Colorantes Permitidos a l'Elefantet

Avui amb la Susanna ens n'hem anat cap al monestir. El dia pinta molt ventós però confiem que a l'Elefantet estarem arrecerats, cosa que s'ha complert, a estones!

Hem tingut alguns dubtes per situar el peu de via però, finalment, ho hem fet prou bé! Ens preparem, repartim els llargs i ens posem mans a l'obra. La Susanna ja l'havia feta fa bastant temps i es demana fer el tercer llarg. Això vol dir que l'altre llarg més difícil, el darrer em toca a mi. Així que arrenca ella!

El primer tram és una rampa sense massa complicacions. Hi ha un burí que costa de veure i ella llaça una savina que creix a la fissura de la dreta. Després toca esforçar-se per arribar a la primera xapa. Jo hi arribo amb una certa comoditat, però ella ha de fer filigranes per xapar-la, així que es protegeix amb una altra savina a l'esquerra. Als baixos els toca fer el pas més difícil de la tirada sense protecció... decisions que es prenen al fer reequipaments. Una vegada fet el primer pas, la resta de la tirada és d'anar fent. Ara bé, si algú va amb la ressenya del llibre de Sant Benet, que marca IV+, s'endurà una bona sorpresa. Més aviat hem de pensar en el V+. Una vegada a la placa, hi ha assegurances suficients.

La Susanna al primer llarg.

Al primer llarg, amb el monestir al fons.

Em poso al segon llarg, de tònica similar, potser un xic més senzill, amb un tram intermig suau i amb algun aleje que arreglo posant un alien a una bona fissura. El tram més dur el trobem a la part final, quan es redreça i la via se'n va lleugerament a l'esquerra. Passo de llarg la reunió i vaig fins a l'arbre des d'on engega la tercera tirada.

Al segon llarg.

La companya es posa mans a l'obra al tercer llarg. Com ja és ben sabut, aviat es veu clar que la tirada no és 6a, com  diu el llibre de Sant Benet, i cal seguir en A0 i en A1. Prossegueix en lliure fins xapar la primera de sobre el sostre amb l'ajuda de la Panic, si no hagués tocat fer servir el maillon que hi ha a la xapa anterior. Superar el sostre demana fer servir l'estrep i després tocar molt, molt ferro fins que el terreny no es torna mig assequible. Quan és el meu torn faig un intent de fer-ho en lliure però aviat desisteixo. El primer tram potser seria factible una vegada visualitzats els moviments. Però, d'una banda, no són gens evidents i, de l'altra, hi ha algun canto més que sobat. Per tant, em sento prou orgullós d'haver fet només A0. Per superar el sostre ni tan sols he fet l'intent de mirar-m'ho i, novament, em sento ben orgullós d'haver-lo pogut fer en A0 perquè he estat temptat de treure l'estrep. També s'ha de dir que aquí el vent bufa de valent.

A la tercera tirada hi ha feina de la bona!

Arribo a la R i la Susanna es posa al quart llarg (V+/6a). Es tracta d'una tirada fina, fina, on s'ha de levitar en una bona colla de moviments. Ella resol amb autoritat i jo encadeno com puc: aquí també bufa un vent de pebrots que sacseja de valent i sovint no veig on poso els peus per les llàgrimes que em provoca el fort vent. 

Sense aturar-me gaire em poso a la cinquena tirada (6a+). La primera xapa queda força alta, tot i que hi ha canto. Ara bé, a partir d'aquí la cosa desploma lleugerament. Vaig fent, en lliure, però reposo a un munt de llocs. Va sortint canto, però s'ha de veure quin i com fer-lo servir... El llarg va una mica en tendència cap a l'esquerra fins que les dificultats comencen a minvar. Després tira recte amunt, per una fissura podrida amb uns còdols que m'han fet força pànic pensant en l'efecte del munt d'aigua que caigut darrerament. Queda un darrer ressalt sobre terreny dubtós també. Aquí no he vist una reunió que hi havia i jo me n'he anat més amunt, a buscar unes savines no massa bones, però que, combinades, fan prou bona pinta. En aquest darrer llarg el vent ja no molestava gairebé i a la reunió cimera no fa ni gota de vent. Misteris!

Darrera tirada.

Des de les savines hem anat al cim cim i d'aquí hem fet un ràpel curtet fins al collet des d'on s'agafa el camí dels totxos lolos. 

Fotocim, amb l'Elefant i la Mòmia (parlo de les agulles) al fons.

Hem quedat satisfets de la via. Ara bé, cal dir que el tercer llarg és molt, molt difícil en lliure. Hi ha ressenyes que hi marquen 6a, l'Escalatroncs hi posava 6a+, igual que al cinquè. El cinquè segurament ho és però el tercer segurament estaria als voltants del 6b+/6c en qualsevol lloc del món (anant a vista). Sembla haver-hi consens en que fer servir l'arbre o no marca una diferència. No ho he provat, però m'ha semblat que "només" són dos passos més: més amunt hi ha molta feina (i molt dura) encara. També s'ha de dir que el vent que feia, tant a la reunió com a la tirada, segurament no han creat l'ambient propici per al fanatisme...

Tocarà tornar-hi algun dia i provar la tirada una mica abans d'intentar encadenar-la. La resta de la via es deixa fer prou bé.

I ara l'anècdota del dia. Quan la Susanna ha arribat a la R1 jo m'he posat els gats, he recollit trastos, els he posat a la motxilla i me l'he cordat a la cintura. Aleshores m'ha semblat que la cintura de la motxilla estava molla. Merda, penso: ha vessat l'ampolla d'aigua. Però em miro la mà i dic merda, ara literalment! Algú ha fet la cagada de la seva vida (us juro que jo no he fet mai una cagada així mai a la vida) a peu de via (literalment: ni un metre més enllà) just on hem deixat els trastos per vestir-nos. I sí: l'ha cobert amb alguna pedreta. Però la pedreta només ha servit perquè no la veiéssim en primera instància i hi deixéssim coses al damunt. I quan la pedreta s'ha mogut ho ha empastifat tot. He hagut de rentar-me la mà amb una mica d'aigua i fregar la motxilla amb boixos... Evidentment la pudor de merda m'ha acompanyat tot el dia. Sort del vent... Gràcies, company, per ser tan porc!

I la segona anècdota és que demà perdré la càmera de fotos (escric això una setmana més tard) i, per tant, només hi ha fotos de la Susanna en aquest post. Si algú sap d'algú que el diumenge 30 de març s'ha trobat a la Placa del Pi de Collbató una motxilleta de roba de nylon (de les de propaganda) amb una càmera al seu interior i vol tornar-la, que ho faci, si us plau.

Actualització: He recuperat la càmera! Els que van trobar la motxilleta la van portar a la Guàrdia Urbana. I allà estava! Moltes gràcies!!!
 

Pique Longue a la Granota

 

Avui hem aprofitat per anar a Montserrat, aprofitant que som del Bages. Hem tingut dubtes per la boira que ho tapava tot, però la webcam del Monestir estava clarament per sobre dels núvols i ens hem plantat allà ben d'hora, ben d'hora. Després de rumiar una estona, decidim anar-nos-en a la Granota, en principi, a la Blas que te'n Vas.

 

Escalar sobre un mar de núvols... Un privilegi!

Seguim el camí cap a Gorros i agafem el corriolet que surt en direcció al mirador de Fra Garí, una mica més amunt del cremallera de Gorros. Ens plantem al peu de les vies d'esportiva i ens mirem la placa humida. Realment, els primers metres estan bastant molls i l'única via eixuta sembla massa difícil pel que tenim al cap. Realment no ens hem fixat en l'inici correcte de la via: la de més a l'esquerra de tot! En comptes d'això ens n'hem anat cap a la dreta, on hi ha també hi ha una fissura i ens sembla que la via la creuarà als voltants de la primera reunió. Ara bé, el primer llarg no sembla IV ni de broma, i el segon pinta molt dur. Intento posar-m'hi i no ho veig clar per la mullena: hi ha força liquen negre moll i s'ha de fer adherència, i no és IV ni que fos eixut. Total, que me'n vaig més a la dreta, on sembla que la cosa és més senzilla. Tot i així, cal apretar per arribar a la reunió. Decideixo que empalmaré els dos llargs i me'n vaig amunt. Primer un burí, estrany. Després un spit a un ressalt. I sortir del ressalt té un polvo i a partir d'aquí els spits estan cada 4 metres... Aleshores el company em diu que no estic a la via, que s'ha de creuar a l'esquerra des de la reunió, així que deixo un maillon, baixo i faig reunió i recupero el company. Quan ens ho mirem, resulta evident que no serà possible creuar la fissura perquè està tot moll. Ens n'anem avall i decidim que pujarem pel camí fins al peu de les tirades de dalt, que des del monestir ja es veien seques.

Apretant les dents a un suposat IV... Encigalada!

(Realment, la nostra via començava bastant més a l'esquerra: això ho hem vist després, quan baixàvem. I segurament l'haguéssim pogut fer, vigilant amb algun tram moll)

Ens plantem a la part de dalt seguint el camí al mirador de Fra Garí. La Blas que te'n Vas comença per la Que Pun Que Pan, però té un tram moll. Així que decidim fer la Pique Longue, que comença una mica més amunt. També té un tram moll, però l'esquivo i vaig fent, gaudint de l'escalada. Aquest llarg està sobreequipat, gairebé fa nosa. Anem seguint les xapes, verdes, fent alguna lleugera ziga-zaga. Passem unes reunions i toca anar una mica a la dreta i xapar un parabolt que queda un xic massa a la dreta. Aquí hi ha els moviments més verticals de la tirada, però es deixen fer bé. El llarg és guapíssim! Si volem xapar-ho tot, calen 16 cintes.

El primer llarg de la Pique Longue. Una meravella d'escalada montserratina!

El Jordi s'ha sentit estrany i em regala la resta de via, que ja l'ha feta. Així que surto, un xic per l'esquerra, en direcció a uns parabolts visibles des de la R. També trobem un pitó inesperat. Després el terreny es torna un xic més dolent (i moll), però es deixa fer bé. Anem trobant xapes fins a una reunió que no faig. Segueixo amunt, seguint les xapes, que ens condueixen per la placa a l'esquerra de la fissura. Quan hi ha un tram descompost, les assegurances porten a esquivar-lo per l'esquerra i s'acaba el llarg a sobre d'un pedestal, amb la reunió alta a la paret de la dreta.

En Jordi, vist des del pedestal, acabant l'enllaç de les tirades #2 i #3.

El següent llarg és curt però intens. Hi ha canto, però per sortir de les dificultats he hagut de buscar una estoneta i moure'm  per trobar presa prou bona. Intens però bé! He fet reunió al peu de l'agulla per on transcorre el darrer llarg.

La darrera tirada canvia de vessant i va sobre roca de la cara nord Montserratina. Compacte, però amb el recobriment blanc típic, que no dóna confiança quan la roca és humida com avui. Per sort, hi ha canto i es va fent, malgrat la verticalitat inicial. En comparació amb el primer llarg, aquí hi ha la meitat de xapes per unitat de longitud, cosa que em costa d'entendre. Als darrers metres hi ha un tram descompost (i humit) que m'ha demanat molta concentració (i un alien) per si les mosques. Després d'episodis de pluges, tinc algunes experiències de fer baixar coses que havien estat allà "des de sempre" i no em considero especialment bast escalant... La reunió és un trunyo, amb una varietat de spits, amb algun casquillo sortit, sobre xapes diverses, algunes doblegades, relligades de diverses maneres i diversos maillons situats no se sap on i, a sobre, situada en un lloc ben estrany. 

El darrer llarg, amb el Monestir a sota.

Quan arriba el company rumiem des de quins maillons rapelarem i ens n'anem avall. Caminem fins a sobre del llarg "curt però intens", rapelem els 10 metres que toquen, i ens n'anem a sobre el pedestal on hem fet reunió abans. Des d'aquí, amb 60 metres s'arriba a peu de via.

La via m'ha agradat. No l'havia feta encara, una taca al currículum. En aquesta època el sol se'n va de seguida al primer llarg. Més amunt hem estat al sol, excepte el darrer llarg. Tot i això no hem passat fred en cap moment.

Fa gràcia poder escalar en dissabte amb el monestir gairebé buit, deu ser l'únic positiu que ens ha aportat la pandèmia...

Camping. Esperó del Místic i una mica més

Després de temps de no fer via llarga, avui hem anat amb la Cristina i un amic seu de Santpedor, l'Albert, a l'Esperó del Místic, a la Roca d'Esparreguera a la zona del Càmping de Montserrat. Càmping vol dir aproximació gairebé zero, cosa que avui s'agraeix: la Cristina tenia ganes de plegar d'hora i ens ha fet matinar de valent :)

Després d'algun malentès ens trobem al pàrquing del Monas i fem la curta passejada fins a peu de via: passada la tanca, una paperera a mà esquerra i una pedra amb taca groga que indica el corriol que puja cap a la paret. Com sempre, l'Escalatroncs té una bona ressenya que descriu el que cal saber... El començament de la via queda marcat per un parabolt rovellat.

En absència de preferències, el repartiment a base de palets m'ha atorgat els dos primers llargs. Començo doncs el primer (6a), pujant per una rampa en lleugera diagonal a l'esquerra fins trobar el primer parabolt de la via. Un maillon indica que hi ha tomàquet i així és: cal posar-s'hi bastant bé i anar buscant per aixecar-se de terra. Més amunt hi ha una mica més de presa però torna a haver-hi un passet de dificultat similar per superar una panxeta. Més amunt la cosa afluixa una mica i les assegurances s'espaien.

L'Albert arribant a la reunió.

Encaro el segon, que comença amb un mur vertical amb molt bona aparença (6a). La roca és bona, però el canto hi és escàs i cal saber moure's. La dificultat baixa un xic i les xapes s'espaien força, sense estressar massa el coco. Després la paret canvia d'inclinació i de roca: s'ajeu un xic i la presa es fa més fina. Les xapes allarguen més encara i aviat s'arriba a la reunió, en dues anelles que queden un xic a l'esquerra.

La Cristina al principi del segon.

El tercer llarg (V) té un inici vertical, amb bons cantos que permeten pujar força còmodament. Després flanqueja en diagonal a l'esquerra per una placa de roca excel·lent i acaba arribant a una còmoda reunió en un replanet al peu d'una altra placa.

El ressaltillo del tercer llarg.

La quarta tirada (V+) no arriba a ser vertical el que permet que un bon moviment de peus compensi la petitor que trobem a les preses de mà. Aquí apareixen algunes llastres sospitoses que espatllen només aparentment la tirada: en tot moment es pot navegar per roca prou bona i agraïda! Com més amunt, més es suavitzen els moviments i més aire entre les xapes.

Bones vistes arribant a la R.

La Cristina és l'encarregada de coronar i posar la cirereta al pastís. El darrer llarg té una rampa fins el ressalt on trobem el que deu ser el pas més bloquero de la via. Un xic per la dreta de l'únic parabolt trobem una presa que permet pujar peus i després apareixen preses suficients per no prendre mal, però no hi sobra res. Segurament hi ajuda trobar la seqüència correcta.

Des d'aquí hem fet un ràpel de 60m fins la R2 i de la R2 un de 50m fins a peu de via. Aquí la Cristina s'ha acomiadat i amb l'Albert hem decidit fer el primer llarg d'alguna altra via.

Directa Americana (al Dru del càmping, jeje)

Després de buscar una mica, ens hem posat al primer llarg de la Directa Americana (6a+). Des de sota, la cosa no inspira massa: es veu herba al principi, un pitó ronyós un xic més amunt, un mosquetó rovellat al que sembla una bona placa i més amunt, al mur que es veu guapo, una baga blanca... Tot plegat no augura res de bo!

Començo amb cura i aconsegueixo posar una baga al pitó. Després d'uns metres dubtosos entro a la placa bona xapant el mosquetó rovellat que es veia des de sota. Aquí venen uns bons metres finets fins una lleixa. Sortir-ne té el seu què: ho he mirat a dreta i esquerra i m'he acabat decidint per la dreta. Després es va trobant canto suficient, però cal aguantar i donar la talla perquè el mur es ben vertical durant una colla de metres i hi ha força aire entre xapes. A poc a poc la paret perd verticalitat i es deixa anar fent millor. Les assegurances queden on toca, però en tot moment obliguen a escalar. Fa estona que estic comptant les cintes que em queden perquè anem justets després que la Cristina se n'anés: he arribat a la R a zero, després de posar un cordino amb mosquetó al pitó i una baga de reunió pel camí. Per cert, que a partir de mitja tirada el fregament es fa notar de valent i cada xapatge és una agonia... per si la tirada resultava fluixa!

Des d'aquí un ràpel de 45m ens porta novament a terra i d'aquí hem enfilat cap al cotxe. Avui la meteo aconsellava fer una matinal perquè s'esperaven tempestes passat el migdia. Hem tingut la sort de que el cel ha estat força tapat, si no ens haguéssim rostit de valent. Però fins i tot ens hem posat una segona capa quan bufava un xic d'aire. Genial!

Chachi-Piruli

Avui tenia una estona curta al matí i li he proposat a en Jortx d'anar a fer la Chachi-Piruli: una via ràpida i equipada. Preparant el material a casa trobo a faltar el casc. De ben segur el vaig deixar a la repisa per on vàrem rapelar de la nord de la Prenyada fa uns dies. Si algú en sap alguna cosa, li ho agrairé: vaig acostar-m'hi i vaig preguntar al refu però sense èxit. Mentrestant hauré de treure a passejar la meva relíquia...

Hem començat per la via original, amb un primer llarg poc atractiu seguint el que és més o menys el curs de l'aigua (IV). Certament, un llarg poc atractiu però que ens deixa al peu de la segona tirada, bastant més interessant, entretinguda i tècnica.

Aquest segon llarg comença per la placa de la dreta en un terreny d'anar fent amb assegurances espaiades. Després, flanquegem un xic a l'esquerra per agafar un tram bastant més difícil (6a), tècnica, amb presa petita on la distància entre assegurances fa pujar les pulsacions. Després d'uns 10m la cosa comença a afluixar i s'entra a la reunió amb ganes!

Aquí estic xapant el primer bolt de la segona tirada...

... i en Jortx negocia uns passets típics montserratins.

El tercer llarg comença amb una sortida de la reunió durilla (V), amb tendència a la dreta i no té més complicacions.

En Jortx a la tercera tirada...

... i jo mateix, amb el meu casc clàssic.

La quarta tirada va a buscar una canal poc atractiva i acaba amb una entrada plaquera a reunió, assegurada per uns quants bolts (IV+).

El cinquè llarg comença amb una sortida de la reunió durilla (6a+) tot i que generosament assegurada. Algun pas en díedre per acabar progressant ja per la placa, amb dificultad decreixent fins a la reunió. L'inici de la tirada és força vertical i obliga a tibar-li, però es deixa anar fent.

En Jortx, al cinquè llarg

El darrer llarg és força maco, encara que no revesteix cap dificultat especial. Cal anar a buscar un parell de xapes al tram més vertical i amunt cap a la R!

Jo mateix al tram vertical del sisè llarg.

No ens n'hem adonat i ja tenim la feina feta i són les 11. He tingut temps d'anar a investigar la pèrdua del casc, xerrar una estona al refu i anar-nos trobant penya que tot just pujava quan nosaltres ja enfilàvem el camí cap a casa!

A sota penjo una ressenya d'onaclimb... així serveix de backup.