Primer i segon pis

Avui hem fet una matinal amb en Pep. Per aprofitar l'estona disponible hem anat cap a Collbató, a fer esportiva al primer i segon pis. Ahir en Pep va estar al primer pis i tenia ganes de visitar el segon, però per escalfar ha suggerit la de més a la dreta del primer pis, la via #5 de la ressenya de kpujo. És la via més senzilla de la zona (V+), però té un tram ben vertical i amb presa petita que et deixa ben escalfadet! Ara, que aquest era l'objectiu, jeje.

Escalfant a la via #5

Després m'he posat a la via #1 (6b). Té un començament força durillo en presa petita que ha sortit, esbufegant un xic. Després un tram més senzill i a continuació el mur final, amb presa raonable, però de molta continuïtat. He anat fent fins al final de les dificultats, on no he acabat de decidir-me a fer el darrer pas i m'he penjat a la darrera xapa! Sap greu deixar deures pendents d'aquesta forma però tant se val! És una via molt i molt bona. Absolutament recomanable.

A la via #1, després de les primeres dificultats.

Com que en Pep l'havia fet ahir, proposa d'anar directament al segon pis, a la part dreta. Allà ataquem la via #14, un suposat 6a+ que és la via més senzilla del sector. Des de sota no sembla pas que hagi de ser tan senzilla... Ataca en Pep i ben aviat s'adona que alguna cosa no quadra. Deu ser una via "dels 80"... Després de despenjar-se la torna a provar en top-rope i la treu, però apretant molt! A la vista del percal m'hi poso també en top-rope i m'adono que he fet bé. Sabent els passos l'encadeno, però la dificultat és estratosfèrica pel grau proposat!

Un 6a+ durillo, per dir-ho finament!

Baixant d'aquí decidim ignorar la #13 (6b)que té un començament idèntic, i un final que sembla més dur i ens posem a la #12 Apache Exprés (6b). Curiosament, aquesta ens ha sortit als dos i gairebé no ens hem despentinat! Una tibada durilla al principi i un passet a mig llarg són les úniques dificultats ressenyables. Res a veure amb l'altre!

La tibada d'entrada de la Apache Exprés...

... i havent superat el segon tram difícil.

Queda temps perquè un de nosaltres faci una altra via. Com que en Pep va escalar ahir em suggereix tornar al Primer Pis i fer la #3 (6b+). Començament tranquil fins arribar al terreny vertical. Allà hi ha uns primers metres amables i després cal agafar un bec de la fissura que baixa en diagonal per fer un xapatge. Després s'ha d'anar a buscar una frangeta on hi ha una bona bústia per la dreta i res més: és el crux de la via! Aquí cal pujar peus, especialment l'esquerre fins una bona repisa i estiar la mà esquerra a buscar un bidit rom que amb prou feines ajuda, però que permet superar-se sobre el peu esquerre i anar a caçar un bon forat amb l'esquerra. Aconsegueixo fer-ho després de penjar-me. Després, un moviment un xic a la dreta per pujar a buscar un forat inhumà per la dreta. A partir d'aquí, anar fent. Als darrers passos, cal cercar un lateral calcari i no pujar massa peus: jo ho he fet i he pillat!

Jo mateix, a la impressionant i recomanable #3.

Després d'això hem recollit trastos i cap a casa! Està clar que a la part dreta del segon pis no ens hi trobareu ;)

Narieda: Baga Total

La proposta per avui era anar a la Baga Total de la Roca Narieda. De camí el termòmetre marca temperatures no gaire agradables com per posar-se a l'ombra, però finalment no hem canviat de plans. Passem Figols i entrem a una pista que aviat queda tallada per una cadena. Aquí hem deixat el cotxe i hem enfilat pista amunt, travessant la cadena. Ben aviat es deixa veure el recorregut de la via. Nosaltres hem enfilat més o menys recte amunt, però val la pena fer un revolt més de la pista i acostar-s'hi: ens estalviem un tros de tartera desagradable.

Decidim repartir-nos la via fent 5 llargs seguits cadascun. Començarà en Toni, seguirà en Joan i jo m'encarregaré dels darrers llargs. Els primers llargs no tenen massa interès. Al tercer fem reunió després de la corda fixe, just abans de les dificultats. El quart ja té un tram guapo, en placa un xic més vertical. Malgrat l'aparença, la major part del temps estem sobre roca prou bona. Això sí, de tant en tant cal aixafar terra: no vull ni imaginar-me fer la via després d'un període de pluges. El cinquè llarg fa un llarg flanqueig a l'esquerra per atacar l'entrada a la reunió en vertical. Resulta ben guapo.

El segon llarg comença en placa arrampada i polida

A la quarta tirada tenim un tram ben interessant.

Canviem de posicions i en Joan ataca la sisena tirada. El començament cal fer-lo en vertical per anar ben aviat a l'esquerra per estalviar-nos dificultats extres. Seguim en diagonal a l'esquerra a buscar una llastra-esperó que s'endevina i que no és tan bona com sembla. Resulta una tirada guapa i on s'han de posar tots els sentits (V+).

Anant a buscar la llastra-esperó de la sisena tirada.

La tirada següent comença un xic per la dreta, tornat a l'esquerra per sobre d'una savina. Aviat trobem el pas clau per arribar a una llastra que queda a la dreta, on haurem d'apretar. Més amunt, terreny més tranquil però amb un parell de punts on cal fixar-s'hi (6a).

El pas d'apretar-li a la setena.

La setena tirada vista des de la R7.

Segueix un llarg de tràmit que surt recte i aviat va molt marcadament a la dreta. La següent tirada comença un xic per la dreta per creuar sobre la vertical de la R i anar amb tendència a l'esquerra. Surt un llarg ben guapo i la roca és excel·lent. La desena tirada té el seu què: Segueix un díedre força polit a trams on hi ha alguns passos ben curiosos. Sens dubte que és més difícil que l'anterior.

Darrers metres abans de la R9.

Jo mateix al díedre de la desena. En Toni més avall...

Tibant de valent a la desena tirada.

Aquí agafo el relleu. La tirada 11 comença pel díedre però aviat es supera el ressalt que el delimita i s'entra en terreny arrampat. Reunió molt còmode en un replà. El següent llarg no té complicacions (no el recordo) i també acaba en una esplanada prou ampla. La tirada següent és plaquera total, sobre roca adherent, on cal navegar un xic i fer uns quants passos mà-peu, típics d'aquests terrenys. L'he trobat força més difícil que la següent, tot i que ambdues estan graduades de V. El llarg 14 també va de plaques, però no és tan exigent com l'anterior. Arribant a una vireta horitzontal, la reunió queda uns metres a la dreta. Aquí comença el que m'ha semblat el millor llarg de la via: el darrer! Comença plaquero en diagonal a la dreta fins situar-se sota un tram lleugeremant desplomat. Aquí cal buscar un xic per arribar a una bona franja de mans que es pot anar seguint cap a l'esquerra tibant-li però amb relativa comoditat gràcies a uns bons peus providencials. Seguim flanquejant a esquerra amb assegurances abundants i aviat cal sortir recte amunt en un tram on cal apretar-li abans de flanquejar a esquerra novament per superar un nou desplomet senzill. Més o menys recte amunt superant uns blocs i aviat som al cim (6a).

Plaques adherents a la catorzena tirada.

La cirereta del darrer llarg. Sens dubte, el millor. Una guapada!

La via ha resultat ben interessant. Està molt ben trobada enmig d'una tàpia enorme, buscant els punts més interessants a la part inferior i el terreny més factible a la part alta. Està totalment equipada. Nosaltres portàvem un joc d'àliens, els tricams i algun tascó i friend mitjà i no hem posat res. L'equipament és a base de molts ponts de roca, algun pitó, algun tascó ben encastat i algunes xapes a les zones plaqueres. Al primer llarg feia rasca de debò però s'ha pogut anar escalant bé. A partir de la tirada 11 ens ha tocat el sol. El descens, anant a buscar una fondalada a l'esquerra i seguint una fressa que acaba menant a la pista de pujada. Allà es poden fer algunes dreceres, però cal saber parar a temps :)

Codolosa

Avui hem anat a la paret de la Codolosa amb en Pep P. Hem començat a ran de boira en un dia radiant i hem acabat acumulant 10 llargs que ens han deixat ben satisfets.

Hem començat per l'Avi Trepador, segurament la més clàssica del sector. Comença en Pep, seguint una primera tirada que va fent ressalts. El segon llarg és més plaquero i vertical, però sempre amb bona presa. Va un xic per la dreta on, a més de les xapes, hi ha alguns claus vells que finalment no he xapat. El tercer també és plaquero i guapo. D'aquí hem rapelat fins la R2 i des d'allà a baix.

Escapant de la boira a l'Avi Trepador.

A continuació hem atacat la Full Equip. Em toca començar i gaudeixo del primer llarg amb resaltillos. Però la tirada guapa és la segona, amb un inici lleugerament desplomat on cal fer un parell de tibades guapes. Després el terreny s'ajeu un xic per redreçar-se quan encara el mur final (aquesta via sols té dues tirades). Rapelem passant per La Tribu i aprofitem per deixar cintes posades a les primeres xapes de la segona tirada, on es talla el bacallà.

Al segon llarg de Full Equip.

Tornem a ser al peu de via i agafem les bambes perquè tenim intenció de continuar fins dalt. Com que tinc ganes de provar la segona tirada, li cedeixo la primera a en Pep. Resulta un primer llarg ben guapo i variat, amb algun mur prou interessant! Em poso al segon llarg. Comença ben desplomat i cal agafar una bústia un xic roma amb l'esquerra. Després és qüestió d'anar pujant un xic fins agafar una llastra/regleta molt bona des d'on es xapa la segona. Després toca una bústia dolenta amb esquerra i pillar un bon bidit de dreta a la mateixa alçada. Anar a buscar un pla bo per l'esquerra i una franja horitzontal per la dreta. Xapar la tercera i ja està tot salvat. Sort que m'ho he mirat un xic mentre hi baixàvem! La resta és qüestió d'anar negociant, sense massa dificultats. Al tercer llarg també s'hi ha de tibar, però no tant: l'inici és sobre terreny molt vertical amb presa raonable que desapareix momentàneament entre la primera i la segona xapa. A partir d'aquí, anar fent fins la R. Segueixo jo un tros amunt fins que estic prou còmode per recuperar el company i ens plantem al peu del Balcó de la Codolosa.

Sortint de les dificultats a La Tribu.

La via té dos llargs. El primer d'ells té el primer tram força interessant, llàstima que es fa curt. Després és una passejada fins al peu del segon llarg. Aquí hi ha tres vies. En Pep ja havia fet la de l'esquerra i em poso a la del mig. Xapo la segona i m'ho miro i remiro... i em penjo. Hi torno, tastant diversos forats, però no n'he trobat cap de bo que em permetés xapar la tercera... Tenim el temps just, aixì que baixo i tiro per la de la dreta, que és pròpiament el Balcó de la Codolosa. Es va fent bé fins la segona xapa. Allà sembla que hi ha un bon forat, però no hi ha res bo! Doncs Ae al canto per xapar l'altra! A partir d'aquí, anar fent. En Pep també s'hi ha barallat, però no ha acabat de treure el pas... Serà que no el regalen!

En Pep al primer llarg del Balcó de la Codolosa.

Des de la reunió cimera pràcticament estem a tocar de la drecera de Fra Garí, per on baixem. Anem a buscar les motxilles a peu de paret i cap al cotxe! Una bona colla de metres en poca estona, i sembla que hem fet les més guapes de la zona.

Graffiti al Serrat dels Monjos

Aprofitant que encara s'hi pot escalar, avui hem anat a fer una via al Serrat dels Monjos amb en Pep Ll. He proposat anar a la Graffiti i, com que no hi ha hagut objeccions, ens hi hem posat.

La via comença a la dreta d'un sostret vermellós. Trobem un spit a dos metres de terra. Després es pot llaçar un savinot abans d'anar a buscar una bona presa a sobre del sostre i xapar la següent. Aquí convé anar un xic a l'esquerra, per sobre del sostre, a buscar una línia diagonal que permet anar pujant. Seguim en lleugera diagonal a la dreta fins que toca anar a buscar la R1 a l'esquerra. Aquí m'he saltat la darrera xapa, que queda a la baumeta de sobre i que protegeix la feina del segon... Ho sento! Surt un primer llarg prou contundent, obligat, on cal escalar entre assegurances, el que marcarà la tònica de tota la via.

L'inici de la via.

Tibant a sobre el sostre.

En Pep ataca el segon llarg que sembla força tranquil, fins que ens adonem que cal superar el ressalt vertical. Aquest pas, espectacular i en molt bona roca, té dues xapes ben properes. La resta de llarg és de tràmit fins la R2, amb algun lloc on cal controlar la roca.

En Pep al ressalt del segon llarg.

Ataco el tercer llarg, que comença per un rostoll fins arribar a un esperonet. La roca és mediocre als primer metres i hi ha una bona excursió fins la primera xapa, on comencen les dificultats, ara ja en roca excel·lent. Per xapar la segona cal muntar-s'ho bé sobre presa i forats ben petits per arribar amb les mans correctes. Després ja es troba canto. Nosaltres hem fet com l'Eduard, i hem anat a una reunió que queda a la dreta, fraccionant el llarg per poder assegurar millor el tram difícil.

Sortint de l'esperonet.

El mateix lloc, vist des de la R.

Ataco el nostre quart llarg, que comença amb una rampa fins a un primer spit, uns metres a l'esquerra de la fissura per on he anat progressant. Aquí també hi ha una bona excursió fins a una xapa de la que penja una baga. Tot i no ser extrem (V), caure aquí és anar a parar a la rampa així que... millor no fer-ho! A partir de la segona xapa comença un espectacular flanqueig a l'esquerra. Al principi, amb peus no massa bons fins a una rampa per als peus des d'on es xapa la següent. Després, cal anar controlant bé els forats per arribar a l'altre i seguir flanquejant un xic abans d'anar a buscar el pont de roca, la darrera assegurança del llarg i des de la qual passem ràpidament a l'altra banda de l'aresta (6a+). La distància entre xapes fa que la tirada sigui ben obligada tant per al primer com per al segon.

Jo mateix, al flanqueig.

En Pep, entrant a la verticalitat del llarg...

... i afrontant-ne el darrer moviment difícil.

Ataco la cinquena tirada, que surt un xic per l'esquerra de la reunió per abastar la primera xapa. Des d'aquí, uns moviments delicats per passar a la fissura, on es pot posar alguna cosa, que el terreny no pinta massa bé. Uns metres més amunt trobem el segon spit i uns metres en roca dubtosa que ens acosten a la xemeneia final. Abans d'arribar al spit entra un bon tricam rosa. Xapat el darrer spit, el més difícil són els primers metres fins recolzar l'esquena. A partir d'aquí ja és impossible anar avall i sols cal anar amunt :) La reunió és en una repisa la mar de còmode, on hi ha una corda fixa de la Guateque.

Sortint de la xemeneia.

El darrer llarg és el de més tonyina. Començo superant un ressalt amb roca de primera per continuar amb uns metres trencats. Un xic a la dreta hi ha una xapa nova, però tinc por del fregament així que llaço un savinot i tiro amunt. Poso un alien i llaço una savina vella abans d'arribar al díedre i el spit corresponent. Uns metres més munt hagués anat de conya un camalot del 2 o 3, però sols portava cosa xica. Sortosament, aconsegueixo posar prou bé el tricam blau. A partir d'aquí cal escalar, primer recte i després per la placa de la dreta, fins poder anar a l'esquerra a buscar el següent spit. D'aquí, una bona excursió en diagonal a l'esquerra per buscar la següent i després més o menys recte. El tram durillo és vertical o lleugerament desplomat, i xapo algun spit bastant al límit des d'un repicat. Aquí m'he penjat en tres xapes per no fondre'm excessivament. A sobre meu veig dues xapes molt properes i pregunto a en Pep si allò ha de ser la reunió, però no. Faig l'excursió, les xapo, tiro amunt i... m'enduc un canto a la mà dreta (que li passa molt a la vora a en Pep). Mig m'aguanto amb l'esquerra i caço la darrera cinta. Torno a sortir, aquest cop un xic per l'esquerra i entro en terra de ningú: no veig cap xapa, sols una reunió força amunt i a la dreta. Me m'hi vaig, travessant pel camí una fissura trencadota. Més tard me n'adono que sóc a la reunió de la Guateque i que m'he saltat la meva... Aquesta vista! Però des d'aquí puc fer millors fotos, jeje!

Jo mateix, entrant a la tonyina.

I en Pep, sortint-ne!

Trobem el camí de descens anant a buscar una instal·lació de ràpel anant cap al gendarme que queda flanquejant a la dreta. Fem un ràpel de 40m per la banda oposada a la que es veu des de la darrera R, caminem una estoneta avall, pel lloc més marcat, fins trobar una nova instal·lació on un ràpel ben guapo d'uns 45 m ens porta al camí.

Espectacular ràpel per arribar al camí.

No m'ho imaginava d'entrada, però hem vet un viote. L'escalada és obligada arreu. En alguns llocs es pot completar l'equipament, però en altres (sobretot als llocs més senzills) hi ha galeta si peta alguna cosa. Per tant, cal anar al lloro! La via està molt ben trobada i va per bona roca, en general. Als llargs difícils, les dificultats són al final del llarg, on el fregament no ajuda i el contacte amb el company no és tan bo. Per això, probablement sigui bona idea fraccionar el tercer llarg, com hem fet. I potser encara valgui la pena fraccionar el darrer (com ja ha fet algú, anant a buscar la R de la Guateque a la dreta -no l'he vista i, per tant no sé si això és bona idea) per poder atacar el mur amb millors condicions. Si no, per la darrera tirada val la pena portar força cintes (i un friend mitjà!): jo he hagut de baixar recollir-ne alguna!

En tot cas, el regust final és excel·lent: una via llarga, variada, sobre roca molt bona en general i guapa. A més, ha sortit tota, llevat dels reposos al darrer llarg.

Desdentegada

Avui havíem quedat amb una altra família per fer una sortida d'escalada infantil. Malauradament, els virus i bacteris han causat baixes així que, finalment, ens hi hem acostat només amb la Rosa i la Clàudia. Havia pensat anar a la Desdentegada, aprofitant que avui no s'hi esperava overbooking i finalment hi hem fet cap... i hem estat sols!

Ens hem posat a les vies més senzilles (19, 20 i 21 de kpujo). Hem començat per la de la dreta, que sembla i és la més senzilleta. Esta hiper-assegurada, pensat en escaladors novells, el que obliga a portar una bona colla de cintes! La Clàudia l'ha feta la mar de bé!

La Clàudia, a la via #21

La meva asseguradora d'avui, sota l'atenta mirada de la Rosa.

Després ens hem posat a la de l'esquerra. Aquesta és força més difícil i obliga a mirar bastant i tibar un xic en algun pas. Surt amb algun repòs. Per acabar, hem fet la del mig, que diria que és més fàcil que la de l'esquerra. De fet, a la Clàudia també li ha sortit millor.

Fent la via del mig.

Per acabar d'aprofitar el dia, m'he posat a la #23 (6b) que encara no havia fet mai. És un muraken vertical,, de continuïtat, on van sortint cantos i forats de forma oportuna. Una 10 de via! El pas més delicat és per superar una panxeta on he anat pujant peus progressivament... fins trobar una bona bústia i amunt... Qüestió d'anar aguantant!

Jo mateix, encarant el desplomet.

Tot això, assegurat per la Clàudia, que ja comença a dominar el tema (amb l'ajut i supervisió de la Rosa en tot moment, això sí!). I des d'aquí, cap a casa, a fer un arros a la cubana!

Alkaid al Cap del Ras

Havíem quedat per fer alguna via amb en Pep Ll. i en Màrius i ens hem plantat a Àger, amb l'objectiu d'atacar la Alkaid, que encara els faltava a la col·lecció. Com que jo només n'he fet un parell, la idea m'ha semblat fenomenal!

Ens posem camí cap a peu de via i en Pep s'adona que té la corda al cotxe... res que no pugui resoldre un parell de cames! Mentrestant, anem buscant l'inici de via, tasca més senzilla perquè en Màrius havia baixat de la via una vegada que només anaven amb cintes.

Comença en Màrius amb el primer llarg: A0, un tram en lliure fàcil, A0 i novament lliure quan se'n tenen ganes. La nota curiosa la marca el primer pas, amb una xapa alta (res que no resolgui un escalador d'envergadura). També és digne de mencionar el segon pitó, invertit, del qual es tiba sense manies... En aquest llarg ha quedat clar que l'artifo també et pot deixar baldat...

En Màrius als primers metres de via...

... i aquí al darrer tram abans de la R1.

El segon llarg també va a càrrec d'en Màrius. Surt per la dreta i retorna, amb un passet curiós, a la vertical de la R1 per sota d'un sostret on cal posar alguna cosa (alien vermell). Superat el sostret sols queda un llarg flanqueig on hem trobat un pitó. El llarg no és complicat, però cal portar alguna cosa i posar-la!

En Pep i jo mateix al segon llarg.

Ataco el tercer llarg, que comença amb una sortida de reunió desplomadeta i on cal tibar-li. Van sortint cantos, encara que no tots tan bons com es podria esperar. És qüestió d'anar aguantant fins superar una darrera panxeta que mena a un terreny suau fins la R. Ha sortit tot net, però amb els braços infladets. De fet, tot i que és el tercer llarg, m'ha agafat fred!

En Pep a la tercera tirada.

En Màrius, sortint de les dificultats del tercer llarg.

La quarta tirada (hi ha qui l'empalma amb l'anterior) comença suaveta, però sense res fins a un burí que queda força amunt. Poso un alien groc entremig, no fos cas... Aviat s'agafa la llastra, on es va pujant en bavaresa sense massa dificultats fins situar-se al damunt. Aquí hi ha uns passos de finura on cal mirar-s'ho i s'arriba a la reunió sense més dificultats.

Bavaresa esplèndida al quart llarg.

En Pep també m'ha cedit l'honor de fer el cinquè llarg. Comença en adherència arrampada i es va posant vertical. Hi ha un tram ben compacte on cal mirar-s'ho d'allò més bé, però es va fent: confiança en la goma cuita i amunt! Superat un ressalt estem en terreny arrampat fins a una reunió opcional. Se'n surt recte amunt, anant a buscar una xapa per terreny vertical i ben aviat s'arrampa fins trobar una reunió a la feixa.

Embut de finura a la darrera tirada.

A partir d'aquí hem seguit la feixa cap a l'est. Cal estar atent a no passar-se de llarg unes fites que indiquen una baixada a una feixeta inferior i anar fent fins ajuntar-se amb el camí que ve del cim. Una bona passejada, amb pati en alguns punts.

La via m'ha semblat ben bona i variada: Artifo al primer llarg, terreny per equipar al segon, placa de franges de pila al tercer, bavaresa i finura al quart, slap al cinquè... què més es pot demanar? L'equipament és majoritàriament de burins, però en bon estat. L'única pega és que no arriba a dalt, però això es pot resoldre fàcilment continuant per alguna altra.

Tarda de Cargolaire

Aquesta tarda, finalment, he tornat a sortir amb la Cristina! Hem anat al Cargolaire, aprofitant que el dia s'aguanta malgrat la previsió d'una tarda tapada.

Hem començat per la Tarda de Sant Joan (V), amb la seva entrada a reunió característica. Després, a la dreta, l'Inevitable Destí (V+). Aquestes comencen a estar sobadetes, però encara falta perquè siguin impracticables!
Hem continuat, més a la dreta, per Mercisu (V+), amb el flanqueig curiós des de la darrera xapa...
Després ens n'hem anat cap a l'esquerra, a la Solarium (6a) i Societat del Malestar (V+). Avui les he trobat més finetes, especialment, la Solarium... potser ha petat alguna cosa...

A Solarium.

I, per acabar, la Noia de Calders (V)!

I aquí a la Noia de Calders.

La Cristina les ha fet totes de primera... està feta un crack!

I l'entorn, encara amb records de la neu:

Restes de neu que es resisteixen a desaparèixer.