dissabte, 25 de maig del 2013

Miranda del Príncep - Via Blava


Avui he sortit amb en Ramon. Tant ell com jo feia molts dies que no feiem via llarga i jo havia de comprovar què diu l'esquena en un entorn així. Després de buscar entre diverses alternatives, proposo d'anar a la via Blava de la Miranda del Príncep.

Havia passat alguna vegada pel peu d'aquesta roca, però mai no l'havia ascendida. Fa uns mesos hi vaig veure gent i no sabia de què anava la història: de fet, la paret té mitja dotzena de vies, la més assequible de les quals és la Blava, que consta d'una entrada directa més els darrers llargs de la via Dori.

Fem l'aproximació, passant per la cova de l'Arcada i començant a resseguir el torrent de les grutes. Quan ens acostem al trencall que surt just a l'esquerra d'una enorme roca que cobreix el camí (alguna marca blava) sentim veus a la paret. Jo havia imaginat estar sol: una roca perduda de la mà de Déu, una llarga aproximació i un horari força matiner (sense exagerar però) pensava que havien de ser garantia suficient... Però no! Nosaltres erem la cinquena cordada de la via!!

Entre que he deixat la guia al cotxe, que les altres vies tenen més o menys artificial que en Ramon no domina i que només portem el material just decidim prendre paciència i esperar el nostre torn. I, quan ja podem posar-nos-hi, encara deixem que els companys que ens precedeixen facin metres per mirar de no entorpir-nos.

Començo el primer llarg, que va a passar al costat d'un sostret que es veu des de la R0. Després tenim uns metres en terreny un xic sospitós i encarem l'arribada a la R1, de flanqueig cap a la dreta. Pel camí trobem xapes blaves en nombre suficient.

Es surt de la R1 flanquejant més cap a la dreta. Després, recte amunt i  lleugerament cap a la dreta, per fer la R2 en un còmode replà. Quan hi arribo encara hi ha la cordada anterior. Espero un xic i faig pujar en Ramon. Quan som tots dos a la R aprofitem la comoditat del lloc per fer-la petar i ajudar a que ens quedi el terreny lliure.

A la R2. La cordada anterior, al ressalt del tercer llarg.

Treient el cap a la segona tirada, foto complementària amb l'anterior!

El tercer llarg és força maco: un ressaltillo vertical amb presa petita, seguit d'un tram molt més senzill en diagonal cap a l'esquerra i un ressaltet més per arribar a la R3, situada a la part esquerra de la gran balma característica de la paret.

Els darrers metres del tercer llarg.

Sortim de la R3 cap a l'esquerra, anant a buscar una placa amb roca de primera. Els primers passos són verticals però aviat s'arrampa força. Es pot llaçar un merlet, però hi ha xapes suficients. A la R4 tornem a trobar-nos amb la cordada anterior, però aviat en són fora després de lluitar amb el ressalt de sortir de la reunió, on hi ha un passet que se les porta.

Arribant a la R4.

Mirant bé i tibant un xic es superen els primers metres més exigents i aviat el terreny s'arrampa novament en roca excel·lent. Xapo una assegurança de la R5 i, després de demanar permís als companys que sí que han fet reunió, continuo amunt, que portem corda suficient i teníem intenció de dinar a casa. Un ressaltillo inicial i després més terreny rampós -però guapo- fins fer reunió en una savina.

Ens reunim totes dues cordades, recollim trastos i acabem de pujar al cim per terreny molt senzill. Per baixar, cal anar fins a un collet i després tenim dues alternatives: la oficial, que sembla que flanqueja les roques que es troben entre el collet i l'agulla de Pas de Príncep i la nostra que, baixant lleugerament sense perdre massa alçada, també amb tendència al nord, finalment ens porta a una canal/torrentera que ens mena al torrent de les Grutes. No hem hagut de lluitar (gaire) contra la vegetació, però intueixo que l'altre ha de ser millor camí.

La via és molt recomanable. La dificultat obligada deu ser de IV, perquè on apreta un xic hi ha xapes suficients. Els ressalts difícils, però, ho són força en comparació amb la resta. De material, sols hem fet servir cintes -i hem anat amb corda friki. 

El que no podíem imaginar de cap manera és que la via fos tan popular! Haurà estat casualitat? Desconec si les vies blaves en general atreuen tanta gent... és la meva primera :) En tot cas, és una via recomanable per iniciar-se en via llarga.

dissabte, 11 de maig del 2013

"No estaba muerto..."


... però tampoc no estava de parranda!

Després de mig any, Back in Black!

Fa gairebé 6 mesos l'esquena em va jugar una mala passada -o jo li vaig jugar a ella... Analitzant el que va passar el darrer dia he arribat a la conclusió de que un moviment forçat a la darrera tirada de la Sandokan, ajuntat amb una lleugera sobrecàrrega que devia arrossegar de feia temps, va ser suficient perquè les lumbars es queixessin de valent. Després d'uns primers dies on gairebé ni em podia moure, van anar havent-hi millores i empitjoraments successius. Repòs, medicació diversa, rehabilitació i l'ajut d'en Tati han anat aconseguint que, a poc a poc, el dolor hagi anat desapareixent sense haver de recórrer a tractaments agressius. Però, que lent que ha estat això! Fa uns pocs dies, tant el metge com en Tati em van donar via lliure per tornar a sortir a tibar -amb suavitat, però- i avui ha estat el gran dia.

Finalment, la Rosa ha accedit a treure'm a passejar i ha aprofitat per fer la seva pròpia reentré des de feia més temps encara: en aquest cas el colze n'havia estat la causa. Les condicions per tornar a escalar havien de ser: res de tibades, suavitat i cap risc de caiguda, així que hem optat per anar a Collbató, a la Taca Blanca, al sector del Bestiari Musical. Feia un munt de temps ja hi havia estat un cop amb en Toni i ens va agradar força. Avuit n'hem tornat a gaudir i hem estat completament sols en un dia radiant.

Avui he començat per la Formiguetes (IV+), seguint per la Drac Màgic (V), l'Escarabat Bum Bum (V) i la Tatanet (V). Amb això he acabat completant 120 metres d'escalada de qualitat. Llevat de la primera via, que és més senzilla, les altres són si fa o no fa similars, tot i que probablement la dificultat augmenta en l'ordre descrit.

Gaudint de la bona roca (i el solet).

Es tracta de vies llargues (30m) i amb un munt d'assegurances. Jo portava un bon nombre de cintes, però me n'he hagut d'anar saltant una colla per no quedar-me sense! És, doncs, un bon lloc per a iniciació i per a re-iniciació! La roca és molt bona, amb cantells bons i algun forat de tant en tant. Les vies només s'acosten a la vertical en algun lloc puntual i sempre amb bona presa. Allà on s'ajeuen ,de tant en tant hi trobem algun pas montserratí.

La Rosa, en el seu retorn a la vertical.

Les sensacions d'avui han estat bones. Tot i així he notat alguna punxadeta suau una vegada tornava a ser a peu pla. El proper dia caldrà seguir un pla similar, però amb un punt més de picant i així, poc a poc, a veure si puc tornar a estar en plena forma! La Rosa n'ha fet dues i s'ha donat per servida. A veure si també li torna a entrar el cuquet...