Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alpinisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alpinisme. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 d’agost del 2023

Cavallers, Pic de Comalestorres (2812 m)

El meu cos no està fet per escalar quatre dies seguits. Així que avui tocava una activitat diferent... En principi, hauria d'haver estat descans actiu, però al final ens hem fotut una bona pallissa, amb més de 1000 metres de desnivell, pujant al Comalestorres des de l'aparcament de baix. Si a algú li interessa el track, està aquí.

L'excusa era conèixer l'aproximació i el descens per si algun dia ens posem a alguna de les agulles de Comalestorres... A la pràctica ha estat una bona patejada que ens ha portat a un cim dels que no es deuen fer gaire perquè no és un dels clàssics.

Ha estat una activitat xula, molt més cansada del que ens havíem proposat i amb força caloreta. No estic acostumat a fer aquests desnivells, segons el track 1100 metres de pujada i 1100 metres de baixada en només 3.5 km d'anada i 3.5 km de tornada (!?) i això em donarà agulletes per uns quants dies, jejeje

divendres, 3 d’agost del 2018

Vallhivierna


Avui he portat la Clàudia a fer el seu primer 3000. Hem anat també amb el seu xicot i la Rosa, sortint i tornat a casa en el dia, el que suposa un bon pal de cotxe afegit a l'activitat alpinística pròpiament dita.

Deixem el cotxe a la presa de Llauset i enfilem el camí que voreja el llac. Hem anat seguint el camí que porta al nou refugi. Quan el veiem a sobre del torrent, hem seguit pel torrent i l'hem creuat més amunt. Després el camí s'enfila a l'esquerra. Aviat arribem a un estany penjat.

 Sortint a la fresca. Vorejant el Llac de Llauset.

 Impressionant mirador a l'Ibon de Llauset (?).

Seguim les fites que ens aniran acostant a l'objectiu, passant molt al sud de l'Estany "Chelat", en una zona on cal anar cercant bé les fites. Aquí trobem alguna curta pala de neu que creuem sense problemes, tot i anar amb bambes.

Seguim camí amunt fins l'aresta cimera, amb un ambient de muntanya aeri i impressionant. A més, el dia ens acompanya absolutament. Anem crestejant i aviat som al cim del Vallhivierna (3067 m).


  Avançant per la cresta cimera cap al Vallhivierna.

 En Peri ens ha fet la foto de família.

Aquí fem un mos i les fotos de rigor i enfilem direcció al Culebres (3062). Primer cal desgrimpar una mica per terreny senzill. Després s'arriba al "Pas de Cavall" i en Peri ho veu complicat i prefereix no passar-lo. La Rosa té l'excusa perfecte per quedar-se a fer-li companyia :) La Clàudia, que no té gens de por i està entusiasmada, no dubta i, plegats, anem passant amb les mans al fil de l'aresta i cercant preses de peu. Cap problema especialment destacat. Pel camí hi ha uns quants pitons que permetrien assegurar la penya -si portéssim alguna corda, cosa que no hem fet. 

  Travessant del Vallhivierna al Culebres: Pas de Cavall.

  Cim del Culebres.

Fem una breu estada al segon 3000 de la Clàudia i desfem el pas de cavall. Originalment havia pensat fer la circular i baixar directament pel coll de Llauset, però hem de canviar els plans i retornar pel camí d'anada. En el trajecte ens parem al que deu ser el Ibón de Llauset i suquem els peus en aigua. Després continuem avall fins al llac de Llauset. Flanquejar-lo de tornada es fa pesat, de debò, però finalment arribem al cotxe.


 L'Estany Chelat i el Russell al fons.

De tornada fem alguna parada tècnica a comprar gelats i aigua fresca perquè estem en dies de forta calor...


Ha estat una sortida super-xula. I el millor és que la Clàudia ha trobat el seu ambient. Això de crestejar l'ha motivat moltíssim. Ja té ganes de fer-ne un altre...

dijous, 27 de juliol del 2017

Llacs i pic de Tristaina


Fa una colla de dies que no penjo res al bloc, senyal de manca d'activitat. A finals de juliol però hem fet una escapada cap a Andorra. A banda de les típiques activitats comercials i una visita al Cirque du Soleil també hem tingut temps per caminar una mica. Avui, toca explicar l'ascensió al Pic de Tristaina.

Venint des d'Ordino aparquem uns 500 metres abans d'arribar al final de la carretera. Si estem atents veiem uns indicadors de fusta i podem aparcar al costat de la carretera. D'aquí baixem uns pocs metres i anem enfilant camí amunt, tot ben senyalitzat.

Passem per la dreta del primer llac. Una mica més enllà, trobem el segon i, finalment l'Estany de Més Amunt. A partir d'aquí el camí segueix pujant fins uns altres estanyets més alts, on hem trobat uns magnífics exemplars de cavalls.

Pasturant a cor què vols.

Aquí trobem un indicador que mostra la direcció a seguir cap al Pic de Tristaina (2878), amb la indicació de que és molt difícil. Realment és una passejada i només s'han de recolzar les mans a terra en un punt, però mai se sap qui s'aventura per aquests llocs i val més ser cautes. 

L'indicador, un xic més amunt de l'Estany de Més Amunt.

El camí va guanyant alçada cercant les febleses del vessant. Arribem a la cresta cimera, ampla i de bon caminar, i només ens cal seguir pujant uns pocs metres. Des del cim hi ha una vista impressionant. Al nord, cap a l'Étang Fourcat, ja a França. Fa un dia esplèndid i es veu una panoràmica fabulosa, incloent la Pica d'Estats. Al cim hem trobat un paio que ha pujat per l'aresta est, probablement amb alguna grimpada. Queda anotat per una altra vegada


Els sènior de la colla.

No hem trigat massa, tot i anar quatre i sense apretar. La baixada no ha suposat cap problema, tampoc per la Mònica a la que no li agraden les alçades. Però hem arribat als llacs de la civilització sense contratemps i allà hem fet un mos per dinar. La tornada l'hem fet per la banda contrària dels llacs. El camí també està marcat però resulta un xic perdedor a la part final, de baixada cap al primer llac. Per cert, he estrenat sabates, que ja tocava, i han anat de conya.

Panoràmica de la vall que hem seguit. Les pistes d'Ordino, al fons.

A l'hotel, un circuit de relax ens ha deixat nous i hem anat a veure el Cirque, però això seria una altra història.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Pedraforca: Verdet hivernal


Avui ens hem tornat a posar les botes -les rígides- perquè portaven massa temps desades a l'armari. Aprofitant circumstàncies propícies, hem decidit (bé, la Rosa segurament hagués triat quelcom més suau) anar a fer el Pedraforca pujant pel Verdet i baixant per l'enforcadura.

Arribant a Saldes ja es veu que hi ha poca neu, però força gel. Té pinta d'haver-hi hagut bones condicions per punxar gel en dies passats. Hem deixat el cotxe al mirador perquè la pista està tallada allà mateix. Les darreres vegades diria que la pista era oberta fins a sota el telefèric de càrrega del refugi, però ara l'han tancada al mirador mateix. Fa força calor i decidim no posar-nos els pantalons d'hivern i desar els paraneus a la motxilla. Carreguem trastos i enfilem cap al refugi i d'aquí creuem les canals de la cara nord. Abans d'arribar a la balma de les Orenetes hem trobat alguns llocs força delicats anant sense crampons com anàvem. A la balma ens els hem posat i hem tirat amunt.

Al Coll del Verdet ens ha rebut un ventet que, sense ser fred, ens ha obligat a tapar-nos un xic.

Al coll del Verdet, a recer del vent.

La canal que a l'estiu és una grimpada sense complicacions avui en presenta bastantes més, com ja era d'esperar. Substituim un dels pals pel piolet i escurcem l'altre per atacar aquest terreny. En un punt concret la corda que he anat carretejant surt a la llum per donar un cop de mà. La resta, sense complicacions especials. En diversos llocs, però, cal prestar atenció doncs les condicions del terreny mixte no donen la confiança de la neu sola o de la roca sola.

Terreny mixte on cal estar atent.

Abans d'arribar al cim ens trobem amb les baixades i pujades de rigor que solen minar la moral dels que no fan aquest itinerari per primera vegada. Amb aquest terreny, afegeixen un punt de dificultat extra que serveix per curtir.

Des del cim, una bona vista malgrat que el cel està cobert per núvols alts. Cap al sud ja s'endevina l'avenç de les clarianes, però nosaltres no les viurem fins molt més avall.

Al cim, vista fins a Montserrat i La Mola, amb el pessebre en primer terme.

Un dels avantatges de fer El Pedra a l'hivern és que t'estalvies haver de prestar atenció a la tartera, especialment als ara ja nombrosos llocs on queda ben poca roca solta. Malauradament, la neu no arribava fins baix, però hem pogut baixar amb molta comoditat, en comparació amb l'estiu.

Avui, descens raonablement còmode per la tartera.

De retorn al pàrking hem gaudit del vertígen del mirador i hem enfilat cap a Saldes, a fer un mos i esperar l'hora de recollir les nenes que han passat uns dies per la zona. A Saldes, però, tot és tancat i barrat i acabem fent un menú de bolet al mirador del Pedraforca, gaudint de la llum de tarda que banya el paisatge.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Toubkal (4167 m)


De tant en tant toca anar de congrés per temes de la feina. Aquesta vegada, n'hi havia un d'important a Marrakesh i ens hi varen aceptar tres ponències. A sobre, el congrés era la setmana següent al pont... Tot lliga: uns dies per fer el Toubkal i la resta, al congrés. Normalment intento fer-ho al revés, primer la feina i després l'esbarjo. Però en aquest cas, l'opció era ben clara!

Amb la idea de fer el Toubkal vàrem anar ajuntant penya fins a formar un grupet de 7 magnífics expedicionaris. Com que no ens vàrem organitzar gaire, la Montse i l'Ignasi van sortir primer, el 6 de desembre i van arribar a Marrakesh passada la mitjanit. Allà ja vàren tenir els primers entrebancs: embolics (només qüestio de peles) amb el taxi primer i una reserva d'hotel evaporada després. Als volts de quarts de dues de la matinada, regatejant per aconseguir un hotel que també ens hauria de servir als altres.

El Vicenç, el Toni, la Nena, la Rosa i jo vàrem arribar allà el 7 de desembre a mig matí. Taxi cap a l'hotel? cap problema! Allà tenen els grand taxis, amb capacitat per 6 viatgers -7 places en total. Monovolums? Noooo! Uns mercedes súper antics però es veu que súper robusts on s'entaforen 2 viatgers al costat del conductor (tenen un accessori per desplaçar la palanca del canvi i no fer nosa al que viatja a sobre el fre de ma) i 4 més al seient del darrera. Més l'equipatge que, no se sap com, acaba cabent-hi d'alguna forma. En resum, que anar els 5 cap a l'hotel amb tots els trastos sols requereix un taxi i habilitats -i sobretot, ganes- per negociar el preu.

L'Hotel Foucauld, just a tocar de la plaça djema el fna, amb el paisatge típic

Un cop deixats els trastos a l'hotel vàrem anar a fer el turista perquè la idea era dormir a Marrakesh i marxar el matí següent cap a Imlil. L'hotel de Foucauld està a tocar de "la plaça" djema el fna que va suposar la primera entrada a una cultura diferent. Allà s'hi troben tot tipus d'especímens: venedors d'aigua que s'ofereixen per deixar-se fotografiar (previ pagament, com tot) perquè ja saben que cap turista amb un mínim de seny s'atreviria a ingerir el seu producte, encantadors de serps que te la pengen al damunt a la que et despistes (i qualsevol es nega a pagar amb una serp enrotllada al coll), ensinistradors de micos amb objectius similars, conductors de caleses que estan encantats de portar-te en carro, venedors de fruites, fruits secs... a més de les primeres botiguetes farcides a vessar on intenten colar-te qualsevol cosa.

Vàrem dinar a la plaça i a la tarda vàrem passejar pels souqs propers a la plaça. Constitueixen un laberint acolorit i fascinant on d'entrada costa sentir-s'hi a gust, però que després d'alguna visita (nosaltres n'hi vàrem fer unes quantes repartides en varis dies) comença a fer-se fins i tot agradable.

Dissabte 8 de desembre ens vàrem llevar amb la intenció d'arribar a Imlil. El dia anterior havíem començat a tantejar els taxis i furgonetes per fer-nos una idea de preus. Fins i tot vàrem ser els causants involuntaris d'una discussió entre taxistes que va acabar amb agressions físiques entre ells... lamentable. Al matí, l'home de la recepció ens ofereix un minibus per als set al mateix preu que els taxis. Doncs bé, esperarem que arribi el minibus (45 minuts!). Quan anàvem a pujar, els taxistes pràcticament ho van impedir i es va encetar una nova discussió. Al mig de l'enrenou, aconseguim dos taxis per 350 dirhams cadascun que ens portarien a Imlil -encara hi vàrem acabar guanyant 100 dirhams (=10 eur).

El viatge a Imlil dura una hora i mitja. La carretera és raonablement bona fins a Asni i no tan bona en el darrer tram, però s'hi arriba bé. Imlil es troba ja en terreny bereber, el que suposa un notable canvi (a millor) en el tracte amb les persones. La amabilitat i l'honradesa dels berebers és un tret que mereix ser destacat. A Imlil simplement ens van preguntar si volíem guia per pujar al Toubkal i ens van oferir mules per pujar trastos però no ens van agobiar en cap moment. Nosaltres teníem intenció de deixar trastos al refugi del CAF i fer-hi nit de baixada però estava tancat en aquell moment. El propietari d'un cafè-hotel del davant s'oferí a guardar les coses però un altre va acabar localitzant la mestressa del refugi i hi vàrem acabar deixant els trastos sobrers.

El refugi del CAF a Imlil

Panoràmica des del refugi de Imlil. El camí cap al refugi Neltner va per la vall entre els dos cims al fons

Finalment, als volts de les 12h vàrem iniciar la pujada al refugi. El camí té marques tipus GR al primer tram i comença en un carreró a la dreta, uns 400 metres després del refugi. El camí porta al poble de Around en mitja horeta, on es podria arribar amb vehicle a motor.

Passat Around travessem un pedregar pla i ampla que correspon al llit del riu

A partir d'aquí atrevessem un llit de riu molt ample per continuar pel vessant est de la vall on es va guanyant alçada per un bon camí amb pujada suau i constant, que és el que empren els habitants del següent poblat (St. Chamharouch) per baixar (a peu o amb mules) a Around i Imlil. El poblat de St. Chamharouch té una gran roca blanca característica i marca una bifurcació de valls. Cal seguir sempre el camí principal, que s'enfila per la vall de la dreta on vàrem començar a trobar els primers trams nevats. Aquí portàvem aproximadament dues hores.

A partir de Chamharouch, el camí s'enfila i vàrem anar seguint la vall pel vessant oest fins arribar al refugi Neltner a 3207 metres als volts de les 17:30 després d'haver superat un desnivell de 1500 metres. Cal no confondre el refugi (que té el sostre pla) amb una gite que hi ha uns metres abans, on el seu propietari feia mans i mànigues per convèncer-nos de que el nostre objectiu era aquell. Sortosament, en Ibrahim, el guarda del refugi ens estava observant i va fer-nos saber que l'autèntic refugi on havíem reservat era el seu.

Després de 1500 metres de desnivell ja es veu el refugi!

Cal dir que el refugi és el millor dels que he trepitjat: acollidor, amb una bona llar de foc, d'una netedat impressionant, amb unes lliteres amples i còmodes (amb coixins, encara que sense mantes: cal dur sac de dormir)... Només arribar, el guarda ens va portar un tè i unes llesques de pa amb melmelada... impressionant.

El refugi i el primer tram del camí de pujada al Toubkal

Vàrem passar una bona estona a la vora del foc, en companyia d'una dotzena d'altres muntanyencs que van passar la nit allà. Al matí següent ens vàrem llevar a les 5:00 i vàrem acabar començant a caminar amb els crampons posats a les 6:30. No feia gens de fred (-5º) i el cel va estar completament serè (això vol dir, literalment, ni un núvol) durant tots els dies. La traça estava ben marcada, amb neu dura, molt còmode per als crampons. Fora de la traça, però, et podies enfonsar (i vaig fer-ho en algun moment) fins l'entrecuix.

El camí surt de l'esplanada de davant del refugi per unes escaletes i sembla quedar tallat per una paret rocosa d'uns 5 metres d'alçada a la vora d'un rierolet. Aquí ens enfilem cap a l'esquerra i anem pujant amb fort pendent fins a un coll que es veu des del refugi. Aquest coll acaba essent un d'aquells típics falsos colls on sempre vas veient un coll més enllà. Doncs cal anar buscant sempre el coll més llunyà :)

Superant la primera pujada forta

El coll del Toubkal, sempre més lluny del que s'espera

Uns metres (100m de desnivell) abans d'arribar a la veritable aresta, uns quants van alleugerir pes deixant els crampons amagadets perquè des d'aquesta zona es podia anar per terreny sense neu. L'inconvenient és que es tracta d'una tartera bastant desagradable de pujar, com van poder comprovar els que van tirar recte amunt. Nosaltres ja havíem anat guanyant alçada per terreny nevat, anant a cercar pràcticament el fil de l'aresta.

En aquest punt, com que em sentia prou animat, vaig deixar la resta de grup (i la motxilla darrera una gran roca) i vaig anar a pujar un cim secundari, el Toubkal Oest (4030) on arribava a les 8:45.

Vista del Toubkal (4167) des del Toubkal W (4030). Entremig hi queda el coll del Toubkal

D'aquí vaig baixar a recollir la motxilla i vaig continuar l'ascensió al pic principal. Mitja hora més tard veia la piràmide metàl·lica que marca el cim i uns 10 minuts més tard, poc abans de les 9:30 arribava al cim poc després de la resta del grup.

Seguint l'aresta trobem la primera vista de la piràmide metàl·lica del cim

Aquest és un dels pocs cims en els que hi he estat una bona estona i, l'únic 4000 on he fet més que una curta paradeta. El dia convidava a estar-se allà. Uns altres catalans que havíem trobat al refugi ens havien dit que van estar 2 hores al cim. Nosaltres ens hi vàrem estar una horeta menjant, fent fotos, gaudint del paisatge i prenent el sol.

Al cim, la Rosa i jo amb cara de babau (a veure si algú m'ha fet una foto millor!)

Vàrem començar el descens als volts de les 10:30 (que bé que va fer fotos: et diu, a més, l'hora que l'has feta!) i aviat ens anàvem treient roba. Jo vaig pujar amb els pantalons de gore-tex a sobre les malles reixades que tant d'enrenou aixequen arreu, una camiseta sintètica de màniga curta una igual de màniga llarga (no tèrmiques) i un polar dels més fins i sols em vaig posar la jaqueta de gore-tex oberta per anar al Toubkal Oest i gaudint del cim principal per no refredar-me. A les mans, uns guants de seda llevat del cim, tot i que portava més material, per si un cas: uns guants polars i uns de thinsulate i un altre forro potent. A la baixada, allà on calia tornar a posar-se crampons, em vaig posar uns pantalons de xandall molt fins i em vaig treure el forro prim: com al pirineu a l'estiu, pràcticament!

Baixant cap al refugi vaig voler-me acostar a unes cascades de gel curtetes (10m) que s'havien format per allà a la vora. La Rosa no va voler acabar d'arribar-hi i, per tant, amb un piolet no vaig pas poder fer res tot i que les condicions eren bones! Quines ganes de poder clavar les eines!

Una cascadeta per clavar el xapo

Finalment, vàrem arribar al refugi als volts de les 12:00 on vàrem fer un tè, vàrem menjar una mica i vàrem recollir el sac i poca cosa més que havíem deixat al refugi. Reposar un xic i a baixar, que avui en total cal baixar 2500 metres de desnivell i ja n'hem pujat 1000!

Per les fotos, veig que tornàvem a ser a Cahamharouch a les 15:45 on la Montse i l'Ignasi van quedar-se una estona per comprar cosetes.

Arribant a Chamharouch de tornada. Chiiiica, chiiiica ens cridàven els venedors ja des de lluny...

Aquí, la Nena ja anava bastant tocada (feia 18 anys que no havia fet un 3000) i va acabar de petar-se a la resta de baixada. La Rosa, el Vicenç i jo vàrem arribar al refugi de Imlil a les 17:20 on la guarda, una senyora francesa molt agradable, ens va indicar la nostra zona on hi vam retrobar, sense sorpreses, tot el que havíem deixat.

Després de la dutxa, les coses es veuen molt millor però no vàrem poder gaudir de la llar de foc perquè la sala de baix estava pràcticament acaparada per un grup de nois i noies de Madrid que estaven celebrant a tot volum la festa d'aniversari d'un d'ells. La cosa pintava malament per quan toqués anar a descansar... Però després del sopar (bastant escàs, tenint en compte l'activitat feta) la guarda del refugi es va endur la canalla cap a una altra banda perquè acabessin la festa sense fer soroll amb la sana intenció de que nosaltres anéssim a dormir... cosa que no vam fer fins bastant tard perquè la Montse volia compartir algunes inquietuds filosòfiques sobre com els gens ens condicionen o no.

La tornada a Marrakesh el dilluns 10 també va tenir el seu encant. Esmorzar escàs i posterior negociació per trobar mitjà de transport. Aqesta vegada vàrem tornar en dos taxis per 600 dh tot i que el primer tram, de Imlil a Asni, el faríem en furgoneta. Una furgoneta, que guai! Ejem, no té cinturons de seguretat, entre altres, els vaig dir jo, que ja havia vist la furgo: l'interior estava dotat de tres -magnífics, això sí- bancs de fusta... Vàrem encabir els trastos com vam poder i avall cap a Asni (ben marejats, alguns, per cert). A Asni, mentre esperem els grand taxis toca prendre tè, sorprenentment sense incidents.

Això sí, a la que ens vàrem aixecar per donar una volta abans d'agafar el taxi, va aparèixer un venedor per barba amb l'objectiu d'atacar a cadascun de nosaltres. Així, mentre la rosa lluitava amb un paio que li intentava encolomar alguna cosa, jo lluitava amb un altre que intentava colarme una caixeta de plata (per cert, ahir al vespre en donàvem una a cada una de les nostres nenes -així que ja sabeu com va acabar la negociació). La resta del viatge fins a Marrakesh no va tenir incidents. Sols cal esmentar que llevat de la Rosa i jo que ens quedàvem al congrés, la resta marxaven a la tarda i vàrem aconseguir que al nostre hotel (aquest ja l'oficial del congrés, amb piscina chachi i tot) ens deixéssin deixar els paquets de tots -amb gran sorpresa dels mossos que no acabaven d'entendre que tot allò hagués d'anar a una sola habitació.

El congrés va anar molt bé, i les estones que ens van quedar per fer el turista, també; però aquesta ja és una altra història...

Descripció detallada de l'itinerari:

Trobareu molt bones explicacions aquí. Obsevareu que fa distincions entre camí de pujada i baixada, però això no aplica quan hi ha neu.

Mapa general extret d'una font que no recordo


Croquis de l'aproximació extret d'aquí


Croquis de l'ascensió extret d'aquí. Nosaltres vàrem pujar i baixar pel mateix lloc


Informació extra:

Material: En aquesta època, botes de muntanya cramponables, paraneus, crampons, pals. Nosaltres vàrem carretejar el piolet inútilment. No em sé imaginar unes condicions en les que sigui imprescidible dur-lo, perquè no hi ha grans pendents. Jo portava un sac molt lleuger de ploma (0º) per dormir al refugi i vaig estar bé. Aquests dies no feia fred ni vent, però cal anar preparat. Evidentment, cal portar una capa de gore-tex, gorro, ulleres, guants, farmaciola i coses que em deixo i que el sentit comú fa portar. Al refugi es pot comprar aigua, fan menjar collonut i són collonuts: val la pena donar-los vida. Cal portar menjar per a l'aproximació i el cim/baixada: ganyips variats (dolços i salats) i barretes. Si són de Marrakesh, els ganyips van millor :)