dissabte, 22 de desembre del 2018

Tomàquets d'Amagatotis


Avui he sortit amb el Ramon i li havia proposat fer la Tomàquets d'Amagatotis que fa molt temps que tinc a la llista. Tenia clar que el sol no hi entraria fins una mica més tard, però confiava que el segon llarg ja el podríem fer a ple sol -i he encertat a mitges.

Ens hem plantat al pàrking força d'hora i hem estat una estona fent temps. Tampoc no feia un fred extrem, així que decidim anar fent, xino xano. El camí és llarg, en algun punt perdedor, i s'ha de pencar una bona estona fins a peu de via. Arribem escalfats però un airet que baixa del coll ens fa pensar que potser pringarem de fred. Malgrat tot, m'hi poso.

El primer llarg comença amb uns passos exigents, fins anar a buscar la primera xapa. Hi ha bon canto i al final no hi poso res perquè amb decisió s'arriba prou bé. Després hi ha un pitó i més xapes en tendència a l'esquerra. No estan juntes i s'ha d'escalar, però es fa prou bé. El llarg és força mantingut ben bé fins als darrers metres. He llaçat un parell de savines. La primera, que fa un xic de nosa per passar-la per sota, a l'alçada de la foto següent. La segona, a la llastra final que mena a la reunió. Bona tirada!

La primera tirada comença ben vertical.

Des de la R1.

Faré la via de primer, així que també ataco el segon llarg. Hi ha un spit rovellat a un metre de la reunió que d'entrada no havia vist i que protegeix el possible factor dos. Surto un metre per l'esquerra de la reunió i vaig seguint les xapes que es veuen. En un determinat punt no en veig cap més i decideixo anar direcció a una baumeta. Poso un bon tascó perquè sembla que hi hagi una excursioneta i aleshores m'adono que la xapa la tinc un parell de metres a l'esquerra. És que la via continua anant en diagonal a l'esquerra un bon tros encara! Després es va fent. Algun pas més fi, però en general hi ha canto. Passada la vuitena xapa, contant el spit de sortida de la reunió, la via va amb tendència a la dreta. Fets uns quants metres es pot posar un bon tascó. Després toca tirar amunt i en una franja es pot posar un bon pont de pedra. Jo hi he passat el cable d'un tascó. Des d'aquí ja es veuen les anelles de la reunió, en diagonal a l'esquerra.

A la R2 ja tenim el sol que ens escalfa.

La tercera tirada ja és més suau. Costa força veure la primera xapa, però finalment la veig i me n'hi vaig. Terreny verticalet, però amb molt bon canto. Anar fent i prou. Una bona excursioneta, seguint per un terreny arrampat i, quan es redreça, hi ha una altra xapa. Des d'aquí, anar fent metres fàcils en diagonal a la dreta. He posat un alien vermell. Cal anar direcció a la fissura del que serà la quarta tirada. La reunió són un parell d'anelles a terra.

La quarta tirada té un tarannà diferent. Suposadament hauria d'haver-hi un pitó al principi, però no hi és. Un tascó petitet queda a caldo i permet fer el pas d'entrada, vertical i de tibar-li, amb seguretat. Després he posat un Camalot #0.75 i més amunt un #2 que havia portat per si les mosques. Quan s'acaba la fissura es mosquetoneja un pitó, visible des de la reunió, i toca anar amunt, un xic per la dreta i les dificultats baixen ràpidament. He llaçat una savinota bastant seca i he continuat amunt, al final en diagonal a la dreta, fins trobar les anelles de la reunió cimera de la Tuaregs.

 Des de la reunió cimera.

Hem fet un ràpel fins la R2 de la Tuaregs. Des d'aquí un altre ràpel llarg fins al terra.

La via és molt bona. Molt recomanable! Escalar-la amb bona temperatura deu fer-la millor encara. Jo he tingut els dits freds al primer llarg, però no m'he glaçat. Tampoc a la R1, que hi tocava l'ombra. L'hora bona per anar-hi ara a l'hivern ha de ser a partir de les 12 o així, però és el que té voler ser a dinar a casa! 

De material jo portava parxís d'aliens, els tricams (que no he posat), tascons i els camalots #0.75 i #2. I bagues savineres, que no faltin. Hagués pogut llaçar algun merlet, però no m'ha calgut.

dissabte, 15 de desembre del 2018

La Mòmia. Haus-Estrems


Fa uns dies l'Ernest em va dir que avui havia quedat amb un company per anar a la Haus de La Mòmia, una via de la que havíem parlat i que jo tenia a la llista de pendents des de fa moltíssims anys. Per la raó que sigui, va quedar sense fer a l'època dels 80 i la majoria de companys ja l'havien fet. No abunden gaire els que tenen ganes de fer-la i menys els que volen repetir-la. Per tant, quan en Jordi em va dir que no podia sortir em vaig afegir amb l'Ernest i en Josep.

L'Ernest i jo, amb l'objectiu al fons.

Es tracta d'una via amb fama merescuda de ser exigent. Jo ho tenia molt clar i ho continuo tenint. Per sort, l'Ernest estava ben animat a fer el segon llarg i, per tant, jo no havia de preocupar-me massa.

Arribem a peu de via i ens preparem els trastos. Començo jo i ataco el primer llarg. No és difícil però no és IV, com indiquen les ressenyes, ni farts de vi. Cal anar amb compte i posar alguna coseta si no et vols jugar una nata de campionat. De fet, després de les pluges poden haver-hi sorpreses. A mi se m'ha trencat una crosteta que semblava ben bona, per sort sense conseqüències.


Al primer llarg. Més intens del que sembla.
 
En Josep, arribant a la R1.

L'Ernest es posa al segon llarg. Des d'on l'asseguro (un spit a terra i un burí ronyós) no veig com progressa, però en Josep sí perquè s'ha mogut fins a sota la fissura. I al·lucina veient els esforços que fa l'Ernest per progressar. Em comenta que no l'ha sentit esbufegar mai tant com avui i es comença a preocupar per quan sigui el seu torn... De fet, quan l'Ernest arriba finalment a la reunió després de força estona barallant-se amb el llarg, en Josep decideix posar fi a la sortida, despenjant-se fins al terra. Seguirem l'Ernest i jo, doncs.

L'Ernest ben empotrat al principi del llarg. Jo he anat més per fora.

Canviant de banda, al primer parabolt.

Quan encaro el segon llarg veig l'encastament en tot el seu esplendor. Intento progressar per on diria que ha pujat l'Ernest però no me'n surto. De fet, no aconsegueixo ni girar el cap perquè el casc no em deixa. Després d'un parell d'intents sense èxit ho encaro per l'exterior, per fora de la pedra blanca que molesta a la paret de la dreta. Un parell de passets de decisió i aconsegueixo posar l'esquena a la paret. A partir d'aquí toca anar reptant amunt, fent força amb tot el que es pugui. Superat el pas inicial es va fent raonablement bé, però s'han de tenir ben posats per anar a buscar el burí primer i el parabolt que està un xic més enllà. Quan hi arribo toca girar-se fins posar l'esquena a La Mòmia, però fer-ho té la seva gràcia. Trobo la manera de fer-ho al cap d'una estona de provar alternatives. Realment la paret de la llastra té alguna presa de peu que ajuda força a anar progressant, tot i que la cosa està força polideta! Fins i tot hi ha un canto punxegut que té la punxa ben aplanada a base de fotre-li els gats a sobre! La qüestió és que, a partir d'aquí es pot anar fent raonablement bé. Esbufegant de tant en tant, això sí. De fet, jo m'he parat un parell de cops a fer un glopet d'aigua (et pots deixar de mans en alguns llocs) i refer-me. Però malgrat tot, arribo a la reunió ben baldat. I l'Ernest em comenta que ell hi ha arribat igualment fet caldo. La major part del llarg l'he fet empotrat i només als darrers metres he vist més còmode sortir en díedre: abans la paret és força llisa i no sé si compensa. En tot cas, quan he acabat de fer-lo he pensat que no hi tornaria pas mai. Ara, quan ho escric, encara m'hi podria animar algú... Dec estar boig!



Fent el segon llarg de segon. A la dreta, uns que fan la CESA amb qui ens creuarem.

Tiro la següent tirada amunt. Es veu una xapa ben amunt i cal escalar una mica per arribar-hi. Abans he posat alguna cosa, crec que un alien. Després es va tirant amunt per la llastra. És possible posar alguna cosa, si en portes. Hi ha qui aconsella portar tascons només, però si es porta algun friend del #2 o del #3 segur que es posa la mar de bé. En fi, molt millor seguir el sentit comú que no pas el que recomana segons qui. Trobem una reunió ronyosa on podem aprofitar una xapa i la reunió bona a sobre la primera llastra. Aquesta reunió està ocupada per una cordada de tres així que tiro amunt, a buscar una xapa ben allunyada. El terreny no és complicat, però cal vigilar. Entremig poso un bon tascó, després xapo el spit i arribo a la reunió a sobre de la llastra ampla. Des d'aquí recupero cordes. Quan es tensen, surt el tascó que he posat i va a parar a la reunió ocupada on sembla que li fa nosa a algú i aquest algú aconsegueix enviar-lo avall amb alguna maniobra que no aconsegueixo imaginar. Tot això sense dir ni ase ni bèstia. En fi, sort que no era un friend...

Tercer llarg, molt més suau.
 
Arribant a la R3.

Des d'aquí surt l'Ernest en bavaresa fins una altra reunió més incòmode però amb anelles i d'aquí cap a la dreta, a encintar un bon merlet i canya amunt. Després toca anar a buscar una fissura cega on es pot posar alguna cosa prou bona. El company ha posat un alien, però n'entraria algun més. Aviat som al cim!

Creuo el cim fins a buscar el cable gruixut que ens porta fins a la instal·lació de ràpel. Des d'allà veiem en Josep, que ens ha portat els trastos (i les meves bambes) fins a peu de ràpel. Per retornar a baix decidim anar cap a l'elefant i ens emboliquem una mica abans no trobem el camí que ens interessa, però en poca estona som a Sant Benet on fem una xerrada ràpida amb el guarda i tirem avall.


El ràpel, ben fotogènic des d'aquí!
Ha estat una matinal intensa! El dia ha estat una mica tapat i hem hagut d'escalar amb tres capes de roba, cosa que no és l'ideal, però què hi farem. De material convé portar unes quantes cintes -nosaltres hem anat justets. Tot i que hi ha ha poques assegurances, tampoc no cal passar-se! Portàvem el parxís d'aliens, camalot #0.5 i #0.75 i un joc de tascons. En algun lloc del tercer llarg hagués posat un tricam a caldo i un friend del #2 o del #3 diria que hagués quedat molt xulo en algun lloc. Al segon llarg, que és el xungo, no crec que calgui ni que es pugui posar res, en tot cas, que ho porti el segon de cordada per als altres llargs. No hem portat motxilla ni res, tot a l'arnés i a les anelles del costat, res al darrera -només el magnesi en el meu cas i ni això l'Ernest. Jo m'he cansat d'espatlles, empotrant. En Josep ens ha fet unes fotos magnífiques. Gràcies, llàstima que no ens hagis pogut acompanyar fins dalt!

diumenge, 9 de desembre del 2018

La Vinya. Èlia + esportiva


Avui en Jordi només podia fer una matinal en sentit estricte, així que hem decidit anar cap a Berga, a fer una via a la dreta de la zona d'esportiva de La Vinya, la Èlia, una alternativa tipus plan B que pot servir per entretenir-se sense massa pretensions.

Arribem d'hora, però el sol ja fa una estoneta que toca la paret perquè avui la boira ha estat poc extensa i concentradeta a la part més baixa -sort, perquè ha glaçat i sense sol la cosa hagués estat un desastre... Enfilem cap al sector d'esportiva de La Vinya, passem pel peu de les vies i anem fins a l'extrem dret on trobem l'esperó per on circula la via.

Comença en Jordi. Als voltants del segon clau hi ha un pas tonto, d'aquests de decisió. Més amunt el terreny es torna més senzill però després es redreça i es torna prou exigent. Com ja va dir en Gatsaule, no sembla cinquè. Això sí, és el llarg més guapo de la via... i amb això ja està tot dit.

En Jordi al primer llarg de la via.

Dia d'anticicló amb Montserrat al fons.

La segona tirada comença més fineta, amb uns passos de flanqueig. Després s'ha d'anar buscant i colpejant la roca, a veure com sona -i no sona massa bé. Amb compte, perquè després de les pluges els blocs que componen la via podrien moure's, vaig fent i de cop s'acaba el llarg, amb una rampa fins la reunió. Deu fer uns 15 metres o 20 a molt estirar.

Entrant a la R2.

El tercer continua seguint la cara plana de l'esperó. Les xapes són al mig, però al costat dret hi ha el fil de l'aresta, amb blocs i bon canto i la via convida a anar bastant per aquí. Anar per la placa resulta fins i tot forçat tot i que hi ha alguns passos ben guapos. Malauradament la cosa dura poc i aviat hi ha la reunió.

L'esperò, estret, de la tercera tirada.La placa és guapa, però l'aresta convida molt.

El darrer llarg és gairebé l'excusa per anar a buscar els ràpels. Flanqueig sobre repises, un ressalt sense massa interès i seguir flanquejant. Trobem una reunió de la que pengen cordes fixes cap a la canal de la dreta. També veig una línia lluent de xapes que puja directe per la placa. Però les anelles de ràpel estan bastant cap a l'esquerra.

 Uns ocellots a la zona on acaba la via.

Quan arriba en Jordi li mostro la nova línia i li dic que probablement valgui la pena rapelar per la línia que s'ha acabat d'obrir. És d'hora i podem fer-li un intent... Des de la nostra R4 rapelem dos llargs de la nova via. El darrer llarg es veu guapo. Però el de sota està ple de sorra encara i decidim no ficar-nos-hi. El primer, també està sorrós encara. Segur que els aperturistes encara hi faran alguna feina de neteja. Quan la donin per bona, segur que serà una via ben guapa.

També hem vist que s'estan equipant algunes vies a la dreta de la Èlia. Una d'elles segueix una línia de fissuretes i es veu ben guapa i molt avançada. A veure què en sabem els propers temps, perquè pinten prou bé.

Com que tenim temps, encara fem un parell de vies d'esportiva que jo no havia fet. Primer la El Pedra Queda Aprop (6a) i després Cristi Quin Corpus Tens (6a+). Totes dues són molt guapes. El Pedra té uns passos curiosos per superar una panxeta i també per arribar a la reunió, amb una bona estirada fins a una bústia salvadora. La Cristi és contínua, amb passets de mirar-s'ho a la fissura, al flanqueig, a l'arribada de la reunió... En resum una via llarga i molt recomanable. Ha estat curiós fer esportiva amb doble corda...


A El Pedra Queda Aprop.

A El Cristi... una bona via de continuïtat.

El resum seria: la via Èlia serveix com a complement o pla B (o C) per una matinal ràpida. El terreny és el que és i la via, ben trobada i equipada no pot millorar el que hi ha. La via que s'està obrint a l'esquerra té pinta de ser molt bona. I les de la dreta també apunten maneres. S'haurà d'estar al cas!

dissabte, 1 de desembre del 2018

Same + Good Joint a la Falconera


Avui hem decidit fugir de la boira de l'interior i anar a cercar el bon temps a la costa. L'objectiu, una combinació que m'havia fet arribar en Jordi fa uns dies, la SAME i la Good Joint a la Falconera.

Arribem a peu de via i hem de demanar tanda: ja hi ha dues cordades al davant. Per sort, l'espera és curta i en Jordi enfila darrera el darrer i empalma els dos primers llargs de flanqueig per no saturar la R1. Després tiro jo i he de buscar una mica la continuació més lògica. Per sort, veig un pitó a la vora d'unes palmeretes que indica el camí a seguir. De seguida trobo tres ponts de roca, cosa que indica reunió.

Des de la nostra R2 (R3 original)

Tira en Jordi rostolls amunt, a buscar una coveta i d'aquí a un replà on la via abandona el flanqueig i comença la vertical i, amb ella, l'escalada.

Seguim flanquejant per la SAME.

M'hi poso jo, recordant la ressenya del Joan Asín que deia tascons petits / micro-friends. Efectivament, després del pitó rovellat hi ha una fissureta que admet un tasconet perfecte. Una mica més amunt hi ha un burí que segurament no aguanta ni el seu propi pes, però té un pont de roca al costat, tot això en una placa ben xula. Aviat toca anar una mica a l'esquerra on trobarem un pitó i, de seguida, la reunió. Tirada curta però xula.

Arribant a la R5 de la ressenya. Aquí ja s'ha hagut d'escalar i apretar una mica.

Des de la R veig que hi ha un burí al mig d'un tram ben vertical o lleugerament desplomat i em pregunto si, potser, la Good Joint va realment per aquí? He dibuixat el possible recorregut en tram discontinu sobre la ressenya del Joan Asin per si algú pot corroborar-ho.

En tot cas, en Jordi em cedeix el següent llarg i m'hi poso com indica la ressenya. Primer ascendim un xic per flanquejar després, a buscar un pitó sortit al mig d'un esperonet. Entremig he posat un parell de coses. El flanqueig és aeri i curiós. Anant bastant baix no m'ha semblat difícil, però al company li ha costat fer-lo més directament. Després del pitó he encintat un bec per protegir el possible pèndol del segon. Després es va pujant per un díedre guapo, on es pot posar el que calgui. La reunió, ja visible des de l'anterior, és ben aèria, al fil d'un esperonet.

Al flanqueig aeri de la sisena tirada.

La següent tirada té tomàquet. La sortida jo l'he feta recte amunt, en comptes de per la dreta com van fer en Asín i companys. Es posa un friend ben bo abans de xapar el primer parabolt de la tirada. Després toca apretar fort, seguint la fissura i protegir el crux amb un alien vermell que queda perfecte. Uns passos en bavaresa i aviat et pots posar prou bé per posar un bon tascó que després ha costat de treure sense destasconador. Una contorsió i es xapa el segon parabolt.

A partir d'aquí la ressenya marca una lleugera tendència a la dreta i la foto dels companys indica un fort flanqueig a la dreta. Jo he tirat una mica recte amunt a posar un alien groc i em mirava la continuació recte amunt. Però es veu molt dura... M'ho miro i m'ho remiro i no m'atreveixo. Una mica a la dreta llaço un bec i torno a mirar-m'ho... sense èxit. El terreny és vertical i hi ha un tros on cal tibar bastant i fins i tot m'inflo. Baixo repetidament fins un punt on estic bé i em vaig mirant un maillon uns 6 o 7 metres a la dreta. No pot ser que s'hagi de flanquejar tant, em dic. Però com que no me'n surto recte, ja estava a punt de protegir el flanqueig quan faig el darrer intent recte amunt.

I aquesta vegada he anat trobant la forma d'anar pujant i superar la petita panxa que em barrava el pas. Aviat poso un camalot groc a caldo i un altre friend més amunt. Miro amunt i aquí veig que el terreny ja es torna suau. Dubto si fer una reunió aquí però vaig fent i em trobo per casualitat un pont de pedra i més coses: la reunió cimera de la via!


Vista des de la reunió cimera. La via original va per l'esquerra de la foto (dreta 
segons la via). Jo m'he capficat a sortir recte...)

En Jordi, ja fora de les dificultats al darrer llarg.

Total que hem fet una variant directa, que empalma els dos darrers llargs (actualització: segons comenta en Luichy, aquest és el recorregut correcte). M'he pres la llibertat de dibuixar-la sobre el croquis del Joan Asín. El pas m'ha semblat més dur que la resta de moviments del llarg, però sembla la continuació lògica. El flanqueig tan marcat de la via original (i una reunió penjada sobre un únic burí a reforçar) només es pot explicar pel desig d'anar a buscar el díedre final, que nosaltres no hem fet. 

Des d'aquí ja ens hem tret els trastos i hem anat a buscar la carena. D'aquí es pot anar a esquerra, cap al pas de la Mala Dona o a la dreta, a carenejar. Nosaltres hem anat cap a la Mala Dona i a buscar el túnel de tornada al pàrking. 

Foto de la piada d'en Joan Asín. En comptes de flanquejar a la dreta, hem tirat recte amunt.


Ressenya (en verd) de la variant feta. En discontinu, una possible entrada directa.

Al final hem fet la via en 6 tirades, empalmant els dos primers llargs de flanqueig i amb la variant que ajunta els dos darrers. Ha estat una matinal ben agradable, amb solet que, finalment, ens ha deixat escalar ben calentons -a primera hora amb el plumes posat, però. De trastos val la pena portar un joc de tascons, el parchís d'aliens i friends fins al camalot #2. El #3 no l'hem fet servir. Algú comenta que és per reforçar la R que no hem fet. El nostre darrer llarg és el més difícil, amb diferència, i sols té dues xapes als llocs estratègics. La resta és de bon protegir, però s'ha de fer. Majoritàriament s'està ben posat per fer-ho.

dissabte, 24 de novembre del 2018

Estereotip al Serrat dels Monjos


Avui en Jordi em proposa d'anar a fer la Estereotip perquè el cos no li demana massa estrès. Es tracta d'una via oberta per ell mateix, Jordi Martínez, amb la col·laboració d'un company, Antoni Aymamí. Per tant, vaig amb el millor guia possible, tot i que ell opta per no dir-me res del grau de la via. Jo no he vist la ressenya, així que vaig a vista! Això, i el fet que em deixa tirar de primer tota l'estona, fa que acabi gaudint un munt de la via.

Per variar, aquests dies ha estat plovent molt i tenim dubtes de com trobarem la via. Des de lluny, sembla que podrem anar fent excepte a la part de dalt... Ja veurem.

Començo el primer llarg amb un passet de decisió i aviat em puc posar en un replanet. Cal anar amb compte de no posar els peus sobre fang o mullena i vaig tirant en díedre. Després toca passar cap a la dreta amb un pas curiós. Un alejillo en terreny suau i un muret on s'ha de fer una apretadeta però que surt prou bé. Aquí hi ha una mica de mullena però es passa prou bé. Per acabar d'entrar a la reunió, un friend, l'únic que portem (seguint indicacions del pare de la criatura), ens ajuda a entrar amb confiança a la reunió a la dreta. Tirada variada i guapa!

Des de la R1. El peu de via al límit de la boira.

Esquivant la mullena després del ressalt del primer llarg.

El segon comença un xic per l'esquerra de la reunió, a anar a buscar una xapa que es veu força amunt. S'hi arriba bé malgrat que sembla més complicat. Trobem un terreny verticalet, amb presa que deixa anar pujant amb certa confiança. Uns metres més amunt es pot tornar a posar un bon friend abans de la següent xapa. A partir d'aquí, aire i anar tirant amunt amb terreny d'anar fent, però desitjant que no es peti res... Una xapa ens marca el punt on cal començar a flanquejar cap a l'esquerra fins a la reunió, al peu d'una gran llastra.

Un flanqueig ens porta fins la R2.

La tercera tirada comença en placa fineta, ignorant de moment la fissura fins que en un moment convida a recolzar-hi l'esquena i avançar en empotrament. Després el terreny s'ajeu, i es pot llaçar una savina abans del darrer parabolt que marca el camí que ens acaba portant a la reunió. 

A partir d'aquí toca recollir corda, posar-se les bambes i anar pujant esperons de roca. Qui vulgui fer el senglar també pot anar per la vegetació fins arribar al peu de la quarta tirada, que va un xic per la seva dreta, seguint una fissureta.

Aquí es pot llaçar alguna savina i posar el friend que portem fins arribar a la reunió en terreny un xic més tombat.

Dificultats decreixents per arribar a la R4.

La cinquena tirada comença per una placa molt compacte i rentada, on hi ha alguns passets delicats, però que es deixen fer. Després toca anar pujant, no saltar-se un pitó que està a la fissura i passar a la placa de la dreta que... avui està molla. Aquí m'he hagut d'esforçar bastant, perquè hi ha uns passos de certa finura i convindria treballar en adherència -que avui no és possible. Apreto força el cul però aconsegueixo arribar a la lleixa horitzontal, xapar i flanquejar a la dreta fins la reunió sense ensurts.

La cinquena tirada fa un flanqueig que dóna aquestes vistes.

En Jordi, sortint de la mullena.

La darrera tirada és la cirereta del pastís. Comença ben vertical, amb canto suficient, però cal encertar-lo i tibar-li. Surt bé, però sense sobrar gran cosa! Seguim recte amunt fins que la via flanqueja a la dreta en un terreny força finet. Cal mantenir els peus baixos i aleshores surt prou bé. Després s'ha d'entrar en un diedret amb roca dubtosa i seguir amunt en terreny cada cop més tombat i menys agraït pel que fa a la roca.

Des de la darrera reunió fem un ràpel de 60, que ja havia emprat un altre dia per baixar de la Alba oi?

Vista del ràpel des del peu del quart llarg.

La via m'ha agradat. Està molt ben trobada, cercant la millor roca cosa que no sempre és senzill aquí al Serrat dels Monjos. Llàstima de la mullena a la cinquena tirada, però això li ha afegit un plus de tensió que no ha estat malament. A la xarxa circulen algunes ressenyes variades pel que fa a graduació i material. La via està pràcticament equipada, però és interessant portar un link cam vermell (si no recordo malament) que podem posar als llargs 1, 2 i 4 i alguna baga savinera. Pel que fa a la graduació: L1 V+, L2 V, L3 V+, L4 V, L5 V+ i L6 6a+. Compte amb el ràpel, que fa 60 metres i un xic més! Després d'aquí cal anar buscant la baixada cap al torrent fondo. La via és ràpida i agradable de fer.

dissabte, 10 de novembre del 2018

Carboneres


Avui no tenim gens clar on anar. La pluja ha estat caient darrerament i, tot i que avui promet treva, tenim dubtes... Finalment hem encarat el cotxe cap al Berguedà, però quan ens acostem a Berga veiem que la ciutat està coberta per la boira, i més amunt també. Ens acostem a Queralt i allà estem al caire de la boira i temem que aquesta comenci a pujar... Total que anem cap als Rasos, que així assegurem estar per sobre la boira, fins a Carboneres.

El company, en Jordi M. no hi ha estat mai. Jo hi havia estat una vegada fa molt de temps, tant que no està ni al blog, però sabia que hi havia vies noves. Avui no porto la guia perquè la idea no era pas acabar aquí fent esportiva, però finalment aconsegueixo que me les enviïn al mòbil i així ens situarem una mica. 

Abans de rebre la info, em poso a una via que té pinta de ser senzilla i la continuaré cap a dalt. Diria que hem combinat la President Evil (IV) i la És Millor un Ossu (6a). En aquesta combinació el més complicat és entrar a la reunió, en adherència guapa.

A la primera del dia.

Després hem fet la #7 fins dalt (6a). Aquí hi ha una entrada ja més interessant, una superació de sostret guapa i una placa final molt bona. Bona via!

Al sostret de la #7. Jo l'he encarat pel mig i surt igual de bé.

Després hem fet la Toc de Gràcia (6a) perquè és de les poques que estan seques. Pas bloquero a l'entrada i després té alguna xapa allunyada cosa que no s'entén gaire. Hi ha un pas curiós per superar el ressalt i després m'he quedat sense veure la xapa que queda a la dreta. Més amunt, xapes abundoses fins la R. Equipament una mica curiós en total.

Al ressalt desplomat de la Toc de Gràcia.

A continuació hem fet la veïna de la seva esquerra, Canta-les-hi (6a+). Entrada bloquera també (més dura que l'anterior) un pas durillo per superar el sostret i anar fent fins la reunió. Semblant a l'anterior però ben equipada.

Al moviments d'entrada de Canta-les-hi.

Després ens n'hem a anat cap a la dreta, on hi ha anat una cordada de tres i ens han dit que les vies estaven seques. Un d'ells és un escalador berguedà del que em sona el nom, però no el recordo ara que escric això. Ells estan a la dreta de tot i nosaltres ens posem a Bàrbara Trash (6b). Aquí hi ha una mica més de feina. Primer una zona on cal muntar-s'ho bé a uns metres de terra. Després una altra apretada -i aquesta forta- a la penúltima xapa, si no recordo malament. Aquí s'han de pujar peus en adherència, un xic per l'esquerra, i anar a agafar un bec invertit amb l'esquerra. Després, bavaresa amb bon canto. Ha sortit, però he hagut de desgrimpar un cop per veure la seqüència bona -i m'he inflat una miqueta.

Al crux de Bàrbara Trash.

A continuació hem fet la Drak Inerte (6a)+. Suposadament més senzilla que l'anterior, però m'ha semblat gairebé igual de difícil. Un parell d'apretades fan que t'ho hagis de mirar d'allò més bé. A la segona m'he quedat pillat sense poder xapar i he estat una bona estona movent-me a poc a poc fins trobar una pose acceptable. Després, anar fent fins la R.

A Drak Inerte.

La zona m'ha agradat força. Quan hi vaig ser fa temps em va semblar que les vies eren estranyes. Difícils i estranyes -i curtes. Les que s'han obert ara són raonables, xules i algunes de ben llargues. Penso que encara hi podré fer alguna altra visita! També m'han deixat un bon gust de boca, tot i que calia controlar la mullena en algun punt. I han sortit totes a vista, cosa que també s'agraeix! I el dia ha estat la mar de bé, tot i que feia fresqueta i al final s'ha tapat una mica...

divendres, 2 de novembre del 2018

Coll Roig


Aquests dies hem estat enviant missatges i al final ens reunim en Xevi el Jordi i jo amb intenció d'anar a Coll Roig. Jo no hi escalat mai i en Xevi molt poc. Per contra, en Jordi les ha fet totes, però no li importa repetir-ne alguna.

Arribem a Montgrony sense dificultats, però a partir d'aquí hi ha una riera que travessa el camí degut a les pluges dels últims dies. Per sort, el cotxe d'en Xevi se'n surt sense despentinar-se i podem anar tirant amunt. Trobem restes de neu a banda i banda, però podem aparcar a Coll Roig sense massa entrebancs, buscant una zona neta sota d'un arbre gran.

Neu a l'aparcament. I dia tapat. Podrem escalar, però no en les millors condicions.

Seguim un corriol que surt en direcció a la paret. Trobem marques de color cridaner que ens indiquen el camí a seguir. En un punt cal seguir un tancat amunt i més endavant travessar-ne un altre per acabar arribant a peu de paret per l'extrem dret del que seria la part esquerra de la paret total. Aquí hi comencen diverses vies, però gairebé tot regalima. La via de més a la dreta sembla que es deixarà fer i en Xevi enceta el llarg.

En Xevi, enfilant-se per la via més seca. El nom no el sabem pas...

Es tracta d'anar fet, amb bon canto i assegurances abundoses, com a mínim al principi. Després el llarg se'n va un xic cap a l'esquerra a seguir una fissura cridanera que es veu des de baix. Aquí s'ha d'apretar una mica més i en Xevi fins i tot posa alguna coseta per assegurar la jugada. Es tracta d'una tirada llarga que ens porta a sobre del primer ressalt. Aquí ens posem les bambes perquè s'ha de seguir una canal que està ben fanguinosa. Les possibles continuacions es veuen totes molles i anem amunt fins al peu de la Dersu Uzala.

A la Dersu Uzala el començament, que és d'adherència, està moll. El faig jo amb l'ai al cor i després d'haver-me agafat a la primera xapa. Després es deixa fer, també amb l'ai al cor fins agafar bon canto. Aquí ja es fa bé tot i que és una mica vertical. Després, festival i amunt fins la R, marcada per una corda fixa que ve per la dreta.

 Adherència dubtosa a l'inici del llarg.

 Per sort, aviat es pilla canto.

Es puja una mica bosquet amunt fins al peu de la darrera tirada, que fem per la Patxaran Litraco, que és d'anar fent excepte un passet interessant més vertical. Aviat som dalt de la paret i investiguem la baixada perquè la memòria sembla que té alguna llacuna. Finalment fem un ràpel una mica mal posat: una sola anella i a sobre per dins d'un díedre amb un començament no molt agradable amb la mullena que hi ha avui.

La baixada és entretinguda perquè hi ha neu, però aviat som novament a peu de paret i decidim fer el primer llarg d'alguna altra, que deu ser la Patxaran Litraco. Ara, finalment, surt el sol i podem escalar amb una mica més de comoditat...

Em despenjo d'aquí, els companys la fan en top-rope i enfilem el camí de tornada. El dia ha estat tolerable i hem pogut fer uns metres de roca.