Sòcol de Narieda. Charlie 10 i El Nostre Amic

Avui hem tornat al Sòcol de la Roca Narieda amb en Xevi, amb qui compartiré cordada i em en Jordi i en Kiki, que aniran als seus projectes, a prop nostre.

Arribem a peu de la Charlie 10 i veiem que ja hi ha gent enfilada o, millor dit, gent que ja està rapelant! Nosaltres no hem estat excessivament matiners, però tampoc no es pot dir que siguem gaire tardans... Però una de les cordades m'ha dit que han vingut d'hora, que l'altra setmana hi havia 15 cotxes a l'aparcament. Avui no hi haurà overbooking però hi haurà penya a una bona colla de les línies love-climbing, que no són totes.

La Charlie 10 comença amb una placa bonica de fer. Hi posen 6a i després V+, de les graduacions parlaré després, si hi penso. En Xevi la gaudeix de primer.

Al primer llarg. Bonic amb algun moviment més delicat.

La segona tirada (V+) és molt bonica també. Qüestió d'anar fent, amb bona roca i més que ben assegurada. 

Segon llarg, igual de difícil que el primer.  

Al tercer llarg (6b o 6a/A0) ja s'ha de tibar més. Hi trobem alguns passos que ja s'han de mirar una mica més. En Xevi opta per no petar-se més del compte perquè queden metres i activitat per fer però resol amb solvència i comenta que li hauria estat possible encadenar-lo. Resulta una tirada d'allò més bonica!

Tercera tirada, bonica, bonica!

La darrera tirada (6b- o 6a/A0) també és de les tibar-li. Hi trobem un tram ben vertical on t'has de posar bé per anar a buscar una fissureta que es deixa treballar bé en bavaresa a la major part de llocs. Trobem algun pas on t'ho has de mirar una mica més tibant de regleta i amb peus en adherència. Aquest tram fins i tot està sobre-equipat, amb els xapatges massa junts i algun a desmà. Però es deixa fer prou bé. Quan la paret canvia d'inclinació canvia l'estil: passem a passos de més finura amb alguna navegació i assegurances força més distants. Fa pinta d'haver estat obert per persones diferents i tot!

Quarta tirada. Un primer tram vertical i exigent i una segona part més tombada i on cal moure's.  

La cordada que baixava quan arribàvem ha hagut de tornar a refer el darrer llarg perquè se'ls han enganxat les cordes. Nosaltres havíem llegit que algú baixava per la Brownie. Al final optem per rapelar per la nostra i no hem tingut ensurts. Un ràpel fins la R2 i un altre fins al terra.

 ...oooOOOooo...

Un cop a baix decidim el proper objectiu. El Xevi no té ganes de massa gresca i proposa anar a fer El Nostre Amic i cap allà enfilem les nostres passes. Passem pel peu de la Brownie, amb la corda fixa, i remuntem per allà fins al peu de la continuació de la paret, a l'esquerra, que queda un xic més alta. Aviat localitzem el peu de via gràcies a les inscripcions. 

És una via dels anys vuitanta, reequipada, que té tres llargs i que el Xevi no ha fet. Em poso mans a l'obra amb el primer llarg (V). És un llarg d'anar fent, amb parabolts substituint antics spits, on he posat un alien groc en una excursioneta que hi ha pel mig. Reunió en una repiseta un xic incòmoda.

Primer llarg de El Nostre Amic.  

El Xevi es posa al segon llarg (V+), que comença en lleugera tendència a l'esquerra fins a una repiseta on hi quedaria perfecte la R1. A partir d'aquí toca enfilar-se un xic per l'esquerra i atacar un muret que es fa estrany d'escalar. Aquest mur té una xapa força a l'esquerra del que seria lògic però acaba no fent massa fregament. Després ve un tram una mica més rostollero i toca atacar un diedret final que mena a la R2. Trobem una cadena que se suposa que ha de facilitar l'entrada a la R, tot i que no s'entén massa.

El muret del segon llarg, a dalt i diedret final per entrar a la R2, a baix.  

El tercer llarg (6a) és el més bonic i exigent. M'hi poso i opto per entrar-hi per l'esquerra, baixant un xic i tot des de la reunió. Trobo alguns passos força regleteros on s'ha d'apretar fort per anar a buscar bones regletes o llastretes. Però, com dic, t'has d'esforçar. El llarg està ben assegurat, però cal escalar-lo, vull dir que el grau obligat és el mateix, diria. Després del tram més exigent del principi s'entra a un díedre ben curiós i llis. No és especialment difícil, però cal saber moure's aquí. Porto algun catxarro que podria haver posat però no m'ha semblat necessari malgrat que hi ha una certa distància entre assegurances. En un punt he sortit del díedre cap a la dreta, aprofitant aquesta paret, amb moviments ben estètics. Al final toca sortir en tendència a l'esquerra, però menys del que semblen indicar algunes ressenyes, per acabar a la R cimera comuna amb la Baron Rojo, l'altra via dels anys vuitanta de la zona.

El tercer llarg és una escalada completa i exigent malgrat el que diuen les ressenyes.  

Ha estat un dia ben aprofitat! Hem fet dues vies ben boniques de veritat, amb traçats encertats i equipament/re-equipament de qualitat (felicitats als aperturistes) i hem estat a l'ombra tota l'estona. Bé, a la darrera R el sol entrava de costat, però fins i tot hem desat trastos a peu de via amb ombra encara. Les vies ben bones totes dues i ben recomanables. Pel que fa a la dificultat, el darrer llarg de la Amic m'ha semblat més o menys igual de difícil que els llargs difícils de la Charlie, com a molt un punt menys. De fet, adjunto una ressenya dels maneirons perquè comproveu que la Amic era, al seu moment, un simple V+, així de bons eren -érem, perquè jo també n'era- els escaladors d'aleshores: 

Que bons fantasmes que érem als vuitanta!

Comento això perquè la graduació és quelcom que, sobretot, ajuda a decidir objectius. A alguns també els infla o desinfla l'ego, però això és una tara secundària. Si la graduació no és homogènia, fins i tot dins d'un mateix sector, no serveix per aquest objectiu i, per tant, no serveix per res. Algun dia tocarà visitar altres parts del sòcol, on sembla que hi ha altres vares de mesurar, possiblement en la línia anys vuitanta... o no? Com triar objectiu doncs?

 

Vall de Ter. Via del Castor

Avui hem anat a buscar la fresca a la Vall de Ter. La proposta era la Vaca Bruna per una banda i la Via del Castor de l'altra. El Jordi i el Kiki han anat a la primera, nosaltres a la segona per no fer-nos nosa. Quan preparem material m'adono que he portat corda, casc, gats, el joc de catxarros però no porto cintes ni reunió ni reverso... per sort, gràcies als excedents dels companys, aconsegueixo el que em falta. Sort n'hi ha hagut!

Per arribar al sector cal aparcar a una esplanada que hi ha a tocar de la Font del Viver de la Plana. Uns pocs metres passada la font toca agafar un corriolet cap a l'esquerra que porta al riu i travessar-lo en algun punt. Toca remullar-se per fer-ho.

Quan arribem a peu de via hi trobem una cordada de tres que s'està preparant. Tocarà esperar-se! Finalment l'espera s'allarga més del previst perquè el que va de primer té dificultats per sortir del darrer arbre i arribar a la R. Baixa i s'hi posa un company seu i després ja tot rutlla com toca.

Encara que sembli mentida, entre la verdor hi ha roca prou bona! A la foto, la cordada que 
ens precedeix, lluitant amb els darrers metres del primer llarg. 

Finalment, ens posem a escalar. El primer llarg té un començament força vertical, amb un pas més rabiós on cal posar-se bé. Trobem xapes on toca, però. Més amunt poso un Camalot #1 per protegir l'arribada a la última xapa, on hi ha un altre passet. Arribem a l'arbre, amb baga llaçada i d'aquí toca anar un xic per la dreta, segons han acabat fent els que ens ha precedit. Hem llaçat un altre arbret a la dreta amb una cinta ben llarga i així ataquem el tram que ha bloquejat de coco el primer intent de la cordada anterior. Realment hi ha prou canto com per no haver de patir però no hauria estat de més una xapa perquè fins la R hi ha una distància considerable. Per protegir el darrer pas i per esperar que pugués entrar a la R mentre el primer de la cordada anterior acaba de sortir encara poso un Camalot #2, però a aquestes alçades ja està tot fet. Reunió d'un pitó i un parabolt.

En Xevi, al primer llarg.

El segon llarg és més suau. Surt recte a buscar un bolt visible. Després es pot posar alguna cosa: en Xevi ha posat un alien groc i diria que també hi entrava un Cam #1 a la vora. Després, anar tirant amunt, amb tendència diagonal a l'esquerra per terreny tombat i fins i tot herbós en algun punt, amb algun pas on s'ha de vigilar una mica més.

Segona tirada, seguint els passos de la cordada anterior.

El tercer llarg surt també en diagonal a l'esquerra per terreny senzill. Després ve un tram bonic, aeri amb bons cantells i entrem a una placa més tombada. He llaçat alguna savina i un bec de roca. Trobem la reunió amb dos bolts a un punt de la cresta.

Uns passos ben bonics a la tercera tirada.

El darrer llarg és un tros de cresta sense cap interès especial. 

Cresta somital. Paisatge bucòlic al voltant.

A l'hora que hem començat, amb les esperes que hem tingut, no hi ha hagut temps per més. Els companys ens estan esperant al riu i tampoc tinc clar que haguessin volgut aprofitar més el dia. Recollim trastos i enfilem el camí de tornada. Avui crec que he batut el rècord de menys eficiència si comparem hores escalades amb hores totals... però hem estat bé de temperatura, tot i estar al sol, i he conegut un lloc nou. La via no es pot dir que sigui una meravella, però està ben trobada i té alguns trams prou bonics. Ara, no té gens d'ambient de paret -és el que dóna de sí el lloc, prou que han fet els aperturistes per deixar-la en condicions! Gaudir de la fresca de l'alçada i del soroll de l'aigua és un punt en aquesta onada de calor, però!

Anonymous a la Paret del Pont

Avui, via llarga amb el Pep i el Xevi. Evidentment, tocava cercar l'ombra perquè les previsions eren de molta calor. Per sort, hem estat la mar de bé, a l'ombra i, quan baixàvem ha estat suportable!

Aparquem a la Vinya Nova i fem l'aproximació anar fent, intentant no apretar massa per no suar més del compte. Tot i les precaucions, arribem a peu de via ben escalfadets!

El Xevi comença la feina i enceta el primer llarg. Hem vist una xapa força amunt i se n'hi va de cap sense adonar-se que hi ha una xapa als voltants del primer ressalt, i això que n'hi ha les justes! El terreny és d'anar fent, navegant una mica. Portem el parxís d'aliens i els camalots fins al #1 i ell acaba posant un parell de peces. Quan arriba al mur final gairebé torna a passar-se de llarg la darrera xapa... i això que aquí hi ha una bona apretada! Posa un friend més abans d'arribar a la R i ens convida a pujar.

En Xevi, a la primera tirada. 

Fem el canvi de cordes i segueixo amunt. Es comença per la dreta, a buscar un pont de roca. Després ve un tram de mirar-s'ho, lliset però que es deixa fer. Poso un alien i al cap d'uns metres s'arriba a la primera xapa, visible des de la R. Després és qüestió d'anar fent, controlant els moviments sense massa problema. Ajunto els dos llargs amb la qual cosa xapo la R2 i ataco el ressalt vertical que hi ha per sortir-ne. S'ha de mirar una mica, però van sortint coses prou bones per no haver d'apretar massa. Anem trobant xapes, a una distància raonable. A la part final del llarg la roca empitjora lleugerament, però tot ell és de qualitat ben bona. 

Iniciant el segon llarg, que empalmarem amb el tercer.

Vistes des de la R3. 

Em poso també al tercer llarg amb la idea de que potser es podria fer en lliure. Em poso a la feina i arribo prou bé fins al segon bolt. Xapo i desgrimpo per mirar-m'ho una mica des de sota perquè in situ no he vist res acceptable. Al final acabo estudiant-ho penjat i al final acabo fent-ho en A0 perquè no veig cap canto prou bo per anar de la segona a la tercera... Acabo muntant-ho tot en A0 i faig un intent des de baix, però no hi veig possibilitats. De fet, per sortir de la zona més desplomada encara hi ha una bona apretada. Il·lús de mi, havia pensat que seria A0 o 6b però és A0 i 6b, segur! I per fer-ho en lliure fa pinta de setè... En tot cas, aquí la roca és excepcionalment bona i, després de les darreres apretades, s'arriba a la R, situada en una rampa on ja hi toca el sol.

El Xevi puja amb l'estrep i, a la vista d'això, en Pep opta per no fer l'indi i rapelarà directament des de la R3.  

He començat valent, però he acabat en A0...

En Xevi, atent a les meves progressions i agafant paciència...

El company ha tirat d'estreps... I sí, desploma!

Arribant a la R4.   

Muntem el ràpel i fem una tirada (55m) fins la R1. D'aquí s'arriba a terra sobradament. Per sort, no hem tingut cap incident amb les cordes. A peu de via ens hem preguntat si calia fer-ne una altra i al final hem optat per tirar avall ara que encara estem raonablement fresquets. Així que, matinal ràpida i cap a casa!

Vista del ràpel des de la R3. 

La via ens ha agradat. El primer llarg és ben bonic, amb alguns trams on s'ha d'escalar i posar algun catxarro. El segon és una mica més senzill però agradable de fer i el tercer (que hem ajuntat) té un punt de picant sortint de la R2 i després ve un esperó en bona roca i ben estimulant. La darrera tirada potser és la menys interessant, tot i que apuntava que potser seria un repte factible. Per fer-lo en lliure s'ha d'estar molt fort, perquè desploma més del que sembla i el canto (com a mínim el que he trobat jo) no és prou bo per als no-màquines. Via recomanable! 

Sant Llorenç - Les Arenes

Ahir em va fallar el company a darrera hora i per sort el Xevi em va acollir. Havia quedat amb el Manel i la Ita, https://fuertescabassa.blogspot.com . Amb ells havíem coincidit sense conèixer-nos fa aproximadament un any i avui hem fet les presentacions com toca!

L'objectiu d'avui, el sector de Les Arenes, a Sant Llorenç. Trobarem informació aquí.  Es tracta d'un sector a l'ombra a primera hora del matí, just el que buscàvem, amb vies típicament de 2 llargs. N'hi ha algunes d'esportiva, alguna d'1 llarg i alguna de 3 llargs.

Avui hem començat per la Aresta de la Sardana. És una de les primeres a la dreta de la paret. Quan hem arribat hi havia una cordada fent la del costat, la Rumba Catalana, d'estil similar però potser menys bonica. La via té 3 llargs. El primer (V) comença amb un ressalt, una rampa, un ressalt finet i un tram tomba fins la feixa de la R1. El segon és de dificultat similar, amb algun pas de mirar-s'ho i zones de més tràmit. Però és bonic de fer igual que el tercer, d'estil i dificultat similar. La roca és ben bona en termes absoluts i excel·lent si parlem de Sant Llorenç! Aquesta fa pinta de ser una via que es fa força i tot el que toquem és ben sòlid. Roca compacta, amb alguna bustieta i algun còdol de bona qualitat.

Pimer llarg de l'Aresta de la Sardana.

En Xevi, al segon llarg de l'Aresta de la Sardana.

Darrer llarg de l'Aresta de la Sardana.

En Manel, a Buscapeligru.

Rapelant...

Rapelem fins la feixa de la R1 i anem cap a la dreta per fer la Díedre 27 d'Agost (6a). Aquesta és més picant! Uns primers metres comuns amb la Buscapeligru i després se'n va cap a la dreta, a cercar un díedre. Hi ha una xapa a la dreta del díedre, força amunt. Per arribar-hi hi ha una excursioneta, no difícil però sí delicada. Després ve un tram d'apretar-li una mica, amb bona roca però. El tram que segueix és més suau, amb algun ressalt cabronet on cal navegar una miqueta per no prendre mal. Val a dir que aquí es nota que la via no és tan freqüentada: trobem líquen negre en alguns punts i alguna crosta que s'ha trencat recentment. Es tracta d'una tirada llargueta, d'uns 45 metres, fins a l'alçada de la R3 de la via anterior. 

A Díedre 27 d'Agost.

La Ita a l'Aresta de la Sardana. 

Rapelem fins a peu de via i ens posem, per acabar a Buscapeligru (V+). Aquesta és un terme mig entre les dues anteriors. Té un sol llarg com l'anterior, força mantingut sense tenir cap pas tan vertical com a la del díedre, però amb alguns passos finets de debò. Bonica de fer, amb bona roca.

Darrer llarg de Buscapeligru i vistes de la Mola. 

La darrera via l'hem fet amb els trastos a sobre per poder baixar pel camí que va per dalt fins al cotxe: des de la darrera R toca enfilar-se fins al busc de sobre, recollir trastos i anar resseguint un corriol que, efectivament, ens porta gairebé directes al cotxe, passant pel bosquet.

Hem plegat força d'hora i això vol dir que hem estat força a l'ombra, excepte a les darreres reunions on el sol entrava lateralment. Però encara hem mig agafat l'ombra del bosc de dalt, així que hem estat de conya. Això sí, feia una bona xafogor! Jo he escalat sense samarreta des del moment zero perquè al principi ni tan sols corria una mica d'aire. Després això ha millorat, però també ha pujat la temperatura...

He conegut un sector nou, que es mereix alguna visita més, i he conegut una cordada mítica. Matí ben aprofitat! 

A sota, la ressenya de la web de SantLlors:

 

 

SAME al contrafort de l'Ànec

Avui amb la Susanna hem anat a fer una via exigent, la SAME al contrafort de l'Ànec. Hi havia altres opcions a sobre la taula, però al final hem triat aquesta. De la via hi ha algunes piulades a la xarxa, no gaires, això ja és indicador d'alguna cosa!

Per arribar a peu de via cal passar per sota la cadireta, enfilar el camí de Coll de Porc i posteriorment deixar-lo pel camí de Coll d'Agulles. Quan arribem al peu de la Boleta del Portell Estret passem cap a l'esquerra pel peu de la Iglésies-Casanoves i seguim uns metres més en horitzontal i després canal amunt. Costa pujar però no hi ha vegetació que faci la punyeta. A peu de via hi ha una esplanadeta prou còmode. 

"La Via", per la fissura! 

Aquí ens refem de la pujada i deixem que l'atzar trii qui comença. Jo m'havia ofert per fer la tirada dura, però la companya prefereix que parli la pedreta. I parla i li toca començar a ella. 

La primera tirada (V+) té un pitó a uns pocs metres de terra, cosa que s'agraeix per múltiples motius. D'una banda dóna la certesa absoluta de per on passa la via. De l'altra, protegeix uns passos difícils i amb roca terrosa fins agafar l'arbret que hi ha un xic més amunt. Crec que no hi havia cap més assegurança més amunt. Després de l'arbret ve un tram de roca terrosa i herbosa on cal posar catxarros i no és especialment fàcil. Per entrar a la reunió hi ha un ressalt difícil que es protegeix prou bé. Hi ha una apretada per anar a buscar un còdol prominent, un xic cap a la dareta, des d'on la dificultat ja baixa. Com que només hi ha un bolt (valoracions al final), la Susanna baixa uns metres a llaçar l'arbre i reforçar la reunió.

A dalt, als primers metres de la primera tirada (A1 a la ressenya "original" (??))
A baix, al tram rostollero del llarg.

Em poso al segon llarg (6a) després de fer el canvi de cordes i carregar els catxarros. Uns primer passos fins agafar un burí amb xapa recuperable, una mica de flanqueig ascendent cap a l'esquerra a buscar terreny més fàcil i toca estudiar el que ve. Hi ha un pitó i força més amunt veig un altre burí, cosa que em sorprèn gratament. Toca tibar de valent, en bavaresa en algun punt, en díedre en altres i anar pujant i posat friends i algun tascó. Qüestió d'anar fent, però sense cap punt on et puguis relaxar completament. Això fa que em vagi cansant d'allò més, entre escalar i anar posant coses. Una mica abans d'unes herbetes trobo un altre burí a la placa de l'esquerra i un xic més amunt un altre. Sorpreses agradables que probablement siguin un reflex de com s'escalava el llarg l'any 1979. Malgrat aquestes assegurances, arribo a la reunió esbufegant de valent! He encadenat però suant-lo molt.

La segona tirada, la més bonica de la via!

Quan la Susanna arriba a la reunió també comenta que ha trobat la tirada exigent. Ens estem una estona refent forces i ella ataca amunt. Al principi del tercer llarg (6b+) hi ha un parell de pitons, el primer amb una baga que l'escanya perquè el que seria l'anella surt un munt. El segon està més ben posat. Tots dos gaudeixen d'una bona capa de rovell però semblen prou sòlids. Després ve un llarg tram sense res i la Susanna ho va cosint posant peces. Hi ha un tram on hi ha una llastra per la banda dreta que genera dubtes més que raonables sobre la seva solidesa. Tot i això, cal tocar-la en algun punt, amb molta, molta cura. Més amunt el terreny es redreça, la fissura desapareix i toca aprofitar els pitons per assegurar-se. Bé, per assegurar-se i reposar! La Susanna opta per anar fent reposos i jo, de segon, també n'he fet alguns! A més, en aquesta zona força pitonada, la roca esdevé molt terrosa i s'han de fer alguns equilibris. En algun lloc la companya ha arrencat algun còdol, per sort sense conseqüències. En aquest tram toca anar una mica en diagonal a l'esquerra a buscar el recer del díedre, però només recer moral perquè no s'hi pot pas posar res. Hi ha algun pitó, un d'ells amb una baga llarguíssima per si algú decideix tibar-lo de ben avall... No ens ha calgut, però hem pujat amb el cul més que apretat, tant de primer com de segon. De fet, de segon he arribat a la R també ben baldat, i això que he fet algun repòs a la zona difícil!

Tres instants de la Susana al tercer llarg. A la del mig, l'avió 
que passava per sobre Montserrat i que he pillat in extremis!

Em miro el tercer llarg (V+) i m'hi poso malgrat que no se veu gens evident com s'haurà de protegir. Es veu un empotrament dels que no em fan gens de gràcia... Uns primers metres difícils per sortir de la reunió porten a una zona on la fissura es fa ampla. Allà, al fons de la fissura hi entra un bon camalot vermell i això dóna vidilla per seguir. Una mica més amunt el camalot del #4 que queda a caldo. Una mica més amunt hi poso un totem i encaro el que sembla que serà el tram difícil, on es veu penjar una baga de no se sap on. Per sort és un bon pont de roca que xapo més que content. Una mica més amunt poso un camalot groc i faig uns passos més fins a un element vegetal prou gruixut com per llaçar-lo. No només el llaço sinó que m'hi penjo a reposar, ja que des del llarg anterior està clar que no hauré pas encadenat la via. I a partir d'aquest punt ja només veig com la paret va pujant ràpidament i les cordes m'aturen uns metres (força metres realment) més avall. D'entrada dedueixo que es deu haver arrencat l'arbret perquè veig la baga que el llaçava. I també veig el camalot groc. M'ha aturat el pont de roca! Torno a remuntar fins allà i torno posar el camalot groc que, de fet, queda a caldo. Ara veig que l'element vegetal encara hi és però ha perdut l'escorça allà on l'havia llaçat. La conclusió és que, en penjar-me, dec haver estirat cap enfora, el pobre s'ha doblegat una mica i la baga s'ha escorregut per tot el tronc i ha sortit per la part de les fulles, és la única explicació. Segurament la trajectòria cap enfora també ha fet que el camalot treballés enfora i hagi sortit -també pot ser que la primera vegada no m'hi hagi esmerçat tant com a la segona. I també cal afegir que la fissura estava un xic terrosa... En tot cas, la segona vegada no he llaçat el vegetal i he posat un altre camalot (lila o verd, no recordo) un pam més amunt. I a partir d'aquí, un tram sense protecció possible que se m'ha fet psicològicament dur després de la caiguda anterior. S'arriba a una arrel de l'arbre de sota de la reunió, a l'arbre i, finalment a la reunió, d'un bolt i una colla de burins.

Els darrers metres de rostoll i a pèl de la quarta tirada.

La Susanna s'ha endut un bon ensurt perquè m'ha vist caient sense cap motiu aparent. Ella fa el llarg sense massa problemes, constata que no el regalen pas, i arriba a la reunió a punt d'encarar el darrer llarg.

La darrera tirada és més senzilla (IV+) però després de l'incident anterior tots estem molt més sensibles i alerta. A més, no es veu pas una tirada gaire atractiva ni per la qualitat de roca ni per la qualitat del que s'hi haurà de posar... i no es veu res fixe. Així que surt i al cap d'uns metres troba un lloc a la fissura terrosa on hi entra un bon camalot #1. Resulta evident que alguna ànima caritativa s'ha entretingut a gratar la terra fins trobar roca "al fons", cosa que s'agraeix perquè si no toca fer molts metres a pèl. Més amunt, la companya va amanint la tirada amb friends i tascons en nombre suficient. Ara, la qualitat de la roca deixa força que desitjar! Tot i això, es deixa fer bastant bé. A la part final hi ha una zona més espectacular que difícil on, inexplicablement també, hi trobem un burí (amb plaqueta recuperable fixada) a la placa de la dreta. Uns metres més amunt hi ha una bona alzina on es fa la darrera reunió.

La darrera tirada. A la foto de dalt, un burí de la R4. 

Des d'aquí només toca pujar uns metres i anar cap a un collet des d'on ja es baixa caminant.

Al cim!

Hem acabat la via força baldats però estem més que contents d'haver-nos-en sortit amb prou solvència. No es pot pas dir que haguem anat massa sobrats, però només hem fet alguns reposos i hem tingut la serenor d'anar posant catxarros on calia.

A continuació algunes ressenyes de la via. Si l'autor vol que les tregui, només ha de dir-ho.

Cordada Centenària. 

La ressenya de RocaCalenta.

La ressenya original, extreta també de RocaCalenta. 
Jugueu a trobar incongruències, jugueu!

Ara toca la valoració global de la via. Pel que fa al traçat de la via, és d'una lògica aplastant, seguint una fissura evident de principi a fi. Diuen que s'hi veu el segell del principal aperturista. Essent un traçat lògic de fissura, jo no sabria dir tal cosa, però tant li fa. Ara bé, la fissura és montserratina i a la cara nord i això vol dir coses! La primera tirada és simplement desagradable d'escalar. No és que la roca sigui especialment dolenta en el sentit que es trenca (que en algun punt segurament ho faria si t'hi agafessis o hi posessis el peu, però això ho pots anar controlant) però està voltada de terra i vegetació en alguns punts. A la segona tirada la roca és, fins i tot, bona. El liquen blanquinós s'encarrega de fer que els peus (i, en part les mans) no es vulguin quedar exactament on els poses sinó que volen anar tirant avall. Això s'ha de compensar amb més força de la que faries a la mateixa situació, per exemple, a la cara sud. Però malgrat això està prou bé encara: és LA tirada bona. Un parell de punts amb vegetació i terra, però res dramàtic. La tercera tirada (la difícil) és una altra història. Als primers metres la roca és neta però no dóna confiança total i has d'anar descartant constantment llocs on agafar-te o posar els peus. Al tram difícil igual, amb una mica de terra, i potser com que no hi ha tant canto no pateixes tant per si es trencarà.  Però hi ha pitons suficients com per no passar por (això es feia en A1). I el darrer terç és, simplement un trunyo on en alguns llocs no hi pots afegir res, a no ser que et posis a rascar amb alguna eina i acabis trobant roca en algun lloc. La roca de la quarta tirada és prou bona, amb excepció dels darrers 8 metres d'entrar a la reunió. Aquí també valdria la pena escarbar per intentar trobar roca a la zona de la fissura i així poder posar alguna cosa: el terreny no és difícil però una relliscada és més que factible (algun piada precisament en parla). Aquesta tirada té algun tram de ramonage/empotrament on la part dreta del cos (braç, espatlla) es ressenteix si fas més força de la que cal, com em passa a mi -odio els empotraments! I la darrera tirada té una roca que fa que a molts llocs ni tan sols t'atreveixis a posar els peus (i les mans) sobre alguns dels còdols. El resum és que hem tirat avall unes quantes coses, més de les que voldríem (voldríem exactament zero) i ens hem reprimit de tocar moooltes coses per evitar que se n'anessin avall. No és el que més ens mola.

Un altre comentari que vull fer té a veure amb la restauració que s'hi va fer fa uns anys. I aquí no puc estar-me dir la meva opinió encara que toqui figures venerades. A la R1 es va afegir un parabolt, argumentant que amb el material actual es poden empalmar les dues primeres tirades. A la R4 també un sol parabolt amb el mateix argument al que cal afegir-li que aquesta és més còmoda perquè té un arbre als peus (!?). Segons el meu parer, aquests arguments no s'aguanten i s'haurien d'haver reforçat totes les reunions amb dos parabolts i, a més, inoxidables (a la R2 hi ha un espàrrec rovellat ja). No cal que siguin amb anella, en això no m'hi posaré fort però en l'altre sí. Fa molts anys que ja es va entendre (a Terradets, dels primers llocs a CAT) que era millor tenir dos punts a prova de bomba que tenir una col·lecció de bons burins (com es feia abans). Ara ens trobem que a la R1 i a la R4 hi ha una peça a prova de bomba i un col·lecció de burins vells és a dir, una col·lecció d'interrogants. Això no és el que toca al segle XXI. Pel que fa als burins que hi ha a les tirades, la majoria són burins que fan bona pinta, però tenen plaqueta recuperable perfectament usable però aplastada contra la roca de forma que no és "recuperable". Aquesta era una forma de burinar que estalviava el cost d'una plaqueta fixa, un xic superior al d'una recuperable i/o permetia entrar el burí una mica més que si es volia deixar "recuperable". Es podia entendre com el que era, un punt de progressió en artificial. Però un burí amb plaqueta recuperable no és una assegurança per escalar en lliure. Aquí es podria argumentar que si l'aperturista va posar expansions no seria un sacrilegi substituir-les per expansions (i xapes) fiables. Però aquí tampoc no m'hi posaré fort.