Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ager. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ager. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de maig del 2021

Àger, Cap del Ras. Via Totoro

Després de força temps he tornat a sortir amb en Jordi M. Aquesta vegada ens n'hem anat a Àger, el que suposo una bona tirada en cotxe, però l'escalada allà s'ho val. En Jordi tenia diverses propostes a l'agenda i finalment ens hem decidit per la Totoro, una via força recent.

La via es pot situar força bé gràcies a la foto panoràmica del final a càrrec de Lo Gall. A peu de via hi ha una T gravada a la roca i la llastra característica del primer llarg tampoc té pèrdua.

Comença en Jordi i ataca el primer llarg. Qüestió d'anar fent, amb un ressalt una mica més punyetero (V/V+) on s'ha de mirar bé com gestionar-ho per no tibar més del compte. La resta, suau i amb roca a controlar.


En Jordi, al primer llarg.

És el meu torn i ataco el segona llarg. Comença amb un Ae per superar un desplom on no se li veuen possibilitats en lliure. De fet, faig servir l'estrep amb ganes. La sortida no té massa dificultats fins a un ressalt on s'ha d'apretar una miqueta bastant (6a). La resta anar fent. A partir d'aquí el company em cedeix els llargs restants, cosa que no em desagrada pas.


Arribant a la R2, sense dificultats

El tercer llarg és més exigent. Comença amb una sortida de la reunió força complicada. Potser s'ha trencat alguna cosa, però m'he hagut d'esforçar bastant. Després ve un lleuger flanqueig cap a la dreta i un ressalt de Ae o bé Ao/6a que es veu factible de fer en lliure (6b/6b+). Un moviment delicat fins a pillar una franja boníssima (jo he trencat una llastreta de peu i m'he penjat), xapar i remada molt llarga fins a un bon canto. A la remada no he encertat el lloc bo i m'he hagut d'ajudar un moment de la xapa, però és un moviment llarg i burro i prou. Després el terreny s'ajeu i cal posar algun alien per protegir el que queda de llarg (V+).



La tercera tirada.

La quarta tirada és molt bona, tot i que això ho opines una vegada l'has feta. El començament és d'anar fent, per un díedre, a buscar un arbre i plantar-te a sota d'un esperó. L'esperó és forçat i fins i tot venen tentacions d'anar per l'herba de l'esquerra, però cal posar-hi ganes i atacar-lo amb decisió. Més amunt es veu penjar una baga d'una xapa, cosa que no augura res de bo, però realment es va fent. El llarg sorprèn perquè vas esquivant les dificultats i van apareixent cantos i assegurances variades (claus, pont de roca) quan menys t'ho esperes, això sí, en terreny desplomat. En una xapa em sembla que hi haurà tomàquet i m'aturo a reposar. La ressenya Gall parla de Ae o 6b+ en una banda i la Vèrtex parla de Ae/V+. Són graduacions imprecises que no conviden a apurar: error! El llarg es pot fer prou bé en lliure (6b+), però s'ha de lluitar fort perquè és llarg i no dóna treba. Jo he fet servir el pedal en un pas perquè no he vist com fer-ho, però realment hi ha possibilitats. Després dels parabolts la via segueix en tendència a la dreta amb pitons i es fa bé en lliure (6a ben bo) fins al darrer pitó des d'on s'ha de flanquejar a la dreta. Aquí hi ha un pas força estrany, que jo he resolt anant baix i en Jordi més amunt. He posat un friend xic per protegir el pèndol del segon, perquè el pas no és senzill!

Si ara repetís la via, gaudiria d'aquest llarg, on només he posat un tascó al principi. Fent-lo, però, tenia massa interrogants al cap...


El quart llarg acaba amb un flanqueig marcat que permet fer fotos xules.

La cinquena tirada és molt bona. Comença suau, d'anar fent però es complica bastant quan cal deixar una fissureta per anar a buscar el pas per sota d'un petit sostret. Aquí hi ha alguns moviments, per mi de 6a, protegits en primera instància per algun alien. Més amunt, un parabolt i claus sense problema. He posat algun friend més.
 

Arribant a la R5.

La sisena i darrera tirada és senzilla però molt guapa. Franges vilanovines on cal posar alguna cosa, amb moviments molt estètics, els més complicats al voltant del V.


La darrera tirada també deixa un bon gust de boca.


Aquí les ressenyes, del Vèrtex i del Gall (fins a R5)




La via m'ha agradat, però la gaudiria més en una segona repetició (que no faré). Es pot anar amb la idea de reservar l'estrep per la segona tirada i anar a treure la resta en lliure. Cal posar alguns catxarros, nosaltres portàvem parxís d'aliens, tascons i un joc de friends fins no gaire grans. Crec recordar que hem posat tascons, aliens i un friend mida camalot #2 però només perquè el portava i volia encolomar-li al company. Reunions sense anelles, preveure material de retirada, si escau.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Alkaid al Cap del Ras


Havíem quedat per fer alguna via amb en Pep Ll. i en Màrius i ens hem plantat a Àger, amb l'objectiu d'atacar la Alkaid, que encara els faltava a la col·lecció. Com que jo només n'he fet un parell, la idea m'ha semblat fenomenal!

Ens posem camí cap a peu de via i en Pep s'adona que té la corda al cotxe... res que no pugui resoldre un parell de cames! Mentrestant, anem buscant l'inici de via, tasca més senzilla perquè en Màrius havia baixat de la via una vegada que només anaven amb cintes.

Comença en Màrius amb el primer llarg: A0, un tram en lliure fàcil, A0 i novament lliure quan se'n tenen ganes. La nota curiosa la marca el primer pas, amb una xapa alta (res que no resolgui un escalador d'envergadura). També és digne de mencionar el segon pitó, invertit, del qual es tiba sense manies... En aquest llarg ha quedat clar que l'artifo també et pot deixar baldat...

En Màrius als primers metres de via...

... i aquí al darrer tram abans de la R1.

El segon llarg també va a càrrec d'en Màrius. Surt per la dreta i retorna, amb un passet curiós, a la vertical de la R1 per sota d'un sostret on cal posar alguna cosa (alien vermell). Superat el sostret sols queda un llarg flanqueig on hem trobat un pitó. El llarg no és complicat, però cal portar alguna cosa i posar-la!

En Pep i jo mateix al segon llarg.

Ataco el tercer llarg, que comença amb una sortida de reunió desplomadeta i on cal tibar-li. Van sortint cantos, encara que no tots tan bons com es podria esperar. És qüestió d'anar aguantant fins superar una darrera panxeta que mena a un terreny suau fins la R. Ha sortit tot net, però amb els braços infladets. De fet, tot i que és el tercer llarg, m'ha agafat fred!

En Pep a la tercera tirada.

En Màrius, sortint de les dificultats del tercer llarg.

La quarta tirada (hi ha qui l'empalma amb l'anterior) comença suaveta, però sense res fins a un burí que queda força amunt. Poso un alien groc entremig, no fos cas... Aviat s'agafa la llastra, on es va pujant en bavaresa sense massa dificultats fins situar-se al damunt. Aquí hi ha uns passos de finura on cal mirar-s'ho i s'arriba a la reunió sense més dificultats.

Bavaresa esplèndida al quart llarg.

En Pep també m'ha cedit l'honor de fer el cinquè llarg. Comença en adherència arrampada i es va posant vertical. Hi ha un tram ben compacte on cal mirar-s'ho d'allò més bé, però es va fent: confiança en la goma cuita i amunt! Superat un ressalt estem en terreny arrampat fins a una reunió opcional. Se'n surt recte amunt, anant a buscar una xapa per terreny vertical i ben aviat s'arrampa fins trobar una reunió a la feixa.

Embut de finura a la darrera tirada.

A partir d'aquí hem seguit la feixa cap a l'est. Cal estar atent a no passar-se de llarg unes fites que indiquen una baixada a una feixeta inferior i anar fent fins ajuntar-se amb el camí que ve del cim. Una bona passejada, amb pati en alguns punts.

La via m'ha semblat ben bona i variada: Artifo al primer llarg, terreny per equipar al segon, placa de franges de pila al tercer, bavaresa i finura al quart, slap al cinquè... què més es pot demanar? L'equipament és majoritàriament de burins, però en bon estat. L'única pega és que no arriba a dalt, però això es pot resoldre fàcilment continuant per alguna altra.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Esperó Badalona al Cap del Ras


El Cap del Ras és una bona zona pels dies d'hivern amb anticicló, com el d'avui: Boira persistent a les planes i un cel ben serè a les parets. Doncs amb aquestes condicions hem (en Joan, en Toni i jo mateix) decidit atacar la gairebé clàssica Esperó Badalona.

De ressenyes i piades n'hi ha una bona colla a la xarxa i totes coincideixen en que l'equipament de la via és prou generós: 20 cintes i res més. Permet fer més o menys trams en lliure, el que la converteix en una via apta per tots els públics. Això sí, cal portar un estrep per al sostre.

Hem decidit que jo començaria fent les dues primeres, en Joan les dues següents i ja veuríem. Així que he encetat l'activitat atacant un primer tram vertical amb quatre spits seguits. Al segon d'ells he fet un A0 però la proximitat d'assegurances permet ajudar-se el que convingui. He vist que proposen 6c+ fent-ho tot en lliure, però la veritat és que no m'ho he plantejat massa. Després s'entra a una placa que es va redreçant (V) i es va en diagonal a la dreta a la reunió opcional. Cuidant un xic els xapatges he pogut continuar sense massa fregament per la fissura cega lleugerament desplomada que mena a la que serà la nostra primera reunió. També aquí hi ha assegurances suficients com per fer en A0. Resulten 50 metres ben intensos, començant en fred, que m'han deixat ben inflat.

Jo mateix als primers metres del primer llarg...... i a la segona meitat del llarg.

En Joan al LL1.

Sortosament, el segon llarg és molt més suau i permet relaxar-se una mica. Segueix el terreny de mínima dificultat, cosa que, malauradament, vol dir també el de pitjor roca. No cau res, però cal anar amb compte.

Inici del segon llarg, en molt bona roca.

En Toni i en Joan al segon llarg.

En Joan s'encarrega del tercer llarg (6b), que comença amb tendència a la dreta. Els primers metres són força delicats fins la tercera o quarta xapa. Després el terreny es va tornant més agraït i en un punt la roca torna a perdre qualitat en cercar el terreny més senzill. Ha sortit net, anant de segon.
En Joan, havent superat la zona més complicada del tercer llarg.

En Toni, al tercer llarg.

El sostre del quart llarg suposa un canvi de mentalitat i de tècnica. En Toni ha hagut d'esmerçar-se més del que hagués volgut lluitant amb fifis i pedals que semblaven voler boicotejar la seva progressió, però finalment hem arribat a la R on la tàpia perd la seva verticalitat. Com que portàvem pedals de sobres (i de diversos estils) ens hem permès la frivolité de deixar-los exposats...

Col·lecció de pedals. El més glamourós, naturalment, el model Rebuffat.

En Toni, emergint de les dificultats del sostre :)

En Toni ha fos la pila a les tirades anteriors i, com que els dos caps de corda els duia en Joan, ell ha fet la cinquena tirada per no perdre massa temps, ja que una cordada de Saragossa ens venia al darrera... Aquest llarg és un dels més guapos: terreny plaquero on cal saber llegir l'itinerari.

En Joan, navegant a la cinquena tirada.

A la darrera tirada he agafat novament el relleu. La sortida de la reunió és una tibada per un terreny vertical fins anar a buscar una bavaresa molt bona. Després el terreny s'ajeu fins a una possible reunió al peu d'un ressalt. Segurament és recomanable fer reunió aquí per evitar haver de lluitar massa contra el fregament de les cordes. Jo he tirat amunt i m'he plantat al peu del darrer ressalt (6b o Ae) amb dos spits. El primer es xapa sense problemes i intento en lliure per l'esquerra. És un tram d'adherència i de seguida m'adono que no podré fer el xapatge de la segona, força delicat, amb el fregament. Així que baixo, xapo la segona tibant de ferro i baixo per tornar-ho a provar. Així (més que en top-rope, diria que a pèl: des de baix no em sentíem i no sabien què estava fent) ha sortit, amb algun pas d'equilibrista. Si mai algú reequipa la via, que posi les xapes 40cm a l'esquerra! La reunió és al cap de pocs metres.

Jo mateix als primers metres del darrer llarg.

És una via recomanable, en roca majoritàriament molt bona, tot i que en algun moment puntual l'itinerari porta per terreny un xic trencat per esquivar trams excessivament compactes. D'altra banda, ha sortit tot excepte un A0 al primer llarg, el que és una alegria addicional :)

Boira a les planes mentre recollim trastos.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Fanal Nocturn


Després d'un munt de dies de no fer via llarga, hem anat a Àger, a la Fanal Nocturn del Cap de Ras. Ha suposat estrenar-me a una paret on no em faria res tornar-ne a fer alguna altra. Una altra estrena ha estat poder comptar amb en Mohawk com a company de cordada, junt amb en Jortx.

La via ha estat àmpliament explicada a diversos blogs. La gent del Club de Montaña Ayud tenen una bona ressenya que em permeto copiar aquí.

L'aproximació és evident un cop situada la via, cosa que, d'entrada, ens ha costat un xic. Un cop a peu de paret, com que no sabia què tal em trobaria a la via després de temps de sols fer (el) totxo, m'he demanat els primers llargs i he acabat fent els tres primers.

El primer llarg (6a+) té un començament plaquero on s'ha de donar la talla tibant de coses xiques i controlant bé els peus. He anat fent fins la darrera xapa on he hagut de fer un esforç extra per xapar perquè les cordes no es deixaven. Serà que m'ha agafat en fred però m'he ben inflat i he preferit penjar-me per estudiar la sortida de la zona xapada, que no té especial dificultat. Després ve un terreny sense especial interès (IV), travessant una feixa que puja en diagonal des de la dreta i acabant enfilat en un bloc on hi ha la R1. El primer tram del llarg està ben assegurat i després es poden posar alguns tascons, aliens i friends al gust.

Als primers passos del primer llarg...

... buscant la millor ruta!

El segon llarg comença per terreny senzill (III) i arrampat per anar a buscar una placa vertical precedida d'un petit desplomet. Uns passets de placa ben guapos (V) ens porten a una cornissa des d'on accedim a la R2, un xic a l'esquerra. El llarg està equipat, podent llaçar una savina al començament de les dificultats.

El tercer llarg (IV+) comença superant un tram vertical per anar cap a l'esquerra a buscar un díedre senzill però guapo. Es surt del díedre cap a l'esperó de la dreta per enfilar més o menys recte cap a la R3. A banda d'una xapa a la vertical de la R2 cal equipar la resta de llarg, novament amb tascons, aliens i friends al gust.

En Jortx, sortint a l'esperó del tercer llarg.

A continuació venen dos llargs esplèndids que han anat a parar a mans d'en Jortx. El quart (6a+) comença per una placa preciosa, amb bona presa fins poc abans de la primera xapa. Aquí comença un tram de placa vertical solcat per una fissura. Per arribar-hi cal anar amb compte de no tocar massa una llastra sospitosa i de seguida ens trobem fent uns passets delicats a esquerra i dreta fins entrar en un terreny més senzill que ens porta a un desplom força espectacular. Sortosament apareixen bones gandes que fan que el pas surti amb menys dificultats de les esperades. Per acabar un tram senzill fins la R4. Hem posat un alien després de la primera xapa i la resta està al seu lloc.

En Jortx, procurant evitar la llastreta sospitosa...

... i en Mohawk arribant a la reunió.

El cinquè llarg (V+) també és una meravella, en aquest cas exclusivament de placa. Després d'un primer tram per terreny senzill, la dificultat està en pujar peus per anar a buscar l'esquerda que creua la llastra/bloc. A continuació, una placa ben maca, amb flanqueig a l'esquerra per finalitzar el llarg. Aquí no hem afegit res a les assegurances que hi ha.

En Jortx encarant les dificultats del llarg.

En Mohawk encarant els darrers metres del cinquè llarg.

En Jortx també ha estat l'encarregat de fer el següent llarg (IV), de tràmit per anar a buscar la R6. Finalment, no sabem si hem anat per la Burundanga, però està clar que hem arribat al lloc correcte!

I el mestre Mohawk ha esta l'encarregat del tercer llarg difícil de la via. Una entrada bloquera amb peus bastant justets per anar a buscar una fissureta cega i d'aquí a algun canto millor (6a+). Després algun pas interessant per sota d'un bloc característic, tot això assegurat en la seva justa mesura. Arribat a aquest bloc la dificultat va minvant fins arribar la R7 on hi ha un spit i que hem reforçat amb algun merlet i un friend.

En Mohawk a l'entrada bloquera del setè llarg.

Al darrer llarg hem anat cap a la dreta fins on la cornissa convida a sortir al cim per una placa a la dreta d'una fissura.

El descens es fa seguint la cresta cap a l'est fins trobar una gran fita que indica una desgrimpada d'uns metres fins una feixa. Seguint aquesta feixa cap a l'est anem perdent alçada fins arribar a la base de la paret. Sols ha restat un passeig fins al cotxe i un altre fins a casa on hem arribat (bé, almenys els del Bages) a temps per dinar -tard, però dinar!