SAME al contrafort de l'Ànec

Avui amb la Susanna hem anat a fer una via exigent, la SAME al contrafort de l'Ànec. Hi havia altres opcions a sobre la taula, però al final hem triat aquesta. De la via hi ha algunes piulades a la xarxa, no gaires, això ja és indicador d'alguna cosa!

Per arribar a peu de via cal passar per sota la cadireta, enfilar el camí de Coll de Porc i posteriorment deixar-lo pel camí de Coll d'Agulles. Quan arribem al peu de la Boleta del Portell Estret passem cap a l'esquerra pel peu de la Iglésies-Casanoves i seguim uns metres més en horitzontal i després canal amunt. Costa pujar però no hi ha vegetació que faci la punyeta. A peu de via hi ha una esplanadeta prou còmode. 

"La Via", per la fissura! 

Aquí ens refem de la pujada i deixem que l'atzar trii qui comença. Jo m'havia ofert per fer la tirada dura, però la companya prefereix que parli la pedreta. I parla i li toca començar a ella. 

La primera tirada (V+) té un pitó a uns pocs metres de terra, cosa que s'agraeix per múltiples motius. D'una banda dóna la certesa absoluta de per on passa la via. De l'altra, protegeix uns passos difícils i amb roca terrosa fins agafar l'arbret que hi ha un xic més amunt. Crec que no hi havia cap més assegurança més amunt. Després de l'arbret ve un tram de roca terrosa i herbosa on cal posar catxarros i no és especialment fàcil. Per entrar a la reunió hi ha un ressalt difícil que es protegeix prou bé. Hi ha una apretada per anar a buscar un còdol prominent, un xic cap a la dareta, des d'on la dificultat ja baixa. Com que només hi ha un bolt (valoracions al final), la Susanna baixa uns metres a llaçar l'arbre i reforçar la reunió.

A dalt, als primers metres de la primera tirada (A1 a la ressenya "original" (??))
A baix, al tram rostollero del llarg.

Em poso al segon llarg (6a) després de fer el canvi de cordes i carregar els catxarros. Uns primer passos fins agafar un burí amb xapa recuperable, una mica de flanqueig ascendent cap a l'esquerra a buscar terreny més fàcil i toca estudiar el que ve. Hi ha un pitó i força més amunt veig un altre burí, cosa que em sorprèn gratament. Toca tibar de valent, en bavaresa en algun punt, en díedre en altres i anar pujant i posat friends i algun tascó. Qüestió d'anar fent, però sense cap punt on et puguis relaxar completament. Això fa que em vagi cansant d'allò més, entre escalar i anar posant coses. Una mica abans d'unes herbetes trobo un altre burí a la placa de l'esquerra i un xic més amunt un altre. Sorpreses agradables que probablement siguin un reflex de com s'escalava el llarg l'any 1979. Malgrat aquestes assegurances, arribo a la reunió esbufegant de valent! He encadenat però suant-lo molt.

La segona tirada, la més bonica de la via!

Quan la Susanna arriba a la reunió també comenta que ha trobat la tirada exigent. Ens estem una estona refent forces i ella ataca amunt. Al principi del tercer llarg (6b+) hi ha un parell de pitons, el primer amb una baga que l'escanya perquè el que seria l'anella surt un munt. El segon està més ben posat. Tots dos gaudeixen d'una bona capa de rovell però semblen prou sòlids. Després ve un llarg tram sense res i la Susanna ho va cosint posant peces. Hi ha un tram on hi ha una llastra per la banda dreta que genera dubtes més que raonables sobre la seva solidesa. Tot i això, cal tocar-la en algun punt, amb molta, molta cura. Més amunt el terreny es redreça, la fissura desapareix i toca aprofitar els pitons per assegurar-se. Bé, per assegurar-se i reposar! La Susanna opta per anar fent reposos i jo, de segon, també n'he fet alguns! A més, en aquesta zona força pitonada, la roca esdevé molt terrosa i s'han de fer alguns equilibris. En algun lloc la companya ha arrencat algun còdol, per sort sense conseqüències. En aquest tram toca anar una mica en diagonal a l'esquerra a buscar el recer del díedre, però només recer moral perquè no s'hi pot pas posar res. Hi ha algun pitó, un d'ells amb una baga llarguíssima per si algú decideix tibar-lo de ben avall... No ens ha calgut, però hem pujat amb el cul més que apretat, tant de primer com de segon. De fet, de segon he arribat a la R també ben baldat, i això que he fet algun repòs a la zona difícil!

Tres instants de la Susana al tercer llarg. A la del mig, l'avió 
que passava per sobre Montserrat i que he pillat in extremis!

Em miro el tercer llarg (V+) i m'hi poso malgrat que no se veu gens evident com s'haurà de protegir. Es veu un empotrament dels que no em fan gens de gràcia... Uns primers metres difícils per sortir de la reunió porten a una zona on la fissura es fa ampla. Allà, al fons de la fissura hi entra un bon camalot vermell i això dóna vidilla per seguir. Una mica més amunt el camalot del #4 que queda a caldo. Una mica més amunt hi poso un totem i encaro el que sembla que serà el tram difícil, on es veu penjar una baga de no se sap on. Per sort és un bon pont de roca que xapo més que content. Una mica més amunt poso un camalot groc i faig uns passos més fins a un element vegetal prou gruixut com per llaçar-lo. No només el llaço sinó que m'hi penjo a reposar, ja que des del llarg anterior està clar que no hauré pas encadenat la via. I a partir d'aquest punt ja només veig com la paret va pujant ràpidament i les cordes m'aturen uns metres (força metres realment) més avall. D'entrada dedueixo que es deu haver arrencat l'arbret perquè veig la baga que el llaçava. I també veig el camalot groc. M'ha aturat el pont de roca! Torno a remuntar fins allà i torno posar el camalot groc que, de fet, queda a caldo. Ara veig que l'element vegetal encara hi és però ha perdut l'escorça allà on l'havia llaçat. La conclusió és que, en penjar-me, dec haver estirat cap enfora, el pobre s'ha doblegat una mica i la baga s'ha escorregut per tot el tronc i ha sortit per la part de les fulles, és la única explicació. Segurament la trajectòria cap enfora també ha fet que el camalot treballés enfora i hagi sortit -també pot ser que la primera vegada no m'hi hagi esmerçat tant com a la segona. I també cal afegir que la fissura estava un xic terrosa... En tot cas, la segona vegada no he llaçat el vegetal i he posat un altre camalot (lila o verd, no recordo) un pam més amunt. I a partir d'aquí, un tram sense protecció possible que se m'ha fet psicològicament dur després de la caiguda anterior. S'arriba a una arrel de l'arbre de sota de la reunió, a l'arbre i, finalment a la reunió, d'un bolt i una colla de burins.

Els darrers metres de rostoll i a pèl de la quarta tirada.

La Susanna s'ha endut un bon ensurt perquè m'ha vist caient sense cap motiu aparent. Ella fa el llarg sense massa problemes, constata que no el regalen pas, i arriba a la reunió a punt d'encarar el darrer llarg.

La darrera tirada és més senzilla (IV+) però després de l'incident anterior tots estem molt més sensibles i alerta. A més, no es veu pas una tirada gaire atractiva ni per la qualitat de roca ni per la qualitat del que s'hi haurà de posar... i no es veu res fixe. Així que surt i al cap d'uns metres troba un lloc a la fissura terrosa on hi entra un bon camalot #1. Resulta evident que alguna ànima caritativa s'ha entretingut a gratar la terra fins trobar roca "al fons", cosa que s'agraeix perquè si no toca fer molts metres a pèl. Més amunt, la companya va amanint la tirada amb friends i tascons en nombre suficient. Ara, la qualitat de la roca deixa força que desitjar! Tot i això, es deixa fer bastant bé. A la part final hi ha una zona més espectacular que difícil on, inexplicablement també, hi trobem un burí (amb plaqueta recuperable fixada) a la placa de la dreta. Uns metres més amunt hi ha una bona alzina on es fa la darrera reunió.

La darrera tirada. A la foto de dalt, un burí de la R4. 

Des d'aquí només toca pujar uns metres i anar cap a un collet des d'on ja es baixa caminant.

Al cim!

Hem acabat la via força baldats però estem més que contents d'haver-nos-en sortit amb prou solvència. No es pot pas dir que haguem anat massa sobrats, però només hem fet alguns reposos i hem tingut la serenor d'anar posant catxarros on calia.

A continuació algunes ressenyes de la via. Si l'autor vol que les tregui, només ha de dir-ho.

Cordada Centenària. 

La ressenya de RocaCalenta.

La ressenya original, extreta també de RocaCalenta. 
Jugueu a trobar incongruències, jugueu!

Ara toca la valoració global de la via. Pel que fa al traçat de la via, és d'una lògica aplastant, seguint una fissura evident de principi a fi. Diuen que s'hi veu el segell del principal aperturista. Essent un traçat lògic de fissura, jo no sabria dir tal cosa, però tant li fa. Ara bé, la fissura és montserratina i a la cara nord i això vol dir coses! La primera tirada és simplement desagradable d'escalar. No és que la roca sigui especialment dolenta en el sentit que es trenca (que en algun punt segurament ho faria si t'hi agafessis o hi posessis el peu, però això ho pots anar controlant) però està voltada de terra i vegetació en alguns punts. A la segona tirada la roca és, fins i tot, bona. El liquen blanquinós s'encarrega de fer que els peus (i, en part les mans) no es vulguin quedar exactament on els poses sinó que volen anar tirant avall. Això s'ha de compensar amb més força de la que faries a la mateixa situació, per exemple, a la cara sud. Però malgrat això està prou bé encara: és LA tirada bona. Un parell de punts amb vegetació i terra, però res dramàtic. La tercera tirada (la difícil) és una altra història. Als primers metres la roca és neta però no dóna confiança total i has d'anar descartant constantment llocs on agafar-te o posar els peus. Al tram difícil igual, amb una mica de terra, i potser com que no hi ha tant canto no pateixes tant per si es trencarà.  Però hi ha pitons suficients com per no passar por (això es feia en A1). I el darrer terç és, simplement un trunyo on en alguns llocs no hi pots afegir res, a no ser que et posis a rascar amb alguna eina i acabis trobant roca en algun lloc. La roca de la quarta tirada és prou bona, amb excepció dels darrers 8 metres d'entrar a la reunió. Aquí també valdria la pena escarbar per intentar trobar roca a la zona de la fissura i així poder posar alguna cosa: el terreny no és difícil però una relliscada és més que factible (algun piada precisament en parla). Aquesta tirada té algun tram de ramonage/empotrament on la part dreta del cos (braç, espatlla) es ressenteix si fas més força de la que cal, com em passa a mi -odio els empotraments! I la darrera tirada té una roca que fa que a molts llocs ni tan sols t'atreveixis a posar els peus (i les mans) sobre alguns dels còdols. El resum és que hem tirat avall unes quantes coses, més de les que voldríem (voldríem exactament zero) i ens hem reprimit de tocar moooltes coses per evitar que se n'anessin avall. No és el que més ens mola.

Un altre comentari que vull fer té a veure amb la restauració que s'hi va fer fa uns anys. I aquí no puc estar-me dir la meva opinió encara que toqui figures venerades. A la R1 es va afegir un parabolt, argumentant que amb el material actual es poden empalmar les dues primeres tirades. A la R4 també un sol parabolt amb el mateix argument al que cal afegir-li que aquesta és més còmoda perquè té un arbre als peus (!?). Segons el meu parer, aquests arguments no s'aguanten i s'haurien d'haver reforçat totes les reunions amb dos parabolts i, a més, inoxidables (a la R2 hi ha un espàrrec rovellat ja). No cal que siguin amb anella, en això no m'hi posaré fort però en l'altre sí. Fa molts anys que ja es va entendre (a Terradets, dels primers llocs a CAT) que era millor tenir dos punts a prova de bomba que tenir una col·lecció de bons burins (com es feia abans). Ara ens trobem que a la R1 i a la R4 hi ha una peça a prova de bomba i un col·lecció de burins vells és a dir, una col·lecció d'interrogants. Això no és el que toca al segle XXI. Pel que fa als burins que hi ha a les tirades, la majoria són burins que fan bona pinta, però tenen plaqueta recuperable perfectament usable però aplastada contra la roca de forma que no és "recuperable". Aquesta era una forma de burinar que estalviava el cost d'una plaqueta fixa, un xic superior al d'una recuperable i/o permetia entrar el burí una mica més que si es volia deixar "recuperable". Es podia entendre com el que era, un punt de progressió en artificial. Però un burí amb plaqueta recuperable no és una assegurança per escalar en lliure. Aquí es podria argumentar que si l'aperturista va posar expansions no seria un sacrilegi substituir-les per expansions (i xapes) fiables. Però aquí tampoc no m'hi posaré fort.

Tasmània i Roy Brain a la Paret del Pont

Per avui havíem quedat amb la Susanna d'anar a fer alguna via llarga i acostar-nos després a la trobada d'escaladorxs montserratinxs. Després de valorar alternatives i comprovar que no hi ha restriccions, ens n'hem anat a la Paret del Pont amb la idea de fer la Tasmània i la Roy Brain. Jo no n'havia fet cap de les dues, així que, pla perfecte!

Comencem per la Tasmània, que l'altra és més difícil. La Susanna comença amb la primera tirada (V+). Placa montserratina amb poques assegurances al principi, en diagonal cap a l'esquerra, fins arribar a un ressalt. La companya ha posat un alien en algun punt. Al ressalt hi ha més assegurances, la cosa apreta Déu n'hi do, i es va en tendència cap a la dreta. Ve un segon ressalt que també apreta una mica i després uns quants metres més suaus fins la R. Tirada força llarga i força sinuosa. La companya ha gestionat bastant bé les cordes però malgrat tot ha patit el fregament. Gestionar-les millor voldria dir fer moltíssims metres passant una sola corda... 

 
A dalt, al principi de la via. A baix, encarant el segon ressalt.

La segona és més senzilla (V), també plaquera. En algun punt m'he trobat anant una mica fora de la línia de les xapes. La Susanna fa la tercera (IV), sense cap complicació, placa suau, d'anar fent.

Vista des de la R2.

Em poso al darrer llarg (6a). Curiosament comença per un terreny rampós en diagonal a l'esquerra per atacar el mur final força amunt. Aquest mur té una entrada curiosa, que vol dir difícil (hi ha força gent que tiba de ferro) i t'estan assegurant des de 15 metres de rampa, el que vol dir: no caiguis que rebràs. Jo he pogut xapar la segona del mur des d'una bústia bona d'esquerra i després he anat a cercar els moviments baixant una mica i encarant-ho directament. Cal fer una bona tibadeta i fer un creuament per anar a trobar zona de presa ja més agraïda. A partir d'aquí, a gaudir de la tirada!

Darrers metres de la quarta tirada.

Rapelem fins la R2, saltant-nos la R3. Això referma la meva impressió que la R3 estaria molt millor a prop de les dificultats del darrer llarg. I des de la R2 fins al terra, en un ràpel llarg de 60 metres.

...oooOOOooo... 

Fem un mos i ens posem a la segona del dia, la Roy Brain. Si bé l'anterior va ser molt repetida durant una temporada, d'aquesta no hi ha gaire informació a la xarxa. El resum seria: un punt més dura que l'anterior, amb un primer llarg desagradable de fer.

Comença la Susanna amb el primer llarg (6a) i es posa a seguir les xapes que la van portant en una llarga diagonal de dreta a esquerra. Que hi havia diagonal ja hi comptàvem, el que no comptàvem és que fos tan llarga! Travessa per sobre d'un bosquet de savines i toca progressar per una zona de blocs que no donen massa confiança, tot i que no ens ha saltat res. Ara ve un tram d'apretar-li, en lleugera diagonal cap a la dreta, per un primer ressalt. I més diagonal cap a la dreta en un segon ressalt. I després, una fissura herbosa i terrosa que cal creuar, i atacar un tercer mur, també cap a la dreta, a buscar una fissura herbosa que es tiba bé en bavaresa durant un tros. Abans d'atacar el darrer mur la companya veu que li faltaran cintes (no hem pensat en donar-li tot el que jo portava) i es despenja per treure'n algunes: per tenir-ne i per reduir el fregament!

El tram de flanqueig per sobre del bosc de savines i la zona de blocs no és gens atractiu. I a la part final hi ha uns trams amb vegetació que són desagradables de fer. Aquí caldria fer-hi una bona neteja i quedaria bonic perquè aquí la roca és bona, quan la trobes. El resum: un llarg zinuós, amb zeta, amb un petit tram de roca dolenta i un tram que ara té més vegetació de la que caldria. Curiosament, la resta, que és la majoria, és ben bona! 

Iniciant el primer llarg.
 

 Atacant el segon ressalt.

I atacant el tercer. Malgrat les cintes tretes, unes bones zetes!

La companya fa també el segon llarg, molt més senzill (IV+/V amb força trams més suaus que això). Hi ha xapes i es pot llaçar algun boix extra. 

El segon llarg és molt més suau. Aquí la companya, arribant a la R2.

Em poso al darrer llarg (6b), que comença en diagonal cap a l'esquerra. Primer s'escala un primer sòcol, que puja en diagonal cap a l'esquerra, amb bones bustietes per anar gaudint. Després la via ataca ja el llarg mur, vertical o lleugerament desplomat en algun punt. Des de la Tasmània ja m'he fixat que les xapes no estaven a tocar: cal escalar entre elles. Però he anat fent a poc a poc, navegant per cercar la millor presa. Hi ha algun tram amb peus una mica més justos. En un punt he quedat força pillat, havent de moure peus pràcticament sense mans i he suat una mica. Després he trobat una bústia que no havia vist... el normal quan vas a vista! Segons el llibre del Luichy hi ha un "tram de roca dolenta que coincideix amb el difícil". La veritat és que no he trobat la roca dolenta de qualitat, tot i que sí de color: coberta de gris d'algun regalim d'aigua persistent, però prou bona. Altra cosa és que els còdols i forats siguin xics, que sí que ho són en un punt. A la part més desplomada he hagut d'esforçar-me per xapar la darrera. Sortosament he trobat una nyapa regletera prou bona per xapar. I després, una bona excursió fins la R, però per sort, van apareixent forats boníssims. Encadenada i amb màxima satisfacció!

Als darrers metres del mur final. Brutal!

Des d'aquesta reunió rapelem fins la R2 de la Tasmània i d'allà fins al terra. Ara tindrem algun embolic amb les cordes, però res que no es resolgui amb una mica de paciència!

Hem escalat la mar de bé pel que fa a temperatura. La Tasmània a l'ombra i a la Roy Brain ens ha entrat el sol però no hem passat gens de calor perquè passava una mica d'aire. Tornant cap a la Vinya Nova sí que hem notat la calorada però! 

Baixem i ens acostem a les paradetes de la trobada, on hi ha la Cristina i l'Albert que hi tenen la parada. I allà m'he comprat la samarreta amb els 10 manaments de l'escalador montserratí ;)

Ultra-Llampec al Roc de l'Alou

Si normalment ja fem sortides llampec (matinals) avui amb en Pana hem fet una ultra-llampec perquè jo tinc compromisos familiars ben d'hora. I per aquests menesters el Roc de l'Alou és una opció: ràpid d'accés, ràpid d'aproximació...

Fem un escalfament com toca, començant pel més assequible, la Xufli (V).

Comencem rodant suau. 

Després ens posem a Sonewall (6a+), sense massa complicacions.

Seguim escalfant.  

El company té ganes de treure la Sganga (6c) i s'hi posa. Ho té tot controlat i li acaba sortint. Jo la faig en top-rope amb variants respecte l'altre dia. Al primer ressalt vaig per la dreta (diria que és més difícil). Al crux ho faig amb el forat invertit que és com sembla que ho fa tothom. Però costa fer-lo treballar, perquè s'agafa des de força avall i només és bidit i cal fer-li una tibada de pebrots per (i aquí hi ha l'altre canvi) anar a buscar una lateral a l'esquerra i una mica més avall del bec on anava abans. Tot plegat si fa o no fa igual que com ho feia jo. I per sortir d'aquí, massa rom pel meu gust! Encadeno també, però fa mandra apretar tant.

Tibant fort ja al 6c.  

Quan el Pana baixa del seu segon intent (el bo) a Sganga posa cintes a Perestroika (7a) i jo li faig un pegue en top-rope. No encerto del tot els moviments òptims a la part inicial però aguanto i em refaig bé per arriba al crux. Però aquí encara no trobo el flow i la ràbia necessaris per fer-lo. Potser amb esparadrap al dit m'hagués decidit més, però no és només qüestió de força bruta sinó de trobar-li el moviment. Fer-ho completament estàtic és molt burro perquè has d'acabar amb el peu dret on tenies la mà dreta tibant d'un tridit merdós d'esquerra, tot plegat desplomant... He de trobar el moviment, idealment veient algú que ho faci, però això no ha passat per ara!

Avui tampoc no he trobat el flow. A dalt, recomposant-me després d'apretar més del compte. 
I a baix, toca tibar de l'esquerra i acabar amb el peu dreta on hi ha la mà dreta. Com? No sé...

El company diu que darrerament ho ha fet fàcil però quan fa el seu pegue tampoc li surt... Tocarà esperar una altra ocasió!

I aquí recollim trastos i cap a casa. Pim-Pam!

 
 

Orlando Zapata

Avui hem sortit amb en Tati. Després d'algun dubte li proposo Montserrat i ell em pregunta si tinc algun deure pendent a Collbató, 1er o 2n pis. I sí, al Segon Pis hi tenia un parell de vies pendents i avui n'he tatxat una!

2n 7a podria ser l'adreça del Sr. Orlando Zapata, però és el meu projecte del dia! 

Hem començat suaus, m'he posat a Paràsit Llastreru (V+). Té uns primers metres molt montserratins, d'aquells que obliguen a portar els gats "bons", com he fet. Després ve un tram més suau i després... et trobes la reunió quan encara queden molts metres de roca. Així que he fet com una altra vegada, i he continuat per la Cara de Morros (6b), gaudint del crux d'aquesta via. Gaudir és un dir perquè sí que he trobat la seqüència bona per fer el desplomet però he tingut serioses dificultats per xapar el bolt que em quedava a l'alçada del pit, un xic a la dreta. Al final, m'he pogut equilibrar i xapar i recuperar la calma -una caiguda aquí hagués estat dolenta... Després venen uns metres més, de tibar una mica, però res especialment difícil.

El Tati ha seguit les meves passes però amb un allargo que li ha permès xapar amb comoditat i fer el pas més ben protegit.

Escalfant a Paràsit Llastreru combinada amb Cara de Morros.

D'aquí he proposat d'anar a la placa de la Orlando Zapata, per anar-nos acostant a l'objectiu del dia. Aquí el company no ha tatxat la Enderrocs Autori (6b+) i m'hi poso. Ja l'he feta, però servirà per acabar d'escalfar i per posar cintes al 7a. La Enderrocs és una via que demana força i continuïtat. Té uns primers metres llisos i tensos, tot i que es van trobant mans i peus suficients per progressar raonablement bé, bufant però. Després ve un tram on s'ha d'aprofitar la fissura, però també alguna bústia a la placa de l'esquerra però també algun peu a la placa de la dreta, tot plegat un petit trencaclosques que va sortint a poc a poc. Després s'entra a la placa de l'esquerra i toca anar a cercar els forats i el còdols adients, tant de mans com de peus. En algun punt toca anar a buscar el centre de la placa, deixant les xapes un xic a la dreta. Un viot impressionant!

Escalfant més a Enderrocs Autori. 

El Tati la fa amb la solvència que el caracteritza, tot i que diu que va en plan tranqui, i em munta el 7a. Marca algunes preses perquè tingui alguna referència però, tot i això, tindré feina! 

El company, a Enderrocs..

Em poso a Orlando Zapata (7a) de segon, per treure els passos. Entrada explosiva però on l'envergadura m'ajuda a agafar la bona bústia d'esquerres. Peus molt merdosos (hem marcat unes rugositats ínfimes per si de cas calien, i sí, calen, calen!) i anar a caçar un bon canto de dreta. Ara ve el tram dur. Em miro un monodit merdós de primera falange, un cantet de dos dits merdós de mitja falange, pujo com puc i tasto el cigronet clau. Tasto una bústia roma, un bidit millor però dolent i la franja salvadora. No he vist pas com fer-ho! Segueixo amunt i, ara sí, vaig escalant. Mentre baixo em torno a mirar la zona dura i trobo el bidit invertit salvador que abans no he vist (i que vaig apuntar-me al blog l'altra vegada, fa. atenció, 11 anys!!!). I, al final, veig una seqüència bona, sense passar pel monodit d'abans i el cantet merdós que l'acompanya: dreta al bidit invertit, esquerra a una pedra pse i dreta al cigronet. Ja tinc pla!

El torn del Tati el dedica a fer la #20 (6b+) aprofitant el top-rope que tenim muntat. Un altre viot, similar a la Enderrocs.

En Tati a la #20, la única sense nom d'aquesta zona. 

Quan és el meu torn, el Tati m'anima a fer-la de primer, així que m'hi poso! Faig bé fins la segona. Agafo l'invertit amb la dreta i ara hauria de xapar, però no aconsegueixo posar-m'hi bé. Em moc i em remoc fins trobar una posició bona i xapo. Pedra pse d'esquerra, cigronet de dreta, pujar peus i toca anar a la bústia roma. Però no m'atreveixo a llançar-m'hi perquè no estic bé. Al final ho intento i fallo. Ara analitzo què ha fallat i, com passa sovint, són els peus. He pujat el dret massa, no he vist una presa acceptable un xic per sota, des d'on jo estic molt més ben equilibrat. Faig el moviment i continuo, fins dalt, sense més entrebancs.

A continuació el Tati se'n va a Segon Llepant (6a+). Té la primera xapa a Pekin, sort de la canya! I després s'ha d'apretar el que no està escrit... Li ha agradat, però ha hagut d'esforçar-se molt, molt.

El company a Segon Llepant.

Després li he fet el tercer pegue a Orlando Zapata (7a). Aquesta vegada tot flueix i l'encadeno! He controlat molt bé els peus per xapar la tercera, el primer error d'abans. Des del bidit invertit, dos peus en bustietes acceptables i buscar l'equilibri del cos: xapatge fet. La pedra pse d'esquerra, pujar peu esquerre en un pèsol molt dolent però suficient per pillar el cigronet, pujar peu dret la mida justa, esquerra a la bústia roma. Se m'ha fet dolenta de pebrots i he hagut de pinçar-la una mica fins tenir la força mental per anar a caçar l'altre bidit, dolent però millor i la franja roma però suficient. No m'atreveixo a deixar-me per xapar aquí i encara faig un pas més fins pillar una bústia bona de dretes. Xapo i sé que acabaré! Queda un pas finet encara i la resta, anar aguantant, una mica per l'esquerra de les xapes. Estic més que content quan arribo a la R! Encadenada al tercer pegue del dia, perquè el tast de fa 11 anys... no el compto. A més, amb bones sensacions!

Encadenant Orlando Zapata! A la tercera va la vençuda!!

El Tati acaba la seva activiat fent la Un Badoc Dalt d'un Bedoll (6a+), a l'esquerra d'on hem començat la feina avui. Troba una secció dura al ressalt de sobre el primer sostret i una altra per superar el desplom de la part de dalt.

El company, a Un Badoc...

I jo acabo la meva activitat aprofitant que tinc la corda en top-rope a la #20 (6b+) i aquí gasto les darreres forces. Els metres d'entrada són exigents: mur vertical, molt llis de peus, i mans força justes. La clau és un flanqueig a esquerra, lleugerament descendent, per anar a buscar una zona de bústies que s'endevinen bones (i algunes ho són). Ara ve un mar de forats i còdols amb algun tram compacte on he hagut d'esforçar-me!

I després d'això (jo he fet 6 pegues i el Tati 5) ens donem per més que servits i desfem l'aproximació, que no és pas curta. Entremig passem pel primer pis, on també hi ha deures pendents... Però ara que el sol anirà a més, no sé pas si s'hi podrà anar... 

 

Camarasa - El Túnel

Sembla que fa quatre dies que vaig fer la darrera escalada de l'època XL i ja estic fent la primera de l'època LX. Han passat deu anys, que es diu ràpid!

Fa uns dies vaig celebrar-ho amb la gent que més m'ha acompanyat i avui he sortit amb gent d'aquesta, tan ben parida! Amb el Mario, el Pep i el Manel hem enfilat cap a Camarasa, sector El Túnel, aprofitant les darreres oportunitats abans la calor no ho faci del tot impossible. Avui ens ha apretat ja, però ha estat suportable.

Hem començat una mica més a l'esquerra de l'altra vegada, quan hi vaig fer la primera visita. Amb en Pep ens posem a Hipocola (6a) mentre els companys es posen a Les Aparences Enganyen (6a). Els primers metres de Hipocola es van fent la mar de bé. Després arriba el muret i toca esforçar-se més. Surt, però hem trobat que calia esforçar-se una mica més del que seria esperable. De fet, per això li suggereixo al Pep que la faci de segon, que no es tracta d'inflar-se ja a la primera del dia.

A les primeres del dia. Nosaltres a l'esquerra i els companys a la dreta. 

Després ens intercanviem els papers. Em poso a Les Aparences Enganyen (6a) pensant que també hauria de treballar força, però no, aquesta és més normal i es deixa fer prou bé. El Pep la fa de primer també, amb un repòs, però li surt ben bé.

 


A les segones  del dia. Canvi de papers!

 D'aquí ens n'hem anat cap a la dreta, a la Plastic Paddy (6a+). Té una primera zona d'anar fent, fins que es redreça una mica i toca posar-se a una mena de díedre vermellós. D'aquí toca encarar el sostret que barra el pas. Jo he acabat resolent-ho una mica per la dreta, aprofitant una petita vira pels peus i uns cantos raonablement bons.

A Plastic Paddy. La foto del mig, feta pels companys més a l'esquerra. 
A la darrera, jo estava buscant l'ombra com boig ja...

Després d'aquesta li proposo al Pep que anem a buscar un peu de via ombrívol i això ens porta a Somnis Lucidis (6b) -copio el nom segons The Crag, ves a saber si hi ha alguna errata. Aquesta ja és un d'un altre estil, regletero, vertical i de fotre-li canya! M'hi poso amb cautela perquè no sé gaire el pa que hi donen i poc a poc vaig fent. Trobo un moviment delicat quan t'has de posar al mini-diedret cec, en un pas dur d'hombro en diagonal a l'esquerra, molt tens fins que he agafat un bon canto a la fissureta amb la dreta. Després venen alguns moviments llargs i verticals però amb bon canto fins agafar un cantell boníssim a la franja horitzontal sota el sostre. Surto del sostre sense anar cap a la placa, recte amunt a buscar bona presa força amunt i, després sí, passo cap a la placa de l'esquerra. He fet unes bones apretades però ha sortit bé a vista. 

El Pep s'hi posa i hi pateix força tot i que acaba traient la majoria de passos. Però està clar que cal buscar quelcom més suau si no vull perdre el company! 

En Pep, a sota el sostre de Somnis Lucidis.

Decidim provar la de la seva esquerra, on fa una estona hi ha hagut uns guiris fent-la. Es tracta de la Dust to Dust (6a). M'hi poso i hi tinc bastanta feina, sobretot a la primera part, fins arribar al desplomet. Aquí hi ha una bona colla de passos delicats, amb poca presa, tècnics, d'equilibri... vaja, molt bonics de fer però clarament molt més difícils del que es podria esperar per ser un sis-a. Superar el desplomet és força evident i després ve un tram d'anar escalant. Amb algun tramet una mica més fi però la resta de moviments molt més francs que no pas al principi. Bona però dura! El Pep la fa de segon i confirma les sensacions i el Mario, que l'ha fet alguna vegada, també!

A les primeres del dia. Nosaltres a l'esquerra i els companys a la dreta. 

Mentrestant, els companys han estat treballant una mica més a la banda de la dreta. El Manel té ganes de fer metres sense petar-se massa, cosa que s'entén, després d'una llarga temporada apartat de l'escalada -no per lesió ni malaltia sinó podríem dir que, per vici ;)

Els companys, gaudint a la dreta.

Els companys acaben una mica abans que nosaltres i ens recullen per anar tornant. Avui dinarem a Sant Llorenç de Montgai, un bon àpat per cloure una bona escalada, la primera de l'època LX, i que en vinguin moltes més!