Panticosa: Pared de la Tubería - Roca por un Tubo

Ahir vam fer dia de descans, descans. Res de descans actiu! Avui ens llevem plens d'energia i d'optimisme per anar a la Pared de la Tubería, a fer la Roca por un Tubo. Fa cinc anys, amb en Pep, teníem intenció de fer-la però vam haver de seguir un pla B per la quantitat de gent que hi havia. Avui hem matinat una mica, el suficient per posar-nos a escalar abans de les 9:00 i hem estat la mar de tranquils. Els que s'hi han posat ho han fet molt més tard (també era un grup ben nombrós!).

Cal aparcar a la zona dels Baños de Panticosa i agafar el camí que comença just darrera la casa de piedra. Hi ha molt bona informació d'aproximacions, descensos i ubicacions, aquí, al blog Escalando / Eskalatzencas. De fet, al final copio un mapa seu, ben útil per situar-se. Cal comptar amb una hora de caminada.

De la via n'hi ha un munt d'informació a la xarxa. A nosaltres ens ha anat molt bé el que escriu la Arañita Escaladora. Al final incloc la seva ressenya.

La via comença al punt més baix de la paret, atacant una placa de pedra inclinada. Hi ha una cinta amb el nom de la via al primer parabolt, a uns metres de terra. Després ve un arbret i s'ataca una llastra/fissura per sota en diagonal ascendent a la dreta. A continuació, la via torna a la vertical per una placa plagada de bones nervadures granítiques i un munt de xapes, tantes que el Ramon se'n salta algunes (IV+).

El Ramon, al primer llarg. La Tuberia, clarament visible ja des de l'aparcament. 

El segon llarg és de tràmit, amunt (III).

Un llarg de tràmit...

La tercera tirada té una primera part d'anar fent (IV) i després ataca una placa ben bonica i agradable d'escalar (V).

El Ramon, a la tercera tirada. 

Li faig la foto...

...mentre ell em fa la foto.  

La quarta tirada és una altra cosa. Comença amb una placa compacta on hi ha alguns moviments força exigents (6a/6a+) després la cosa es suavitza una mica i va apareixen bon canto (V) per acabar atacant una fissura ben atlètica (V+). El terreny s'arrampa fins entrar a la xemeneia on hi havia dos parabolts, la R4. Dels dos bolts només n'hi ha un amb xapa, potser és una invitació a continuar fins sortir de la xemeneia, on hi ha una altra R, però no és evident. Com que portàvem una descripció que deia que la tirada següent feia la xemeneia jo la faig aquí, reforçant amb un parell de friends que portem com a bons clàssics. També llaço l'espàrrec restant.

A la quarta tirada.  

La cinquena tirada comença remuntant la xemeneia. El Ramon posa un friend per si les mosques i segueix amunt. Llaça la reunió següent i continua amunt fins a la R5 en una vira. Aquí hi ha una possible escapatòria seguint la vira cap a la dreta amunt.

El sisè llarg és molt bonic, amb diversos ressalts bonics. Hi trobem un ressalt de 6a en una placa que té una fissura a l'esquerra que fa de mal agafar. Abans i després els moviments són més senzills. A destacar el tram final fins entrar a la reunió: una placa força vertical amb bona presa. M'ha sorprès trobar aquestes textures en roca granítica.

El sisè llarg és una preciositat. Seguim a l'ombra!  

La setena tirada es veu espectacular i ho és. El Ramon ataca un esperonet que acaba en una agulla punxeguda. D'aquí toca anar en tendència a la dreta, en terreny vertical, i acabar superant un desplomet, amb bon canto (6a).

Setè llarg. A la R7 ja hi toca el sol perquè la paret ja es va tombant.  

Des de la R7 s'ha de sortir per l'esquerra. Hi ha un primer ressalt (V) i després el terreny es va tombant progressivament. Res més a destacar.

El Ramon, vist des de la R8.  

El darrer llarg (II) és una excusa per anar a buscar el cim i desencordar-se.

Els protas.  

Estem desencordats després de 3h 45m d'activitat plaent. Hem fet un love-climb en tota regla, però l'hem gaudit! La via ens ha agradat: té un recorregut atractiu, cercant uns passatges ben bonics. L'equipament és generós, ens hem saltat alguna assegurança allà on el terreny és més senzill. Algunes xapes probablement hi siguin per indicar el camí. Pel que fa a la R4, no sabem si s'ha desequipat la reunió d'abans de dins la xemeneia expressament per incitar a fer-la després o bé és accidental. Nosaltres hem posat un friend al tram de xemeneia i hem vist que no som els únics de fer-ho, això és estrany. Els llargs més bonics són el 4rt, el 6è i el 7è, que coincideixen amb els més difícils.

Nosaltres portàvem unes 16 cintes i un parxís d'aliens, un petit joc de tascons i de friends, sobretot per si havíem d'anar a un pla B. Per sort, no ha calgut. Com ja he dit, he fet servir un parell de friends per reforçar la R4 i n'hem posat un a la xemeneia. Tot això seria prescindible fent la R4 a sobre i posant-hi una mica de morro a la xemeneia.

Des de la darrera reunió, a dalt d'un turonet, toca anar a buscar un corriol visible clarament i seguir-lo cap a l'oest (esquerra). En algun moment es bifurca i nosaltres tirem avall. Sempre veurem traces de camí i trobarem fites que fan que la baixada no sigui gens perdedora. Poc després d'una llacuna retrobem el camí de pujada. Jo he recollit els pals i una peça d'abric que duia i ens hem plantat a la Casa de Piedra a l'hora de dinar. Però com que només fan entrepans, hem optat per anar avall a buscar on entaular-nos després d'unbanyet, això sí!

Amb aquesta activitat tanquem el RockTrip 2026, que ha passat per les valls d'Ansó i Panticosa. A Ansó voldrem tornar-hi, encara que tot el que hi ha té una certa exigència! Han estat cinc dies marcats per la inestabilitat meteorològica però finalment hem escalat sempre que hem volgut -el dia de descans estava planificat perquè som conscients de les nostres limitacions, jeje. 

Com ja he avançat a dalt, alguna informació més, que penso que pot ser d'utilitat. Per una banda, la ressenya de la Arañita Escaladora:

 De l'altra, el bon croquis de parets, camins d'aproximació i descens:

 

Panticosa: Forronías - Via Capricornio

La meteo a Ansó no pinta massa bé així que busquem un pla B. Sembla que per la zona de Panticosa estarà més estable i cap allà que anem! Dormim al càmping Gavin on no pots sortir-ne abans de les 8:00... però com que no tenim pas ganes de massa gresca, ja ens està bé. Per cert: a Biescas estan de festa i el programa inclou disco des de les 4:00 fins les 8:00 -certifiquem que a les 8:00 han deixat de fer gresca (per sort, amb taps m'estalvio tot això).

Després de consultar els companys que han ajudat a planificar el viatge, apareix la paret de Forronías, just a tocar el poble de Panticosa, amb aproximació pràcticament zero i un munt de possibilitats, entre esportiva i via llarga. Tenim ganes de via llarga, sense passar-se, i decidim que farem la Capricornio, una via oberta el 1985 i que es fa sovint. Per la xarxa hi ha força informació al respecte. 

És una via de cinc llargs tot i que la majoria de gent enllaça els dos primers. Nosaltres també ho farem! El llarg més dur sembla que ha de ser el darrer així que jo faré el primer i el darrer i el Ramon els dos del mig.

Aparquem en una esplanadeta just abans de la barrera que pot tallar l'accés als Banys de Panticosa. El corriol surt al costat mateix i ens deixa a peu de paret en cinc minuts, ideal! Aquí hi conviuen vies d'esportiva i algunes de llargues i trobem els noms escrits a peu de via, cosa que és un detall. La nostra comença per una fissura.

Em poso els trastos i enceto el llarg. La primera xapa queda força amunt i quan estava posant un friend el Ramon m'indica una xapa que queda força a l'esquerra... i que acabo aprofitant. Deso el friend per després. El començament és ben vertical i cal tibar de valent. Després el terreny es suavitza i es va progressant en una placa de calcari amb frangetes incrustades més dures on hi ha regletes per mans i peus -a vegades menys marcades del que voldries, jeje. Es van trobant xapes i algun pont de roca i aviat es passa per la R1, que no faig. D'aquí toca encarar el segon llarg, fent un petit desviament a la dreta. Aquí poso el camalot vermell a una fissura boníssima per protegir el primer tram d'aquest llarg. Després van havent-hi xapes suficients, tot i que espaiades, i crec que algun boix llaçat. Abans d'arribar a la R encara poso un alien groc perquè el terreny encara està moll de la intensa pluja d'ahir i podria ser que s'hagués de posar el peu en zona herbosa/terrosa. Al final no cal embrutar-se, però l'alien ha anat prou bé igualment.

Primer llarg de Capricornio. Hem enllaçat el llarg 1 i 2 originals. 

El Ramon es posa al segon llarg, que comença un xic per la dreta, a buscar una xapa visible des de la R1. Hi ha un primer ressalt, un tram més suau i un altre ressalt abans d'arribar al sostre. Aquí no és evident com continuar! El Ramon s'ho mira un xic per la dreta, llaça un bec de roca i posa un camalot lila abans de tornar a la fissura inicial. Hi ha unes bones apretades aquí, amb un tram desplomat tot i que amb bon canto, però s'hi ha de posar alguna cosa. Bona tirada i bona feina del company!

Segona tirada. Ressalts i un bon sostre que ens barra el pas! 

La tercera tirada ressegueix un díedre poc marcat al principi. Es va fent prou bé fins que la cosa es redreça. Aquí hi ha gent que fa A0 directament i empra una tramposa per arribar al parabolt que hi ha al mig de la zona difícil. El Ramon posa un friend abans per protegir el primer tros difícil. Cal empotrar-se i anar reptant amunt per terreny molt llis de peus i de mans. Després del parabolt encara queden uns moviments durs i cal posar un altre friend abans de poder-te obrir de cames gràcies a un bon canto de peus a la paret de la dreta. Una tirada prou exigent!

Tercer llarg. Entrant a la zona difícil  

El darrer llarg és bonic però bastant físic. Els primers metres són sobre roca vermellosa un xic llastrosa, amb poc canto i cap assegurança fins al díedre. Vaig fent, amb una certa tensió, esperant arribar a la fissura i posar-hi un friend. Per sort, no cal, doncs hi ha un parabolt a l'inici. Ara ve un tram de fissura desplomada. La fissura és prou bona i hi ha algun peu bo, però altres no tant i la roca aquí no és gens adherent, tacte de marbre. Per tant, toca tibar força i posar un camalot vermell a caldo per protegir el tram que hi ha fins a un arbret del que penja una baga. A partir d'aquí convé anar cap a la dreta, a buscar el terreny més suau. Tot i això desploma per tot arreu i hi ha alguna apretada fins posar els peus sobre una repiseta. A partir d'aquí, toca un darrer ressalt desplomat i amb pati important però bon canto, per sort. Arribo a la reunió ben content i inflat! 

En aquesta tirada el Ramon ha patit més del compte perquè la corda el convidava constantment cap a l'esquerra, a la part més desplomada. Realment, si no pots passar cap a la dreta, s'han de fer esforços molt importants!

Darrer llarg. Desplomat, amb bon canto.

Des de la R4 fem un ràpel de 55 metres fins a una instal·lació intermitja que hi ha un xic per sota de la R2. I des d'aquí, un altre fins al terra (60m) amb el darrer tram desplomat: anem a parar a una zona de vies d'esportiva dures ;)

La via ens ha agradat. Està equipada però és imprescindible portar una mica de material: semàfor d'aliens i camalots fins al #1 (diria que el #2 no l'hem posat tot i que el portàvem). Per enllaçar els dos primers llargs, calen unes 15 cintes. Hem escalat al sol però com que la temperatura havia baixat i en algun moment hi havia algun nuvolet hem escalat prou bé, això sí, ens hi hem posat d'hora. Quan hem acabat hi havia gent fent esportiva per la zona -s'hi veuen vies ben guapes! (M'apunto la Alta Tensión).

Hi ha informació diversa per la xarxa. Es tracta d'una via dels anys 80 amb la graduació d'aleshores. Amb els criteris actuals, se li pot afegir un plus sense cap problema! 

A sota, la ressenya de Maniobras de Escapismo, amb informació variada sobre la zona: 

I la del Joan Asín: 

Midi d'Ossau

Per tancar aquests dies d'activitat, amb en Pep teníem ganes de fer alguna via al Midi d'Ossau. Amb ell aquí n'havíem fet algunes vies fa molts anys i amb altres companys també. De fet, n'hi he fet un munt i no en quedaven gaires (de factibles)... Fa un temps vaig veure alguna piada sobre la Directíssima Sud i vaig pensar que seria una possibilitat. Em va costar força convèncer el Pep de posar-nos-hi: un munt de metres, via força desequipada, sobretot a la segona part, descens complex sigui per on sigui... D'altra banda, portem uns quants dies d'activitat bastant seguida, amb aproximacions i descensos que no són especialment curts. Tampoc no ens decidim a fer un dia de descans per no allargar massa la nostra escapada...

Els protagonistes

Només arribar, hem de donar prioritat al ramat que baixa corrents!

Amb totes aquestes reflexions prèvies, avui ens plantem a l'aparcament que porta al refugi de Pombie, ens carreguem i enfilem la pujada. Feia temps que em costava dormir pensant en una via, però avui ha estat així. Tants dubtes previs fan que et plantegis si no t'estaràs posant a una via massa exigent. Però ens hem llevat amb decisió i de seguida estem fent les ziga-zagues que menen al refugi, sense que ens toqui el sol. Ens acostem a la paret i veiem una cordada al peu de la Sud-Est Clàssica. Sols una! Pel camí ens adonem que hi ha una altra cordada que ens ve al darrera i ens avancen a trompicons per arribar abans a peu de paret. També van a la mateixa via, per sort. La nostra comença una mica més amunt. La descripció que portem indica que hi ha un pitó visible a uns 15 metres de terra. Fa temps que no hem estat per aquí i ens costa situar la via. Trobo una via amb un pitó força amunt, però el llarg no sembla V. Resulta que és Panique a Topo City, on el primer llarg, efectivament, és 6b... Tornant a mirar-ho, acabem situant la nostra: era just on havia pensat, però no havia arribat a veure el pitó, que està una mica més avall d'on esperava trobar-lo.

Impressionant Midi d'Ossau.

Ens posem mans a l'obra i en Pep decideix posar-s'hi. A banda del pitó, el llarg (V) no té res més. Això fa que no sempre sigui evident saber per on s'ha de fer cada pas: sovint hi ha alternatives, algunes molt més complicades que les altres, i sovint no és evident que hi ha una opció senzilla fins que no t'has enmerdat una mica. Entre això i que cal protegir-se, en Pep triga força estona a completar el llarg, que fa reunió en uns merlets. Quan pujo jo m'adono que hi ha alguns passets de Déu n'hi do i em començo a preocupar pel que ve després.

En Pep, al primer llarg.

Em poso al segon llarg (6a). Comença per una mena de díedre-canal vertical, amb blocs i bons cantos. Poso un tascó a caldo i em miro el que ve. Tinc anotat que cal anar a la dreta, però no és evident on tocarà fer-ho: es veu factible tirar recte amunt. Per sort, un pitó indica què cal fer: sortir cap a la dreta amb uns moviments en lleuger desplom. Toca baixar una miqueta i protegir amb un friend. Després es veu algun pitó. Això dóna la tranquil·litat de saber que vas per bon camí. Al primer s'hi arriba fent algun moviment d'equilibri. Per al segon, toca anar cap a l'esquerra i aprofitar una regleta per xapar-lo i intentar moure's a la dreta. La roca, però, és prou llisa i em trobo agafant-me al pitó per estudiar el pas. De seguida veig un bon canto i surto cap a la dreta sense més dificultats. Segurament hagués tocat anar una xic més per dalt i l'esquerra... Al cap d'uns metres arribo a la reunió que consisteix en una V antiguíssima, mig sortida i amb una part de l'ull trencada. Toca reforçar amb un camalot groc a caldo. Per sort, portem dos jocs de friends...

Als primers metres del segon llarg. Aviat toca anar a la dreta!

Sembla que l'ètica del Midi ha deixat les vies relativament desequipades, però em pregunto si no es podria deixar el material que es decideixi, no parlo de parabolts, però en condicions. Alguns pitons que trobem, com aquest, són veritables ferralles i, a sobre, mal posats: toca escanyar-los per reduir el braç de palanca si han de servir d'alguna cosa...

A la ressenya que portem, la següent tirada posa IV al principi i V a la part final. Una altra hi posa un plus als dos llocs... En Pep es mira les alternatives per arrencar el llarg i m'acaba cedint l'honor de fer aquesta tirada. El començament és per la fissura de la reunió i la placa de l'esquerra. Hi ha un bon pas de decisió per fer-lo. Després ve un tram senzill i una fissura final, més complicada, a protegir. Per aquí hi ha algun moviment ben estrany, i em trobo fent empotrament d'espatlles per aguantar-me en un punt. L'escalada és atlètica de la que fa treballar bíceps més que avantbraços. Sosrtint de les dificultats, un xic a al dreta, trobo un merlet amb baga ronyosa que reforço i monto reunió reforçant a més amb un camalot vermell.

En Pep, al tercer llarg.

A la tirada següent ja veig el tram difícil, on sembla haver-hi consens de que hi ha un bon V+, i crec veure un dels pitons que indiquen les ressenyes. El primer tram és senzill, sobre blocs. Després trobo un altre merlet llaçat i veig que hauria d'haver fet la reunió aquí. I probablement encara hi hagi d'haver una altra possibilitat de fer reunió un xic més amunt a l'esquerra (a jutjar pels croquis) que no he arribat a veure. Decideixo que tiraré amunt, però. Em poso al díedre en qüestió i trobo un pas difícil per arribar al primer pitó. Per sort, un camalot verd a caldo protegeix el pas. Aconsegueixo xapar el pitó i per més que ho miro i remiro no veig com sortir-ne. Provo de fer A0 i ni així. Després m'agafo a una branqueta que hi ha un xic per sobre del pitó i provo novament, que això no és A0! Poc a poc, vaig guanyant algun centímetre que em permet, finalment, pillar un canto d'esquerra i seguir escalant. Per aquí hi hauria d'haver un altre pitó, però no hi és. Poso un alien verd i he de fer algunes filigranes per pillar el pitó següent, una V americana, també sortida. Veig que aquí hauré de penjar-me també perquè no és evident com seguir. Després d'una estona veig que podria sortir-ne, amb una bona apretada. Però: a quin preu?

A punt d'entrar a les dificultats de la quarta tirada.

Som a la quarta tirada. És evident que aquí no regalen res. Tothom parla de "6a del Midi" igual com als anys 80 es parlava de tot el que passava de V+. El lloc on sóc ara segurament seria 6b a moltes vies d'esportiva. Res que no es pugui resoldre, però queden moltes tirades on s'haurà de treballar igual o, sobre el paper, més encara. També està clar que em tocarà fer-les de primer, que ja hi comptava. Això més el sol que ens apreta, els litres d'aigua que portem, el cansament acumulat d'aquests dies, més la tensió mental que ens ha provocat posar-nos aquí fa que li digui al Pep que anem avall. Des d'aquí tenim una forma raonable per fer-ho. Des de més amunt, no està tant clar. 

Rapelo de la V, prèviament escanyada, amb una corda mentre en Pep em va recollint i assegurant amb l'altra fins que arribo allà on hauria d'haver fet reunió, que aquesta és un xic millor. Faig pujar en Pep fins aquí i muntem una instal·lació de ràpel aprofitant els dos merlets llaçats que hi ha (amb bagues que són un bon interrogant) que reforcem amb un bon tascó i un cordino. Un maillon que ho lliga tot i faig un ràpel fins la nostra R2, la de la V sortida.

Aquí escanyo la V i sacrifiquem un segon tascó. Triangulem les dues peces i fem un ràpel fins a terra. Mentre baixa el primer mantenim la instal·lació reforçada amb algun friend, per assegurar que tot rutlla. Tot i això en Pep, que baixa segon, ho fa, comprensiblement, amb el cul apretat. Aviat som tots dos a terra, conscients de que hem pres una bona decisió.

Mentrestant, hi ha una cordada a la via dels Surplombs, que va progressant amunt. Els de la Sud-Est Clàssica no els localitzem, segurament estan molt amunt ja. Nosaltres ens n'anem cap al refugi on organitzem i recollim bé els trastos i ens n'anem avall. Aquesta vegada no ha pogut ser!

Darrer ràpel de la retirada.

El pas pel refugi no és tan gloriós com havíem imaginat,
però una retirada a temps és una victòria!

M'ha quedat una espina clavada i ara tocarà pensar en treure-la d'alguna forma!

Panticosa: Pa Ti es la Via

Avui ens n'hem anat al Balneari de Panticosa, però a escalar, no pas a gaudir de les aigües. Aparquem al pàrking que queda prop del refugi Casa de Piedra on hi ha força lloc, però està molt més ple que fa uns dies que hi hem estat fent turisme. Portem al cap fer la Roca por un Tubo, a la Pared del Tubo (o de la Tubería) on hi ha obertes algunes vietes. 

Fem l'aproximació pel camí que porta al Llac de Bachimaña i agafem un trencall cap a la dreta que porta a un petit pont que travessa el riuet que baixa del Llac (Presa) de Bachimaña. Poc després de creuar el riu, agafem el camí "de los Machos" i ens anem enfilant muntanya amunt. Aviat es veu la paret i unes fites que indiquen la millor forma d'acostar-s'hi. Aviat també es fa evident que hi ha més gent començant a escalar... Després sabrem que som 13 persones que portem al cap fer la mateixa via.

Hi ha una cordada de 3 que està començant el segon llarg i darrera una de 2 que fa el primer llarg. No semblen gaire hàbils i esperem una bona estona. Aprofito per anar cap a la dreta, on he vist que anaven uns quants, i em posa a xerrar amb ells. Estan a la Tubular Bells i han optat per canviar de via veient el que tenien a davant. Em comenten que a l'esquerra hi ha una cordada a Pa Ti es la Via i que aquests sí que es veien hàbils. Comentem la jugada amb en Pep que ja està a punt d'enfilar-se al primer llarg i decidim anar a Pa Ti es la Via.

Comença en Pep i va fent fins que divisa una xapa a la dret que ens desorienta força. La nostra via té algunes assegurances en arbres i fa la primera reunió un xic a l'esquerra. Aquesta xapa farà un ròssec enrme, però en Pep aconsegueix acabar el llarg.

En Pep, encetant l'activitat d'avui. Pla B, però bon pla al final!

Faig el segon, que surt en terreny rostollós cap a l'esquerra i aviat comença a enfilar-se per terreny interessant i guapo. En algun punt la via es separa del recorregut més obvi, però hi ha xapes que marquen i asseguren el camí. Arribo a la R2 quan encara hi ha el segon de la cordada que ens precedeix. Intercanviem unes paraules i no coincidirem més: el llarg més complex és el tercer i per això ens hem atrapat.

Al segon llarg, als darrers metres.

Decidim que jo faci el tercer llarg. Comença per terreny d'anar fent i aviat ataca el gran díedre visible des de lluny que ascendeix en diagonal a la dreta. Hi ha passos on s'ha de tibar força, altres on s'ha de ser una mica finet anant per la placa de la dreta... En total un bon tram exigent, assegurat, però on s'ha d'escalar entre xapes. Hi ha una reunió opcional que no fem (igual que els que ens han precedit). A partir d'aquí la via supera uns blocs desplomats amb tendència a l'esquerra. El canvi de direcció, unit a una aresta força esmolada ja asseguren un bon ròssec. Si hi afegim la presència d'alguna fissura que s'empassa bé les cordes, el ròssec està més que garantit. Arribo a la reunió amb penes i treballs i recuperar la corda és una agonia. Segurament val la pena fer la reunió opcional i allargar la tirada que ve.

Iniciant el tercer llarg.

 

Al mig del díedre. Aquí s'ha d'apretar una mica...

 
Fauna autòctona, que no entén de vies ni de graus.

Arribant a la R3. Ara ja corren, les cordes!

La quarta tirada, a càrrec d'en Pep, és més suau, amb un inici més exigent i prou guapo i que va baixant de dificultat progressivament.

A la quarta tirada. Començament ben guapo!

Arribant a la R4 amb un fons magnífic.

Faig la cinquena, que surt una mica cap a la dreta i ataca una placa molt guapa i que m'ha demanat una certa atenció. Cal saber llegir els passos! Després de la placa, supera uns ressalts i se'n va cap a la dreta.

 

A la cinquena hi ha una placa espectacular, la "Placa Recio".
 

Aquí, vista des de la R5.

En Pep ataca la sisena, que surt una mica cap a la dreta, per terreny ben interessant, posant-se a sobre del sostre que sembla barrar el pas, amb bona roca i moviments xulos.

La sisena, més espectacular que difícil, amb el sol que ja entra.

A partir d'aquí, ja sols queda arribar a terreny senzill amb dificultats minvants. En aquest llarg hi ha un munt d'assegurances i no porto pas prou cintes per totes. Acabo fent reunió a l'esquerra d'un bloc, segurament allà on toca, tot i que només hi ha una xapa.

Des d'aquí ja pleguem trastos i anem caminant cap a l'esquerra, a buscar un corriolet que creua tota la paret cap a l'esquerra i va baixant fins a uns ibonets fins a retrobar el camí d'anada.

Hem estat a l'ombra una bona part de la via, i el sol no ens ha apretat gaire, però la part final i la baixada són a ple sol. Quan travessem el rierol s'imposa un banyet i aleshores la resta de baixada es fa molt més suau!

La via ha resultat ben guapa, tot i ser un Pla B. Està clar que tothom vol anar a les vies de moda... Darrere nostre encara han vingut més cordades a Roca por un Tubo. La nostra està totalment equipada. Hem passejat un semàfor d'aliens per si les mosques, però no hem posat res. A la tercera tirada hi ha qui posa alguna cosa. De fet, si es va just, no es pot trampejar sense algun friend. La via està molt ben trobada i no costa gens de seguir degut a l'abundor de xapes. Segurament s'hagués pogut deixar una mica menys equipada per tal que hom s'hi posi catxarros: és ben factible en diversos llocs (tot i que no a tot arreu). Tot és opinable: o tens una via còmode (i freqüentada) o una via més exigent (i que es fa poc o gens). Aquesta i la RxunT són de la primera categoria.

Portalet / Pic d'Estremere. Pirineos con Frontera

Marxem uns dies cap a la Vall del Tena amb el Pep. Feia moltíssims anys que jo no feia un rock-trip. Avui, de fet, és la continuació del que hem estat fent a la zona d'Orlú, però parant un dia a casa per reposar. Sortim tranquil·lament al matí i arribem a la zona del Portalet abans de les 12. Demanem alguna cosa per menjar i decidim posar-nos a Pirineos con Frontera. Malgrat ser llarga i amb trams difícils (en lliure) pensem que ens en sortirem sense problemes.

Amb la panxa una mica plena comencem l'aproximació, sortint de la zona turística per l'esquerra. Es troba un corriol que va en direcció a l'Agulla del Portalet i després passa cap a peu de via. La xarxa està plena d'informació. Nosaltres portem la guia del Luichy que també està prou bé!

L'Agulla del Portalet està farcida de cordades i a la nostra via també sol haver-hi overbooking. Entrar-hi tard té avantatges!

El primer llarg comença amb uns passos verticals de decisió. Després ve terreny suau i un mur vertical força dur (Ae o 6b+, segons la ressenya). Al mur hi ha uns passos estranys, cal anar per la dreta, tibant de llastres invertides i faig un xapatge a l'alçada de la panxa. Aquí hi ha una presa bona invertida però es mou!! Segurament no caurà, si no ho ha fet fins ara, però fa iuiu... Aquí reposo un moment però de seguida veig la continuació. Ha sortit tot en lliure, però no he encadenat, potser perquè m'ha pillat en fred.

Jo mateix, al primer llarg. Després de la placa inicial (dalt) i al muret dur (baix).

En Pep, vist des de la R1, lluitant!

En Pep ataca el segon llarg, que comença lleugerament desplomat, seguint un diedre. En un punt troba rastres d'un abandonament i realment s'ha d'apretar, però ho treu sense complicacions. Fem la reunió després d'una desgrimpada cap a un collet, de forma que ja es podrà atacar la tercera tirada directament.

En Pep, al segon llarg.

Arribant a la R2...

Em poso a la tercera, que comença amb un mur vertical força difícil (6b+) segons el llibre. He de lluitar-lo, però aconsegueixo encadenar-lo tot i que costa de llegir alguns passos. Aquí també hi ha tibades de invertits i moviments ben curiosos! Empalmo amb el següent llarg (II) per tal de poder atacar la tirada que ens ve.

He empalmat el segon i el tercer llarg. El Portalet al fons, amb música
a tot drap que inundava la pau de les muntanyes...

S'hi posa en Pep, resseguint una vira que puja en diagonal a l'esquerra fins que toca acostar-se al sostret i superar-lo. És un pas que recorda la Roca dels Arcs, amb bon canto, però de tibar-li amb ganes (6a).

Atacant el sostret.

A continuació ve el llarg més dur (Ae/6a o 6c), el nostre cinquè llarg. M'hi poso seguint la línia de xapes, amb dubtes sobre què m'hi trobaré. L'escalada és peculiar, amb molts passos on s'ha de tibar de llastres, alguna de les quals fa pinta de dubtosa i tot. Cal negociar els passos amb cura, navegant adequadament per la dreta de la línia de xapes i creuant a l'esquerra quan el terreny sembla demanar-ho. Suo de valent però aconsegueixo encadenar aquest tram. Després hi ha un tram que permet relaxar-se i una altra apretada, també durilla, on s'ha de treballar de valent. Després d'un pitó trobem la reunió, força penjada al buit, des d'on es poden fer unes bones fotos al que va de segon. Les cordes pengen, el que demostra com de desplomat és aquest llarg.

Aquí hi haurà feina...

En Pep, vist des de la R penjada. 

Al sisè llarg en Pep surt de la reunió per l'esquerra, seguint un díedre que va a sobre d'un petit gendarme (V). Sembla que hi ha una variant per la dreta de la que només hem vist el primer bolt. Després ve terreny més suau fins la reunió.

 

En Pep, sortint de les dificultats del llarg.
 

L'altra tirada, la setena, té pinta de no ser senzilla i, efectivament, té el seu què (6a). Hi ha un pas a bloc per superar un ressalt. Després es ressegueix la fissura en diagonal a l'esquerra i toca sortir cap a la dreta. Aquest pas se'm fa força estrany fins que trobo la posició per fer-lo amb una certa comoditat. Per sort, hi ha bon canto, cosa que permet mirar-s'ho i remirar-s'ho al gust.

M'he estat una estona amb la pota dreta empotrada per veure una forma còmoda de sortir... 

El següent llarg ens acosta a una rampa herbosa on en Pep munta reunió en algun punt. Mirant la ressenya a posteriori, sembla que es podria continuar rampa amunt fins a alguna altra banda...

Ataco el llarg final, el nostre novè, fent un tram de rampa herbosa i terrosa i un tros de canal fins que toca passar a la placa de la dreta. Això està ben assegurat, malgrat ser senzill. Passant a la placa de la dreta ja hi ha alguns passos interessants. Estan ben assegurats, però una caiguda aquí, amb la reunió llunyana, tindria conseqüències no massa agradables... A la part final hi ha uns passos de bavaresa que segurament podrien ser V+.

 

Dues vistes del darrer llarg. La boira se'ns ha anat acostant, sense ser mai amenaçadora.

La via m'ha agradat molt. Es fa molt i això es nota perquè en algun punt la roca està gastada, tot i ser una via "nova" de 2008. La dificultat màxima en lliure segurament és de 6b+ però resulta ràpida de fer. Des de la reunió cimera ens traiem els trastos i enfilem un corriolet al que s'hi afegeix el caminet que ve de la cresta que ve de l'Agulla del Portalet.

Aquest que treu el nas darrera la boira... el Midi!

Seguim el camí fins que prenem un trencall a mà dreta que ens acabarà portant més o menys al recorregut que hem fet servir al principi i d'aquí al cotxe. L'aproximació és curta, d'uns 30-40 minuts, el descens és força còmode i la via és molt guapa. No és estrany que es faci moltíssim! Ara que, per repeticions, segur que Escalada Pirenaica a l'Agulla del Portalet en té el doble o més: nosaltres hi hem vist un munt de cordades només aquesta tarda!

A sota, una ressenya d'internet, del Luichy. No coincideix exactament amb el que surt al llibre, però s'hi aproxima força.