dissabte, 17 de febrer del 2018

Masoquisme


Fullejant el llibre de Montserrat, Cara Sur Vias Largas, sovint passa que veus la ressenya d'una paret o agulla amb diverses vies, te les mires i algunes les apuntes i altres no. Després, el llibre està ple de bonys i d'agulletes perdudes on només hi ha una via. La via té normalment una aproximació llarga, la via és normalment curta, la via és normalment tortuosa i per acabar d'amanir-ho a vegades cal portar algun clau. Per sort, la via normalment mai no sembla extremadament difícil. Lògicament mai no te l'apuntes a cap llibreta, tot i que valdria la pena apuntar-les a la llibreta d'on no anar per estar atent quan el company us les proposa. 

Ja us puc avançar que jo no m'havia apuntat cap de les vies d'avui, tot i que teòricament era conscient d'on em posava perquè no fa massa algun blogger les ha piat i jo ho havia vist.

Total, hem anat a fer la Grimpi qui Pugui al Mur Encaixonat i la Anhels Petrificats a la Agulla Antoni Rosich, dues vies amb el segell Masó que comparteixen una part de la primera tirada.

L'aproximació ha estat una de les coses interessants del dia, perquè m'ha portat per una part de la canal del Lloro que jo no havia trepitjat encara. Arribem a peu de via i comença en Jordi, seguint la tradició.

Comença a enlairar-se i ben aviat observo que canvia de sentit i que va baixant ràpidament -fins al terra. Se li ha trencat una presa de mà i, per la marca a la roca, diria que també una de peu. No li ha passat res i torna amunt. Xapa el primer pitó que no es veu des de terra i va evolucionant amunt sense més contratemps. La tirada és molt fineta i està equipada, tot i que el company ha posat algun alien a sota de darrer pitó que no està exactament fins les orelles. La part final és una rampa i la R1 queda a una alzina a la dreta d'un graó ferratero emprat segurament per equipar les vies d'esportiva que hi ha a la paret de la dreta.

 En Jordi, fent finura.

El segon llarg comença per un díedre, amb un passet ben vertical on s'ha d'aprofitar l'arbret. Un friend al principi, un pont de pedra simbòlic i una xapa ens porten a un parell d'arbres ressecs on, suposadament, es pot fer reunió. N'encinto un i intento trobar una sortida escalant, gaudint del gest: és a dir, cap a la dreta de la reunió, a buscar un bolo amb incrustacions on es pot llaçar un bon merlet. Des d'aquí ja veig que els aperturistes van seguir per l'opció fàcil, per la rampa de l'esquerra on hi ha un pitó on no aniré. Segueixo amunt i, de fet, veig el segon pitó a la meva vertical. Sortir al cim per roca no podrida obliga a anar una mica per l'esquerra i arribar... a una savina resseca on una ànima caritativa va deixar un cordino i un maillon. 

Aprofitem la magnífica instal·lació per rapelar fins al collet. Allà toca rapelar per una canal merdosa, plena de pinxos fins que, al cap d'uns 25 metres, es pot anar a l'esquerra (mirant la paret). Allà hi ha un altre cordino amb maillon penjat d'un arbre on podem muntar un ràpel d'uns 40m fins al fons de la canal d'on podrem caminar fins a peu de via.

Per sort ha fet bon dia.

Tornem a peu de via i el Jordi em cedeix el dret de fer la primera tirada de la Anhels Petrificats, una via "no apta per a senyoritus", segons els autors. El primer llarg comença per la mateixa via que l'anterior però es desvia cap a l'esquerra ben aviat. La ressenya copiada del company no indicava "passamà" però hi és i la ressenya original així ho indica. Sobre el paper m'havia imaginat que potser m'atreviria a mirar-me el tram d'Ae per si es podia fer en lliure... Però m'he trobat arribant-hi ja en Ae. Si no, el fang als gats hagués fet bona feina. Total, que no tardo ni un segon a treure el pedal que m'ha deixat el company perquè, a sobre, la roca inicial és llisa llisa. Dos passos de pedal i després provo (i aconsegueixo) anar en lliure per una delícia de placa. Xapes juntes fins que es veu que s'arribarà a l'estimada vegetació per alguna banda o altra. Jo m'he plantejat si anar per la dreta o per l'esquerra, però he pensat en com ho hauria fet l'aperturista i he encertat: esquerra. Reunió en un arbre més un parabolt.

 Als darrers metres del primer llarg de l'Anhels.

La segona tirada també té un passamà i la ressenya original no ho diu. Fent la primera reunió en un replanet dos metres a la dreta i un per sota es podria entrar a la tirada següent sobre roca, sense haver de fer la mona. I la veritat és que, després de fer la mona, la tirada és ben guapa. Un ramonage, díedre i fissura posterior, amb sortida aèria cap a la dreta són be espectaculars. Després hi ha algun tram de roca dubtosa i un ressalt final curiós. Abans d'arribar a la darrera xapa es pot posar un bon friend, cosa que ha fet el company. Per arribar al parabolt, però, hi ha un passet ben curiós on t'has de fiar de roca que no és de fiar. Reunió cimera en un matoll aquesta vegada viu, com toca: jo no sóc pas senyoritu amb això. D'aquí hem anat a buscar un arbre a una canalota per la dreta des d'on hem rapelat al mateix collet que abans. Atenció que no són 7 metres com diu a alguna banda, sinó una quinzena i atenció que no sembla que s'hi hagi baixat gaire. D'aquí hem repetit la canal merdosa plena de pinxos.

 Al segon passamà, abans d'entrar a la xemeneia guapa de després.

En resum, es tracta d'un parell de vies que tenen bastants trams xulos sobre bona roca. Però totes dues podrien millorar força cuidant uns poquets detalls. Per exemple, a la Grimpi probablement es podria rapelar per la mateixa via si hi hagués instal·lació uns metres abans del cim, mentre encara hi ha "roca". O et podries estalviar el segon passamà de la Anhels entrant-hi per la dreta. I ja no dic filar més prim encara i buscar una entrada a la placa que estalviés els dos passos d'Ae. Ara mateix són vies per a col·leccionistes, senyoritus o no. Que, per cert, em pregunto quina deu ser la definició de senyoritu per als autors...

Per sort ha fet bon dia... Fins que hem tingut les cordes plegades. Però ja teníem la feina feta i no ens hem remullat massa.

La conclusió: si fullejant el llibre de Montserrat veieu vies soles, en bonys o agulles aïllades, no massa llargues, no massa difícils, de recorregut tortuós, poc freqüentades, valoreu seriosament la situació. A no ser que hi hagi alguna raó poderosa que indiqui el contrari, sigueu llestos i apunteu-les a la llista de les que no heu de fer.

dissabte, 10 de febrer del 2018

Plaques de l'Urquiza al Clot de la Mònica


Avui la Rosa m'ha acompanyat a escalar, a fer de noia gri-gri. Per tal que hi hagués una mica d'activitat addicional he proposat d'anar Clot de la Mònica amunt, fins les plaques de l'Urquiza, on no havia estat mai.

Localitzar el peu de via no té misteri, només cal cercar la corba del camí adequada. Decideixo que val la pena començar per sectoret de més a la dreta i d'aquí trio, per començar, la Bufo bufo (V+). Quan em poso els trastos m'adono de que he oblidat el magnesi... tocarà fer el valent sense! La via té algun passet al principi i un altre a la part de dalt, però es va fent bé.

 A la primera del dia, Bufo bufo.

A continuació, em poso a la de la seva dreta, Tagomago (6a+). Aquí els primers metres són més durs i el ressaltillo de dalt també. De fet, a dalt m'ho he hagut de mirar i remirar perquè no tenia intenció de tibar més del compte. Que si per l'esquerra, no millor per la dreta, tornar a baixar, tornar per l'esquerra i decisió i amunt. La manca de magnesi em dóna una manca de confiança total! És curiós com t'hi acostumes!

 Al ressalt final de Tagomago.


Després segueixo a la dreta, amb Cabrera (6a), un xic més senzilla que l'anterior. Guapa també, com totes les que faré avui.

A Cabrera, un xic més suau.


Després ha caigut Iroquesos (6a+), a la dreta de l'anterior. Més vertical i amb passos de tibar una mica més, especialment a les primeres xapes, però per mi, més franca que Tagomago.

 Iroquesos, amb passos de tibar, però francs.


I, per acabar, Es Cargoler (6a+) a la dreta de l'anterior. D'un estil semblant, amb algunes tibades interessants al principi on val la pena haver mirat una mica la cosa des de baix.

 A la darrera, Es Cargoler.


Ha estat un bon treball, el d'avui. Anar sense magnesi m'ha donat una sensació d'inseguretat que ha donat un plus a algunes de les vies. Però cap al final o bé ja estava escalfat o bé ja no li donava tanta importància, però he anat més bé. Potser les vies són més del meu estil...

El lloc m'ha semblat ben guapo, amb vies no molt llargues, però xules. Algunes, però, tenen alejillos als trams més senzills. Res de l'altre món, però és un risc que potser no cal en esportiva. Alguna primera xapa queda alta i val la pena xapar-la baixant de les vies del costat. Per la resta, mereixerà alguna visita més -no massa perquè tampoc hi ha tanta tria...

dissabte, 27 de gener del 2018

Os de Balaguer


Avui la meteo pintava complicada. Ahir Montserrat estava ben nevat i fa rasca. I, tot i que les previsions diuen que el dia s'anirà aixecant, de moment el matí ha aparegut ben tapat. Cap a ponent es veia lluir el sol, així que, després de molts anys, hem decidit anar a Os de Balaguer.

En Ramon no hi havia estat mai. Jo sí, però la meva memòria no és prou bona com per recordar els detalls de com accedir-hi, però finalment, després d'algunes voltes, hem arribat aquí (41.873890, 0.712781). Arribant al poble, cal anar a la dreta, direcció Tartareu, i després en direcció a la Cova dels Vilars, per una pista en bon estat fins una esplanada al cim d'un turonet. Trobem un corriol que porta a la cova i, poc abans d'arribar-hi, una desviació que ens porta barranc amunt.

L'altra vegada vam estar al sector Tot un Plaer i ens hem encaminat cap allà per escalfar o, com a mínim, intentar-ho.

M'he posat a Els Primers Passos (V+). Com el seu nom indica, deu ser la primera via que fa tot Déu, perquè està recontrasobada. Entre la sobamenta i el fred, m'ha costat una mica! Principi vertical amb bon canto, un tram un xic més tranquil per afrontar el desploment, bon canto aquí i algun pas interessant per acabar d'arribar a la R. Amb bon sol segur que la cosa canvia, però avui no l'he gaudit pas!


  A la primera del dia, a poc més de 0ºC.

En aquest punt hem estat a punt d'abandonar, perquè estàvem escalant a 1º C i això només està reservat per als més fanàtics. Per sort ha semblat que es veia una mica el sol darrera els núvols... Hem esperat uns minuts i, oh miracle!, el sol ha sortit i ens ha convidat a quedar-nos.

Així que m'he posat a Borni (6a+), a l'esquerra de tot del sector, una via que no havia fet. El començament té uns passets de tibar-li, un ressalt vertical curiós, una bauma enorme, una tibada amb bon canto per la dreta per sortir de la bauma i uns passets finals de placa amb millor canto del que sembla. Interessant! 

 Tot i que el sol escalfa, la roca està glaçada i cal refer-se de tant en tant...

  En Ramon, superant la bauma.

Després d'aquesta ens hem posat a L'Esquena del Vent (6a+). Aquí hi ha un parell de seccions tibantoses. Una, a partir del primer desplomet, on cal anar primer cap a l'esquerra a buscar uns bons cantos i després cap a la dreta, a cercar una llastra diagonal. Més amunt podem reposar i estudiar el segon tramet. Pujo per deixar la cinta i baixo, torno a pujar per xapar i torno a baixar i finalment m'hi poso. Cal anar també cap a l'esquerra i fer un pas ben llarg per pillar una llastra. Aquí se me n'ha anat un peu, però he aconseguit refer-me! Per arribar a la R torna a haver-hi uns passos ben finets...


   A L'Esquena del Vent.

A continuació m'he posat a 2 Per 1 (6b) a la dreta de les anteriors, tot i que ja torna a estar tapat i fot un fred que pela. Trobem un primer desplomet que afronto un xic per la dreta, seguint unes taques de magnesi. Després ve un desplomet on tenim bon canto de mans primer, però cal pujar els peus a sobre sense gairebé mans... un pas de decisió! Aleshores quedes a la llisa placa final que ja em feia por des de baix: sembla que no hi ha res de res, llisor absoluta. Però hi ha una llastreta on hi ha posat totes dues mans -vull dir la primera falange d'alguns dits- i, buscant amb la lupa, he trobat un parell de rugositats pels peus que m'han permès anar a buscar una altra llastreta d'esquerra sense caure. Des d'aquí veig que em puc tirar a la cadena i apuntar-me-la, però en un esforç més, encara decideixo arriscar un pas més fins una llastra (aquesta ja bona) des d'on xapo la R amb dignitat. Buff!

 A 2 Per 1, el projecte del dia :)

I ara ja hem tirat avall perquè teníem ganes de no arribar massa tarda a casa. Entre que ens hem decidit, ens hem perdut i que la cosa queda lluny, la sortida no ha donat molt de sí, però hem escalat!

dissabte, 20 de gener del 2018

Sant LLorenç de Montgai, Formiguera: Calderilla i Virginia


Avui hem tornat a la Formiguera amb en Jordi. El primer objectiu d'avui era la Calderilla, oberta fa molt de temps i recentment reequipada. 

Ens mirem la primera tirada i en Jordi decideix que s'atreveix a posar-s'hi tot i que els comentaris parlen de bona castanya amb retruc i després pèndol. Doncs els comentaris no es queden curts, perquè jo he passat por fins i tot anant de segon... El llarg és d'anar fent fins al segon parabolt. Aleshores cal passar a l'esquerra sobre roca més que dubtosa i hi ha un passet prou finet. Després la roca no és que millori gaire, però es va fent millor i les xapes estan on toquen. Per si de cas, el Jordi estrenava una ceba ben grossa i l'ha posada -per treure pès, perquè no fa massa servei.

 Una vegada xapat el tercer bolt ja es pot respirar!

Al segon llarg s'hi veuen força assegurances, cosa que dóna moral. M'hi poso i aviat comprovo que em caldrà molta concentració! Hi ha passets fins i delicats i les assegurances no són a tocar. Ignoro el primer pitó, però no pas el segon, relativament prop del següent parabolt, però no s'hi val a badar. Entre que no és gens senzill i que la roca és un interrogant constant el llarg s'ha de treballar de valent. M'ha donat molta més feina que les teòricament més difícils Esther i Bonamassa de l'altre dia! Si hi hagués certesa de que tot aguanta, tibaries d'on fos i seria molt més senzill, però si vols assegurar has d'anar a buscar alternatives que no són massa bones... Pel camí he posat un alien groc i he llaçat una savina. A partir de la penúltima xapa la dificultat decreix i s'acaba arribant a la R2 amb soltura i, sobretot, alegria per la feina feta! Si la via es converteix en popular, cosa que dubto, després de que la gent vagi arrencant coses dia rere dia, d'aquí a 10 anys serà un llarg ben guapo. De moment... és guapo si vas de segon, suposo.


A la segona tirada. Cal finura, escalar i triar on agafar-se.

El tercer llarg surt flanquejant cap a la dreta, amb xapes visibles. Acabat el flanqueig trobem els primers (i únics) metres de roca excel·lent. Un xic més amunt, sort de la netejada recent que es veu que s'hi ha fet... Terreny més tranquil i anar fent fins al cim.

Després d'aquest flanqueig, roca bona!

Teníem intenció de baixar rapelant però al cim no hi ha anelles -a la resta de reunions sí. Total que hem anat cap a l'oest a buscar el que deu ser la reunió cimera de la Normal o de la de Lo Pep. D'aquí amb un sol ràpel de 60 metres ens hem plantat a peu de paret, havent de desgrimpar els darrers 5 metres sobre terreny fàcil.

Volíem fer la de Lo Pep, que es veu ben guapa, però hi havia gent, així que en Jordi proposa anar cap a la dreta de la paret a fer-ne una que ell no havia fet. Mirant per la xarxa, sembla que deu ser la Virgínia.

Ens plantem a peu de via i em poso al primer llarg (6b). Es veu exigent des del primer moviment i realment així és. Terreny vertical i mantingut tota l'estona! Confiava que la cosa afluixaria passades les primeres xapes, però no: un primer ressaltet, recuperar l'alè al peu del segon i mirar com sortir-ne airosament! La roca aquí és de meravella i els peus es queden allà on els posis, però s'ha de tibar de valent! M'atreveixo a treure el cap per sobre de la xapa i palpo arreu sense trobar res... coses del calcari. Poc a poc, mentre em vaig inflant van apareixen cosetes aquí i allà i aviat faig una apretada abans no em quedi sense forces i aconsegueixo sortir-ne! Després, des de la reunió, vaig algun canto bo que no veia venint de sota... Però estic ben content -i infladet.

 Exigent primer llarg de la Virgínia.

Em Jordi ha anat fent bé i després de reposar uns segons ataca el segon llarg. Comença finet, però més suau que el primer, fins a la zona de la panxeta on s'endevina que hi ha algun passet. Per sort, van sortint coses i és qüestió de tirar amunt, sobre terreny més senzill cada vegada. Aviat se'ns ajunta una via per l'esquerra i hi ha dues xapes a menys d'un metre en horitzontal. En Jordi no fa la reunió d'anelles que es troba aviat i segueix els 12 metres que manquen fins al cim. Uns metres completament prescindibles, sobre roca dubtosa que et fan haver de vigilar més del que voldries. No hem fet saltar res, però el so d'alguna presa era més que dubtós. Segurament és millor anar per la via xxx que se'ns ha ajuntat i que continua per l'esquerra -o bé rapelar directament perquè no ens perdem res! Nosaltres hem anat a buscar el ràpel de la Verd Glas i amb un ràpel curtet som a peu de via.

 Superar aquesta panxeta és el crux de la tirada. 
Apareix canto, però s'ha de trobar!

Aquí hem recollit trastos i hem enfilat el camí de tornada. 

Valoracions: Ara mateix, la Calderilla només es aconsellable pels amants de l'emoció que dóna la incertesa de la roca. A mi m'agraden les vies sobre bona roca, tant si estan equipades com si s'han d'equipar íntegrament -mentre això sigui possible. Però no tinc massa interès en jugar-me-la agafant-me de preses dubtoses, de les que la via en té a dotzenes. Com deia abans, una vegada hi hagin passat alguns centenars de cordades -a poder ser ben bastes, de les que tiben de valent- aleshores serà una via recomanable. La Virgínia és una altra cosa. Aquí la roca és immillorable al primer llarg, molt bona al segon i només cal anar amb compte al darrer. Pel que fa a la dificultat, el segon llarg de la Calderilla m'ha semblat més de V+ i el primer llarg de la Virgínia, més 6b que no pas 6a com sembla que li atorguen per aquí (no he trobat cap ressenya a la xarxa -actualitzo: aquí n'hi ha una de bona). Però com dic sempre, el que importa és la bellesa (o l'absència d'ella) de la via i els seus moviments, i això ja ho he explicat a dalt.

dissabte, 13 de gener del 2018

Cóctel de Formiguera: Chichos, Esther, Bonamassa i Aberroncho


Avui hem tornat a la Formiguera, a Sant Llorenç de Montgai, creuant els dits per la previsió de la meteo. Mentre ens acostàvem a Camarasa es veia el Montroig lluent al sol, però amb una banda de núvols emprenyadora que amenaçava de tapar-lo. Arribats al pàrking ja no es veia sol, el termòmetre marcava als voltants de 0 ºC, és a dir, ni fred ni calor ;) i ha calgut una bona dosi de moral per sortir del cotxe. Hem decidit canviar els plans originals i començar per Los Chichos que comença més suaveta i no és qüestió de tibar massa amb tot fred. 

Comença el Jordi amb el primer llarg, que té un passet de tibar una miqueta per superar un ressalt més que vertical (V). Abans i després, anar fent. Decideix empalmar el primer i el segon llargs i no ha tingut massa problema de ròssec, això sí, posant cintes llarguíssimes. El segon és d'anar fent (IV) amb roca dubtosa a estones, però ben assegurat.

 En Jordi, al primer llarg de Los Chichos.

Arribo a la R2 i continuo fins al peu del mur de dalt on proposo d'aprofitar l'avinentesa i fer el darrer llarg de la Esther. Cal dir que ara ha sortit una mica el sol i s'està la mar de bé! Dit i fet i m'hi poso. És un llarg xulo, tibantós (6a+) on cal posar-se bé i escalar entre els spits. Abans del primer spit he trencat un canto de mà, petit però que semblava més que correcte, el que m'ha deixat una mica d'intranquil·litat per la resta del llarg... Hi ha un passet llarg quan es redreça, per anar a buscar una xapa un xic a la dreta. Després, fins la savina es fa molt bé i per superar el desplomet final cal tibar una mica i buscar bé. Un xic per l'esquerra apareixen cantets prou bons que permeten sortir a dalt. La reunió queda en diagonal marcada a l'esquerra.

Decidim fer també la Joe Bonamassa (6b) i aprofitem el ràpel per posar-hi les cintes. M'hi poso ben concentrat i vaig fent. Al principi hi ha passets de posar-s'hi bé, els més delicats segurament al voltant d'una zona on sembla que hagi caigut una llastra. Després el terrenys es redreça, però normalment amb bon canto. Això sí, cal tibar-li i anar buscant bé. El passet més dur és a una zona on la placa és un xic més compacte i hi ha una franja bona d'esquerres i un foradet raonable de dretes per fer el pas. Abans del desplom final podem reposar còmodament i estudiar la sortida, on cal anar a buscar una llastra. M'ha semblat un llarg esplèndid, dels millors que he fet darrerament i el fet de que també l'hagi encadenat m'ha deixat una bona sensació!

Rapelem el llarg (30m) i amb un altre ràpel ens plantem a peu de l'Ester i decidim fer la Aberroncho a partir d'aquí (realment comença més a sota). El Jordi comença a buscar un parabolt i aviat se n'adona que la línia que segueix ens portaria més a la dreta. Ignorem quina via deu ser. Total, que fa una mica de flanqueig en diagonal a l'esquerra i enllaça les xapes de l'Aberroncho, que superen la placa que hi ha a sota de la reunió un xic per l'esquerra (IV+). Els darrers metres són els més interessants, la resta és una rampa amb poc interès.

 Arribant a la reunió de l'Aberroncho.
A sobre ja s'intueix el traçat de la via pel mur final.

Em poso al darrer llarg de l'Aberroncho (V+) que és el més guapo. Al principi és qüestió d'anar fent. Hi ha un primer pas per arribar a l'alçada d'una savina que jo estava llaçant quan he vist un parabolt a la seva esquerra. Ara ve un tram vertical, que demana mirar-s'ho bé, però on van apareixent cantells bestials que fan que aquests metres siguin un gaudi màxim. Una molt bona tirada! 

  
Dues vistes del darrer llarg des de la reunió cimera.

Des d'aquesta reunió acabem d'arribar al cim i baixem caminant. Es tracta d'anar seguint un corriolet que se'n va una mica amb tendència a l'esquerra. Aviat s'aixampla quan s'hi afegeix el camí que ve de la ferrata. El camí acaba portant a la via, que s'atravessa seguint una traça ben marcada que ens porta de nou al cotxe.

Sortint del cotxe teníem por de passar fred, però el dia s'ha comportat! Al final s'ha tapat del tot però fins aleshores hem tingut alguna estoneta de sol que ha servit per estar a una temperatura excel·lent. Un xic més de sol hagués estat de conya, però tampoc cal abusar! Com que en Jordi no porta càmera, no hi ha constància de la millor tirada d'avui, la Bonamassa. Que consti que és un mur fantàstic, i els de la Esther i la Aberroncho no són gaire menys. 


Per cert, la Paret de la Formiguera deu el seu nom a que sembla un formiguer de gent? Avui era un no parar! Constantment veies aparèixer gent per aquí i per allà! Però això mateix ha servit per conèixer gent nova, entre ells el Guti, un dels obridors més assidus! Salut i que la lesió del company no sigui res!

dimecres, 3 de gener del 2018

Estrenant l'any a Penya Senyal


Avui hem anat a fer esportiva a Penya Senyal amb l'Ernest, que tenia ganes de conèixer el sector. Jo hi havia estat alguna vegada el 2014 i 2015 i tenia algunes coses pendents, especialment a la banda de l'esquerra del tot on no n'havia fet cap. Per tant, ens dirigim cap allà i mirem què hi ha al menú per allà. Segons les ressenyes a la dreta de les quatre hi ha un 6a+ i decidim posar-nos-hi, tot i que la pinta que té és molt estranya. L'Ernest s'hi posa i s'ho mira i remira... i ha de penjar-se i estudiar-ho força. Finalment treu els passos... L'Ernest fa habitualment vies no d'un grau sinó d'una xifra més i decideixo provar-la en top-rope perquè se suposa que aquí jo he d'escalfar i no pas cremar-me. Fent contorsions considerables, amb alguna relliscada de peus i amb algun pas aleatori, dels que només fas amb la corda per dalt, em surt! La deixem muntada per després...

La primera del dia i ens rebutja sense contemplacions.

A continuació hem anat a la placa xula del mig, on jo havia deixat coses pendents fa més de dos anys i mig, que havia fet en top-rope aprofitant les darreres tibades del dia. Una d'elles és la #13 de la guia (6a+), que està amb spits, just a l'esquerra de la fissura. Aquesta ja és una altra cosa! Hi ha alejillos interessants, però com que porto un temps fent via clàssica no me'n sento, jaja. Segurament avui en dia se li hauria posat alguna xapa més, però es va fent tot i que hi ha algun pas delicat amb la xapa per sota dels peus...

 Alejes i spits rovellats, però la línia és ben bona.

També tenia pendent fer la De l'úter vingueren i de la via ens tragueren (6b). Només tinc apuntat que hi havia alguns passos durs però avui estava inspirat. M'he inflat una mica perquè hi ha continuïtat, però anant buscant i movent-se a dreta i esquerra quan toca ha anat sortint. S'ha de dir però que en algun moment et poses molt a prop de la via de l'esquerra i fins i tot de la que hem fet abans. Prou guapa i una bona injecció de moral!

 A l'Úter... s'ha d'apretar bé i moure's millor.

L'Ernest portava els deures fets i havia llegit que la Spirou 6b+ era una de les millors de la zona i s'hi ha posat. He vist que ho ha hagut d'anar lluitant, però malgrat tot m'he animat a fer-la des de baix i també l'he encadenat! Té alguns passos durs, però col·locant-te bé es troben punts on pots refer-te dels esforços. I així, anar fent, m'he plantat a sota el sostre. Superar-lo té un passet, per l'esquerra, on s'han de buscar peus no massa bons i amb presa xica de mans. Són orelletes laterals fins pillar un canto més bo que permet sortir bé.

 A Spirou, guapíssima.

 Superant el sostre de la Spirou. Per sort, abans es pot reposar a gust!

Per acabar el dia, hem tornat a posar-nos al primer 6a+... i hem fracassat tots dos! Jo per molt poc, perquè m'he estirat amb els peus un xic massa amunt. I l'Ernest perquè no arriba amb tanta facilitat al canto salvador. En tot cas, és evident que la graduació no quadra per enlloc! També veig clar perquè en Pep no m'havia portat mai a aquesta part: ell que s'ho coneix bé ja sap que no són especialment guapes...

Malgrat tot, m'han quedat molt bones sensacions, amb uns bons encadenaments que ajuden a la moral! El dia ha estat ventós de pebrots, per sort la temperatura era prou alta, que si no haguéssim hagut de tornar-nos-en.

dissabte, 30 de desembre del 2017

Paret de la Formiguera a Sant Llorenç de Montgai


No havia estat mai a St. Llorenç de Montgai i avui hi torno amb en Jordi! L'objectiu, fer Los 50 del Guti a la Paret de la Formiguera, que té bona pinta -la paret i la via.

Arribem al poble mentre les parets encara estan a l'ombra, així que toca passar pel bar, a fer temps i entrar en calor. Al cap d'una estona decidim que ja toca i ens acostem a l'aparcament. Ens posem els trastos i enfilem camí amunt, seguint les indicacions de la via ferrada. Passem la via del tren i anem baixant per trobar el començament de la nostra via, que queda avall i que encara està a l'ombra! Fa un fred que pela, però en Jordi no se'n sent i, com sol ser habitual, es demana el primer llarg de la via. Les ressenyes el graduen de 6b o Ao al principi, zona tranquil·la després i un tramet més durillo per entrar a la R1. Diria que les xapes estan posades per tibar d'elles perquè per fer-ho en lliure convindria que la segona estigués més a la dreta -o així ho he fet jo, fent caure alguna cosa amb els peus... senyal que no es fa gaire així. A l'alçada de la tercera xapa torna a haver-hi una apretada per posar-se sobre la franja. Amb la roca propera als zero graus gairebé no sóc capaç de distingir on m'agafo. Ha sortit després d'agafar-me a mirar-ho, però no és una entrada senzilla. Potser amb millor temperatura i/o després d'haver escalfat en un altre lloc milloraria una mica, però és un pas durillo. Després torna a haver-hi una mica d'equilibri per entrar a la R, però es fa millor.

El tram bloquero d'entrada. Val la pena anar per la dreta i
seguir la franja en diagonal esquerra fins pujar-s'hi damunt
però és dur!

A la R1 m'he de treure fins i tot els gats perquè tinc les puntes dels dits dels peus sense tacte i he de fer-hi un massatget... Aquí ja toca el sol i això és un goig que no té preu! La sortida de la reunió torna a ser un ressalt durillo. Des d'una orella es xapa la primera i després va sortint alguna cosa que permet anar fent. Però sempre penses que ja està i encara queda tomàquet durant una bona estoneta (6a+). M'he hagut d'esforçar per no penjar-me, però finalment m'he trobat en terreny més suau i he respirat. La via passa per una repisa on jo buscava la reunió perquè duiem una ressenya que marcava 25 metres... Però la via continua, per una placa que es redreça (IV+/V), esquivant trams de roca dubtosa com pot. Van havent-hi xapes fins que s'entra a la feixa intermitja (45 m).

La tercera tirada és un canvi de reunió però supera un ressaltillo on hi ha un parabolt. La quarta és una guapada. Té un començament vertical, finet i amb aire (6a), on has d'escalar, posant-te bé i anar intuint el millor camí. Se'n va cap una llastra a l'esquerra on he posat un alien i segueix a l'esquerra cap una savina. Ara estem en una planxa tombada, amb bon canto i algun alejillo al principi. Després ja només es tracta de gaudir de les formes de la roca fins arribar a la R, en dues anelles que ens serviran per rapelar.

Rapelem aquesta tirada (amb un sol 60 anem sobrats) i ens posem a la darrera de la de Los Chichos. És similar a l'anterior, més assegurada i més mantinguda (6a). Cal anar fent, aprofitant la roca i tibant d'alguna cosa xica en algun moment, però sense passar apuros excessius en cap moment. Molt bona tirada, sí senyor!

 Placa plaquera guapíssima.

Tornem a la feixa i ens plantegem si fer-ne una altra, però decidim que per avui ja n'hi ha prou. Queden pendents la Joe Bonamassa (6b) a l'esquerra i Esther (6a+) a la dreta, que es veuen guapes amb ganes!

Amb un ràpel de 45 metre ens plantem a peu de paret i només hem d'acabar de baixar uns metres fins al peu de via on hem deixat els nostres trastos.

Adjunto les ressenyes de Lo Gall de Ponent:

Ressenya de Los 50 del Guti.

Ressenya de Los Chichos.

Ha estat una matinal ben aprofitada, descobrint una nova paret i aquesta vegada amb l'escalforeta del sol -això sí, només a partir de la segona tirada! Tornaré!