dissabte, 25 de juny del 2016

Vilmanbar i Sac de Paciència a la Pastereta


Avui amb en Ramon ens n'hem anat a cercar l'ombra matinal de la cara oest de la Pastereta. L'objectiu, fer la Vilmanbar i, si hi ha temps i ganes, la Sac de Paciència.

Després de fer una bona suadeta amb l'aproximació, comencem el festival amb el primer llarg de la Vilmanbar (6a). Uns primers passos tranquils i ben aviat estem ballant una dansa d'equilibris per anar cercant el millor camí per no complicar-se massa. De tota manera, tots dos hem trobat que aquí s'ha d'anar amb compte. Potser és que agafa en fred... La reunió és en un lloc poc agraciat, amb equipament poc agraciat (xapes i anelles casolanes), però l'hem fet on tocava.

Jo mateix iniciant l'activitat al L1 de la Vilmanbar.

El segon llarg (V+) comença enfilant-se una mica per la fissura, en terreny no massa bo, i aviat es passa a la placa de la dreta. Aquí la roca ja és excepcional i ens acompanyarà així la resta de llarg. Els passos més difícils són al principi. Després la dificultat va baixant progressivament.

El Ramon s'atreveix amb el tercer llarg, que comença vertical i interessant (V+). Després, la dificultat va minvant progressivament, a mida que la paret també va perdent verticalitat. La reunió és comuna amb la Funció Clorofílica, en una anella que després farem servir per rapelar.

Arribant a la R3. Bones vistes!

Per fer la quarta tirada ens movem uns metres a l'esquerra, a cercar la fissura de la part esquerra de la mena de gran llastra que dibuixa la paret. Trobem un parabolt a un metre de terra per tenir quelcom entre els membres de la cordada si  la roca, dubtosa, jugués una mala passada. Cal enfilar-se una colla de metres per un terreny un cal anar amb compte per xapar el següent parabolt. Després la roca es torna més vertical i de millor qualitat i ens reserva alguns moviments ben agradables, en tendència a l'esquerra.

Al darrer llarg de Vilmanbar, ja sobre bona roca.

Des d'aquí m'he despenjat en plan esportiu i he animat en Ramon a fer-lo de primer. Sense ser una meravella de tirada, té els dos terços finals ben agradables!

 En Ramon fent també el mateix llarg.

Des de la feixa final hem anat a la nostra R3, hem rapelat fins la nostra R2 i d'aquí fins al terra. Tenim temps i ganes i ara és el torn de la Sac de Paciència i em deixo el joc d'aliens, tricams i un friend a mà perquè al primer llarg (6a) es veu alguna excursió llarga...

El començament de la via és ben agraït: bústies bones i moviments estètics permeten anar guanyant metres fins que s'acaben les xapes. D'aquí es surt també amb bons forats per la dreta. Uns metres més amunt he posat un alien vermell, però potser hagués posat millor encara un friend més gran (potser fins i tot el camalot groc) que el que duia en un forat millor. Aviat baixa la dificultat i es fan uns metres a pèl fins la següent xapa. Aviat hi ha uns moviments estranys per resseguir la fissura per l'esquerra. A la dreta de la vegetació hi ha un clau que costa de xapar per allunyat. Més amunt n'hi ha un altre i també cal arribar-hi amb una certa tensió... Més amunt d'una savina, la R1. Curiosament amb 3 parabolts en vertical...

Al primer llarg de Sac de Paciència.

El segon llarg (6a) comença amb una excursió llarga sobre terreny no massa exigent, en direcció a una planxa amb una fissura cega. Des de la reunió ja s'intueix una bústia on he posat un bon friend que protegeix uns passos delicats, ja verticals i sobre roca no excel·lent. Just a la fissura horitzontal que ratlla la paret hi ha un clau que he xapat amb un mosquetó primet i extenent una cinta. De seguida s'arriba a un parabolt i comença el desplomet. Al principi hi ha xapes però torna a haver-hi una bona excursioneta, amb algun moviment delicat per xapar. Després el terreny perd verticalitat al mateix temps que les preses perden tamany i és qüestió d'anar navegant, fent servir els peus. La resta de llarg és guapíssim. La R2 queda a l'esquerra en un llavi horitzontal.

Des d'aquí hem rapelat a peu de via i hem donat la jornada per acabada. Dues vies molt bones per una matinal! Ens ha tocat el sol a mitja primera tirada de la Sac... però l'airet que passava ho feia suportable -a la paret: quan hem baixat a terra no en passava! Les dues vies són molt bones i de dificultat similar, però a la segona cal anar bé de coco.

dijous, 16 de juny del 2016

Els Graus de tarda


Avui hem ant als Graus amb en Pep. També hem quedat amb el Xevi que s'afegirà quan pugui. Hem dirigit les nostres passes cap a l'agulla dels marges i, com que feia un ventet ben agradable, hem decidit començar per la part soleia. Aquí hem fet en un plis plas la Un Vent Buit (V+) i la Duéndelos (V+). Ha començat en Pep per la primera i després l'he fet jo i baixant he empalmat directament amb la segona perquè si no es fan massa curtes! Són ben guapes, llàstima que no facin el doble de metres, però la roca de l'agulla a la part de dalt no dóna per més alegries!

En Pep a Duéndelos.

Després ens n'hem anat a la banda est, on el dia passat uns nois estaven fent la Bronko (V+). L'hem fet tots dos i jo he aprofitat per provar uns gats de La Sportiva: sempre he portat Five Ten i ara toca pensar en comprar-ne de nous i tot el que sigui poder provar sobre el terreny és perfecte. Tenen un tacte diferent, però he anat prou bé.

 En Pep a Bronko.

Baixant posem cintes a la El Sambullu (6b+) i ens hi hem posat. En Pep ja l'havia fet i s'hi ha posat en top rope per mirar-se els passos. Després li he fet un pegue i ha sortit! L'inici va per la placa de l'esquerra, una mica tombada. Després cal entrar a la vertical (o més) i val la pena mantenir-se un xic per l'esquerra. Uns passos delicats roms permeten anar de franja a franja per acabar pillant un bolo-regleta marronós que permet estirar-se fins una bústia salvadora a la dreta. Canvi de mans i estirada llarga fins una pedra gris que baixa en diagonal i aviat estem a la R. M'ha sortit sense massa estrès. On m'ha costat més és el canvi de mans a la bústia bona perquè m'he entestat a trobar una alternativa diferent. A més, com que les xapes estan properes, he xapat malament i he hagut de desxapar la penúltima in extremis... A banda d'això, tot rodat! 

Mentre estem aquí arriba en Xevi i li fa un top-rope per escalfar (i més). Fa temps que no tiba massa i té ganes de tornar-hi. Un bon escalfament!

 En Xevi li fa un tast en top-rope a la El Sambullu.

Després hem passat a la Roca del Sioux, on hem fet primer la Maleïda Alèrgia (V+). Via guapa amb passos ben bonics, amb un inici força sobadet que es pot fer un xic per l'esquerra amb roca més franca.

A la Maleïda Alèrgia.

Baixant posem cintes a la Soldado Azul (6a+). Inici finet i un pas llarg per superar la part que desploma lleugerament. L'havia fet en top ràpid com a darrera via del dia fa molt de temps. Queda tatxada!

En Xevi a Soldado Azul.

A continuació hem fet la Poma Poma (6a+). La primera xapa és força amunt però s'hi arriba prou bé venint de l'esquerra. Per superar el tram desplomadet cal anar decidit. Xapada la segona, una llastreta de dretes ajuda a buscar una seqüència de bustietes raonables. Després cal fer algun pas llarg per acabar agafant una bustiassa boníssima de dretes des d'on es passa a la franja i d'aquí al terreny més amable que porta a la R. Bona! Mentre faig aquesta en Xevi ens abandona: ja ha fet la feina del dia!

 En Pep, tibant a la Poma Poma.

Per acabar el dia, encara ens posem a la de la seva dreta, la Tsunami Sobre Bono (V+). Aquesta no l'havia feta i és ben guapa també. Un inici curioset, on cal anar movent-se per arribar a la panxeta. Es supera bé amb bons cantos i poc a poc el terreny es suavitza fins a la mateixa R que abans, en diagonal a l'esquerra.

Amb 8 vietes fetes decidim que hem fet prou bona feina! Mentre hem estat aquí, uns nois de Gales han vingut a fer el seu bateig Montserratí. D'entrada no es fiaven dels còdols: d'allà on venen qualsevol cosa que sobresurt de la paret s'arrenca quan la tibes! Tenen una setmana per adaptar-se i gaudir del nostre conglomerat...

diumenge, 12 de juny del 2016

El pla B


Avui teníem intenció d'atacar un projecte que amb l'Ernest havíem anat posposant i que també engrescava al Ramon. La previsió de temps era bona, però a la nit he sentit que plovia... Sortint de Manresa feia un xàfec intens (el radar marcava una taca vermella) i quan hem arribat al vessant sud de Montserrat hem estat rumiant què fer. Un darrer ruixadet mentre els tres estàvem debatent si aguantaria o no ens ha fet acabar de decidir: assegurem el tret fent esportiva prop del cotxe!

Així que ens n'hem anat a The Mama's and the Papa's que ells dos encara no coneixen. Hem començat fet una de les vies que pugen fins dalt, la #5 (V+). Una via llarga i prou maca, llàstima dels trams fàcils que li treuen continuïtat. Els passos dels ressalts superiors són concentrats i cal mirar-s'ho!

A la primera del dia gris.

A continuació, hem fet la #8, Peix de Roca (V+) i l'hem allargat fins dalt per la línia de xapes de la dreta. Segurament és millor opció que entrar per la #7 que és la que "oficialment" porta fins dalt. També molt bona, probablement millor que l'altre.

L'Ernest, a Peix de Roca.

Baixant hem aprofitat per posar cintes a la #9, Iaia iaia (6b). Jo l'havia feta fa temps (mirant-ho al blog, 4 anys!), però no en recordava res. Així que m'hi poso ben concentrat perquè al desplom s'hi endevina tomàquet. Jo ho he encarat així: dues preses laterals tibades cap a la dreta permeten pillar una bustieta per l'esquerra i després se'n troba una d'horitzontal per la dreta. D'aquí a buscar unes forats grandots des d'on es xapa relativament bé. Finalment, pujar peus i una remadeta a buscar una bústia roma d'esquerres un xic a la dreta. Després aguantar-se com sigui fins moure peus a una bona pedra a l'esquerra. Els companys ho han fet diferent: des de la pedra gris lateral d'on parteixo jo, remada llarga fins pillar un bolo-forat bo de dreta. Pillar bustieta d'esquerra i anar als forats grandots d'abans. Crec que és com ho vaig fer l'altre vagada!

Per arribar  a la R torna a haver-hi un passet. Jo l'he fet per l'esquerra i surt raonablement bé.

L'Ernest estudiant el crux de la Iaia iaia.

Després ens hem posat a la #11, la Neurona (6a+) que jo no havia fet encara. Aquí he quedat pillat a la segona amb els peus massa amunt i m'he hagut de penjar. Després ha sortit sense dificultats! La primera xapa queda força amunt i s'ha d'anar amb compte. Després hi ha bustietes suficients fins pillar una pedra-bec bona d'esquerra per xapar la segona. Mirant bé hi ha una pedra de dreta que es tiba lateral cap a la dreta que permet pujar peus i allargar-se fins una pedra-forat impressionant i on s'acaben les dificultats. Per donar-li més picant, hem empalmat amb la Iaia Iaia. Aquesta vegada l'he fet de la segona forma. Potser és més còmode, però també s'ha de tibar. Segurament els metres fets també passen factura. Amb l'empalme queda una altra bona via i llarga!

En Ramon a la Neurona+Iaia.

Per acabar ens hem posat a la Nyam-nyam (6b+). Aquí he preferit veure com se'n sortia l'Ernest primer, per assegurar el tret. Realment és una seqüencia prou evident: de la bústia gran (que és bona!) a una bustieta suficient per la dreta, pedra negra amb esquerra i pedra sobre la tercera xapa (i bústia bona per l'esquerra, amagadota per xapar amb comoditat). Al ressalt de dalt torna a haver-hi un pas un xic aleatori: dels d'agafar-te on sigui per aguantar una mica. Però també ha sortit i sense massa dificultats!

El Ramon, lluitant els primers metres de Nyam-nyam.

Fent números, hem acabat fent una bona colla de metres. Finalment el dia ha aguantat, cosa que fa una certa ràbia, però quan ens hem decidit hi havia dubtes raonables...

dijous, 9 de juny del 2016

Tarda als Graus


Avui hem anat a buscar l'ombra de tarda als Graus. Primer hem anat a la Placa de la Poma, a gaudir de les bones vies que hi ha. Hem començat fent la Pinxos no Morunos (V+). Una via molt bona de placa amb un pas interessant per superar el bombo final. Bon canto, però cal tibar una mica. Molt bona per escalfar. En Ramon la gaudeix de segon perquè avui no està prou fanàtic...

 Encetant l'activitat a la Pinxos no Morunos.

Després hem fet la de la seva esquerra, el Gamarús Alegre (6a). Dira que té la mateixa dificultat que l'anterior: potser la placa de baix té algun pas més de finura, però el desplomet de dalt és fins i tot més senzill. Un altre 10 de via. 

El Ramon a la Gamarús Alegre.


D'aquí ens n'hem anat al següent rocam, paral·lel a aquest, a la dreta de l'agulla del cinquantenari, amb el seu forat característic. Aquí hem atacat la placa per la banda de la dreta, fent la via #29 de la guia (6a). Aquí s'ha de tibar de presa petita amb ganes i et jugues alguna galeta amb els alejillos. La roca és bona, però fa temps que la penya s'hi enfila i la soba...

Tibant a la #29. Val la pena mirar bé per la dreta, cosa que jo no he fet...

Després hem anat fent cap a l'esquerra. Hem fet la #28 amb cintes posades baixant de l'anterior, cosa especialment interessant per la segona xapa que està a can pixa i comporta una caiguda a terra sense dubte. No sé en què estarien pensant (o no) els equipadors... Malgrat aixó, la via és molt guapa, amb forats xulos i moviments tirant a atlètics i molt estètics.

Apretant a la #28.


Hem seguit més a l'esquerra, fen la #27, la Aitor (6a+). Aquí s'ha de tibar bastant al crux de la via. Podria ser que hagués petat alguna cosa perquè es veu una zona de color diferent... En tot cas, l'hem trobat durilla. Més amunt segueix una tònica similar a la #26. Molt bona també.

A la Aitor.

Per acabar, hem fet la #26 (6a). Sembla que hagi de ser més difícil perquè l'inici sembla més bombat, però hi ha canto suficient. Tot i així, cal tibar-li. Després el terreny es tranquil·litza una mica i segueix la tònica de les dues anteriors: cantets i forats molt bons i moviments guapos.

Al bombillo d'entrada de la #26.

Les de l'esquerra són més difícils i les xapes no estan properes, com a les que hem fet aquí: cal fotre-li una mica de morro arreu. Per tant, queden descartades tant avui -que ja és tard- com per al futur. Amb sis vies fetes ens n'anem a casa ben contents. Hem fet una bona colla de metres de vies prou guapes. A més, escalant hem estat fresquets -l'aproximació és una altra història, però com que és curta... D'entrada no recordava haver estat al segon sectoret i pensava que tatxaria alguna via nova. Però quan hi hem arribat ja he recordat que hi havíem estat amb en Pep. Ara que, fa prou temps com perquè les vies fossin noves :)

dissabte, 4 de juny del 2016

Més Faraó de Baix: Aresta Escofí i altres


Avui amb en Ramon hem tornat al Faraó de Baix perquè el temps no convidava a intentar quelcom més ambició. Hem anat novament a la part dreta amb la idea de començar fent l'Aresta Escofí.

Ha començat el Ramon amb el primer llarg (IV). Anar fent, sobre terreny arrampat però amb presa petita i després en diagonal a l'esquerra intentant no tocar una llastra que sona buida -tot i que deu haver aguantat moltes tibades. 

 En Ramon al primer llarg de l'Aresta Escofí.

El segon llarg és guapo de veritat. Vertical o més en algun punt, però amb bona presa arreu. L'hem fet en plan esportiu: primer jo, m'he despenjat fins la R1 i després l'ha fet el Ramon i l'he despenjat fins al terra. Finalment he rapelat des de la R1.

Jo mateix al segon llarg -guapíssim- de l'Aresta Escofí.

A continuació hem decidit fer la que ens faltava de l'altre dia, la #9 (V+). L'hem fet en plan clàssic, pujant els trastos a l'esquena fins la reunió. Allà hem dubtat un moment sobre què fer, però veient el bon 6c que vam provar l'altre dia, i que va sortir en top-rope però al límit, he proposat de tornar a fer-li un intent:

 Intentant el 6c que encara es resisteix...

Aquesta vegada he anat prou bé fet fins ben amunt, amb un pas d'estrès inclòs. He intentat reposar d'una bústia bona, però no he aconseguit desinflar-me i ja només he aconseguit arribar a xapar la penúltima i m'he penjat. Després ens han comentat que cal aprofitar el díedre més del que ho feia: anar per la placa de l'esquerra desploma un xic i és dur perquè es va justet de peus. Per la propera ho sabré! Sortir de la penúltima es pot fer de diverses formes, però el tridit d'esquerres i anar a buscar una gris a la dreta potser és la que m'agrada més. Després ja no és tan vertical i només cal aguantar-li fins la R (que no és poc!).


 En Ramon, lluitant-lo també.

En Ramon li fa un tast en top-rope i va més o menys com el darrer dia. També ens ha passat factura el fet de no haver escalfat gairebé...

Total, que d'aquí ens n'hem anat a la Placa de l'Esgarrinxada on estarem a recer de l'ambientillo del Totxo del Camí. Aquí hem coincidit amb tres més, però hem anat fent la mar de bé. Nosaltres hem fet el Ratolí de la Mussara (6a+) en primer lloc. Una via amb un pas bloquero que m'he mirat i remirat unes quantes vegades fins acabar penjant-me. Qüestió de superar la panxeta un xic per l'esquerra i caçar un parell de pedres anant a la idea i sense xapar... estranya.

 En Ramon fent Ratolí de la Mussara.

Després hem fet Kalystratus (V+) i d'aquesta només cal dir que és una via boníssima i molt recomanable. Totes comparteixen reunió amb el 6b+ de l'esquerra on han estat tibant-li els companys i que no hem tastat, entre altres raons perquè s'acostava un bona foscor i començava a caure alguna gota.

dissabte, 28 de maig del 2016

Faraó de Baix - Dreta


Avui amb en Ramon ens n'hem anat a fer esportiva. Buscant un sectoret on el sol entrés cap al tard, li proposo d'anar al Faraó de Baix, a Les Esquerdades. Jo no hi he estat mai i segons les ressenyes pinta prou bé.

Pel sol no calia preocupar-se massa a les primeres hores perquè el cel ha estat tapat. Després s'ha obert i hem agraït estar a l'ombra tot i que el sol tampoc no apretava excessivament.

Arribem al peu de via de les vies 7-11 de la guia de Montserrat Sur, que fa un bon replanet. Hem començat per la via #12, un V amb un començament prou guapo. A partir de la tercera xapa el terreny s'arrampa i és un III fins la R. Hi ha un munt de xapes, el que fa la via recomanable per anar-hi amb gent que s'inicia. La reunió és en un passamà on comencen segones tirades que després volem mirar-nos.

 A la #12

Baixem i ens posem a la #11, un V+ que té algun pas de controlar al principi. Després, novament una rampa fins la mateixa R. Aprofitem per fer metres!

 A la #11, un xic més difícil

A continuació hem fel el 6a de l'esquerra, la #10. Aquí hi ha terreny interessant fins sortir de la tercera xapa, amb alguns moviments ben guapos. Després, més del mateix fins la R.

 I aquí, en Ramon a la #10

Rematem la feina d'aquí fent la #8 (6b). Aquí la cosa canvia i s'ha de tibar de nyapes bastant petites fins superar la primera xapa. Després la dificultat baixa una miqueta i cap a la quarta xapa o així ja som a la rampa típica. M'he hagut de mirar bastant l'entrada per no haver de fer servir ajudes vegetals temptadores, però al final ha sortit!

 A la #8 la cosa ja és bastant més complicada...

Després hem pujat cap a la repisa de dalt a mirar-nos les vies que hi comencen. Totes semblen bastant semblants: un pas de tibar al principi i després anar fent -cosa que no em motiva massa. Per contra, a l'esquerra es veuen dues vies llargues i mantingudes sobre forats que tempten bastant... Curiosament, segons la via n'hi ha només una, la Kansaleitor (6c+) que dedueixo que deu ser la de l'esquerra que pinta dura. (Algú pot confirmar-ho?)

Decideixo posar-me a la de la dreta perquè sembla que hi hagi més canto. El començament es fa en díedre i després val la pena aprofitar la placa de la dreta metre es pot, que la de l'esquerra és gairebé més que vertical -i des de sota no ho semblava. Vaig fent bé fins que no veig una continuació clara. Sembla que s'hagi de fer un llançament i no tinc tanta confiança... Després de penjar-me vaig veient forats i cantos que permeten salvar la cosa. I amb aquesta tònica, penjant-me i buscant, vaig fent fins la reunió. En top-rope en Ramon li va veient els passos, reposant també de tant en tant.

Quan baixa en Ramon, jo li torno a fer un intent, en top-rope perquè no tinc confiança en recordar tots els passos. He d'apretar les dents, però al final acaba sortint. Queda apuntada per un altre dia. Sabent on s'ha d'anar és factible. I aprofitant un repòs que trobo al segon intent, des d'una bústia bona de dretes, molt millor. La via és molt contínua: no afluixa enlloc. Ignoro el grau i el nom, suposo que deu estar al voltant del 6c. Diria que és més contínua que la Antonio, un 6c al sector del columpi, que té trams que es deixa fer bastant bé, però com que estic desentrenat, qui sap!

 I la cirereta del dia, la via de la dreta??. Algú sap quina és?

Després d'aquesta, cap a casa. Queda apuntat el lloc per fer una escapada amb família. El lloc és bo per iniciació i hi ha possibilitat de fer 2 llargs sense complicacions. Especialment l'Aresta Escofí té molt bona pinta!

diumenge, 22 de maig del 2016

Camping. Esperó del Místic i una mica més


Després de temps de no fer via llarga, avui hem anat amb la Cristina i un amic seu de Santpedor, l'Albert, a l'Esperó del Místic, a la Roca d'Esparreguera a la zona del Càmping de Montserrat. Càmping vol dir aproximació gairebé zero, cosa que avui s'agraeix: la Cristina tenia ganes de plegar d'hora i ens ha fet matinar de valent :)

Després d'algun malentès ens trobem al pàrquing del Monas i fem la curta passejada fins a peu de via: passada la tanca, una paperera a mà esquerra i una pedra amb taca groga que indica el corriol que puja cap a la paret. Com sempre, l'Escalatroncs té una bona ressenya que descriu el que cal saber... El començament de la via queda marcat per un parabolt rovellat.

En absència de preferències, el repartiment a base de palets m'ha atorgat els dos primers llargs. Començo doncs el primer (6a), pujant per una rampa en lleugera diagonal a l'esquerra fins trobar el primer parabolt de la via. Un maillon indica que hi ha tomàquet i així és: cal posar-s'hi bastant bé i anar buscant per aixecar-se de terra. Més amunt hi ha una mica més de presa però torna a haver-hi un passet de dificultat similar per superar una panxeta. Més amunt la cosa afluixa una mica i les assegurances s'espaien.

L'Albert arribant a la reunió.

Encaro el segon, que comença amb un mur vertical amb molt bona aparença (6a). La roca és bona, però el canto hi és escàs i cal saber moure's. La dificultat baixa un xic i les xapes s'espaien força, sense estressar massa el coco. Després la paret canvia d'inclinació i de roca: s'ajeu un xic i la presa es fa més fina. Les xapes allarguen més encara i aviat s'arriba a la reunió, en dues anelles que queden un xic a l'esquerra.

La Cristina al principi del segon.

El tercer llarg (V) té un inici vertical, amb bons cantos que permeten pujar força còmodament. Després flanqueja en diagonal a l'esquerra per una placa de roca excel·lent i acaba arribant a una còmoda reunió en un replanet al peu d'una altra placa.

El ressaltillo del tercer llarg.

La quarta tirada (V+) no arriba a ser vertical el que permet que un bon moviment de peus compensi la petitor que trobem a les preses de mà. Aquí apareixen algunes llastres sospitoses que espatllen només aparentment la tirada: en tot moment es pot navegar per roca prou bona i agraïda! Com més amunt, més es suavitzen els moviments i més aire entre les xapes.

Bones vistes arribant a la R.

La Cristina és l'encarregada de coronar i posar la cirereta al pastís. El darrer llarg té una rampa fins el ressalt on trobem el que deu ser el pas més bloquero de la via. Un xic per la dreta de l'únic parabolt trobem una presa que permet pujar peus i després apareixen preses suficients per no prendre mal, però no hi sobra res. Segurament hi ajuda trobar la seqüència correcta.

Des d'aquí hem fet un ràpel de 60m fins la R2 i de la R2 un de 50m fins a peu de via. Aquí la Cristina s'ha acomiadat i amb l'Albert hem decidit fer el primer llarg d'alguna altra via.

Directa Americana (al Dru del càmping, jeje)

Després de buscar una mica, ens hem posat al primer llarg de la Directa Americana (6a+). Des de sota, la cosa no inspira massa: es veu herba al principi, un pitó ronyós un xic més amunt, un mosquetó rovellat al que sembla una bona placa i més amunt, al mur que es veu guapo, una baga blanca... Tot plegat no augura res de bo!

Començo amb cura i aconsegueixo posar una baga al pitó. Després d'uns metres dubtosos entro a la placa bona xapant el mosquetó rovellat que es veia des de sota. Aquí venen uns bons metres finets fins una lleixa. Sortir-ne té el seu què: ho he mirat a dreta i esquerra i m'he acabat decidint per la dreta. Després es va trobant canto suficient, però cal aguantar i donar la talla perquè el mur es ben vertical durant una colla de metres i hi ha força aire entre xapes. A poc a poc la paret perd verticalitat i es deixa anar fent millor. Les assegurances queden on toca, però en tot moment obliguen a escalar. Fa estona que estic comptant les cintes que em queden perquè anem justets després que la Cristina se n'anés: he arribat a la R a zero, després de posar un cordino amb mosquetó al pitó i una baga de reunió pel camí. Per cert, que a partir de mitja tirada el fregament es fa notar de valent i cada xapatge és una agonia... per si la tirada resultava fluixa!

Des d'aquí un ràpel de 45m ens porta novament a terra i d'aquí hem enfilat cap al cotxe. Avui la meteo aconsellava fer una matinal perquè s'esperaven tempestes passat el migdia. Hem tingut la sort de que el cel ha estat força tapat, si no ens haguéssim rostit de valent. Però fins i tot ens hem posat una segona capa quan bufava un xic d'aire. Genial!