dissabte, 28 de juny del 2014

Més Vall&Rana


Si tenim en compte la meva poca activitat escaladora, es pot dir que estic fent un intensiu de Vallirana: amb la d'avui ja són tres visites i encara queden vies... (i les que es quedaran per fer!)

Avui hem començat per la banda esquerre, on el peu de via té prou ombra com per fer suportable la calor. Comencem per la via que queda a la dreta de la coveta que es veu a la foto (probablement V+ o 6a):

 A la dreta de la cova

La via té un passet per superar un ressaltillo i després és qüestió d'anar fent. 

A continuació jo em poso a la que va a l'esquerra (probablement 6a). Diria que aquí hi ha un pas més dur o, com a mínim, he hagut d'apretar amb més ganes...

A l'esquerra de la cova

En Pep no la fa i proposa de fer la Macaco, que ell encara no ha fet mai. Com que jo tampoc no l'he fet ja m'està bé de posar-m'hi també. La Macaco és plaquera i més mantinguda, amb dificultats força constants arreu. Probablement el més difícil sigui als voltants de la tercera xapa. I també val la pena destacar l'arribada a la reunió, amb el darrer bolt força lluny i un passet que Déu n'hi do... Segurament resulta un xic més difícil que l'anterior, per la continuïtat.

 A Macaco

Tot i que en Pep em deixa fer una altra via sense reposar, prefereixo prendre-m'ho amb calma i recuperar-me poc a poc. Així que anem a treure el cap més cap a la dreta. Aquí hi trobem uns escaladors locals que, molt amablement, ens aporten informació sobre la zona. Nosaltres ens posem a O Demonio Verde Dreta (6a+). El començament és una placa arrampada. Després ve el terreny més tècnic i difícil, per encarar la zona desplomada però amb més canto. Alguns moviments recorden l'escalada a la Roca dels Arcs, amb desplom i canto generós!

 A O Demonio Verde Dreta

Però per desplom béstia i canto generós, la O Demonio Verde Esquerra. Li donen V+, probablement per les bones gandes, però val a dir que s'ha de tibar fort i encertar amb la ganda bona... Vaja, que un plus tampoc no desentonaria... L'objectiu és anar a caçar un bec lateral enorme i això s'aconsegueix des d'un bon forat per les dues mans. I aquí s'hi arriba amb una remada des d'un forat més dolent.

 A O Demonio Verde Esquerra

Aquí el sol toca amb més força al peu de via. Això i que les altres vies estan ocupades ens porten a anar novament cap a l'esquerra, no tant com abans, i quedar-nos al peu de Moby Dick (diuen que 6b+). El començament es fa amb comoditat en díedre. Després comença el tomàquet: el quart bolt es xapa encara prou bé, però per al cinquè jo he hagut de tibar de bidit a la fissura estreta de l'esquerra. Després hi ha l'alternativa d'en Pep i la meva. Jo he anat a buscar un canto a la fissura amb la dreta, he buscat una lateral per l'esquerra a l'esperó i un empotrament de la dreta a la fissura. D'aquí a buscar un romo primer i rebotar a un bon canto a l'esquerra de la fissura. En Pep ha anat a buscar un romo a la dreta de la fissura... Tots dos hem hagut de penjar-nos! Després cal buscar-se la vida fins sota el desplom i trobem un altre pas dur per superar-lo: cal una bona estirada fins una presa aceptable i rebotar a una bona franja. A partir d'aquí, bones franges, però els braços queden infladets... Una via bona, però força durilla!

 Iniciant el primer tram dur de Moby Dick

 L'espectacular desplom final de Moby Dick

I després d'aquesta el rellotge ens ha indicat el camí de tornada, que volem ser a dinar a casa! A veure quan hi tornem: si augmenta la calor probablement caldrà cercar les últimes hores de la tarda...
 

dimecres, 11 de juny del 2014

Vall&Rana


Avui hem tornat a Vallirana amb en Pep. L'altre dia vàrem començar per l'esquerra, però avui, a la tarda, hem anat a cercar l'ombra de més a la dreta...

Hem començat per una via ben guapa, de la que no recordo més detalls perquè realment escric això força més tard...

A la primera via de la tarda. Bona per escalfar!

Després hem passat cap a la dreta, a un pany de paret ben guapo on hi destaca una llastra per on transcorre la següent via que hem fet. És un 6a+ que té les principals dificultats a la zona on s'acaba la llastra. Aquí cal anar un xic a l'esquerra i retornar a la dreta. La resta, amb canto suficient per anar fent amb relativa comoditat.

 En Pep resseguint la llastra-fissura...

... i jo mateix, un xic més amunt.

Baixant li fem una ullada a la veïna de l'esquerra. Aquesta es veu més difícil i decidim provar-la en top-rope. Amb la informació obtinguda durant la baixada surt a la primera: el tram més dur és a la placa central, on cal tibar de regletes ben xiques per aixecar els peus d'una bona franja horitzontal. Fet aquest pas, es va fent. El desplom acaba sortint millor del que sembla, però s'hi ha de tibar... Probablement sigui un 6b o 6b+... ja ho veurem quan la fem!


 Fent un top-rope: a la zona de la finura!

A continuació ens n'hem anat cap a l'esquerra, a un pany de paret on sembla que s'hi han estat obrint vies ben recentment, doncs encara hi havia restes de pols del trepant. Comencem amb la que es veu més senzilla. El primer tram és d'anar fent, amb bon canto i el pas difícil és des de la darrera xapa fins la reunió. Terreny un punt desplomat i canto suficient, però cal apretar-li fort. Llàstima del gran contrast entre la part senzilla i l'entrada a la R, però és una bona via!

En pep, a la secció bloquera d'entrada a la R. Cal confiança per arribar a la R!

A continuació ens posem a la via de la seva dreta. A la vista de com estan les altres vies, està clar que els equipadors d'aquest sector han estat fent una tasca excepcionalment ben feta sanejant la roca per deixar les vies impecables i arranjant els peus de via. Aquí està clar que aquí encara fa poc que s'hi ha estat treballant! La via comença per un terreny plaquero d'anar fent fins trobar un muret vertical. Superat aquest, es va lleugerament a l'esquerra en terreny un xic dubtós ara mateix. Després s'entra a un lleuger desplom, amb una fissura i bons cantos. Es passa una mica a la dreta i a cercar la reunió en un darrer esforç. Serà una via molt bona (i llarga) una vegada hagi plogut i s'hagi fet un xic més.
A la via de la dreta de l'anterior. Encarant el desplomet.

Baixant de la reunió aprofito per ullar la via de la seva dreta, que supera el desplom de forma directa després de fer la mateixa entrada. Aquí s'ha de tibar de valent, però els passos han anat sortint en top-rope... Deures i més deures per la propera visita!

diumenge, 8 de juny del 2014

Matinal al Mal Pas de Travil


Un dels avantatges que té el fet d'anar canviant de zona d'escalada és que, quan torno a algun lloc, torno a poder escalar a vista vies que ja havia fet. Que no pateixin els puristes, que ja sé que això no va així. A més, l'avantatge es transforma en inconvenient quan toca tornar a provar vies que tenia al punt...

Aquesta llarga introducció és per dir que avui hem anat al Mal Pas de Travil amb la Cristina. Hem començat per díedre Dels Ossitos (V+) i hem continuat pel magnífic Esperó del Petitó (6a+).

Als Ossitos...

 ... i a l'esperó veí.

A continuació, la llarga i contínua Sant Antoni (6a+) ens ha servit per anar inflant lleugerament l'avantbraç. Per acabar, hem decidit provar la Pedra Filosofal (6c+) en top rope, aprofitant la reunió comuna amb l'anterior. Aquí cal donar la talla a la zona de la fissura invertida, on dos parabolts seguits ja permeten intuir que hi ha tomàquet. Finalment, ens ha semblat que la millor manera de resoldre el pas és anant a cercar amb l'esquerra un tridit cantellut però poc fondo. D'aquí, la dreta a un forat romo, pujar peus i agafar la fissura en lateral. Per arribar al tridit cantellut cal fer algun pas estrany, agafant la fissura invertida des de sota i des d'un bon canto que hi ha al seu inici.

 A la zona complicada de Pedra Filosofal.

Després d'aquest pas, la cosa encara dista d'estar resolta, però es va fent: primer un placa vertical amb algun pas de mirar-s'ho, després una panxeta on cal anar a buscar un bon còdol amb l'esquerra i queda una entrada a la reunió de presa petita. Res que no es pugui controlar, però venint inflat de baix això ha de ser interessant... Un altre dia serà, però encara no està pas madura!

dimecres, 4 de juny del 2014

Moià: la Falsia


Aquesta tarda hem dirigit les nostres passes cap al sector de la Falsia, a Moià. És un sector petitet, però que té prou possibilitats com per fer-hi alguna visita més. No gaires més, perquè majoritàriament hi ha vies dures... però la part de la dreta encara es deixa fer.

Comencem per la part de més a la dreta. Aquí les vies són ben curtes però, malgrat que no ho semblen des de sota, són ben boniques, ben trobades i ben equipades -amb químics o parabolts. Felicitats als equipadors!

Comencem fent la #12 (V) i continuem per la seva veïna, amb qui comparteix reunió, o així l'hem coincidir, la #13 (V+). En aquesta darrera s'ha de tibar un xic per superar la pilastra inicial. Després, anar fent.

Canto generós a la #12

Primers metres de la #13

Hem deixat cintes a la #14 però abans hem fet la Turbio (#15), un V+ ben guapo i la #16 (6a+). La Turbio té algun passet de més finura.  La #16 també és plaquera i ens reserva un passet bloquero on cal fer un pas ben llarg tibant de canto petit. En resum, cal apretar les dents!

Treball més plaquero a la Turbio...
 
... i més plaquero encara a la #16, con cal apretar fort.

Baixant d'aquestes ens donem per suficientment escalfats per fer la Marqués de Cáceres (6a+). Aquesta acaba amb un desplom contundent, però sortosament van apareixent  cantos prou bons. La via està retolada com a 6b al peu, però això probablement sigui encarant el desplom exactament pel bell mig, el que no és massa lògic. Baixant ho he provat i, efectivament, surt i surt més difícil.

 Tibant fort a Marqués de Cáceres

Acabem d'enllestir la via que ens queda a la part dreta i fem la #11 (V+). Aquesta també és vertical de placa, amb un pas concentrat.


Placa, també, a la #11

Després hem anat cap a l'esquerra d'aquestes vies, on la paret ja té més alçada -sense exagerar, però. Aquí hem fet la #9 (6a+), inconfusible perquè segueix una fissura pràcticament de dalt a baix. Aquí ja es pot gaudir de la llargada, amb uns moviments ben interessants. La dificultat principal està en un moviment a uns 5 o 6m de terra, on cal anar a l'esquerra per retornar a la dreta. La resta, anar aguantant, sobre bon canto -el que no és precisament el meu fort ara mateix. Malgrat tot, surt fàcilment.

A la bonica i "llarga" via #9

Per acabar la sessió, ens posem a una de les dues noves vies que encara no surten a la ressenya dels sensepell. En concret, a la de més a la dreta, on s'hi endevinen possibilitats. S'hi posa en Pep i va fent fins entrar a la zona desplomada. Aquí la cosa es complica força! Veient el pa que hi donen, opto per fer-la en top rope i em surt a la primera! Hi ha uns passos ben durs, però: primer, des d'una lateral m'he estirat força per abastar una fissura en l'únic lloc on s'endevina bona. Després, una pujada bestia del peu esquerra i recuperar la compostura amb millor canto. Finalment, una altra pota enlaire per equilibrar-me en els darrers passos. A veure quin grau li donen... en tot cas, és força més difícil que cap de les que hem fet fins ara. En una propera visita, potser li haurem de fer un intent des de baix...

 Iniciant el crux de la via de més a la dreta

Hem sortit de Manresa a 26º, hem començat a escalar a 22º i en poca estona hem baixat als 16º... i és que aquests aires fan de les seves! Malgrat tot, és un bon lloc per anar-hi a la tarda -ara que fa calor, vull dir. Segurament, els matins d'hivern també hi són agradables!