Koyaniskatsi + Mickey Mouse

Avui torno a fer via llarga, aquesta vegada amb en Ramon. Li proposo de fer la Koyaniskatsi, entre altres opcions, i aquesta li fa el pes. La tenia pendent de fa temps! (I aquesta, sí que la tenia pendent. No com la Tomàquets d'Amagatotis de la setmana anterior, que l'havia fet amb el Ramon el 2018! Se suposa que el blog és per fer-me de memòria, però ja veig que ni així).

Arribem a la Roca Gris i veiem una cordada fent la Esparraguera. Nosaltres ens enfilem canal amunt fins al peu de via. Millor, però, seria anar pujant pel corriol que hi ha passats 10 metres després de la canal.

El peu de via es detecta per les xapes horitzontals que es veuen. Començaré jo perquè em toqui el tercer llarg. Els primers metres són una mica delicats fins la primera xapa i una mica més. La roca no dóna confiança absoluta, però està prou bé. A partir de mitja tirada, la dificultat afluixa considerablement.

Primer llarg.

El Ramon ataca el segon llarg. Abans de la primera xapa posa un bon pont de roca i després van havent-hi xapes a distàncies raonables, sense estar a tocar. La roca millora en general, excepte en algun punt.

A la segona tirada.

El tercer llarg és una meravella. Des de la reunió es veu una xapa per l'esquerra i una altra, més amunt, a la dreta. D'entrada les xapo totes dues perquè no tinc clar que toca seguir per la placa. Quan me n'adono, poso un merlet i trec la xapa de la dreta, que ja és de la Little Big Horn. Més amunt hi ha una xapa i després toca posar-hi una mica de morro perquè no es veu res. Tot i això, toca pujar recte amunt amb decisió. Intueixo que trobaré una bústia per un friend i, efectivament, camalot groc a caldo! Uns metres més fins una fissura que puja en diagonal cap a la dreta on hi poso un bon tascó i un terreny més suau fins a un pitó, ara ja a la fissura que toca anar seguint gairebé fins la reunió. Un alien groc a caldo i després em trobo un parabolt força a l'esquerra, cosa que m'ha estranyat ja que convida a separar-se de la fissura. Però s'hi torna ràpidament i un camalot vermell ajuda a protegir els darrers metres fins la reunió, un xic a la dreta.

Vistes del tercer llarg des de la R, que queda mig penjada al damunt.

A partir d'aquí, seguim la Mickey Mouse. Se n'encarrega el Ramon, que ha vist una xapa i un cordinillo més amunt. Entremig posa un alien vermell. Més amunt, algunes xapes més, en escalada molt guapa per roca molt bona al principi, i una mica pitjor més amunt. Reunió a la dreta de la de l'Esparreguera, on hi ha la cordada veïna.

Quarta tirada.

Segueixo jo per la Mickey Mouse. Jo em pensava que l'altra vegada havíem sortit per l'Esparraguera, però no: el blog diu que vam fer la via com toca! Es xapa el primer bolt i després cal fer una apretada per pillar el segon. Toca pujar els peus i després ja anem per terreny amable fins una reunió amb anelles que no faig. Surto lleugerament per la seva esquerra i acabo posant un camalot groc a una bustia, ja en terreny de sortida de la via, comú amb l'Esparraguera. Reunió en una bona savina en terreny pla. Al Ramon se li ha travessat el pas de superar la panxeta, però al final ha pogut remuntar a tranques i barranques.

En Ramon, traient el cap al ressalt final.

Ens posem les bambes i anem a buscar els tres ràpels de la Urquiza. Si no fos perquè el Ramon no havia fet cim, segurament el més assenyat és rapelar des de les anelles que he ignorat. Així no cal dur les bambes ni fer la passejada fins al nostre descens. El darrer dels tres ràpels, de 60 metres, ens ha deixat a la canal.

El resum, una via que m'ha agradat molt. El llarg estrella, el tercer. La guia de Montserrat Sur recomana repetir els friends mitjans però realment no cal. Nosaltres els hem carretejat en va. També és prescindible el camalot #3, nosaltres no l'hem posat. Tascons, semàfor d'aliens i camalot #1 i #2 seria suficient tal com hem treballat nosaltres, més alguna baga per savines, pont de pedra, merlet...

Anècdota: La instal·lació de ràpel té mosquetons de ferro grans amb la tanca soldada i els hem fet servir. Avui anàvem amb una corda més vella que l'altre, el que vol dir que rapelant, el nus es va movent: la vella tiba més que la nova. Normalment toca tibar alternativament una corda i després una altra, perquè aprofites per passar per la següent anella la corda que toca tibar, així s'aprofita temps. Però el EDK (nus simple) sembla que és capaç de travessar aquests mosquetons grans, de forma que, en un primer moment, ens costava recuperar la corda al segon ràpel: el nus havia travessat el mosquetó! Solució: passar la corda per l'anella, que no hi passi el nus.

Anècdota 2: Hi ha escaladors amb cagaleres (res a dir). I a sobre caguen al mig de la canal (aquí ja hi tinc quelcom a dir: no costa gaire apartar-se una mica). I a sobre deixen la merda exposada i una estesa de paper que fa fàstic (aquí ja m'indigno: s'ha de ser molt porc!).

Tomàquets d'Amagatotis a la Palleta

Avui hem sortit amb l'Ernest a fer via llarga. Li he proposat d'anar a Montserrat, a la Tomàquets d'Amagatotis que jo fa molt de temps que voldria fer i cap allà que hem anat.

Aparquem a la Vinya Nova i fem l'aproximació, pesada pels ressalts i la feina que dóna. Diuen que es tarden 45 minuts, no ho hem mirat. Arribem a peu de via ben escalfats, però notem que l'aire és fresquet...

Fem sorteig de tirades i em toca començar. Agafo trastos (aliens, tricams i tascons) i tiro amunt. Des de sota he mirat possibles opcions per posar alguna cosa abans de la primera xapa, que queda força amunt, però quan hi sóc passen dues coses. Una, que no és evident què posar ni on. Dues, que em sento prou valent per anar fent. Total, que aviat aconsegueixo xapar la primera i així baixa una mica la pressió. A partir d'aquí toca anar llegint la roca i anar pujant. La veritat és que m'he sentit molt suelto i he anat pujant sense estressar-me. Arribo a la sabina i hi passo per la dreta. Penso que la llaçaré un pas més amunt però aviat hi sóc al damunt i veig que seguiré per l'esquerra, de forma que faig passar la corda pel darrera i prou. Després de xapar la següent voleio la corda enfora i aquí no ha passat res! Queda un tros de mur d'anar fent, amb bona presa. En tot el llarg toca anar apretant, de fet, noto que els braços treballen, però sense passar-se. Després de la segona savina, que sí que llaço (no cal anar de sobrat, jeje) queden uns metres fàcils fins la reunió. A l'Ernest aquest llarg diu que li ha costat, tot i anar de segon.

Les savines fan nosa per fer fotos des de la R1 ;)

Ell pren el relleu i ataca la segona tirada, que surt una mica per l'esquerra. La tònica és similar a la del primer llarg. En un punt, la via se'n va una mica més a l'esquerra i després segueix vertical. Per aquí hi he trobat un parell de trams exigents, però que es deixaven fer. Des de la darrera xapa s'ha d'anar en diagonal a la dreta, amb uns primers metres encara difícils. Fa una mena de llavi on es poden posar coses, tot i que no queden perfectes. Un tricam que ha posat el company ha acabat baixant pel fregament de les cordes. Més amunt, un pont de roca i terreny suau fins la reunió.

El segon llarg, per gaudir-lo també.

Surto jo a fer la tercera pujant en vertical per sobre de la reunió. Un primer parabolt protegeix el mur més dret. Després ve terreny més suau i després bastants metres més, també senzills, fins la segona i darrera xapa. Una mica més amunt he posat un tricam en mode passiu i he acabat arribant a la reunió passant per la part dreta del llavi-ressalt.

El company ataca el darrer llarg amb decisió. Un primer tascó permet assegurar un tram que es fa millor per la part desplomada de l'esquerra. Després es pot passar a la placa de la dreta i posar més coses, un tascó i llaçar una savina que tira a farigola. Més amunt, una savina digna i sortint de la fissura un bon pitó. El llarg demana decisió als primers dos metres i després és d'anar fent. A la part final, es pot posar alguna coseta més.

La darrera tirada.

Rapelem per la Tuaregs. Un ràpel fins la R2 i l'altre fins al terra, apurant les cordes de 60, avui unides per l'European Death Knot.

La via és espectacular. Roca molt bona i amb molt bon tacte. El sol no ens ha tocat fins la part final del segon llarg, cosa que vol dir que el que assegura s'ha de posar una segona capa per no passar fred. Més amunt màniga curta. La temperatura al cotxe a la Vinya Nova era de 17º.

Calders - Mirador Est

Feia temps que no anava a Calders i avui li he proposat al Ramon per fer una sortida llampec de tarda.

Al Mirador Est no hi havia estat mai... i no m'havia perdut res, però anem a pams.

Comencem amb Antifa (V+). Una via curteta com totes les d'aquí, prou interessant, amb una reunió que queda molt a la dreta i que li allarga un metre el recorregut.

A Antifa.

Aprofitem el top-rope i fem Carla (6b) en top-rope. Surt a la primera, però agonitzant de valent.

A Carla. Cal tibar de valent... 

Després ens posem a Trempera Matinera (6a) on el Ramon diu que, com a mínim, la primera xapa no queda amunt. La veritat és que hi ha vies veïnes on t'arrisques a perdre els turmells, o bé per arribar a la primera, o bé per arribar a la segona (i no és que en quedin gaires més...). Tot i això, la via és lleugerament desplomada, no és evident, i demana. Tant, que em penjo a la primera xapa per estudiar la jugada. L'estudio i segueixo amunt, a xapar la segona i d'aquí fins la reunió. La ressenya indica que és compartida amb la via de l'esquerra i això és el que faig. La realitat és que no hi ha cap "reunió" sinó només un parabolt amb anella i per arribar-hi tornen a perillar els turmells. A sobre, resulta que hi ha una altra reunió d'aquestes, simbòliques, recte amunt. Està clar que els equipadors no anaven sobrats de pressupost. La veritat, hagués estat millor posar una única reunió compartida...

Com és natural, passo olímpicament de posar-me a la veïna de l'esquerra perquè no tinc ganes de despenjar-me un altre cop d'un sol punt.

Ens n'anem cap a la dreta, a fer la via #34 (V+). Les altres vies tenien un equipament rata, però aquí la cosa està bé. El problema aquí ha estat un altre i és que jo he hagut de fer-li un segon pegue per encadenar-la (i el Ramon no l'ha encadenat ni a la tercera en top-rope). L'explicació probable és que s'hagi arrencat un canto clau... perquè el que hem trobat està en la línia del 6b/+.

La #34 és guapa i ben equipada. Ara bé, és molt més difícil que V+.

Per acabar, encara ens posem a la #33 (6a). Curiosament, aquesta es deixa encadenar. És recomanable deixar una cinta llarga que permeti xapar abans (un xic per sobre d'on està el Ramon) i cal estar atents a no caure abans de xapar la primera...

A la #33. 

Amb això donem la tarda per tancada. El resum d'aquesta visita seria el següent. Aproximació molt curta. Ombra de tarda. Vies molt curtes, o molt, molt curtes, algunes de dues xapes. Diverses vies fan por per l'alçada on està la primera o la segona xapa, amb risc real. Algunes reunions amb una única anella. Graduacions sui generis.

El Folló

Després de bastant temps torno a sortir amb en Tati. Avui ens n'he anat al Folló. Ell hi havia estat fa moooolts anys. Mentre conduïm, trucada al Mohawk que té bona informació. Amb això ja tindrem alguna cosa sòlida!

Cal anar gairebé fins la casa de turisme rural del Folló i aparcar al creuament que hi ha uns 250 metres abans de la casa perquè l'aparcament allà és privat. Per fer l'aproximació el millor és seguir aquest track que he gravat baixant. La idea és seguir unes taques grogues, combinades amb algunes fites. Hi ha altres tracks per la xarxa però tots sembla que passen per dins de la propietat i hi ha alguns cartells que ens conviden a no fer-ho. Calcular uns 20 minuts d'aproximació.

Nosaltres hem anat a l'esquerra de tot. Hem començat per Finestra al Cel (6a). Val la pena portar algun alien o tascó per protegir el tram -fàcil- fins la primera xapa, que queda molt, molt amunt. La via segueix una fissura al primer tram. Després hi ha el pas més difícil de la via, on la xapa queda força lluny, per passar cap a l'esquerra quan la primera fissura s'acaba. Després ve un terreny vertical, en algun punt amb pinta de trencat, però amb bon canto. Des de la darrera xapa es surt per la llastra de l'esquerra i de seguida es passen els peus cap a la dreta per entrar a la reunió, senzill però amb xapa lluny.

En Tati, a dalt, i jo mateix, a baix, de Finestra al Cel.

Aprofitem la reunió i baixo posant cintes a la del costat, Munalis (6a+). Com a l'anterior, la primera xapa queda a can pixa. Incomprensible. Després ve un tram molt curt, trencat. I a partir d'aquí, una fissura espectacular. Cal tibar fort en bavaresa, fer algun empotrament i, en general, tibar-li fort. També hi ha un alejillo que d'entrada fa por, però s'hi arriba còmodament. Per sortir de la darrera xapa d'aquest primer tram, cal una mica de morro per l'esquerra. El segon tram de la via és el més difícil. El primer tram és desplomat i cal tibar de fissura, un canto d'esquerra, pillar fissura i moure peus per xapar amb mans a una franja horitzontal. Pujar peus i pillar molt bona llastra. Al final, uns metres d'anar fent.

No sé exactament què passa aquí, però he arribat a la reunió bufant de valent! I els braços queden tocadets. No ho sembla però tot plegat és la mar de vertical!

A Munalis.

Després ens n'hem anat un xic cap a l'esquerra i hem fet la The Wanderer (6b) tot i que volíem fer El Frare (6b) que comparteix entrada. Aquí hi ha una mica més de feina a l'entrada, amb unes apretades intenses i un xapatge de la segona molt a desmà, mola allargar-la. Després ve un tram més suau, però tot plegat vertical (o més). Hi ha un passet curiós per flanquejar cap a la dreta, on he agraït tenir la cinta posada. El mur final, sobre roca gris, també demana força. Per sort, he pogut reposar a una bona franja horitzontal i atacar-ho amb ganes. Des d'una bona franja horitzontal sobre la darrera xapa, remada per pillar fissura a la dreta i anar resseguint una mena de llastra fins arribar a la reunió. Despenjant-te queda clar per què he acabat infladet: quedes separat de la paret!

Per cert, per fer El Frare cal flanquejar a l'esquerra abans del sostret que es veu, a buscar la placa gris. Al company li ha semblat que allò era una altra via que venia de baix i buscava sense èxit una via que se n'anés a l'esquerra...

Fent The Wanderer que comparteix entrada amb El Frare.

A continuació el Tati s'ha posat a Ginseng a la Vena (6b+). L'entrada es veu xunga, tant que el company s'ha de penjar per estudiar-ho. Baixa i hi torna, ara amb èxit. Quan és el meu torn, opto pel top-rope i ni així: el primer pas és A0! Després ve un tram més agraït però més que vertical i amb cantos que no són positius i van inflant. Després la via se'n va cap a la dreta a la placa gris. Aquí hi ha una altra apretada! El magnesi està per l'esquerra però en Tati ha pillat una roma de dretes, una invertida d'esquerra i, pujant peus per dins, ha pillat el canto que permet sortir de les dificultats. Jo ho he fet igual, amb èxit també. A la part final ja vaig ben inflat i he de reposar aprofitant una franja de mans i bons peus. Toca sortir per la vertical a l'esquerra i entrar a la reunió des de l'esquerra. Bona i dura!

A la part de dalt de Ginseng...

El company encara li fa un tast a Decapitació (7a+/b). Sort de la canya, perquè hi ha alguns passos que se li resisteixen de debò. Jo no faig cap gest més i enfilem el camí de tornada.

Per aquí hi pugen les nenes grans...

El lloc ens ha agradat. Ombra fins les 15:00, vies llarguetes, força bones. L'equipament és bo però l'estratègia de posar les xapes és peculiar, normalment amb el pas difícil amb la xapa lluny, en plan: que la penya pateixi! Imprescindible la canya per xapar les primeres, que estan massa amunt. L'entrada de la Ginseng és estratosfèrica! No hi ha moltes vies (hi ha altres sectorets cap a la dreta, però no en dúiem informació) i l'aproximació és una mica selvàtica.