Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Centelles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Centelles. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de setembre del 2023

El Folló

Després de bastant temps torno a sortir amb en Tati. Avui ens n'he anat al Folló. Ell hi havia estat fa moooolts anys. Mentre conduïm, trucada al Mohawk que té bona informació. Amb això ja tindrem alguna cosa sòlida!

Cal anar gairebé fins la casa de turisme rural del Folló i aparcar al creuament que hi ha uns 250 metres abans de la casa perquè l'aparcament allà és privat. Per fer l'aproximació el millor és seguir aquest track que he gravat baixant. La idea és seguir unes taques grogues, combinades amb algunes fites. Hi ha altres tracks per la xarxa però tots sembla que passen per dins de la propietat i hi ha alguns cartells que ens conviden a no fer-ho. Calcular uns 20 minuts d'aproximació.

Nosaltres hem anat a l'esquerra de tot. Hem començat per Finestra al Cel (6a). Val la pena portar algun alien o tascó per protegir el tram -fàcil- fins la primera xapa, que queda molt, molt amunt. La via segueix una fissura al primer tram. Després hi ha el pas més difícil de la via, on la xapa queda força lluny, per passar cap a l'esquerra quan la primera fissura s'acaba. Després ve un terreny vertical, en algun punt amb pinta de trencat, però amb bon canto. Des de la darrera xapa es surt per la llastra de l'esquerra i de seguida es passen els peus cap a la dreta per entrar a la reunió, senzill però amb xapa lluny.




En Tati, a dalt, i jo mateix, a baix, de Finestra al Cel.

Aprofitem la reunió i baixo posant cintes a la del costat, Munalis (6a+). Com a l'anterior, la primera xapa queda a can pixa. Incomprensible. Després ve un tram molt curt, trencat. I a partir d'aquí, una fissura espectacular. Cal tibar fort en bavaresa, fer algun empotrament i, en general, tibar-li fort. També hi ha un alejillo que d'entrada fa por, però s'hi arriba còmodament. Per sortir de la darrera xapa d'aquest primer tram, cal una mica de morro per l'esquerra. El segon tram de la via és el més difícil. El primer tram és desplomat i cal tibar de fissura, un canto d'esquerra, pillar fissura i moure peus per xapar amb mans a una franja horitzontal. Pujar peus i pillar molt bona llastra. Al final, uns metres d'anar fent.

No sé exactament què passa aquí, però he arribat a la reunió bufant de valent! I els braços queden tocadets. No ho sembla però tot plegat és la mar de vertical!


A Munalis.

Després ens n'hem anat un xic cap a l'esquerra i hem fet la The Wanderer (6b) tot i que volíem fer El Frare (6b) que comparteix entrada. Aquí hi ha una mica més de feina a l'entrada, amb unes apretades intenses i un xapatge de la segona molt a desmà, mola allargar-la. Després ve un tram més suau, però tot plegat vertical (o més). Hi ha un passet curiós per flanquejar cap a la dreta, on he agraït tenir la cinta posada. El mur final, sobre roca gris, també demana força. Per sort, he pogut reposar a una bona franja horitzontal i atacar-ho amb ganes. Des d'una bona franja horitzontal sobre la darrera xapa, remada per pillar fissura a la dreta i anar resseguint una mena de llastra fins arribar a la reunió. Despenjant-te queda clar per què he acabat infladet: quedes separat de la paret!

Per cert, per fer El Frare cal flanquejar a l'esquerra abans del sostret que es veu, a buscar la placa gris. Al company li ha semblat que allò era una altra via que venia de baix i buscava sense èxit una via que se n'anés a l'esquerra...



Fent The Wanderer que comparteix entrada amb El Frare.

A continuació el Tati s'ha posat a Ginseng a la Vena (6b+). L'entrada es veu xunga, tant que el company s'ha de penjar per estudiar-ho. Baixa i hi torna, ara amb èxit. Quan és el meu torn, opto pel top-rope i ni així: el primer pas és A0! Després ve un tram més agraït però més que vertical i amb cantos que no són positius i van inflant. Després la via se'n va cap a la dreta a la placa gris. Aquí hi ha una altra apretada! El magnesi està per l'esquerra però en Tati ha pillat una roma de dretes, una invertida d'esquerra i, pujant peus per dins, ha pillat el canto que permet sortir de les dificultats. Jo ho he fet igual, amb èxit també. A la part final ja vaig ben inflat i he de reposar aprofitant una franja de mans i bons peus. Toca sortir per la vertical a l'esquerra i entrar a la reunió des de l'esquerra. Bona i dura!


A la part de dalt de Ginseng...

El company encara li fa un tast a Decapitació (7a+/b). Sort de la canya, perquè hi ha alguns passos que se li resisteixen de debò. Jo no faig cap gest més i enfilem el camí de tornada.


Per aquí hi pugen les nenes grans...

El lloc ens ha agradat. Ombra fins les 15:00, vies llarguetes, força bones. L'equipament és bo però l'estratègia de posar les xapes és peculiar, normalment amb el pas difícil amb la xapa lluny, en plan: que la penya pateixi! Imprescindible la canya per xapar les primeres, que estan massa amunt. L'entrada de la Ginseng és estratosfèrica! No hi ha moltes vies (hi ha altres sectorets cap a la dreta, però no en dúiem informació) i l'aproximació és una mica selvàtica.


dimecres, 6 de juliol del 2016

Grau dels Matxos


Aquesta tarda amb l'Ernest ens n'hem anat al Grau dels Matxos. A diferència de les altres vegades, hem anat per l'eix fins a Vic i hem arribat a la zona per baix. La pista és polsosa, però la resta és més còmode i un xic més ràpid... Queda apuntat!

Escric això bastants dies més tard, per tant la memòria ballarà força. Crec que hem començat fent la Dune (6a). La veritat és que la roca m'ha fet venir memòries de la saga...

A Dune, l'imperi de la sorra.

Després ens hem ficat a I Love NY (6b). Recordo que el pas dur és per entrar a la reunió, que queda molt a la dreta. Aquí cal enfilar-se més o menys recte fins agafar el canto invertit al sostre i anar-se movent cap a la dreta amb carinyo. La resta, ben guapa!

 A I Love NY. Tot normal, menys l'entrada a la R...

L'Ernest ha fet un intent a un 6c+ i jo m'he posat a la Zaga (6b). Entrada interessant i roma, una secció intermitja d'anar fent i uns passos amb més tensió quan el mur torna a redreçar-se. Ha sortit, però he estat una bona estona mirant-m'ho al mur final!

 L'Ernest provant una vieta. En el meu torn he fet la Zaga.

Després hem anat a El Senglar Estimbat (6b). Com a moltes vies, els graus ballen una mica... La via és ben curiosa. El principi és vertical i plaquero, amb algun pas on s'ha de tibar i allargar-se. Després s'aprofita la fissura i un xic més amunt s'aprofita més encara per superar el sostre que ens barra el pas. Quan s'ha superat el pas la via canvia i hi ha un tram senzill fins un darrer pas bloquero i dur on una caiguda significa trencar-se alguna cosa: l'assegurador no et veu, portes una vintena de metres i el pas difícil és per xapar la reunió. En fi, que jo hagués acabat la via uns 8 metres abans i hagués quedat rodona, no pas com ara. Ha sortit, però tirant-me a la cadena!

 Al tram bo del Senglar Estimbat. Més amunt, s'estimben escaladors...

Després ens hem posat a la MAT 2000 (6c). Després de veure l'Ernest m'hi poso des de sota també. Començament per l'esquerra de les xapes i cal flanquejar cap a la dreta des de ben amunt, com a mínim així ens ha anat molt bé. Després un tram tranquil i un alejillo important. Arribar-hi té el seu què, i cal posar-se bé per agafar un invertit ronyoset... Després s'han d'anar pujant peus, però quedes pilladet de mans: la fissura s'aprofita fins a un punt, però després... Total que aquí m'he penjat. Després de mirar-ho sí que ha sortit, però ho he trobat durillo, durillo!

A MAT 2000.

Després ens n'hem anat més a l'esquerra. L'Ernest em recomanava la Rodarocs (6b) després que ell fes la Regalim (6b+/c) però quan ha sigut el moment encara estava ocupada. Total, que li he fet un top-rope a la Regalim... i sort que ha estat en top-rope! Al desplom m'he fos i he pillat bastant: he baixat uns quants metres i he quedat separat de la paret, de forma que he hagut de tornar-hi refotudament fos! He acabat fent els passos, però petadíssim...

D'aquí ja ens n'hem anat, que hem col·leccionat unes quantes vies. Com sempre, algunes hauran d'esperar una nova visita...

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Cova de l'Ocell


Avui en Pep i en Mario m'han portat a la Cova de l'Ocell, un lloc lolo, on els bons fan 9b+ i els no tan bons... fan menys.

Aparcant aquí (41.747303, 2.190269), just quan el camí gira un xic a la dreta, s'arriba al sector en menys de dos minuts. El primer que sobta és el tipus de roca. Els primers metres són d'arenisca molt erosionada. Després ve un tram de conglomerat fi, en algun lloc torna a haver-hi una franja d'arenisca i la part superior és conglomerat mooolt fi. Les vies que hem fet tenen una entrada amb bon canto i una arribada a la R agònica!

Comencem per la via més senzilla, menys vertical i que té la R més baixa. El tacte dels primers metres és curiós. Sembla que la roca pugui arribar a trencar-se de l'erosionades que estan les bústies que trobem. De tant en tant fins i tot fan ponts de roca entre elles. Es tracta d'anar fent, sense massa entrebancs.

Roca curiosa i variada.

A continuació ens hem posat a la via veïna de l'esquerra. Aquí hi trobem un passet curiós a mitja via i una entrada a la reunió durilla. Potser hi ha una manera més senzilla, però ens hi hem hagut d'esmerçar. 

 La segona del dia ja es redreça una mica més...

Baixant em miro la següent a l'esquerra. En Pep l'ha tastat fa uns dies i no li ha trobat la manera d'entrar a la reunió. Amb ganes de buscar surt una forma de fer-ho, aprofitant una bústia invertida per la dreta. D'aquí es poden pujar peus i buscar alguna cosa per les mans abans d'anar a caçar un romo a la dreta que també hem fet servir a la via anterior. La part de baix surt sense massa complicacions.

Fent la tercera.

Baixant d'aquí poso cintes a la via de la seva esquerra. En Pep s'hi posa per sota i va fent bé fins la darrera xapa. Allà no hi veu manera i, després de mirar-s'ho del dret i del revés decideix deixar-ho estar. Pujo jo i m'ho miro, també. Tibant de la darrera xapa trobo una manera raonable: dreta a una pedra negre i allargar-se força per pillar una pedra blanca trencada a sobre la llastra. Aquí cal pujar peus i confiar que es trobarà alguna cosa per les mans... que no hi és massa! Però aconsegueixo arribar a la R. Baixant em miro com fer-ho sense tocar la xapa i s'hi veu alguna manera, però aprofitant unes merdetes inhumanament merdetes. Podria sortir, però és dura, dura!

 En Pep, a una zona relativament tranquila de la #4...

 ... i en Mario, un xic abans.
 
Baixant d'aquesta muntem un top-rope a la de més a l'esquerra. Aquí l'entrada demana tibar un xic, però es fa sense massa problemes. Després la cosa es posa força dura, vertical i amb poc canto. Com més amunt, menys canto i a la part final el conglomerat sembla un rebossat de paret de totxo, on s'ha de levitar... En algun lloc, per levitar m'he ajudat d'una xapa. Excepte aquest pas, la resta ha sortit (en top) però n'hi ha per al·lucinar!

 La #5. Agonia pura i dura in crescendo.

El dia ja no ha donat més de sí. De fet, ens ha fet fora la pluja! Hem arribat amb boira de manera que, al principi, semblava que estàvem al Ben Nevis. Després ha sortit el sol durant una estona i, per acabar, aigua. Però ja tocava, tant per l'hora com pel treball fet: 5 vies curiosetes!

diumenge, 8 de març del 2015

Grau dels Matxos


Avui ens n'hem anat al Grau dels Matxos. Jo hi havia estat un cop fa sis anys (com passa el temps!) i em va agrador molt. Suposo que hi va contribuir el fet que hi vaig anar amb uns guies deluxe, que van mostrar-me el bo i millor.
En Pep hi ha estat força vegades i avui té ganes d'investigar les darreres que s'han obert a l'esquerra de tot. Aquí les vies són més curtetes -per alguna cosa són les darreres que s'han obert.

Comencem per un díedre del que ara no recordo el nom i que probablement sigui 6a. L'inici té un tacte força sorrenc que millora ràpidament quan estem a mitja via. El tram central és de moviments de posar-s'hi bé, prou bons. Al final torna a haver-hi un xic de terra. La via està prou bé.

A la primera del dia: un diedret interessant

D'aquí ens n'anem un xic a la dreta, a una placa força neta situada a la torrentera. És impressionant el treball que han fet els equipadors arreglant els peus de via: fins i tot hi ha passamans fets amb troncs per fer evitar el perill d'anar avall. Felicitats! Ens posem a la via Muntanyes d'Emocions (6a). Té un inici fi en diagonal a la dreta amb algun pas curioset. Després la cosa es tranquilitza i torna a haver-hi un passet de decisió per sortir d'una espécie de llastra, amb poc o gens canto. Estressant! De fet, prefereixo tibar més i no patir tant!

Estrès, una de les emocions de la Muntanyes d'Emocions.

D'aquí ens n'anem a la de la seva esquerra, Dana Up (V+). Aquesta és força més franca: canto on toca, amb algun moviment interessant, però canto en general!

Terreny agraït a la Dana Up.

Per acabar, ens hem posat a la Amb el Somriure, la Revolta (6b+), seguint la idea de que val més tibar... El començament té una seqüència de passos on, per anar bé, s'ha d'encertar la seqüència millor. Després ve un tram tranquil fins a sota el desplom i aquí comença el tomàquet. Primer, més o menys recte amunt, agafant algun canto bo i algun lateral. Després s'agafa una seqüència de bons cantos que permeten moure's horitzontalment a l'esquerra. Una tibada llarga i anar a caçar un forat bo per la dreta. D'aquí cal anar a un altre forat a l'esquerra i la cosa es comença a tranquilitzar. Però queden un parell de llocs amb passos sense canto, un d'ells en el darrer moviment abans d'arribar a la R. L'he fet en top rope i m'he penjat força... Caldrà menjar sopetes de les bones!

No l'hem feta amb un somriure, sinó apretant molt, però és ben guapa!

I el matí no ha donat més de sí!

dijous, 4 de juny del 2009

Grau dels Matxos


Aquesta tarda en Tati i en Jortx m'han portat al Grau dels Matxos, no gaire lluny de Centelles. Nosaltres hi hem anat per Moià i direcció Castellterçol... i acabar en una pista més o menys aquí. Es convenient deixar el cotxe un xic abans perquè els tractors no fan la corba d'on comença el corriolet que ens porta a peus de vies.

Si anem seguint pel caminet, anirem vorejant unes quantes vies i arribarem a un lloc on hi ha una ressenya en una funda plastificada. Aquí hi hem posat el camp base. Hem començat escalfant a Enderrocs Puigdomènech (6a+). Una via llargueta, com totes (uns 20 metres) molt agradable, on anem tastant el terreny: arenisca peculiar, amb bona presa sovint, però amb zones on no hi ha gran cosa i cal estirar-se. Enderrocs té la zona més complicada a la part final.

A continuació hem fet l'Escarbat Copulador (6b). A les fotos ja es pot veure de què va: un magnífic díedre que ens porta a una repiseta a partir de la qual hi ha un xic de tomàquet, però que surt a vista sense problemes.

En Jortx, a l'Escarbat Copulador...

... i un xic més amunt, a la zona dura.

Després, els bous s'han posat a Fot-li Morru (6c+/7a). En Tati ha anat fent, sense despentinar-se gaire i l'ha seguit en Jortx, més despentinat. Finalment m'hi he posat en top-rope. Un pas llarg abans del desplomet em surt bastant bé. Després venen uns passos durillos però que van anar sortint penjant-me sovint. La sortida del desplom també té la seva gràcia i després és un passeig fins la cadena.

En Tati encara ha triomfat a un 7b que atravessa un sostre, sostre!

En Tati, a un sostre de debò...

... que supera amb autoritat.

Després, en Jortx m'ha suggerit que fes el díedre Thycodroma Muraria (6b). Dóna gust anar acompanyat d'aquests guies! La via és genial, genial. Una bavaresa amb bon canto que et deixa en terreny de ningú... sort d'una bústia salvadora que permet iniciar uns moviments a la dreta i acabar la via sense més dificultats.

Qui escriu això, al primer tram de la Thycodroma Muraria...


... estudiant la bavaresa...

... i tibant-li!

Ha estat una visita a una zona desconeguda per a mi i puc dir que segur que hi tornaré. L'entorn, la roca i les vies es mereixen un bon nombre de visites futures!