Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat-Gorros. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat-Gorros. Mostrar tots els missatges

dissabte, 10 d’abril del 2021

Escalades Fantasmagòriques a Gorros

Avui amb en Pep volíem anar a fer alguna vieta. La meteo suposadament donava bon dia el dissabte... Ens plantem al monestir i veiem que el panorama no pinta gaire bé: la roca es veu força xopa arreu. Decidim provar sort a la part alta, esperant que allà potser s'assecarà ràpidament i paguem els 8 eurus i escaig que costa la broma. Feia moltíssims anys que no pujava pagant!

Allà veiem que la cosa no pinta gaire bé tampoc. Les Magdalenes estan xopes així que anem passejant pel peu de diverses roques per confirmar l'evident: serà difícil escalar avui. Aprofitem per passar per racons que o bé desconeixíem o bé estaven en un racó oblidat de la nostra memòria. I al final, peregrinem fins al peu de l'Agulla de la Font de Jacob, on la roca està acceptablement practicable. Fa uns dies hi vam ser amb en Xevi. Avui ens hem posat a la #26 L'Escolania (IV+) i hem continuat per la segona tirada de Dahlia (6b) i el tercer llarg d'aquesta mateixa (IV).

Comença en Pep, jo faig el segon llarg i acaba en Pep. L'única zona interessant és un ressalt vertical al primer llarg, abans d'entrar a la reunió, i la panxeta de sortida del segon. Aquí es xapa el segon bolt estirant-se a tope des de bona presa. He baixat i he vist el pas un xic per la dreta. Realment només és un pas i després ve una zona amb bones patates d'anar fent. Darrer llarg sense problemes i toca rapelar perquè el mur final està descompost i no hi ha vies que hi passin.


Escalada fantasmagòrica a l'Agulla de la Font de Jacob. Primer, segon i tercer llarg.

Rapelem fins a una reunió de sota el passamà (45m) i des d'aquí un altre de 30 metres ens porta a peu de via. Decidim que no cal fer res més i anem avall xino-xano. Al final hem pogut escalar una mica, i el que no hem escalat ho hem passejat i ens ha tocat l'aire, que és del que es tracta!

De la previsió de temps... millor no fer-ne cap comentari! Per acabar, toca comentar que, mentre estàvem per la part baixa, les cabres han anat tirant de tot i força. Ha anat d'un pèl que no rebem!



diumenge, 7 de març del 2021

Sultans of Swing a la Gorra Marinera

Amb en Pep ens n'hem anat a Gorros, a fer la Sultans of Swing. Es tracta d'una obra mestra d'una banda mestra i d'una via excel·lent a la Gorra Marinera, combinació ideal, doncs!

Convenço el company de pujar a peu en comptes d'esperar el primer cremallera i aviat som a peu de via.

Comença el company amb un tram de IV, un xic expo fins la primera xapa que està amunt, molt amunt! Després el terreny es redreça però està ben assegurat per no passar gens de por. Anant de segon, jo opto per entrar per la via de l'esquerra, un xic més difícil, però més xulo (i assegurat).

Des de la R1. Jo he agafat fred, assegurant...

El segon llarg comença per la dreta de la reunió. Hi ha un pas bastant tonto per superar la primera xapa i, de fet, estic una estoneta rumiant la millor forma de fer-lo. Després, és qüestió d'anar fent, en lleugera tendència a l'esquerra.

Al tram vertical de la segona tirada.

El company em cedeix l'altre on, en funció de la ressenya, hi posa un pas de 6a+ o de 6b, trampejable en A0. Es surt flanquejant molt cap a l'esquerra. Poso una cinta llarga a la primera xapa i fàcilment xapo la segona. Miro una mica el panorama i desgrimpo per mirar-m'ho amb comoditat. Després de rumiar-ho una mica, em decideixo a apretar i va sortint canto suficient com per anar fent. Passada l'apretada inicial encara queda un tramet on s'ha de donar la talla, però aviat la cosa es suavitza. Després queda un tram més senzill, amb un ressaltillo, per arribar a la reunió.

 
Acostant-me al ressalt (a dalt) i després de superar les dificultats. Encadenat!

En Pep s'encarrega del darrer llarg. Aquí hi ha un trosset expo fins la primera xapa. Res exageradament difícil, però una caiguda seria problemàtica. Després van sorgint xapes a dojo, alguna diria que és fruit d'una via que s'ajunta des de sota. Des d'unes anelles rapelem fins a la canal sense problemes. Hem anat amb una corda d'esportiva de 80 metres i s'arriba bé des de les anelles.

Al darrer llarg. Molt plaent!

Baixant d'aquí hem rumiat si posar-nos al alguna altra via en plan esportiu, però ens ha fet por que la reunió no estigués preparada per rapelar i hem decidit cloure la matinal aquí. Una via molt guapa i recomanable que jo tenia a la llista des de feia molt de temps!

 

dimecres, 30 de desembre del 2020

Agulla de la Font de Jacob


Avui hem fet una matinal a l'Agulla de la Font de Jacob, a Gorros. Amb en Xevi hem estat rumiant alternatives, buscant una zona amb sol i a recer del vent que bufa i ens n'hem anat allà dalt. Arribant a l'estació de Sant Joan, cal anar cap a l'esquerra i en poca estona som a peu de vies. Es tracta d'un sector d'iniciació, orientat a sud, a recer del vent, amb alguna via amb un pas més picant.

Hem fet la #21 (IV+), llarga i molt assegurada. A continuació, la #22 (6a+) que té un pas de bloc per superar la panxeta inicial. Després, un passeig bonic fins la reunió. A continuació, la #23 (6b) amb un pas de bloc més dur. Aquí s'ha de tibar d'algun cantet xic mentre puges peus a sobre la panxa. Dur, però surt. En Xevi opta per no fer-la per no apretar més del compte.

Després hem pensat en fer-na alguna fins més amunt, així que en Xevi fa la #25 (IV+) i munta reunió al peu del segon llarg de la #27 (6a). Em poso al segon llarg, on la dificultat està als primers metres. Els primers moviments, els més intensos. Després ja hi ha bon canto i després és una rampa.

Quan arribo a la R, en Xevi mira l'hora i decideix que baixem, que se li ha fet tard. Entre que no hem matinat i que hem fet un bon pateig, és hora d'anar recollint. Matinal per treure's el cuquet, escalant 5 llargs al sol sense patir massa.

 
En Xevi, superant el ressalt de la #22.

Anant a buscar la reunió de la dreta per fer dos llargs.
 
Ressenya trobada per internet.

En aquesta agulla hi ha una vieta per l'esquerra, la Sala-Baqués, que pot ser un love-climbing interessant.


dissabte, 7 de setembre del 2019

Stromberg al Gorro Frigi


La Stromberg crec que l'havia feta fa mooolts anys. Fa 9 anys hi havia tornat i m'ha semblat que seria una bona opció per fer avui amb en Xevi, que té ganes de fer metres. De fet, me la van fer venir a la memòria uns companys que l'havien fet feia poc...

Es tracta d'un love-climbing a la zona de Gorros. Hem quedat a les 9 a la plaça del Monestir perquè hem arribat amb mitjans de transport diferents: en Xevi pel cremallera i jo en cotxe. Decidits, enfilem la pujada cap a Sant Joan. Quan arribem prop de l'objectiu ja es veuen cordades enfilades: és el que té una zona de love-climbing! Amb el que no comptava és amb que fossin tan matiners!!

Quan arribem a peu de via hi trobem una cordada que s'està posant els trastos. Esperem el nostre torn, doncs. Jo faré els llargs senars, que és un hi ha els passos més verticals i en Xevi farà la resta. Espero que l'altra cordada sigui a la reunió confiant que quedarà lliure aviat perquè el segon llarg és curt i senzill, però hauré d'esperar una mica per recollir cordes i fer pujar en Xevi. Els primers metres són fins, però m'ho van semblar més l'altra vegada. La primera xapa queda molt a la dreta, val la pena gestionar bé les dues cordes, no tornant a xapar amb la mateixa corda que la primera xapa fins que el terreny hi convida. Després torna a haver-hi un tros finet i a partir d'aquí canto i amunt!

 En Xevi al primer llarg.

El segon llarg és qüestió d'anar fent, cercant els bolts i gaudint dels cantos.

La tercera tirada és molt guapa, segurament la millor de la via. Comença arrampada i es va posant vertical. Quan desploma apareixen bons cantos i toca moure's una mica per cercar els millors. Després el terreny és simplement vertical i toca anar en diagonal a l'esquerra. En un tram llis és qüestió de pujar peus i anar a buscar una bústia enorme que queda a la dreta i que és ben visible si la busques. Després, uns metres sense complicació fins la reunió.

 Entrant a la R3.

Quarta tirada guapa, però de tràmit, també a càrrec d'en Xevi. Quan arribo a la reunió el segon de la cordada anterior està fent el desplomet del darrer llarg. M'hi poso, com sempre, sense recordar res de la darrera vegada! El primer bolt es xapa fàcil, però pel segon cal tibar una mica. El xapo i desgrimpo perquè la presa que he fet servir per xapar no serà la que faci servir després. Es tracta d'anar buscant fins que es poden pujar els peus a unes preses prou bones i evidents, una tibada de decisió. Després, anar gaudint de l'escalada fins fer reunió a la creu cimera.

 Arribant al cim amb el Monestir al fons.

Recollim trastos i enfilem camí avall. Sort que he mirat enrera però, perquè m'havia deixat la baga de reunió penjada a la creu! Avui hem anat a buscar els ràpels: seguim les fites fins a sobre un bony i a l'esquerra (mirant avall) trobem una anella amb químics des d'on es fa un primer ràpel de 30m fins una altra cadena. Des d'aquí, un ràpel de 55m fins a la canal. Fa dos anys vam baixar desgrimpant i ajudant-nos amb la corda en algun punt. No tinc clar quina és la millor opció per baixar... En tot cas, ja he provat les dues!

L'autor, arribant a la canal.

Baixant hem pogut comprovar que hi havia overbooking a la zona. Hi havia gent enfilada pertot. Curiosament, no hi havia ningú ni a la Mòmia, ni a la Momieta, ni a l'Elefant, ni la Prenyada... Com ens agrada l'escalada comercial!

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Via del Carles al Gorro Frigi


Avui he tornat a sortir amb la Clàudia, després de molt de temps de no escalar amb ella -i més temps encara de no fer via llarga. Havíem quedat també amb en Ramon i tots tres hem enfilat la caminada cap a Sant Joan. Així arribem a peu de via ben escalfats!

Aproximació amb boires pixaneres.

El dia ha estat força tapat, amb un núvol que ha quedat enganxat a Montserrat i que no ha deixat sortir el sol, tot i que d'intents n'ha fet una bona colla.

A peu de via decidim que començaré jo i el Ramon farà les darreres tirades. La Clàudia així anirà recordant què és això d'estar penjada a les reunions. La via del Carles és una bona i repetida opció per gaudir de metres d'escalada sense preocupacions, just el que ens calia avui. Pel costat mateix hi passa la Snoopy, que havia fet fa molt de temps i que té un altre ambient... Però, com dic, avui tocava un love-climbing.

Farà més d'una dotzena d'anys que l'havia fet i recordo que vam empalmar les dues primeres tirades. Avui, però, he fet bondat i he fet el que tocava fins la R1. Diuen que les reunions han canviat de lloc, segurament ara no es pot pas empalmar... Els companys pugen la mar de tranquils, qüestió d'anar fent.

 Entrant en matèria al primer llarg.

La segona tirada segueix la mateixa tònica: bon canto, esmolat a estones i anar controlant. Un muret a uns metres de la reunió és segurament el més destacable del llarg. 

 El darrer tram de la segona tirada. Mica en mica ens allunyem del camí...

La tercera tirada és similar, però té un tram on s'ha de tibar bastant més que a la resta. Hi ha bon canto, però la roca és ben vertical durant ens 5 metres, molt ben protegits. M'ha semblat que valia la pena anar un xic per l'esquerra, acostant-se a la via veïna, que té alguna xapa antiga de tant en tant. Després d'aquest ressalt vertical, ja s'entra a la reunió sense massa problemes.

  La Clàudia, resolent el ressaltillo amb autoritat.

Aquí fem canvi de cordes i segueix en Ramon. El començament del quart llarg és un xic més vertical però aviat s'arrampa i només és qüestió de cercar les xapes, que aquí allarguen una mica més i, a més, n'hi per la vora d'altres vies que van més o menys pel mateix indret.

 En Ramon a la quarta tirada.

La darrera tirada va a buscar la fissura. A continuació es passa a la paret de la dreta amb un pas més vertical. De seguida la cosa es suavitza i arribem al cim del Gorro Frigi, amb reunió a la creu.

 Al tram vertical de la darrera tirada.

Per la Clàudia ha estat una altra bona experiència! I, la veritat, és una via ben guapa, equipada per no haver-se de preocupar. El descens ara és un xic més delicat del que era. Nosaltres hem desgrimpat un bon tros, fins la placa més vertical amb la xemeneia al costat. Aquí hem passat la corda i l'hem fet servir per ajudar-nos. El mateix hem fet a la següent instal·lació i després ja només ha tocat anar fent, apretant el cul una mica al flanqueig final. Després, baixada per la canal fins al camí i una altra passejada fins al monestir. Total, una matinal més que ben aprofitada!

dimarts, 16 de juliol del 2013

Dues sargantanes a la Gorra Marinera


Avui ha estat un dia molt especial: l'estrena de la Clàudia fent via llarga! Des de xica que l'havia portat a fer esportiva, això sí, molt de tant en tant. Feia dies que li havia proposat d'anar a fer una via i estava ben animada. Triar la via no ha estat massa senzill: bona roca, reunions còmodes, escapatòria senzilla... Total que em va venir a la memòria la Gorra Marinera i la via Sargantanes.

Diria que hem trobat la via, tot i que no n'estic segur al 100% perquè a la zona hi ha un munt de vies properes. Hem començat per l'esquerra d'un forat característic. Uns primers metres més verticals porten a una reunió esportiva. Segueixo uns pocs metres més fins una altra reunió, al peu d'un nou ressalt més vertical.

A peu de via he fet una explicació força detallada de tot el procés, especialment del protocol a seguir quan el primer s'ha lligat a la reunió... Però ara és l'hora de la veritat! Aviat comença a pujar, treient cintes, i en poca estona és a la reunió. Bé! Hem quedat que a la primera reunió decidiríem si tirar amunt o avall, però la Clàudia ho ha vist clar per seguir. El fet que la reunió sigui raonablement còmode i sense pati segur que ha ajudat!

Primer llarg, sortint del ressalt.

El segon llarg comença amb un tram més dret, assegurat exhaustivament, i segueix després per terreny més arrampat, amb la mateixa densitat d'assegurances. Tot i que porto piles de cintes, no vull abusar del segon de cordada i xapo el que em sembla convenient.

Al segon llarg, bona roca i una mica d'ambient.

El tercer llarg és més arrampat i ens porta fins una bona vira terrosa, a l'alçada de les runes de l'esquerra. Entremig trobem alguna reunió que no cal  fer. És una tirada de tràmit, però a la Clàudia li ha agradat igualment

La tercera tirada, força llarga i més arrampada.

La quarta tirada és la cirereta del pastís. Comencem per terreny arrampat per anar a cercar la vertical i, des d'aquí, flanquegem cap a l'esquerra posant-nos damunt el buit de la bauma. Aquí m'entra algun dubte sobre si la Clàudia passarà por... però no! Ha anat fent, ben decidida, i ha encarat sense despentinar-se uns passos ben verticals on cal tibar una mica i posar-s'hi bé, abans d'entrar a la reunió per terreny ja més amable. Encara que hagués pogut continuar fins al cim, he preferit fer la R aquí, ja que es pot controlar millor l'evolució del segon... i a més, així practiquem els canvis de reunió i el seu desmuntatge.

Iniciant el flanqueig a la quarta tirada...

... i sortint de les dificultats del llarg.

La darrera tirada té un ressalt un xic més dret, però la presa és prou abundant com per no haver de patir gens.

Treient el cap a la cinquena tirada. Aconseguit!

Gaudim una estona del cim i ens n'anem a cercar la baixada. Per descendir cal anar a buscar una savina al vessant oposat per on hem pujat i anar desgrimpant fins una instal·lació de ràpel que queda per sota d'un segon bosquet penjat. Entremig hi ha un parabolt que he fet servir per reunir-nos (no ens hem deslligat) i assegurar el seu descens fins la instal·lació.

Amb la Clàudia havíem practicat algun ràpel, però avui anava de debò. Per assegurar el tret li he deixat pre-muntat el reverso i he baixat primer per desembolicar les cordes. A continuació ha baixat ella, la mar de bé i feliç.

Descens amb un ràpel d'uns 30 m.

Després de recollir la corda encara hem fet una sessió pràctica de com muntar reunions, aprofitant una xapa i un tricam que hem posat en un bon forat. Hem llaçat merlets... vaja, tot el que cal per anar pel món amb garanties. Un altre dia, a practicar amb friends i tascons!

El que ha estat el nostre objectiu d'avui.

I hem baixat, tot xino-xano, fins al monestir, ara ja buit de turistes. La sortida d'avui ha estat una experiència molt intensa per tots dos. Segur que repetirem!


dimecres, 22 de setembre del 2010

Stromberg al Gorro Frigi


No és normal que faci servir el cremallera per pujar a Sant Joan, però avui gairebé ens hi hem vist obligats amb la Cristina: Fa uns dies vaig comprovar amb horror que a les 8 del vespre ja era fosc -val a dir que era un dia que el cel estava tapat, però tant s'hi val: el dia s'escurça de manera alarmant. Com que teníem intenció d'anar a gorros a la tarda no era qüestió de perdre massa temps... Per tant, confesso: he pagat, però per força major, jeje.

Ens hem enfilat a la Stromberg del Gorro Frigi. L'Eduard, com sempre, la descriu la mar de bé aquí i poca cosa cal afegir-hi. Confirmo que el primer llarg té alguns moviments prou finets al principi i diria que no és només que t'agafa en fred. Nosaltres no ho hem fet, però pot ser bona idea empalmar els dos primers llargs si és que portem prou cintes.

Entrant a la R2

El tercer llarg és el més interessant: un començament tranquil ens porta a un desplom que, vist des de baix, sembla més difícil del que acaba essent. Tot acaba amb un parell de passets dels de tibar-li amb ganes i després ja estem en terreny simplement vertical. Un flanqueig cap a l'esquerra i recte amunt sense oblidar agafar el bustión que ens permet salvar un tram fnet i que s'agafa bé a base d'anar pujant peus. Val a dir que la Cristina ha patit un xic però se n'ha sortit: amb algun A0 però ben contenta.

Acostant-me al desplom del tercer llarg. Hi ha còdols enormes!

La Cristina, acabant el tercer llarg.

La quarta tirada té un inici dret però amb canto impressionant -he aprofitat per fer didàctica llaçant un merlet- i després sols queda trobar la reunió anant per un terreny arrampat. Diria que no és recomanable empalmar aquest llarg amb el darrer perquè l'inici d'aquest és un pas a bloc prou durillo com per no ser recomanable jugar-se una caiguda a la rampa de la reunió degut a l'elasticitat de la corda. He xapat els dos primers parabolts i m'he mirat la manera de fer el passet: qüestió de tibar-li fins poder pujar els peus a sobre la panxeta!

Al cim hem estat envoltats per la boira i a l'anterior reunió ha sonat un tro proper que ens ha fet témer una remullada. Per sort no ha estat així i hem pogut gaudir de la baixada, aquesta vegada direcció a la Plaça de Santa Anna i les escales del pas dels francesos.

I la lluna, sempre tan majestuosa...

dimarts, 31 d’agost del 2010

Òpera Prima


De tant en tant, en Toni fa una visita per les seves terres natals i, si podem, anem a escalar plegats. Avui ha estat un d'aquest dies i li he proposat d'anar a fer una via a Gorros (l'Òpera Prima) o bé a fer esportiva a alguna banda. No ha dubtat gens a preferir fer via, malgrat el temps que fa que no toca el conglomerat montserratí.

La via es troba molt ben explicada aquí (com sempre: felicitats, Eduard). Nosaltres, però, hem preferit pujar fins a Sant Joan a peu, així l'activitat és més completa, jeje. A peu de via en Toni s'ha animat a fer el primer llarg i ens hem anat alternant fins fer cim dues hores més tard.

L'inici de la via està ben marcat amb un parabolt groc i a partir d'aquí sols cal anar seguint-los. En general, la via està molt equipada i segueix la tònica de superar panxetes o ressalts verticals units per trams més arrampats. Tot això sobre una roca excel·lent. Què més es pot demanar? Hi ha panxetes interessants als llargs 2, 3 i 5. Val la pena dir que hi ha una ziga zaga important a l'inici del segon llarg: Per evitar el fregament amb corda simple, he tret la primera cinta un cop xapada la segona i la segona un cop xapada la tercera. De fet, aquesta tercera podria estar molt més a l'esquerra i tot rutllaria millor.

El llarg més difícil és el 4rt. Un primer pas durillo per la dreta, un lloc on agafar aire i després cal encarar un bombo on cal decisió: potser hi ha millors cantos, però val la pena no perdre massa temps si no són massa dolents. Després, una passejadeta fins la R.

Avui l'única foto és la de cim, feta amb el mòbil: ahir la càmera es va quedar amagada en algun racó després de que la preparés per la sortida...

Els protagonistes, al cim

Total, que hem gaudit d'una de les vies més guapes de gorros, amb un dia tapat -sense fred ni calor- i amb una companyia immillorable. Una sortida '10'!


dilluns, 7 de juny del 2010

98 octanos


Avui hem anat a la magdalena superior, a fer la 98 octanos amb la Cristina. Ja tenia ganes de fer via llarga una altra vegada i la via triada es pot fer bé en una tarda, sempre i quan no calgui tornar massa d'hora, jeje.

Ens hem plantejat pujar amb el cremallera però acabava de sortir... total, que he convençut la Cristina que arribaríem a dalt igual de ràpid anant a peu que esperant el proper... No ha estat exactament així però gairebé, i a sobre ha servit per arribar ben escalfats a peu de via. A la xarxa hi ha un munt d'informació sobre aquesta via de xapes grogues, però els escalatroncs l'expliquen especialment bé aquí.

El primer llarg és senzill i equipat generosament (III+). A la segona tirada l'equipament segueix la mateixa tònica però la via va guanyant verticalitat i dificultat progressivament (V-). De mica en mica cal estudiar la millor manera d'anar guanyant terreny sense que la dificultat sigui excessiva.

Al segon llarg

El segon llarg des de la R2

Les dificultats es concentren al tercer llarg (6a). L'inici segueix la tònica dels darrers metres del segon. Després el terreny es fa vertical i amb poca presa durant uns metres on cal vigilar per no tibar més del compte. Després, el terreny desploma lleugerament però amb millor presa. Buscant bé es van trobant els cantos que permeten superar aquest tram més de tibar-li. Val la pena no encantar-s'hi massa! Cap al final el terreny perd verticalitat i la línia de xapes ens porta a la reunió, un xic a la dreta. La Cristina ha aguantat bé aquest llarg tot i que ha hagut de fer servir un xic les seves habilitats ferrateres...

Abans d'entrar a la R3

El darrer llarg comença amb uns passos ben verticals de l'estil del llarg anterior (V+). Després el terreny per dificultat i segueix cap a l'esquerra i torna a redreçar-se un xic però amb menys dificultat (IV+).

Descens amb dos ràpels, un de 15m i un de 25m. La baixada, per les escales d'en Jacob i a pas lleuger fins al cotxe!