

El mateix passa amb la de la seva dreta, la següent que hem fet (#4),que supera un petit desplom a la part final.

En Ramon, atacant el tram més exigent.

La via que queda a la seva dreta (#5) és la més exigent de les que hem fet avui: l'inici és d'anar fent fins a la part desplomada, on cal anar a buscar una punxa invertida i tirar amunt amb moviments atlètics i bon canto.

Al crux de la via #5.

Per acabar (#6), encara m'he posat a la via de l'esquerra de la #2. Aquesta és suaveta i agradable.

En conjunt, han caigut 6 vietes la mar de guapes. Estan acabades d'obrir i això fa que en algun lloc calgui esperar el pas d'escaladors per acabar de fer neteja d'alguna llastreta i canto inestable. També trobem força terra en alguns trams, però les vies són ben bones i amb equipament prou generós. El peu de via també està molt ben treballat: s'ha de felicitar els equipadors per tot el conjunt! Les dificultats són força assequibles. Relativament (per no ferir ningú): #1 < #6 < #3~#4 < #2 < #5.

Gel

Avui hem fet una matinal de gel al salt de Murcurols amb en Joan i en Toni. Està clar que s'ha d'aprofitar la fresca! Llàstima que abans del fred no haguéssim tingut més precipitacions, perquè aleshores hi hauria més línies formades...

Des que tinc el bloc que no he anat a fer cap activitat hivernal mitjanament digne... Entre que no estem a un país de gel i que el meu company habitual per aquestes aventures està per terres escoceses, he hagut de treure una bona capa de pols als cargols i piolets!

Els companys proposen anar al salt de Murcurols, que té una aproximació curteta i permet ser a dinar a casa. Estava format, però pel que sembla, molt menys del que sol ser habitual: Sols hi havia gel a la part dreta, que segueix una roca adossada a la balma que forma el salt. Malgrat tot, hem pogut clavar les eines força bé i hem acabat muntant una via d'esportiva, a base de repeticions i cargols que hem anat posant.

En Joan, encetant el camí.

En Toni, assegurant-me des d'un peu de via ben còmode.

Gel just, però suficient.

I aquí hi ha en Toni en plena acció.

En Toni ha comprovat que les eines són més fortes que la pell, especialment quan fa fred. Sortosament, ha estat un incident sense més conseqüències. Val a dir que ha fet una fresca considerable. Però malgrat això, a mida que passaven les hores anava augmentant la quantitat d'aigua que s'escolava per la cascada. Quan desmuntava la via, de cada forat de cargol n'acabava brollant un bon raig d'aigua!

I després de trinxar una mica de gel per als cubates, hem anat a caseta, a degustar-los!

Tarda

Porto un munt de temps sense sortir, i no és pas per falta de ganes... ni d'ocasions! Però una organització nefasta ha jugat un munt de males passades... i sembla que seguirà! Finalment, amb en Pep hem fet una escapada de tarda, cronòmetre en mà, no sigui que el cap de setmana torni a sortir granota i que, com a mínim, em pugui treure el mono!

Enfilem cap a Can Jorba, on hi ha penya al nou sector del Manantial. Però nosaltres enfilem cap a l'Odio Africano. Allà comencem par la via #18, la de més a la dreta (6a). És una via ben guapa, majoritàriament d'anar fent, però amb alguns passos on cal mirar-s'ho. Acaba anant per un llom de roca dins la canal i sembla que té continuació per la paret de la dreta.
Baixant d'aquí, ens posem a la Aresta (6b). L'inici és suau fins a sota el sostret on la via canvia de banda, creuant l'aresta. Aquí hi ha alguns passets on ja s'ha de tibar més. Després encara ens trobem amb uns passos de finura que Déu n'hi do. La roca és bona, però hi ha alguna llastra que seria dubtosa si no fos perquè ja hi ha passat molta gent, i se suposa que ja hauria caigut, jeje.

A Aresta.

Tornant hem fet una visita al Manantial, on ens hem posat a la més senzilla, Liquenatus (6a). El nom és escaient, donat que té un tram amb la roca recoberta d'una capa negra. A més, hi ha un xic de terra en alguns llocs, però a banda d'això és prou bona. La via va de moviments relativament llargs sobre els forats justos. Es deixa fer, però no s'hi val a badar. Sembla que hi ha un intent d'allargar la via uns metres. Probablement per això la reunió no té cadena sinó una baga entre xapes.

Fent la Liquenatus.

Aquí ja hem estat sols i la tarda no ha donat més de sí perquè encara hi ha feines per fer!

Pas d'Estrès a la Paret Bucòlica

La Paret Bucòlica és una paret de dimensions modestes en comparació amb les que l'envolten, però té una colla de vies ben atractives. Fa temps vaig fer la Terra de Dinosaures, a la part dreta. Avui, amb en Pep, hem anat a la part esquerra, a fer la Pas d'Estrès. Una ressenya prou detallada, aquí i una panoràmica més general aquí.

Aparquem i enfilem l'aproximació per la torrentera, anant seguint les marques de pintura vermella i les fites, atents a sortir de la canal per la dreta quan les fites així ho indiquen. La via és la primera que es troba seguint les fites. Un xic més a l'esquerra comencen la Treintaitantos i la Pedra de Tartera, força juntes al principi. Això pot servir d'orientació.

Comença en Pep el primer llarg. No presenta dificultats apreciables llevat de la superació d'un ressaltillo, on cal fer una tibadeta. La reunió és sobre una llastra, visible des de baix.

Començant la via.

La segona tirada és una placa excepcional. Alguna tibada de llastra al principi i després franges horitzontals al·lucinants, amb molt bona adherència de peus. Uns passos més suaus i un muret final, amb les típiques franges i els típics passos de calcari. Mentre he fet aquest llarg anava bufant un vent glaçat que, malgrat el solet que feia, feia témer que passaríem fred. Sortosament, la segona reunió és en una feixa arrecerada i a partir d'aquí el vent ja no ha molestat.

El segon llarg: Una placa "10".

El tercer llarg té un inici durillo, de pujar peus fins anar a buscar una franja bona (de les que tenen la punxa rovellada). Després cal seguir encara recte amunt i flanquejar després a l'esquerra, cap al tercer parabolt. A partir d'aquí passos suaus fins una feixeta, on comença una placa força llisa fins a sota el sostret que ratlla la paret. Per superar-lo cal un xic de finura fins agafar una llastra boníssima i pujar els peus amb decissió sobre el fil del sostre. Després, anar fent fins la reunió. És un llarg ben variat!

Pas curiós al principi del tercer llarg.

Finura fina al mig del tercer llarg.

Preparant la superació dels sostret.

La quarta tirada surt per l'esquerra i ataca una altra placa excepcional, tota ella un xic més difícil que la segona tirada. Van sortint cantos, però cal anar escalant. De fet, és una característica de la via: l'equipament està on ha d'estar, però obliga a gaudir de l'escalada! Al final del llarg alguna tibadeta, mai tan exigent com al llarg anterior. I tranquils, que la xapa acaba apareixent!

La quarta tirada és una altra placa "10", on cal anar fent... i aguantant!

Sortint de les dificultats a la quarta tirada.

El cinquè llarg té la dificultat concentrada en un pas a la sortida de la reunió (6b+ o 6c segons la ressenya). Com que en Pep li ha tret l'entrellat, m'ha sortit (de segon): cal anar amb tendència a l'esquerra i el pas clau és aguantar bé d'una frangeta vertical amb la dreta i aconseguir caçar preses millors a sobre. Després cal seguir escalant, però el terreny és molt més tranquil. Un ressalt vertical abans de la reunió a l'arbre és probablement el més dur del que resta de tirada.

El ressalt final del cinquè llarg.

La darrera tirada, que podria semblar de tràmit, és també molt bona, com la resta de la via. Comença per la paret de la dreta del díedre i s'enfila amb tendència a la dreta. La roca té un aspecte dubtós en algun punt, però sols cal estar a l'aguait. Trobarem algun tram de finura ben curiós i un final de via força atlètic, tibant de la fissura que permet superar per l'esquerra el barret que marca el final de la via. Reunió a la feixa, amb dos parabolts.

Als primers metres de la darrera tirada.

El resum de la via és simple: excepcionalment bona!

Ivan al Timbaler del Bruc

Avui hem anat a la Ivan del Timbaler del Bruc amb un dels seus aperturistes, en Jordi, i en Pep. La via havia estat restaurada fa uns anys, però en Jordi tenia ganes d'acabar de polir algun detall i jo la tenia a la llista de vies interessants... així que tot ha encaixat a la perfecció!

Ahir vaig anar de farra i avui hem matinat força... una mala combinació per anar a escalar, però tot ha anat rodat i ha estat una sortida genial. De tota manera, en sortir del cotxe feia una fresca considerable acompanyada de ventet -mals auguris per una via bastant exposada al vent. Ben equipats ens hem plantat a peu de via on el sol ens ha rebut amb els braços oberts, el que ha permès deixar la tercera capa a peu de via!

En Jordi no tenia feina ni al primer ni al darrer llarg, així que se'ls demana. La via comença superant un ressalt i anant a buscar una fissura. Posa un pont de pedra abans del primer parabolt i la resta està al seu lloc. Mentre pugem nosaltres, apretem una xapa que estava un xic fluixa. La primera reunió està en un replà molt còmode un xic a l'esquerra (20m V).

En Jordi M. al primer llarg...

...i en Pep al mateix lloc. El que fa la perspectiva!

Des d'aquí en Jordi comprova que les forces de la natura han anat treballant: s'ha aixamplat una esquerda a la reunió! També comentem una llastra que fa un xic de por, tot i que la via no passa per allà. Potser caldrà fer-la baixar...

El segon llarg, a càrrec d'en Pep, segueix la fissura-bavaresa. Els primers passos són més descansats anant per la placa, però aviat cal fer el bàvar fins que la via es decanta a l'esquerra, en un tram desplomat per sota d'un bony. Aquí en Pep ha posat un alien per protegir el pas que hi ha per anar a buscar una xapa. Aquí s'ha de tibar força i l'alien fins i tot fa un xic de nosa. Passat aquest tram, el terreny s'ajeu un xic i es progressa més còmodament amb tendència un xic a l'esquerra. Quan la via recupera la verticalitat, cal cercar els millors cantos -que no són masssa bons, per cert- a l'esquerra de la línia de xapes. Quan ens posem a sobre d'un gran bloc gris característic (i romo) ja baixa la dificultat (30m 6a+). En Jordi ha tret un burí vell aixafat que encara quedava a la via i ha anat apretant algun parabolt. Al llarg hi queda un xic de tot: pitons, tacs, burins, spits i parabolts, però tot en bon estat.

Negociant els primers passos del segon llarg.

Al crux del segon llarg.

En Jordi, arribant a la R2. La Francesc Sardans al fons.

Des de la segona reunió es surt cap a l'esquerra a buscar una xapa que indica el camí cap a una alzina, una branca de la qual ens mena a la reunió, a la paret del davant a uns 3 m de terra. (20m III) Es pot baixar sense problemes, però nosaltres hem assegurat des de la R. Gràcies al treball de jardineria realitzat ara ja no cal barallar-se amb res (ni ningú).

Preparant-me el material per la quarta tirada.

M'he demanat la quarta tirada, que comença flanquejant a l'esquerra fins a una xapa. Es supera un ressaltillo i entrem a la placa, ben vertical per cert. Aquí cal anar buscant per anar progressant. A uns quants llocs m'he notat ben inflat i pensant que m'hauria de penjar. Però cada vegada m'he anat dient: canvia una mica de posició, descansa, relaxa't, una tibada més i ja et penjaràs a la següent, si cal... fins que el terreny s'ha arrampat un xic i ha permès reposar! Des d'aquí es veu un clau amb un cordino (fins ara hi havia xapes) i un xic més amunt n'hi ha un altre. Aquest tram torna a ser exigent, però força menys que l'anterior. Després d'aquest tram verticalillo, el terreny es torna més suau fins la reunió. He hagut de lluitar i he acabat ben inflat, però he aconseguit encadenar el llarg! (30m 6b)

Des d'aquí fins que s'arrampa abans del pitó hi ha un bonic
tram de continuïtat gens fàcil.

Una foto de la quarta tirada, cortesia de la Marga i l'Albert que,
amb un company, feien la Francesc Sardans.

Cargolant...

Mentre hem anat fent la via, ha aparegut una cordada a la Francesc Sardans i a la nostra R4 hem coincidit aproximadament amb la seva darrera reunió, on el vent comença a ser un xic molest. També aquí en Jordi ha anat cuidant la seva criatura, apretant alguna xapa (spits en bon estat i parabolts).

El darrer llarg comença flanquejant a la dreta per anar a buscar una fissura-díedre desplomat. Uns primers passos on pot ser útil un estrep i un díedre amable una vegada superat el tram desplomat ens porten a la reunió cimera. En aquest llarg hi trobem pitons i parabolts. (20m Ae(quipat)/V).

El meu peu, a punt de desaparèixer, amb el vermell al fons.

Al díedre que mena al cim.

Resulta una via força recomanable. La roca és excel·lent als llargs superiors i força bona al segon i primer llargs. Sols cal anar amb compte en un tram de 3 metres al primer llarg, on es deixa a l'esquerra una llastra descomposta. A banda de les cintes, pot ser útil un alien vermell o groc per la segona tirada i un estrep per la darrera. A la primera podem posar l'alien o llaçar un pont de pedra abans de la primera xapa.

En Jordi i jo mateix, a punt per la baixada. Gràcies per obrir vies!

Ecos: Pluja d'Idees + Juan Bala

Avui hem comprovat que no tot s'asseca ràpidament a Montserrat, de forma que ens hem hagut de conformar amb un pla B un xic improvisat. Amb en Jortx i en Gatsaule hem acabat fent una ullada a la Cajoleta i ens hem enfilat per on ens ha semblat: resulta que ens hem posat a la Pluja d'Idees.

Comença en Jortx el primer llarg amb uns primers passos finets i d'anar negociant amb cura. A l'alçada de la primera panxeta hi ha un pas concentradet on s'ha de donar la talla. Després, és qüestió d'anar fent fins la reunió.

En Jortx als primers passos de la Pluja d'Idees.

Encarant el pas clau del primer llarg.

El darrer bony de la primera tirada.

Em poso al segon llarg, que es veu bastant més tranquil. La sortida de la reunió té uns passets d'anar controlant. Després trobem bon canto fins a un desplomet que es supera sense massa dificultats. Aquí trobo un parabolt i des d'aquest no aconsegueixo veure res més. La lògica de la via indicaria anar recte amunt, però hi ha un desplom a uns tres metres i no es veu cap xapa per enlloc. Buscant informació sobre la via he vist que no sóc pas l'únic que no ha trobat el camí correcte. El desplom es veu més suau cap a l'esquerra (hi ha un burí que no xapo) i m'encamino cap allà. Vaig navegant posant un parell de merlets fins trobar una reunió de dos burins en diagonal a la dreta (unes metres per sobre de la nostra reunió). Amb la ressenya a la mà probablement hauria flanquejat fortament a la dreta pel llavi on he trobat el meu darrer parabolt, però això no és pas massa evident... ho dic baixet, perquè els companys s'han acarnissat amb les meves aptituds...

Jo mateix al segon llarg.

En Joan ataca el tercer llarg, sense massa complicacions fins al cim. Quan pensàvem que hauríem de rapelar la via ha aparegut (ai, la vista!) la instal·lació de ràpel que porta fins al collet a la banda oposada. Des d'allà caminem fins al que serà el nostre objectiu: pujar el Montgròs escalant!

Arribem a la paret sud del Montgròs i ens posem a la primera via que trobem, que resulta ser la Juan Bala: la de més a la dreta de la placa pròpiament dita. Em poso al primer llarg i es va fent sense massa dificultats però anant amb compte amb la roca que, en algun moment, deixa entreveure alguna cosa no massa fiable. En Joan s'encarrega del segon, amb molt bona roca i algun moviment finet mentre que el mestre Jortx s'encarrega del tercer, de tràmit. En Joan i jo acabem d'arribar al cim des d'on assegurem al company en terreny molt senzill llevat de dos ressaltets.

Primer llarg de Juan Bala.

En Joan, al segon...

... i treient el cap a la R3.

Dos exemplars d'escalador al cim del Montgròs.

I el dia no ha donat més de sí. Bé, n'hauria donat, però teníem cangueli per la previsió del temps ;)