I ara, què? (Com un Porquet a la Paret del Pont)

Estic més que concentrat. Porto 5 metres des de la darrera xapa, en un terreny que la ressenya marca com a expo, i estic en un mar de roca intentant localitzar la reunió que, per tota lògica ha de ser molt a la vora. Però no aconsegueixo veure res! Miro amunt, un xic a la dreta, un xic a l'esquerra, però res de res: estic perdut enmig d'una placa enorme. Miro avall i considero la possibilitat de desgrimpar... es veu possible, però és una opció que reservaré per quan estigui completament desesperat. Mentrestant, vaig canviant de posició perquè els bessons es puguin relaxar un xic, cosa que no aconsegueixo del tot. Tot plegat és ben estrany, perquè la intuïció m'havia dit que la reunió estaria prop d'on estic ara... I, ara, què??

M'ho torno a mirar i veig una xapa a uns 8 o 10 metres per sobre meu, en un mur vertical que dedueixo que ha de ser de la tirada següent. Arribar allà a pèl no em sembla factible: no veig enlloc on posar res i a més s'endevina que hi haurà tomàquet. Uff! Decideixo pujar un metre més (un metre més que hauré de desgrimpar, penso també) i segueixo mirant... i res de res. Una fissura diagonal un xic més amunt potser permetria posar un clau, però res del que porto. Però un xic a l'esquerra veig una bústia on podré posar un friend. Dit i fet: salvat -de moment! Sis o set metres a l'esquerra veig xapes d'una altra via, potser puc despenjar-me i continuar per allà fent unes ziga-zagues impressionants... o deixar el friend... 

Finalment, torno a mirar i les veig: dues xapes minúscules, rovellades, ben camuflades amb la roca, a uns tres metres amunt i a l'esquerra. Eufòria sobtada! No tinc ni idea de quanta estona he estat buscant, però el company afirma que ha estat molta estona -i a mi també m'ho ha semblat. Finalment, crido: reunió! (I ni tan sols l'estat, un xic precari, d'un dels dos spits no m'espatlla l'alegria).

....oooOOOooo...

Feia temps que tenia ganes de fer alguna via a la Paret del Pont. L'altre dia, en Pep Ll. em va parlar de Com un Porquet i de que ell va gaudir com un ídem quan la va fer. Les estrelles de la guia de RockTopo també ho deien, així que avui he convençut en Toni per fer-hi cap.

El peu de via el localitzem amb algun dubte inicial. Però no n'hi ha: una baga a l'alzina i una fletxa marcada en un còdol indiquen el camí. A més, es veu una xapa a uns 15 metres de terra. A la vista d'això, en Toni em cedeix gustosament el torn i començo a enfilar-me. Terreny fàcil fins creuar una diagonal on una savina ens regala protecció abans de la xapa. S'arriba fàcilment a l'spit i, a partir d'aquí, s'obren importants interrogants: per on s'ha d'anar? Estic una estona buscant alguna referència per encaminar-hi els passos. Uns metres més amunt s'intueix un petit relleix. Decideixo anar en aquesta direcció i l'encerto: ben aviat veig un pont de roca. A partir d'aquí es divisa la reunió a la llunyania, a uns 20 metres seguint la vertical. Vaig pujant i trobo un bon forat per un alien vermell. Després, cal posar-hi morro fins la reunió. No és difícil, però és vibrant.

La reunió és de 2 spits. Uns metres a la dreta, un xic més avall, n'hi ha una altra. Com a mínim, no hi ha dubtes per la tirada següent: diagonal a l'esquerra, seguint una fissura -però des de la R no es veu rastre de cap assegurança.

Primer llarg, a l'alçada del spit.

En Toni, recuperant el primer llarg

Surto flanquejat a l'esquerra i pujo a buscar un lloc herbós on crec que podré posar alguna cosa i aviat veig un pot de pedra llaçat. Que bé! El terreny no és difícil i segueixo. Poso un friend mitjà (Rock Empire blau) i al cap d'uns metres trobo un pitó. Més endavant, un tricam negre a caldo i després, al peu del ressalt vertical, un spit. Uns 5 metres més amunt es veu un altre spit. Per arribar-hi, cal posar-hi morro, però sortosament el més difícil és superar la panxeta. Després del segon spit, la història del principi: cal pujar i anar a buscar la reunió sobre la fissura que ralla la paret, un xic a l'esquerra de la línia de pujada. Cap complicació més enllà de l'exposició, si és que hom no es perd.

 Estudiant la panxeta del segon llarg.

 En Toni, arribant al segon spit. En primer terme, 
el friend tranquilitzador...

Des de la reunió es veuen els dos primers spits del llarg següent. El primer queda a uns 6 metres de la reunió. Un metre abans de xapar-lo es pot posar alguna cosa, però gairebé no val la pena matar-s'hi: val més concentrar-se en arribar al spit, sobre terreny molt vertical però amb bona presa. Després de la segona xapa, cal tornar a posar-hi ganes, perquè la següent assegurança (spit) queda lluny. Sortosament, també, la dificultat està als primers metres i després es tranquilitza i s'arriba força bé al tercer spit. El quart queda a la vora, cosa que vol dir que s'ha d'apretar, però sense massa dificultats. Per arribar al cim, ja sols queda una apretada i entrar en terreny un xic descompost. Es pot posar un friend a una llastra, però procurant que no hagi de treballar perquè baixaria llastra i friend.

 Darrer llarg, a la primera assegurança.

Darrer llarg, estudiant el ressalt de sortida.

Des de la reunió en algun arbrot cimer hem anat a buscar els ràpels de la Didgeridoo, uns 10 metres a l'esquerra del final de la nostra via, en una desgrimpada delicada on ens hem assegurat a l'alzina on acaba la Crispin. I ara, en 60 metres ens plantem a baix.

Un llarg ràpel ens retorna al peu de paret.

Hem gaudit i vibrat en una via excel·lent. La primera que va ser oberta a la paret i, sens dubte, un regal dels aperturistes per a tots els repetidors. Gràcies! La dificultat és moderada però obligada. Cal saber navegar i tenir recursos per assegurar-se i, malgrat això s'hi ha de posar morro. Val la pena portar els aliens i friends mitjans. He posat un tricam i he carretejat els tascons inútilment (a la darrera tirada potser hagués quedat millor un tascó que l'alien verd). 

Una tarda ben aprofitada i una via que no m'ha deixat indiferent.

Roca Gris. Mickey Mouse

Amb en Pep Ll. avui ens hem acostat a la Roca Gris, a fer la Mickey Mouse. L'altra vegada vàrem acabar fent una via més complicada del que pensàvem. Així que, a proposta del company, avui anàvem a fer-ne una de més senzilla... però tampoc tant!

Comença en Pep amb el primer llarg (V). Uns primers metres de presa petita i peus a controlar, els típics primers metres de Montserrat, on no saps si trobes sobtadament el canvi de caminar a escalar o és que, efectivament, són passos de presa petita i peus a controlar ;) Després la roca es torna excel·lent i sols cal anar pujant i gaudint. Trobem força xapes, però cal escalar entre elles. Un bon llarg de 40m!

Els primers metres de la via.

El segon (6a+) ja pinta més seriós. Comença ben vertical i cal anar llegint bé la roca, buscant el millor camí i prestant atenció als peus. Els passos més difícils són als volts de la segona i tercera xapes. Curiosament, quan la vista et porta a buscar la continuació més o menys recte amunt, la via va amb tendència a la dreta, cercant la dificultat: va a buscar una bavaresa ben guapa, amb roca excel·lent. Després ve un tram més reposat abans d'un nou muret on cal tornar a apretar. Finalment, els darrers metres ja són més suaus. Ha resultat un llarg dels que deixa un bon gust de boca: llarg (40m), de continuïtat, on ha calgut lluitar i amb el premi de la victòria!

Apretant al darrer muret del llarg.

Entrant als darrers metres suaus abans de la R2.

El tercer llarg (IV+) és més curt (20m), més suau i també menys equipat. Sortim anant a llaçar una savina, més amunt es pot posar alguna cosa i després cal anar a buscar una xapa que s'intueix des de la reunió, però sense desviar-se a l'esquerra en cap moment, malgrat les tentacions! De baixada, rapelarem d'aquesta R3 amb tendència a la dreta, seguint la fissura de la Koyaniskatsi.

 

El curt tercer llarg.

Em toca la quarta tirada (IV+), i resulta ser un altre llarg llarg (40m) i ben guapo. L'inici és un xic més vertical, protegit per un parabolt, però aviat s'arrampa. Llaço un bon merlet quan porto uns metres i a partir d'aquí van havent-hi xapes quan toca, que no vol dir pas massa sovint. La R4 queda uns metres a sota de la bola final.

 

A punt d'entrar a la R4.

En Pep em cedeix l'honor de fer el darrer llarg (V+). S'ha de progressar finament fins xapar el parabolt que queda a sobre el sostret. La ressenya que portàvem marcava una giragonsa cap a l'esquerra, així que no m'he pas plantejat intentar sortir recte: des de la fissura de l'esquerra arriba un moment on es troba bona presa de mans i peus per passar a la vertical de la primera xapa, des d'on es xapa bé la segona. Un muret vertical, però amb bona presa, de dificultat decreixent ens porta ràpidament a la darrera reunió (25m).

Des de la R5 hem rapelat fins la R3 (amb cordes de 60m anem ben sobrats). D'aquí, un ràpel d'uns 30m seguint la fissura que ve un xic per la dreta, fins l'arbre que hi ha prop de la R2 de la Koyaniskatsi i des d'aquí un ràpel de 50m fins baix.

El resum és: una via que ens regala un recorregut magnífic, sobre roca excel·lent i amb un equipament correcte. En algun punt ens porta fora de la lógica del recorregut, però és un preu prou raonable a canvi  d'anar a cercar  el plaer dels moviments del seu recorregut.

A més, he aconseguit arribar a temps (bé, més o menys) per al dinar familiar... Tot un èxit!!

Revolt de tarda

Aquesta tarda ens hem acostat al Revolt de l'Àliga. Malgrat que per un moment ha semblat que passaríem calor, finalment hem estat la mar de bé. De fet, ens hem quedat a la part dreta precisament per això.

Hem començat per la Etikajo (V+). Un pas ben burro per començar i cap interès més endavant, però serveix per anar escalfant.

La primera del dia.

A continuació, fem la de la Seva Esquerra (V). Tampoc no té cap interès especial però fa el fet. 

La segona, sense mass interès, tampoc.

Seguim amb la Pit Roig (6a). Aquesta ja és força més bonica -o ho seria si no fos per la relliscosi que està agafant la roca. En fi, que aquí s'ha d'apretar més!

A la bonica i relliscosa Pit Roig.

Amb aquestes ens donem per escalfats i ens posem a Insubmissió Fiscal (6b). En Pep hi va ser fa poc i avui li ha sortit sense cap problema. M'hi poso i vaig fent bé fins que rellisco un xic quan estava pujant peus empotrat a la xemeneia. La resta surt sense massa dificultats, fins i tot l'inici, que semblava més dur del que ha resultat finalment.

Baixo i m'hi poso de nou per engalomar-la sense més entrebancs.

 

En Pep a Insubmissió Fiscal.

Hem continuat per la del Mesas (6b). Jo li havia fet un tast fa un temps i no vaig veure clar la sortida de la segona xapa, perquè la tercera queda a can pixa. En Pep s'hi posa i xapa la de la via de l'esquerra abans d'estudiar l'arribada a la tercera xapa. Després de treure'n l'entrellat, la seqüència surt prou bé -ara que una caiguda xapant la tercera segurament porta a poca distància del terra... i això que està al lloc que toca!! Com que no em sento prou fanàtic, decideixo provar-la en top-rope, com els covards, i surt a la primera.

 

Tibant-li a la  del Mesas.

Per acabar, encara em poso a la Kubotan (grau? -diria que és més difícil que l'anterior). No en sabia res, però des de baix li he vist possibilitats... i així és fins la tercera xapa. Allà la cosa no està gens clara per anar a agafar la bona visera a la sortida del tram dur (dreta), això que dins la fissura hi ha una ganda bestial! Baixant m'ho he tornat a mirar però ha estat en Pep qui, fent-la en top-rope ha trobat la solució amb un invertit dins la fissura. La resta és qüestió d'anar fent.

Als primers passos de Kubotan.

M'emporto un bona via i queden dos projectes per encadenar la propera vegada... cosa que està la mar de bé!

Malanyeu. Via dels Senzills

Avui hem sortit amb em Mario i en Pep cap a Malanyeu. L'objectiu ha estat la via dels senzills. 

Repartim els llargs i comença en Pep, amb un primer llarg (6a) de placa molt guapo. L'inici sobre bona presa que es va tornant més i més petita a mida que avancem. Trobem uns moviments ben guapos sobre roca ben adherent, tot això ben assegurat. La R1 queda a la dreta d'un arbre sec molt visible.

En Pep, al primer llarg...

 

 ... i en Mario, des de la R1.

El segon llarg (V+) comença havent de superar el sostre que baixa en diagonal. Hi trobem bon canto, però cal tibar i trobar la forma d'acabar de situar-se a la placa que segueix: una placa impressionant, amb els típics foradets de la zona, on cal anar buscant el millor camí. Atravessem un replanet i sols queden uns metres per la R2. Aquí he gaudit de valent!

Jo mateix, ja situat a la placa.

 

 En Pep, als moviments per superar el desplom descendent.

El tercer llarg (V) ha anat a càrrec d'en Mario. És una placa molt bona, seguint la inclinació general de la paret, amb força bon canto. Novament un bon gaudi!

Per atacar la darrera tirada cal canviar de reunió flanquejant cap a la dreta. Surto amunt i ben aviat me n'adono que els aliens i tricams haurien estat més bé penjats al meu boudrier que al dels companys. Els primers metres fins la tercera xapa són una bona placa, ben fina, on hi ha alguna príncipe*. Després el terreny es torna més amable, amb més canto, però en algun lloc no hagués estat de més posar-hi alguna cosa. En resum, es tracta probablement del llarg més exigent (6a) i surt amb el que hi ha, però es vibra un xic...

Jo mateix a la darrera tirada.

I, de baixada, unes bones vistes de principis de tardor...

Paisatge esplèndid.

En total hem fet una via excel·lent. Equipada i sobre roca 10. Què més es pot demanar?

Arribant al cotxe hem descobert que pels boscos ja s'hi troben alguns bolets... hi ha qui n'ha fet el primer tast!

* Príncipe: una bona galeta.

Mames i Papes al sol de la tarda

Avui sí: s'ha pogut escalar i, a més, amb un solet impressionant! Hem tornat a The Mama's and the Papa's per treure'ns el mal sabor de l'altre dia.

Comencem també per l'esquerra, atacant una via de V+ que l'altre dia no vàrem fer, amb xapes casolanes. L'allarguem fins al cim. Començament i final prou bons, amb un tram intermig menys interessant.

A continuació ens posem a la Peix de roca (V+). Aquesta transcorre per una placa mantinguda, amb algun ressalt que li dóna interès. Acabem per la part final de la Laia iaia per fer més metres. És en aquesta part final on he de buscar més...

En Pep en acció a la primera via d'avui

 

 Jo mateix, gaudint del sol a Peix de Roca.

A continuació ens n'hem anat al sector de la dreta, on jo no havia estat mai abans. S'ha de dir que ha resultat un sector molt guapo!

Comencem per la Peluts no (6a). La via és plaquera sobre canto més aviat xic i el pas clau és una estirada per anar a buscar una presa d'hombro a l'esquerra. Després, anar fent. He hagut d'apretar, però no he pres mal, cosa que ja està bé.

 En Pep, a Peluts no.

A continuació ens hem posat a la de la seva dreta, una via sense nom #7 força més difícil que l'anterior (6b). M'hi he posat, però m'he penjat en algun ferro. Aquí cal fer tibades un xic burres sobre canto petit i no tinc el dit encara per massa alegries -de fet, he notat un avís d'on està el límit. Ha anat sortint tot, però he de dir que l'he trobat força difícil -i no sé si només és pel meu baix estat de forma.

 Aquí estic tibant a la #7... un xic massa dura per avui.

Després hem passat a la Penya basurilla (6a+), just a la dreta de l'anterior. En Pep resol amb autoritat i jo li faig el pegue en top-rope perquè no vull apretar més del compte. Surt tota seguida, però també cal tibar-li força.

 En Pep, a la zona panxuda de la Penya basurilla.

Aquí decideixo que acabo la sessió d'avui. Per acabar, en Pep encara es posa a la fantàstica Llunàtics (6b). Aquesta sembla que va de bon canto, però de tibar-li. Un altre dia la provaré i podré opinar amb més coneixement de causa.

  Als primers metres de Llunàtics.

I, encara amb la companyia del sol, hem anat plegant els trastos i enfilat el camí de tornada. Caldrà anar aprofitant aquestes tardes, que l'hivern s'acosta!

Papes i mames passats per aigua

Després de mesos i mesos de no tocar roca, avui ens hem escapat al Torrent del Misser, a The Mama's and the Papa's. La intenció era començar per l'esquerra per anar després a la dreta... 

Malgrat els núvols, en Pep comença a Kiowas (V+). Mentre va pujant notem que s'escapa alguna goteta... quina humitat! Pujo jo i s'escapen algunes gotetes més. Després de despenjar-me, en Pep suggereix que faci la del costat en top-rope, abans les gotetes no es converteixin en pluja. Així que em poso a la #7 (V+) i faig una pujada i baixada ràpida.

Encara no plou de valent i com que jo tinc el mono total, en Pep comença a enfilar-se per la #5. Però ara sí que s'hi posa amb més ganes i hem de baixar. Mentre ens desvestim, la roca ha quedat xopa. Arribem al cotxe i encara dubtem si pararà aviat. Després d'una estoneta decidim que un altre dia serà.

Arribats a Manresa, ben aviat veurem un sol impressionant que s'ha acabat imposant.

Conclusió: Els fets demostrats són a) fa un munt de temps que no plou b) fa un munt de temps que no surto a escalar c) un dia d'agost que vaig sortir a fer una ferrada amb la meva filla, es va posar a ploure d) un dia que vull escalar, plou e) dissabte que ve voldria sortir, però plourà com fa anys que no ho fa (ho sé perquè escric aquest post més tard, no perquè sigui un bruixot). La conclusió és simple, però esfereïdora...

Totxo Animal

Aquesta tarda, finalment, torno a sortir: porto una colla de dies fent repòs, perquè l'altre dia em vaig fondre un dit.

Avui anem amb en Pep cap al Totxo Animal. Més tard sen's hi afegirà en Xevi S. En primer lloc, fem totes les vies del Totxo Animal (de V a 6a+).

En Pep, tibant al Totxo Animal.

Baixem a la placa de la Poma i fem Pinchos no Morunos i Gamarús Alegre. Després, encara ens animem a provar una via nova que queda un xic més a sobre. N'hi ha varies, força llargues i ens decidim a provar-ne una. Un primer tram sobre placa arrampada porta fins a un relleix. Aquí hi ha diverses opcions, però no en sabem res. Provo per l'opció del mig (en Pep ja havia fet la de l'esquerra) però ho veig massa complicat. Em poso per la dreta i també apreta de valent: acabo havent de tibar del metall, però em consola que els que venen darrera tampoc no ho resolen...

Com que escric això tres mesos més tard, no recordo gran cosa. Potser algun company em refrescarà la memòria sobre la roca i el nom de la via. Mentrestant, queda apuntat!

El dit ha respost prou bé mentre no li he demanat tibar tot sol. Està clar que caldrà esperar més fins la plena recuperació!