diumenge, 27 d’octubre del 2013

Ca n'Hug


Aquest matí hem enfilat cap al Berguedà, per canviar un xic d'aires. Hem anat a parar a Ca n'Hug, un sectoret a sobre del polígon de la Valldan de Berga. L'indret és prou maco i la paret, tot i que no és massa alta, dóna prou de sí.

Arribem envoltats de la boira que, si bé deu ser l'única del país, ens obsequia amb un aire tardorenc tot místic... si no fos per la batuda de senglars, que ens donarà la llauna tot el dia.

 Paisatge bucòlic entremig de la boira. Els lladrucs no surten a la foto, per sort...

En Pep ja ha estat alguna vegada per aquí i es coneix el percal. Decidim començar per la dreta, amb la Quintu (V+).  Cal acostumar-se a la roca, i tenim un passet a la part final de la via que li dóna la sal. Baixant, poso cintes a la Mitjana (6a) i m'hi poso. Aquí ja s'ha de tibar bastant més i cal buscar força estona per trobar la manera de no haver de tibar més del que suggereix el grau. Total, que m'acabo penjant a la darrera xapa i ja estic infladet!

 El primer Quintu del dia, on no s'hi val a badar!

A continuació ens posem a Peus de Porc (6a). Una via força bonica, on també acabo buscant més del compte a la darrera xapa i penjant-m'hi. Deu ser que no estic acostumat a l'estil de la roca, però la veritat és que he fracassat a vista i he quedat ben inflat... A la vista de l'èxit, a partir d'aquí aniré en top-rope la resta del dia, que si no no podré fer res més!

En Pep a la sortida de Peus de Porc.

Després ens posem a La nena Pirena (6b). Vertical i mantinguda, amb una entrada molt bloquera i la resta de tibar força -algun pas dur, però potser més evident que les altres...

A la Nena Pirena després del pas bloquero d'entrada.

De la boira que ens envoltava a primera hora hem passat a estar rostidets al sol, de forma que agraim anar a la banda esquerra, més a l'ombra. Aquí, primer fem la magnífica Independència (6b). Una via molt maca, vertical, amb algunes remades força llargues i de tibar-li de forats raonables. Qüestió de decisió i de pila.

Independència, via vertical, de forats. Molt bona.

Finalment, ens posem a l'agònica Bitxeta (6b+). Aquí s'ha de fer de tot per anar pujant. No em surt! Passos rars i llargs... molt dura -en la línia de la majoria de vies d'avui.

 Levitació quasi impossible a Bitxeta...

Després d'aquesta pleguem trastos i ens en tornem cap a casa. Queda pendent tornar-hi per treure alguna (més d'una!) espina i provar-ne alguna altra. És un sectoret no massa gran, però suficient i amb roca prou bona com per repetir. Felicitats als equipadors!

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Clot de la Mònica. Serrat d'en Muntaner


Avui ens n'hem anat amb en Pep cap al Serrat d'en Muntaner, al Clot de la Mònica. Hi ha algunes vies noves que encara no hem fet i hem pensat que valia la pena fer-li una visita.

Deixem els trastos a la feixa i decidim escalfar a la Petit Guifré (6a+), la de la més a l'esquerra. El començament és finet, d'aquests d'anar buscant bé on posar els peus per no prendre mal. Després de la reunió intermitja la cosa es complica força més i s'ha de donar la talla, especialment quan toca enfilar l'esperó. Després el terreny s'arrampa, però hi ha poca presa... He vibrat força per la finura -i suposo perquè era la primera del dia, però ha sortit!

Al primer llarg de Petit Guifré

Al crux del segon llarg de Petit Guifré

Després ens hem posat a la Cris Buil (6b+). M'hi he posat des de sota i he anat negociant els passos. En algun punt s'ha de navegar un xic, però va sortint. El pas més difícil, però, és entrant a la reunió. Aquí la xapa queda un xic avall del pas i s'hi ha de posar morro. Ho he provat quatre o cinc vegades i cada vegada he hagut de desgrimpar. Finalment, un pensament més per l'esquerra, apretar fort i... ha sortit! No hagués pensat pas que els meus avantbraços aguantarien tants dubtes!

 Als primers metres de Cris Buil


Amb l'anterior a la butxaca ja m'he quedat prou satisfet, però encara ens hem posat a la JR Bastidas (6c). En Pep s'hi posa i va treient els passos, però s'ha de penjar en algun punt perquè no és pas evident com s'ha d'agafar. Jo la provo en top-rope i, amb la informació d'en Pep, ha sortit tota neta -abans de que ens abandonés la llum del dia. Per una propera visita li veig possibilitats... ara caldrà confiar en la memòria, jeje...

En Pep, treient-li l'entrellat a JR Bastidas

Pleguem els trastos ja en la penombra i enfilem el camí cap al cotxe, un xic més llarg del que tocaria, gràcies a les prohibicions de circulació amb què ens han regalat...

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Nou Barris


Avui la Cristina m'ha regalat una escalada matinal. Tots dos tenim compromisos per dinar, així que decidim anar a fer esportiva i enfilem cap a Collbató i d'aquí cap a Nou Barris.

Comencem per l'Esquerra de l'Òscar, fent la Nerea (V+). És prou llarga i serveix per escalfar. Té la dificultat concentrada als darrers metres de la via, on cal fer un pas llarg per superar la panxeta cimera. Em sorprèn trobar un maillon a la darrera xapa... Serà que hi ha qui es despenja d'aquí per evitar el fregament de la reunió, que es troba en terreny pla!

Als primers metres de Nerea

Com que encara no ha arribat gent, proposo d'anar al Totxo de l'Oscar. Allà ens hem posat a l'Alguer (V+). En comparació amb l'anterior resulta molt curta. Té el pas concentrat precisament on ja s'intueix.

Als primers metres de Nerea

Després hem fet la Poema Menor (6a+). Aquí ja s'ha de tibar de valent, amb un pas força concentrat per superar el lleuger desplom als volts de la segona xapa. Superat aquest pas, només resta anar fent i fer una apretada final per entrar a la R, a sobre d'un altre ressalt.

Baixant, posem les cintes a Pásame el Cachirulo (6b). De característiques similars a l'anterior, amb una tibada potser un xic més dura. Comparteix reunió amb l'anterior, tot i que l'arribada és per l'esquerra.

Als primers metres de Pásama El Cachirulo

La Cristina en aquest mateix tram

Com que la Cristina té ganes de gresca (darrerament surt a escalar amb uns bows de debò) posa cintes a Crisi en el Circ Cric (6c+). Evidentment, fem l'intent en top-rope, entre altres motius perquè la segona xapa està a can pistraus. L'entrada és agònica, sobre nyapes minúscules. Jo he quedat infladet a l'anterior i no m'aguanto d'enlloc, en canvi la Cristina s'ho treu la mar de bé. Quan s'arriba a un canto a una bústia a sobre del desplom ja només queda una bona remada fins una pedra bona d'esquerra, un canto raonable de la dreta i pujar peus. Aquí el darrer esforç fins atansar alguns foradets, cada cop millors. Llàstima d'una relliscada inoportuna, sinó la Cristina l'hagués fet!

 La Cris, sense despentinar-se, a Crisi en el Circ Cric

Com que encara tenim temps i ganes ens n'anem al totxo de l'esperó. Aquí tornem a estar sols. Mentrestant, la zona del pi s'ha omplert a vessar. Comencem  per la Esperó (6a). Miro la guia i veig que és una via de l'AGP, cosa que assegura un viot i, alhora, alguna alegria. Pujo i, efectivament, és així. En una xapa hi ha indicis d'algun abandonament recent, i és que la següent queda ben amuntet... Però posant-hi una mica de morro van apareixent les solucions (i les vibracions). Una via per disfrutar-hi, on cal escalar.

 Acabant de vibrar a Esperó

Per avui, pleguem els trastos i enfilem el camí cap a casa, sobre l'horari previst. Ha estat un matí esplèndid: un sol espatarrant i en bona companyia. Per cert, que hauré d'anar sortint més sovint amb la Cristina, no sigui que es posi massa forta anant amb altres companyies ;)

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Estel


Avui ens hem escapat cap al Totxo de l'Estel amb en Pep. Ara feia més d'un mes que jo no tocava roca i tocava començar suaument. De fet, el totxo ha donat suavitat pel que fa al grau, però vibracions per les distàncies entre xapes... A algunes vies la primera xapa està a 5m de terra i la segona a uns 8 -amb això ja està tot dit!  Clar que això mateix fa que les vies no estiguin gens sobades, malgrat els anys que porten obertes :)

Hem començat per la Capitell (V+), on el pas més curiós és per entrar a la reunió.

A Capitell, en un tram força tranquil i guapo

Després hem fet la del Joaquim (6a). Aquí hi ha perill de caure a terra des de ben amunt, així que he optat per fer-la en top rope, com un covard. L'escalada és molt i molt guapa, però. L'entrada a la reunió, curiosa, l'acabarem fent tres vegades avui!


 A Joaquim. Bona roca i bona via, però amb galeta.

Després ens hem posat a Quanta Cabra (6a). Aquesta té una concepció més moderna, sense estar sobreequipada, i m'hi poso des de baix tranquilament. Guapa com les altres!

A Quanta Cabra.

Després li ha tocat el torn a la Paquita (6a). Del mateix estil que les altres, amb aire entre xapes, com la darrera que hem fet, la Res de Platja (6b). Aquesta darrera té la dificultat a l'hora de superar el desplom final. Durant un bon tros hi ha canto, però després cal trobar i tibar d'un bidit per anar a buscar una presa que permet sortir del desplom. Les he fet com un covard, però amb certa soltura.

A Paquita, navegant per un mar de roca.

Al crux del desplom final de Res de Platja.

D'altra banda, l'escalada et regala, de tant en tant (espero!), unes vistes magnífiques, de les que cal saber gaudir -amb moderació, això sí!

Unes vistes del conglomerat montserratí a la llum de la tarda...