diumenge, 24 de novembre del 2019

Amfiteatre


Avui ha estat la meva primera visita a l'Amfiteatre i m'hi han portat l'Ernest i el Josep. Aproximem des de l'esplanada de baix, remuntant per un corriol que empalma, després de pujar una estona, amb la pista on també podíem haver aparcat. Quan l'espai s'obre, hi ha un corriolet a mà dreta que ens porta a les parets en poca estona. Aquest camí també serviria per arribar a l'Arcada, en comptes d'haver de pujar amb el cotxe fins la zona de pícnic.

L'Ernest es posa a escalfar a Petits Somriures, però veient el que li costa, decideixo començar més suau, amb La Padrina (6a). Via xula, amb alguns passets interessants a la part de dalt. En Josep també opta per començar per aquí...

A La Padrina, la primera del dia.

Després ja em decideixo per Petits Somriures (6b). Aquí hi ha uns passets més delicats al voltant d'una llastra invertida, per superar un ressalt més llis i per anar després un xic cap a l'esquerra. Surt prou bé a vista.


A Petits Somriures, a la zona complicada...

Com que l'Ernest ha posat cintes a Tao (6b) també ens hi posem. Aquí hi ha uns passets ben curiosos d'adherència per arribar a sota una panxeta on ja s'endevina que hi haurà tomàquet. Després, toca apretar força, des d'un bon forat per a la dreta. Jo he fet un pas ben llarg a agafar una aresta roma per la dreta, fins pillar un bon canto que ha aguantat fins i tot una relliscada de peus. Ha calgut apretar però ha sortit a vista també.



Alguns moments de Tao.

L'Ernest s'ha barallat un parell de vegades amb Inuit (6c) i aprofito per fer-li un tast en top-rope. El començament és molt bloquero! Exageradament bloquero, diríem... Cal anar de gota d'aigua (en singular) a gota d'aigua fins que es pot respirar una mica. Després, una zona més suau fins un desplomet suau (amb aleje inhumà inclòs -si la fas de baix) on cal encertar un bon forat i tibar com un berraco. I per acabar, una placa prou exigent per acabar entrant a la reunió des de la dreta. M'he petat molt als primer metres, exigents de debò. La roca és bona, però s'ha de tibar de cosa petita, bastant inhumanament. M'ha semblat molt dura!


A Inuit no hi regalen res!


En Josep ha fet més o menys el mateix que jo i a la darrera via ha optat per no fer-la perquè avui hi ha qui vol ser d'hora a casa. Així que enfilem el camí de tornada! 

Queda alguna cosa més per fer, factible vull dir. Però no massa... Una altra visita caurà segur, però a partir d'aquí la cosa s'embolica i molt!

 

diumenge, 17 de novembre del 2019

Roc Negre


Avui he sortit amb el Xevi i ens n'hem anat a sobre Berga, al Roc Negre. Ja hi he estat un parell de vegades, però encara queda feina per fer... Avui n'hem fet força, jeje.

Aparquem i estem a 0ºC, és a dir, ni fred ni calor... Enfilem el camí que segueix el rec i anem pujant... i pujant... i pujant fins que decideixo que ens hem passat el trencall! Baixem i sí, un bon tros més avall es veu el corriolet, amb fita inclosa, que marca l'inici del caminet que ens mena fins a peu de via.

Comencem per l'esquerra, on hi ha algun quintu que hauria de servir per escalfar sense que el Xevi es rebufi massa d'entrada, així que proposo fer la Adrià (V). El començament és molt més que aquest grau, fins i tot tenint en compte que fa fred, que t'has d'acostumar al tipus de roca... Però al principi cal mirar-s'ho bastantet! Després és anar fent, fins la reunió. Quan arribo a terra, torno a tirar amunt en top-rope per la Clàudia (V), així escal(f)em una mica més... Aquesta és més suau, però a canvi té una mica de vegetació.

Començant el dia a Adrià, més exigent del que sembla.

Després hem anat a Mammut Mut (V+), que jo ja havia fet la primera vegada que havia vingut. És molt guapa, amb uns passos atlètics per superar el desplom: la clau és anar a buscar una pedra lateral bona. Després del desplomet, una placa disfrutona i, més amunt, una aresta molt disfrutona. Una via molt guapa!

A Mammut Mut.

Baixant poso cintes a la Tectònica de Placa (6b) que va just a l'esquerra. La via és d'anar fent fins la penúltima xapa. Aquí toca esforçar-se bastant per xapar la darrera. Jo he tibat d'unes gotes d'aigua, pujar peus, estirar mà esquerra fins pillar una gota d'aigua d'esquerra xica però bona, pujar peus i xapar amb relativa comoditat. Després torna a haver-hi un pas tens. Jo l'he resolt creuant mà dreta a una bustieta roma, movent peus en adherència l'esquerra, puja peus i remar fins l'aresta que puja en diagonal cap a la dreta fins la reunió. Encadenada, però apretant molt fort! El pas és concentradíssim a la darrera xapa, la resta és un passeig!

Començant el tomàquet de Tectònica de Placa.

Una tònica similar té la de l'esquerra de l'anterior, Escuela de Calor (6b). Aquí també és anar fent fins la placa final. Jo ho he resolt tibant amb l'esquerra d'una llastra bona, amb la mà dreta en alguna cosa roma, pujar peu dret a una franja minúscula i pujar el peu esquerre en adherència. Aquí he trobat una rugositat que, pinçant amb el polze dret, m'ha donat aire per fer un passet més per pillar algun rom suficient per xapar. La sortida d'aquí és un xic més suau. També ha sortit a vista, però apretant molt. Aquí el Xevi ha trobat una variant un xic més per l'esquerra, sense apartar-se molt de la línia recta... Anant recte cal apretar fort! Per sort, la roca és boníssima (i els moviments que surten, super-estètics!)

La part de baix de Escuela de Calor és guapa i d'anar fent.

Després hem fet la Bataclán (6b), a la dreta de Mammut. Al principi hi ha uns passos d'adherència curiosos, amb roms de mans, d'aquells de posar-s'hi bé i aguantar la respiració. Després ve un tram suavet, quan se superar el tram vertical però amb bon canto. A partir d'aquí, la via entre en un diedret poc marcat, on hi ha alguns passos de levitació més que interessants. La roca sembla crostosa en algun punt, però allà on es posen les mans i els peus és prou bona. Un empotrament de dits a la fissura i unes apretades aiaiai sobre roms ben exigents porten a un tram un xic més suau. Després una altra zona d'adherència i un final que sembla un xic trencat on he obviat algun canto sospitós. La reunió queda un xic a la dreta, compartida amb Orgasmicòsmica.


A la (única) zona de canto de Bataclán.

En Xevi ha aturat l'actividad després de Bataclán i jo acabo la sessió a Orgasmicòsmica (6b+) on he posat cintes baixant. Té el començament igual que Bataclán i després se'n va a la dreta. Una vegada xapat el primer parabolt propi, he desgrimpat per treure la cinta anterior per evitar el ròssec. En un primer moment es puja en bavaresa sobre bons cantos. Després es passa a la dreta, cap a la placa. Més amunt hi ha alguns passos d'adherència curiosos i uns altres per arribar a la penúltima xapa, sota el desplom. Per superar-lo toca anar pujant peus en adherència i buscar mans suficients: no hi ha cap canto esplèndid, però sí alguns roms que donen confiança gràcies a l'abrasivitat de la roca. Aviat estic en condicions de xapar la darrera i aquí toca pujar peus i fer una remadeta a la dreta, a buscar alguna presa inclinada que mira avall però que serveix. Després el terreny deixa de ser vertical, però queden alguns moviments d'adherència sobre roms i una certa distància encara fins la R. Amb tensió, acabo d'encadenar-la! Buff! Molt xula!!

I amb 7 vies fetes (contant el top-rope a Clàudia) també estic més que satisfet, sobretot perquè n'han sortit unes quantes de prou interessants! Arribats al cotxe, marca 4º C... això explica per què ens agafava fred mentre asseguràvem a l'ombra dels arbres. Temperatura d'encadene!! Escalant, però, s'estava la mar de bé!

diumenge, 10 de novembre del 2019

Visita a Moià, Puig Sobirà


Feia dies que tenia a mà la piada del BlocEmpotrat sobre un sector de Moià que no coneixia. Avui, que la meteo pintava dubtosa i que començaríem a escalar tard, m'ha semblat que era una bona opció per proposar a la Cristina i família. Així que, tots quatre, amb l'Albert i la Queralt, ens hi hem acostat.

Toca seguir el camí que porta a la Falsia i seguir un tros més. Nosaltres ens hem parat a (41.793940, 2.092098), just on els pals elèctrics creuen la pista on hem pogut deixar els dos vehicles. D'aquí surt un corriolet amunt, que porta fins a la franja de roca visible des de baix. Hi ha un munt de vies: cap a la dreta, sembla que força desplomades. No sembla que hagi de ser aquí. Seguim vorejant la cinglera per un corriol poc marcat a una certa distància de la paret (valdria la pena portar tisores de podar) i ens anem acostant a la paret de tant en tant, intentant localitzar alguna via amb la ressenya que portem. Després d'anar cap a l'esquerra una bona estona, localitzem la via #18, que segueix una fissura-díedre enmig d'una placa i decidim començar per aquí. El peu de via no és cap meravella, caldrien les tisores de podar, novament, però trobem prou espai per anar-nos preparant. 

Començo doncs amb la #18 (V+). Passet d'equilibri per moure's a l'esquerra al començament de les dificultats i després agafem la fissura, amb moviments guapos i de bon fer. La via s'acaba ràpidament, però.

Després de molt buscar, localitzem la #18 sense gaire dubtes.

Després d'aquesta, la Cristina fa la #19 (6a), a la dreta de l'anterior. Aquí hi ha una mica de finura i una remada llarga per sortir del díedre a anar a buscar un canto de dretes amb pinta dubtosa, però que aguanta prou bé. Jo també la faig i confirmo que és una bona via també!

L'Albert s'enamora de la #20 (6b+) i s'hi posa, amb precaucions perquè encara no està recuperat del tot. La via té un començament desplomat però amb bon canto. Quan s'acaba el desplom, comença una fissura ampla i aquí toca moure's cap a l'esquerra. L'ideal és pujar mans i anar a buscar una pedra a l'esquerra, que permet posar-s'hi bé. Tant l'Albert com jo no l'hem vist i hem pillat i ens hem hagut de penjar, en part perquè hi ha un aleje inexplicable fins arribar a la reunió. Mola portar un friend o una canya o deixar una cinta llarguíssima des de la R. La Cristina, com no, l'ha fet sense despentinar-se :)

 La Cristina, amb solvència a la #20.

A continuació ens hem posat a la #15 (6b), una via de placa amb bastantes xapes per la llargada que té. Això ja indica quelcom... L'Albert s'hi posa i li va treient l'entrellat, però s'ha de penjar en un punt on queda mal posat. A mi em surt, aprofitant l'esperó en algun moment: és rom, però serveix per equilibrar-se. La clau, però, és aprofitar un invertit a una xorrera trencada que permet anar pujant peus. La resta, regletes molt finetes tant de mans com de peus, però es deixa fer.

Un 6b de finura a la #15.

Després ens n'hem anat cap a l'esquerra de tot, on la ressenya marca quatre vies que fan bona pinta sobre el paper i més bona encara sobre el terreny. Com que el temps se'm tira a sobre, em poso a la #4 (6a+), just a l'esquerra de la fissura. Aquí l'entrada és lleugerament desplomada, però amb bon canto. Després toca fer una remada, apretant per anar a buscar una regleta no massa bona. Aquí jo m'he equivocat i he anat creuat, cosa que pago havent de penjar-me. Es tracta de posar-s'hi de forma que després puguis anar a buscar bones franges vilanovines un xic cap a l'esquerra. Hi ha algun aleje, però el canto és prou bo com per donar confiança.

 L'Albert, tibant més del que s'esperaria a la #4.

Amb aquesta via tanco la sessió i deixo la Cristina, l'Albert i la petita Queralt al lloc. Jo exploro un corriol de baixada que sembla que hagi de portar més directe cap a la pista... Al principi bé, però després he fet el senglar de mala manera. En una propera visita aparcaré més enllà, just a sota on la roca fa un revolt i per allà cercaré algun corriol, que deu ser-hi. M'apunto de portar tisores de podar i potser serra per arranjar una mica algun peu de via!

Poso a sota la ressenya del BlocEmpotrat per tenir-la en un altre lloc del ciberespai: