dissabte, 14 d’agost de 2021

Dent d'Orlu. Pink Floyd

Avui hem dormit a Ax-Les-Thermes amb la idea de fer una via a la Dent d'Orlu, on jo no havia escalat mai. Ens llevem d'hora i ens acostem a la zona d'aparcament. Es deixa la carretera a l'alçada d'un càmping i aleshores hi ha un bon tros de pista, practicable però força irregular, fins que s'acaba. Allà hi trobem una bona colla de cotxes aparcats, n'hi ha de més matiners que nosaltres!

Fem l'aproximació amb fresca, encara. Fins a una determinada alçada on, de cop, l'aire es fa calent tot i que encara no hi toca el sol. Fa una bona pujada i arribem a la bifurcació ben suats.


A la bifurcació. A la dreta, el camí d'ascens. A l'esquerra, cap al collet i d'allà a la paret.

Descendim lleugerament cap al coll i, quan hi arribem, veiem la paret davant nostre. He de dir que la visió decepciona força perquè tot plegat sembla una rampa sense massa interès. La realitat és una mica diferent, però sols una mica...



La "paret". Una rampa que no deixa de tenir el seu interès.

Hi ha unes quantes cordades enfilades ja. Nosaltres volíem fer la Fleurs de Rhodo, com gairebé tothom! A aquesta via hi ha una cordada enfilada força amunt. A sota, una altra cordada que està començant. Precisament aquests tenen una caiguda al primer llarg i el que va de primer acaba cap per avall amb l'esquena contra la paret. Encara ara està analitzant què li ha passat, perquè més amunt el veiem escalar amb solvència...  I, a banda d'aquests, una parella que tenia intenció de fer la Fleurs i que canvia de plans cap a la Supersé. A l'esquerra, una cordada força amunt ja i a la Pink Floyd, una altra també força amunt.

A la vista del panorama decidim posar-nos a Pink Floyd, ni que sigui perquè és un dels nostres grups favorits. Pugem una mica i entrem per la vira i ens preparem. Aleshores, la primera cordada de la Fleurs abandona en un pas difícil i decideixen que vindran darrere nostre.

Començo jo i anirem alternant llargs amb el Pep. L'escalada és molt diferent que la d'ahir a Le Pujol. La paret és molt tombada i és força més senzilla, amb passets on s'ha de trobar el gest de tant en tant. Sovint et trobes pujant com si caminessis, simplement recolzant les mans. A vegades toca esforçar-se una mica. En general, l'escalada se'ns ha fet avorrida, però ha estat una bona experiència! Fem les 10 tirades en unes tres hores i mitja, un ritme que no està malament. La calor és suportable, tot i que el sol toca de ple. Avui és el dia del pic de calor a la zona i jo portava tres litres d'aigua per si les mosques. Me n'ha sobrat un. Malgrat el sol, corria una mica d'aire i es podia aguantar. De fet, millor que ahir a l'altra banda: ahir estàvem més baixos i enclotats!



Jo mateix, començant la festa!


En Pep al primer llarg.

 
 
Fotos diverses, de tirades difícils de distingir unes de les altres.


De tant en tant, trobem algun passet que li dóna salsa a la cosa.


Més fotos de la via...

A la part final la Pink Floyd i la Fleurs de Rhodo s'ajunten. Per sort, nosaltres som els primers i no ens fem nosa amb ningú. Val a dir que els nostres perseguidors, els que han baixat de la Fleurs, catalans també, s'han esperat a entrar a les reunions a que nosaltres fóssim fora i no ens hem fet nosa en cap moment.


Darrer llarg. Podria ser un rostoll, però està prou ben trobat, també!

Al cim tenim unes vistes espectaculars! Allà coincidim amb gent que ha pujat per la via normal. Ha de ser una excursió prou interessant, perquè les vistes cimeres s'ho valen.


Vista des del cim cap a la vall d'Orlu. Les Enfants de la Dalle surt al collet i continua per l'aresta de l'esquerra. Teníem ganes de fer-la algun dia, però segurament no ens n'han quedat ganes.

Els dos protagonistes...


Baixant, mirant de nou al cim. És prou xulo com a cim! Val ben bé una excursió.

D'alguna forma sorprèn que aquesta paret tingui tantes vies obertes, totes elles (o gairebé) parabolades de dalt a baix. Fan pinta de ser totes molt similars, si bé és cert que, per exemple, la Fleurs té clarament alguns passos més interessants que la Pink Floyd.

A la baixada, en Pep va al seu ritme i jo tinc ganes d'arribar a baix, a buscar ombra i refrescar-me així que ens trobarem al cotxe. Abans, li dono la meitat de l'aigua que m'ha sobrat per si les mosques. De fet, pel camí, en Pep té una rampa i encara ha d'agrair que li porten una mica més d'aigua... A baix, tots dos tenim ganes de remullar-nos i parem en un rierol, no tan xulo com el d'ahir, però suficient com per refrescar-nos. A Ax-Les-Thermes farem un bon gelat -la cuisine està fermada- i enfilem el camí cap a casa.


divendres, 13 d’agost de 2021

Orlu, Le Pujol

Amb en Pep hem fet una escapada d'un parell de dies cap a la zona d'Orlú, amb la idea de fer una via a la Dent demà dormint a Ax-Les-Thermes i aprofitar el dia d'avui per fer una vieta a la zona de Le Pujol.

Al final penjo una ressenya de la zona, indicant el que volíem fer, en verd, i el que vam fer, en groc.

Per arribar al sector, cal anar fins la Maison des Loups i seguir carretera amunt. En un punt trobarem un caminet a mà dreta que porta a un pontet sobre el rierol. Vol dir que ens hem passat i hem de tornar enrere uns 300 metres i aparcar en un aixamplament que hi ha baixant a mà dreta. Baixem una cinquantena de metres a peu i veurem un corriolet que surt per la dreta i s'endinsa al bosc. Fita i marques de pintura. Es van seguint les traces de camí fins a peu de paret, amb una bona pujada. Suem de valent!

A peu de paret toca localitzar les vies i ens costa força perquè no hi ha cap referència gaire clara. A la dreta de tot ens sembla que comença La Basero, però no és així i resulta que ens posem a Le Pich.  

Començo jo sobre terreny granític d'adherència, cosa a la que no estic gaire acostumat. Suposadament ha de ser un 5b, però en algun lloc faig equilibris dels bons, agafant-me de nyapes minúscules i confiant en els peus. Al lloc que trobo més complicat després m'adono que he errat i calia anar per l'esquerra. Tot i això, ens hem posat a un 5c+, que ja encaixa una mica més. La reunió és en un replanet, travessant un petit bosquet.


Al primer llarg. Tombat, però exigent!

En Pep ataca el segon llarg. Segons la idea original hauria de ser 5b+ és a dir un punt més difícil que el que hem fet. Realment, però, ara estem a La Fajol (6b). Curiosament coincideix que també aquí a la R1 hi ha una bifurcació de vies, com a La Basero... Comença en Pep i ha de penjar-se i tibar en A0 en diversos llocs. Després posa un friend en un alejillo i es planta a sota d'un ressalt d'on no s'atreveix a sortir. Baixa i m'hi poso jo.


En Pep, lluitant el segon llarg...

... i jo, més o menys al mateix lloc (aiaiai).

Els primers passos em surten però fent filigranes i dient aiaiai. Arribo on s'ha quedat en Pep i m'ho miro i remiro per diversos llocs. Finalment m'atreveixo a fer l'apretada que cal per superar el pas i em quedo en terreny difícil encara fins la propera xapa. Després la cosa sembla que es suavitza fins on penso que hi ha la reunió... però no! Veig una xapa a sobre d'un sostre: la via continua per allà. Ara ja tinc clar que no estem a la via correcta i penso que arribaré a la xapa i em despenjaré, perquè no tinc ganes de tibar com un animal sense saber on em poso.

Però quan arribo a xapar, veig que podré sortir del sostre amb relativa solvència i decideixo continuar. Després ve una placa amb bonyets prou bons i hi ha xapes, sense abusar, però sense passar excessiva por. I arribo a la reunió havent encadenat un llarg molt exigent. Consultant el croquis ara ja veig on ens hem posat, un llarg guapo, però molt exigent i amb airet entre xapes.

Quan arriba en Pep li plantejo les opcions que tenim i decidim continuar per Le Pich (de la que n'hem fet una variant): queda un llarg de 5b+ (enllacem ja amb la quarta tirada de Le Pich) i un de 6a (la cinquena de Le Pich i quart llarg per la nostra combinació.


En Pep, fent el sostret del segon llarg.

En Pep es posa al 5b+ i el treu amb solvència, malgrat un pas cabronet que hi ha per superar un ressaltillo lleugerament desplomat. Però quan veu la tirada següent no ho veu gens clar!


Anant a buscar la 4a tirada de Le Pich. Al ressaltillo.

Hemos venido a jugar, que es diu, així que em poso al darrer llarg (6a). Uns passets d'equilibri fins xapar el primer bolt de la zona difícil i toca treure-li l'entrellat al que ve, que és més que vertical. Jo he resolt tibant amb esquerra d'unes nyapes fins que, estirant-me a tope, he pillat una fissureta/llastra de la que he pogut tibar en bavaresa. Ara ve una zona atlètica però amb bon canto. Després venen alguns moviments d'equilibri i algun ressaltillo delicat, però el més difícil és l'estirada del principi.

Aquí toca esforçar-se per pillar la fissura/bavaresa de sobre.


A les darreres dificultats de la via.

Hem passat una calor de mil parells de c... A la primera reunió em cremava el casc (blanc) quan el tocava. El mateix passava amb els mosquetons de les cintes! Brutal! Després, més amunt, ha començat a córrer una mica d'aire de forma que el casc ja no cremava. Però hem suat la gota gorda, tot i que portàvem aigua a dojo. Al darrer llarg, la roca es notava cremant. A la primera reunió m'he anat despenjant uns metres avall fins tenir ombra dels arbrets mentre en Pep lluitava amb el segon llarg. I, per sort, la reunió cimera també està a l'ombra, si no, hagués mort.

Baixem amb tres ràpels segons el croquis que adjunto a sota, tunejat de la web del CAF.

Per arribar al peu de la via que volíem fer originalment caldria pujar uns metres resseguint la roca, grimpant uns passets fins un replanet. Si un s'hi fixa, allà hi ha tres espàrrecs de parabolt rovellats, que potser indiquen les tres vies que comencen allà, la #11, #13 i la #15, segons la web del CAF. Però comencen més que juntes! Com a referència, a la #7 es veu penjar una baga esblanqueïda... 

La calor que hem passat ens fa aparèixer dubtes sobre el pla de demà, la Dent d'Orlú, però ens hi posarem igualment! Un cop tret el material, aprofitem el rierol que passa a la vora per banyar-nos en un tollet. Com canvia la cosa després d'aquesta remullada! És la diferència entre estar viu i estar mig zombie!


diumenge, 8 d’agost de 2021

Vilada, després de molts anys

Avui ens n'hem anat a a Vilada amb en Pep. Feia molts anys que no havia estat aquí, i sols hi vaig fer una visita. I recordo que el Pep P. em  va suggerir Can Marieta com un sectoret ben xulo. Coincidia amb les intencions del company així que ens hi hem acostat, amb alguna vacil·lació pel camí ;)

Hem començat per Pallaringa (6a), una línia llarga i guapa, vista des de sota. I la veritat, és que no decepciona en absolut! Un viot, que obliga a tibar una mica però. A la part de dalt, les assegurances allunyen una mica, cosa que li afegeix un puntet... De fet, en un punt ni tan sols veia cap on havia d'anar... En Pep l'ha encadenada anant des de baix, cosa que ha estat una alegria particular per ell, que li tenia l'ull posat!


En Pep, encadenant Pallaringa.

Després ens hem posat a Puta Reunió (6a) just a la seva esquerra. L'entrada és bloquera i s'ha de tibar molt, és molt dubtós que la graduació hagi de ser la mateixa que l'anterior... Després, és qüestió d'anar fent, amb tendència cap a l'esquerra. La guia parla de 5 assegurances, la realitat és que probablement en calen el doble. Té una entrada curiosa a la reunió, que segurament li dóna el nom a la via. Però després d'entrar-hi quatre vegades, acaba sent fàcil i tot...



Després del bas bloquer de Puta Reunió.

A continuació ens hem posat a Jamel (6a). Començament normalet i després toca atacar un desplomet. Jo ho he fet de la manera més complicada possible, segurament, creuant-lo de dreta a esquerra mentre anava tibant de valent. Després la cosa es suavitza i ja està. Crec que és bastant més difícil que la primera, també.


Jo mateix mirant el desplom de Jamel.


Al desplom de Jamel. Toca fer-lo per l'esquerra, com fa el company!

A continuació, hem fet la de la seva esquerra, Via Làctea (6a+). No recordo haver tibat de forma excepcional a enlloc, però sí que crec recordar que és més contínua, amb dificultats no despreciables fins més amunt.


A Via Làctea. Algunes tibades en lateral porten a l'èxit.


En Pep a la mateixa via.

Baixant he posat algunes cintes a La Foradada (6b) i m'he estat mirant els passos. El suficient per decidir que li faria un pegue en top-rope, anant a la reunió de les vies anteriors. Ha estat una bona decisió, perquè aquí s'ha de tibar de valent a diversos llocs. No dóna treva fins molt amunt on la cosa es posa més fina i, a sobre, les xapes el posen a can pixa... L'he encadenat d'aquesta forma, però no em motiva provar-la des de sota!

Quan hem fet la primera via m'he mirat una mica Nenes del Cul Plomat (6b), pensant que seria una via factible. M'he mirat algun pas, per si les mosques, però veient el pa que hi donen per aquí, avui he decidit que no calia fer més pegues, no fos cas que tingués algun disgust... Així que hem plegat trastos i ens n'hem anat cap a casa. Bones vies, dures, però molt bones. I, a sobre, a l'ombra, cosa que s'agraeix en dies calorosos...


dijous, 5 d’agost de 2021

Tatxant a l'Aguda Gran

Avui hem quedat amb l'Ernest per una sortida de tarda i li he proposat de tornar a La Nou, que l'altre dia ens hi va quedar feina pendent.

He començat escalfant amb quelcom suau, com Arrufanassos (V+). Vieta d'anar fent però que té un pas tècnic i fi pel mig. Segurament amb una mica de neteja d'algunes herbetes (baixant ho he intentat) hi hagi algun bon canto més disponible...

A continuació ens posem a Menú Serrano (6b) per seguir escalfant i, en el meu cas, per tatxar-la, si es deixa. Avui s'ha deixat! Amb la seqüència clara sols és qüestió de fer la tibada que cal i ja està. Més amunt m'he trobat amb un pas que l'altre dia em feia mandra, molta mandra: Has de tibar d'una canaleta vertical amb esquerra mentre fas adherència. Avui no m'ha fet mandra i no ha costat. És el que fa tenir al cap la forma d'escalar a cada sector! Com canvien les coses quan vas mentalitzat!


L'Ernest, escalfant a Menú Serrano.

Atacant la Menú Serrano, l'Ernest em llança la galleda d'aigua freda: muntarà el darrer pas del 7a!? Resulta que el darrer dia acabàvem a la R de Menú Serrano, però el 7a té la seva pròpia reunió... i un pas delicat per entrar-hi!!! Per tant, encadenada la Serrano provo el darrer pas per si de cas...

A continuació sí, és el torn de Depotistes! (7a). He dubtat de si fer una altra via per escalfar però com que he provat algun pas mentre baixava del 7a, decideixo que estic prou escalfat per fer-la.

El primer ressalt surt sense problemes, controlant els peus per posar-los al lloc que toca de la franja de sortida i fent una apretada en adherència, similar al pas tonto de dalt de Menú Serrano. A la zona intermitja, la pujada des de la regleta d'esquerra surt molt bé, sense problemes. Els passos següents, cap a la dreta per bona presa, perfecte. La remada llarga en adherència surt sense problemes i el darrer pas difícil bé: esquerra bona i allargar dreta fins a una llastra-nyapa de dretes, pujar els dos peus una mica i moure'ls a esquerra agafat d'un bidit rom i pillar bon canto. Reposar i atacar el darrer pas, nou d'avui: Aquí toca posar el peu esquerre amb punta mirant avall fent-lo servir per acostar-te a la roca fins pillar un bon canto d'esquerra. Moure peus i reunió. Un altre 7a encadenat! Mira que costa col·leccionar-ne...





Jo mateix, encadenant Depotistes!.

Baixant, aprofito per deixar muntada la Sopar d'Empresa (6c) i quan torna a ser el meu torn, m'hi poso en top-rope però. El començament és idèntic al 6b+, amb l'agonia corresponent. Després es bifurca i la meva se'n va cap a la dreta. El que cal, però, és seguir recte amunt. Aquí jo m'ho he mirat i remirat eixarrancat de mala manera, pujant peus centímetre a centímetre fins pillar un forat raonable per l'esquerra. Baixant he vist que el que cal és mantenir esquerra als forats de baix, dreta a una pinça a la zona gris de tacte estrany i peu esquerre a una rampeta inclinada que permet arribar al forat més còmodament. Després s'han de moure els peus a la dreta aprofitant una repiseta. Després ve un pas estrany, molt estrany: mà dreta amb un dit abraçant un pont de roca i pujar peus en adherència. Un moviment de decisió estrany! Continuar per la mena de díedre, per la dreta i al final sortir a l'esperó. Aquí jo ho he trobat senzill, però l'Ernest hi havia suat, diu...

Pujant m'ha semblat molt difícil, però havent matitzat el crux la veig factible un altre dia.




Fent Sopar d'Empresa en top-rope. Ha sortit a vista, lluitant però!

L'Ernest ha anat fent el seu propi escalfament, amb la Menú Serrano (6b) i La Palmera (6b+) que li ha permès provar còmodament Dolor Terapèutic (7a+). Després d'estudiar-ho per darrer cop, s'hi posa des de baix i l'encadena malgrat alguna agonia a la part baixa i una altra a la part final. Felicitats, bou! 




L'Ernest, encadenant Dolor Terapèutic

Per acabar el dia, em poso des de baix a La Palmera (6b+) i l'encadeno. La part de baix i el crux central els havia provat en top-rope, sent comuns amb el 6c, i la part final ha sortit, simplement posant-hi ganes! (No hi ha fotos d'aquesta). Avui hem fet una bona tatxada i cinc pegues, que no està gens malament.


dimarts, 3 d’agost de 2021

Aguda Gran, La Nou

Avui hem fet una visita de tarda a un lloc nou (per a mi), La Nou. L'Ernest hi va estar fa uns dies i hi té projectes i a mi m'agrada conèixer nous indrets.

He començat amb Taral·lirot (V+), a la dreta de la part de dalt de la Cara Est de la Aguda Gran. Via d'anar fent, amb un tram central, en díedre, on t'has d'esforçar una mic.


Escalfant a Taral·lirot.

Després d'aquesta, toca continuar escalfant amb Menú Serrano (6b), no hi ha més opcions. Aquí hi ha força més feina. Començament d'anar controlant, després toca un flanqueig després d'haver pujat a buscar una vireta horitzontal i ens plantem a una zona més desplomada del que sembla. Aquí toca fer una bona tibada d'una aresta amb la dreta i pillar alguna cosa bona per l'esquerra. A vista no he vist el canto per l'esquerra i he hagut de desgrimpar per reposar, ja una mica inflat. Al final m'he penjat. N'he sortit sense massa dificultats. Després toca anar escalant, amb alguns passos d'adherència -o no, perquè es veuen marques allargades de gats, típiques de quan se'n van avall. S'ha d'apretar bastant, potser és que no estava prou escalfat.


Aquí s'ha de tibar bastant ja... un bon 6b.

A continuació l'Ernest es posa a La Palmera (6b+). Jo opto per fer-la en top-rope i ha estat bon decisió. Hi ha una zona delicada al tram de baix, on sembla que la millor opció és anar per la dreta de les xapes, mig en bavaresa sobre uns laterals de dretes i peus en adherència a la placa llisa. Després ve un tram senzill i comença el crux. Es tracta d'un díedre molt tècnic (i llis). Poc a poc vas fent moviments que et permeten guanyar alçada, amb mans força dolentes, molt dolentes de fet. Però curiosament acabo sortint-ne... La tensió que portava segurament és del tot innecessària perquè no ajuda en res i cansa molt, però no he sabut fer-ho millor. Ve un tram suau i l'entrada a la reunió torna a tenir el seu què. Sembla que hi ha d'haver bons cantos, però no. Jo he resolt tibant de laterals a dreta i esquerra i apretant bastant. Si ves fos, aquí fracasses! Surt tota, però és un projecte dels bons!


Contorsions i levitacions impensables és el que cal fer a La Palmera.

Després l'Ernest s'ha barallat amb Dolor Terapèutic que, segons l'actualització de la guia, és 7a+ però 7b segons altres fonts. Al segon pegue ha demostrat tenir-la controlada, a punt per una altra visita!


El company, a Dolor Terapèutic.

Aprofitant la reunió del 6b, jo li he fet un parell d'intents en top-rope a Depotistes! (7a). Al segon pegue l'he encadenat i me l'apunto com a projecte. Té un tram delicat al principi. La clau està en posar els peus a una franja, el més a l'esquerra possible. Des d'aquí, uns passos d'adherència tibant en lateral de roms però que surten miraculosament. Després ve un tros senzill i un ressalt. Aquí jo aconsegueixo estirar-me un munt fins pillar un regleta suficient per pujar peus i trobar canto suficient. D'aquí toca anar una mica cap a la dreta, a buscar un forat boníssim tot i que els peus són justets. S'acaba pillant una franjeta bona i aquí ve un altre crux. La gràcia és estirar mà dreta, creuant, fins pillar una nyapa. Pujar peus a unes merdes i pillar un foradet rom amb esquerra i posar peu esquerre en franja prou bona. Aquí ja s'acaba.


M'he barallat a Depotistes! i la veig factible...

Hem decidit plegar però encara hem tingut un problema amb un nus que s'ha fet a la corda... L'Ernest ha hagut de tornar a pujar un trosset pel 6b fins poder estirar l'altre cap... Coses que passen!

El sectoret no dóna molt de sí, però permet alguna altra visita encara. Hi tornarem!

diumenge, 1 d’agost de 2021

La Vinya

Avui hem sortit amb en Mario i en Pep. Ens havíem plantejat cerca l'ombra en un dia d'agost, però els ruixats d'ahir i la fresca d'avui ens han fet canviar de plans i hem decidit anar a la solana de la Vinya, sobre Berga.

Els companys fa temps que no hi han estat i jo hi tinc alguna cosa pendent. Així que tots gaudirem! Comencem per la més senzilla a l'esquerra de tot, un quintu divertit (no pas quart!) que es deixa fer bé.


Fent Per la Canalla, que és el que som!

A continuació ens posem a la via de la seva dreta, Mandonguilles de Burilles (6a). Aquí ja s'ha d'escalar, sobretot controlant bé els peus... El més dur és al principi de tot, però és mantingut fins la tercera xapa o així.


Ambient hivernal a Mandonguilles de Burilles.

Després ens hem posat a Super Guapo (6a+). Entrada tensa i després sols toca gaudir. Un viot llarg, i super-guapo!


Jo mateix (a dalt) i en Mario, gaudint de Super Guapo.

D'aquí hem anat avall, que jo volia fer la Teula Trencada (6b+). La guia la marca de dificultat igual (6b) que Super Guapo però hi ha una distància infinita! De fet, l'havia fet fa temps i em vaig haver de penjar. Avui ha sortit, però l'he hagut de lluitar! Començament amb peus justos, després alguna tibada amb bon canto i un passet ben complicat per posar-se a sota el sostre. Jo l'he vorejat una mica per dalt, però en Pep ho ha fet després seguint la línia "natural" amb èxit també. Una vegada pillada la bavaresa, venen uns metres més suaus. Després es torna a redreçar i hi ha un altre pas ben curiós, aprofitant la fissura per la dreta i pillant alguna cosa acceptable per l'esquerra fins xapar. Per mi té un plus fixe, així com Super Guapo té un minus.


Encadenant, avui sí Teula Trencada.

Aprofitant que la reunió queda a prop, li he fet un tast a Super Pepe (6c+) en top-rope. Començament més suau que a la Teula, fins a sota el sostre. Jo l'he superat ben bé de recte, pillant una canaleta lateral amb la dreta per posar-me a sobre des de la banda dreta. Aquí comença una placa preciosa, on s'ha de treballar de valent. Després de mirar-m'ho crec que el més eficaç és anar un xic per l'esquerra fins pillar una llastreta-regleta salvadora amb l'esquerra. I després, crec que toca agafar les dues busties-gotes d'aigua primer amb dreta, venint en diagonal  des de baix a l'esquerra, canviar de mà i pujar peus a muerte. Si cal, ajudar-se amb alguna merdeta i remar a tope fins una llastreta-regleta de dretes bona que permet sortir del tràngol. He vist els passos, però encadenar-la serà un altre preu...



Fent, en top-rope, Super Pepe.

Els companys han optat per no fer res més així que hem enfilat avall, amb un poker de vies ben xules que ens han alegrat el matí. Pel que fa al clima, a estones semblava que estàvem a la nord de l'Eiger! Bromes a banda, hem escalat en màniga curta però a l'hora d'assegurar calia una rebequeta per no quedar glaçat. Qui ho hagués dit, a l'Agost en plena cara sud!