dijous, 27 d’agost del 2015

Tornem a les tibades... al revolt

 
Aquesta tarda ens n'hem anat al revolt de l'Àliga amb en Ramon. Tocava treure's l'espina de les darreres plaques bergadanes i a fe de Déu que ens l'hem tret :). Buscàvem l'ombra, així que hem començat pels primers 6a que hi ha al sector. Primer la Gos Malparit i després la Mos de Roca. A la Gos, el més complicat és l'entrada. Després es passa a la dreta amb relativa comoditat. A la Mos, l'entrada és la mateixa i després hi trobem un repòs molt bo en díedre. Aquí cal anar pujant sense matar-s'hi fins que es pot tibar en bavaresa mig còmodament i encarar els darrers metres. Més mantinguda que l'anterior.

En Ramon a Gos Malparit

En Ramon a Mos de Roca

Després que al Ramon li quedessin els braços com butifarres, hem anat a l'esquerra i ens hem posat a una via senzilleta que no havia fet mai (crec). La Ixot (o Gixot) (V). El començament és trencat -com a molts llocs- i cal vigilar a no fer baixar més coses del compte. Després es torna guapa!

Mentrestant ha vingut una parella que s'ha posat a la Kubotan. Repassant el blog veig que vaig fer-la el 2012 i que em va costar força. Avui me l'han flashejat i ha sortit sense massa complicacions... També l'han rebaixada de 6b+ a 6a+, potser entre poc i massa...  La clau és pillar el gran forat invertit a la fissura amb esquerra, pujar dreta i rebotar-la fins a la plataforma a l'esquerra de la fissura. Ajuntar mans i anar a buscar les viseres de la dreta, i remada de dreta fins un canto des d'on es xapa bé.

Intentat entrar a la fissura de Kubontan... no tinc foto millor, ho sento :)

Tenia confiança en que els mateixos flashers em donarien sort a la Laia (6b) que havia fet fa més temps encara (2009). I precisament la vaig fer amb el Ramon, tot i que ni ell ni jo no ens en recordàvem. Curiosament aquell dia em va sortir a vista i avui m'he hagut de penjar. L'altra vegada tinc apuntat que em vaig deixar de xapar un químic i probablement sigui el més assenyat: parar-se al tercer és petar-se. (Tot i que tinc apuntat que em vaig saltar el segon... potser em vaig equivocar o n'han afegit un). Des del canto bo a l'alçada del tercer (amb dreta), anar a buscar un canto i una bústia a tocar l'un de l'altre i remar fins un canto bo. Aquí es pugen peus i s'acaba la feina. M'ho apunto, a veure si un altre dia torna a sortir...
 

dilluns, 24 d’agost del 2015

Facu


Després de gairebé un any, hem tornat a sortir a escalar amb la Clàudia. De ganes no n'hi falten, però a aquesta edat, les prioritas són les prioritats... Ens n'hem anat a la Facu. Fa uns anys que s'hi han obert unes quantes vies que apareixen a la guia que encara no tinc. Avui he preferit anar sobre segur, a un dels sectors més clàssics.

Hem començat per la Lourdes, senzilleta i d'anar fent, però molt i molt sobada. En un punt fins i tot m'ha lliscat el gat...

A la Lourdes
Després hem fet la de la seva dreta, la Montserrat Bardí. Als primers metres hi ha algun passet llarg on s'ha de tibar un xic per abastar les bústies bones i a la part de dalt hi ha una placa amb uns passets de mirar-s'ho. Interessant, també.

 A la Montserrat Bardí

D'aquí hem passat a la de la seva dreta, l'Angie. Senzilla, maca i llarga. Aquesta l'he fet fins dalt de tot. La Montserrat Bardí també es pot allargar fins la mateixa R, però no ho he fet.

 A la Angie

A continuació ens hem posat a la Tati Conill. Des de sota ja es veia que els primers metres tindrien tomàquet, i el tenen. Placa una mica tensa per arribar a la primera xapa on, controlant els peus, es pot anar fent. Xapar la segona es fa prou bé. El pas difícil és superar-la. Amb una remada molt llarga jo aconsegueixo pillar alguna cosa suficient per rebotar amb l'esquerra a un canto bo. A partir d'aquí és un passeig. La Clàudia no té la meva envergadura i pringa al pas dur, però gaudeix de la resta. Molt (massa) bloquera i concentrada per al meu gust. 

 Fent la Tati Conill, després del crux.

A continuació ens posem a la placa de l'esquerra, a la Anna. Placa tombada i passets de ballet en equilibri i adherència són un contrast enfront de l'escalada feta fins ara. Fina, guapa i menys senzilla del que suggereix el grau que, orientativament, li donen.

Placa tombada a Anna

En aquesta darrera el sol ja ha començat a ser molest. Hem arribat d'hora i s'ha pogut escalar la mar de bé malgrat el cel sense un núvol: bufava un xic d'aire i a l'ombra s'hi estava prou bé. I hem estat sols, que és un altre luxe!

El sectoret on hem estat és bo per iniciació o per reprendre el contacte amb la roca. Però està sobat, sobat. En alguna R també hi ha un mosquetó inox que ha fet dieta i s'ha aprimat perillosament fins al punt que l'he ignorat i he passat la corda per l'anella. Queda dit...