diumenge, 3 de novembre del 2013

Segon Pis


Amb la Cristina avui hem fet una matinal d'esportiva. Ara que al vessant sud de Montserrat no està clar per on es pot circular i per on no, una opció segura és anar a la banda de Collbató. I d'aquí enfilem cap al segon pis banda esquerra, no no hem estat mai cap dels dos.

Comencem per la banda esquerra, i encetem l'activitat fent la Adicció Vertical (V), que ressegueix un díedre ben evident i amb bona roca. 

La Cristina, al díedre de Adicció Vertical.

D'aquí passem a la fissura que recorre la placa de l'esquerra del díedre anterior, la Cor de Tro (V+). Aquí ja hi tenim un passet força fi de peus i amb fissura roma on s'ha d'apretar una mica. La resta, molt guapa, sobre roca inmillorable.

 A la fissura de Cor de Tro.

A continuació ens posem a Rollo Medieval (6a+). Aquí hi ha un pas bloquero per superar el sostret. Aquí, la meva envergadura m'estalvia algun dels problemes que li ha causat després a la Cristina... Després queda un altre passet finet, però res de l'altre món en comparació amb l'anterior.

 Tibant per superar el desplomet de Rollo Medieval.

Ens desplacem cap a la dreta i decidim atacar la Segon Llepant (6a+). Aquesta és ben diferent de les anteriors. Aquí hi tenim placa força vertical esquitxada de foradets on la dificultat és força constant arreu. Com que no hi ha marques, l'escalada és totalment a vista, un repte addicional benvingut! Als primers metres cal controlar bé i l'entrada a la reunió també té la seva gràcia. Ha resultat una via ben disfrutona, on cal donar la talla.

Bona placa a Segon Llepant.

Després hem fet la veïna de l'esquerra, La Teoria de la Vaca (6b), on hem posat cintes baixant de l'anterior. Els moviments probablement siguin més durs que a l'anterior, però m'han semblat força més evidents. Tot i que ha calgut apretar (i potser hi he fet alguna tibada de més), ens ha sortit als dos!

 Tibant-li a La Teoria de la Vaca (per cert,algú me l'explica?).

A la placa de més a la dreta hi havia una altra cordada, així que hem decidit anar baixant cap al primer pis, al Totxo de les Cabres, on tampoc no hem estat mai.

Comencem fent la Aviones Plateados (V+). Aquí només hi ha un pas a la zona més vertical. La reunió és comuna amb la Qu'est que c'est (6b) però prefereixo no seguir tibant per avui, ja que m'he carregat un xic la inserció de bíceps i avantbraç i prefereixo reposar. La Cristina, però, es baralla amb tots els 6b del totxo... va ben forta :)


La Cristina, al díedre de Adicció Vertical.

Ha estat un matí perfecte. S'ha pogut escalar al solet (a estones gairebé massa), fent bones vies, en bona companyia, i sense massificacions. Queden pendents més visites perquè encara hi ha feina per fer-hi!

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Ca n'Hug


Aquest matí hem enfilat cap al Berguedà, per canviar un xic d'aires. Hem anat a parar a Ca n'Hug, un sectoret a sobre del polígon de la Valldan de Berga. L'indret és prou maco i la paret, tot i que no és massa alta, dóna prou de sí.

Arribem envoltats de la boira que, si bé deu ser l'única del país, ens obsequia amb un aire tardorenc tot místic... si no fos per la batuda de senglars, que ens donarà la llauna tot el dia.

 Paisatge bucòlic entremig de la boira. Els lladrucs no surten a la foto, per sort...

En Pep ja ha estat alguna vegada per aquí i es coneix el percal. Decidim començar per la dreta, amb la Quintu (V+).  Cal acostumar-se a la roca, i tenim un passet a la part final de la via que li dóna la sal. Baixant, poso cintes a la Mitjana (6a) i m'hi poso. Aquí ja s'ha de tibar bastant més i cal buscar força estona per trobar la manera de no haver de tibar més del que suggereix el grau. Total, que m'acabo penjant a la darrera xapa i ja estic infladet!

 El primer Quintu del dia, on no s'hi val a badar!

A continuació ens posem a Peus de Porc (6a). Una via força bonica, on també acabo buscant més del compte a la darrera xapa i penjant-m'hi. Deu ser que no estic acostumat a l'estil de la roca, però la veritat és que he fracassat a vista i he quedat ben inflat... A la vista de l'èxit, a partir d'aquí aniré en top-rope la resta del dia, que si no no podré fer res més!

En Pep a la sortida de Peus de Porc.

Després ens posem a La nena Pirena (6b). Vertical i mantinguda, amb una entrada molt bloquera i la resta de tibar força -algun pas dur, però potser més evident que les altres...

A la Nena Pirena després del pas bloquero d'entrada.

De la boira que ens envoltava a primera hora hem passat a estar rostidets al sol, de forma que agraim anar a la banda esquerra, més a l'ombra. Aquí, primer fem la magnífica Independència (6b). Una via molt maca, vertical, amb algunes remades força llargues i de tibar-li de forats raonables. Qüestió de decisió i de pila.

Independència, via vertical, de forats. Molt bona.

Finalment, ens posem a l'agònica Bitxeta (6b+). Aquí s'ha de fer de tot per anar pujant. No em surt! Passos rars i llargs... molt dura -en la línia de la majoria de vies d'avui.

 Levitació quasi impossible a Bitxeta...

Després d'aquesta pleguem trastos i ens en tornem cap a casa. Queda pendent tornar-hi per treure alguna (més d'una!) espina i provar-ne alguna altra. És un sectoret no massa gran, però suficient i amb roca prou bona com per repetir. Felicitats als equipadors!

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Clot de la Mònica. Serrat d'en Muntaner


Avui ens n'hem anat amb en Pep cap al Serrat d'en Muntaner, al Clot de la Mònica. Hi ha algunes vies noves que encara no hem fet i hem pensat que valia la pena fer-li una visita.

Deixem els trastos a la feixa i decidim escalfar a la Petit Guifré (6a+), la de la més a l'esquerra. El començament és finet, d'aquests d'anar buscant bé on posar els peus per no prendre mal. Després de la reunió intermitja la cosa es complica força més i s'ha de donar la talla, especialment quan toca enfilar l'esperó. Després el terreny s'arrampa, però hi ha poca presa... He vibrat força per la finura -i suposo perquè era la primera del dia, però ha sortit!

Al primer llarg de Petit Guifré

Al crux del segon llarg de Petit Guifré

Després ens hem posat a la Cris Buil (6b+). M'hi he posat des de sota i he anat negociant els passos. En algun punt s'ha de navegar un xic, però va sortint. El pas més difícil, però, és entrant a la reunió. Aquí la xapa queda un xic avall del pas i s'hi ha de posar morro. Ho he provat quatre o cinc vegades i cada vegada he hagut de desgrimpar. Finalment, un pensament més per l'esquerra, apretar fort i... ha sortit! No hagués pensat pas que els meus avantbraços aguantarien tants dubtes!

 Als primers metres de Cris Buil


Amb l'anterior a la butxaca ja m'he quedat prou satisfet, però encara ens hem posat a la JR Bastidas (6c). En Pep s'hi posa i va treient els passos, però s'ha de penjar en algun punt perquè no és pas evident com s'ha d'agafar. Jo la provo en top-rope i, amb la informació d'en Pep, ha sortit tota neta -abans de que ens abandonés la llum del dia. Per una propera visita li veig possibilitats... ara caldrà confiar en la memòria, jeje...

En Pep, treient-li l'entrellat a JR Bastidas

Pleguem els trastos ja en la penombra i enfilem el camí cap al cotxe, un xic més llarg del que tocaria, gràcies a les prohibicions de circulació amb què ens han regalat...

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Nou Barris


Avui la Cristina m'ha regalat una escalada matinal. Tots dos tenim compromisos per dinar, així que decidim anar a fer esportiva i enfilem cap a Collbató i d'aquí cap a Nou Barris.

Comencem per l'Esquerra de l'Òscar, fent la Nerea (V+). És prou llarga i serveix per escalfar. Té la dificultat concentrada als darrers metres de la via, on cal fer un pas llarg per superar la panxeta cimera. Em sorprèn trobar un maillon a la darrera xapa... Serà que hi ha qui es despenja d'aquí per evitar el fregament de la reunió, que es troba en terreny pla!

Als primers metres de Nerea

Com que encara no ha arribat gent, proposo d'anar al Totxo de l'Oscar. Allà ens hem posat a l'Alguer (V+). En comparació amb l'anterior resulta molt curta. Té el pas concentrat precisament on ja s'intueix.

Als primers metres de Nerea

Després hem fet la Poema Menor (6a+). Aquí ja s'ha de tibar de valent, amb un pas força concentrat per superar el lleuger desplom als volts de la segona xapa. Superat aquest pas, només resta anar fent i fer una apretada final per entrar a la R, a sobre d'un altre ressalt.

Baixant, posem les cintes a Pásame el Cachirulo (6b). De característiques similars a l'anterior, amb una tibada potser un xic més dura. Comparteix reunió amb l'anterior, tot i que l'arribada és per l'esquerra.

Als primers metres de Pásama El Cachirulo

La Cristina en aquest mateix tram

Com que la Cristina té ganes de gresca (darrerament surt a escalar amb uns bows de debò) posa cintes a Crisi en el Circ Cric (6c+). Evidentment, fem l'intent en top-rope, entre altres motius perquè la segona xapa està a can pistraus. L'entrada és agònica, sobre nyapes minúscules. Jo he quedat infladet a l'anterior i no m'aguanto d'enlloc, en canvi la Cristina s'ho treu la mar de bé. Quan s'arriba a un canto a una bústia a sobre del desplom ja només queda una bona remada fins una pedra bona d'esquerra, un canto raonable de la dreta i pujar peus. Aquí el darrer esforç fins atansar alguns foradets, cada cop millors. Llàstima d'una relliscada inoportuna, sinó la Cristina l'hagués fet!

 La Cris, sense despentinar-se, a Crisi en el Circ Cric

Com que encara tenim temps i ganes ens n'anem al totxo de l'esperó. Aquí tornem a estar sols. Mentrestant, la zona del pi s'ha omplert a vessar. Comencem  per la Esperó (6a). Miro la guia i veig que és una via de l'AGP, cosa que assegura un viot i, alhora, alguna alegria. Pujo i, efectivament, és així. En una xapa hi ha indicis d'algun abandonament recent, i és que la següent queda ben amuntet... Però posant-hi una mica de morro van apareixent les solucions (i les vibracions). Una via per disfrutar-hi, on cal escalar.

 Acabant de vibrar a Esperó

Per avui, pleguem els trastos i enfilem el camí cap a casa, sobre l'horari previst. Ha estat un matí esplèndid: un sol espatarrant i en bona companyia. Per cert, que hauré d'anar sortint més sovint amb la Cristina, no sigui que es posi massa forta anant amb altres companyies ;)

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Estel


Avui ens hem escapat cap al Totxo de l'Estel amb en Pep. Ara feia més d'un mes que jo no tocava roca i tocava començar suaument. De fet, el totxo ha donat suavitat pel que fa al grau, però vibracions per les distàncies entre xapes... A algunes vies la primera xapa està a 5m de terra i la segona a uns 8 -amb això ja està tot dit!  Clar que això mateix fa que les vies no estiguin gens sobades, malgrat els anys que porten obertes :)

Hem començat per la Capitell (V+), on el pas més curiós és per entrar a la reunió.

A Capitell, en un tram força tranquil i guapo

Després hem fet la del Joaquim (6a). Aquí hi ha perill de caure a terra des de ben amunt, així que he optat per fer-la en top rope, com un covard. L'escalada és molt i molt guapa, però. L'entrada a la reunió, curiosa, l'acabarem fent tres vegades avui!


 A Joaquim. Bona roca i bona via, però amb galeta.

Després ens hem posat a Quanta Cabra (6a). Aquesta té una concepció més moderna, sense estar sobreequipada, i m'hi poso des de baix tranquilament. Guapa com les altres!

A Quanta Cabra.

Després li ha tocat el torn a la Paquita (6a). Del mateix estil que les altres, amb aire entre xapes, com la darrera que hem fet, la Res de Platja (6b). Aquesta darrera té la dificultat a l'hora de superar el desplom final. Durant un bon tros hi ha canto, però després cal trobar i tibar d'un bidit per anar a buscar una presa que permet sortir del desplom. Les he fet com un covard, però amb certa soltura.

A Paquita, navegant per un mar de roca.

Al crux del desplom final de Res de Platja.

D'altra banda, l'escalada et regala, de tant en tant (espero!), unes vistes magnífiques, de les que cal saber gaudir -amb moderació, això sí!

Unes vistes del conglomerat montserratí a la llum de la tarda...



dijous, 5 de setembre del 2013

Tarda a la Desdentegada


Avui amb en Pep hem estat dubtant de si anar a fer una via llarga, amb aproximació igualment llarga, i finalment hem decidit no temptar la sort de tornar amb la llum del frontal i hem anat a parar a la comoditat de l'esportiva. Total, que hem enfilat cap a la Desdentegada, on feia més d'un any que cap dels dos anàvem.

Hem començat fent un parell de vies de la placa senzilla, en concret les de més a l'esquerra: la #16 (V+) i la #15 (6a). Totes dues molt guapes i llargues. A la darrera, però hi ha més d'un pas a controlar! No la recordàvem pas tan exigent, les altres vegades que hi havíem estat...

 Finura de la bona a la #15

A continuació li he proposat al Pep d'anar a temptar la sort a la placa estreta de les vies "llargues" #26, #27 i #28 i ens hem posat a aquesta darrera (6c). Jo li havia fet un intent fa molt de temps i vaig estar a punt d'engalomar-la i avui tenia ganes de veure com aniria la cosa.

S'hi ha posat en Pep i gairebé la treu a vista. La via té dos trams més exigents i la resta, sense ser senzilla, és qüestió d'aguantar-li en els 30 metres que té la via. El primer tram durillo és després d'haver anat a la dreta, per agafar el fil de l'aresta. Aquí cal tibar i posar-se bé de peus fins atansar un bolo raonable a l'aresta que permet pillar bon canto. Aquí m'he fos fent canvis de mans perquè no he vist com agafar-ho d'entrada, però me n'he sortit. He intentat reposar en els metres següents i, tot i que ho he aconseguit força, he quedat tocat. El segon tram difícil és de nyapes i peus precaris. Aquí he quedat sense forces i he anat a caçar la cinta. A partir d'aquí ja no m'hi he matat i he anat fent reposos fins que apareix canto més bo uns químics més amunt.

A la bavaresa d'entrada de la #28

 En Pep, a punt d'encarar el primer tram dur

 Jo mateix, havent superat el primer crux

Baixant he anat provant els passos i han anat sortint. L'altre vegada (renoi, ja fa 5 anys!!) vaig pillar al mateix lloc que avui, tot i que aleshores anava força millor... Caldrà menjar sopes i tornar-hi algun dia!

dilluns, 5 d’agost del 2013

El Kraken a la Pastereta


Avui en Pep i en Mario tenien previst tatxar El Kraken, la darrera que els quedava per fer de la zona. M'hi apunto, conscient de que la via està un xic per sobre del que estic fent darrerament...

L'aproximació ens fa suar de valent, tot i que estem a l'ombra la major part del temps. Decidim que rapelarem la via tot i que cap dels tres és especialment fan d'aquesta opció, però la llarga i assoleiada caminada que seria l'alternativa ens ajuda a decidir. Per tant, ho deixem tot a peu de via. Això vol dir que anirem lleugerets, cosa que jo agraeixo especialment: no m'agrada gens haver de tibar amb més impediments del compte!

En principi, en Pep farà els dos primers llargs. Jo faré el següent (empalmant els llargs 3 i 4 originals) i, si m'atreveixo, també el darrer. El primer llarg és senzillet. Trobem un parabolt a uns 8 metres de terra i després podem llaçar una savina. La reunió és en una repisa ben còmode al peu del mar de placa que ens plantegem atacar.

El segon llarg és plaquero 100%. Al començament ja descobrim de què anirà la cosa: presa petita i peus a controlar en tot moment. El primer tram es fa força bé fins que la roca es redreça. Aquí hi trobem un pas on hi ha poca cosa de peus i que obliga a fer una bona apretada, un xic per l'esquerra de la línia de xapes. Després, el terreny es torna a tranquilitzar un xic. Els darrers metres abans de la reunió van per un terreny un xic diferent, on hi ha alguna llastra. La roca però hi és molt bona! 

Al mar de roca del segon llarg

 Arribant a la R2

Fem canvi de cordes i anem pel tercer. La sortida de la reunió segueix la tònica del llarg anterior: presa petita i anar controlant. Aviat, però, augmenta la mida dels cantos. Trobem un parabolt tallat en un tram on hi ha una mica més d'aire entre xapes, però la roca és prou generosa per no haver de patir. Després anem en lleugera diagonal a l'esquerra a buscar un desplomet amb canto excepcional. A partir d'aquí, el terreny s'arrampa força. Trobem una reunió que no fem i seguim amunt. Llaço un parell de savines que es trobem a la feixa que, en diagonal ascendent, ens porta a la reunió abans del mur final.

Als primers metres de la tercera tirada

El mur final es veu més que vertical i les xapes obliguen a escalar entre elles. Tot això més una referència (errònia) que duiem que indicava 6b+ obligat fan que li cedeixi el llarg a en Pep que se'l treu sense despentinar-se. Per comoditat, el despengem fins la reunió d'anelles de la Viatge Apatxe des d'on ens assegurarà a nosaltres dos. Els primers metres són els més durs de la tirada. Cal aguantar en els bons (i no tan bons) cantos i forats que anirem trobant. Sortosament, de tant en tant trobem alguns punts on es pot reposar raonablement bé i el tram següent es pot anar fent bé. He trobat un altre pas difícil just a l'alçada d'una llastra sospitosa que queda a la dreta. Aquí he hagut de lluitar de valent per no penjar-me i me n'he sortit! Després queda un terreny més suau: igualment vertical o més, però amb bon canto. Superat el darrer bombet, la reunió és a tocar en terreny suau. Ha sortit -de segon, però ha sortit!

 En Pep, al mur final...

 ... i jo que li segueixo els passoss...

... i en Mario lluitant al mateix llarg.

Hem rapelat per la Viatge Apatxe perquè la darrera reunió té anelles i la nostra no. Val la pena anar flanquejant cap a la dreta des del principi: jo pensava que la via anava més vertical i he hagut de flanquejar quan ja era a l'alçada de la reunió i em quedava una desena de metres a la dreta! Des d'aquí, un altre ràpel fins la repisa de la R1 i d'aquí al terra. Fent els ràpels ens ha tocat el sol, però hem estat fresquets tota la via, el que ha estat una sorpresa molt agradable!
 
 Rapelant per arribar a la repisa de la R1


La via és un 10. Totalment recomanable. Aixó sí: per gaudir-la totalment val la pena anar prou bé com per poder fer el darrer llarg suficientment sobrat. Les plaques centrals es deixan anar negociant sense cansar-se massa. Ara ja tinc ganes d'anar a fer el Viatge Apatxe...