diumenge, 25 d’octubre del 2015

Cova de l'Os


Avui, amb en Tati, hem acabat fent una matinal a prop de casa. Hem anat a la Cova de l'Os, un sectoret a tocar de Monistrol, amb aproximació molt curta.

En primer lloc ens hem acostat al sector Gualtrapilla, a veure un 6a i la via que dóna nom al sector, la Gualtrapilla (6a+). Però no ens han acabat de fer el pes. Comparteixen un burí d'entrada i el 6a se'n va l'esquerra. Però la segona xapa esta a can pixa... Total, que hem anat al sector cova. A la cova pròpiament dita hi ha un gronxador ben xulo, ideal per la canalla. També hi ha les ressenyes penjades (literalment).

Ens hem posat a la #12 Casum l'Os Pedrer (6a+), una de les més noves. Veient el Tati com gaudia he optat per fer-la en top-rope: tampoc no es tracta de petar-se a la primera del dia. En general, els graus d'aquí són santbenedictins, de forma que ja sabeu el que s'hi ha de sumar. La via és força guapa, però molt tècnica, amb dits petits i peus dolents!

Baixant he posat cintes a la #11 (6a+). Com que si no feia aquesta no en faria cap, l'he provat des de sota i ha anat sortint. És del mateix estil que l'anterior, potser un xic més senzilla, però tampoc no la regalen. Guapa malgrat l'agonia!

 Apretant fort a la #11 (6a+)

Després d'aquesta hem fet la #10 (6b+) en top-rope. El pas més dur està al voltant de la primera xapa. Al primer intent no m'ha sortit pas. Després he trobat una manera (diferent de la que ha fet en Tati) que permet fer el pas... Cal confiança cega en els peus, perquè no hi ha res de res... Més amunt la dificultat no és tan extrema, però no afluixa gaire. Molt dura!

D'aquí hem baixat a la cova i en Tati s'ha posat a El Moll de l'Os (6c). Originalment estava de 6c+ i a les ressenyes actuals la posen de 6b+. Però per ser consequents amb la #10, segurament caldria baixar-la fins a 6b... L'he fet en top-rope i ha sortit amb un parell de reposos perquè no he encertat la seqüència de bústies correcta. Però la veig factible per un altre dia. És vertical, de continuitat sobre forats majoritàriament bons, i cal saber anar a dreta i esquerra on toca. Una via 10!

  A El Moll de l'Os

Per acabar, en Tati s'ha posat a la via #6 (7a) del sector Monistrol Flake. Quan n'ha baixat m'ha convidat a fer-li un top-rope, tot i que em ve força gran... Comença anant a buscar un bloc que sembla inestable. D'aquí es continua per la placa de l'esquerra, compacte i amb algun foradet escadusser i no massa bo. Es manté molt dura fins el llavi als voltants de la cinquena xapa. Aquí es tranquilitza una mica, i torna a haver-hi uns passets picants cap a la part final. He trampejat a bastants llocs però la veig mooolt lluny. El Tati l'ha trobat dura pel grau, cosa que em dóna un xic de moral...

  A la zona dura de la #6 (7a)

Després d'aquesta hem plegat els trastos i hem tornat a dinar a casa. Probablement sigui el sector que tinc més proper a casa -llàstima que tot apreti massa! Avui en total han estat 5 vies ben exigents que, si més no, serveixen per anar entrenant...
 

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Faraó de Baix


Avui he sortit amb una companyia d'excepció: la Cristina, amb qui gairebé feia un any que no coincidíem, i el seu company, l'Albert, un membre insigne de la colla Xapoutot, una representació de la qual estava també al nostre punt de trobada: l'Anna del Bruc.

La resta de la colla tenia objectius més ambiciosos, però nosaltres tres ens n'hem anat a fer totxo, acompanyats de la petita Queralt. Després de dubtar un xic hem anat al Faraó de Baix, al sector d'El Columpi. Repassant el blog he vist que jo ja hi havia fet una escapada de tarda amb en Pep fa 5 anys... coses de l'Alzheimer! D'altra banda, això permet poder fer vies a vista per segona vegada :)

Una vegada situats, hem decidit començar a escalfar per la Killdafly (6a). S'hi posa l'Albert, sense entrebancs, però decidim que val la pena aturar-nos a l'alçada de la R de les vies veïnes, per no escalfar més del compte! Els primers metres són plaqueros i s'ha d'apretar i vigilar, especialment pel tacte un xic sobat d'alguna presa (l'Albert ha tingut un ensurt amb això). Després es tranquil·litza una mica, però tampoc massa!

 La Cristina, a Killdafly.

A continuació hem fet la Ruland Guarrós (6a), que va per l'esquerra de Killdafly, i empalmem amb la segona part de la Killdafly. Les primeres xapes són tenses, més que la d'abans, i en algun lloc em trobo tibant de bidits impropis d'aquestes d'aquestes graduacions, però es deixa anar fent. També hi tenim un alejillo considerable que no se sap massa a què respon. Des de la R sortim en diagonal per anar a buscar la següent xapa de la Killdafly. Amb cintes llargues es resol força bé el tema fregament. Fins dalt, només cal un pas de decisió i anar fent. Els darrers metres els hem fet per la Sr. Pivot, però això és una mera anècdota!

  Jo mateix, a Ruland Guarrós.

Després d'aquesta, l'Albert proposa provar la Anarquia (6b+) i continuar per la Alta Traïció (6a+) per completar un viot. I així ho hem fet -o intentat. L'entrada és el més dur i s'ha d'estudiar una mica. La clau consisteix en anar a buscar un parell de bústies que es poden pinçar bé amb la dreta. Per fer-ho, calen alguns passets sobre merdetes vàries. Després d'aquí és qüestió d'anar aguantant. En alguns llocs es pot aprofitar bé el fil de l'aresta. Més amunt es torna cap al mig a buscar unes bústies raonablement bones i d'aquí es torna a anar un xic a la dreta per xapar la darrera estirant-se un xic a l'esquerra. Fins la repisa només queden uns passos sense massa complicació. 

  L'Albert, al darrer tram dur de l'Anarquia.
 
A partir d'aquí comença l'Alta Traïció. A la primera xapa val la pena deixar una cinta molt llarga, tot i que hi ha uns passos ben tensos amb la roca un xic dubtosa. S'agafa una xapa pintada de blanc en direcció a la dreta. D'aquí, uns passets de tibar-li fins una xapa normal, bastant a l'esquerra de l'anterior, tant que jo he desxapat l'anterior per limitar el fregament. L'Albert no l'ha vingut a buscar i ha tirat amunt fins la següent, jugant-se una galeta considerable. I és que, fins i tot xapant com ho he fet jo, hi ha una excursió important: ben bé hi falta una xapa intermitja. És cert que, una vegada arribat al llavi en condicions, queden uns passos sobre bones bústies, però són ben verticals. L'Albert ens ha deixat una col·lecció de cintes que m'han salvat la vida: he xapat agafant-me a la cinta i he aprofitat per reposar perquè anava ben petat. I he xapat agafant-me en un parell de llocs més: entre el fregament i les mans que se m'obrien no n'he tingut pas prous per fer-la dignament. Com que l'Albert s'ha sacrificat estudiant la combinació d'entrada, he aconseguit encadenar l'Anarquia. Però he fracassat a la continuació, a diferència de l'Albert. En canvi, la Cristina ho ha engalomat tot, ben sobrada. Està clar qui és la jefa! De l'Alta Traïció via sorprèn que no hi hagi R per despenjar-se i de l'Anarquia la distància entre les primeres xapes, que contrasta amb les xapes força més juntes abans de la R.

 Jo, més o menys al mateix lloc...

 ... i la Cristina, uns passets més ensota.

I després d'aquesta gesta, jo me n'he anat avall. Em consta que la jefa tenia previst treballar una mica més, però no sé què n'haurà sortit :)

Ha estat un matí genial. Espero repetir activitat amb la mateixa companyia!

dijous, 8 d’octubre del 2015

Més sardines xiques


Aquesta tarda hem tornat a la Sardineta perquè l'altre dia ens hi vam deixar feina per fer i perquè el lloc s'ho val. Encara que les vies són curtes, són ben guapes i la roca és ben bona -allà on s'escala. Que el grau sigui santbenedictí no importa si es tracta de gaudir del gest, que és justament el que busquem!

Hem començat a escalfar amb una via que l'altre dia no vam fer l'altre dia, la Usimàndries (V+). Comença per l'esquerra, com si fessim la Cazo Grande. Després de la primera xapa, se'n troba una altre amb tendència a la dreta. La via després flanqueja uns metres més per cercar el lloc més assequible per entrar a la zona de roca clara. Un cop fet aquest pas, és qüestió d'anar mirant, posant-se bé per no tibar més del compte. Interessant i maca! En Ramon s'hi ha posat per sota i se n'ha sortit la mar de bé -inflat, però, content!

 Una bona via per escalfar, la Usimàndries (V+).

Amb aquesta ens hem donat per escalfats i he proposat tatxar feina pendent de l'altre dia. Primer, la Via del Yankee (6a+). Mig recordava la manera de superar el pas, però no ha estat suficient! Des de la barra de pa cal pujar peus fins agafar la bústia d'esquerra que permet xapar. A la dreta queda una bústia i una pinça bona un xic més a la dreta. Aquí no s'han de pujar peus, sinó moure'ls a la dreta per sota de la panxa. Després, un forat deixat per una pedra no molt bo, però que pinçat i tibant cap a la dreta permet pujar peus. A partir d'aquí, uns passos d'equilibri per xapar i aguantar més amunt. He arribat a la R ben inflat, i això que no l'he encadenat, tot i que he fet tota la tralla des de sota. Renoi!

La Via del Yankee (6a+), que se m'atravessa!

Amb la moral baixa, poso les cintes a la part de dalt de l'altre deure pendent, la Mirage (6b). Amb el resultat de la d'abans i sent aquesta teòricament més difícil, opto per tornar a fer-la en top-rope. Ha sortit pim-pam i decideixo que li faré un pegue des de sota. Entremig, en Ramon l'ha provat en top-rope i se li ha resistit la zona al voltant de la llastra. En el meu intent definitiu vaig fent, anant a la idea per la zona vermella, tant que quan ha sigut l'hora de xapar la segona no em podia deixar! He tirat amunt sense fer-ho, arribant controlat a la tercera. Després, amb els moviments apresos (de la llastra a la bústia de dalt, pujar peus i lateral de dreta) he passat la zona dura en un moment i he pillat el mega-forat salvador. Només resta superar el sostret, que no té massa dificultats. Menys mal que aquesta ha caigut, que si no...

 No ho sembla, però desploma i no és broma...

Engalomada!

Per acabar, encara ens hem posat a la Blackout (6b), a la roca de més a la dreta. Des de sota la vaig totalment desfassada. Després, còmodament penjat, vas descobrint coses que ho fan possible... La vaig muntant, tocant molt de ferro a la part de baix. Els alejillos de més amunt em posen a prova, però van sortint coses. De fet, és ben guapa! En Ramon li fa un intent en top-rope amb les darreres llums del sol però aviat abandona. Jo n'hi faig un altre i li vaig trobant possibilitats. Els més durs són els metres al voltant de la primera i fins la segona, on cal apretar de valent. Després, sabent on anar, es pot anar fent. Ara bé, això no treu que en altres indrets segurament fossin més generosos a l'hora de graduar-la! Potser algun dia pot sortir...

 Als primers metres de la Blackout, amb la llum rogenca
que ens acompanya.

El dia s'acomiada mentre fem les darreres tibades.

Hem tingut una tarda de bon temps. A les fotos ja es veu que hi havia una negror amenaçadora durant una estona (i que ens hagués anat bé d'excusa per abandonar la feina després del fracàs de la del Yankee), finalment el cel s'ha anat netejant. Després del meu top-rope a la darrera via s'ha anat fent fosc i encarem la baixada. El frontal ha fet servei, tot i que hi ha qui pot prescindir-ne sense més, pel que sembla :)

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Cova de l'Ocell


Avui en Pep i en Mario m'han portat a la Cova de l'Ocell, un lloc lolo, on els bons fan 9b+ i els no tan bons... fan menys.

Aparcant aquí (41.747303, 2.190269), just quan el camí gira un xic a la dreta, s'arriba al sector en menys de dos minuts. El primer que sobta és el tipus de roca. Els primers metres són d'arenisca molt erosionada. Després ve un tram de conglomerat fi, en algun lloc torna a haver-hi una franja d'arenisca i la part superior és conglomerat mooolt fi. Les vies que hem fet tenen una entrada amb bon canto i una arribada a la R agònica!

Comencem per la via més senzilla, menys vertical i que té la R més baixa. El tacte dels primers metres és curiós. Sembla que la roca pugui arribar a trencar-se de l'erosionades que estan les bústies que trobem. De tant en tant fins i tot fan ponts de roca entre elles. Es tracta d'anar fent, sense massa entrebancs.

Roca curiosa i variada.

A continuació ens hem posat a la via veïna de l'esquerra. Aquí hi trobem un passet curiós a mitja via i una entrada a la reunió durilla. Potser hi ha una manera més senzilla, però ens hi hem hagut d'esmerçar. 

 La segona del dia ja es redreça una mica més...

Baixant em miro la següent a l'esquerra. En Pep l'ha tastat fa uns dies i no li ha trobat la manera d'entrar a la reunió. Amb ganes de buscar surt una forma de fer-ho, aprofitant una bústia invertida per la dreta. D'aquí es poden pujar peus i buscar alguna cosa per les mans abans d'anar a caçar un romo a la dreta que també hem fet servir a la via anterior. La part de baix surt sense massa complicacions.

Fent la tercera.

Baixant d'aquí poso cintes a la via de la seva esquerra. En Pep s'hi posa per sota i va fent bé fins la darrera xapa. Allà no hi veu manera i, després de mirar-s'ho del dret i del revés decideix deixar-ho estar. Pujo jo i m'ho miro, també. Tibant de la darrera xapa trobo una manera raonable: dreta a una pedra negre i allargar-se força per pillar una pedra blanca trencada a sobre la llastra. Aquí cal pujar peus i confiar que es trobarà alguna cosa per les mans... que no hi és massa! Però aconsegueixo arribar a la R. Baixant em miro com fer-ho sense tocar la xapa i s'hi veu alguna manera, però aprofitant unes merdetes inhumanament merdetes. Podria sortir, però és dura, dura!

 En Pep, a una zona relativament tranquila de la #4...

 ... i en Mario, un xic abans.
 
Baixant d'aquesta muntem un top-rope a la de més a l'esquerra. Aquí l'entrada demana tibar un xic, però es fa sense massa problemes. Després la cosa es posa força dura, vertical i amb poc canto. Com més amunt, menys canto i a la part final el conglomerat sembla un rebossat de paret de totxo, on s'ha de levitar... En algun lloc, per levitar m'he ajudat d'una xapa. Excepte aquest pas, la resta ha sortit (en top) però n'hi ha per al·lucinar!

 La #5. Agonia pura i dura in crescendo.

El dia ja no ha donat més de sí. De fet, ens ha fet fora la pluja! Hem arribat amb boira de manera que, al principi, semblava que estàvem al Ben Nevis. Després ha sortit el sol durant una estona i, per acabar, aigua. Però ja tocava, tant per l'hora com pel treball fet: 5 vies curiosetes!