diumenge, 15 de novembre del 2015

Nexus


Avui he sortit amb els Xapoutot, aquesta vegada a fer una via. Ens trobem al bar Anna i, després d'unes truites amb botifarra negra (a càrrec d'alguns valents) ens n'hem anat a la Palleta. En Jordi i en David, a la Palleta pròpiament dita. L'Albert, la Cristina i jo, a la Nexus.

Les càmeres amb pantalla tàctil, a vegades fan fotos soles...

Comença l'Albert amb la primera placa. És prou exigent, amb l'afegit d'haver de lluitar contra la polseta que està escampada arreu. No dóna gaire confiança haver de tibar de foradets i notar com els dits se'n van anant... Després dels primers metres, la cosa es tranqulitza. Trobem la R1 seguint una repisa cap a l'esquerra, al peu del primer díedre taronja.

 L'Albert, al primer llarg.

Em poso al segon llarg. Ja es veu que aquí s'haurà de tibar. Però va sortint bon canto i aviat s'agafa la primera savina i d'aquí ja es xapa el primer parabolt. Després és qüestió d'anar aguantant, amb bona presa, però paret ben vertical. Més amunt la roca es torna negra, amb líquen cabrón arreu. A més, hi ha un passet ben durillo i no saps on cony agafar-te que no tingui merda al damunt... grrr. Més amunt es va tranquilitzant, però la roca segueix coberta fins la R2, per sort a l'ombra d'un arbret. Després d'una netejada amb la Karcher aquesta tirada, milloraria i molt. Pel que fa a les savines, ajuden i molesten alhora, però és el que hi ha.

Jo mateix, al segon llarg.

Faig també el tercer. Pur tràmit fins la R3, sobre un pedestal al peu del següent díedre.

La Cristina ataca el díedre amb solvència i seguretat. Passets d'anar-s'ho mirant, cap d'ells extrem, però que confegeixen un llarg ben mantingudet i guapo. En algun punt la roca no és esplèndida. Jo he arrencat una presa sense conseqüències. El llarg està equipat, però es pot afegir algun friend, que és el que ha fet la Cristina.

Els darrers metres per arribar a la R4.

El següent llarg també el fa ella. Comença per la placa per anar a buscar la fissura que permet ajudar en alguns passos. Després se'n torna a la dreta, a la placa, per terreny finet, però amb bons peus. Ara bé, s'han de saber fer anar perquè no hi sobra gairebé res.

La Cristina, a la placa de després de la fissura.

Canviem cordes i faig el llarg de tràmit pel Mato-Grosso, aprofitant un forat per posar-hi un tricam, perquè hi quedava la mar de bé. Cal anar a buscar la R al peu d'un díedre que mena a la bola cimera.

Ataco també el darrer llarg, que ha resultat sér esplèndid. Dels que fan història! Comença aprofitant un xic la fissura però aviat se'n va descaradament per la placa vertical, esquitxada de bons forats. Al principi hi ha xapes freqüents, però aviat hi ha alguna excursioneta. Però quan hi és, la dificultat ha baixat una mica i es deixa fer molt bé. Després cal anar fent, amb xapes de tant en tant, on val la pena deixar cintes llargues. La bola cimera comença lleugerament desplomada, però amb una llastra boníssima que permet pujar prou bé, vencent la gravetat i el buit que ens tiben avall. Després hi ha algun passet i es va a buscar la tercera xapa (de la bola) cap a la dreta. Per sortir-ne torna a haver-hi un passet. Jo he anat per l'esquerra i he hagut de tibar més del que hagués volgut. La Cristina, per la dreta i no s'ha despentinat, però això no vol dir res :)

Gaudint del magnífic darrer llarg!


Els darrers metres de la via.

Des de la R7 cal acabar de sortir al cim i carenejar una vintena llarga de metres fins trobar una instal·lació de ràpel. El primer (35m) ens porta a una instal·lació a l'alçada d'una lloma rocosa que puja a la dreta de la Derso-Urzala. Aquesta instal·lació també queda a la dreta de la darrera R de la D-U. El segon ràpel segueix la planxa de roca fins trobar un R (35m). D'aquí fem el tercer ràpel en vertical avall. Passem un desplom i seguim baixant fins una repisa amb arbres (60m). El quart ràpel ens porta fins al terra en 60m justos. Val la pena encarar el descens amb temps de sobres. Sense conèixer-lo pot ser bastant encigalador!

Finalment, la via m'ha agradat força. Sens dubte, hi ajuda el que l'hagi encadentat tota. Tot i això, m'ha desagradat profundament la roca terrosa i liquenosa del primer i segons llargs. El tercer és  de transició (eufemisme). El quart i cinquè són bons. El sisè també és de transició però el darrer és espectacular.

dissabte, 7 de novembre del 2015

Pastereta Est


Avui amb en Ramon ens venia de gust fer alguna via i ens n'hem anat a la Pastereta, a la banda est. Ha fet un dia esplèndid, segurament també s'hagués estat bé a l'ombra, però al sol també hem aguantat força bé perquè l'aire no era massa calent.

Hem començat per la via Petit Four. Comença al costat d'un díedre i s'ha d'anar a llaçar la savina que també ajuda a superar el pas més difícil de la tirada. Després hi ha xapes, amb una bona excursió per terreny senzill entre la segona i la tercera.

Primer llarg de la Petit Four

El segon llarg comença pel díedre i cal tocar un xic la seva part dreta, que no inspira massa confiança. Fet el primer pas ja es va per la placa de l'esquerra, molt vertical amb bon canto, que es torna més petit als volts de la tercera o quarta xapes, on hi ha la dificultat més alta. Després ja es va tranquilitzant fins la reunió, just on ja s'arrampa del tot. Com que el portava he posat un camalot del 3 després d'una llastra-forat característica. Amb un ràpel de 60 metres justos des d'aquí s'arriba a l'arbre on hem deixat els trastos.

A continuació hem fet la Pacho-Hidalgo. En Ramon ha fet el primer llarg de primer sense despentinar-se. Un tram a pel fins que la roca es redreça i després una colla de spits molt propers. Després la via se'n va un xic a la dreta, el suficient com per no trobar un spit, i continua recte fins la reunió. 

 Primer llarg de la Pacho-Hidalgo

El segon llarg surt en diagonal a l'esquerra, a buscar un spit visible des de la R1. Després de la savina en trobem tres de molt seguits allà on la via atravessa el desplomet. El pas en qüestió consisteix en flanquejar cap a l'esquerra sense pujar mans buscant un peu bo. Després es tiba de la llastra en lateral i s'acafa bon canto per xapar. Sortir d'aquí no té massa dificultat. Novament he posat el #3 a l'esquerra  d'un forat gran per limitar el possible pèndol del segon, però no ha calgut provar-lo :)

 Flanquejant en diagonal al segon llarg de la Pacho-Hidalgo

 Sortint de les dificultats de la P-H

Des d'aquesta reunió hi ha qui tira recte amunt, seguint una placa on es veuen possibilitats per llaçar merlets i posar algun tascó o friend. També hi ha que va a l'aresta, a buscar les vies que hi passen. Nosaltres hem optat per anar avall i anar a  la Barcelonets.

 Descens des de la R2

Com que interessa que el Ramon vagi agafant coco, li proposo de fer la primera tirada de la Barcelonets. S'hi ha posat i ha resolt amb autoritat, també a la zona on la via flanqueja mooolt cap a la dreta, on s'ha permès el luxe d'ignorar un parell de parabolts... Prova de coco superada! Des de la reunió hem rapelat perquè avui només es tractava de fer una matinal :)

 Primer llarg de la Barcelonets

A l'ombra del bon arbre que hi ha al peu d'aquesta zona hem plegat els trastos. De fet, sort d'aquest arbre, sinó el dia hagués estat fins i tot un punt rostidor. És el que té no mirar-se massa la previsió d'aquest estiuet de Sant Martí... De les vies fetes destacaria el segon llarg de la Petit Four: una bona tirada de continuitat. També és agradable la primera part de la tirada que hem fet a la Barcelonets. La segona de la Pacho-Hidalgo no m'ha semblat especialment interessant: dificultat concentrada en un punt i poc més. Probablement seria interessant enllaçar el primer llarg de la Pacho-Hidalgo i el segon de la Petit Four...

diumenge, 1 de novembre del 2015

Xaragall del Foió


Avui, amb en Mario i en Pep hem anat a Castellar del Vallès, al Xaragall del Foió. Es tracta d'un lloc que s'ha donat a conèixer no fa massa. Les vies hi són curtetes, l'orientació del sector és oest i té un peu de via ideal per anar-hi amb canalla. I això darrer fa que sigui un sector familiar, familiar! Avui hi havia un munt de canalla -i de no tan joves, també :) La informació està aquí i les ressenyes també estan penjades a peu de via.

Val la pena destacar que el sectoret està molt ben cuidat. Els companys ja hi han estat alguna vegada i destaquen la netedat de la zona. Ara bé, ahir probablement hi devien anar uns carcamals a celebrar alguna carcamalada perquè estava tot ple de brutícia: bosses, llaunes, brossa i paper de wc a peu dels sectors de dalt... Lamentable.

Hem començat fent-ne una de senzilleta, El Foió (V). Un pas de decisió més o menys a l'indret de la foto i ja està!

 Presa de contacte a El Foió

Després ens hem posat a la Via del Drac (V+), que té la primera xapa situada sobre un bony curiós. Aquí hi trobem algun pas plaquero als voltants del petit sostret que hem de creuar. Comparteix reunió amb l'anterior, si no em falla la memòria.

  A la Via del Drac

A continuació fem la Bombo Infierno (V+).  Segueix un diedret i superem el bombo des del final del díedre anant en diagonal a l'esquerra.

  A punt de superar el Bombo Infierno

Després ens posem a la de la seva dreta, amb qui comparteix reunió: Puja Peus Cony (6a). Aquí hi trobem un inici tens, ben amanit de xapes, i un passet curiós per superar el primer sostret. Després es fa força més bé. Superem l'altre sense massa dificultats i encarem el tram final, arrampat i d'adherència tranquila.

  Tensió creativa a Puja els Peus Cony

Mentrestant ha vingut un munt de gent i ens n'anem un xic més avall, al sector del mig. Aquí fem la Calcetes Liles amb Encaix (6a). Comença pel mateix lloc que la veïna de la dreta. Té un pas maco per superar el desplomet i torna a tenir un pas plaquero més amunt. Interessant i guapa!

 En Pep a Calcetes Liles amb Encaix

Anem més avall encara i em poso a Posa't d'Esquena que Fas Pena (6b). Aquesta m'ha posat ben be a lloc! a la primera xapa s'hi arriba força bé. Per arribar a la segona jo he anat força a la dreta i he xapat equilibrant-me amb la punta del peu dret. Després passo cap a l'esquerra, a buscar una repisa que semblava bona... però no: és roma de collons! Cal anar més a l'esquerra encara, fins poder tibar lateralment d'una aresta. Malauradament no hi ha peus i els que hi ha són de marbre relliscós, de forma que no puc xapar de cap manera. Amb una cinta llarga aconsegueixo xapar i mirar-ho amb calma... Més amunt encara hi ha un pas de roms fins agafar el canto bo i sortir de les dificultats...

 Posant-me de cara a Posa't d'Esquena que Fas Pena

En Pep decideix posar-se a No és el que sembla (V+). Els altres també la fem i constatem que no, que no és el que sembla! De fet, als sectors de dalt i del mig els graus ens han semblat correctes, però aquí tot apreta molt...

  No és el que sembla

 En Mario, a No és el que sembla

Per acabar, en Pep li fa un top-rope al 6b i jo també. Gairebé em surt en top, però ni així! M'he quedat ben inflat, que ja està bé perquè les primeres vies, plaqueres són més de tècnica que no pas de força...

La zona m'ha agradat. No és per venir-hi massa, però mereix algunes visites. La roca és curiosa, amb un tacte prou bo excepte a les de baix, on sembla que estan més sobades o, si més no, tenen un tacte menys adherent.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

Cova de l'Os


Avui, amb en Tati, hem acabat fent una matinal a prop de casa. Hem anat a la Cova de l'Os, un sectoret a tocar de Monistrol, amb aproximació molt curta.

En primer lloc ens hem acostat al sector Gualtrapilla, a veure un 6a i la via que dóna nom al sector, la Gualtrapilla (6a+). Però no ens han acabat de fer el pes. Comparteixen un burí d'entrada i el 6a se'n va l'esquerra. Però la segona xapa esta a can pixa... Total, que hem anat al sector cova. A la cova pròpiament dita hi ha un gronxador ben xulo, ideal per la canalla. També hi ha les ressenyes penjades (literalment).

Ens hem posat a la #12 Casum l'Os Pedrer (6a+), una de les més noves. Veient el Tati com gaudia he optat per fer-la en top-rope: tampoc no es tracta de petar-se a la primera del dia. En general, els graus d'aquí són santbenedictins, de forma que ja sabeu el que s'hi ha de sumar. La via és força guapa, però molt tècnica, amb dits petits i peus dolents!

Baixant he posat cintes a la #11 (6a+). Com que si no feia aquesta no en faria cap, l'he provat des de sota i ha anat sortint. És del mateix estil que l'anterior, potser un xic més senzilla, però tampoc no la regalen. Guapa malgrat l'agonia!

 Apretant fort a la #11 (6a+)

Després d'aquesta hem fet la #10 (6b+) en top-rope. El pas més dur està al voltant de la primera xapa. Al primer intent no m'ha sortit pas. Després he trobat una manera (diferent de la que ha fet en Tati) que permet fer el pas... Cal confiança cega en els peus, perquè no hi ha res de res... Més amunt la dificultat no és tan extrema, però no afluixa gaire. Molt dura!

D'aquí hem baixat a la cova i en Tati s'ha posat a El Moll de l'Os (6c). Originalment estava de 6c+ i a les ressenyes actuals la posen de 6b+. Però per ser consequents amb la #10, segurament caldria baixar-la fins a 6b... L'he fet en top-rope i ha sortit amb un parell de reposos perquè no he encertat la seqüència de bústies correcta. Però la veig factible per un altre dia. És vertical, de continuitat sobre forats majoritàriament bons, i cal saber anar a dreta i esquerra on toca. Una via 10!

  A El Moll de l'Os

Per acabar, en Tati s'ha posat a la via #6 (7a) del sector Monistrol Flake. Quan n'ha baixat m'ha convidat a fer-li un top-rope, tot i que em ve força gran... Comença anant a buscar un bloc que sembla inestable. D'aquí es continua per la placa de l'esquerra, compacte i amb algun foradet escadusser i no massa bo. Es manté molt dura fins el llavi als voltants de la cinquena xapa. Aquí es tranquilitza una mica, i torna a haver-hi uns passets picants cap a la part final. He trampejat a bastants llocs però la veig mooolt lluny. El Tati l'ha trobat dura pel grau, cosa que em dóna un xic de moral...

  A la zona dura de la #6 (7a)

Després d'aquesta hem plegat els trastos i hem tornat a dinar a casa. Probablement sigui el sector que tinc més proper a casa -llàstima que tot apreti massa! Avui en total han estat 5 vies ben exigents que, si més no, serveixen per anar entrenant...
 

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Faraó de Baix


Avui he sortit amb una companyia d'excepció: la Cristina, amb qui gairebé feia un any que no coincidíem, i el seu company, l'Albert, un membre insigne de la colla Xapoutot, una representació de la qual estava també al nostre punt de trobada: l'Anna del Bruc.

La resta de la colla tenia objectius més ambiciosos, però nosaltres tres ens n'hem anat a fer totxo, acompanyats de la petita Queralt. Després de dubtar un xic hem anat al Faraó de Baix, al sector d'El Columpi. Repassant el blog he vist que jo ja hi havia fet una escapada de tarda amb en Pep fa 5 anys... coses de l'Alzheimer! D'altra banda, això permet poder fer vies a vista per segona vegada :)

Una vegada situats, hem decidit començar a escalfar per la Killdafly (6a). S'hi posa l'Albert, sense entrebancs, però decidim que val la pena aturar-nos a l'alçada de la R de les vies veïnes, per no escalfar més del compte! Els primers metres són plaqueros i s'ha d'apretar i vigilar, especialment pel tacte un xic sobat d'alguna presa (l'Albert ha tingut un ensurt amb això). Després es tranquil·litza una mica, però tampoc massa!

 La Cristina, a Killdafly.

A continuació hem fet la Ruland Guarrós (6a), que va per l'esquerra de Killdafly, i empalmem amb la segona part de la Killdafly. Les primeres xapes són tenses, més que la d'abans, i en algun lloc em trobo tibant de bidits impropis d'aquestes d'aquestes graduacions, però es deixa anar fent. També hi tenim un alejillo considerable que no se sap massa a què respon. Des de la R sortim en diagonal per anar a buscar la següent xapa de la Killdafly. Amb cintes llargues es resol força bé el tema fregament. Fins dalt, només cal un pas de decisió i anar fent. Els darrers metres els hem fet per la Sr. Pivot, però això és una mera anècdota!

  Jo mateix, a Ruland Guarrós.

Després d'aquesta, l'Albert proposa provar la Anarquia (6b+) i continuar per la Alta Traïció (6a+) per completar un viot. I així ho hem fet -o intentat. L'entrada és el més dur i s'ha d'estudiar una mica. La clau consisteix en anar a buscar un parell de bústies que es poden pinçar bé amb la dreta. Per fer-ho, calen alguns passets sobre merdetes vàries. Després d'aquí és qüestió d'anar aguantant. En alguns llocs es pot aprofitar bé el fil de l'aresta. Més amunt es torna cap al mig a buscar unes bústies raonablement bones i d'aquí es torna a anar un xic a la dreta per xapar la darrera estirant-se un xic a l'esquerra. Fins la repisa només queden uns passos sense massa complicació. 

  L'Albert, al darrer tram dur de l'Anarquia.
 
A partir d'aquí comença l'Alta Traïció. A la primera xapa val la pena deixar una cinta molt llarga, tot i que hi ha uns passos ben tensos amb la roca un xic dubtosa. S'agafa una xapa pintada de blanc en direcció a la dreta. D'aquí, uns passets de tibar-li fins una xapa normal, bastant a l'esquerra de l'anterior, tant que jo he desxapat l'anterior per limitar el fregament. L'Albert no l'ha vingut a buscar i ha tirat amunt fins la següent, jugant-se una galeta considerable. I és que, fins i tot xapant com ho he fet jo, hi ha una excursió important: ben bé hi falta una xapa intermitja. És cert que, una vegada arribat al llavi en condicions, queden uns passos sobre bones bústies, però són ben verticals. L'Albert ens ha deixat una col·lecció de cintes que m'han salvat la vida: he xapat agafant-me a la cinta i he aprofitat per reposar perquè anava ben petat. I he xapat agafant-me en un parell de llocs més: entre el fregament i les mans que se m'obrien no n'he tingut pas prous per fer-la dignament. Com que l'Albert s'ha sacrificat estudiant la combinació d'entrada, he aconseguit encadenar l'Anarquia. Però he fracassat a la continuació, a diferència de l'Albert. En canvi, la Cristina ho ha engalomat tot, ben sobrada. Està clar qui és la jefa! De l'Alta Traïció via sorprèn que no hi hagi R per despenjar-se i de l'Anarquia la distància entre les primeres xapes, que contrasta amb les xapes força més juntes abans de la R.

 Jo, més o menys al mateix lloc...

 ... i la Cristina, uns passets més ensota.

I després d'aquesta gesta, jo me n'he anat avall. Em consta que la jefa tenia previst treballar una mica més, però no sé què n'haurà sortit :)

Ha estat un matí genial. Espero repetir activitat amb la mateixa companyia!

dijous, 8 d’octubre del 2015

Més sardines xiques


Aquesta tarda hem tornat a la Sardineta perquè l'altre dia ens hi vam deixar feina per fer i perquè el lloc s'ho val. Encara que les vies són curtes, són ben guapes i la roca és ben bona -allà on s'escala. Que el grau sigui santbenedictí no importa si es tracta de gaudir del gest, que és justament el que busquem!

Hem començat a escalfar amb una via que l'altre dia no vam fer l'altre dia, la Usimàndries (V+). Comença per l'esquerra, com si fessim la Cazo Grande. Després de la primera xapa, se'n troba una altre amb tendència a la dreta. La via després flanqueja uns metres més per cercar el lloc més assequible per entrar a la zona de roca clara. Un cop fet aquest pas, és qüestió d'anar mirant, posant-se bé per no tibar més del compte. Interessant i maca! En Ramon s'hi ha posat per sota i se n'ha sortit la mar de bé -inflat, però, content!

 Una bona via per escalfar, la Usimàndries (V+).

Amb aquesta ens hem donat per escalfats i he proposat tatxar feina pendent de l'altre dia. Primer, la Via del Yankee (6a+). Mig recordava la manera de superar el pas, però no ha estat suficient! Des de la barra de pa cal pujar peus fins agafar la bústia d'esquerra que permet xapar. A la dreta queda una bústia i una pinça bona un xic més a la dreta. Aquí no s'han de pujar peus, sinó moure'ls a la dreta per sota de la panxa. Després, un forat deixat per una pedra no molt bo, però que pinçat i tibant cap a la dreta permet pujar peus. A partir d'aquí, uns passos d'equilibri per xapar i aguantar més amunt. He arribat a la R ben inflat, i això que no l'he encadenat, tot i que he fet tota la tralla des de sota. Renoi!

La Via del Yankee (6a+), que se m'atravessa!

Amb la moral baixa, poso les cintes a la part de dalt de l'altre deure pendent, la Mirage (6b). Amb el resultat de la d'abans i sent aquesta teòricament més difícil, opto per tornar a fer-la en top-rope. Ha sortit pim-pam i decideixo que li faré un pegue des de sota. Entremig, en Ramon l'ha provat en top-rope i se li ha resistit la zona al voltant de la llastra. En el meu intent definitiu vaig fent, anant a la idea per la zona vermella, tant que quan ha sigut l'hora de xapar la segona no em podia deixar! He tirat amunt sense fer-ho, arribant controlat a la tercera. Després, amb els moviments apresos (de la llastra a la bústia de dalt, pujar peus i lateral de dreta) he passat la zona dura en un moment i he pillat el mega-forat salvador. Només resta superar el sostret, que no té massa dificultats. Menys mal que aquesta ha caigut, que si no...

 No ho sembla, però desploma i no és broma...

Engalomada!

Per acabar, encara ens hem posat a la Blackout (6b), a la roca de més a la dreta. Des de sota la vaig totalment desfassada. Després, còmodament penjat, vas descobrint coses que ho fan possible... La vaig muntant, tocant molt de ferro a la part de baix. Els alejillos de més amunt em posen a prova, però van sortint coses. De fet, és ben guapa! En Ramon li fa un intent en top-rope amb les darreres llums del sol però aviat abandona. Jo n'hi faig un altre i li vaig trobant possibilitats. Els més durs són els metres al voltant de la primera i fins la segona, on cal apretar de valent. Després, sabent on anar, es pot anar fent. Ara bé, això no treu que en altres indrets segurament fossin més generosos a l'hora de graduar-la! Potser algun dia pot sortir...

 Als primers metres de la Blackout, amb la llum rogenca
que ens acompanya.

El dia s'acomiada mentre fem les darreres tibades.

Hem tingut una tarda de bon temps. A les fotos ja es veu que hi havia una negror amenaçadora durant una estona (i que ens hagués anat bé d'excusa per abandonar la feina després del fracàs de la del Yankee), finalment el cel s'ha anat netejant. Després del meu top-rope a la darrera via s'ha anat fent fosc i encarem la baixada. El frontal ha fet servei, tot i que hi ha qui pot prescindir-ne sense més, pel que sembla :)

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Cova de l'Ocell


Avui en Pep i en Mario m'han portat a la Cova de l'Ocell, un lloc lolo, on els bons fan 9b+ i els no tan bons... fan menys.

Aparcant aquí (41.747303, 2.190269), just quan el camí gira un xic a la dreta, s'arriba al sector en menys de dos minuts. El primer que sobta és el tipus de roca. Els primers metres són d'arenisca molt erosionada. Després ve un tram de conglomerat fi, en algun lloc torna a haver-hi una franja d'arenisca i la part superior és conglomerat mooolt fi. Les vies que hem fet tenen una entrada amb bon canto i una arribada a la R agònica!

Comencem per la via més senzilla, menys vertical i que té la R més baixa. El tacte dels primers metres és curiós. Sembla que la roca pugui arribar a trencar-se de l'erosionades que estan les bústies que trobem. De tant en tant fins i tot fan ponts de roca entre elles. Es tracta d'anar fent, sense massa entrebancs.

Roca curiosa i variada.

A continuació ens hem posat a la via veïna de l'esquerra. Aquí hi trobem un passet curiós a mitja via i una entrada a la reunió durilla. Potser hi ha una manera més senzilla, però ens hi hem hagut d'esmerçar. 

 La segona del dia ja es redreça una mica més...

Baixant em miro la següent a l'esquerra. En Pep l'ha tastat fa uns dies i no li ha trobat la manera d'entrar a la reunió. Amb ganes de buscar surt una forma de fer-ho, aprofitant una bústia invertida per la dreta. D'aquí es poden pujar peus i buscar alguna cosa per les mans abans d'anar a caçar un romo a la dreta que també hem fet servir a la via anterior. La part de baix surt sense massa complicacions.

Fent la tercera.

Baixant d'aquí poso cintes a la via de la seva esquerra. En Pep s'hi posa per sota i va fent bé fins la darrera xapa. Allà no hi veu manera i, després de mirar-s'ho del dret i del revés decideix deixar-ho estar. Pujo jo i m'ho miro, també. Tibant de la darrera xapa trobo una manera raonable: dreta a una pedra negre i allargar-se força per pillar una pedra blanca trencada a sobre la llastra. Aquí cal pujar peus i confiar que es trobarà alguna cosa per les mans... que no hi és massa! Però aconsegueixo arribar a la R. Baixant em miro com fer-ho sense tocar la xapa i s'hi veu alguna manera, però aprofitant unes merdetes inhumanament merdetes. Podria sortir, però és dura, dura!

 En Pep, a una zona relativament tranquila de la #4...

 ... i en Mario, un xic abans.
 
Baixant d'aquesta muntem un top-rope a la de més a l'esquerra. Aquí l'entrada demana tibar un xic, però es fa sense massa problemes. Després la cosa es posa força dura, vertical i amb poc canto. Com més amunt, menys canto i a la part final el conglomerat sembla un rebossat de paret de totxo, on s'ha de levitar... En algun lloc, per levitar m'he ajudat d'una xapa. Excepte aquest pas, la resta ha sortit (en top) però n'hi ha per al·lucinar!

 La #5. Agonia pura i dura in crescendo.

El dia ja no ha donat més de sí. De fet, ens ha fet fora la pluja! Hem arribat amb boira de manera que, al principi, semblava que estàvem al Ben Nevis. Després ha sortit el sol durant una estona i, per acabar, aigua. Però ja tocava, tant per l'hora com pel treball fet: 5 vies curiosetes!