Vall de Ter. Via del Castor

Avui hem anat a buscar la fresca a la Vall de Ter. La proposta era la Vaca Bruna per una banda i la Via del Castor de l'altra. El Jordi i el Kiki han anat a la primera, nosaltres a la segona per no fer-nos nosa. Quan preparem material m'adono que he portat corda, casc, gats, el joc de catxarros però no porto cintes ni reunió ni reverso... per sort, gràcies als excedents dels companys, aconsegueixo el que em falta. Sort n'hi ha hagut!

Per arribar al sector cal aparcar a una esplanada que hi ha a tocar de la Font del Viver de la Plana. Uns pocs metres passada la font toca agafar un corriolet cap a l'esquerra que porta al riu i travessar-lo en algun punt. Toca remullar-se per fer-ho.

Quan arribem a peu de via hi trobem una cordada de tres que s'està preparant. Tocarà esperar-se! Finalment l'espera s'allarga més del previst perquè el que va de primer té dificultats per sortir del darrer arbre i arribar a la R. Baixa i s'hi posa un company seu i després ja tot rutlla com toca.

Encara que sembli mentida, entre la verdor hi ha roca prou bona! A la foto, la cordada que 
ens precedeix, lluitant amb els darrers metres del primer llarg. 

Finalment, ens posem a escalar. El primer llarg té un començament força vertical, amb un pas més rabiós on cal posar-se bé. Trobem xapes on toca, però. Més amunt poso un Camalot #1 per protegir l'arribada a la última xapa, on hi ha un altre passet. Arribem a l'arbre, amb baga llaçada i d'aquí toca anar un xic per la dreta, segons han acabat fent els que ens ha precedit. Hem llaçat un altre arbret a la dreta amb una cinta ben llarga i així ataquem el tram que ha bloquejat de coco el primer intent de la cordada anterior. Realment hi ha prou canto com per no haver de patir però no hauria estat de més una xapa perquè fins la R hi ha una distància considerable. Per protegir el darrer pas i per esperar que pugués entrar a la R mentre el primer de la cordada anterior acaba de sortir encara poso un Camalot #2, però a aquestes alçades ja està tot fet. Reunió d'un pitó i un parabolt.

En Xevi, al primer llarg.

El segon llarg és més suau. Surt recte a buscar un bolt visible. Després es pot posar alguna cosa: en Xevi ha posat un alien groc i diria que també hi entrava un Cam #1 a la vora. Després, anar tirant amunt, amb tendència diagonal a l'esquerra per terreny tombat i fins i tot herbós en algun punt, amb algun pas on s'ha de vigilar una mica més.

Segona tirada, seguint els passos de la cordada anterior.

El tercer llarg surt també en diagonal a l'esquerra per terreny senzill. Després ve un tram bonic, aeri amb bons cantells i entrem a una placa més tombada. He llaçat alguna savina i un bec de roca. Trobem la reunió amb dos bolts a un punt de la cresta.

Uns passos ben bonics a la tercera tirada.

El darrer llarg és un tros de cresta sense cap interès especial. 

Cresta somital. Paisatge bucòlic al voltant.

A l'hora que hem començat, amb les esperes que hem tingut, no hi ha hagut temps per més. Els companys ens estan esperant al riu i tampoc tinc clar que haguessin volgut aprofitar més el dia. Recollim trastos i enfilem el camí de tornada. Avui crec que he batut el rècord de menys eficiència si comparem hores escalades amb hores totals... però hem estat bé de temperatura, tot i estar al sol, i he conegut un lloc nou. La via no es pot dir que sigui una meravella, però està ben trobada i té alguns trams prou bonics. Ara, no té gens d'ambient de paret -és el que dóna de sí el lloc, prou que han fet els aperturistes per deixar-la en condicions! Gaudir de la fresca de l'alçada i del soroll de l'aigua és un punt en aquesta onada de calor, però!

Coll-Roig: L'Alicorn

Avui hem tornat a fer via llarga amb la Susanna. Hem anat cap a Coll-Roig, on ella no hi ha escalat mai i jo encara hi tinc unes quantes vies per fer. Ens trobem a Gombrén i pugem plegats cap a Montgrony. Deixem el santuari a la dreta i continuem amunt. A l'alçada del pàrking que hi ha al final del tram asfaltat una cordada ens adverteix que la pista està en molt mal estat. Així que aparquem a l'esplanada asfaltada i afegim uns 15 minuts de caminada a l'aproximació. Val a dir que no seguim la pista, sinó que s'agafa un camí que comença travessant el rierol que hi ha al costat de l'aparcament. La pista va pujant en lleugera diagonal cap a l'esquerra. Després se'n va una mica a la dreta i podem fer una drecera cap a l'esquerra, en direcció al coll que ja s'intueix. Tornem a enllaçar amb la pista i arribem al coll. Avui hi ha batuda de senglars i hem de passar pel costat d'un senglar abatut. Fem l'aproximació típica, a buscar la tanca i travessar-la en un punt on ja es veu el camí a l'altra banda. En poca estona som a peu de la via escollida: L'Alicorn, la primer via que es va obrir en aquesta paret. El track, aquí.

Nosaltres la farem en cinc tirades. Fem sorteig i em toca començar. Primer llarg de tràmit, amb un ressalt inicial prou bonic i un tram de camí per arribar a sota de la "paret" de veritat.

El segon llarg comença força més exigent. Trobem un primer tram lleugerament desplomat, on s'ha de guanyar alçada per entrar a la placa de canaletes. Un pas que la Susanna resol amb l'autoritat que la caracteritza. Després entrem al primer tram de canaletes: curiós i típic alhora. La companya no havia tastat mai aquest tipus de textura però aviat li acabarà agafant el truc. Aquí cal agafar-li ràpidament perquè les assegurances no queden a tocar!

Començament del segon llarg. 

El tercer llarg és d'estil similar, canalera. Té una entrada curiosa, que jo acabo fent per la dreta de la línia de xapes. Canalera a tope, amb algun canto i forat bo. En algun punt he posat un alien vermell, si no recordo malament.

Tercera tirada. Inici curiós i la resta, canalera!

La Susanna es posa  a la quarta tirada, amb els nostres fraccionaments. Estil similar, canaleres amb algun alejillo i alguna assegurança possible a algun boix que queda a la vora. Sembla que s'hauria de fer reunió en un arbre, però ella la munta un xic més amunt, en un químic reforçat amb algun friend.

A la quarta tirada, un xic més senzilla.

El darrer llarg és diferent dels anteriors. Comença amb un ressalt vertical i després toca atacar una fissureta curiosa. Costa guanyar alçada fins poder ficar els dits en algun punt que es deixi. Després queda una fissura més ampla, que es deixa tibar millor de mans però queda extremadament llisa de peus. Jo he optat per fer un moviment cap a l'esquerra en un punt on s'intueix que una lateral d'esquerra pot ajudar. Suposo que es pot fer recte amunt apretant com un animal amb els peus en adherència, però no tinc ganes de fer més que 6a... Si es vol, encara es pot continuar amunt, però fa pinta de tenir interès zero i acabem aquí.

Darrers metres. El més dur de la via!

Des de la reunió cimera fem tres ràpels fins a peu de via. El darrer podria ser amb una sola corda de 60m, cosa que segurament reduiria els embolics associats a moure's per terreny tombat, però no ho hem fet.

Portàvem cintes, tascons, joc d'aliens i de totems. Hem posat algun flotant i hem llaçat algun element vegetal. La via ens ha agradat molt. Jo feia temps que no escalava en les canaleres típiques de la Sud del Pedra i ha estat un retrobament barreja de bonic i curiós. Ha sortit tota encadenada en lliure. Els passos més difícils, el principi de la segona tirada i el darrer de la cinquena. La ressenya original diu que aquest darrer pas és V-. Llavors sí que estaven forts! Felicitats! Per sort, per la xarxa hi trobarem informació millor a qualsevol post.

Hem estat dubtant si posar-nos a una altra via però al final optem per anar en plan tranquil. Hem recollit trastos i hem fet un mos. A la conversa, actualitzacions sobre la vida i històries de creixement impressionants. Els herois i les heroïnes estan més a prop del que sovint pensem. Un dia ben complet que jo acabo aquí i ella continua uns quants dies més.

Campdevànol - Coves de Ribes

Avui he sortit amb el Tati i hem anat a buscar l'ombra cap al Ripollès. Concretament, passat Campdevànol, a les Coves de Ribes. Fa un temps vaig estar al Cingle de les Abelles, que comparteix aparcament amb el sector d'avui.

Baixem uns metres per la carretera i de seguida ens enfilem per un corriol que puja muntanya amunt. Aviat arribem a les vies del tren just quan en passava un, travessem la via i en un parell de minuts més som a peu de via. Tindrem ombra fins a les 13:00 i, a més, hi ha arbres que protegeixen el peu de via. També tindrem mosquits...

Comencem per la dreta de tot,  fent Julivert (V+). He preferit que comencés el Tati perquè així jo li veuria l'entrellat a les vies a mida que s'anessin complicant i de seguida m'adono que les cintes de l'arnés li pengen bastant enrere! Fins i tot en aquesta via la cosa és ben vertical! La via és xula, però amb una entrada curiosa i uns quants moviments on agrairies que la presa no fos tan roma... Surt bé, però ens ha avisat!

La primera del dia. Més roma del que voldríem però es deixa...

Aprofitem que comparteix reunió amb El Senyor del Taga (6a). Aquí hi ha una mica més de feina. També hi ha unes xapes posades d'alguna forma peculiar. La via té un passet a l'entrada i un altre moviment un xic més amunt. Més agradable de fer que la primera.

El Senyor del Taga és prou agradable de fer.

Després encara ens hem posat a Abril (6b). Aquí el tram més dur són els primers metres, cosa que ja s'endevina des de baix. Unes apretades regleteres fins trobar un bon canto que permet xapar el segon químic. Després un tram expo on hem xapat temporalment un bolt de la via de la dreta i hem baixat per treure'l després. Després d'això ve un tram molt, molt bonic de fer i realment no massa difícil. Aquí hi ha força herbetes que han anat creixent durant les pluges que fan una mica de nosa, però les anem arrencant.

Apretada forta al principi i anar gaudint de Abril.

A partir d'aquí la cosa s'ha anat emmerdant, com veureu. El Tati s'ha anat mirant el llibre i ha decidit que li venia de gust combinar el primer llarg de Dutxa Matinal (V+) amb Pollo al Chilindrón (6b). Fa la Dutxa sense problemes i ataca el Pollo, que s'enfila per l'esperó de la dreta. Aviat el veig dubtar. Puja, baixa, fins i tot xapa la reunió de la dreta... Tot això per anar a xapar la següent que queda lluny, a l'esquerra i en un lloc inexplicable. L'acaba ben embutifarrat! Veient això jo m'hi poso en top-rope, com és evident. Puc confirmar que la xapa queda extremadament a desmà: pujant segons la lògica, seguint l'esperó, queda lluny, a l'esquerra i abocada al desplom quan per allà no s'hi passa! (Perquè, si passes per allà, t'has de marcar un desplom de pebrots que no sembla 6b ni de conya). Per acabar-ho d'amanir, després trobem un tram amb vegetació amb punxes...

Començant les contorsions. Males sensacions al Pollo...

Després d'aquesta ens posem a La Casa dels Ous (6b). Segueix una xorrera molt bonica i es veu la mar de xula! El company s'hi posa i aviat el veig bufar fort... i penjar-se a la tercera xapa. S'ho mira i aconsegueix sortir-ne. Més amunt ve un desplomet curiós, on hi ha un moviment estrany i cal fer uns quants moviments fins la propera xapa. El company resol amb la canya i jo decideixo, assenyadament, fer-la també en top-rope. A la tercera xapa hi ha tomàquet i m'he de penjar per veure-ho. S'agafa la xorrera desplomada i toca anar agafant laterals de dreta i d'esquerra per guanyar alçada. Esquerra en lateral a una fondalada gris i estirada de dreta a una regleta. Pujar peus, esquerra a regleta sota d'una fissureta i creuar dreta a la fissura i tibar-li amunt. Pot sortir, però és dur de pebrots! Més amunt, el darrer desplom també té gràcia. Amb dreta a bon canto, toca remada d'esquerra a una lateral que queda com a terra de sobre el desplom. Dreta en alguna coseta i esquerra a una altra lateral o invertida que permet pujar peus a sobre el desplom. S'agafa un bon canto que permet xapar, tot i que no es veu des de lluny. Com deia, pot sortir, però apretant. Ens ha semblat estratosfèrica!

Per acabar La Casa dels Ous s'ha de lluitar!

Amb aquests cinc pegues ens donem per satisfets. Probablement s'hi pugui tornar unes quantes vegades perquè les vies són bones. Ara, s'ha de donar la talla! Curiosament, les primeres del dia ens han semblat correctes... 

Cingle de les Abelles

Avui ens n'hem anat al Ripollès amb el Pep i el Mario, concretament al Cingle de les Abelles. Venint de Ripoll en direcció a Ribes de Freser, aparquem aquí (42.26993, 2.15913) però cal fer un canvi de sentit uns centenars de metres més al nord. Pugem per la carretera per l'esquerra, seguint un canal. Travessem la tanca que protegeix la carretera i ens aboquem a sobre el canal. Travessem una antiga construcció i trobem un corriol que s'enfila (42.27140, 2.15923). El corriol travessa una porta i després es bifurca. Nosaltres hem pujat per l'esquerra, pel camí més fressat, i després hem baixat per la dreta, pel camí que passa més proper a les parets. Després d'uns 15-20 minuts de pujada intensa arribem a la part alta del cingle.

Arribant ens trobem un parell de cabres enfilades a la paret. Ens estaran acompanyant tota l'estona, essent bastant emprenyadores. Si no arribem a ser tres, ens fan alguna destrossa als trastos: un escalant i l'altre assegurant deixaria via lliure. Fins i tot anant tres, se'ns han cruspit una ampolla d'aigua i han destrossat la portada d'una guia... Al llarg del matí ni els rocs que els hem arribat a llançar han fet que s'apartessin gaire. Molt boniques però molt emprenyadores.

Hem començat la feina fent vies de la part superior. 

Segurament hem començat per la Formigueigs (V). Les vies d'aquesta part es caracteritzen per una roca molt vertical, amb franges que recorden la Roca dels Arcs. A aquesta via hi trobem passets bonics, d'anar fent, amb la part més difícil a l'entrada de la reunió, on hem anat una mica per la dreta per entrar-hi cap a l'esquerra.

La primera del dia. L'entrada a la reunió, el més complicat.

Després ens hem posat a una via que va a la dreta d'un pi que surt a mitja paret. Segons la guia deu ser la  Remordiments  (V). Sobre la guia hem patit un petit problema. Bé, realment dos. El més important és que en Mario, el bibliotecari, ha agafat la guia de l'Alt Urgell, en comptes de la del Ripollès. Per tant, no teníem cap informació de les vies, més enllà de l'experiència dels companys que hi havien estat alguna vegada. L'altre, és que una cabra ha destrossat la portada perquè ens hem adonat a temps de l'atac que estava patint. A posteriori dedueixo que he fet la Remordiments, doncs. Bona via, amb un pas bastant dur a mitja via.

 

 

Un pas tens a mitja via i la resta, vertical i d'anar fent.

Després hem anat a buscar una via on hi toqués el sol. Sí, sí: buscàvem el sol i, de fet, ens hem posat tota la roba que portàvem. La temperatura era suau i feia airet que, combinat amb l'ombra, demanava una segona capa! Potser hem fet Ande Irás (V).

 

 

Potser a la via Ande Irás.

A continuació, hem fet la Pluja Menuda (V), força a la dreta d'aquest sectoret. Aquesta era nova pels companys i el Mario demana posar-hi cintes, cosa que havia anat fent jo fins ara. És una via similar a les anteriors, bonica de fer.

A Pluja Menuda. A dalt, en Mario i en Pep a la darrera.

Després, els companys han accedit a fer alguna cosa amb més intensitat. Sense la guia la única referència era la visual. Així que, després de mirar-ho una mica, en Mario localitza una zona amb tres vies que poden ser interessants, a la zona on acaba la corda fixa d'accés. M'ho miro una mica i em decideixo per la que té una fissura-bavaresa: com a mínim hi haurà una part amb canto!

M'hi poso, doncs, a vista total perquè no sé ni tan sols el grau i la placa de la segona meitat no se sap què amagarà... L'inici es deixa fer bastant bé fins agafar la bavaresa. Aquí hi ha uns moviments estranys, on t'has d'equilibrar molt bé, però es va fent. En un punt m'he decidit a anar a buscar una llastreta d'esquerra a la placa, deixant ja la fissura. Després venen uns passets estranys, a agafar una franjeta en diagonal. Algun moviment mà-peu per posar-se a sobre la llastreta... Més amunt es veu una altra llastreta que caldrà fer treballar en lateral i m'invento uns moviments per arribar-hi. En algun punt he estat dubtant de si penjar-me per no petar-me però sempre he pensat, vinga va, un moviment més. I així he anat fent fins a un punt on ja es troba algun canto millor. Sembla que, a partir d'ara, només caldrà anar aguantant. I així ha estat! Encadenada! Al final, ha resultat ser la Renecs (6b). Estic ben content!

 

 

Renecs ha acabat sortint a vista!

Els companys em demanen l'opinió del grau i els dic que probablement sigui 6b i en Pep decideix que no s'hi posarà. En Mario, en canvi, s'hi posa i aconsegueix fer-la tota! S'ha hagut de penjar en algun punt però ho ha lluitat molt, molt bé! Quan baixa posa cintes a la de la seva dreta, que li sembla que s'ha de deixar fer bastant bé passat el tram inicial, una mica desplomat.

En Mario, a Renecs.

M'ho miro una mica des de sota i decideixo fer-la en top-rope. Les primeres xapes són lleugerament desplomades i cal tibar fort amb canto no excessivament bo. Quan aconsegueixo pillar un canto raonable on semblava que les dificultats ja van baixant comença un tram intens. He deduït que toca anar a buscar una fissura lateral per l'esquerra, però és dolenta a gairebé tot arreu. Anar palmejant vaig pujant fins que agafo quelcom més bo. Després diria que toca anar cap a la dreta, on hi ha uns peus raonables. I després ve un tram ben estrany, on he hagut de fer bastantes contorsions per progressar una mica. Alguna presa que fa baixada, treballada en lateral i peus igual... tot bastant dolent fins bastant amunt. Al final faig tots els moviments però penjant-me en algun punt. Ha resultat ser la Bons Moments (6c). També he quedat ben content! La veig factible per encadenar en una altra visita, un cop recordats els moviments.

Top-rope a Bons Moments. Bona i dura!

Els companys no s'hi posen i anem recollint trastos. Ha estat una matinal ben aprofitada, coneixent un nou sector. De baixada hem anat resseguint el peu de paret i hem vist unes quantes vies que fan bona pinta!

Les altres protagonistes del dia!

Ripollès, Vilamanya

Avui he sortit amb en Tati i ens n'hem anat cap al Ripollès, a Vilamanya, a la Vall de Ribes. S'agafa una trencall a la carretera que indica Vilamanya i, poc després de creuar la via del tren hi ha un espai al costat de la carretera que permet aparcar-hi uns pocs cotxes. Un xic més avall hi ha un cartell informatiu de prohibicions i al costat un corriol que ens porta a peu de via en uns pocs minuts.

La roca està força molla perquè aquests dies ha estat plovent. Toca triar els trams secs!

Comencem pel sector Slap, amb la via Ànimes Piatoses (6a). Comença en Tati i va fent, esquivant alguna mullena al principi. Després la roca està seca i les dificultats van en augment fins la reunió. M'hi poso jo i vaig fent. Però a la part de dalt s'ha de tibar sense miraments, amb algun moviment poc evident movent-se cap a la dreta. Coincidim que la cosa està colladeta!

A Ànimes Piatoses.

A continuació fem la Como un Susurro (6a). És més amable excepte un pas on s'ha de fer una bona remada des d'un bec invertit fins un bon canto de dretes. Abans, uns moviments per l'esquerra, també poc evidents. La resta, anar fent. Déu n'hi do com escalfem!

A Como un Susurro. Un pas bloquero difícil de veure a vista.

Després el Tati es posa a La Via More (6b+), just a l'esquerra de l'anterior (no surt a la guia). Aquí ha d'esforçar-s'hi de valent, sobretot en un tram obligat amb un bon aleje! Quan ell baixa es mira alguna forma alternativa de fer el pas... i arrenca un bloc considerable. El bloc cau a la vertical que, per sort, està una mica a la meva dreta. Però el bloc rebota a terra i aterra a la meva esquerra! No m'ha tocat de miracle!

Filigranes a La Via More i el bloc volador i saltarí. Al
segon impacte ha aterrat sobre la catifa de la corda.

M'hi poso des de sota, però al pas difícil m'he de penjar. S'hi arriba raonablement bé, navegant una mica per la dreta. Però el tram dur demana una remada fins una regleta ínfima de dreta, pujar peus, pillar unes regletes un xic millors i després toca moure's una mica a l'esquerra, tibant en laterals. És molt complicat aguantar la porta, perquè els peus queden mal posats... Dur, dur. Després es deixa anar fent raonablement bé fins la reunió. Uns metres abans d'arribar-hi també hi ha senyals evidents de que fa molt poc ha caigut un bloc de la mida de dues torradores... Quina por! Les pluges són mala cosa en aquest tipus de roca!

El company s'entreté amb un 7a nou que hi ha a la zona. En canvi, jo em poso a la #5 (V+) i amb això ja tinc prou feina! Uns primers passos que no hi ha forma de veure d'entrada, uns metres d'anar fent i després una zona delicada, delicada, on potser si hagués pogut posar el peu en una xorrera molla a la dreta me n'hagués sortit millor. Ha sortit però ja m'he donat per satisfet!

En Tati, lluitant un 7a i cap foto del meu V+.

A continuació ens n'anem a la dreta de tot, on hi ha un nou sector. La ressenya està al final. Allà em poso a Manyac (6a). Toca mirar-s'ho però va sortint prou bé. Aprofitant que comparteix reunió amb la de la dreta, Les Plagues (6a+), en Tati em suggereix que m'hi posi. Ho faig en top-rope i és la millor decisió de la meva vida! Al principi hi ha canto i és vertical o lleugerament desplomat, però d'anar fent. Després toca flanquejar una mica a la dreta en zona desplomadeta i suposadament a partir d'aquí hi hauria d'haver canto! Però és canto de primera falange i desploma un ou! M'he d'anar penjant sovint i arribo a la reunió com puc, traient el fetge per la boca...

No hi ha foto de Manyac però sí de Les Plagues. Dura, dura!

En Tati, per acabar, es posa a un 6b que hi ha a la dreta de PSU. Diu que és molt xula, però jo ja estic més que baldat i pleguem trastos.

Acabant la feina a un 6b.

Baixant encara trobem algun rovelló... El sector queda força a l'ombra. Sols hi toca el sol les primeres hores. Avui sort n'hem tingut perquè fotia una rasca de pebrots. Després ja s'ha estat bé a l'ombra. La roca és particular, amb molts moviments de laterals, estranys. Pot ser interessant per noves visites!! Els graus de les vies fàcils estan molt collats i sembla que els de les difícils no. Sempre em toquen els collats, no sé què ho fot.

Ressenya del sector nou, a la dreta.