SAME al contrafort de l'Ànec

Avui amb la Susanna hem anat a fer una via exigent, la SAME al contrafort de l'Ànec. Hi havia altres opcions a sobre la taula, però al final hem triat aquesta. De la via hi ha algunes piulades a la xarxa, no gaires, això ja és indicador d'alguna cosa!

Per arribar a peu de via cal passar per sota la cadireta, enfilar el camí de Coll de Porc i posteriorment deixar-lo pel camí de Coll d'Agulles. Quan arribem al peu de la Boleta del Portell Estret passem cap a l'esquerra pel peu de la Iglésies-Casanoves i seguim uns metres més en horitzontal i després canal amunt. Costa pujar però no hi ha vegetació que faci la punyeta. A peu de via hi ha una esplanadeta prou còmode. 

"La Via", per la fissura! 

Aquí ens refem de la pujada i deixem que l'atzar trii qui comença. Jo m'havia ofert per fer la tirada dura, però la companya prefereix que parli la pedreta. I parla i li toca començar a ella. 

La primera tirada (V+) té un pitó a uns pocs metres de terra, cosa que s'agraeix per múltiples motius. D'una banda dóna la certesa absoluta de per on passa la via. De l'altra, protegeix uns passos difícils i amb roca terrosa fins agafar l'arbret que hi ha un xic més amunt. Crec que no hi havia cap més assegurança més amunt. Després de l'arbret ve un tram de roca terrosa i herbosa on cal posar catxarros i no és especialment fàcil. Per entrar a la reunió hi ha un ressalt difícil que es protegeix prou bé. Hi ha una apretada per anar a buscar un còdol prominent, un xic cap a la dareta, des d'on la dificultat ja baixa. Com que només hi ha un bolt (valoracions al final), la Susanna baixa uns metres a llaçar l'arbre i reforçar la reunió.

A dalt, als primers metres de la primera tirada (A1 a la ressenya "original" (??))
A baix, al tram rostollero del llarg.

Em poso al segon llarg (6a) després de fer el canvi de cordes i carregar els catxarros. Uns primer passos fins agafar un burí amb xapa recuperable, una mica de flanqueig ascendent cap a l'esquerra a buscar terreny més fàcil i toca estudiar el que ve. Hi ha un pitó i força més amunt veig un altre burí, cosa que em sorprèn gratament. Toca tibar de valent, en bavaresa en algun punt, en díedre en altres i anar pujant i posat friends i algun tascó. Qüestió d'anar fent, però sense cap punt on et puguis relaxar completament. Això fa que em vagi cansant d'allò més, entre escalar i anar posant coses. Una mica abans d'unes herbetes trobo un altre burí a la placa de l'esquerra i un xic més amunt un altre. Sorpreses agradables que probablement siguin un reflex de com s'escalava el llarg l'any 1979. Malgrat aquestes assegurances, arribo a la reunió esbufegant de valent! He encadenat però suant-lo molt.

La segona tirada, la més bonica de la via!

Quan la Susanna arriba a la reunió també comenta que ha trobat la tirada exigent. Ens estem una estona refent forces i ella ataca amunt. Al principi del tercer llarg (6b+) hi ha un parell de pitons, el primer amb una baga que l'escanya perquè el que seria l'anella surt un munt. El segon està més ben posat. Tots dos gaudeixen d'una bona capa de rovell però semblen prou sòlids. Després ve un llarg tram sense res i la Susanna ho va cosint posant peces. Hi ha un tram on hi ha una llastra per la banda dreta que genera dubtes més que raonables sobre la seva solidesa. Tot i això, cal tocar-la en algun punt, amb molta, molta cura. Més amunt el terreny es redreça, la fissura desapareix i toca aprofitar els pitons per assegurar-se. Bé, per assegurar-se i reposar! La Susanna opta per anar fent reposos i jo, de segon, també n'he fet alguns! A més, en aquesta zona força pitonada, la roca esdevé molt terrosa i s'han de fer alguns equilibris. En algun lloc la companya ha arrencat algun còdol, per sort sense conseqüències. En aquest tram toca anar una mica en diagonal a l'esquerra a buscar el recer del díedre, però només recer moral perquè no s'hi pot pas posar res. Hi ha algun pitó, un d'ells amb una baga llarguíssima per si algú decideix tibar-lo de ben avall... No ens ha calgut, però hem pujat amb el cul més que apretat, tant de primer com de segon. De fet, de segon he arribat a la R també ben baldat, i això que he fet algun repòs a la zona difícil!

Tres instants de la Susana al tercer llarg. A la del mig, l'avió 
que passava per sobre Montserrat i que he pillat in extremis!

Em miro el tercer llarg (V+) i m'hi poso malgrat que no se veu gens evident com s'haurà de protegir. Es veu un empotrament dels que no em fan gens de gràcia... Uns primers metres difícils per sortir de la reunió porten a una zona on la fissura es fa ampla. Allà, al fons de la fissura hi entra un bon camalot vermell i això dóna vidilla per seguir. Una mica més amunt el camalot del #4 que queda a caldo. Una mica més amunt hi poso un totem i encaro el que sembla que serà el tram difícil, on es veu penjar una baga de no se sap on. Per sort és un bon pont de roca que xapo més que content. Una mica més amunt poso un camalot groc i faig uns passos més fins a un element vegetal prou gruixut com per llaçar-lo. No només el llaço sinó que m'hi penjo a reposar, ja que des del llarg anterior està clar que no hauré pas encadenat la via. I a partir d'aquest punt ja només veig com la paret va pujant ràpidament i les cordes m'aturen uns metres (força metres realment) més avall. D'entrada dedueixo que es deu haver arrencat l'arbret perquè veig la baga que el llaçava. I també veig el camalot groc. M'ha aturat el pont de roca! Torno a remuntar fins allà i torno posar el camalot groc que, de fet, queda a caldo. Ara veig que l'element vegetal encara hi és però ha perdut l'escorça allà on l'havia llaçat. La conclusió és que, en penjar-me, dec haver estirat cap enfora, el pobre s'ha doblegat una mica i la baga s'ha escorregut per tot el tronc i ha sortit per la part de les fulles, és la única explicació. Segurament la trajectòria cap enfora també ha fet que el camalot treballés enfora i hagi sortit -també pot ser que la primera vegada no m'hi hagi esmerçat tant com a la segona. I també cal afegir que la fissura estava un xic terrosa... En tot cas, la segona vegada no he llaçat el vegetal i he posat un altre camalot (lila o verd, no recordo) un pam més amunt. I a partir d'aquí, un tram sense protecció possible que se m'ha fet psicològicament dur després de la caiguda anterior. S'arriba a una arrel de l'arbre de sota de la reunió, a l'arbre i, finalment a la reunió, d'un bolt i una colla de burins.

Els darrers metres de rostoll i a pèl de la quarta tirada.

La Susanna s'ha endut un bon ensurt perquè m'ha vist caient sense cap motiu aparent. Ella fa el llarg sense massa problemes, constata que no el regalen pas, i arriba a la reunió a punt d'encarar el darrer llarg.

La darrera tirada és més senzilla (IV+) però després de l'incident anterior tots estem molt més sensibles i alerta. A més, no es veu pas una tirada gaire atractiva ni per la qualitat de roca ni per la qualitat del que s'hi haurà de posar... i no es veu res fixe. Així que surt i al cap d'uns metres troba un lloc a la fissura terrosa on hi entra un bon camalot #1. Resulta evident que alguna ànima caritativa s'ha entretingut a gratar la terra fins trobar roca "al fons", cosa que s'agraeix perquè si no toca fer molts metres a pèl. Més amunt, la companya va amanint la tirada amb friends i tascons en nombre suficient. Ara, la qualitat de la roca deixa força que desitjar! Tot i això, es deixa fer bastant bé. A la part final hi ha una zona més espectacular que difícil on, inexplicablement també, hi trobem un burí (amb plaqueta recuperable fixada) a la placa de la dreta. Uns metres més amunt hi ha una bona alzina on es fa la darrera reunió.

La darrera tirada. A la foto de dalt, un burí de la R4. 

Des d'aquí només toca pujar uns metres i anar cap a un collet des d'on ja es baixa caminant.

Al cim!

Hem acabat la via força baldats però estem més que contents d'haver-nos-en sortit amb prou solvència. No es pot pas dir que haguem anat massa sobrats, però només hem fet alguns reposos i hem tingut la serenor d'anar posant catxarros on calia.

A continuació algunes ressenyes de la via. Si l'autor vol que les tregui, només ha de dir-ho.

Cordada Centenària. 

La ressenya de RocaCalenta.

La ressenya original, extreta també de RocaCalenta. 
Jugueu a trobar incongruències, jugueu!

Ara toca la valoració global de la via. Pel que fa al traçat de la via, és d'una lògica aplastant, seguint una fissura evident de principi a fi. Diuen que s'hi veu el segell del principal aperturista. Essent un traçat lògic de fissura, jo no sabria dir tal cosa, però tant li fa. Ara bé, la fissura és montserratina i a la cara nord i això vol dir coses! La primera tirada és simplement desagradable d'escalar. No és que la roca sigui especialment dolenta en el sentit que es trenca (que en algun punt segurament ho faria si t'hi agafessis o hi posessis el peu, però això ho pots anar controlant) però està voltada de terra i vegetació en alguns punts. A la segona tirada la roca és, fins i tot, bona. El liquen blanquinós s'encarrega de fer que els peus (i, en part les mans) no es vulguin quedar exactament on els poses sinó que volen anar tirant avall. Això s'ha de compensar amb més força de la que faries a la mateixa situació, per exemple, a la cara sud. Però malgrat això està prou bé encara: és LA tirada bona. Un parell de punts amb vegetació i terra, però res dramàtic. La tercera tirada (la difícil) és una altra història. Als primers metres la roca és neta però no dóna confiança total i has d'anar descartant constantment llocs on agafar-te o posar els peus. Al tram difícil igual, amb una mica de terra, i potser com que no hi ha tant canto no pateixes tant per si es trencarà.  Però hi ha pitons suficients com per no passar por (això es feia en A1). I el darrer terç és, simplement un trunyo on en alguns llocs no hi pots afegir res, a no ser que et posis a rascar amb alguna eina i acabis trobant roca en algun lloc. La roca de la quarta tirada és prou bona, amb excepció dels darrers 8 metres d'entrar a la reunió. Aquí també valdria la pena escarbar per intentar trobar roca a la zona de la fissura i així poder posar alguna cosa: el terreny no és difícil però una relliscada és més que factible (algun piada precisament en parla). Aquesta tirada té algun tram de ramonage/empotrament on la part dreta del cos (braç, espatlla) es ressenteix si fas més força de la que cal, com em passa a mi -odio els empotraments! I la darrera tirada té una roca que fa que a molts llocs ni tan sols t'atreveixis a posar els peus (i les mans) sobre alguns dels còdols. El resum és que hem tirat avall unes quantes coses, més de les que voldríem (voldríem exactament zero) i ens hem reprimit de tocar moooltes coses per evitar que se n'anessin avall. No és el que més ens mola.

Un altre comentari que vull fer té a veure amb la restauració que s'hi va fer fa uns anys. I aquí no puc estar-me dir la meva opinió encara que toqui figures venerades. A la R1 es va afegir un parabolt, argumentant que amb el material actual es poden empalmar les dues primeres tirades. A la R4 també un sol parabolt amb el mateix argument al que cal afegir-li que aquesta és més còmoda perquè té un arbre als peus (!?). Segons el meu parer, aquests arguments no s'aguanten i s'haurien d'haver reforçat totes les reunions amb dos parabolts i, a més, inoxidables (a la R2 hi ha un espàrrec rovellat ja). No cal que siguin amb anella, en això no m'hi posaré fort però en l'altre sí. Fa molts anys que ja es va entendre (a Terradets, dels primers llocs a CAT) que era millor tenir dos punts a prova de bomba que tenir una col·lecció de bons burins (com es feia abans). Ara ens trobem que a la R1 i a la R4 hi ha una peça a prova de bomba i un col·lecció de burins vells és a dir, una col·lecció d'interrogants. Això no és el que toca al segle XXI. Pel que fa als burins que hi ha a les tirades, la majoria són burins que fan bona pinta, però tenen plaqueta recuperable perfectament usable però aplastada contra la roca de forma que no és "recuperable". Aquesta era una forma de burinar que estalviava el cost d'una plaqueta fixa, un xic superior al d'una recuperable i/o permetia entrar el burí una mica més que si es volia deixar "recuperable". Es podia entendre com el que era, un punt de progressió en artificial. Però un burí amb plaqueta recuperable no és una assegurança per escalar en lliure. Aquí es podria argumentar que si l'aperturista va posar expansions no seria un sacrilegi substituir-les per expansions (i xapes) fiables. Però aquí tampoc no m'hi posaré fort.

Desconfinament al Prohibitivo

Avui és una gran tarda, podem escalar! Com que la meteo pinta inestable, ens encaminem cap al Prohibitivo, sota Santa Cecília, a Montserrat. Repassat el blog veig que la darrera visita aquí va ser el 2009... fa uns quants dies d'això!

Avui amb l'Ernest i el Josep ens n'hem anat a l'esquerra, on gràcies a l'app ClimbAround hem situat unes vies que tots teníem pendents. Gem començat per Losi (6a+). La via té les xapes a la placa de la dreta (molt cap a la placa) però es fa en díedre, a no ser que es vulgui apretar un parell de graus més. Anar fent, amb alguna apretada, ha sortit després de molts mesos de no tocar roca!

A Losi, la més senzilla... gràcies al díedre!

Després el Josep s'ha enfilat per la de la seva esquerra, Desperta Ferro (6b+). Aquí hi ha bastanta més feina, tot i que els companys la treuen amb solvència. Jo m'he hagut de penjar després del ressalt lleugerament desplomat i, a partir d'aquí, a les dues altres xapes que falten. Deixo la via muntada per una altre pegue posterior, perquè tampoc és que hi hagi moltes més alternatives...

L'Ernest, a punt d'atacar el ressaltillo de Desperta Ferro,
on jo passaré la resta de la tarda:)

Els companys es posen a la placa de la dreta, a Chochín (6c+) aprofitant que hi hem deixat la corda baixant de Losi. Per cert, té reunió separada tot i que el croquis marca que la comparteixen. En Josep ha estat entrenant molt durant el confinament i se la treu a la primera. L'Ernest ha de mirar-s'ho molt més i acaba fent els passos, però s'hi veu tomàquet del bo.

A Chochín hi ha un mur brutal, amanit amb alguns forats bons...

Jo, en canvi, prefereixo tornar-me a barallar amb Desperta Ferro. El segon intent no és gaire millor que el primer, però. Crec que la millor opció per mi és anar cap a l'esquerra després de xapar sobre el ressalt, movent peus ràpidament. Després ve algun passet fi fins pillar una bona bústia que, probablement, sigui millor agafar-la amb dreta.

En Josep li fa un intent a Heidi (7a) a la dreta de l'anterior i aquí ja ha de lluitar-ho una mica més. Es veu una placa de forats molt contundent, de fet, com Chochín, però més xunga encara. Diria que l'Ernest li ha fet un altre top a Chochín i jo he acabat la sessió amb un altre intent, aquest en top, a la "meva" Desperta Ferro. Potser en una altra visita, amb la ment i el cos una mica més rodats, poden haver-hi possibilitats...

La tarda ha aguantat tot i que se sentia tronar i es veien cortines d'aigua no massa lluny. Estàvem prop del cotxe per si de cas, però hem acabat quan el cos ens ha dit prou després de quatre pegues cadascú, que no està gens malament.

Canal de Diables /2

Després de l'altre dia, avui hem tornat a la Canal de Diables, a fer alguna cosa que quedava mitjanament factible. Quan ens trobem a l'aparcament fa una estona que està plovent i ens ho prenem amb calma. Rumiem alternatives de cotxe a la vora... fins que deixa de ploure i pinta que la tarda acabarà d'aguantar. Aproximem i ja som al sector!

Com que no tenia ganes de tornar a fer el V+ de La Rambleta, avui tocava escalfar amb La Ruda (6b)! Localitzar el començament no és senzill: sí que es veuen les xapes, però arribar-hi des de sota implica una excursió de molts metres amb trossos herbosos. Així que la única cosa raonable sembla començar des d'un xic més amunt i flanquejar a la dreta per pillar el primer parabolt. Resulta tot més senzill del que semblava d'entrada. Després, placa d'anar fent, amb presa petita i aprofitant l'esperó en algun punt. Més amunt ja tenim el desplom, més desplomat del que sembla des de sota. Aquí hi ha una mica de feina per xapar i més per sortir. M'ho he mirat recte, però no he vist canto suficient i m'he anat fonent un xic. Total, que em penjo per estudiar-ho. La línia sembla que va per l'esquerra, a buscar una pedra cantelluda per l'esquerra, des d'on es pot xapar i continuar encara per l'esquerra per fer alguns passos i entrar a la reunió des de l'esquerra. No és la via ideal per escalfar, perquè el desplomet és bloquero, però és el que hi havia...

Baixant posem cintes a La Trepanació (6b+), que va just a l'esquerra de La Ruda. Des de sota ja s'endevina que el tomàquet està a les primeres xapes i m'ho miro bé mentre baixo. Després m'hi poso a veure què tal. L'entrada és per l'esquerra de les xapes i cal flanquejar a la dreta per uns peus ridículs i unes mans igualment dolentes... A la primera caic. A la segona no pujo tant els peus i aconsegueixo fer els moviments, molt agònics sobre presa minúscula. Serà que s'ha "descascarillat" més del que diu a la guia, però és ben difícil! Després es segueix en diagonal a la dreta i es segueix l'aresta, amb molta més tranquil·litat. Més amunt, quan la cosa es redreça, hi ha un alejillo i un altre crux de la via. És ben bé que no estava disposat a deixar-me perdre l'encadene, perquè hi ha trobat un altre pas difícil, amb canto molt millor que a l'entrada, però Déu n'hi do. L'arribada a la reunió es fa sobre terreny novament vertical, però va sortint canto suficient. He quedat més que satisfet!

 Jo mateix, després de les 3 xapes del crux d'entrada de La Trepanació.

 En Ramon, a la zona d'anar fent de La Trepanació.

A continuació hem posat cintes a Sarcoma (6b+) que va a l'esquerra de l'anterior. Aquí també sembla evident que el tomàquet és al principi i m'ho miro bé mentre baixo. L'entrada és també molt nyapera fins xapar la segona. Aquí jo he tibat d'una lateral d'esquerra i he pujat molt i molt els peus sobre relleus minúsculs fins pillar un bidit molt poc fondo, però suficient per xapar la tercera. Després venen encara uns quants metres molt fins... No he pogut relaxar-me un xic fins la cinquena i he fet un gasto enorme! Després ve terreny més suau durant dues o tres xapes més però després es redreça perillosament. Baixant m'ha semblat que es veien cantos aquí i allà però no m'hi he fixat massa: he pensat que ja improvisaria! I ho he intentat però m'he quedat pillat. El que toca és anar per l'esquerra des de la xapa anterior i no esperar a fer-ho a dalt com he fet jo. El resultat és que no tenia torrons per aguantar i m'he hagut de penjar. M'ha fet molta ràbia, pensant en el que he patit a l'entrada, però que he resolt a la primera... Però és el que hi ha (també)! La següent es xapa bé des d'un bon canto i després cal anar a una pedra cantelluda d'esquerres i estirar-se molt cap a la dreta per sortir de les dificultats. L'entrada a la reunió l'he fet per la via anterior. La nostra es veia ben vertical també i amb liquen. I la petament que portava no m'ha animat a posar-m'hi... Ja ho faré bé si mai hi torno per encadenar-la!!

  Fins aquí no he tingut gaire descans a Sarcoma.

   Aquí comencen les noves dificultats -o m'ho ha semblat perquè anava ben petat.

   En Ramon fent l'entrada de Sarcoma un xic diferent que jo.

En Ramon avui ha anat fent de segon i també ha quedat ben servit! Hem fet tres vies llargues i intenses i ens donem més que satisfets. Només n'he encadenat una, però ha estat un entrenament més que bo! Sessions com aquesta deixen un molt bon gust de boca malgrat tot. Ara sí que ja no ens queda massa cosa aquí. Els dos 6b+ que hem fet m'han semblat molt durs, especialment el segon que no és només un pas sinó 4 xapes dures. Les que queden són, com a mínim, 6c que, amb el plus de rigor queda una mica massa enllà com per gaudir-ho massa. En resum és un sectoret que prou mereix una visita, però sense passar-se!

Canal de Diables

Avui hem quedat amb en Ramon. No teníem ganes de passar calor, volíem anar a Montserrat... Total que a la guia de la cara nord hi ha ressenyat un sectoret anomenat la Canal de Diables que tenia prou bona pinta sobre el paper.

Des del sector tenim una bona panoràmica, amb el cavall al fons.

Per arribar-hi, podem aparcar al punt on surt la drecera dels matxos, al cercle vermell:

Els mapes de google en 3D són una meravella aquí. Pàrquing, canal i sector.

Caminem una estona en direcció al monestir i quan trobem la canal, ens hi enfilem. Primer hi ha unes cordes i després cal anar-se buscant la vida. Passarem pel costat del sector anomenat les Guilleumetes i aquest serà el senyal que hem de començar a flanquejar cap a la dreta fins trobar les vies. Les més interessants estan al cercle groc de la foto. No queda massa lluny del cotxe, però s'ha de lluitar amb la vegetació. Els peus de via són suficientment bons, però cal fer pujades i baixades per moure's horitzontalment i no li vindria malament una visita amb tisores de podar.

Nosaltres hem seguit més o menys el que comentava en Groinket. Però hem començat per la més suau, La Rambleta (V+). Coincideixo amb en Groinket que en general les vies són dures per la proposta de grau, però són ben guapes. Aquí hi ha un inici bloquero de tibar-li fins la tercera xapa. També hi ha un xic de vegetació que he fet anar avall per no complicar-me més la vida del que ja s'ha de fer. En algun punt tenim un bolo massa bo com per agafar-s'hi: la roca és molt bona, però com que no és un sector massa popular, no se sap. Més amunt la via es suavitza i les assegurances allunyen un xic més, sense arribar a ser exagerat. Un bon inici!

Escalfant i més a la primera del dia.

A continuació ens posem a la que segurament és la millor via del sector, la Jaume (6a+). En Groinket diu que només per fer aquesta via ja val la pena venir aquí. Realment és molt bona. Tota ella es contínua, amb una entrada un xic més difícil i amb un final que també ho és perquè es redreça, la roca canvia de qualitat i les xapes allunyen un xic més. Diuen que 6b li quedaria bé. L'he encadenat i m'ha deixat un molt bon sabor de boca.

 Fent la Jaume. Una joia de continuïtat.

Des de la R de la Jaume va perfecte per provar la Porfit (6c). Ho fem en top-rope, atenent a l'experiència d'en Groinket. Té les 3 primeres xapes molt dures. Probablement el que calgui sigui entrar un xic per l'esquerra i anar a buscar la bústia gran i dolenta. Des d'aquí, pujar peus sense res bo per la mà dreta i anar a buscar una bustieta mig bona per la dreta... Jo només ho aconsegueixo amb la corda treient-me algun quilo del damunt. Després d'aquí és ben similar a la Jaume.

Lluitant a Porfit. Fins aquí és mooolt dur. Després, metres i metres de continuïtat. 

Jo ho he fet un xic més per la dreta que en Ramon.

Les dues darreres vies són molt llargues i et deixen la sensació d'haver escalat! Pensem en fer-ne una més perquè la tarda encara donarà una mica de sí i, descartant, només ens queda l'opció de fer la El Líquen (6a). El nom no és massa atractiu i la línia tampoc no ho és massa, però les alternatives són de 6b cap amunt i a aquesta hora no estic per romanços. Per algun motiu pensava que em passejaria per El Líquen i no ha estat pas així! Algun tram herbós al principi i la primera xapa molt alta ja posen una certa tensió. Després hi ha la roca que no és una meravella i alguna xapa allunyada fins arribar al crux de la via, al desplomet. Aquí també cal posar-hi morro i tibar per la placa desplomada perquè la fissura és cega... En un parell de punts he pensat en deixar un maillon i tirar avall, però no sé massa per què he acabat tirant amunt. La part final és un xic trencada i l'entrada a la reunió és ben difícil i queda prou allunyada de la xapa... És més difícil del grau proposat, la roca no és excel·lent, hi ha un xic de líquen... Queda tatxada. Jo no la recomanaria. Això sí, les fotos amb el Cavall al fons, queden ben xules!

  La darrera foto (i la primera) a El Líquen. El líquen no és la única pega...

Pleguem trastos i tirem avall. D'aquí un parell de dies hi tornarem, a veure si podem tatxar alguna altra via: a la dreta de El Líquen es veu una placa molt interessant!