dilluns, 10 d’abril de 2017

Nino Nino i El Forat de la Pera a Lo Peladet de Rubies


Fa uns dies l'Ernest em va proposar d'anar a Rubies a fer un parell de vies i avui ens n'hi hem anat. Arribar al poble de Rubies és un procés llarg perquè la pista no està en massa bon estat anant amb turismes, però no té massa pèrdua: Sortint de Vilanova de Meià agafem el trencall que porta a la Roca Alta i només és qüestió d'anar tirant amb paciència i habilitat per esquivar els entrebancs.

Arribem al poble abandonat i contemplo el paisatge. L'Ernest ja ha fet una bona colla de vies per aquí (de fet, n'hi manquen poques), però per mi és la primera visita i em situo. A la paret encara hi toca l'ombra i també podrem fer l'aproximació fresquets. Quan pensàvem que estaríem sols, mentre ens anem preparant arriba un altre cotxe amb uns coneguts que se'n van a treballar a la seva nova via, però no ha aparegut ningú més.

Nino Nino

Decidim que començarem per la Nino Nino i anem localitzar el peu de via, cosa que fem amb èxit. Ens ho fem a sorts i em toca començar a mi. La via comença enfilant-se per una placa un xic arrampada a buscar un clau visible. Abans poso un tascó per si un cas. El llarg es va fent bé i sorteja el sostret un xic per la dreta en un pas de roca més compacte. Més amunt una xapa protegeix un passet de decisió (d'apretar-li força), fins agafar un bon canto. Més amunt tenim un díedre d'anar fent que es deixa protegir bé i cap al final cal anar a buscar una xapa que queda inexplicablement a la dreta en mig d'una placa on torna a haver-hi una apretada en adherència.

 Xapant el ressaltillo del primer llarg.

El segon llarg comença a buscar un clau un xic a l'esquerra. Després una xapa a sota d'un sostret i una altra un pèl a la dreta que té restes d'abandonament. Explicable, perquè la següent xapa queda a uns cinc o sis metres i no hi regalen res. Una de les ressenyes sembla que indica que cal anar una mica a l'esquerra. L'Ernest tira més o menys recte i poc a poc va guanyant metres fins aconseguir xapar. A partir d'aquí la dificultat potser baixa una mica però no pas l'alegria entre xapes, que obliga a exercitar el coco. La R2 queda a sota del sostre.

 A partir d'aquí comença l'Ernest comença l'excursió...

La tercera tirada comença amb un flanqueig espectacular cap a la dreta. Es troba una xapa a sota el sostre i una altra un xic per sobre amb una baga que ajuda a xaparla. Una més -per aquí hi ha el tram difícil del llarg- i després cal buscar-se la vida: em sembla que podré posar un camalot del 0.75 però quan estaria còmode ja puc tirar un tros més fins una savina que porta una baga incoporada. Uns passos més i s'arriba a sota un desplom on una xapa protegeix una apretada atlètica. Hi ha ganda, però s'han de pujar els peus sobre el desplom amb decisió. Una baga que penja d'un clau permet fer la sortida amb tranquil·litat. En comparació amb l'anterior, aquest llarg està prou ben equipat. Pel que fa a la dificultat, és més vertical, però no pas més difícil que els anteriors -pel meu gust, al menys.

 Al flanqueig del tercer llarg. Un moviment més en lateral i, després, amunt!

La quarta ja és més suau. Comença anant a buscar un clau visible ben amunt, seguit d'una xapa. Després la via va a passar per l'esquerra i per sobre d'una savina i supera un ressaltillo per un diedret visible des de la reunió. Trobem algun passet al voltant de la primera xapa i un altre per sobre de la savina. Després és qüestió d'anar fent.

 La quarta tirada, en lleugera tendència a la dreta.

La darrera comença anant a buscar un sostret fissurat on un camalot groc queda a caldo. Després és qüestió d'anar gaudint, una mica a la dreta, on trobarem alguna assegurança més i es pot posar alguna altra cosa també. A dalt no hi ha reunió i improviso alguna cosa en un bon bec de roca i un alien de fortuna.

 Superant el sostret de la darrera tirada. Més espectacular que difícil.

Fem la fotocim de rigor, que contrastarà amb la que farem unes hores més tard i per això la penjo aquí. Mentrestant se'ns acosten unes cabres que deuen tenir gana perquè se'ns acosten i fins i tot em llepen la mà, però no tenim res per elles!

 La primera fotocim...

Les cabres (i jo).S'han acostat fins a llepar la mà.

Baixem a peu de paret i entremig fem un mos per recuperar forces i tornar a omplir les ampolles d'aigua perquè ara té pinta de que el sol apretarà sense pietat. 

El Forat de la Pera

D'aquesta via només en portem una fotografia amb el recorregut aproximat, sense ni tan sols les reunions. Després d'algun moment de dubtes localitzem el peu de via i l'Ernest es posa mans a l'obra mentre jo l'asseguro buscant mitja ombra de mig matoll: fa una calor espantosa. Per sort, un xic més amunt ens tocarà l'aire i la cosa serà més suportable.

El primer llarg comença anant a buscar una savina que es llaça bé i més amunt es pot posar un tascó abans d'anar a la cerca de la primera xapa, indret on hi ha una apretadeta coincidint amb el canvi de direcció, ara un xic cap a l'esquerra. Després ve un terreny més suau i torna a haver-hi un passet en un tram de roca mes compacte. S'aprofita una mica el fil d'una aresta que voreja una fissura incipient i aviat s'arriba a un parabolt i pitó on deduïm que hi ha la R1.

Surto de la reunió a buscar la xapa que hi ha a sobre el sostret. Hi ha una excursioneta però es fa prou bé com per no haver-hi de posar res més. Superat el sostret ve una placa compacte, amb les franges horitzontals característiques. En algun punt la següent xapa queda molt lluny i toca decidir-se: apretar o aturar-se entremig a posar algun friend. Acabo fent la primera opció: uns passos delicats i aviat es troben bones franges que permeten acabar d'arribar a la xapa sota pressió psicològica intensa. Més amunt trobem un pas bloquero d'adherència i presa ínfima que em (i ens) costa una mica de llegir. Després d'uns metre més, s'acaben les dificultats i les xapes. Ara cal anar pujant una dotzena de metres per terreny més amable però un xic trencat on es pot posar alguna cosa. Un llarg boníssim, difícil i intens, dels que deixen bon gust de boca -una vegada superats!

 L'espectacular placa del segon llarg.

El tercer llarg torna a ser d'una gran bellesa. Més vertical i amb més canto que l'anterior, amb assegurances variades però properes llevat d'algun punt on cal posar alguna cosa. Trobem algun passet més delicat a la vora d'un petit sostret on es va un xic a l'esquerra, però més senzill que a la tirada anterior. Entre que no portem ressenya i que, segurament, anem un xic despistats, no fem la reunió on toca, sinó que l'Ernest va tirant fins que li canto que queden cinc metres de corda i acaba fen la R3 al gran arbre al costat del que deu ser l'autèntic Forat de la Pera. Segons la ressenya de l'escalatroncs, la reunió queda un xic a la dreta, segurament on les xapes allarguen i l'Ernest ha posat algun tascó. Jo anava seguint la corda i tampoc no he vist res :)

 L'Ernest, encarant el guapíssim (i llarg) tercer llarg. Fem gairebé 60m fins l'arbre del forat.

 El Forat de la Pera (?).

Des d'on hem fet la reunió toca anar cap a l'esquerra a trobar un parell d'expansions que protegeixen el pas per posar-se damunt el desplomet. Més amunt, un parabolt al peu d'un diedret sembla indicar que la via va per allà, cosa que vol dir tirar a cegues per un desplomet suau sense que es vegi clara la continuació! Poso un friend a un bon bec al final del diedret i, liant-me la manta al cap, tiro amunt. Desploma, però hi va havent bon canto, sort! I uns metres més amunt es veu un pitó que confirma que no he errat l'itinerari, cosa que no tenia gens clara. El terreny convida a anar un xic a la dreta i uns metres més amunt hi ha una reunió que decideixo no fer. Tiro amunt, doncs, i trobo un parell d'assegurances, poso alguna cosa i, finalment, encara trobo una savina llaçada que torna a confirmar que estic en bon camí. Per variar, aquí sí que hi ha una reunió cimera digne i en poca estona som tots dos al cim en 4 llargs i contemplem les columnes d'aigua que estan caient a Terradets i que no sabem en quina direcció avançaran...

Cel amenaçador a la segona fotocim.

Haver-nos despistat amb la (manca de) ressenya ha tingut doncs la seva part positiva, perquè haurem guanyat uns minuts. També ens ha permès anar completament a vista, tant pel que fa a grau, com a material. L'Ernest va a treure el cap on els tres oberturistes encara estan treballant i els avisa de la negror que ells no veuen: a la paret hi continua fent un sol que enamora. Nosaltres tirem avall sense més conseqüències que unes poques gotes de pluja.

Feia temps que no feia dues vies en una sola jornada i això m'ha fet recordar aquelles èpoques en què les jornades d'escalada eren gairebé de sol a sol i arribaves ben baldat al lloc de dormir per tornar-hi l'endemà... 

L'indret m'ha agradat moltíssim i m'han quedat ganes de tornar-hi. L'Ernest ja les ha fet gairebé totes i, per tant, tocarà buscar un company que tingui a) ganes i b) un vehicle apte per arribar a aquest indret...

Pel que fa al material, nosaltres hem portat un joc de tascons, el parchís d'aliens, camalots 0.5, 0.75, 1 i 2. També portàvem un joc de tricams que no hem fet servir però que podrien haver substituït algun friend. Això, una dotzena llarga de cintes (algunes d'extensibles) i alguna baga savinera permet anar tranquil sabent que podràs posar el que vulguis on vulguis. Pel que fa a logística, hem deixat una motxilla a prop del camí de baixada per menjar i rehidratar-nos i n'hem portat una de petita per la càmera i una mica aigua (que s'ha agraït a cada reunió). I a partir d'aquesta època de l'any valdrà la pena aprofitar les primeres hores, quan el sol encara no toca de ple. Quan ho fa, agobia si no corre l'aire.