Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montroig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montroig. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de gener del 2022

Ermita de Montalegre

Amb en Pep hem anat a cercar zona arrecerada i assolellada. La idea inicial era anar al Solàrium, a Camarasa, però quan arribem veiem que haurem d'esperar una bona estona fins que hi toqui el sol... Coses de la vida! Així que decidim fer uns quilòmetres més fins a l'Ermita de Montalegre, on el Pep ha estat fa no massa i jo li havia fet un parell de visites fa un temps. Curiosament, sempre ha estat el pla B i això que la zona és ben guapa!

Avui anem al sector del Panellet i comencem per Ei, ei, ei (6a). La via comença d'anar fent, però aviat té una zona complicada (fina): primer s'ha de passar a la dreta amb força carinyo i, després de xapar, toca superar un ressalt llis on has de confiar d'una nyapa per l'esquerra i una lateral roma mentre et superes sobre el peu dret. M'ha costat de veure i no seré l'únic! Més amunt, toca superar un desplomet, però amb bon canto. Via llarga i guapa, com totes les que farem avui!


Escalfant a la primera del dia. Serà quan més sol tinguem!

A continuació ens posem a Ai,ai, ai (V+) a l'esquerra del díedre. Aquesta és una via atlètica, alpina, amb un tram de díedre on has de pujar sense veure la següent xapa i trobar-la a la dreta, passada l'aresta. El pas de creuar l'aresta és més espectacular que difícil, però no és evident. I després ve un tram on s'ha d'escalar, amb alejillo inclòs per arribar a la reunió en terreny més senzill. No m'ha semblat gaire senzilla!




En Pep, fent amb solvència Ai, ai, ai.

Després fem la que dóna nom al sector, Lo Panellet (6a+), a la seva esquerra. Algun tram de finura, un ressaltillo vertical on es pot anar per la dreta i per l'esquerra de la xapa i continuar un xic per l'esquerra, en terreny més senzill. Un passet en un ressalt per arribar a l'aresta i entrar al díedre que ens mena a la reunió. 



A Lo Panellet.

Poso cintes a Ui, ui, ui (6b) a l'esquerra de l'anterior. La part de baix és guapa i d'anar fent. El tomàquet està al mur compacte al darrer terç de la via, fins i tot lleugerament desplomat. Aquí s'han d'anar pujant peus aprofitant preses laterals, així, en díedre tot i ser una placa! Es pilla algun canto bo i toca el crux de la via: esquerra a una regleta i creure-s'ho. Es va pillant alguna cosa més bona i, finalment, surts de les dificultats. Un pas durillo i la resta, agradable de fer.


Al mur del 6b.

Baixant em miro una via nova que no surt a la ressenya. Jo l'he marcat amb A. Per aquí hi volta el seu equipador i ens diu que era un 7a. Després vindrà algú altre i parlarà de 6c o 6c+. Jo me la miro baixant i després li faig un pegue en top-rope, que surt després d'haver vist els passos a la baixada.

Mentrestant, el Pep farà un top-rope a Ouiea (6a), que és la tercera via que va a parar a la mateixa reunió.


En Pep, a Ouiea.

Quan em toca a mi, li faig un pegue a la A des de baix i l'encadeno! La part dura també és al mur final. La cosa va de laterals, alguna de xica i molt tallant, per abastar una llastra de primera falange que es treballa amb mà esquerra tibant en lateral. Una pujada de peus en bavaresa des de la mateixa llastra permet pillar un dau bo per l'esquerra al final de la fissureta. Bon canto per xapar. Aleshores l'altre moviment dur: creuar mà esquerra a una aresta/llastra merdosa que es tiba en lateral i pillar una llastreta bona per la dreta. Controlar peus i ja ets fora de les dificultats. Avui que no pensava tibar-li gaire, m'he emportat un bon regal. Opino que deu estar entre 6c i 6c+. Bona!



Engalomant la dura del sectoret! Un bon regal per al nou any.

I així, després de 6 pegues de 30 metres en molt bona roca, donem per amortitzada la sortida! L'equipador del Retaule ens comenta que més a la dreta i tot del Carquinyoli hi està obrint algunes vies d'esportiva. A ell li hem d'agrair un munt de vies per aquí i uns peus de via esplèndidament arranjats. Moltes gràcies per la bona feina feta. Tocarà fer una visita a aquestes novetats! 

Les ressenyes del Retaule, Panellet i Carquinyoli, aquí:




diumenge, 27 de juny del 2021

Pala del Coll. Rosa d'Abril i Héroes del Silencio

Avui amb en Pep havíem quedat per anar cap a la Pala del Coll. Feia temps que ell em recomanava la Héroes del Silencio, que ja l'ha fet dos cops. Ell també tenia ganes de fer la Rosa d'Abril així que hem pensat que potser podríem matar dos ocells d'un tret.

Avui hem arribat en cotxe fins a Coll de Porta. Tot i això, no és gaire recomanable perquè hi ha un tram on s'ha d'anar amb molta cura a no ser que portis un 4x4. En tot cas, ha anat bé per tenir el cotxe a la vora i poder repostar entre via i via!

La guia de la zona indicava que la Héroes tenia ombra fins les 14:00 i que era una bona opció per un matí d'estiu. Certament, quan hi hem passat pel peu estava ben bé a l'ombra. Hem decidit començar per la Rosa d'Abril i no ens hem rostit gens. Feia un aire fresquet i tot perfecte.

El primer llarg comença resseguint una fissureta. Es veu un clau força amunt. Jo he posat un bon tascó en un ressaltillo del principi. Després es pilla el clau i van havent-hi coses. Alguns spits, algun clau... En un lloc llaço un pont de roca. Després d'un spit hi ha un pas estrany, on s'ha d'anar a l'esquerra. Després et quedes en un diedret i cal posar un friend per protegir un passet fins a sota el sostre on, des d'una bústia boníssima, es xapa un spit que protegeix el pas del sostre. Per fer-lo s'ha de tibar en bavaresa i tirar amunt. Com per art de màgia, la via et porta una mica a la dreta i allà precisament hi ha un pitó. Una mica més de flanqueig i acabar de pujar a la reunió en terreny senzill. Reunió d'un spit i un pitó que he reforçat amb un tascó a la dreta. Tot i això, pitó i tascó estan en un bloc... Llarg molt guapo (6a)

A punt d'encarar el tram difícil del primer llarg.


En Pep, vist des de la R.


Apretant-li a la bavaresa...

En Pep s'encarrega del segon llarg i s'emporta tota la metralla amunt. Posa un tascó i una colla de friends perquè sols hi ha un pitó força amunt. No és una tirada senzilla encara que la ressenya original digui IV/IV+. Si pensem en V/V+ no anirem gaire desencaminats: s'han de fer alguns moviments estranys, en part per no xafar terra i vegetació en algun punt.


Al segon llarg s'ha de posar de tot...

La tercera tirada és força més difícil, també que la primera. Comencem per l'esquerra de la reunió, en roca un xic dubtosa. Un tascó protegeix una superació per posar-se sobre un esperonet. Des d'aquí encara s'ha de fer un passet estrany per arribar a xapar. Un Camalot del 0.5 a l'alçada de la cuixa ajuda a protegir el moviment. Un cop xapat, toca treballar de valent. Hi ha piades que diuen que no hi han vist color, altres parlen de A1+. La ressenya original diu V/V+... sense comentaris. Toca encarar el desplomet per uns plans a la paret de la dreta. Pujar peu dret en una regleta i després més amunt. Mà esquerra en hombro per la fissura dolenta i pillar plans fins xapar agònicament. Per mi un bon 6b, ben concentrat, i amb la xapa força avall pel meu gust. Després el terreny rostolleja i cal posar-hi coses per no prendre mal. I a la part final, una bona placa de franges, protegida per un spit que no he vist: pensava que la via acabaria rostollejant i, de fet, havia posat un friend just a sota l'spit. Placa final molt guapa i gens difícil. Poso algun alien abans d'arribar a l'alzina cimera.


Aquí comença el tomàquet...


Si s'ha de riure, es riu i punt!

Des d'aquí pleguem trastos, baixem al cotxe i ens preparem per la Héroes del Silencio on el sol ja comença a tocar-hi. Quan arribem a peu de via encara estem a l'ombra però ens tocarà aguantar solano. 

Comença en Pep, que en té bons records de la darrera vegada però troba un pas que se li resisteix força. Decideix baixar i m'hi poso jo. Realment aquest primer llarg és prou intens! Al principi, sobre llastres i anar buscant la millor postureta. Després la roca es torna super-compacta i toca anar a buscar alguna gota d'aigua, llastres d'aigua, algun tac minúscul rabiós... i controlar peus! Hi ha un tram força dur i aviat toca anar cap a l'esquerra, a buscar la reunió.


En Pep, al seu intent...



... i aquí vist des de la R1.

El segon llarg es veu espectacular des de la R1. Toca sortir en diagonal cap a l'esquerra, a la busca d'una xapa visible. Abans, però, hi trobarem un pitó, cosa que s'agraeix. Si no, hauria toca posar alguna cosa. Superar la primera xapa té la seva complicació. No es veu la següent assegurança fins que treus una mica el cap per sobre del ressaltillo. Canto rodó on costa de moure's. Però buscant, es van trobant coses que permeten anar fent. Poc a poc em planto sota el ressalt final, on s'ha de donar la talla, també. Un primer moviment fins una llastra enganxada. D'aquí, un bidit d'esquerra i aprofitar un forat a la fissura per pujar els dos peus sobre la llastra anterior. Alguna presa a la dreta ajuda a xapar i d'aquí t'has de moure cap a l'esquerra, a buscar la R2 amb un moviment delicat.



Espectacular segona tirada. Les cordes marquen el desplom...

La tercera tirada surt per l'esquerra, amb un passet per posar-te a sobre del primer bony. Després, anar fent. Tram ben assegurat on es troben pitons i xapes. Després es va cap a la dreta. Just abans de superar un ressaltillo on anava posar un alien hi ha un pitó que no havia vist abans. S'entra a una placa vertical, però amb prou bon canto i ben assegurada. A la part de dalt, toca anar a buscar la reunió a l'esquerra.


Entrant a la R3. Un llarg més suau.

La darrera tirada (la quarta) és molt guapa també. Al principi són llastretes d'anar fent, però aviat es posa vertical, amb cantets xics en forma de llastres, algunes laterals. Aquí s'ha d'apretar força però aviat es tranquil·litza una mica. Després d'una excursioneta senzilla hi ha un nou ressalt on s'ha d'apretar de valent, anant de dreta a esquerra, a buscar les assegurances que van en aquesta direcció. Uns passets més, sense complicació, i tornem a ser al cim.

Acabant el darrer llarg. Molt guapo, i de tibar-li amb posturilles! 


Acabant la via.
 

En Pep ha patit força a la Héroes del Silencio. Ho ha donat tot al darrer llarg de la Rosa d'Abril i aquí s'ha hagut de penjar molt perquè estava petat. Així que jo he tingut la sort de poder-la fer de primer i l'he gaudit a tope. És una via molt guapa i ben equipada. Crec que no hem posat res, tot i que portava el parchís d'aliens per si de cas. S'ha d'apretar força tant a la primera, com a la segona, com a la darrera tirada. Segons la guia, el primer llarg és 6a, el segon 6b, el tercer V+ i després V i el darrer 6a+. Hi ha qui opina que el primer i el segon són 6a+. Per mi, el segon és el més difícil, seguit del quart i seguit del primer. El tercer és força més tranquil que aquests.

Pel que fa a la Rosa d'Abril, la via és molt guapa. Això sí, la ressenya original és una broma. No em sé imaginar amb quin objectiu (s'accepten suggeriments). A la guia està una mica corregida, però segons la meva opinió segueix molt allunyada de la realitat, fins i tot tenint en compte la graduació local. Prescindint d'això és una via molt recomanable, i sembla que es deu fer força! De material hem portat parchís d'aliens, camalots del 0.5 al 3 i tascons. Hem posat una mica de tot.

Pel que fa a la logística d'avui, ha anat prou bé excepte que hem pillat sol de ple a la Héroes. Hi entra a les 13:00 en horari d'estiu! Per sort, no ha fet un dia de calor excessiva i hem escalat prou bé, això sí, amb el clatell socarrimat! A primera hora, però, totes dues vies tenen ombreta.

 

dissabte, 5 de gener del 2019

Montroig - Montalegre


Avui, primera sortida de l'any, li he proposat al Jordi d'anar cap al Montroig, confiant que la boira quedaria per sota i es podria escalar a la Pala Alta. El trajecte en cotxe el fem sota la boira, ben per sota de 0ºC i, fins i tot, tenim un petit ensurt amb un parell d'anades laterals del cotxe passant per els bonys de sobre un pont, voltant Balaguer. Arribem al revolt on s'aparca i aquí sí, estem per sobre la boira, però només uns metres. Hi trobem una parella que ahir també van estar aquí i comenten que la boira puja i baixa... Total que decidim anar més amunt, fins a l'ermita. Ho encertarem de ple, perquè allà ens tocarà el sol... també justet justet!

Quan arribem estem sols però això canviarà ràpidament. Si l'altra vegada vam començar per la dreta, avui ho fem per l'esquerra. Em poso a la Via de l'Òliba (6a), la de més a l'esquerra. Unes tibades només començar i algun passet més amunt, però es deixa anar fent. Molts metres de bona via.

 En Jordi, a la primera del dia.

A continuació, em poso a la Biodecodificació (6a+), a la seva dreta. Aquesta és força atlètica, amb una zona on sembla que tot ha de costar molt i no ho fa tant, perquè apareix bon canto tot i que no ho sembla. També es pot reposar prou bé abans del desplomet que s'intueix complicat, però que també té molt bon canto. Més curta que l'anterior però molt guapa també.

 Atacant el desplomet. Per sort, hi ha bon canto.

Segueixo per la de la seva dreta, la Via de l'Anna (6a). Uns que volten per allà comenten que si és V+ i us puc assegurar que m'ha semblat un bon 6a! Hi ha finura de la fina al principi i uns alejillos després que li donen el seu puntet. Quan s'agafa el díedre la cosa ja es torna força més senzilla. Molt guapa també.

  La Via de l'Anna és més fina del que sembla...

Mentrestant la zona del Retaule on estem s'ha farcit de gent, alguns del quals van en plan clàssic fent llargs a la Rampes Divertides (V). Aquesta creua bastantes vies d'esportiva i tinc algun dubte sobre què fer. Finalment, em poso a la Marmix-Daividson (6b), saltant-ne una en la progressió lògica perquè està ocupada per la parella que ens havíem trobat al revolt. Vaig fent i m'espero a que pugui creuar la diagonal. Hi ha un passet dur per sortir de la diagonal, en un ressalt curiós on s'ha de tibar força. I torna a haver-hi unes tibades a la part final, on m'ho remiro bastant abans de decidir-me a fer el pas. Però surt a vista sense contratemps, com les altres. 

 I la boira ens ha respectat, però ens ha xafat els talons!

En Jordi decideix que aquesta ja no la farà. Per tant, pleguem trastos, ens acomiadem de la multitud que queda a aquest sectoret i enfilem cap a casa, a temps per dinar. Han estat quatre vies llargues i bones -més activitat que si haguéssim fet el pla A, que queda aparcat per una altra ocasió.

diumenge, 22 d’abril del 2018

Pala Alta: Brothers Ruiz i del Lluís


Avui he tornar a sortir amb en Xevi, amb qui feia una bona colla de dies que no sortíem. Té ganes de fer via, però suau així que li proposo anar a la Pala Alta, a fer la Brothers Ruiz i, si tenim temps, la del Lluís.

En Xevi comença el primer llarg de la Brothers. Té uns primers metres on has de mirar-t'ho (V), amb algun pas ben vertical, tot i que sempre amb força bona presa i una més que bona protecció de xapes. Després la via flanqueja cap a l'esquerra i acaba d'arribar a la reunió per un diedret incipient. El recorregut fa força ziga-zagues i val la pena gestionar bé la corda.

En Xevi, al primer llarg.

El segon llarg té un inici rabioset per sortir de la reunió. Després tenim una placa excel·lent, amb roca adherent i preses petites però franques de peu i alguns passos d'adherència de peus. Es va a buscar un esperonet/fissura i aquí torna a haver-hi algun pas més delicat, però sempre amb prou bona presa. Al darrer tram, la via flanqueja fortament a la dreta, i s'entra a la reunió gairebé de baixada.

Placa d'entrada a la R2.

La tercera tirada va per una placa suau però excel·lent. Metres i metres de bona roca, que només baixa lleugerament de qualitat quan s'acosta al dau a sobre del qual farem reunió en unes anelles. Tot el llarg va en marcada diagonal a la dreta. Pensàvem que aquí hi hauria menys assegurances, però en Xevi ha escurat completament l'arsenal de cintes que s'havia endut!

El tercer llarg, en llarga diagonal a la dreta.

El darrer llarg és la cirereta del pastís. Començament més que vertical però amb bona presa fins posar-se damunt del desplomet. Després segueix per la fissura amb bon canto i finalment ataca descaradament el mur de franges vilanovines que ens porta al cim. Aquí hi ha algun moviment on s'ha de tibar més, especialment per anar cap a la dreta i fer els darrers metres de la via. Des de la reunió hi ha bones vistes al darrer llarg!

 Darrera tirada i darrera apretada! Llarg estrella!

Anem caminant cap al Coll de Porta i retornem a peu de paret, aquesta vegada a fer la del Lluís, però entrant per la Temps de Neu, com fan molts. El primer llarg de la Temps de Neu és mantingut, amb bon canto excepte un passet més finet on has de mirar-t'ho una miqueta. Més amunt, el terreny es suavitza i acaba amb una rampa fins la R1.

La segona tirada, a càrrec d'en Xevi, va a buscar un diedret a mà esquerra. Val la pena posar alguna coseta perquè hi ha unes bones excursions, si no.

 La segona tirada de la del Lluís.

Faig el tercer anant a buscar una xapa cap a  l'esquerra. Abans es pot posar un bon alien i després està tot on toca. Fem reunió uns metres a l'esquerra de la darrera de la Brothers Ruiz, segons el color de les xapes.

El darrer llarg també té un començament lleugerament desplomat. Cal anar pujant peus poc a poc i aviat s'agafa bon canto. De xapes, però, n'hi ha poquetes i cal anar buscant per posar-hi alguna coseta perquè si no et jugues alguna galeta, malgrat que alguna ressenya suggereix portar només cintes: "via equipada", diu (3 xapes, 30 metres). Si no recordo malament, la darrera xapa està estranyament baixa i hi ha una apretadeta des d'allà fins al cim. La reunió, en un parabolt ja en zona plana al cim.

 Arribant al cim de la del Lluís.

La ressenya, del bar de Sant Llorenç, útil (només) per situar les vies:

El resum, dues vies ben xules. La primera equipada en excés, però preciosa. A la segona penso que és imprescindible portar alguna cosa. Jo portava un joc d'aliens i de tascons i he anat fent. Preciosa també.

Ha estat un matí ben aprofitat i que ens ha permès dinar a casa... tard, però dinar a casa :)

dissabte, 14 d’abril del 2018

Montroig, Ermita de Montalegre


Avui no estava clar si es podria escalar, però el fanatisme ens ha portat a intentar-ho. Ens hem acostat a Camarasa cap a Sant Llorenç de Montgai, però les parets estaven regalimant un xic massa. A més, la previsió no pintava massa bé. Total que hem enfilat cap a l'Ermita de Montalegre a dalt el Montroig, on s'han equipat unes quantes vies amb bona pinta.

Aparquem el cotxe a l'ermita i localitzem el corriol que porta al peu del sector del Retaule. Al peu de la paret fem una ullada per veure com pinta la cosa... Sembla que en podrem fer algunes sense patir massa per la mullena. Així que comencem per la dreta, amb la via Passerells (V+/6a). Comença facileta fins una primera reunió i després es redreça. A la part de dalt ataca un mur vertical amb algun desplomet per donar-li alegria. Cal anar mirant una mica però surt sense complicacions.

A la primera del dia, Passerells. Comencen les dificultats.

A continuació fem la de la seva esquerra, Balanç Polar (6a). Comença suau, com l'altra i aviat trobem alguns passets de finura passant per la placa a l'esquerra d'un diedret. Més amunt un muret amb un xic de desplom, on cal anar encertant els cantos bons, que hi són. Aquí hi havia una mica d'aigua a la zona desplomada, que complica un xic més la cosa. Bona!

A Balanç Polar. El mur es supera un xic per la dreta.

Després ens posem a El Retaule (6a) que comparteix reunió amb l'anterior. Té un estil similar, amb entrada suau, placa amb passos de finura i zona de desplomet on cal tibar-li. Penso que és més dura que Balanç Polar i no només perquè també hi trobo aigua. Calen algunes tibades amb decisió, especialment al segon desplomet on cal fer una remada d'un bon bidit, però bidit al cap i la fi. Moviments molt i molt guapos. Molt recomanable. Fent aquesta via ens hem creuat amb el col·leccionista de vies que estava fent Rampes Divertides amb un company, en versió via llarga. A la seva R1 la Rampes continua en diagonal esquerra mentre que el Retaule ataca el mur de sobre sense contemplacions.

Aquí hem creuat la Rampes i en Jordi està a la placa pre-mur final.

Un parell de bones tibades són necessàries per sortir d'El Retaule.

Després d'aquesta proposo de continuar per la de la seva esquerra, Montalegre (6b). Segurament és de les antigues del lloc perquè les xapes, tot i que són bons parabolts, no es veuen tan noves com les altres que hem anat trobant fins ara. Aquí hi ha una mica més de feina al mur final. Abans d'arribar-hi tenim escalada agraïda fins la diagonal i un ressaltillo per entrar a un mur on trobem passets de finura. Per arribar al mur final aquí hi ha un pas finet fins arribar a la lleixa horitzontal on comença el desplom. Aquí també hi ha mullena, però es pot anar trampejant. Aquí ja s'ha de tibar de valent, amb algun lateral o invertit fins xapar la darrera. D'entrada no sabia per on calia continuar i he estat mirant un xic a la dreta i esquerra. Com que desploma força reposo per veure la sortida que no és evident. Una vegada trobada, baixo una miqueta per fer tot el moviment i aconsegueixo sortir-ne prou bé: des del lateral que serveix per xapar, pujar peus i remar fins una presa plana d'esquerres un xic sortida, pràcticament a la vertical. Després pillar alguna cosa per la dreta i creuar-la per pillar bon canto. Després moure peus i es pot sortir bé fins a la reunió.


A Montalegre.

Poc abans de posar-me a Montalegre s'ha posat a ploure lleugerament, però prou per remullar una mica (més) la roca. Després ha parat i hem pensat que aguantaria, però quan el company baixa i va posant les cintes a la veïna La Somereta (6a+) torna a remullar una mica. Entre això i que La Somereta creua més trams amb mullena, decideixo fer-la ràpidament en top-rope -el company ni la farà. A diferència de les altres, aquí la primera part també s'ha d'escalar. El ressalt per sortir de la diagonal està moll i em toca fer filigranes cap a la dreta. Després placa xula amb presa raonable. I al mur final, aigua tant de mans com de peus. Però com que el canto hi és vaig fent fins la reunió, comuna amb l'anterior.

Amb això que hem recollit trastos i ens hem donat per satisfets. Malgrat el dia, han caigut 5 vies que fan un total de 175 metres de bona escalada! A totes elles la corda de 70 arriba sobrant-ne un metre. Escalar aquí amb roca seca i amb el sol a l'esquena ha de ser una delícia! Ho deixarem per un altre dia... L'escalada és agraïda, amb bona roca (tot i que el company ha arrencat un pedrot) però a vista no sempre és evident per on has d'anar, com m'ha passat a Montalegre, que ha sortit però no encadenada. Coneixent les vies ha de ser pur plaer! Les ressenyes, aquí:


dissabte, 25 de febrer del 2017

Montroig: Díedre Blanqueta


Avui amb en Ramon hem tornat a la Pala Alta, a Montroig. Com que feia dies que el company no sortia hem decidit anar a fer-ne una de no excessivament exigent i hem enfilat cap al Díedre Blanqueta.

El peu de via es localitza fàcilment, com a mínim en línies generals. Després, cal cercar una mica però aviat hem vist una xapa seguin una línia fissurada, que és per un va la via. Començo doncs, per terreny suavet i, aprofitant que porto un camalot gris, el poso abans d'arribar a la xapa. Així l'haurà de portar el company i no jo... Es troben dues xapes i després cal anar cap a la placa de la dreta i no anar a cercar un pitó a l'esquerra, en la línia de la fissura. Un xic més amunt caldria anar a la dreta a cercar la R directament. Jo no ho he fet i m'he entestat a superar el desplomet, protegit per un tascó fins trobar un pitó. Aquí he vist que l'havia liat i he flanquejat a la dreta en lleuger descens fins la bona repisa de la R1.

Al primer llarg, al segon parabolt.

El segon llarg ens porta cap on veníem, a buscar algunes xapes i anar després cap a la dreta. He posat un camalot groc en un forat perquè hi ha un munt de metres senzills fins les següents dues xapes. Aquestes protegeixen un ressaltillo vertical que li dóna interès als darrers metres abans d'arribar a la R2.


 Entrant a la R2.


El tercer llarg va a buscar el díedre i no cap a una xapa que queda a sobre, en lleugera diagonal a l'esquerra. Al díedre es veu un pont de roca des de la R2 i després en trobem un altre. Un friend petit (crec) que protegeix uns passets  per la dreta i una colla de metres suaus, on he posat un tascó que ha costat de treure. D'aquí una altra colla de metres tranquils fins la primera xapa que marca l'inici de les dificultats. Aquí hi ha alguns passets atlètics, especialment per sortir de la segona xapa. Suposo que es pot fer en bavaresa, però la paret de l'esquerra és molt llisa i he preferit no tibar tant i anar fent de cara a la fissura, buscant la manera d'empotrar peus i buscant per les mans. Amb algunes contorsions he sortit de manera que el darrer pitó em feia més nosa que servei i no l'he agafat. La R3 queda en diagonal a la dreta.

A punt d'atacar el tomàquet del tercer llarg.

Aquí s'ha hagut de treballar! Entrada a la R3.


La quarta tirada és curteta i l'he empalmada amb la darrera. La quarta comença suavet pel díedre on he tornat a deixar al camalot gris perquè hi quedava bé i per alleugerir. Després es redreça una mica i trobem alguna assegurança seguint el díedre. Al final aquest s'obre una mica i convida a sortir-ne per la dreta, amb no massa bon canto.

 Arribant al que podria ser la R4, des de la reunió cimera.

He dubtat si fer reunió aquí, però finalment he decidit continuar amunt. El darrer llarg és força exigent al principi. Una placa compacta a l'esquerra amb un fissura diagonal permet anar guanyant alçada amb l'ajut de la fissura del díedre.  Després de la primera xapa queda un pas un xic més dur, on cal buscar bé un posar els peus a la placa de l'esquerra. Més amunt la cosa es tranquil·litza. El llarg està pràcticament equipat i diria que només he llaçat una savina i posat un tascó abans d'entrar a la reunió cimera, on seiem còmodament amb els peus penjat al buit.

 Arribant dalt. Fotos còmodament des del balcó.

Hem arribat els primers a la paret. Els següents en arribar també s'han posat al Blanqueta -està clar que és més que popular. Després hem vist una cordada a la paret de l'esquerra (que encara no sé ni com es diu) i una parella arribava a fer una via de tarda. Avui la temperatura de l'aire era fresca, però el sol apretava de valent. Màniga curta per escalar i forro prim a les reunions i un buf a dalt de tot per culpa del ventet glaçat. D'aquí dos dies, si això segueix així, ja no s'hi podrà escalar aquí per massa calor!

Hem dubtat mig segon si fer-ne alguna altra, però el Ramon està ben servit, així que decidim unànimement deixar-ho aquí i arribar a casa a dinar! Esperem poder tornar-hi abans el sol no apreti massa i aleshores potser farem cas a alguna de les recomanacions que ens van fer l'altre dia!

Avui portava un munt de material, en previsió del que pogués ser... Diria que val la pena portar un joc de tascons i alguns friends i poca cosa més. La via està força equipada i només es posa alguna cosa aquí i allà. La via no és extrema però no és tan senzilla com podria semblar mirant la ressenya. Fissures i díedres atlètics són un contrast a l'escalada plaquera d'anar fent.

dissabte, 21 de gener del 2017

Montroig: Mariola Motors


Avui semblava que només es podria escalar a les terres de ponent, així que amb en Ramon hem enfilat cap a Montroig, on no havíem escalat mai. Des del Bages, el millor és anar per C25 a Tàrrega, voltar Balaguer per Castelló de Farfanya i enllaçar amb la C12 que portaria a Àger. Travessem el Monestir fins a Vilanova de la Sal i seguim les indicacions, per exemple, de l'Escalatroncs.

Arribem a l'hora que deu ser la típica, perquè en pocs minuts han anat arribant cotxes. Nosaltres hem aparcat al primer lloc i hem estat xerrant amb una altra cordada. Dubtàvem entre fer el Díedre Blanqueta o la Mariola Motors, però al final ens hem decantat per aquesta darrera. Hem seguit la pista fins identificar el recorregut de la via i hem seguit un corriol que ens ha portat al peu. Hem dubtat si la via començava per la placa o per un esperonet, però finalment hem decidit seguir l'esperó i sembla que és l'opció correcte. (Rectifico: segurament hem anat per la Miqueluchi)

Així, el primer llarg comença resseguint l'esperó. No hi hem trobat res, tot i que algú parla d'un pont de roca. Es posen friends i/o tascons al gust. Més amunt hi ha un ressalt on s'ha de tibar una mica. Aquí he posat un camalot del 4 i més amunt algun de més xic. Després l'escalada s'arrampa i la roca empitjora fins la R1, però no hi ha complicacions.

Primer llarg, net però fàcil de protegir.

El segon llarg segueix el díedre evident. Comença per una rampeta sobada i aviat trobem un passet de decisió que queda protegit per un friend petit (rock empire blanc) a caldo. Ens posem a sota el sostre i aquí un altre friend petitó a la fissura per protegit la tibada que ens posa en matèria. He anat posant friends i algun tascó i he llaçat un bec de roca. Tot això amb un certa comoditat, sense massa tensions :) Des de la reunió es veu una baga blanca en un pont de roca encastat que s'agraeix que estigui posada. Es continua un xic més recte amunt però aviat cal anar cap a la dreta per una placa amb formacions on hem trobat un altre pont de roca llaçat. D'aquí a una savina on es pot fer la reunió, però jo he continuat fins la següent savina, enllaçant dos llargs. Per aquí trobarem cagades d'ocell arreu (la blancor no enganya). El flanqueig és senzill i es pot protegir raonablement bé. Per aquí he posat tres friends (com a mínim un d'ells un alien). Al cotxe he deixat els tricams perquè ja portava un bon farcell de trastos i segurament haguessin quedat millor que els friends aquí.

El tram del díedre és un tros molt guapo. Està lleugerament sobat en algun punt, el que obliga a tibar més del que devia caler a les primeres repeticions, però és el que passa amb roques toves... Et posa a prova psicològicament perquè t'has de refiar completament dels teus trastos i mai no saps si estaràs prou ben posat per emplaçar correctament la següent peça, però aquest ja era el tracte -i la gràcia.

Al segon llarg. Es deixa amanir bé amb friends i tascons 
que es poden posar des de llocs raonablement còmodes.

El tercer llarg continua en flanqueig, a trams lleugerament descendent. He posat un parell de friends petits abans de trobar els dos claus que hi ha al llarg. Després un micro per protegir el pèndol del segon i he anat a buscar els dos parabolts d'alguna de les altres vies que acompanyen fins la reunió. Aquests darrers metres ja són en roca gris i no vermellosa

El nostre tercer llarg. Segueix el flanqueig.
 
El darrer llarg comença anant a buscar un spit i d'aquí cap a l'esquerra a buscar la fissura. Compte que hi ha una línia de xapes que va a la dreta que no hem de seguir! Jo he llaçat una savina abans d'atacar el desplomet. Abans de posar-t'hi de ple entra un friend petit a caldo i després de fer algun pas i trobar unes bones gandes, he pogut posar-ne un altre igualment bo -però aquí tibant fort, perquè desploma. Uns passos de decisió per posar-se a sobre i una altra peça protegeix la sortida a la placa de la dreta, on he posat un altre friend. Uns metres més amunt es veu una xapa a la dreta i un parabolt a l'esquerra que és el que s'ha de seguir. A partir d'aquí, una placa de franges on ha entrat un alien i un tascó a caldo abans del sostret que es passa per l'esquerra. Un altre bon friend (camalot #2) en una franja horitzontal protegeix el restabliment i d'aquí uns metres fàcils fins al cim, on he muntat la reunió en un merlet i un parell de tascons.

 El darrer llarg. Fins aquí cal tibar-li i posar trastos... i deixa ben satisfet!
A partir d'aquí toca gaudir fins al cim. 

La via ens ha agradat molt. El traçat és 100% lògic i permet gaudir d'una bona colla de metres d'escalada. Jo portava un joc de tascons, el parchís d'aliens, un joc de friends petits (rock empire 1-4) més C0.5 i C0.75 i el C2, C3 i C4. Ara mateix no recordo què seria prescindible, però cadascú posa unes coses diferents. Recordo que he posat alguns tascons esplèndids i que el C4 ha fet feina en un parell de llocs. Algun alien en franja o forat hagués estat millor servit amb tricams.

Ara tocarà anar pensant en la propera. Als voltants nostre hi havia gent fent la del Lluís i la Brothers Ruiz, que semblen populars. També hem vist algú al Blanqueta... Ja rumiarem!