Cingle de les Abelles

Avui ens n'hem anat al Ripollès amb el Pep i el Mario, concretament al Cingle de les Abelles. Venint de Ripoll en direcció a Ribes de Freser, aparquem aquí (42.26993, 2.15913) però cal fer un canvi de sentit uns centenars de metres més al nord. Pugem per la carretera per l'esquerra, seguint un canal. Travessem la tanca que protegeix la carretera i ens aboquem a sobre el canal. Travessem una antiga construcció i trobem un corriol que s'enfila (42.27140, 2.15923). El corriol travessa una porta i després es bifurca. Nosaltres hem pujat per l'esquerra, pel camí més fressat, i després hem baixat per la dreta, pel camí que passa més proper a les parets. Després d'uns 15-20 minuts de pujada intensa arribem a la part alta del cingle.

Arribant ens trobem un parell de cabres enfilades a la paret. Ens estaran acompanyant tota l'estona, essent bastant emprenyadores. Si no arribem a ser tres, ens fan alguna destrossa als trastos: un escalant i l'altre assegurant deixaria via lliure. Fins i tot anant tres, se'ns han cruspit una ampolla d'aigua i han destrossat la portada d'una guia... Al llarg del matí ni els rocs que els hem arribat a llançar han fet que s'apartessin gaire. Molt boniques però molt emprenyadores.

Hem començat la feina fent vies de la part superior. 

Segurament hem començat per la Formigueigs (V). Les vies d'aquesta part es caracteritzen per una roca molt vertical, amb franges que recorden la Roca dels Arcs. A aquesta via hi trobem passets bonics, d'anar fent, amb la part més difícil a l'entrada de la reunió, on hem anat una mica per la dreta per entrar-hi cap a l'esquerra.

La primera del dia. L'entrada a la reunió, el més complicat.

Després ens hem posat a una via que va a la dreta d'un pi que surt a mitja paret. Segons la guia deu ser la  Remordiments  (V). Sobre la guia hem patit un petit problema. Bé, realment dos. El més important és que en Mario, el bibliotecari, ha agafat la guia de l'Alt Urgell, en comptes de la del Ripollès. Per tant, no teníem cap informació de les vies, més enllà de l'experiència dels companys que hi havien estat alguna vegada. L'altre, és que una cabra ha destrossat la portada perquè ens hem adonat a temps de l'atac que estava patint. A posteriori dedueixo que he fet la Remordiments, doncs. Bona via, amb un pas bastant dur a mitja via.

 

 

Un pas tens a mitja via i la resta, vertical i d'anar fent.

Després hem anat a buscar una via on hi toqués el sol. Sí, sí: buscàvem el sol i, de fet, ens hem posat tota la roba que portàvem. La temperatura era suau i feia airet que, combinat amb l'ombra, demanava una segona capa! Potser hem fet Ande Irás (V).

 

 

Potser a la via Ande Irás.

A continuació, hem fet la Pluja Menuda (V), força a la dreta d'aquest sectoret. Aquesta era nova pels companys i el Mario demana posar-hi cintes, cosa que havia anat fent jo fins ara. És una via similar a les anteriors, bonica de fer.

A Pluja Menuda. A dalt, en Mario i en Pep a la darrera.

Després, els companys han accedit a fer alguna cosa amb més intensitat. Sense la guia la única referència era la visual. Així que, després de mirar-ho una mica, en Mario localitza una zona amb tres vies que poden ser interessants, a la zona on acaba la corda fixa d'accés. M'ho miro una mica i em decideixo per la que té una fissura-bavaresa: com a mínim hi haurà una part amb canto!

M'hi poso, doncs, a vista total perquè no sé ni tan sols el grau i la placa de la segona meitat no se sap què amagarà... L'inici es deixa fer bastant bé fins agafar la bavaresa. Aquí hi ha uns moviments estranys, on t'has d'equilibrar molt bé, però es va fent. En un punt m'he decidit a anar a buscar una llastreta d'esquerra a la placa, deixant ja la fissura. Després venen uns passets estranys, a agafar una franjeta en diagonal. Algun moviment mà-peu per posar-se a sobre la llastreta... Més amunt es veu una altra llastreta que caldrà fer treballar en lateral i m'invento uns moviments per arribar-hi. En algun punt he estat dubtant de si penjar-me per no petar-me però sempre he pensat, vinga va, un moviment més. I així he anat fent fins a un punt on ja es troba algun canto millor. Sembla que, a partir d'ara, només caldrà anar aguantant. I així ha estat! Encadenada! Al final, ha resultat ser la Renecs (6b). Estic ben content!

 

 

Renecs ha acabat sortint a vista!

Els companys em demanen l'opinió del grau i els dic que probablement sigui 6b i en Pep decideix que no s'hi posarà. En Mario, en canvi, s'hi posa i aconsegueix fer-la tota! S'ha hagut de penjar en algun punt però ho ha lluitat molt, molt bé! Quan baixa posa cintes a la de la seva dreta, que li sembla que s'ha de deixar fer bastant bé passat el tram inicial, una mica desplomat.

En Mario, a Renecs.

M'ho miro una mica des de sota i decideixo fer-la en top-rope. Les primeres xapes són lleugerament desplomades i cal tibar fort amb canto no excessivament bo. Quan aconsegueixo pillar un canto raonable on semblava que les dificultats ja van baixant comença un tram intens. He deduït que toca anar a buscar una fissura lateral per l'esquerra, però és dolenta a gairebé tot arreu. Anar palmejant vaig pujant fins que agafo quelcom més bo. Després diria que toca anar cap a la dreta, on hi ha uns peus raonables. I després ve un tram ben estrany, on he hagut de fer bastantes contorsions per progressar una mica. Alguna presa que fa baixada, treballada en lateral i peus igual... tot bastant dolent fins bastant amunt. Al final faig tots els moviments però penjant-me en algun punt. Ha resultat ser la Bons Moments (6c). També he quedat ben content! La veig factible per encadenar en una altra visita, un cop recordats els moviments.

Top-rope a Bons Moments. Bona i dura!

Els companys no s'hi posen i anem recollint trastos. Ha estat una matinal ben aprofitada, coneixent un nou sector. De baixada hem anat resseguint el peu de paret i hem vist unes quantes vies que fan bona pinta!

Les altres protagonistes del dia!

Ripollès, Vilamanya

Avui he sortit amb en Tati i ens n'hem anat cap al Ripollès, a Vilamanya, a la Vall de Ribes. S'agafa una trencall a la carretera que indica Vilamanya i, poc després de creuar la via del tren hi ha un espai al costat de la carretera que permet aparcar-hi uns pocs cotxes. Un xic més avall hi ha un cartell informatiu de prohibicions i al costat un corriol que ens porta a peu de via en uns pocs minuts.

La roca està força molla perquè aquests dies ha estat plovent. Toca triar els trams secs!

Comencem pel sector Slap, amb la via Ànimes Piatoses (6a). Comença en Tati i va fent, esquivant alguna mullena al principi. Després la roca està seca i les dificultats van en augment fins la reunió. M'hi poso jo i vaig fent. Però a la part de dalt s'ha de tibar sense miraments, amb algun moviment poc evident movent-se cap a la dreta. Coincidim que la cosa està colladeta!

A Ànimes Piatoses.

A continuació fem la Como un Susurro (6a). És més amable excepte un pas on s'ha de fer una bona remada des d'un bec invertit fins un bon canto de dretes. Abans, uns moviments per l'esquerra, també poc evidents. La resta, anar fent. Déu n'hi do com escalfem!

A Como un Susurro. Un pas bloquero difícil de veure a vista.

Després el Tati es posa a La Via More (6b+), just a l'esquerra de l'anterior (no surt a la guia). Aquí ha d'esforçar-s'hi de valent, sobretot en un tram obligat amb un bon aleje! Quan ell baixa es mira alguna forma alternativa de fer el pas... i arrenca un bloc considerable. El bloc cau a la vertical que, per sort, està una mica a la meva dreta. Però el bloc rebota a terra i aterra a la meva esquerra! No m'ha tocat de miracle!

Filigranes a La Via More i el bloc volador i saltarí. Al
segon impacte ha aterrat sobre la catifa de la corda.

M'hi poso des de sota, però al pas difícil m'he de penjar. S'hi arriba raonablement bé, navegant una mica per la dreta. Però el tram dur demana una remada fins una regleta ínfima de dreta, pujar peus, pillar unes regletes un xic millors i després toca moure's una mica a l'esquerra, tibant en laterals. És molt complicat aguantar la porta, perquè els peus queden mal posats... Dur, dur. Després es deixa anar fent raonablement bé fins la reunió. Uns metres abans d'arribar-hi també hi ha senyals evidents de que fa molt poc ha caigut un bloc de la mida de dues torradores... Quina por! Les pluges són mala cosa en aquest tipus de roca!

El company s'entreté amb un 7a nou que hi ha a la zona. En canvi, jo em poso a la #5 (V+) i amb això ja tinc prou feina! Uns primers passos que no hi ha forma de veure d'entrada, uns metres d'anar fent i després una zona delicada, delicada, on potser si hagués pogut posar el peu en una xorrera molla a la dreta me n'hagués sortit millor. Ha sortit però ja m'he donat per satisfet!

En Tati, lluitant un 7a i cap foto del meu V+.

A continuació ens n'anem a la dreta de tot, on hi ha un nou sector. La ressenya està al final. Allà em poso a Manyac (6a). Toca mirar-s'ho però va sortint prou bé. Aprofitant que comparteix reunió amb la de la dreta, Les Plagues (6a+), en Tati em suggereix que m'hi posi. Ho faig en top-rope i és la millor decisió de la meva vida! Al principi hi ha canto i és vertical o lleugerament desplomat, però d'anar fent. Després toca flanquejar una mica a la dreta en zona desplomadeta i suposadament a partir d'aquí hi hauria d'haver canto! Però és canto de primera falange i desploma un ou! M'he d'anar penjant sovint i arribo a la reunió com puc, traient el fetge per la boca...

No hi ha foto de Manyac però sí de Les Plagues. Dura, dura!

En Tati, per acabar, es posa a un 6b que hi ha a la dreta de PSU. Diu que és molt xula, però jo ja estic més que baldat i pleguem trastos.

Acabant la feina a un 6b.

Baixant encara trobem algun rovelló... El sector queda força a l'ombra. Sols hi toca el sol les primeres hores. Avui sort n'hem tingut perquè fotia una rasca de pebrots. Després ja s'ha estat bé a l'ombra. La roca és particular, amb molts moviments de laterals, estranys. Pot ser interessant per noves visites!! Els graus de les vies fàcils estan molt collats i sembla que els de les difícils no. Sempre em toquen els collats, no sé què ho fot.

Ressenya del sector nou, a la dreta.

Dersu Uzala i Díedre Tall d'Oca a Coll Roig

Avui ens n'hem anat amb l'Ernest a fer via llarga. Ell ha estat a Coll Roig fa uns dies i té ganes de tatxar coses... Jo hi havia estat una vegada on vam haver de buscar camins practicables entre molts coberts de regalims d'aigua.

Avui hem començat fent la Dersu Uzala. Tenim algun dubte per localitzar l'inici, però no té pèrdua. Cal travessar la tanca de peu de paret, enfilar-se uns metres, i flanquejar a la dreta. La R0 està damunt d'un bloc característic. Començo jo amb un primer llarg que és d'anar fent excepte un passet d'adherència que agafa en fred. Anar fent i ben assegurat.

L'Ernest, des de la R1. 

A la segona tirada hi trobem un inici fàcil fins a una placa compacta. Aquí s'ha d'anar una mica per la dreta i confiar en l'adherència. Fet això, després es deixa fer molt bé. La via segueix una fissureta en diagonal a l'esquerra. La llastra que es veu a la foto de sota és de la via veïna de la dreta -molt fotogènica per cert!

Al segon llarg, una zona fineta... 

Toca canvi de reunió i un tercer llarg que jo ha havia fet. Inici molt sobat i patinós on s'ha d'anar amb compte. Hi ha gent que ho fa en A0, però amb equilibri i apretant una mica surt ben bé. Després queden alguns moviments no trivials, però ja amb molt bon canto.

Tercera tirada. 

Enllacem el canvi de reunió amb la darrera tirada, que segueix una mena d'aresta (cap a l'esquerra de la vertical de la R3) fins arribar al cim i a la instal·lació de ràpel. Un ràpel curt (20 m) ens deixa a terra i toca caminar avall.

******

Aproximem al Díedre Tall d'Oca creuant en diagonal a la dreta des de la porteta petita que hi ha a la tanca (és a dir, més avall del punt on hem creuat la tanca abans). Anem pujant en diagonal per un corriolet, creuar les altres vies (Ullets d'Esmeralda...) i arribem al peu de via.

Faig el primer llarg. Hi trobem algun químic i algun que jo no veig. Per tant, poso un camalot lila o verd per assegurar la jugada. En un punt hi ha una roca super crunchy, amb una adherència total, a no ser que es trenquin les punxes. Aviat s'arriba a la reunió en una repisa còmode on pots triar sol o ombra (quan hi hem arribat nosaltres)

El segon llarg és dur. Uns primers metres d'anar fent, amb una bústia picada que fa possible el que segurament seria impossible fins a entrar al díedre més que llis. Toca anar pujant mig empotrant (versió Ernest), mig bavaresa (versió meva) fins al punt on s'ha de creuar a la canalera de l'esquerra. Aquí m'ha quedat un gat empotrat a la fissura i m'he hagut d'agafar de la cinta per poder treure'l! Per creuar, jo he acabat agafant-me d'un canto alt a la paret de la dreta i he fet un moviment estrany fins pillar una mica la canalera per poder-hi entrar... uff, quin pas! Després, la canaleta és anar fent, més que res aguantant el dolor d'empotrar-hi el gat dret. En algun lloc hi ha un alejillo estrany i innecessari on l'Ernest ha posat un pont de roca.

Al principi de la zona agònica del segon llarg. 

En poso a la tercera tirada malgrat l'aspecte desencoratjador que té. Els primers metres són extremadament llisos a la paret de l'esquerra i la fissura és gairebé cega. M'he estat molta estona mirant-ho sense decidir-me fins al final: primera falange del índex aguantant-se en un forat de la fissura, esquerra baixa i pujar peu esquerre en adherència(!). Tot aguanta i pillo on bon canto que permet xapar el segon químic. Després bavaresa a tope durant uns metres, posar un camalot lila i arribar al tercer amb les polsacions altes. Després ve un terreny més amable per situar-se a la vertical de l'altra fissura. Algun alejillo que, finalment, no estressa tant com sembla i després sí, la fissura final. Un química a la dreta protegeix la cosa però no es veu res més... Pujo una mica, miro, m'inflo, no ho veig clar i baixo i em penjo. Torno a pujar, poso un camalot vermell, no ho veig clar (la paret dreta escup enfora) i m'hi penjo. Ho remiro i faig alguns moviments díedre amunt fins trobar un punt on puc fer oposició peu dret-genoll dret, en una espècie de repòs. No porto cap friend més gran i no hi ha gran cosa a banda de la fissura, roma, de mal treballar. Al cap d'una estona aconsegueixo moure'm amunt... i veig un químic a la meva esquena, a la paret de la dreta, quan ja estic per sobre seu! Queden uns metres d'anar fent...

I donant-ho tot al darrer llarg. 

Al darrer llarg ho he donat tot, sort que era el darrer perquè si no, no sé si hagués rendit gaire! Com al primer llarg, no he vist un dels químics... cosa xunga si tenim en compte que no abunden gaire. Tot i això, el tram és obligadíssim i dur. Ha sortit en lliure (sense encadenar) però donant-ho tot. Per treure-li un puntillo un camalot del #2 m'hagués ajudat mentalment.

Després he vist que l'Ernest ha suat tinta als primers metres d'aquest llarg, anant de segon... Ens diu alguna cosa!

La via és molt bona, però dura. Val la pena portar algun trasto, perquè la via té ferro però no tot. I això és cosa estranya veient la quantitat de ferro que hi ha en l'entorn de la zona....

També estaria bé posar alguna marca al peu de les vies per situar-les ara que n'han sortit de noves arreu. Novament, després de la quantitat de ferro que hi ha, no crec que vingui d'una marca que ajudi a situar-se: i si no, que ho demanin als companys de Vic del costa que, volent fer A, han acabat fent B;)

Pel que fa a material, la Dersu Uzala està equipada i a la Tall d'Oca mola dur camalots del 0.5 al 2.

Les ressenyes, del Joan Asin, aquí:

Coll de Merolla: La Cot Esquerra

Avui he tornat al Coll de Merolla amb l'Ernest i en Josep que han fet alguna visita a la Cot Esquerra els darrers temps i tenen ganes de continuar la feina. Per mi és un sector desconegut, tan sols vaig estar als totxos del refugi una altra vegada. Hi ha informació del sector al Vèrtex n. 281 (Novembre/Desembre 2018) on hi ha informació útil però hi manca, inexplicablement, el nom de les vies. Em referiré a les vies pel número al Vèrtex i, quan pugui, diré algun nom, espero que sense equivocarme...

La que hem triat com a primera del dia és la #9, un 6a que no comparteix reunió amb cap altra via, un xic a l'esquerra d'on el peu de via té el seu punt més alt. Una via guapa d'anar fent, però on s'ha d'apretar, amb un pas on en Josep opta per no petar-se i mirar-s'ho amb calma. Realment és ben guapa i et deixa escalfadet. Surt bé però sense sobrar-ne gaire! Serveix per tastar la tònica de l'escalada aquí: adherència, tibades en laterals, fissures romes...

En Josep enceta la jornada a la #9, un 6a que ens situa sobre el terreny.

Després l'Ernest fa la #10, Txomango (6a), a la dreta de la nostra i deixa muntat Puputs amb qui comparteix reunió.

L'Ernest, a Txomango.

El Josep i jo ens posem a la #8, Dru, un 6a que té una entrada curiosa i després anar fent, sense regalar res. Comparteix reunió amb un 6b+ que ve per l'esquerra.

En Josep, a dalt, i jo mateix a Dru.

Després l'Ernest es posa a la #14, suposadament 6b pelat, per allò d'anar augmentant la dificultat a poc a poc. L'Ernest ha de lluitar-la moltíssim així que en Josep i jo li fem un tast en top-rope. Als companys els ha semblat molt difícil pel grau proposat i jo ho comparteixo plenament. Amb la corda per dalt m'ha sortit sense entrebancs, però fent levitacions impròpies... Diria que està desfassada, en comparació amb altres que farem.

L'Ernest, a l'únic canto bo del 6b...

... i en Josep, fent contorsions i levitant la via.

A continuació ens n'hem anat cap a l'esquerra, a fer, suposo, la #3, De la Hash (6b+), una de les vies més llargues de la zona. S'hi posa l'Ernest i va lluitant, poc a poc però amb força seguretat, posant les cintes. En Josep prefereixi fer-la en top-rope i això em fa dubtar, però veient que es tracta d'una via de continuïtat, decideixo posar-m'hi de sota. 

El començament té uns passos bastant durs fins xapar el tercer bolt. Finura i un pas de pujar peu dret sense gaire mà esquerra i anar-te equilibrant a poc a poc, movent els peus cap a la dreta fins arribar a xapar la tercera. Sort de la cinta posada, si no hi hauria una apretada! Després ve un terreny més suau i un xic més trencat, però sense que caigui res. Més amunt la cosa es redreça i toca anar en lleugera diagonal a l'esquerra, per l'esquerra de les xapes. Quan la via torna a tombar lleugerament a la dreta hi ha un altre pas dur. Toca pujar per l'esquerra de les xapes, pujar peus com pots, pillar una bona gota d'aigua / bustieta de dreta i xapar creuat com pots. Després, una altra apretada per superar el tram que et deixa en una zona més tombada però amb poca presa i, aleshores sí: es poden moure peus fins una repiseta que deixa reposar a gust. Ara només queda una tibada per l'esquerra, passant per un boix i arribant a la reunió. He fet un gasto d'energia bestial, però he encadenat i m'ha deixat més que satisfet! Una via llarga i mantinguda, amb un parell de passos més durs. Molt recomanable.

L'Ernest, en Josep i jo mateix a De la Hash. A la darrera foto, agafant aire!

A continuació l'Ernest ha anat a acabar la feina a Puputs (6b+) on té els trastoso posats d'abans i la treu però amb una bona lluita! En Josep passa i jo m'hi poso en top-rope per arrodonir el dia, tenint en compte que encara no m'he recuperat de l'anterior. Surt sense entrebancs però amb algun pas bloquero. És prou xula!

L'Ernest, acabant el dia a Puputs. Hi ha algunes apretadetes!

Amb això pleguem. El lloc m'ha agradat força. L'escalada és tècnica, de peus, amb traccions laterals... i algun matollet que, de tant en tant, emprenya una mica. Es fa curiós haver d'aprofitar fissures per fer algun empotrament de dits! L'escalada és ben variada, aquí! També toca arrencar les plantes incipients perquè en algun punt s'hi amaga alguna cosa o poses el peu a prop i et pots jugar una patinada. L'equipament està bé per no passar por, tot i que algun inici té una apretadeta. Avui la roca estava molla en algun punt, amb algun forat terrós un xic humit, però no ha dificultat la progressió. Hem escalat en màniga curta, cosa que per Nadal és un petit luxe!