Tornem a les tibades... al revolt

 

Aquesta tarda ens n'hem anat al revolt de l'Àliga amb en Ramon. Tocava treure's l'espina de les darreres plaques bergadanes i a fe de Déu que ens l'hem tret :). Buscàvem l'ombra, així que hem començat pels primers 6a que hi ha al sector. Primer la Gos Malparit i després la Mos de Roca. A la Gos, el més complicat és l'entrada. Després es passa a la dreta amb relativa comoditat. A la Mos, l'entrada és la mateixa i després hi trobem un repòs molt bo en díedre. Aquí cal anar pujant sense matar-s'hi fins que es pot tibar en bavaresa mig còmodament i encarar els darrers metres. Més mantinguda que l'anterior.

En Ramon a Gos Malparit

En Ramon a Mos de Roca

Després que al Ramon li quedessin els braços com butifarres, hem anat a l'esquerra i ens hem posat a una via senzilleta que no havia fet mai (crec). La Ixot (o Gixot) (V). El començament és trencat -com a molts llocs- i cal vigilar a no fer baixar més coses del compte. Després es torna guapa!

Mentrestant ha vingut una parella que s'ha posat a la Kubotan. Repassant el blog veig que vaig fer-la el 2012 i que em va costar força. Avui me l'han flashejat i ha sortit sense massa complicacions... També l'han rebaixada de 6b+ a 6a+, potser entre poc i massa...  La clau és pillar el gran forat invertit a la fissura amb esquerra, pujar dreta i rebotar-la fins a la plataforma a l'esquerra de la fissura. Ajuntar mans i anar a buscar les viseres de la dreta, i remada de dreta fins un canto des d'on es xapa bé.

Intentat entrar a la fissura de Kubontan... no tinc foto millor, ho sento :)

Tenia confiança en que els mateixos flashers em donarien sort a la Laia (6b) que havia fet fa més temps encara (2009). I precisament la vaig fer amb el Ramon, tot i que ni ell ni jo no ens en recordàvem. Curiosament aquell dia em va sortir a vista i avui m'he hagut de penjar. L'altra vegada tinc apuntat que em vaig deixar de xapar un químic i probablement sigui el més assenyat: parar-se al tercer és petar-se. (Tot i que tinc apuntat que em vaig saltar el segon... potser em vaig equivocar o n'han afegit un). Des del canto bo a l'alçada del tercer (amb dreta), anar a buscar un canto i una bústia a tocar l'un de l'altre i remar fins un canto bo. Aquí es pugen peus i s'acaba la feina. M'ho apunto, a veure si un altre dia torna a sortir...
 

Facu

Després de gairebé un any, hem tornat a sortir a escalar amb la Clàudia. De ganes no n'hi falten, però a aquesta edat, les prioritas són les prioritats... Ens n'hem anat a la Facu. Fa uns anys que s'hi han obert unes quantes vies que apareixen a la guia que encara no tinc. Avui he preferit anar sobre segur, a un dels sectors més clàssics.

Hem començat per la Lourdes, senzilleta i d'anar fent, però molt i molt sobada. En un punt fins i tot m'ha lliscat el gat...

A la Lourdes

Després hem fet la de la seva dreta, la Montserrat Bardí. Als primers metres hi ha algun passet llarg on s'ha de tibar un xic per abastar les bústies bones i a la part de dalt hi ha una placa amb uns passets de mirar-s'ho. Interessant, també.

 A la Montserrat Bardí

D'aquí hem passat a la de la seva dreta, l'Angie. Senzilla, maca i llarga. Aquesta l'he fet fins dalt de tot. La Montserrat Bardí també es pot allargar fins la mateixa R, però no ho he fet.

 A la Angie

A continuació ens hem posat a la Tati Conill. Des de sota ja es veia que els primers metres tindrien tomàquet, i el tenen. Placa una mica tensa per arribar a la primera xapa on, controlant els peus, es pot anar fent. Xapar la segona es fa prou bé. El pas difícil és superar-la. Amb una remada molt llarga jo aconsegueixo pillar alguna cosa suficient per rebotar amb l'esquerra a un canto bo. A partir d'aquí és un passeig. La Clàudia no té la meva envergadura i pringa al pas dur, però gaudeix de la resta. Molt (massa) bloquera i concentrada per al meu gust. 

 Fent la Tati Conill, després del crux.

A continuació ens posem a la placa de l'esquerra, a la Anna. Placa tombada i passets de ballet en equilibri i adherència són un contrast enfront de l'escalada feta fins ara. Fina, guapa i menys senzilla del que suggereix el grau que, orientativament, li donen.

Placa tombada a Anna

En aquesta darrera el sol ja ha començat a ser molest. Hem arribat d'hora i s'ha pogut escalar la mar de bé malgrat el cel sense un núvol: bufava un xic d'aire i a l'ombra s'hi estava prou bé. I hem estat sols, que és un altre luxe!

El sectoret on hem estat és bo per iniciació o per reprendre el contacte amb la roca. Però està sobat, sobat. En alguna R també hi ha un mosquetó inox que ha fet dieta i s'ha aprimat perillosament fins al punt que l'he ignorat i he passat la corda per l'anella. Queda dit...
 

Moià

Escric això molt temps després de la visita al revolt de l'Àliga amb en Ramon. Així que pot ser que a les inexactituds habituals se n'hi afegeixin altres causades per l'oblit... Avui jo no estava ni de tros al 100%, així que he deixat que el Ramon gaudís d'unes quantes vies. Jo l'he assegurat i n'he fet alguna, perquè no sigui dit...

Escalfant a la primera via

Muntem en top rope el 6b del costat. En Ramon li fa uns quants intents fins que li treu el truc i jo n'hi faig un, que ha resultat exitós. Tibar i posar-s'hi bé. I ignorar la xapa de la sortida fins que s'ha fet el pas...

 Tibant-li fort...

Després ha estat el moment perquè en Ramon anés fent metres de primer...

 Anant agafant confiança de primer...

...i aquí més encara!

Per acabar, encara li he suggerit al company que fes uns quants metres més. Veient la foto sembla un tàpia seriosa i no pas una vieta del revolt...

Ambient alpí a la darrera via del dia

Amb aquestes ens n'hem anat satisfets. El Ramon, amb una colla de vies fetes de primer, i jo, havent-ne fet alguna, que ja ha estat prou!
 

L'Estany

Tal dia com avui vàrem anar a l'Estany amb en Ramon. Escric això un parell de mesos més tard i, per tant, la memòria pot ser que falli...

Ha estat un matí de descoberta. No hi havia estat mai abans i no sé si repetiré gaire aviat... Comencem per una de les vies més senzilles, la No t'apuris Kumbayà (6a). Els primers metres fins al sostret són d'anar fent, amb un pas d'equilibrar-se un xic. Per superar el sostret cal posar-se bé, pujant els peus tant com es pot, i fer una tibadeta de les bones. Després es segueix pel díedre i s'ha d'anar aguantant. En algun lloc es pot reposar bé i aprofito per agafar aire, que m'ha faltat -serà l'escalada en grans altituds... Després la via va a la placa de l'esquerra i queden uns moviments prou guapos.

 El passet del sostret de la ...Kumbayà.

Baixant ens fixem en la via veïna, la Apurat't Friki (6b), que arriba a la mateixa reunió. Aprofitant l'avinentesa hi fem diversos intents, naturalment en top-rope. L'entrada és la mateixa que la ...Kumbayà i, per tant, al final acabem farts de superar el sostret. Després cal passar a la placa de l'esquerra i aquest és el pas més dur. Després de molts intents, trobo la manera que ara mateix ja no recordo. Només recordo que és força aleatòria i que no sempre surt. Més amunt cal anar buscant i navegant un xic, però no és tan difícil. No encadenem ni en top-rope. Està clar que no estem acostumats a aquest tipus d'escalada, si no, no s'explica tanta feina per fer una vieta d'aquest nivell...

Placa de la bona a Apura't Friki.

Fins ara hem estat gairebé a l'ombra, cosa que s'agraeix. Com que ara toca rostir-se, aprofitem per anar a la dreta, a fer la Disneylandia (6a+). L'Ernest ja m'havia comentat que els primers metres són força llisos... i ho he anat comprovant mentre pujava. Ara bé, després d'això, s'arriba a una franjeta que forma un sostret cap a la dreta que cal superar. M'ho miro i remiro i no veig res. Em penjo i em repenjo i no veig res. Total, que acabo fent-ho, no en A0 sinó en Ae, amb un peu a la baga i al·lucinant. Algú m'ho haurà d'explicar... Més amunt la via té uns pocs metres macos amb tendéncia un xic a la dreta. Després se'n va marcadament a l'esquerra, on hi ha una xapa a l'esquerra de tot, per superar uns blocs. Deprés torna marcadament a la dreta i m'he despenjat per treure la xapa de l'esquerra que fa un ròssec de collons. Queden uns metres que no recordo especialment. La via no m'ha agradat, deu ser que no hi sé trobar la gràcia.

Arribant al sostret estrany, que els mals escaladors fan en Ae...

Abans d'anar a l'esquerra. La següent xapa (treta) queda (lluny) 

a l'esquerra del bloc de més a l'esquerra

En resum, no ens ha quedat un bon gust de boca. Imagino que anant-hi amb coneixedors de les vies les hauríem gaudit més (?)
 

Racó Tranquil

Amb aquest temps que tan aviat fa calor, com fa fred, com fa vent he dubtat d'on proposar-li d'anar a en Ramon. Al final la proposta ha estat anar a visitar els prats berguedans al voltant de l'Estany i, més concretament, el Racó Tranquil. Aquí hi havia estat una vegada, acompanyat del Toni i de l'Ernest, un dels equipadors de la zona. Repassant el bloc però, veig que des d'aleshores no hi havia tornat a anar, cosa que és gairebé un pecat.

Hem passat per Corbera i hem continuat per la pista fins a la cruilla on trobem la cadena que barra el pas. Algunes inexactituts de la guia ens han fet passar de llarg el trencall on s'ha d'abandonar la pista bona... Cal estar atents a l'esquerra quan passem per sobre de l'Estany! Seguint les fites trobarem el sector esquerra. Alternativament, podem pujar fins un tub que fa de font i enfilar-nos pel prat i acabar trobant el sector dreta, com hem fet baixant.

L'entorn és bucòlic. Tant que, més que escalar, convida a quedar-se a l'ombra d'un pi, i retozar, com dirien en castellà, -si s'està en la companyia adequada és clar. El Ramon pertany a les bones companyies, però no a les que em convindrien a mi i, per tant ens hem dedicat a escalar el magnífic calcari de la zona.

Hem començat pel Diedrín (V a la guia i V+/6a a les ressenyes del Berguedà). La via és d'anar fent excepte un passet al mig del díedre on crec que he tibat d'un monodit i l'entrada a la reunió on s'ha d'apretar un xic.

A Diedrín. La més fàcil...

Baixant posem cintes a la del costat, Snooker (6b), aprofitant que comparteixen reunió. Sort que baixant m'ho he mirat una mica perquè, com sol passar en calcari d'aquest tipus, trobem passos tècnics on cal saber on anar o bé anar molt sobrat de grau. Com que això darrer no és el meu cas, faig bon ús de la informació recopilada. L'entrada té uns moviments precisos: Estirar-se fins un bon canto per dreta, un pla dolent amb una punxa bona des d'on cal pujar peus i estirar-se amb la dreta a un forat vertical on els dits queden ben empotrats. Un moviment a l'esquerra i ja estem salvats. Després es pot anar improvisant raonablement bé. Abans d'arribar a la repisa faig algun pas llarg amb una pinça d'esquerra ben curioset... Però el pas dur és superar el desplomet: Llastreta lateral esquerra, fissura dolenta per dreta, pujar peus i llançament a una bústia bona. Després, pinça bona d'esquerra i anar a buscar una segona bústia bona de dretes. Intensa!

A Snooker. Engalomada, però intensa!

A continuació m'he posat a la Gerard (6b) ja que la veïna Júlia (6b) ja l'havia fet l'altra vegada. Aquestes són les dues que tenen parabolts i comencen al lloc on la paret és més alta. El primer cop, la Gerard m'ha semblat molt estranya. Sovint m'he trobat dubtant si anar a esquerra o dreta, però en els dos casos això porta a sobre de les vies veïnes... En un d'aquests llocs, on la xapa següent queda força amunt, he anat dubtant i m'he acabat penjant perquè no veia res prou bo. Després ho he resolt anant un xic per l'esquerra. Aquí entrem en una zona on es veuen peus raonablement bons, però no encerto a veure res (de res) de mans... Res que no es resolgui en A0, primer fins una xapa de la Júlia i un altre fins la de la meva, que queda a dos pams de l'altre. A partir d'aquí segueixo per la Júlia, amb un forat a la fissura i anar tirant amunt.

A l'inici de les dificultats de Gerard.

Després s'hi ha posat el Ramon i ha anat trobant alternatives. Tantes, que decideixo fer-li un segon intent... en top-rope això sí, perquè el cos no em demana tantes alegries... Al primer lloc on m'he penjat la solució passa per sortir un xic per la dreta, aprofitant un bonyet de peus de la veïna de la dreta i tornar a la vertical amb peus raonables i mans molt minses. I després, pujant peus i aprofitant una pinça no massa bona a l'esquerra he arribat a un lloc on la roca fa una V molt dolenta, però buscant es troba una rebava que permet pujar peus a llocs raonablement bons. Després s'agafa canto millor i es pot sortir fins i tot sense acostar-se a la Júlia, excepte els darrers metres on coincideixen al díedre desplomat. En aquest segon intent la Gerard m'ha semblat prou interessant, però tot i així l'he trobat dura!

 A la segona va la vençuda... en top-rope!

Després d'aquesta tenia intenció de fer la Environament (6a+) que teòricament hauria de ser més assequible. Baixant, però, me l'he mirat i hi he vist un tram central molt dur... tant que he anat pujant amunt per deixar-la muntada en top-rope fins el darrer químic. I això -i només això- és el que li hem fet! El començament és tranquilet fins a l'alçada d'on han començat les dificultats de la Gerard: als volts del tercer o quart químic (no ho recordo, coses del top-rope!). Aquí he optat per anar un xic per l'esquerra de les xapes. Ha sortit després d'estudiar-ho, però he al·lucinat mandonguilles!  

A Environament. Teòricament més senzilla...

Baixant d'aquí en Ramon tenia enveja que jo hagués fet dos cops la Gerard i ell s'ha posat -aprofitant el top-rope- a la Júlia... I ha aconseguit baixar ben inflat, que és del que es tractava!

A la Júlia.

En resum, bon lloc per escalar. Ara bé, quan fa temps que el cos no està acostumat a aquest estil, costa força sortir-ne ben parat. Avui he engalomant ben poca cosa, però han caigut una bona colla de metres. Suposo que haurà servit per entrenar (el consol dels pringats), perquè tinc els ditets ben caldosos...

Sibarit !?

Avui hem anat a la plca Sibarit amb en Ramon. Hem quedat a Terrassa i ens hem acostat a la paret, on jo havia estat una vegada fa força temps. Aquella vegada ens vam quedar a les vies de la dreta de tot i vaig encadenar la Mono Pestoso a vista, per tant avui tenia altes aspiracions... Dic tenia...

Hem començat escalfant a la Nas de Mocs (V+). Terreny verticalillo i més complicada del que podria semblar. En Ramon s'hi posa amb la corda per baix i triomfa.

Escalfant a Nas de Mocs.

A continuació hem aprofitat l'avinentesa per fer la #13 (6a). Algun passet de mirar-s'ho i encertar el canto bo. Ja diuen que l'escalada a vista és difícil per aquí...

Escalfant més a la #13.

Després hem anat cap a l'esquerra a buscar projectes nous. Buscant la Pagès Urbà (6a+) me l'he saltada i ens hem posat al peu de la Plitic i Pbum (6b). M'ho miro i m'ho remiro i no  veig manera d'aixecar els peus de terra... cosa que no hauria de passar en un suposat 6a+, però ja se sap... 

Total, que proposo moure'ns una via més a l'esquerra i posar-nos a la següent. Aquesta ha resultat la Chico Celoso (6b). Aquí l'entrada també és prou curiosa. Primer ho intento per l'esquerra i aconsegueixo xapar la primera des d'un monodit. Després m'ho miro millor i veig com entrar per la dreta, amb més comoditat (relativa): pas de decisió amb peus dubtosos i quasi res de mans per anar a buscar un bec raonable i una pedra negra. Pujar peus i agafar una bústia bona de dreta i una rebava cantelluda per l'esquerra. El forat gran que atreu a l'esquerra és dolent i acabo xapant com puc i penjant-me. A partir d'aquí la cosa es tranquilitza, però hi ha un bon aleje entre la tercera i la quarta, que fa vibrar, especialment tenint en compte el pa que donaven més a sota... Més amunt un muret agradable i la panxa final, on cal encertar: un xic per l'esquerra. A sota penjo la única foto digna, perquè a les altres estic penjat com un pernil. L'he trobat mooolt difícil a vista!

A Chico Celoso.

En Ramon a la mateixa via.

Després de que la fes en Ramon, li he fet un top-rope i ha sortit. Però fins la tercera xapa hi ha tomàquet del bo i al desplom també -sobretot si s'ha d'arribar a l'anella amb dignitat per posar la cinta a la R. En fi, coses que passen!

Aprofitant la instal·lació, li fem un top-tope a Plitic i Pbum (6b), per cert equipada per un vell conegut. Finalment li he tret l'entrellat a l'entrada: un invertit per l'esquerra permet estirar-se un munt i, pujant peus, pillar un bidit merdós de dreta, dues regletes progressives per l'esquerra, una rebava en un forat gran incipient i tirar-se a una ganda lateral de dreta en arenisca vermella. Després, anar fent. Crida l'atenció que cal passar una bauma i sortir-ne gairebé per la dreta després d'entrar-hi per l'esquerra. Després, un mur amb algun passet i novament una traca final interessant al desplom, que no surt a vista en top-rope... 

Tibant a Plitic i Pbum.

Total, que avui he tibat de valent -que és del que es tracta- en vies prou guapes. El grau no el regalen, però això és secundari. Segurament aquí es segueix la regla santbenedictina. Les vies no estaven gens marcades. Això i el fet que haguem fet baixar alguna coseta segurament indica que no és una zona massa popular, que ja està bé. Hi tornarem!

Vallirana

Avui ha estat un dia estrany. La meteo pintava dubtosa i des de casa es veien nuvols baixos. Hem anat a Vallirana amb una xafogor intensa, però el dia s'ha comportat i ens ha deixat acabar els plans!

Hem començat pel sector Vegetarian, amb un bon 6a -edito: realment Alpina (V+)- que hi ha a la dreta de la #23. Té un començament en placa d'anar fent, un tros de llastra de tibar-li i un final plaquero més intens. Resulta guapa, llarga i variada!

Jo mateix, a la part final de la via...

 En Pep, a punt d'agafar la llastra.

Després ens n'hem anat cap a la dreta, on m'he posat a la XL (6a). Començament plaquero i continuació de tibar-li en bavaresa. Després s'ajunta amb la Tovarich i es tranquilitza. A la part final torna a haver-hi un muret on cal tornar a donar la talla, sense passar-se. L'he trobat dura pel grau proposat.

A la XL.

En Pep no volia fer-ne cap d'aquestes perquè duia la idea d'anar cap a la dreta. Així que, baixant, he aprofitat per fer els primers passos de la Tovarich (6b) en top-rope. Aquí cal apretar fort. El pas clau m'ha semblat que era des d'un bidit dolent que s'agafa amb l'esquerra, creuant, fins a un pla de dretes. Després surten cantets suficients. Delicadada de peus en algun punt! Superat aquest tram, és com la XL.

Fent la Tovarich abans de canviar de sector.

Anant més a la dreta, trobem un pedestal que restava verge (entre el sector Vegetarian i l'Escut) i on s'hi acaba d'obrir una via nova. Encara hem pogut gaudir de la pols de fer els forats i de la terra allà on s'ha sanejat... Comencem amb un pas curiós per continuar per terreny tranquil fins al crux de la via, allà on la roca canvia. Aquí ens hem agafat a unes gotes d'aigua adherents però en baixada per anar a buscar un forat molt bo que queda amunt i a l'esquerra. Probablement sigui 6a. La via és un xic més curta que les altres perquè acaba sobre el pedestal i li manquen els darrers 8 metres. Quan estigui neta serà guapa, tot i que amb la dificultat molt concentrada.

 Al crux de la via nova.

I gairebé a la R.

D'aquí ens n'hem cap a l'esquerra, al sector Pasovich. Aquí s'hi han obert tres vies noves entre la El Enchufe i la Trabuco. Primer em poso a la de l'esquerra de Trabuco (probablement 6a+). El començament és d'anar-se posant bé. Després la cosa es redreça un xic, escassegen els peus i s'ha de fer un pas curiós per anar a buscar el sostre i tibar-lo en lateral. Després, placa d'anar fent i gaudint fins dalt.

Via nova a l'esquerra de Trabuco.

A continuació m'he posat a Factor K (6b) que jo encara no havia fet. Inici de cantets petits i posar-s'hi bé fins a l'alçada de la tercera xapa on el magnesi indica que hi ha el tomàquet. Un canto bo per la dreta i un forat lateral no massa franc per l'esquerra permet pujar i agafar bon canto. Després encara queda una placa vertical amb regletes petites però franques i uns passets més on val la pena obrir-se en díedre i així mateix acabar d'arribar a la R, que queda ben amunt. Guapa! En Pep opta per fer-la en top-rope i acabar la seva part de la feina aquí.

La Factor K.

I per acabar la meva, m'he posat a la nova de la dreta de la El Enchufe, segurament un 6a+ més mantingut que l'altra que hem fet primer. Placa de posar-s'hi amb algun pas de tibar més. Després, terreny més tranquil on es pot navegar un xic buscant el lloc més còmode. Arribada a la reunió tensa, tot i que crec que m'he liat per l'esquerra... En Pep opta per no fer-la i decidim tancar la sesssió aquí, amb una bona colla de vies llargues i bones.