SAME al contrafort de l'Ànec

Avui amb la Susanna hem anat a fer una via exigent, la SAME al contrafort de l'Ànec. Hi havia altres opcions a sobre la taula, però al final hem triat aquesta. De la via hi ha algunes piulades a la xarxa, no gaires, això ja és indicador d'alguna cosa!

Per arribar a peu de via cal passar per sota la cadireta, enfilar el camí de Coll de Porc i posteriorment deixar-lo pel camí de Coll d'Agulles. Quan arribem al peu de la Boleta del Portell Estret passem cap a l'esquerra pel peu de la Iglésies-Casanoves i seguim uns metres més en horitzontal i després canal amunt. Costa pujar però no hi ha vegetació que faci la punyeta. A peu de via hi ha una esplanadeta prou còmode. 

"La Via", per la fissura! 

Aquí ens refem de la pujada i deixem que l'atzar trii qui comença. Jo m'havia ofert per fer la tirada dura, però la companya prefereix que parli la pedreta. I parla i li toca començar a ella. 

La primera tirada (V+) té un pitó a uns pocs metres de terra, cosa que s'agraeix per múltiples motius. D'una banda dóna la certesa absoluta de per on passa la via. De l'altra, protegeix uns passos difícils i amb roca terrosa fins agafar l'arbret que hi ha un xic més amunt. Crec que no hi havia cap més assegurança més amunt. Després de l'arbret ve un tram de roca terrosa i herbosa on cal posar catxarros i no és especialment fàcil. Per entrar a la reunió hi ha un ressalt difícil que es protegeix prou bé. Hi ha una apretada per anar a buscar un còdol prominent, un xic cap a la dareta, des d'on la dificultat ja baixa. Com que només hi ha un bolt (valoracions al final), la Susanna baixa uns metres a llaçar l'arbre i reforçar la reunió.

A dalt, als primers metres de la primera tirada (A1 a la ressenya "original" (??))
A baix, al tram rostollero del llarg.

Em poso al segon llarg (6a) després de fer el canvi de cordes i carregar els catxarros. Uns primer passos fins agafar un burí amb xapa recuperable, una mica de flanqueig ascendent cap a l'esquerra a buscar terreny més fàcil i toca estudiar el que ve. Hi ha un pitó i força més amunt veig un altre burí, cosa que em sorprèn gratament. Toca tibar de valent, en bavaresa en algun punt, en díedre en altres i anar pujant i posat friends i algun tascó. Qüestió d'anar fent, però sense cap punt on et puguis relaxar completament. Això fa que em vagi cansant d'allò més, entre escalar i anar posant coses. Una mica abans d'unes herbetes trobo un altre burí a la placa de l'esquerra i un xic més amunt un altre. Sorpreses agradables que probablement siguin un reflex de com s'escalava el llarg l'any 1979. Malgrat aquestes assegurances, arribo a la reunió esbufegant de valent! He encadenat però suant-lo molt.

La segona tirada, la més bonica de la via!

Quan la Susanna arriba a la reunió també comenta que ha trobat la tirada exigent. Ens estem una estona refent forces i ella ataca amunt. Al principi del tercer llarg (6b+) hi ha un parell de pitons, el primer amb una baga que l'escanya perquè el que seria l'anella surt un munt. El segon està més ben posat. Tots dos gaudeixen d'una bona capa de rovell però semblen prou sòlids. Després ve un llarg tram sense res i la Susanna ho va cosint posant peces. Hi ha un tram on hi ha una llastra per la banda dreta que genera dubtes més que raonables sobre la seva solidesa. Tot i això, cal tocar-la en algun punt, amb molta, molta cura. Més amunt el terreny es redreça, la fissura desapareix i toca aprofitar els pitons per assegurar-se. Bé, per assegurar-se i reposar! La Susanna opta per anar fent reposos i jo, de segon, també n'he fet alguns! A més, en aquesta zona força pitonada, la roca esdevé molt terrosa i s'han de fer alguns equilibris. En algun lloc la companya ha arrencat algun còdol, per sort sense conseqüències. En aquest tram toca anar una mica en diagonal a l'esquerra a buscar el recer del díedre, però només recer moral perquè no s'hi pot pas posar res. Hi ha algun pitó, un d'ells amb una baga llarguíssima per si algú decideix tibar-lo de ben avall... No ens ha calgut, però hem pujat amb el cul més que apretat, tant de primer com de segon. De fet, de segon he arribat a la R també ben baldat, i això que he fet algun repòs a la zona difícil!

Tres instants de la Susana al tercer llarg. A la del mig, l'avió 
que passava per sobre Montserrat i que he pillat in extremis!

Em miro el tercer llarg (V+) i m'hi poso malgrat que no se veu gens evident com s'haurà de protegir. Es veu un empotrament dels que no em fan gens de gràcia... Uns primers metres difícils per sortir de la reunió porten a una zona on la fissura es fa ampla. Allà, al fons de la fissura hi entra un bon camalot vermell i això dóna vidilla per seguir. Una mica més amunt el camalot del #4 que queda a caldo. Una mica més amunt hi poso un totem i encaro el que sembla que serà el tram difícil, on es veu penjar una baga de no se sap on. Per sort és un bon pont de roca que xapo més que content. Una mica més amunt poso un camalot groc i faig uns passos més fins a un element vegetal prou gruixut com per llaçar-lo. No només el llaço sinó que m'hi penjo a reposar, ja que des del llarg anterior està clar que no hauré pas encadenat la via. I a partir d'aquest punt ja només veig com la paret va pujant ràpidament i les cordes m'aturen uns metres (força metres realment) més avall. D'entrada dedueixo que es deu haver arrencat l'arbret perquè veig la baga que el llaçava. I també veig el camalot groc. M'ha aturat el pont de roca! Torno a remuntar fins allà i torno posar el camalot groc que, de fet, queda a caldo. Ara veig que l'element vegetal encara hi és però ha perdut l'escorça allà on l'havia llaçat. La conclusió és que, en penjar-me, dec haver estirat cap enfora, el pobre s'ha doblegat una mica i la baga s'ha escorregut per tot el tronc i ha sortit per la part de les fulles, és la única explicació. Segurament la trajectòria cap enfora també ha fet que el camalot treballés enfora i hagi sortit -també pot ser que la primera vegada no m'hi hagi esmerçat tant com a la segona. I també cal afegir que la fissura estava un xic terrosa... En tot cas, la segona vegada no he llaçat el vegetal i he posat un altre camalot (lila o verd, no recordo) un pam més amunt. I a partir d'aquí, un tram sense protecció possible que se m'ha fet psicològicament dur després de la caiguda anterior. S'arriba a una arrel de l'arbre de sota de la reunió, a l'arbre i, finalment a la reunió, d'un bolt i una colla de burins.

Els darrers metres de rostoll i a pèl de la quarta tirada.

La Susanna s'ha endut un bon ensurt perquè m'ha vist caient sense cap motiu aparent. Ella fa el llarg sense massa problemes, constata que no el regalen pas, i arriba a la reunió a punt d'encarar el darrer llarg.

La darrera tirada és més senzilla (IV+) però després de l'incident anterior tots estem molt més sensibles i alerta. A més, no es veu pas una tirada gaire atractiva ni per la qualitat de roca ni per la qualitat del que s'hi haurà de posar... i no es veu res fixe. Així que surt i al cap d'uns metres troba un lloc a la fissura terrosa on hi entra un bon camalot #1. Resulta evident que alguna ànima caritativa s'ha entretingut a gratar la terra fins trobar roca "al fons", cosa que s'agraeix perquè si no toca fer molts metres a pèl. Més amunt, la companya va amanint la tirada amb friends i tascons en nombre suficient. Ara, la qualitat de la roca deixa força que desitjar! Tot i això, es deixa fer bastant bé. A la part final hi ha una zona més espectacular que difícil on, inexplicablement també, hi trobem un burí (amb plaqueta recuperable fixada) a la placa de la dreta. Uns metres més amunt hi ha una bona alzina on es fa la darrera reunió.

La darrera tirada. A la foto de dalt, un burí de la R4. 

Des d'aquí només toca pujar uns metres i anar cap a un collet des d'on ja es baixa caminant.

Al cim!

Hem acabat la via força baldats però estem més que contents d'haver-nos-en sortit amb prou solvència. No es pot pas dir que haguem anat massa sobrats, però només hem fet alguns reposos i hem tingut la serenor d'anar posant catxarros on calia.

A continuació algunes ressenyes de la via. Si l'autor vol que les tregui, només ha de dir-ho.

Cordada Centenària. 

La ressenya de RocaCalenta.

La ressenya original, extreta també de RocaCalenta. 
Jugueu a trobar incongruències, jugueu!

Ara toca la valoració global de la via. Pel que fa al traçat de la via, és d'una lògica aplastant, seguint una fissura evident de principi a fi. Diuen que s'hi veu el segell del principal aperturista. Essent un traçat lògic de fissura, jo no sabria dir tal cosa, però tant li fa. Ara bé, la fissura és montserratina i a la cara nord i això vol dir coses! La primera tirada és simplement desagradable d'escalar. No és que la roca sigui especialment dolenta en el sentit que es trenca (que en algun punt segurament ho faria si t'hi agafessis o hi posessis el peu, però això ho pots anar controlant) però està voltada de terra i vegetació en alguns punts. A la segona tirada la roca és, fins i tot, bona. El liquen blanquinós s'encarrega de fer que els peus (i, en part les mans) no es vulguin quedar exactament on els poses sinó que volen anar tirant avall. Això s'ha de compensar amb més força de la que faries a la mateixa situació, per exemple, a la cara sud. Però malgrat això està prou bé encara: és LA tirada bona. Un parell de punts amb vegetació i terra, però res dramàtic. La tercera tirada (la difícil) és una altra història. Als primers metres la roca és neta però no dóna confiança total i has d'anar descartant constantment llocs on agafar-te o posar els peus. Al tram difícil igual, amb una mica de terra, i potser com que no hi ha tant canto no pateixes tant per si es trencarà.  Però hi ha pitons suficients com per no passar por (això es feia en A1). I el darrer terç és, simplement un trunyo on en alguns llocs no hi pots afegir res, a no ser que et posis a rascar amb alguna eina i acabis trobant roca en algun lloc. La roca de la quarta tirada és prou bona, amb excepció dels darrers 8 metres d'entrar a la reunió. Aquí també valdria la pena escarbar per intentar trobar roca a la zona de la fissura i així poder posar alguna cosa: el terreny no és difícil però una relliscada és més que factible (algun piada precisament en parla). Aquesta tirada té algun tram de ramonage/empotrament on la part dreta del cos (braç, espatlla) es ressenteix si fas més força de la que cal, com em passa a mi -odio els empotraments! I la darrera tirada té una roca que fa que a molts llocs ni tan sols t'atreveixis a posar els peus (i les mans) sobre alguns dels còdols. El resum és que hem tirat avall unes quantes coses, més de les que voldríem (voldríem exactament zero) i ens hem reprimit de tocar moooltes coses per evitar que se n'anessin avall. No és el que més ens mola.

Un altre comentari que vull fer té a veure amb la restauració que s'hi va fer fa uns anys. I aquí no puc estar-me dir la meva opinió encara que toqui figures venerades. A la R1 es va afegir un parabolt, argumentant que amb el material actual es poden empalmar les dues primeres tirades. A la R4 també un sol parabolt amb el mateix argument al que cal afegir-li que aquesta és més còmoda perquè té un arbre als peus (!?). Segons el meu parer, aquests arguments no s'aguanten i s'haurien d'haver reforçat totes les reunions amb dos parabolts i, a més, inoxidables (a la R2 hi ha un espàrrec rovellat ja). No cal que siguin amb anella, en això no m'hi posaré fort però en l'altre sí. Fa molts anys que ja es va entendre (a Terradets, dels primers llocs a CAT) que era millor tenir dos punts a prova de bomba que tenir una col·lecció de bons burins (com es feia abans). Ara ens trobem que a la R1 i a la R4 hi ha una peça a prova de bomba i un col·lecció de burins vells és a dir, una col·lecció d'interrogants. Això no és el que toca al segle XXI. Pel que fa als burins que hi ha a les tirades, la majoria són burins que fan bona pinta, però tenen plaqueta recuperable perfectament usable però aplastada contra la roca de forma que no és "recuperable". Aquesta era una forma de burinar que estalviava el cost d'una plaqueta fixa, un xic superior al d'una recuperable i/o permetia entrar el burí una mica més que si es volia deixar "recuperable". Es podia entendre com el que era, un punt de progressió en artificial. Però un burí amb plaqueta recuperable no és una assegurança per escalar en lliure. Aquí es podria argumentar que si l'aperturista va posar expansions no seria un sacrilegi substituir-les per expansions (i xapes) fiables. Però aquí tampoc no m'hi posaré fort.

Tasmània i Roy Brain a la Paret del Pont

Per avui havíem quedat amb la Susanna d'anar a fer alguna via llarga i acostar-nos després a la trobada d'escaladorxs montserratinxs. Després de valorar alternatives i comprovar que no hi ha restriccions, ens n'hem anat a la Paret del Pont amb la idea de fer la Tasmània i la Roy Brain. Jo no n'havia fet cap de les dues, així que, pla perfecte!

Comencem per la Tasmània, que l'altra és més difícil. La Susanna comença amb la primera tirada (V+). Placa montserratina amb poques assegurances al principi, en diagonal cap a l'esquerra, fins arribar a un ressalt. La companya ha posat un alien en algun punt. Al ressalt hi ha més assegurances, la cosa apreta Déu n'hi do, i es va en tendència cap a la dreta. Ve un segon ressalt que també apreta una mica i després uns quants metres més suaus fins la R. Tirada força llarga i força sinuosa. La companya ha gestionat bastant bé les cordes però malgrat tot ha patit el fregament. Gestionar-les millor voldria dir fer moltíssims metres passant una sola corda... 

 
A dalt, al principi de la via. A baix, encarant el segon ressalt.

La segona és més senzilla (V), també plaquera. En algun punt m'he trobat anant una mica fora de la línia de les xapes. La Susanna fa la tercera (IV), sense cap complicació, placa suau, d'anar fent.

Vista des de la R2.

Em poso al darrer llarg (6a). Curiosament comença per un terreny rampós en diagonal a l'esquerra per atacar el mur final força amunt. Aquest mur té una entrada curiosa, que vol dir difícil (hi ha força gent que tiba de ferro) i t'estan assegurant des de 15 metres de rampa, el que vol dir: no caiguis que rebràs. Jo he pogut xapar la segona del mur des d'una bústia bona d'esquerra i després he anat a cercar els moviments baixant una mica i encarant-ho directament. Cal fer una bona tibadeta i fer un creuament per anar a trobar zona de presa ja més agraïda. A partir d'aquí, a gaudir de la tirada!

Darrers metres de la quarta tirada.

Rapelem fins la R2, saltant-nos la R3. Això referma la meva impressió que la R3 estaria molt millor a prop de les dificultats del darrer llarg. I des de la R2 fins al terra, en un ràpel llarg de 60 metres.

...oooOOOooo... 

Fem un mos i ens posem a la segona del dia, la Roy Brain. Si bé l'anterior va ser molt repetida durant una temporada, d'aquesta no hi ha gaire informació a la xarxa. El resum seria: un punt més dura que l'anterior, amb un primer llarg desagradable de fer.

Comença la Susanna amb el primer llarg (6a) i es posa a seguir les xapes que la van portant en una llarga diagonal de dreta a esquerra. Que hi havia diagonal ja hi comptàvem, el que no comptàvem és que fos tan llarga! Travessa per sobre d'un bosquet de savines i toca progressar per una zona de blocs que no donen massa confiança, tot i que no ens ha saltat res. Ara ve un tram d'apretar-li, en lleugera diagonal cap a la dreta, per un primer ressalt. I més diagonal cap a la dreta en un segon ressalt. I després, una fissura herbosa i terrosa que cal creuar, i atacar un tercer mur, també cap a la dreta, a buscar una fissura herbosa que es tiba bé en bavaresa durant un tros. Abans d'atacar el darrer mur la companya veu que li faltaran cintes (no hem pensat en donar-li tot el que jo portava) i es despenja per treure'n algunes: per tenir-ne i per reduir el fregament!

El tram de flanqueig per sobre del bosc de savines i la zona de blocs no és gens atractiu. I a la part final hi ha uns trams amb vegetació que són desagradables de fer. Aquí caldria fer-hi una bona neteja i quedaria bonic perquè aquí la roca és bona, quan la trobes. El resum: un llarg zinuós, amb zeta, amb un petit tram de roca dolenta i un tram que ara té més vegetació de la que caldria. Curiosament, la resta, que és la majoria, és ben bona! 

Iniciant el primer llarg.
 

 Atacant el segon ressalt.

I atacant el tercer. Malgrat les cintes tretes, unes bones zetes!

La companya fa també el segon llarg, molt més senzill (IV+/V amb força trams més suaus que això). Hi ha xapes i es pot llaçar algun boix extra. 

El segon llarg és molt més suau. Aquí la companya, arribant a la R2.

Em poso al darrer llarg (6b), que comença en diagonal cap a l'esquerra. Primer s'escala un primer sòcol, que puja en diagonal cap a l'esquerra, amb bones bustietes per anar gaudint. Després la via ataca ja el llarg mur, vertical o lleugerament desplomat en algun punt. Des de la Tasmània ja m'he fixat que les xapes no estaven a tocar: cal escalar entre elles. Però he anat fent a poc a poc, navegant per cercar la millor presa. Hi ha algun tram amb peus una mica més justos. En un punt he quedat força pillat, havent de moure peus pràcticament sense mans i he suat una mica. Després he trobat una bústia que no havia vist... el normal quan vas a vista! Segons el llibre del Luichy hi ha un "tram de roca dolenta que coincideix amb el difícil". La veritat és que no he trobat la roca dolenta de qualitat, tot i que sí de color: coberta de gris d'algun regalim d'aigua persistent, però prou bona. Altra cosa és que els còdols i forats siguin xics, que sí que ho són en un punt. A la part més desplomada he hagut d'esforçar-me per xapar la darrera. Sortosament he trobat una nyapa regletera prou bona per xapar. I després, una bona excursió fins la R, però per sort, van apareixent forats boníssims. Encadenada i amb màxima satisfacció!

Als darrers metres del mur final. Brutal!

Des d'aquesta reunió rapelem fins la R2 de la Tasmània i d'allà fins al terra. Ara tindrem algun embolic amb les cordes, però res que no es resolgui amb una mica de paciència!

Hem escalat la mar de bé pel que fa a temperatura. La Tasmània a l'ombra i a la Roy Brain ens ha entrat el sol però no hem passat gens de calor perquè passava una mica d'aire. Tornant cap a la Vinya Nova sí que hem notat la calorada però! 

Baixem i ens acostem a les paradetes de la trobada, on hi ha la Cristina i l'Albert que hi tenen la parada. I allà m'he comprat la samarreta amb els 10 manaments de l'escalador montserratí ;)

Coll-Roig: L'Alicorn

Avui hem tornat a fer via llarga amb la Susanna. Hem anat cap a Coll-Roig, on ella no hi ha escalat mai i jo encara hi tinc unes quantes vies per fer. Ens trobem a Gombrén i pugem plegats cap a Montgrony. Deixem el santuari a la dreta i continuem amunt. A l'alçada del pàrking que hi ha al final del tram asfaltat una cordada ens adverteix que la pista està en molt mal estat. Així que aparquem a l'esplanada asfaltada i afegim uns 15 minuts de caminada a l'aproximació. Val a dir que no seguim la pista, sinó que s'agafa un camí que comença travessant el rierol que hi ha al costat de l'aparcament. La pista va pujant en lleugera diagonal cap a l'esquerra. Després se'n va una mica a la dreta i podem fer una drecera cap a l'esquerra, en direcció al coll que ja s'intueix. Tornem a enllaçar amb la pista i arribem al coll. Avui hi ha batuda de senglars i hem de passar pel costat d'un senglar abatut. Fem l'aproximació típica, a buscar la tanca i travessar-la en un punt on ja es veu el camí a l'altra banda. En poca estona som a peu de la via escollida: L'Alicorn, la primer via que es va obrir en aquesta paret. El track, aquí.

Nosaltres la farem en cinc tirades. Fem sorteig i em toca començar. Primer llarg de tràmit, amb un ressalt inicial prou bonic i un tram de camí per arribar a sota de la "paret" de veritat.

El segon llarg comença força més exigent. Trobem un primer tram lleugerament desplomat, on s'ha de guanyar alçada per entrar a la placa de canaletes. Un pas que la Susanna resol amb l'autoritat que la caracteritza. Després entrem al primer tram de canaletes: curiós i típic alhora. La companya no havia tastat mai aquest tipus de textura però aviat li acabarà agafant el truc. Aquí cal agafar-li ràpidament perquè les assegurances no queden a tocar!

Començament del segon llarg. 

El tercer llarg és d'estil similar, canalera. Té una entrada curiosa, que jo acabo fent per la dreta de la línia de xapes. Canalera a tope, amb algun canto i forat bo. En algun punt he posat un alien vermell, si no recordo malament.

Tercera tirada. Inici curiós i la resta, canalera!

La Susanna es posa  a la quarta tirada, amb els nostres fraccionaments. Estil similar, canaleres amb algun alejillo i alguna assegurança possible a algun boix que queda a la vora. Sembla que s'hauria de fer reunió en un arbre, però ella la munta un xic més amunt, en un químic reforçat amb algun friend.

A la quarta tirada, un xic més senzilla.

El darrer llarg és diferent dels anteriors. Comença amb un ressalt vertical i després toca atacar una fissureta curiosa. Costa guanyar alçada fins poder ficar els dits en algun punt que es deixi. Després queda una fissura més ampla, que es deixa tibar millor de mans però queda extremadament llisa de peus. Jo he optat per fer un moviment cap a l'esquerra en un punt on s'intueix que una lateral d'esquerra pot ajudar. Suposo que es pot fer recte amunt apretant com un animal amb els peus en adherència, però no tinc ganes de fer més que 6a... Si es vol, encara es pot continuar amunt, però fa pinta de tenir interès zero i acabem aquí.

Darrers metres. El més dur de la via!

Des de la reunió cimera fem tres ràpels fins a peu de via. El darrer podria ser amb una sola corda de 60m, cosa que segurament reduiria els embolics associats a moure's per terreny tombat, però no ho hem fet.

Portàvem cintes, tascons, joc d'aliens i de totems. Hem posat algun flotant i hem llaçat algun element vegetal. La via ens ha agradat molt. Jo feia temps que no escalava en les canaleres típiques de la Sud del Pedra i ha estat un retrobament barreja de bonic i curiós. Ha sortit tota encadenada en lliure. Els passos més difícils, el principi de la segona tirada i el darrer de la cinquena. La ressenya original diu que aquest darrer pas és V-. Llavors sí que estaven forts! Felicitats! Per sort, per la xarxa hi trobarem informació millor a qualsevol post.

Hem estat dubtant si posar-nos a una altra via però al final optem per anar en plan tranquil. Hem recollit trastos i hem fet un mos. A la conversa, actualitzacions sobre la vida i històries de creixement impressionants. Els herois i les heroïnes estan més a prop del que sovint pensem. Un dia ben complet que jo acabo aquí i ella continua uns quants dies més.

Serra de les Canals - Plaques del Castell

Avui amb en Xevi ens n'hem anat cap a Oliana, a la Serra de les Canals, al sector de les plaques del Castell on s'hi han obert un bon grapat de vies. Al darrer Vèrtex hi ha informació, com també aquí, per exemple.

El Xevi les ha fet totes, gairebé. Quan arribem estem al límit de la boira: a estones hi toca el sol, a estones no. Per sort, durant una bona estona ens tocarà el solet, si no, no haguéssim gaudit tant. A peu de via hi trobem un cartell amb els noms i graduacions de les vies. Ens posem a la Red Ipa (#6) que és una de les que li falten. Ell es posa trastos i enfila amunt. El primer llarg (V+) és d'anar fent. Aviat es veu la tònica de la paret i de les vies que la solquen: roca prou bona la major part del temps, amb algun tram més dubtós però força ben sanejat, amb assegurances a dojo, amb molts trams d'anar fent i algun punt que demana apretar una mica més.

En Xevi, encetant la feina del dia! 

El segon llarg (V) no té massa misteri. Anar pujant, amb algun passet d'adherència.

Al segon llarg.

El tercer llarg (6a+) comença amb una diagonal ascendent delicada cap a la dreta fins ajuntar-se amb la via que ve per la dreta. Després ataca un ressalt vertical, amb bona roca, que demana una apretada en algun punt. Molt bonic, llàstima que només són uns pocs metres! 

Apretant al darrer mur.

Des de la R3 s'arriba a terra amb un ràpel de 60m.

Quan som novament a terra decidim posar-nos a la Moritz Epidor (#5) perquè l'altra que li manca, la Xibeca (#9) no fa tan bona pinta a priori... Em poso al primer llarg (6a) de la Moritz, doncs. Primers metres d'anar fent, ressalt vertical amb bon canto primer i després, un pas vertical amb menys canto, sobre algunes regletes que fan apretar. És només un pas i després el terreny s'ajeu. Ara ve una xapa que queda a l'esquerra i després una altra que queda a la dreta. Fins i tot he dubtat de si seguia el itinerari, però sí, s'han de fer unes ziga-zagues ben estranyes, tant que he hagut de posar cintes extensibles! Veig la reunió i hi vaig directe sense veure que per la dreta hi ha una altra xapa. Tot plegat, força rar.

Al primer llarg de la Moritz.

El segon llarg (V+) surt flanquejant molt cap a la dreta, cosa que també és ben estranya. Després, anar fent. 

Segon llarg. Una "C" molt exagerada!

El tercer llarg (6a) comença molt suau fins al mur que acaba portant a la reunió. Aquí hi ha una apretada als primers passos per agafar bon canto de seguida. Novament, bonic però molt curt.

Al tercer llarg.

El tercer llarg (6b) té les xapes recte amunt. Els primers moviments es fan per la dreta, fins agafar bon canto al gran forat horitzontal que es veu. Hi ha un bon canto per l'esquerra de les xapes. Una apretada per pujar peus a una regleta sobre el desplom i agafar una bustia bona per posar-se bé. Ara toca equilibrar-se i buscar on agafar-se que no caigui perquè la roca no inspira confiança. Una mica de flanqueig cap a la dreta, ascendir poc a poc i acabar sortint de les dificultats. El llarg m'ha tocat de segon i m'ha sortit en lliure sense massa complicacions. El company ha fet algun A0 fins que el canto permet moure's amb relativa comoditat.

Darrera tirada. Aquí s'ha de tibar!

Novament un ràpel fins al terra. D'aquí al cotxe i cap a casa! Una matinal ben aprofitada, amb un parell de vies love-climbing en un lloc prou bonic. Llàstima que el sol no ha estat més generós, però hem pogut escalar sense passar fred. 

Les ressenyes, a peu de via.

 

 

 

  

Peña Ruaba: Milopa al Mallo Estrella

Ahir va ploure una mica durant el dia, però a la nit ha fet una tempesta impressionant. Aquest matí el càmping estava ple de bassals. D'ara en endavant, la previsió era de bon temps així que enfilem cap al nostre objectiu: Peña Ruaba, a fer la Milopa (6b, 350m). Les referències que portem indiquen que el 6b només és un pas i que la via està generosament equipada, made in Sueño Vertical.

Des del pàrking, mirant la paret que regalima...

Seguim les indicacions que es troben a la xarxa per arribar al pàrking a la segona bassa i hi arribem prou d'hora. Hi ha dues furgonetes que hi han fet nit però encara estan preparant-se i nosaltres ho tenim tot a punt a la motxilla així que enfilem el camí fins a peu de paret. Es tracta de seguir la pista una estona més i agafar un trencall que surt lleugerament cap a la dreta. Podeu trobar el track al meu Wikiloc. El corriol ens acosta cap a la paret i aviat toca resseguir-la a una certa distància en direcció est, cap a la dreta. En relativament poca estona som a peu de via. També en relativament poca estona va apareixent gent i més gent, per sort per ells van a la Sendero Límite, gairebé tots. Després en vindran més que es repartiran una mica per les vies de més a la dreta -a la nostra ningú.

La veritat és que, de lluny, hem tingut dubtes si la paret estaria practicable. Amb bona voluntat imaginàvem que la via esquivava les xorreres més importants. Un cop a peu de via veiem que sí, que més o menys es deixarà fer! Menys mal!

Començo amb el primer llarg (V+) i començo esquivant mullena. Passats uns primers metres comença un ressalt vertical, que té bon canto, però on s'ha d'esquivar algun punt que està moll. La roca no és perfecte, però l'he trobat prou bona! Trobem assegurances a dojo, en algun punt massa i tot. A la part final del llarg resseguim una fissura per la placa de la dreta i aviat trobem la reunió.

El primer llarg. El trobem gairebé sec, excepte un parell de zones sense problema. 

El Ramon ataca el segon llarg (V). Aquí hi ha una xorrera que ens obliga a moure'ns un xic més a l'esquerra encara del que demanaria la via. Hi trobem un passet curiós però la resta es va fent prou bé. El llarg fa uns 35 metres.

Segon llarg. Va per l'esquerra de la taca d'aigua.

El tercer surt una mica per l'esquerra. Aquí la roca té un punt de dubtós en algun lloc. Hi trobem abundants xapes excepte en un lloc on, precisament, la roca no convida gaire... Llarg d'anar fent.

Tercera tirada, curteta.

La quarta tirada és una mica més llarga (40m) i de dificultat similar (V), d'anar fent. Res destacable excepte un tram més vertical i un tros on la roca no és excel·lent, tot i no ser bona. Aquí m'ha semblat que un bolt estava a sobre d'una crosta, a jutjar pel so que feien les preses que l'envoltaven en colpejar-les... Potser entra fins a roca ferma, potser no. Com es pot veure a les fotos, fins aquí hem estat a l'ombra, cosa que s'agraeix per no rostir-se tot i que això ha fet que la roca trigués més a estar 100% seca.

Quarta tirada. Anar fent! De tant en tant algun punt bonic.

La cinquena tirada comença amb un tram curt que segueix la tònica dels anteriors i després s'arrampa molt. L'empalmo amb la sisena passant per l'esquerra d'una savina. Per la dreta hi ha bolts però la roca està molla i la savina permet llaçar-la bé. Tinc la sort de trobar la reunió a l'ombra encara!

Vista de la cinquena (i sisena) tirada.

La setena (com, de fet, la sisena) és una tirada de Los Terceros También Existen, de tràmit.

Setè llarg.

La vuitena comença seguint la mateixa línia que portem fins a un bolt vermell que indica que cal trencar cap a l'esquerra. Hi trobem alguns parabolts més en clar flanqueig fins a una canal. Després s'ascendeix una mica fins trobar una reunió a la paret de l'esquerra. La faig per assegurar el segon, però després el Ramon m'assegurarà des de la canal, perquè és com si estiguessis a terra. 

La novena és una tirada molt, molt bonica sobre roca excel·lent (6a, 30m) . Va per la paret més vertical que porta al Mallo Estrella -fins ara es pot dir que anàvem a buscar el Mallo de la Mora. L'itinerari fa algunes ziga-zagues i cal gestionar bé les cordes. De fet, fa moltes més ziga-zagues que les xapes, per sort. També està farcit de bolts, tants que en salto alguns per evitar més ròssec del necessari. Hi trobem diversos trams d'apretar-li, al principi, pel mig i al final. Però sempre es troba la manera d'anar pujant sense haver-se de cansar massa per encadenar. M'ha agradat molt!

La novena tirada és molt bonica -i sinuosa!

Em poso també a la desena tirada, que surt per l'esquerra, a buscar un lloc assequible per superar la barrera desplomada que hi ha sobre la R. Hi trobem força xapes fins arribar al punt on ja s'endevinen les dificultats. Cal agafar canto realment xic per pujar peus i agafar més coses xiques fins que, una mica més amunt, he trobat una regleta suficient per mirar-m'ho. Ara sols toca pujar peus de la manera menys traumàtica possible i ja està superat! Després la via té algun ressalt més i va sempre en tendència cap a l'esquerra. L'entrada a la reunió torna a ser vertical, però amb molt bon canto. Un ressalt bloquero marca la màxima dificultat del llarg. Content d'haver-lo encadenat també!

El llarg més difícil, amb un primer ressalt de presa petita.

El dotzè i darrer llarg és de tràmit, amb uns primers metres més verticals però amb canto generós i una zona de rampa d'anar fent fins a la reunió.

Darrera tirada.

Em moc cap a la dreta, a buscar un lloc còmode per recollir trastos i enfilem el camí de baixada.

Ja des del camí de baixada, veiem les dues basses. 

  

La baixada està àmpliament explicada a la xarxa, però consisteix en baixar per una seqüència de cordes fixes i cadenes fins al coll del Mallo de la Mora. D'aquí, seguir més trams amb cordes, cadenes, etc i trams de corriol fins empalmar amb la via ferrada (aquí hi ha cable de vida d'acer). En general, tot amb tendència l'esquerra (mirant avall) fins que arribem al corriol que travessa la paret cap a la dreta, a buscar el camí pel que hem vingut.

 

L'experiència ens ha agradat! Un love-climb en tota regla, però amb moviments ben bonics sobre roca prou bona. Els darrers llargs són, amb molta diferència els millors, tot i que la part de baix, la que es va obrir primer, no desmereix en absolut. 

 

A Peña Rueba avui hi havia força penya! A pàrking hi havia més de dotze vehicles. La gran majoria, a la via de moda. Segurament hi ha moltes vies boniques. Amb una mica menys d'equipament les vies serien un 10, i no parlo de reduir-lo a la meitat! No descarto gens tornar-hi perquè hi ha molt terreny de joc!