Fernando Lajarín al Gorro Frigi

Avui amb la Susanna hem anat a la Fernando Lajarín del Gorro Frigi. Tocava cercar ombra i via tranquil·la i no hi ha gaire opcions disponibles... Pugem per les escales fins al pla de Santa Anna i després remuntem cap a Gorros. Quan arribem al camí ample de Sant Joan a Sant Jeroni ens trobem amb uns coneguts de la Susanna que han pujat amb cremallera! Una opció que havíem descartat pensant que el primer pujava a les 10 del matí... Qui no es mira els horaris ha de tenir cames!

Cames també ha de tenir que no sap orientar-se. Primer perquè enfilem camí amunt passada la Gorra Marinera. Pel que sigui, jo m'havia imaginat que havíem empalmat amb el Gorro Frigi ja, fins que la companya m'ha fet adonar de l'error. Tornem al camí i seguim endavant. La intuïció diu que toca vorejar el Gorro Frigi molt enllà, però en un punt dubtem de si ens hem passat de llarg. Consultem la foto de la guia que diu que per anar a la cara oest, la nostra, hem d'agafar una canal a uns 25 metres acabat el peu de l'agulla. Total, que tornem enrere i remuntem la canal i cada vegada hi veiem menys esperances.. fins que comprovem que ens tocarà baixar per la banda oposada... Veiem un collet amb un fita, hi baixem, agafem una canal amb una corda i arribem a peu de paret. Allà ens trobem amb una cordada que ja havíem trobat abans: ells pujaven i mentre nosaltres retrocedíem. Aquesta cordada han resultat ser el Manel i la Ita, crec (confirmo).

Amb el seu ajut ens acabem de situar a peu de via i ens posem mans a l'obra. La sort ha fet que a mi em toqués començar però veient la cara de decepció de la Susanna li he cedit el plaer així que s'ha anat enfilant. El llarg (6a+) està equipat amb burins que fan bona pinta i algun parabolt cada 3 o 4 expansions. El primer parabolt està força amunt, coincidint amb el pas durillo d'aquesta tirada. Fins allà tot és finet però es deixa fer. En un punt trobem una mega-bústia salvadora que dóna aire. Al primer parabolt toca confiar més en algun còdol rom de dits però per sort després van sortint cosetes. El llarg és prou mantingut fins bastant amunt. Després afluixa una mica fins la reunió. Calen bastantes cintes!

La Susanna encadenant el primer llarg.

El segon llarg surt bastant cap a la dreta. En aquest llarg cada burí té un parabolt al costat i només cal trobar-los, cosa no sempre senzilla. Però hi trobem un bon nombre de xapes i el terreny és ben amable. Això sí, els bessons treballen de valent!

Segon llarg, molt més suau!

La Susanna fa la tercera. El primer burí costa de veure i queda una mica a la dreta de la vertical de la reunió. Més amunt n'hi trobem algun altres. Llarg més senzill que l'anterior.

Faig la quarta tirada, que surt cap a la dreta i després se'n va a buscar el bosc. Tiro amunt fins al cim del bosquet, muntant R en un arbre. D'aquí en surten 3 vies en 3 metres d'amplada: la nostra és la del mig!

La Susanna em cedeix el darrer llarg cosa que accepto gustosament. Terreny amable, ben assegurat i moviments bonics ens porten a un petit bosquet que travesso sense manies i tiro amunt, a veure si trobo alguna reunió. Al final hauré de baixar una mica, fins un parell de xapes grogues que deuen ser d'alguna de les vies que teníem a dreta i esquerra.

Arribant al cim. 

Fem cim i baixem pel "lloc antic". En comptes dels dos ràpels moderns, que baixen més verticalment, fem un ràpel de 60 metres per la dreta (mirant avall) d'uns arbres fins a un replanet. D'aquí toca flanquejar una mica fins la canal, anant amb compte.

Fent l'aproximació hem suat el que no està escrit. Però escalant hem estat bé, prou fresquets. Hi ha ajudat un dia un xic enteranyinat. La via ens ha agradat molt. Encadenar el primer llarg ha estat durillo també de segon, tot i que es pot fer en A0. El fet que agafi en fred segur que hi ajuda, però és finot de veritat. La resta és un love-climb dels que fan escola! Penjo a sota la ressenya del col·leccionista de vies:

 

 

Boy Roca a la Trompa de l'Elefant

Avui amb la Susanna hem anat cap a Sant Benet, a fer la Boy Roca. Jo l'havia fet fa un temps, però no m'importava gens tornar-hi perquè és una línia preciosa. Avui és el dia que la Moreneta surt a passejar, pel Mil·lenari del Monestir i gairebé que no podem pujar al pàrking. Per sort, hem arribat prou d'hora, ni que sigui per poquet!

Després d'una bona patejada ens plantem a peu de via i fem el sorteig. Avui em toca començar a mi i em poso mans a l'obra. Una tirada ben llarga que comença amb un tram més dret al principi. Aquí poso un tricam rosa i més amunt un totem. Un altre totem  bastant mes amunt, uns metres abans de la única xapa de la tirada, un parell de metres abans de la reunió. L'altra vegada vaig posar alguns merlets, avui no he intentat fer-ho. Fer tot el llarg a pèl a mi em faria mandra (un semàfor d'aliens segurament hagués fet la feina).

Primer llarg.

La Susanna es posa a la segona tirada. Aquí hi ha alguns alejillos importants però ella aconsegueix posar alguna coseta. Tot i això hi ha algun tram on s'han d'apretar les dents... Una mica de vibració de la bona!

Al segon llarg.

Fem el canvi i em poso a la tercera tirada. Uns metres suaus, a buscar el primer bolt, força amunt. Per sort, es troba un pitó una mica abans però no es veu fins que hi ets, un poc abans del forat. A partir d'aquí la cosa es redreça. Vaig progressant poc a poc, controlant bé, fins que arribo al tram vertical, en una zona amb menys canto. Aquí em penjo per estudiar-ho i faig algun pas més en lliure abans de passar a l'A0. De tant en tant em miro el terreny per si puc fer-ho en lliure: hi ha canto, però s'hauria d'estudiar bé la seqüència per fer-ho ràpid, perquè el tram és força llarg i caldria molta pila per anar-ho improvisant. Quan el terreny passa de lleugerament desplomat a vertical a seques torno a progressar en lliure fins la R. Més o menys he acabat fent com l'altra vegada -no hi ha hagut millora, però tampoc empitjorament ;)

Tercera tirada.

La Susanna es posa al quart llarg. Es veu un bolt uns metres a la vertical de la reunió. Després la via se'n va un xic cap a al dreta a buscar alguna altra xapa. En total trobem quatre expansions que s'acaben uns metres abans d'un ressalt on hi ha un altre pas on cal decisió i coco. La companya ha posat un totem per protegir-ho i aviat es planta a la reunió, sota del ressalt final.

Quarta tirada. Lleugerament cap a la dreta.

Faig l'últim bony: es veu una primera xapa i més amunt en trobem una altra fins que el terreny s'ajeu. Trobem una reunió de dues xapes i una mica més amunt, al cim mateix, un spit gruixut on munto la R final.

Fotos dels protas.

Des d'aquí ens despengem amb ajut d'una corda fins al collet on arriba la xemeneia de la via normal. Per aquí desgrimparem després.

Al collet coincidim amb una cordada que ha fet el Díedre Capeta i intercanviem una mica d'informació. Però allà hi ha feina, al segon llarg! Potser algun dia seria una via a repetir (al seu moment vam fer molt A0).

La Boy-Roca és una via amb un traçat brutal. Ara bé, per encadenar-la cal estar bastant fort, tot i que la guia de Sant Benet ho ventila amb un simple 6a. La via té parabolts a dojo al tercer llarg: ni tan sols cal fer una mica d'esforç en A0. S'han conservat relíquies antigues per algun motiu que desconec. Val la pena portar alguna coseta per alleugerir la vibració en algun punt. Hem gaudit de valent malgrat haver hagut de trampejar!

 

 
 

Mas-Guasch al Puntal de l'Albarda

Després de molts anys de fer-la per primera vegada i d'algun intent relativament recent de tornar-hi i que va ser avortat pel mal temps, avui he tornat a la Mas-Guasch del Puntal de l'Albarda amb la Susanna.

Les previsions de temps no eren massa clares, però tot indicava que la primera meitat del dia aguantaria. Anant cap a Monistrol em miro el cel damunt de Montserrat i es veu un dia radiant, genial! 

Carreguem trastos i enfilem el camí, per les escales cap al Pla dels Ocells i amunt i més amunt. Esbufeguem força, en part pel terreny, que ja ho té això, i en part per la manca de forma física i la xerrera que portem al damunt, però de passada arreglem el món! Poc a poc el dia es va tapant i quan arribem a la carena des d'on s'hauria de veure el nostre objectiu no es veu res: la boira que hi ha a la banda de Collbató ens farà la guitza durant tota la via.

Això ens preocupa una mica perquè la Susanna s'ha deixat la capa exterior al cotxe, a baix a Monistrol i quan se n'ha adonat, quan ens preparàvem al Monestir, ja no era factible tornar a baixar per agafar-lo. Per sort, jo porto el meu plomes tronat i l'anirem compartint durant la via.

Arribem al trencall baixant uns metres des del punt on hem arribat al camí de Sant Joan a Sant Jeroni. A la paret d'un bony de roca s'intueix una fletxa de color que indica avall. A partir d'aquí toca anar baixant, mantenint-se tan a la dreta com sigui possible. Per si de cas, l'Arañita Escaladora té un track a la seva piulada que va de conya!

Arribem a peu de paret i ja veiem un primer parabolt fruit del reequipament que se li va fer a la via en el seu moment. Avui la Susanna no té la necessitat imperiosa de ser la primera en deixar el terra i fem que sigui l'atzar qui decideixi... i li toca a ella -deu ser el destí!

Amb gran solvència s'enfila pel primer llarg. Arribar al primer bolt té la seva gràcia però ella ni es despentina. Tampoc quan toca seguir, a buscar dos parabolts més, de 8mm que avui tenien xapa (i sembla que no sempre li han tingut). Toca sortir de la balma per la part esquerre, assegurats per alguns parabolts visibles des de terra. Però aquesta zona és més que fina! Jo he tingut serioses dificultats per moure'm aquí, agafat de preses minúscules de mans i peus no massa bons mentre que la companya ha passat flotant. 

 

Em poso al segon llarg, directament en artificial. La cosa desploma una mica i la roca és més que compacte i un punt relliscosa i tot. Ni de conya em plantejo fer res en lliure aquí, ni tan sols A0. Així que l'estrep esdevé el meu company durant aquests primers metres. Hi trobem parabolts i alguns pitons, de qualitats variables, fins que es pot sortir en lliure amb certa comoditat, per anar a buscar la savina. Després venen uns metres d'anar fent fins a on comença una llastra. En aquest tram, ja de fissura, la roca no és cap meravella. La llastra fa que el terreny es redreci bastant. Segurament per la seva dreta es progressaria amb més comoditat (qualitat de roca a banda) però els pitons van per la fissura així que toca tirar pel dret. Aquí m'ajudo d'un parell de pitons, un dels quals es mou sospitosament abans de tornar a anar en lliure.

Quan arriba la Susanna fem el canvi de plomes. A ella li ha anat de conya mentre he fet el llarg perquè a la R1 hi passava una mica d'aire. Aquí a la R2 s'està una mica arrecerat però s'agraeix l'escalfor que proporciona. La companya tira amunt, a buscar la savina evident. Entremig posa alguna peça. Aquest llarg és el més suau de la via, si més no fins a la part final on torna a ser d'allò més fi. Hi ha alguna xapa moderna però també hi trobem pitonisses de burí originals, de les de l'anella prima. Aquestes pitonisses tenen un cap un xic més gruixut, on hi ha l'anella i un cos de 8 mm que és el que hauria d'estar masegat a la roca. Doncs d'aquestes pitonisses hi ha 1 cm de cos visible, cosa que vol dir que hi ha 1 cm a la roca... i aquí ho deixo.

Em poso a la quarta tirada, un díedre de 40 metres. Es veu una cinta negra que surt de la fissura i algun parabolt més amunt. Seria interessant esbrinar què és el que aguanta aquesta cinta negra perquè no ho hem vist pas (i mirant per la xarxa algú més s'ha fet aquesta pregunta). El fet és que una mica més amunt hi entra un tascó a caldo i això convida a arribar al bolt. Després ve un tram amb algun pitó algun bolt i algun estri de ferreteria a mode de bolt. La progressió és en placa a vegades, però sovint en díedre, aprofitant la paret de l'esquerre, que no sempre és fàcil de fer servir. Cap a la part final hi trobem un parabolt que protegeix un tram amb un ressalt molt exigent. M'he penjat per mirar-ho una bona estoneta perquè tinc els bessons carregadets i no he sabut veure-hi cap truc fàcil: s'ha d'apretar de valent fins a sortir del ressalt. A sobre hi ha una pitonissa de burí amb un cordino que escanya correctament el cap i algun pitó més abans del darrer bolt. D'aquí a la R encara hi ha uns metres de mirar-s'ho, on encara he posat un alien groc. M'ha semblat una tirada molt exigent, on s'han de posar unes quantes peces i on la roca no és tan bona com voldríem a bastants llocs. Tot i això, té una estètica sublim!

Fem el canvi de trastos, roba inclosa i la Susanna ataca el darrer llarg. Abans però ens mirem una mica el pot de registre i intentem deixar-hi constància de la nostra ascensió. Dic que ho intentem perquè el paper està moll -la pluja d'aquesta temporada...

Apuntant al pot de registre.

Arribar a la primera xapa demana una mica de morro perquè queda força amunt i no és gens senzill. I sortir-ne demana confiar en seguir per la fissura tot i no veure res més excepte una xapa al fil de l'esperó que és visible fins i tot des de la reunió. Ella ha posat un tascó i un alien blau abans d'anar a agafar les xapes que porten a l'esperó, abocat al buit. Aquí hi ha un pas una mica desplomat, bloquero: si no ho trobes, pots pillar. Hi ha bons cantos, però s'han de trobar i cal una certa decisió per acabar de sortir del desplom. Després hi ha una bona excursió on es pot posar algun merlet ben bo.

Aquí ja es pot respirar tranquil: el camí és evident ja. Fins ara hi havia dubtes...

Superant el darrer pas.

El descens de la via té la seva complicació. S'ha de creuar el bony de final de via i anar a una instal·lació on hi ha una anella (i una xapa aïllada a la vora) des d'on es fa un ràpel de 8 metres fins a un collet. Assegurats, ni que sigui a esquena, cal remuntar un bony més i baixar per la seva banda contrària a un nou collet, aquest més ampli, amb un bon arbre.

Des d'aquí toca assegurar un llarg força llarg i molt expo. La Susanna ha anat a llaçar una savina molt a la dreta però, tot i una extensió gegantina que hi ha posat, ha patit de valent pel fregament. Més amunt ha posat un merlet decoratiu i ha trobat una reunió mínima. Un llarg que no és difícil, però on no s'hi val a badar. 

Des d'aquí toca seguir crestejant fins a un altre collet, amb un tram a l'ensamble. D'aquí hem optat per seguir encordats per acabar de crestejar fins a la vora d'un bosquet. Aquí hem recollit els trastos i hem seguit baixant, amb cura, per la roca al costat del bosquet fins que hi hem entrat quan la roca es redreça en baixada. Trobem una canal polida per l'aigua, la creuem i baixem seguint una línia descendent un xic més enllà. Anem baixant per la canal i la creuem novament per baixar per la roca de la dreta fins arribar al camí.

Foto dels fotògrafs al cim.

Resum del dia: Hem arriscat una mica, donades les previsions, però l'hem encertat. No hem vist el sol en tot el dia excepte al cim. La boira ens ha fet escalar amb una temperatura inferior a la que haguéssim volgut, però no hem patit fred perquè no bufava vent. Avui hem acabat ben baldats: entre l'aproximació, la via, el descens de la via i el retorn al monestir, hem fet un gasto important! A veure si això serveix d'entrenament i el meu cos no ho oblida ràpid, com sembla que fa darrerament!

Resum de la via: Itinerari exigent malgrat les aparences per les ressenyes que volten per la xarxa. I no és (només) que darrerament no estigui massa curtit en aquestes aventures, jeje. Nosaltres hem portat 20 cintes i ens n'han sobrat sempre. Hem portat un joc de tascons, un parxís d'aliens, tricams i totems groc, lila i verd. Hem fet servir els tascons, els aliens i el totem lila (amb els aliens haguéssim fet). Hem fet servir alguna baga savinera i hem llaçat alguna peça que s'ho mereixia. Hem fet servir l'estrep sense miraments al segon llarg i, anant de primer, hem fet alguna ajuda en algun punt. Pel que fa a la dificultat, hi ha un cert consens en que les ressenyes que circulen estan apretades. Per mi, hi ha trams de 6a al segon llarg, al 4rt i al 5è. Al primer llarg i al quart hi ha finura de la bona. Si més no al primer, V+. El quart m'ha semblat exigent, però no estic en el meu millor moment de forma. Fins al cim de la via hi hem estat 3h 45min. 

Colorantes Permitidos a l'Elefantet

Avui amb la Susanna ens n'hem anat cap al monestir. El dia pinta molt ventós però confiem que a l'Elefantet estarem arrecerats, cosa que s'ha complert, a estones!

Hem tingut alguns dubtes per situar el peu de via però, finalment, ho hem fet prou bé! Ens preparem, repartim els llargs i ens posem mans a l'obra. La Susanna ja l'havia feta fa bastant temps i es demana fer el tercer llarg. Això vol dir que l'altre llarg més difícil, el darrer em toca a mi. Així que arrenca ella!

El primer tram és una rampa sense massa complicacions. Hi ha un burí que costa de veure i ella llaça una savina que creix a la fissura de la dreta. Després toca esforçar-se per arribar a la primera xapa. Jo hi arribo amb una certa comoditat, però ella ha de fer filigranes per xapar-la, així que es protegeix amb una altra savina a l'esquerra. Als baixos els toca fer el pas més difícil de la tirada sense protecció... decisions que es prenen al fer reequipaments. Una vegada fet el primer pas, la resta de la tirada és d'anar fent. Ara bé, si algú va amb la ressenya del llibre de Sant Benet, que marca IV+, s'endurà una bona sorpresa. Més aviat hem de pensar en el V+. Una vegada a la placa, hi ha assegurances suficients.

La Susanna al primer llarg.

Al primer llarg, amb el monestir al fons.

Em poso al segon llarg, de tònica similar, potser un xic més senzill, amb un tram intermig suau i amb algun aleje que arreglo posant un alien a una bona fissura. El tram més dur el trobem a la part final, quan es redreça i la via se'n va lleugerament a l'esquerra. Passo de llarg la reunió i vaig fins a l'arbre des d'on engega la tercera tirada.

Al segon llarg.

La companya es posa mans a l'obra al tercer llarg. Com ja és ben sabut, aviat es veu clar que la tirada no és 6a, com  diu el llibre de Sant Benet, i cal seguir en A0 i en A1. Prossegueix en lliure fins xapar la primera de sobre el sostre amb l'ajuda de la Panic, si no hagués tocat fer servir el maillon que hi ha a la xapa anterior. Superar el sostre demana fer servir l'estrep i després tocar molt, molt ferro fins que el terreny no es torna mig assequible. Quan és el meu torn faig un intent de fer-ho en lliure però aviat desisteixo. El primer tram potser seria factible una vegada visualitzats els moviments. Però, d'una banda, no són gens evidents i, de l'altra, hi ha algun canto més que sobat. Per tant, em sento prou orgullós d'haver fet només A0. Per superar el sostre ni tan sols he fet l'intent de mirar-m'ho i, novament, em sento ben orgullós d'haver-lo pogut fer en A0 perquè he estat temptat de treure l'estrep. També s'ha de dir que aquí el vent bufa de valent.

A la tercera tirada hi ha feina de la bona!

Arribo a la R i la Susanna es posa al quart llarg (V+/6a). Es tracta d'una tirada fina, fina, on s'ha de levitar en una bona colla de moviments. Ella resol amb autoritat i jo encadeno com puc: aquí també bufa un vent de pebrots que sacseja de valent i sovint no veig on poso els peus per les llàgrimes que em provoca el fort vent. 

Sense aturar-me gaire em poso a la cinquena tirada (6a+). La primera xapa queda força alta, tot i que hi ha canto. Ara bé, a partir d'aquí la cosa desploma lleugerament. Vaig fent, en lliure, però reposo a un munt de llocs. Va sortint canto, però s'ha de veure quin i com fer-lo servir... El llarg va una mica en tendència cap a l'esquerra fins que les dificultats comencen a minvar. Després tira recte amunt, per una fissura podrida amb uns còdols que m'han fet força pànic pensant en l'efecte del munt d'aigua que caigut darrerament. Queda un darrer ressalt sobre terreny dubtós també. Aquí no he vist una reunió que hi havia i jo me n'he anat més amunt, a buscar unes savines no massa bones, però que, combinades, fan prou bona pinta. En aquest darrer llarg el vent ja no molestava gairebé i a la reunió cimera no fa ni gota de vent. Misteris!

Darrera tirada.

Des de les savines hem anat al cim cim i d'aquí hem fet un ràpel curtet fins al collet des d'on s'agafa el camí dels totxos lolos. 

Fotocim, amb l'Elefant i la Mòmia (parlo de les agulles) al fons.

Hem quedat satisfets de la via. Ara bé, cal dir que el tercer llarg és molt, molt difícil en lliure. Hi ha ressenyes que hi marquen 6a, l'Escalatroncs hi posava 6a+, igual que al cinquè. El cinquè segurament ho és però el tercer segurament estaria als voltants del 6b+/6c en qualsevol lloc del món (anant a vista). Sembla haver-hi consens en que fer servir l'arbre o no marca una diferència. No ho he provat, però m'ha semblat que "només" són dos passos més: més amunt hi ha molta feina (i molt dura) encara. També s'ha de dir que el vent que feia, tant a la reunió com a la tirada, segurament no han creat l'ambient propici per al fanatisme...

Tocarà tornar-hi algun dia i provar la tirada una mica abans d'intentar encadenar-la. La resta de la via es deixa fer prou bé.

I ara l'anècdota del dia. Quan la Susanna ha arribat a la R1 jo m'he posat els gats, he recollit trastos, els he posat a la motxilla i me l'he cordat a la cintura. Aleshores m'ha semblat que la cintura de la motxilla estava molla. Merda, penso: ha vessat l'ampolla d'aigua. Però em miro la mà i dic merda, ara literalment! Algú ha fet la cagada de la seva vida (us juro que jo no he fet mai una cagada així mai a la vida) a peu de via (literalment: ni un metre més enllà) just on hem deixat els trastos per vestir-nos. I sí: l'ha cobert amb alguna pedreta. Però la pedreta només ha servit perquè no la veiéssim en primera instància i hi deixéssim coses al damunt. I quan la pedreta s'ha mogut ho ha empastifat tot. He hagut de rentar-me la mà amb una mica d'aigua i fregar la motxilla amb boixos... Evidentment la pudor de merda m'ha acompanyat tot el dia. Sort del vent... Gràcies, company, per ser tan porc!

I la segona anècdota és que demà perdré la càmera de fotos (escric això una setmana més tard) i, per tant, només hi ha fotos de la Susanna en aquest post. Si algú sap d'algú que el diumenge 30 de març s'ha trobat a la Placa del Pi de Collbató una motxilleta de roba de nylon (de les de propaganda) amb una càmera al seu interior i vol tornar-la, que ho faci, si us plau.

Actualització: He recuperat la càmera! Els que van trobar la motxilleta la van portar a la Guàrdia Urbana. I allà estava! Moltes gràcies!!!
 

Agulla de l'Arbret

Avui he sortit amb la Susanna, una amiga de la Cristina. Ella és una escaladora de via llarga i a mi m'agrada fer via llarga, encara que no ho sembli pel que vaig penjant al blog. A més li encanta Montserrat i això és una combinació poc freqüent! Li he proposat de fer alguna cosa suau, que jo fa temps que no em moc per aquest terreny: L'Agulla de l'Arbret. Aquí hi ha la Om Mani Padme Hum, la Aitor i l'Aresta Brucs. Les primeres són dues vies que ja he fet alguna vegada, però que no m'importa repetir perquè són molt bones. L'Aresta Brucs em queda mooolt llunyana a la memòria... crec que la vaig fer fa un munt d'anys, però només ho crec.

Fem l'aproximació pel refugi d'agulles i enfilem el camí més marcat que surt del refu en direcció a Les Bessones sense guanyar alçada al principi. Però de fet, és millor agafar el corriolet que puja més tieso al principi, anant a buscar la roca, i que ens estalviarà haver de remuntar una part de la canal, com hem fet nosaltres. Coses de no saber bé tots els caminets...

Arribem a peu de via i bufa un aire d'allò més emprenyador. A més, encara no ens toca el sol perquè les Bessones projecten la seva ombra. Tot plegat fa que l'Aresta Brucs no sigui una opció i ens n'anem una mica més avall. Decidim posar-nos a la Om Mani Padme Hum i la Susanna demana començar. Ella enceta l'escalada d'avui, ben abrigada però fins i tot així acaba amb poc tacte a mans i peus. Per sort, la via es deixa fer prou bé, amb una desena d'assegurances que permeten no preocupar-se de res. La reunió és a la dreta d'un forat característic i aquí hi toca el sol i no hi fa vent, ideal! En aquest llarg la principal dificultat està al voltant d'un forat gran que es mig creua de dreta a esquerra. Això i acostumar-se a la roca d'agulles, quan fa temps que no hi has escalat!

La Susanna al primer llarg. Clima hivernal que deixa mans i peus glaçats!

El segon llarg comença amb un ressalt més vertical i té algun altre ressalt més amunt que és on t'has de concentrar més. La resta, anar fent, amb molt bona roca. Faig reunió a uns bolts amb anelles, tot i que intueixo que uns metres més amunt, a una feixeta, hi ha d'haver una altra reunió.

La Susanna es posa al tercer llarg i, efectivament, aviat troba un parell de parabolts a terra, al replanet on també hi ha una savina desmillorada. Segueix amunt fins una reunió prop del ràpel. Aquí, buscant una mica, potser es pot posar alguna cosa. Ella tira amunt perquè el terreny és prou senzill, tot i que cal anar atent. Me'n vaig fins a la instal·lació de ràpel, força incòmode per treballar-hi, però que ofereix un camí sense entrebancs a la recuperació de les cordes. Baixa la Susanna i jo la segueixo fins tocar terra a una canal. D'aquí tornem al camí i decidim la següent jugada.

A la tercera tirada. El sol s'agraeix força!

Davant de l'alternativa Aresta Brucs o Aitor, al final ens decantem per aquesta darrera. Aquesta vegada començo jo, en part perquè és la seqüència lògica i en part perquè així faré de primer les tirades que vaig fer de segon la vegada que vaig anar-hi amb la Cristina.

El primer llarg té la primera xapa molt amunt, en la línia de via molt menys equipada que recordava. Després se'n van trobant allà on toca. També recordava que la via tenia una tendència a anar cap a l'esquerra. Tots dos records m'han portat a posar un bon tricam en un forat, abans de veure que la següent xapa em quedava a la meva dreta, sobre la vertical de l'anterior. Segurament no hagués calgut posar-lo però més val que sobri que no pas que falti. A partir d'aquí trobem xapes on toca amb una excursioneta per arribar a la reunió.

Al primer llarg de la Aitor.

La companya es posa al segon llarg, que surt més o menys en la vertical de la reunió. Algunes xapes costen de veure d'entrada, però n'hi van havent. Això no ens estalvia haver d'escalar algun tram amb més aire del que voldríem i ella ha posat un tricam abans d'una xapa que queda en tendència a l'esquerra.

Al segon llarg s'ha de navegar una mica...

Tiro jo al tercer. Aquí també hi trobem una zona que requereix una mica de concentració pel terreny més vertical i després cal escalar una mica. Es van trobant assegurances però no abunden. Em planto a la reunió que abans no he fet mentre estàvem a la Om Mani. Per tant, a la companya li torna a tocar el mateix llarg que abans, ara fins la mateixa instal·lació de ràpel. D'aquí repetim la jugada i en poca estona estem amb els trastos recollits i a punt per fer el camí de retorn. Ara arribem al refugi per la banda correcte i d'aquí fins al cotxe, el passeig de rigor.

Acabant la feina a la tercera tirada. Sols (escalant) en aquest indret màgic d'Agulles.

Una bona primera sortida per entrar en contacte plegats. Repetirem! La meteo no ens ha acompanyat tant com ens hagués agradat... Hem hagut de pujar abrigadets... més del que semblava deduir-se de les prediccions, però hem pogut escalar bé.

Adéu Espanya

Avui amb en Xevi ens n'hem anat a Malanyeu. Al 2020 amb en Xevi i el Jordi vam anar a fer la Vinga Vinga a la paret de l'altar però m'he de remuntar al 2016 per trobar la darrera vegada que havia estat a la paret del Devesó. Avui ens hem posat a Adeu Espanya, del Joan Baraldés i el Toni Alarcon.

La via comença entre la Dels Senzills i la Badalona. La referència és un roure amb dos troncs a tocar la paret: uns metres més amunt hi ha un bolt visible. Per aquí!

Enceto el primer llarg (V+). Una entrada sobre roca un xic dubtosa al primer bolt i de consistència molt compacte i menys adherent a tot el primer tram. Després ja es torna super adherent i de bon remenar! Anem trobant xapes i es va fent bé. A mitja tirada toca anar una mica cap a l'esquerra. Trobem un arbret amb cordinos també. Després entrem a una placa on hi ha una mica de feina. També hi ha un aleje considerable i jo hi ha posat un totem verd. Després de xapar l'últim bolt queda un pas curiós per superar el ressalt i després agafem la llastra fins la reunió. Tirada bona, amb algun pas on t'ho has de mirar una mica.

Al primer llarg. 

En Xevi es posa al segon (V+). Trobem un parell de bolts i després s'aprofita la fissura que queda a l'esquerra. Aquí s'hi pot posar un bon friend, abans d'un pont de roca digne que hi ha més amunt. Després es passa a la placa, amb un bolt que protegeix la progressió cap a la dreta. Venen uns metres d'anar fent, fins a la reunió.

En Xevi, al segon llarg.

El tercer llarg (V) comença recte amunt per una placa plena dels forats típics de la zona. Trobem unes xapes primer i després cal anar amb tendència a la dreta a agafar un primer pont de roca acceptable i un segon de absolutament ronyós. He estat intentat posar quelcom aquí a la vora però només he agafat la meitat dels friends, per despiste. Així que ha tocat continuar amunt. La progressió es senzilla aquí però cal vigilar. La darrera assegurança és un bolt que queda en la línia que ve de la dreta i que deu ser la Del Senzills. Aquí he fet servir cintes llargues per si les mosques. La reunió és en un bon replà.

En Xevi, treient el cap fora de les dificultats.

El darrer llarg (V) surt recte amunt a buscar un pont de roca llaçat, clarament visible. Després se'n va cap a l'esquerra, a buscar un arbre on hi ha una cinta de persiana i toca continuar per la placa a l'esquerra d'una fissura. Aquí s'hi pot posar un bon alien per protegir uns passos bonics fins a un bolt. El tram des de l'arbre fins passar el bolt és el més bonic de la tirada, la resta no és especialment atractiva, però és el joc que dóna la roca. El Xevi ha fet reunió en una alzina gairebé a la cresta ja.

Aquí hem recollit trastos i hem anat resseguint la cresta cap a l'est. No recordava que fos tan llarga ni els passos de grimpar que hi ha pel mig... Res especial, però ho recordava més curt i light. Quan hem arribat a l'indret on hi ha la primera casa hem optat per anar seguint la pista que baixa xino-xano fins al poble. Hi ha alternatives segurament més curtes però amb més entrebancs.

Una via bona, típica de Malanyeu. Val la pena portar uns aliens i alguna mida més (nosaltres portàvem un totem verd). Segurament algun tricam hagués fet la mateixa feina, però avui no els portava. Els camalots igual no haguessin entrat per l'amplada del cap. El llarg més exigent ens ha semblat que era el primer. A primera hora ens hem hagut d'abrigar força però hem passat ràpidament a la màniga curta, com és habitual aquí. Nosaltres hem triat l'opció de tornar caminant per evitar les enganxades de cordes gens infreqüents aquí.

 

Malanyeu és molt i molt bonic. I les vistes, impressionants!

Penjo a continuació dues ressenyes, la primera de l'Arañita Escaladora i l'altra de eskalatzencas perquè puguin servir d'orientació.

 

Panoràmica, de l'Arañita Escaladora.

 

Detall, de Eskalatzencas. 

Rocktrip Benasc - Ampriu - Torres de Marfil

Després de passar una nit de furgo amb descans moderat, avui hem enfilat cap a Cerler i d'aquí direcció a Ampriu. Quan la carretera fa un gir pronunciat a esquerra per sobre d'un rierol és moment d'aparcar, just abans del pont a l'esquerra. L'objectiu del dia, les Torres de Marfil, ja es veuen des de l'aparcament.

Triem i preparem el material de via llarga i fem l'aproximació. El més assenyat és pujar pel talús que hi ha a l'altra banda de l'aparcament i anar a buscar una canyada que puja en diagonal i anar-la seguint fins que un corriol surt en direcció a la paret i enganya una pista que travessa en horitzonal i que cal seguir cap a l'esquerra. Nosaltres, impacients, hem volgut adreçar-ho passant per un canchal desagradable de fer. Al final hem arribat també a la pista. Toca seguir-la fins agafar un camí que puja per un corriol a dins de la zona de bosc. El primer que es troba, està a la frontera entre bosc i prat: aquest millor que no.

Seguim pel corriol fins a peu de paret i peu de via. Avui, ara, estem sols! El primer objectiu del dia és el gran díedre que talla la paret, No Te Tires Que Hay Cristales.

No te tires que hay cristales

Per la xarxa, gran font d'informació i també de desinformació, trobarem ressenyes de tot tipus, amb dificultats màximes que van des de IV+ fins a V+. A sota penjaré una de correcta, del Luichy i una altra.

En tot cas, està clar que la dificultat màxima està al segon llarg i això fa que sigui el Ramon qui comença la festa. El primer llarg està equipat, no afegirà cap peça extra. Fem un primer ressalt curt, un tram tombat, d'herba, i comença la feina pròpiament dita. Es va fent bé, però cal fer un canvi de xip: estem en granit i no hi estem gaire acostumats! Cal anar fent alguna ziga-zaga per cercar el pas més senzill i no complicar-ho inútilment i també alguna excursió allà on el terreny és una mica més senzill.

La R1 està en una lleixa còmoda, amb un parell de xapes amb anella, de color blanc. Al costat n'hi ha unes altres, que seran les de la segona via del dia.

El Ramon, fent el primer llarg i jo mateix, arribant a la R1. La pista que
ressegueix la base de la paret es veu al fons.

El segon llarg ressegueix el díedre. Hi ha algunes xapes però cal afegir-hi alguns friends i tascons. Nosaltres hem portat un joc de tascons, dels que farem servir algun dels grans, i un joc de camalots del 0.5 fins al 4. En aquest llarg crec que he posat un parell de tascons i dos o tres camalots mitjans. Al principi es va fent prou bé i la dificultat més gran està a la part final, als voltants de la penúltima xapa, si no recordo malament. Res de l'altre món, però segur que no és IV+. També ens hem obligat a seguir el díedre, diria que hi ha alguna alternativa més còmoda pels plaqueros per la banda de la placa.

 

 

El segon llarg. Díedre molt bonic amb un únic pas de V/V+.

El tercer llarg no segueix el díedre, probablement perquè és més herbós, i va per la placa. És més senzill però s'ha d'anar fent també. Al final toca encarar una zona de blocs i la reunió queda en diagonal cap a la dreta. Ara bé, nosaltres volíem fer cim i hagués estat millor continuar pel díedre a l'esquerra, cosa que he fet en una tirada ben curta fins a un replà sobre blocs. D'aquí surten dues línies, una per l'esquerra, seguint una fissura estreta i una per la dreta, per una fissura ben ampla. Decideixo seguir per l'esquerra i hi trobem una bona apretada bloquera. Dues xapes i cim.

 

El Ramon al tercer llarg.

 

 

Fent un llarg extra per arribar al cim.
A la foto de baix, l'aparcament i els cotxes al fons

D'aquí creuem una mini-aresta i desgrimpem cap a un arbre a l'altra banda i ja ens poden posar les bambes i baixar caminant.

El dia no ha estat gaire brillant i, de fet, ara es veuen núvols cobrin els cims de les muntanyes. Mirem el radar i sembla que el mal temps se n'està anant cap al nord sense tocar-nos. Així, decidim que farem alguna cosa més! Ens mirem les vies d'esportiva que hi ha a la banda dreta de la paret, però ens decantem per fer una altra via "llarga": la Chapas Doradas.

Chapas doradas

La via va paral·lela a l'anterior i, de fet, comparteix els tres primers metres. Després, se'n va una mica a la dreta. Comença en Ramon i resol amb solvència el primer llarg. Està pràcticament equipat i hi afegeix alguna cosa més. És més difícil que el primer de la via anterior, amb un tram on s'ha d'anar ben concentrat!

El Ramon, fent el primer llarg de Chapas Doradas.

El segon llarg és el més mantingut. Toca anar pujant buscant aquí i allà. Hi ha algunes xapes però és imprescindible afegir alguna cosa si no et vols jugar unes galetes importants. Hi ha un tram on hi ha una dificultat considerable per arribar a una xapa i la darrera assegurança és un bec de roca que he llaçat després d'algun flotant anterior. Aquí poso un segon bec precari en una llastreta amb una mica de punxa que m'ajuda a fer el pas difícil fins poder arribar a la xapa. Només serveix per protegir el moviment inicial perquè després me l'emporto amb la corda però ja ha fet la feina. Aquest tram seria fàcilment escaquejable pel díedre. A partir d'aquí les dificultats ja van minvant. He de reconèixer que he vibrat!

 

 

El segon llarg, amb algun tram vibrant.

El darrer llarg és més senzill però això no vol dir senzill del tot. El Ramon posa un tascó abans de la primera xapa, que queda molt amunt. Després n'hi ha una altra i toca canviar de vessant i progressar per un diedret cec que ve per la dreta. Algun pas interessant abans de la darrera xapa. Tot això, amb alguna assegurança afegida. Un bon llarg també!

Al tercer i darrer llarg de Chapas Doradas.

Aquesta vegada ens atrevim a rapelar, ni que sigui per variar. El dia també s'ha obert completament, cosa que ens dóna tranquil·litat també. Baixem en dos ràpels, el primer fins la R1 i el segon fins al terra. Al primer ràpel una de les cordes s'ha mig enganxa a la fissura del díedre però ha acaba sortint sense més complicacions -menys mal!

Pleguem trastos i desfem l'aproximació, aquesta vegada pel camí civilitzat. Fem una refrescada al rierol i ens preparem quelcom per menjar, aprofitant que ho tenim tot a mà.

Valoració

Les Torres de Marfil són boniques. L'aproximació és bastant curta, uns 15-20 minuts. Hi ha una bona colla de vies. Sembla que la que es fa més és la Alan Parson's (que també s'anomena Pasaba por Aquí) a jutjar pel que hem vist avui: les altres dues cordades que han vingut s'han posat allà.

De material hem carretejat el joc de camalots 0.5-4, parchís d'aliens i tascons. Hem posat algunes coses però cap dels friends grans. Els tascons més petits tampoc els hem tocat.

Les vies queden a l'ombra, cosa que hem agraït quan el dia s'ha obert perquè la temperatura ha pujat considerablement. La roca és molt bona, compacte i adherent amb poca molsa. El descens es pot fer caminant pel darrera, cap a la canal que baixa cap a la dreta de la paret o bé en ràpel. L'opció caminant no és incòmoda, però s'ha d'anar a poc a poc, no és un camí planer. L'opció ràpel té el risc d'enganxament de corda. Les vies són raonablement ràpides de fer. Des del començament de la primera via, anant fins al cim amb canvis extra de reunió, la baixada, l'exploració de les vies d'esportiva, decidir què fer a continuació, fer un mos, tornar a preparar el material i posar-nos a començar la segona han passat 3 hores a jutjar per les fotos.

Poso ressenyes a continuació, citant les fonts, per completar la informació de la zona (el blog és el meu repositori però si a algú li és útil, encantat!). Si cal que elimini alguna cosa, l'interessat ja dirà.

 

Panoràmica de la zona, del Luichy, amb la Chapas Doradas en vermell.

 

Dues addicions, també del Luichy.

Altres informacions, en aquest cas de EntreRimayas.