dissabte, 25 de maig del 2013

Miranda del Príncep - Via Blava


Avui he sortit amb en Ramon. Tant ell com jo feia molts dies que no feiem via llarga i jo havia de comprovar què diu l'esquena en un entorn així. Després de buscar entre diverses alternatives, proposo d'anar a la via Blava de la Miranda del Príncep.

Havia passat alguna vegada pel peu d'aquesta roca, però mai no l'havia ascendida. Fa uns mesos hi vaig veure gent i no sabia de què anava la història: de fet, la paret té mitja dotzena de vies, la més assequible de les quals és la Blava, que consta d'una entrada directa més els darrers llargs de la via Dori.

Fem l'aproximació, passant per la cova de l'Arcada i començant a resseguir el torrent de les grutes. Quan ens acostem al trencall que surt just a l'esquerra d'una enorme roca que cobreix el camí (alguna marca blava) sentim veus a la paret. Jo havia imaginat estar sol: una roca perduda de la mà de Déu, una llarga aproximació i un horari força matiner (sense exagerar però) pensava que havien de ser garantia suficient... Però no! Nosaltres erem la cinquena cordada de la via!!

Entre que he deixat la guia al cotxe, que les altres vies tenen més o menys artificial que en Ramon no domina i que només portem el material just decidim prendre paciència i esperar el nostre torn. I, quan ja podem posar-nos-hi, encara deixem que els companys que ens precedeixen facin metres per mirar de no entorpir-nos.

Començo el primer llarg, que va a passar al costat d'un sostret que es veu des de la R0. Després tenim uns metres en terreny un xic sospitós i encarem l'arribada a la R1, de flanqueig cap a la dreta. Pel camí trobem xapes blaves en nombre suficient.

Es surt de la R1 flanquejant més cap a la dreta. Després, recte amunt i  lleugerament cap a la dreta, per fer la R2 en un còmode replà. Quan hi arribo encara hi ha la cordada anterior. Espero un xic i faig pujar en Ramon. Quan som tots dos a la R aprofitem la comoditat del lloc per fer-la petar i ajudar a que ens quedi el terreny lliure.

A la R2. La cordada anterior, al ressalt del tercer llarg.

Treient el cap a la segona tirada, foto complementària amb l'anterior!

El tercer llarg és força maco: un ressaltillo vertical amb presa petita, seguit d'un tram molt més senzill en diagonal cap a l'esquerra i un ressaltet més per arribar a la R3, situada a la part esquerra de la gran balma característica de la paret.

Els darrers metres del tercer llarg.

Sortim de la R3 cap a l'esquerra, anant a buscar una placa amb roca de primera. Els primers passos són verticals però aviat s'arrampa força. Es pot llaçar un merlet, però hi ha xapes suficients. A la R4 tornem a trobar-nos amb la cordada anterior, però aviat en són fora després de lluitar amb el ressalt de sortir de la reunió, on hi ha un passet que se les porta.

Arribant a la R4.

Mirant bé i tibant un xic es superen els primers metres més exigents i aviat el terreny s'arrampa novament en roca excel·lent. Xapo una assegurança de la R5 i, després de demanar permís als companys que sí que han fet reunió, continuo amunt, que portem corda suficient i teníem intenció de dinar a casa. Un ressaltillo inicial i després més terreny rampós -però guapo- fins fer reunió en una savina.

Ens reunim totes dues cordades, recollim trastos i acabem de pujar al cim per terreny molt senzill. Per baixar, cal anar fins a un collet i després tenim dues alternatives: la oficial, que sembla que flanqueja les roques que es troben entre el collet i l'agulla de Pas de Príncep i la nostra que, baixant lleugerament sense perdre massa alçada, també amb tendència al nord, finalment ens porta a una canal/torrentera que ens mena al torrent de les Grutes. No hem hagut de lluitar (gaire) contra la vegetació, però intueixo que l'altre ha de ser millor camí.

La via és molt recomanable. La dificultat obligada deu ser de IV, perquè on apreta un xic hi ha xapes suficients. Els ressalts difícils, però, ho són força en comparació amb la resta. De material, sols hem fet servir cintes -i hem anat amb corda friki. 

El que no podíem imaginar de cap manera és que la via fos tan popular! Haurà estat casualitat? Desconec si les vies blaves en general atreuen tanta gent... és la meva primera :) En tot cas, és una via recomanable per iniciar-se en via llarga.

dissabte, 11 de maig del 2013

"No estaba muerto..."


... però tampoc no estava de parranda!

Després de mig any, Back in Black!

Fa gairebé 6 mesos l'esquena em va jugar una mala passada -o jo li vaig jugar a ella... Analitzant el que va passar el darrer dia he arribat a la conclusió de que un moviment forçat a la darrera tirada de la Sandokan, ajuntat amb una lleugera sobrecàrrega que devia arrossegar de feia temps, va ser suficient perquè les lumbars es queixessin de valent. Després d'uns primers dies on gairebé ni em podia moure, van anar havent-hi millores i empitjoraments successius. Repòs, medicació diversa, rehabilitació i l'ajut d'en Tati han anat aconseguint que, a poc a poc, el dolor hagi anat desapareixent sense haver de recórrer a tractaments agressius. Però, que lent que ha estat això! Fa uns pocs dies, tant el metge com en Tati em van donar via lliure per tornar a sortir a tibar -amb suavitat, però- i avui ha estat el gran dia.

Finalment, la Rosa ha accedit a treure'm a passejar i ha aprofitat per fer la seva pròpia reentré des de feia més temps encara: en aquest cas el colze n'havia estat la causa. Les condicions per tornar a escalar havien de ser: res de tibades, suavitat i cap risc de caiguda, així que hem optat per anar a Collbató, a la Taca Blanca, al sector del Bestiari Musical. Feia un munt de temps ja hi havia estat un cop amb en Toni i ens va agradar força. Avuit n'hem tornat a gaudir i hem estat completament sols en un dia radiant.

Avui he començat per la Formiguetes (IV+), seguint per la Drac Màgic (V), l'Escarabat Bum Bum (V) i la Tatanet (V). Amb això he acabat completant 120 metres d'escalada de qualitat. Llevat de la primera via, que és més senzilla, les altres són si fa o no fa similars, tot i que probablement la dificultat augmenta en l'ordre descrit.

Gaudint de la bona roca (i el solet).

Es tracta de vies llargues (30m) i amb un munt d'assegurances. Jo portava un bon nombre de cintes, però me n'he hagut d'anar saltant una colla per no quedar-me sense! És, doncs, un bon lloc per a iniciació i per a re-iniciació! La roca és molt bona, amb cantells bons i algun forat de tant en tant. Les vies només s'acosten a la vertical en algun lloc puntual i sempre amb bona presa. Allà on s'ajeuen ,de tant en tant hi trobem algun pas montserratí.

La Rosa, en el seu retorn a la vertical.

Les sensacions d'avui han estat bones. Tot i així he notat alguna punxadeta suau una vegada tornava a ser a peu pla. El proper dia caldrà seguir un pla similar, però amb un punt més de picant i així, poc a poc, a veure si puc tornar a estar en plena forma! La Rosa n'ha fet dues i s'ha donat per servida. A veure si també li torna a entrar el cuquet...



diumenge, 25 de novembre del 2012

Coll de Nargó. Paret del Grau. Triarca + Sandokan


Avui, 25N, ens hem decidit a fer una visita a Coll de Nargó, a la paret del Grau. No teníem cap idea fixa de quina via fer. Finalment, optem per anar a la Triarca, una de les vies recomanables segons diverses ressenyes (per exemple, aquesta).

En Mario ens cedeix l'honor de fer les tirades així que quedem que començarà en Pep i jo completaré les altres dues. Així que, mans a l'obra:

 En Pep, al primer ressalt del primer llarg. La R1 és a
sobre del següent ressalt, malgrat el que indiquen les ressenyes.

El primer llarg (6a) és prou interessant: comencem amb un primer ressalt on s'ha de tibar un xic per entrar en una placa una mica tombada. Finura i aire per arribar a sota el segon ressalt (la reunió és a sobre, malgrat que les ressenyes suggereixen el contrari). Per superar-lo cal tibar força per uns forats a la dreta de les xapes i encertar la combinació adequada per arribar a uns cantells raonables... Vaja, que resulta una tirada prou dura pel grau proposat i amb equipament a l'estil clàssic: on toca, però amb excursionetes. Em començo a preocupar pensant en els llargs que venen...

 En Mario als primers metres de la via.

Fem el canvi de cordes i em poso mans a l'obra al segon llarg (6a+). Comença per l'esquerra, seguint un esperonet. Aviat hi ha un ressaltillo on cal trobar la manera més lògica -que m'ha semblat un xic per la dreta. La tònica de la via -com és freqüent en calcari- són passos llargs per anar a buscar el que sembla bo i no sempre ho és i descobrir que a la vora hi havia alternatives invisibles d'entrada... En fi, que cal anar-s'ho mirant. Jo arrenco un cantet en una fissura -per sort estic ben agafat i no té conseqüències. Toca anar fent moviments curiosos d'anar-se posant bé per aprofitar els peus i aviat soc a prop de la reunió. En aquest llarg he trobat les assegurances on toca. Des de les darreres xapes he vist una cadena un xic a l'esquerra i em proposo d'anar-hi quan tingui ocasió, però gairebé sóc a tocar d'una reunió amb anelles en una posició ben còmoda. Total, que la faig al lloc còmode. Veig que, des de les dues reunions, hi ha una xapa (diferent) que porta pel mateix camí, més o menys sobre la meva vertical. Si hagués portat una ressenya millor hauria vist que la Triarca fa un fort flanqueig cap a l'esquerra i que, de fet, ara som a la R2 de la Sandokan i el que es veu a sobre és d'aquesta via.

 Jo mateix, al segon llarg.

 En Mario, a la darrera apretada de la tirada.

Un cop reunits de nou, enceto, sense saber-ho, el tercer llarg de la Sandokan (6b+). Es tracta d'un llarg mantingut, des de la mateixa sortida de la reunió. El tomàquet està a una fissura diagonal, que s'ha d'anar seguint. Malauradament, el canto de la fissura és molt pla i s'han de fer filigranes de mans i de peus. Al darrer bolt difícil em costa veure que encara s'ha de continuar per la fissura -la resta és tot dolent i hi ha un trosset fins la xapa següent. Em veig obligat a fer un repòs i mirar-m'ho amb calma per trobar la manera d'arribar-hi. Un cop ho aconsegueixo, el terreny es tranquilitza. Cal anar direcció a la savina i xapar els dos bolts que queden. La sortida del darrer torna a tenir un passet, però res comparat amb l'anterior. Com que anàvem amb la idea de que el llarg era 6b hem pensat que la cosa estava molt desfasada. Veient que era el darrer de la Sandokan, quedem un xic més tranquils, però en general val a dir que la cosa està apretadeta en general. Això no treu que estigui ben satisfet!

 Jo mateix, filigranejant al darrer llarg.

En Pep, sortint ja de les dificultats.

Hem tingut fred fins a mitja via: les famoses clarianes devien ser arreu menys a la nostra via -però d'això ja en som especialistes;) Al primer llarg, ens han quedat els dits ben freds. A partir de mig segon, s'ha estat la mar de bé. 

Hem rapelat (50m) des de la R3 fins la R1 de la Montse (que queda a l'esquerra) i des d'aquí un ràpel curt (25m fins al terra). Un cop a peu de via hem optat per agafar trastos i tornar cap a casa, amb un molt bon gust de boca... i això que ens hem oblidat de recollir uns fredolics que havíem trobar pujant!

dijous, 22 de novembre del 2012

Can Jorba. Manantial


Avui hem aprofitat la tarda per anar a Can Jorba amb en Pep, cap al sector del Manantial. Ja n'hi hem fet algunes, però encara quedava (i queda) feina.

En Pep suggereix escalfar amb la Liquenatus, però a mi no m'agrada especialment, així que ens posem a Supersic (6a+). Ha resultat una via de continuïtat, on no regalen pas res! Ha sortit, però ens ha semblat força dura -potser és que estem freds i aquesta ja et deixa escalfat... Van sortint coses i de tant en tant hi ha algun repòs, però hi ha alguns passets prou interessants.

 Als primers metres de Supersic.

Baixant, poso cintes a la veïna del costat, la Punta Bananas (6b+). El més difícil de la via són els primers metres: començament amb forats exigents i després un tram força llis. Més endavant, s'ha d'anar negociant mirant bé a dreta i esquerra, però es pot anar fent -de l'estil de la Supersic o, fins i tot, potser més senzilla. 

 En Pep a Punta Bananas.

I com a projecte del dia, en Pep duia de cap fer la Ziga zaga (6c). S'hi ha posat, amb la llum del dia ja apagant-se. El començament és d'anar fent, però després del canvi de paret hi ha alguns passos on hi ha cert tomàquet i s'han de mirar amb calma. Quan en Pep torna a ser a baix gairebé no queda claror i jo decideixo fer-li un tast en top-rope, amb el frontal en lloc del casc però. He pujat fletxat, sense temps de mirar gairebé res, quedant-me de tot allò que tocava i posant peus no sé gaire bé on i, per sorpresa meva, ha sortit neta! Quedarà pendent per al proper dia -on, de fet, tornaré a anar virtualment a vista, perquè si he de dir la veritat no recordo ni un únic pas!!

 Als primers metres de la Ziga zaga.

I avui sí que, ben fosc, cap al cotxe. Sort de la lluna perquè el meu frontal comença a dir prou...

diumenge, 18 de novembre del 2012

Totxo de Ponent (i prohibicions inexplicables)


Per variar, avui hem tingut un dia dubtós, meteorològicament parlant... Mentre anem en cotxe amb en Xevi i en Pep, sembla que no xispeja, però arribant a Collbató es posa a ploure amb certes ganes... A veure si encara haurem d'anar al Bar!

Però ens acostem al Clot de la Mònica, esperem un xic i ens decidim: Cap al Totxo de Ponent, que té una retirada ràpida.

Amb en Pep hi he estat un parell de vegades (2009 i 2010) però encara hi ha deures pendents: un parell de 6c's i més. Per escalfar, fem la Argan (V+) i després la Teaman (6a+). Aquesta darrera em continua semblant força durilla pel grau... Diguem que ja et deixa ben escalfat i més. 

En Pep a Argan.

En Xevi a la mateixa Argan.

 
Jo mateix a Teaman.


En Xevi, fent els moviments que té prohibits a Teaman.

Després ens posem a Xorreres Negres Nunca Máis (6b). És una via força bona: entrada plaquera sobre forats i xorreres i després fissura i bavaresa. Té un tram on la roca no és gaire maca, però està ben netejada i no cau res.

En Pep, atacant la fissura-bavaresa de Xorreres...

... i jo cercant les xorreres de la part inicial.

Com que la Xorreres comparteix reunió amb la Cochamo S.M. (6c) aprofitem per posar-li cintes (bé, la relació causa-efecte és just la contrària, però tant s'hi val :) ). Jo l'havia fet en top-rope i avui l'he encadenada. Ha estat el meu retrobament amb el 6c després de mooolt de temps!

 En Pep al segon crux de Cochamo...


... i jo, després de superar el primer.

En Xevi ha pujat sense despentinar-se (i havent trobat
a faltar el casc, jeje).

Queda temps encara, però les vies que venen són dures; a més, (alguns) ja no estem al 100%... Així que optem per marxar amb bon regust de boca. I això que, a darrera hora, fins i tot ens ha visitat el solet, com convidant-nos a seguir...

···

P.D: Hem tornat per la pista que porta directe a Collbató i hem confirmat dos fets: 1. Segueix vigent la prohibició de circular-hi en direcció Vinya Nova. La multa per no fer-li cas és de 300 a 3.000 €. 2. En sentit contrari no hi ha cap senyal que ho prohibeixi. 

A la vista de tot plegat, insisteixo, opino que, o bé això és un error, o algú s'ha begut l'enteniment...

dimarts, 13 de novembre del 2012

Can Jorba


Sortida llampec, que les tardes són curtes. Avui, cap a Can Jorba.

Anem per Collbató i ens trobem amb la sorpresa que algun descerebrat ha posat al mig del camí una barrera de les que solen tancar els filats electrificats dels ramats (empenyent amb el cotxe es passa) més un un cartell prohibint la circulació! Representa que no es pot circular per la pista de Collbató cap a la Vinya Nova (però sí en sentit contrari: per l'altra banda no n'hi ha cap, de prohibició). Nois, feu-vos-ho mirar!

Hem començat per High Moon Penny fins la primera reunió (V+), Després, la Poma (6a). Totes dues són de l'any de la picor i segur que van ser molt bones al seu dia -jo no recordo haver-les fet aleshores, però qui sap... Ara, són pur marbre, especialment la Poma.

High Moon Penny.


 A la ultrasobada Poma.


Ens donem per escalfats i ens n'anem al projecte del dia, la Peque (6b+) un xic més a la dreta. Aquí ja trobem roca normal, és a dir, gens sobada! Té una entrada bloquera que es tranquilitza a mida que la via va cap a l'esquerra, a creuar una fissura. Aviat trobem un bon repòs i comença una llarga i mantinguda secció vertical. Un pas llarg amb els peus un xic precaris a la primera part i un altre tram força llis més amunt -on es deu haver d'anar un xic per la dreta- són les zones més dures, però no hi ha trams especialment senzills. Per sort, hi ha algun repòs. Això i saber com atacar el pas llarg és el que m'ha permès engalomar-la, però arribant a dalt força infladet! Val la pena portar cintes suficients, per no haver de fer inventillos...

A la Peque.


I després d'aquesta el negre ja se'ns estava tirant a sobre, així que hem recollit trastos. La Peque és una via recomanable: llarga, mantinguda i sobre roca excel·lent, excepte en algun lloc puntual.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Malanyeu. Stoc de Coc


Al matí ens trobem amb en Mario i en Pep i rumiem on anar. La meteo no pinta massa bé, però acabem decidint anar a Malanyeu. Quan divisem el poble, ens sembla veure un munt de cotxes aparcats... I dos segons després, cua a la carretera abans d'entrar al poble! Resulta que avui es fa una cursa d'orientació a Malanyeu, ni més ni menys que el Campionat de Catalunya per relleus!

Aparquem, doncs, on podem, i ens acostem a la paret. Els companys ja n'han fet un munt i em regalen fer la Stoc de Coc (6b), la via de Malanyeu.

Tan o més important que la via: l'entorn!

Comença en Mario amb una tirada típica de Malanyeu: foradets i anar fent:

 En Mario, atacant el primer llarg.

Els companys em cedeixen el segon llarg (V+, 50m): una meravella! Continuïtat pura i dura, amb algun pas un xic més delicat que els altres. Normalment, es troben bons peus excepte algun tram en adherència: això és un xic més problemàtic perquè avui he estrenat soles als gats... Però no hi ha cap ensurt. I de mans, cal anar aprofitant amb imaginació els forats que van sortint.

En Pep, des de la R2...

 
... seguit d'en Mario.

Arribats a la feixeta de sobre la R2, decidim sortir per la via original: ja que la faig, tant per tant que sigui ben feta! Així que en Pep ataca el tercer llarg (6b). Els primers passos són prou fins. Després un tram amb algun canto raonable i després placa durilla de veritat: forats petits, com els del segon llarg, però en versió monodit, dels que s'ha de tibar en alguns llocs i confiança en els peus. Precisament d'això darrer avui n'he anat escàs i en algun lloc m'ha relliscat un peu, però sense conseqüències: ha sortit! Una tirada molt i molt bona, que acaba en una reunió sobre un arbre.

En Pep, resolent el tercer llarg amb autoritat.

Negociant l'entrada a la R3.

En Mario als darrers metres del tercer llarg.

Faig el darrer llarg. Aquest comença un xic per la dreta on la fissura ofereix alguna possibilitat per arribar al primer bolt que està força amunt. A partir d'aquí, un tram força dur on cal apretar-li de valent fins arribar a una xapa a sobre l'esperó. A partir d'aquí, bon canto fins la R. Els passos d'aquest llarg ens han semblat força durs! No és tan continu com el tercer, però hi ha algun pas aïllat igual de dur. Vaja, que no és IV com marca la ressenya del llibre.

El darrer llarg: Una apretada...

... fins aquí.

La baixada, caminant com ha de ser: per gaudir del camí i per recollir els regals del bosc, que n'hi havia alguns... fins que la pluja ens ha fet fora!

I tanco aquesta entrada amb un record del paisatge que ens ha acompanyat:

Senzillament, impressionant!