Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Via llarga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Via llarga. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de novembre del 2023

Jamfry's Line a l'Albarda Castellana

Quan l'Albert (Llembresku) em va parlar que havien obert una via interessant a l'Albarda me la vaig apuntar mentalment. Bona roca, oberta des de baix, gairebé equipada, tot pintava bé llevat de la patejada per arribar-hi. Fa uns dies li vaig proposar a l'Ernest i no es va fer pregar. Així que avui ens hi hem acostat!

Arribar-hi té la seva gràcia, així que deixo el track de Wikiloc aquí. Cal passar el cigronet, tirar més enllà del trencall del Puntal de l'Albarda, trobar el camí que puja del pla dels ocells, fer una corba tancada amb graons i fort pendent i aviat intuir un corriolet que surt a l'esquerra. Anar a buscar un collet i baixar canal avall: deixem de banda unes quantes canals que venen de la dreta i després toca enfilar-se per la correcta. Trobarem alguna fita que confirma que seguim el camí bo i una altra fita a peu de via. (Jo he tirat massa amunt per la canal i he hagut de tornar enrere, l'Ernest ho ha trobat de seguida). Es veuen alguns parabolts que tiren amunt.

L'Ernest tenia ganes de fer el primer llarg (6c) i li cedeixo l'honor. Comença amb una placa una mica inclinada, amb presa xica montserratina on cal anar acariciant la roca amb cura. La roca és bona, però sempre es pot trencar alguna coseta. En un tram on la següent xapa queda una mica més llunyana l'Ernest ha posat un Camalot #1 però l'ha tret quan ha xapat el bolt un metre més amunt. Serà la única peça que haurem posat (i tret), tot i que hem portat parxís d'aliens, camalots fins al #2 i un joc de tricams. Arriba un punt on el primer llarg es redreça. Les assegurances comencen a estar properes i toca tibar de valent. El company va fent fins a un punt on s'ha de penjar després de mirar-ho una estona i anar-se inflant. Al final no aconsegueix pas resoldre-ho sense trampejar. Anant de segon m'ha sortit tot en lliure però tot i això he hagut de penjar-me dues vegades al tram complicat. A la zona més vertical (o lleugerament desplomada) cal agafar alguna presa gran fosca que mira avall. Rebotar a una altra que fa baixada amb esquerra, pujar peu dret i llançament a un bolo que resulta bo. Després hi ha un forat bo per esquerra però encara queda una apretada que no he vist de seguida, aquesta ja en terreny menys vertical però igualment amb poca presa bona.



Al primer llarg. Tot ell va en lleugera tendència a l'esquerra.

Em poso al segon llarg (6b) amb algun dubte. La via surt una mica per l'esquerra de la reunió, amb uns primers metres molt fins fins la primera xapa. La segona queda molt lluny i cal mirar-s'ho amb cura. Poc a poc vaig guanyant metres i arribo a una feixa-forat. Queda posar-s'hi de peus a sobre i després xapo alleugerit. A partir d'aquí toca anar pujant una mica més. Després deixo de veure cap més xapa per sobre meu... i comprovo que he de flanquejar cap a l'esquerra! Vaig seguint la línia de xapes que ataca un ressalt vertical o més on sembla que hi haurà un pas delicat, i hi és. Cercant l'equilibri vaig negociant moviments amb èxit. També toca negociar bé la corda perquè el recorregut fa algun quatre estrany. I després... torna a tocar flanquejar a l'esquerra, travessant la taca grisa d'aigua. Aquí hi ha uns moviments també força delicats. I seguir flanquejant més metres per acabar entrant a la reunió superant un altre ressalt ben fi. L'he encadenat i m'ha deixat molt bon gust de boca!




Vista del segon llarg des de la R2. Bastant mantingut tot ell.

L'Ernest es posa al tercer (6b). També va lleugerament cap a l'esquerra per buscar el punt més feble de la paret. Després retorna a la vertical de la reunió. Hi ha alguns passos que demanen decisió i apretar de valent fins entrar en terreny una mica més tombat. L'itinerari es torna a redreçar i torna a haver-hi una apretadeta abans d'entrar ja en terreny més suau i a la R3.



Tercera tirada. Ressalt durillo al principi i a dalt de tot.

Faig el darrer llarg (IV+). Surt per l'esquerra de la reunió a buscar una xapa i després de superar el ressalt només toca anar fent amunt. Això sí, com tota la via, sempre cap a l'esquerra! Trobem la darrera reunió amb dos bolts. 



Des de la R4, que cal anar a buscar també a l'esquerra.

Just a sobre de la reunió ens posem les bambes i acabem de pujar els cims de l'Albarda, que l'Ernest no havia coronat mai.

A partir d'aquí toca baixar seguint marques blaves i anar a buscar el creuament amb el camí dels francesos que puja de la banda sud i agafar el camí de Sant Jeroni cap a la dreta.

La via ens ha agradat força. Tot i  que ja ho suggereix una mica la ressenya, té una clara tendència a l'esquerra, des del principi de tot. Fins i tot a la primera tirada ens hem trobat que les xapes en porten més a l'esquerra i tot del que voldries, potser té a veure amb la posició en què s'han fet els forats, segurament amb la mà esquerra també. A la segona tirada hi ha molt flanqueig, per anar a buscar la paret més llarga. De material, amb cintes exprés n'hi ha ben bé prou, nosaltres no és pas que anem gaire sobrats... L'orientació de la paret és sud-est. A la R3 hi ha començat a tocar l'ombra que fa l'esperó del costat als voltants de les 13:30. Hem escalat en màniga curta ben contents. L'aproximació no farà que la via es torni massa popular, però si estigués en una altra banda segur que ho seria força perquè està molt bé. Això sí, hem acabat amb els peus fets caldo! La tècnica montserratina té aquestes coses... I felicitats als aperturistes, que la van obrir sense penjar-se!

 


Ressenya amb look vintage.

Per situar la via a mi m'ha anat bé aquesta foto del blog de l'Armand.que porta per títol "escaladas expuestas". La Jamfry's Line va just a l'esquerra de la Tsintao, que evoluciona per la fissura.



 



 


dijous, 12 d’octubre del 2023

Trucada al cim de la GEM dels plecs de la Vinya Nova

Arribo a la savina cimera de la GEM als plecs de la Vinya Nova, munto la reunió i sona el mòbil. Normalment no l'agafo però ara estic a peu pla, tinc la reunió muntada, avui porto el mòbil molt a mà i el company encara s'ha de posar a fer feina. Per tant, responc.

Em diuen que el pare ha caigut i que hi hauria d'anar com més aviat millor. Més tard sabré que està inconscient del cop que s'ha donat al cap en desplomar-se a terra. Morirà una setmana més tard després de viure ben activament 92 dels seus 93 anys. Descansi en pau.

El dia ha començat ben normal. Amb el Pep hem quedat per fer una vieta i jo tinc la GEM a una llista de pendents des de fa molt temps. Pensem que pot ser una bona època per posar-nos-hi i cap allà anem.

El Pep es posa al primer llarg (V+), però l'arrencada és ben estranya i no dóna gens de confiança perquè una caiguda pot suposar tocar el terra dur. M'hi poso jo i confirmo les sensacions. Fent el cor fort faig una apretada sobre algun còdol dubtós i aconsegueixo xapar la segona. D'aquí ja només queda escalada normal i d'anar fent, amb roca prou bona a partir dels primers deu o dotze metres. Trobem xapes a on toca i la reunió a sobre d'un bon arbre a la fissura.



Al primer llarg.

En Pep es posa al segon llarg, mantingut i llarg. Als primers metres cal donar la talla i apretar força. Després es suavitza una mica però cal continuar ben atent. La via fa algunes ziga-zagues i s'ha de gestionar bé la corda per evitar el fregament, cosa que en Pep no ha aconseguit del tot. Ressegueix una fissura en diagonal a la dreta durant una bona colla de metres on alguna farigola fa una mica de nosa. Jo he netejat una miqueta anant de segon però li vindria bé que algú més li fes un toc. Després s'enfila a la paret de sobre de la fissura per entrar a la reunió. Aquí he estat una estona cercant les ulleres del Pep: li han saltat en fer un moviment estrany i intento trobar-les en un bosquet penjat a la dreta, on sembla que podrien haver quedat, sense èxit. Si algú les troba que ho digui, que seran benvingudes.




La segona tirada, llarga i entretinguda.

Ataco la tercera tirada. Comença ben rabiosa! Jo faig una incursió per xapar i torno a baixar per estudiar-m'ho. Al final opto per atacar-ho una mica per l'esquerra, tibant força en terreny ben vertical. Hi ha bustietes i cantos suficients però cal treballar (6a+). Després es suavitza una mica i segueix en tendència cap a la dreta. Aquí també cal gestionar una mica bé la corda perquè l'itinerari fa alguna petita ziga-zaga. La veritat és que arribo a la reunió content de la feina feta.


Calor al tercer llarg.

També em poso jo al darrer llarg (6a) en part perquè té un pas difícil i en part perquè en Pep no s'hi veu gaire bé sense les ulleres. Bastant d'anar fent fins al ressalt desplomat, on hi ha un pas a bloc. M'enfilo una mica per mirar el panorama i torno a baixar. Pujo un altre cop per posar la cinta, baixo i torno a pujar per xapar la corda. I ara sí, amb decisió i la corda ja xapada surt amb una bona apretadeta. Després, passejada fins a la savina del cim.

Aquí hi ha la trucada. Desitjo que el Pep pugi ràpid, però no li dic res perquè com més ràpid vols anar, més lent vas... Tot i això, a la darrera reunió s'ha muntat un bon embolic amb les cordes i en Pep triga el que em sembla una eternitat a desfer-lo. Quan arriba a dalt li explico la situació. Plego la corda i me'n vaig cap al ràpel de la Urquiza i començo la preparació mentre en Pep ve amb la seva corda. Al primer ràpel una de les cordes s'embolica de valent amb les branques d'un arbre que queda a la vora. També aquí estic un munt d'estona per desfer la troca i al final, quan ja està tot gairebé llest, comprovo que hi ha un nus de vuit al mig de la corda! El que mai et pensaries que pot passar, passa quan menys et convé. Per sort, la resta de descens no ha tingut cap més entrebanc. Una bona via encadenada amb bones sensacions només estroncades per la trucada.


dissabte, 7 d’octubre del 2023

Camarasa: Pat Garrett i Cinderella

Avui amb l'Ernest ens n'hem anat a Camarasa, o l'ombra de la Paret del Dispensari i al Puro. La idea era començar amb la Pat Garrett i després anar cap al Puro. Decidim que comenci jo i em poso a la feina.


El Puro, vist des de la Pat Garrett.

El primer llarg demana bastant (6b) i més venint en fred. Uns primers metres gens evidents fins la primera xapa i després alguns moviments més on s'ha de tibar d'alguna regleta horitzontal però també vertical i fer anar bé els peus. Una mica més amunt hi ha un pitó que ràpidament desxapo, perquè el llarg està més que equipat. Una mena de maillon rovellat em fa pensar que hi haurà un pas difícil allà però al final resulta que és una anella antiga que no se sap gaire què hi pinta. Per aquí cal anar aguantant i llegir bé els moviments, però poc a poc la cosa es va suavitzant. L'arribada a la reunió és per un terreny tombat i lleugerament herbós.


L'Ernest als darrers metres del primer llarg.

El segon llarg (6a+) comença estranyot fins la primera xapa. Després, anar fent fins entrar a un diedret força fi on hi ha algun pas de finura fins pillar un bon bidit. La via se'n va a l'esquerra i després torna a la dreta per una roca vertical o més però amb molt relleu i forats i regletes bones ben sovint. Els darrers metres m'han semblat força exigents.


Al segon llarg.

Em poso al tercer llarg (6a). Als primers metres la roca està coberta de terra. Per sort, el relleu de la roca és prou profund com perquè no sigui un problema. Pensava que aquest llarg ja seria més suau però no és ben bé així. De fet, hi ha un parell de llocs on cal tibar de valent, en terreny molt vertical o més i aprofitant algunes fissures. M'he inflat una mica i tot i, a més, aquí les xapes estan una mica més lluny. Hi ha qui parla de posar algun friend; portava els aliens, però no m'ha calgut posar res malgrat tot. La reunió queda una mica a la dreta en una anella rovellada i un maillon, ben posats en horitzontal per arrissar bé les cordes!



Darrera tirada, vista des de la R3.

Rapelem fins la R2, on hi ha un parell d'anelles, també en horitzontal (senyor, senyor) i el segon ràpel ens deixa a terra amb les cordes ben arrissades.

Ens dirigim cap al Puro a fer la Festa Birmana. Però just quan hi arribem hi ha un parell de noies que estan començant la Festa Vikinga que comparteix R1 i la resta de recorregut. A l'Ernest li ha ben girat els plans! Jo li proposo de fer la Cinderella i al final ens hi hem posat. L'Ernest volia fer el primer llarg de la Festa Birmana així que començaré jo perquè pugui fer el segon de la Cinderella que és el difícil.

Em poso al primer llarg (6a+) de la Cinderella, que és la primera via a l'esquerra de la Directa, que va per la fissura. Més a l'esquerra hi ha una altra línia de xapes que sembla que mor en una reunió. Aquest primer llarg és guapíssim, amb molts moviments ben interessants (i difícils!). Està molt ben assegurada, però. Poc a poc, vaig fent. Toca mirar bé a esquerra i dreta per trobar el millor forat i la millor regleta, que n'hi han! Tot i això, s'ha d'apretar una mica -potser és que la suma de metres ja fa efecte?


Primer llarg de la Cinderella. Molt, molt recomanable!

L'Ernest es posa al segon llarg (6c). Em sembla que l'arrencada és una mica per l'esquerra de les xapes i així li dic al company. Hi ha una bona apretada, amb algun bon bidit, però alguna regleta força més dolenta, i alguna remada amb mals peus fins pillar alguna cosa raonable. Agafada una bústia gran i bona, la cosa es suavitza: cal fer una volta per la dreta i després en diagonal cap a l'esquerra fins arribar sota la zona desplomada. Aquí, bavaresa burra controlant bé els peus i aguantar després sobre unes regletes planes. La via se'n va després cap a la dreta, en diagonal a sobre el buit, amb una fissura prou bona per les mans i bones possibilitats per als peus si les vas buscant. Després, un muret de roca granelluda i la cosa es suavitza. Per aquí hi ha un parell de llastres bellugadisses que han fet una mica de por. De fet, quan rapelarem, la corda s'hi ha quedat al darrera i tibant-la s'ha tornat a bellugar... Caldria tirar-les a baix amb cura. El llarg ens ha sortit net. Jo m'he hagut d'esforçar, però no m'he encantat gens, anava amb un coet al cul!


Des de mig segon llarg cap a la R1. Hi ha un bon repòs!

Queda el tercer llarg (6a) que ataco sense pensar-m'ho gaire. Els primers metres són ben verticals i cal fer una tibada per abastar una bústia raonablement bona i pujar peus amb bastanta decisió. Resulta un pas ben bloquero! Després, mur amb roca granelluda i cada vegada menys dificultat fins al cim, on hi ha una àmplia col·lecció de xapes i cadenes per al ràpel.


Darrer llarg de Cinderella, comú amb la Directa.

Munto el ràpel i vaig baixant. Em paro a la R1 on hem deixat la motxilla (li he fet pujar a l'Ernest perquè he arribat a la R1 deshidratat: feia bastanta xafogor malgrat tot). Després m'adono que les cordes arriben fins baix i l'Ernest m'ho confirma quan arriba a la meva alçada i segueix avall.

Recuperem cordes sense ensurts, recollim trastos i enfilem el camí de tornada. Al final arribem a casa  les 16:00 havent-ne sortit a les 7:30. Hem encadenat totes les tirades i estem ben satisfets. Hem acabat fent sis llargs esplèndids i ben exigents. Per mi ha estat un bon bateig: no havia pujat mai al Puro ni havia fet cap via llarga d'aquí. Voldré tornar-hi!


Vistes des d'El Puro. Bones fotos a mans del company!

Afegeixo les ressenyes aquí sota. Del Joan Asin i de Luichi, respectivament.





dissabte, 30 de setembre del 2023

Koyaniskatsi + Mickey Mouse

Avui torno a fer via llarga, aquesta vegada amb en Ramon. Li proposo de fer la Koyaniskatsi, entre altres opcions, i aquesta li fa el pes. La tenia pendent de fa temps! (I aquesta, sí que la tenia pendent. No com la Tomàquets d'Amagatotis de la setmana anterior, que l'havia fet amb el Ramon el 2018! Se suposa que el blog és per fer-me de memòria, però ja veig que ni així).

Arribem a la Roca Gris i veiem una cordada fent la Esparraguera. Nosaltres ens enfilem canal amunt fins al peu de via. Millor, però, seria anar pujant pel corriol que hi ha passats 10 metres després de la canal.

El peu de via es detecta per les xapes horitzontals que es veuen. Començaré jo perquè em toqui el tercer llarg. Els primers metres són una mica delicats fins la primera xapa i una mica més. La roca no dóna confiança absoluta, però està prou bé. A partir de mitja tirada, la dificultat afluixa considerablement.


Primer llarg.

El Ramon ataca el segon llarg. Abans de la primera xapa posa un bon pont de roca i després van havent-hi xapes a distàncies raonables, sense estar a tocar. La roca millora en general, excepte en algun punt.


A la segona tirada.

El tercer llarg és una meravella. Des de la reunió es veu una xapa per l'esquerra i una altra, més amunt, a la dreta. D'entrada les xapo totes dues perquè no tinc clar que toca seguir per la placa. Quan me n'adono, poso un merlet i trec la xapa de la dreta, que ja és de la Little Big Horn. Més amunt hi ha una xapa i després toca posar-hi una mica de morro perquè no es veu res. Tot i això, toca pujar recte amunt amb decisió. Intueixo que trobaré una bústia per un friend i, efectivament, camalot groc a caldo! Uns metres més fins una fissura que puja en diagonal cap a la dreta on hi poso un bon tascó i un terreny més suau fins a un pitó, ara ja a la fissura que toca anar seguint gairebé fins la reunió. Un alien groc a caldo i després em trobo un parabolt força a l'esquerra, cosa que m'ha estranyat ja que convida a separar-se de la fissura. Però s'hi torna ràpidament i un camalot vermell ajuda a protegir els darrers metres fins la reunió, un xic a la dreta.



Vistes del tercer llarg des de la R, que queda mig penjada al damunt.

A partir d'aquí, seguim la Mickey Mouse. Se n'encarrega el Ramon, que ha vist una xapa i un cordinillo més amunt. Entremig posa un alien vermell. Més amunt, algunes xapes més, en escalada molt guapa per roca molt bona al principi, i una mica pitjor més amunt. Reunió a la dreta de la de l'Esparreguera, on hi ha la cordada veïna.


Quarta tirada.

Segueixo jo per la Mickey Mouse. Jo em pensava que l'altra vegada havíem sortit per l'Esparraguera, però no: el blog diu que vam fer la via com toca! Es xapa el primer bolt i després cal fer una apretada per pillar el segon. Toca pujar els peus i després ja anem per terreny amable fins una reunió amb anelles que no faig. Surto lleugerament per la seva esquerra i acabo posant un camalot groc a una bustia, ja en terreny de sortida de la via, comú amb l'Esparraguera. Reunió en una bona savina en terreny pla. Al Ramon se li ha travessat el pas de superar la panxeta, però al final ha pogut remuntar a tranques i barranques.


En Ramon, traient el cap al ressalt final.

Ens posem les bambes i anem a buscar els tres ràpels de la Urquiza. Si no fos perquè el Ramon no havia fet cim, segurament el més assenyat és rapelar des de les anelles que he ignorat. Així no cal dur les bambes ni fer la passejada fins al nostre descens. El darrer dels tres ràpels, de 60 metres, ens ha deixat a la canal.

El resum, una via que m'ha agradat molt. El llarg estrella, el tercer. La guia de Montserrat Sur recomana repetir els friends mitjans però realment no cal. Nosaltres els hem carretejat en va. També és prescindible el camalot #3, nosaltres no l'hem posat. Tascons, semàfor d'aliens i camalot #1 i #2 seria suficient tal com hem treballat nosaltres, més alguna baga per savines, pont de pedra, merlet...



Anècdota: La instal·lació de ràpel té mosquetons de ferro grans amb la tanca soldada i els hem fet servir. Avui anàvem amb una corda més vella que l'altre, el que vol dir que rapelant, el nus es va movent: la vella tiba més que la nova. Normalment toca tibar alternativament una corda i després una altra, perquè aprofites per passar per la següent anella la corda que toca tibar, així s'aprofita temps. Però el EDK (nus simple) sembla que és capaç de travessar aquests mosquetons grans, de forma que, en un primer moment, ens costava recuperar la corda al segon ràpel: el nus havia travessat el mosquetó! Solució: passar la corda per l'anella, que no hi passi el nus.

Anècdota 2: Hi ha escaladors amb cagaleres (res a dir). I a sobre caguen al mig de la canal (aquí ja hi tinc quelcom a dir: no costa gaire apartar-se una mica). I a sobre deixen la merda exposada i una estesa de paper que fa fàstic (aquí ja m'indigno: s'ha de ser molt porc!).


diumenge, 24 de setembre del 2023

Tomàquets d'Amagatotis a la Palleta

Avui hem sortit amb l'Ernest a fer via llarga. Li he proposat d'anar a Montserrat, a la Tomàquets d'Amagatotis que jo fa molt de temps que voldria fer i cap allà que hem anat.

Aparquem a la Vinya Nova i fem l'aproximació, pesada pels ressalts i la feina que dóna. Diuen que es tarden 45 minuts, no ho hem mirat. Arribem a peu de via ben escalfats, però notem que l'aire és fresquet...

Fem sorteig de tirades i em toca començar. Agafo trastos (aliens, tricams i tascons) i tiro amunt. Des de sota he mirat possibles opcions per posar alguna cosa abans de la primera xapa, que queda força amunt, però quan hi sóc passen dues coses. Una, que no és evident què posar ni on. Dues, que em sento prou valent per anar fent. Total, que aviat aconsegueixo xapar la primera i així baixa una mica la pressió. A partir d'aquí toca anar llegint la roca i anar pujant. La veritat és que m'he sentit molt suelto i he anat pujant sense estressar-me. Arribo a la sabina i hi passo per la dreta. Penso que la llaçaré un pas més amunt però aviat hi sóc al damunt i veig que seguiré per l'esquerra, de forma que faig passar la corda pel darrera i prou. Després de xapar la següent voleio la corda enfora i aquí no ha passat res! Queda un tros de mur d'anar fent, amb bona presa. En tot el llarg toca anar apretant, de fet, noto que els braços treballen, però sense passar-se. Després de la segona savina, que sí que llaço (no cal anar de sobrat, jeje) queden uns metres fàcils fins la reunió. A l'Ernest aquest llarg diu que li ha costat, tot i anar de segon.


Les savines fan nosa per fer fotos des de la R1 ;)

Ell pren el relleu i ataca la segona tirada, que surt una mica per l'esquerra. La tònica és similar a la del primer llarg. En un punt, la via se'n va una mica més a l'esquerra i després segueix vertical. Per aquí hi he trobat un parell de trams exigents, però que es deixaven fer. Des de la darrera xapa s'ha d'anar en diagonal a la dreta, amb uns primers metres encara difícils. Fa una mena de llavi on es poden posar coses, tot i que no queden perfectes. Un tricam que ha posat el company ha acabat baixant pel fregament de les cordes. Més amunt, un pont de roca i terreny suau fins la reunió.



El segon llarg, per gaudir-lo també.

Surto jo a fer la tercera pujant en vertical per sobre de la reunió. Un primer parabolt protegeix el mur més dret. Després ve terreny més suau i després bastants metres més, també senzills, fins la segona i darrera xapa. Una mica més amunt he posat un tricam en mode passiu i he acabat arribant a la reunió passant per la part dreta del llavi-ressalt.

El company ataca el darrer llarg amb decisió. Un primer tascó permet assegurar un tram que es fa millor per la part desplomada de l'esquerra. Després es pot passar a la placa de la dreta i posar més coses, un tascó i llaçar una savina que tira a farigola. Més amunt, una savina digna i sortint de la fissura un bon pitó. El llarg demana decisió als primers dos metres i després és d'anar fent. A la part final, es pot posar alguna coseta més.




La darrera tirada.

Rapelem per la Tuaregs. Un ràpel fins la R2 i l'altre fins al terra, apurant les cordes de 60, avui unides per l'European Death Knot.

La via és espectacular. Roca molt bona i amb molt bon tacte. El sol no ens ha tocat fins la part final del segon llarg, cosa que vol dir que el que assegura s'ha de posar una segona capa per no passar fred. Més amunt màniga curta. La temperatura al cotxe a la Vinya Nova era de 17º.





diumenge, 6 d’agost del 2023

Cavallers, sector Formigaz

Avui volem estrenar-nos en adherència fent una vieta de quatre llargs, la Formigaz. Ens ha costat trobar el camí d'aproximació perquè no hem mirat bé la guia. Al final, la millor descripció, l'hem trobat en un blog que tenia una foto panoràmica de l'aproximació i la via.

Just creuada la presa, toca pujar unes escales a la dreta fins una caseta. I d'aquí seguir en una llarga diagonal ascendent cap a la dreta, indicada amb alguna fita. Trobarem una feixa que permet passar cap a l'esquerra. Després passem per un forat on sembla que hi surt aigua a dojo quan n'hi ha (i aleshores s'ha de passar per sobre) i trobem una corda que permet baixar quatre metres fins una repisa on trobem el peu de via. 

Començo amb el primer llarg. Anar fent i en algun punt toca fer moviments de decisió. M'hi trobo estrany, amb poca confiança, però vaig fent. La distància entre xapes tampoc no ajuda a sentir-se segur, però és el que hi ha... Poc a poc, amb una apretada més forta que la resta, vaig pujant i acabo arribant a la reunió, en un bon replà.


Al primer llarg.

El Ramon es veu animat i es posa al segon llarg, segurament el més guapo de la via. Surt en vertical de la reunió per terreny prou amable i després va en lleugera diagonal a l'esquerra. En un punt hi ha un tram un xic més dret i veig que hi té dificultats però les resol la mar de bé! Anant de segon també m'ha costat, fins i tot, amb relliscada de peu inclosa, sense arribar a penjar-me perquè he quedat aturat uns centímetres més avall...


 El segon és el llarg estrella, segurament. 

El tercer llarg és més suau i amb més aire entre les xapes. També en tendència cap a l'esquerra.

 
Tercera tirada, molt més suau.
 

El darrer llarg és més atípic. Trobem un ressalt bloquero al principi, un tram de rampa i un ressalt bloquero al final. El darrer és el més exigent i cal saber trobar el millor camí, perquè la via directa no porta enlloc.


Darrera tirada. Un parell de ressalts i trossos suaus.
 

Hem anat amb corda d'esportiva de 70 m per poder fer esportiva després, així que fem un primer ràpel fins una instal·lació intermitja que hi ha lleugerament a l'esquerra del recorregut de pujada. Després, un ràpel des de les reunions restants fins a peu de via.


Seguint amb l'objectiu de fer adherència, em poso a una via d'esportiva, la #9 Quinto Levanta (V+). Déu n'hi do per ser un vulgar quinto! He suat tinta per treure-la, però ha sortit. Molt variada, amb alejillos en algun punt més senzill i amb una placa final que m'ha semblat bastant més difícil que cap de les plaques de la via que hem fet abans.


A Quinto Levanta!.
 

No m'atreveixo a posar-me des de sota a la #10 Artimañas (6a+), així que li fem un top-rope aprofitant que les reunions estan properes. Una entrada una mica més dura que l'anterior, un tram central de tràmit i una placa final de traca i mocador. Cal entrar-hi superant un petit desplomet, posant un peu en bona adherència a un sortint de la visera. Però després, el no-res! Després de mirar-ho però, apareix un cigronet de peu i un altre i després he vist un canvi en la textura de la roca que puja en diagonal a la dreta... Ballant per sobre d'aquestes coses, aconsegueixo anar fent passos, amb les mans no sé gaire bé on fins trobar un fissura cega on els dits s'hi queden una mica, el suficient per anar pujant peus. Un viot!

A posteriori, potser m'atreviria a fer-la, però si m'hi arribo a posar des de sota, abandono segur!


Els Bombers han tingut feina per aquí a la vora, sembla...