dimecres, 26 de juny del 2013

Can Jorba


Aquesta tarda hem anat a can Jorba amb en Pep. Resulta que encara hi quedaven alguns racons verges i darrerament s'hi han obert unes vies i en Pep, tot i que ja hi ha fet alguna visita, tenia ganes de fer-ne alguna.

Hem començat escalfant al sector columpi, amb la via de la Marta (V+), una via llargueta i prou maca. Està un xic sobada al principi i en algun pas puntual. És qüestió d'anar fent fins un ressaltillo un xic més fi on cal vigilar. Bona per escalfar i diria que no l'havia feta, com a mínim en els darrers 15 anys...



Gaudint d'un festival de metres a la de la Marta.

A continuació en Pep proposa fer la Lady Sue (6b) fins dalt, a la placa que queda a l'esquerra de l'anterior. L'entrada està molt, però que molt sobada i, a banda de tibar com cal, cal estar atent a possibles relliscades. És a dir, res del que m'interessa en aquest moment, així que jo la faig en top-rope. Surt sense massa complicacions, però apretant més del que caldria si la roca estigués en el seu estat natural.

Més metres encara, fent la Lady Sue fins dalt de tot.

A continuació passem al sector nou, entre la Lady Sue i el mur de les lamentacions. Comencem per la via de més a la dreta, de nom desconegut i dificultat més probable 6a+. Li veig possibilitats, així que m'hi poso per sota. La roca és dubtosa en algun punt, probablement li calguin repeticions. Cal anar buscant el camí més senzill, navegant un xic, però surt sense massa complicacions. Bé!

Ambient atlètic al 6a+ de la dreta de tot.

Aquesta via comparteix reunió amb una altra (6b) i també ens hi posem. En Pep la treu, però aquí ja s'ha de tibar un xic més. Prefereixo no apretar massa, així que m'hi poso amb la corda per davant. Té un tramet ben vertical (o més) i algun pas de presa petita i em penjo en un punt per no forçar massa. Els passos surten, però segurament és la més exigent que hem fet avui.

En Pep al 6b del mig.

Per acabar, en Pep ataca la via que surt a l'esquerra (6b+). Comença per l'indret d'una fissura lleugerament desplomada que cal creuar cap a l'esquerra entrant en una placa ja menys vertical. Hi ha algun forat bo però cal tibar-li de valent. En Pep treu els passos, però jo opto per mirar-m'ho des de baix, que per avui ja n'he tingut prou.

Havent superat l'entrada difícil de la darrera via.

I ens en tornem, amb un bon nombre de vies fetes, algunes de prou llargues!

diumenge, 16 de juny del 2013

Pastereta: Díedre Bonington + esportives


Avui amb en Pep hem fet una matinal a Montserrat. Com que no volíem passar massa calor, hem enfilat a la cara oest de la Pastereta. L'objectiu, el Díedre Bonington, que no ha fet cap dels dos, i/o alguna altra.

Localitzem l'inici de la via. Al mateix peu hi ha una parella que està fent les vies esportives que hi ha a la dreta. Tenint en compte el gafe que porto darrerament, hi havia la possibilitat de trobar la via farcida de cordades, però hem estat els primers!

Començo jo el primer llarg. Al principi cal enfilar-se a un sòcol. La primera xapa queda un xic amunt i la vegetació no convida massa a fer l'indi, sobretot tenint en compte que no hi ha res per aturar una possible relliscada. Amb una mica de tensió xapo i encaro el ressalt. Les tres primeres xapes són de mirar-s'ho. De fet són el pas més difícil de tota la via i no és pas perquè t'agafa en fred sinó que cal tibar-li més del que tocaria pel grau oficial (V). Superats aquests metres, la cosa es suavitza fins la R1, a la repisa, amb dues anelles i un parabolt.

El segon llarg és un canvi de reunió. El fa en Pep, qui també ataca el tercer. Aquest comença per una placa arrampada, on cal posar-li morro fins la primera xapa, a sobre d'un llavi, força amunt. El terreny és fàcil, però cal estar atent. A partir d'aquí la cosa es redreça i cal tibar bo i cercant l'indret més assequible. Aquest tram està ben protegit i la roca, malgrat l'aparença, resulta prou sòlida.

En Pep al tercer llarg.

Ataco el quart i darrer llarg sortint en diagonal a l'esquerra de la R3, a buscar la primera xapa un xic amunt. Abans de la segona trobo un forat on hi poso un tricam blau perfecte per assegurar un passet finet. A partir d'aquí ja no cal patir: trobem xapes i un pitó a la fissura just quan entren els dubtes. El llarg s'escala en placa pràcticament fins al pitó. Aleshores aprofitem la fissura i en algun moment la paret de la dreta. Algun moviment més atlètic i aviat sóc a la R4.

Encetant la quarta i darrera tirada.

Des de la R4, vista de la placa -més que díedre- Bonington.

Des d'aquí hem rapelat fins la R2, hem desfet la vira caminant i hem fet un segon ràpel fins al peu de via. Suposo que és possible rapelar des d'algun arbre a prop de la R2 fins a terra, estalviant-nos la vira, però nosaltres hem preferit seguir la descripció que portàvem.   

Com que és d'hora, aprofitem per fer un parell de vies esportives amb la corda doble, com bons alpinistes. Primer ens posem a Janis Joplin (V+). La via té un inici vertical amb molt bons cantos i bústies fondes, d'aquells que fan escola. Després, el terreny s'ajeu un xic i l'escalada esdevé més fina però més tranquila fins la R, que comparteix amb la Te de Roca (6a+), que ha estat el següent objectiu.

En Pep a Janis Joplin.

En Pep treu l'entrada de la Te de Roca prou bé i jo m'animo a fer-la des de baix... és la meva via més difícil d'aquest any! La veritat és que cal tibar i posar-s'hi bé fins superar una vira vermellosa, just ensumant la llastra que hi ha a la dreta. A partir d'aquí la via perd un xic de verticalitat alhora que perd canto. Però navegant un xic va sortint i aviat sóc novament a la reunió. 

Jo mateix a Te de Roca.

Tot plegat ha anat prou bé i l'esquena no ha protestat, cosa que és un molt bon senyal. El dia de la Miranda del Príncip em va quedar el dubte si era l'aproximació o les maniobres de corda les culpables de les punxadetes. Avui he fet totes dues coses i m'he contorsionat i he tibat força al 6a+ i, de moment, no hi ha conseqüències... que duri! Un matí ben aprofitat i dinar a caseta... la combinació perfecte.