Camarasa - El Túnel

Sembla que fa quatre dies que vaig fer la darrera escalada de l'època XL i ja estic fent la primera de l'època LX. Han passat deu anys, que es diu ràpid!

Fa uns dies vaig celebrar-ho amb la gent que més m'ha acompanyat i avui he sortit amb gent d'aquesta, tan ben parida! Amb el Mario, el Pep i el Manel hem enfilat cap a Camarasa, sector El Túnel, aprofitant les darreres oportunitats abans la calor no ho faci del tot impossible. Avui ens ha apretat ja, però ha estat suportable.

Hem començat una mica més a l'esquerra de l'altra vegada, quan hi vaig fer la primera visita. Amb en Pep ens posem a Hipocola (6a) mentre els companys es posen a Les Aparences Enganyen (6a). Els primers metres de Hipocola es van fent la mar de bé. Després arriba el muret i toca esforçar-se més. Surt, però hem trobat que calia esforçar-se una mica més del que seria esperable. De fet, per això li suggereixo al Pep que la faci de segon, que no es tracta d'inflar-se ja a la primera del dia.

A les primeres del dia. Nosaltres a l'esquerra i els companys a la dreta. 

Després ens intercanviem els papers. Em poso a Les Aparences Enganyen (6a) pensant que també hauria de treballar força, però no, aquesta és més normal i es deixa fer prou bé. El Pep la fa de primer també, amb un repòs, però li surt ben bé.

 


A les segones  del dia. Canvi de papers!

 D'aquí ens n'hem anat cap a la dreta, a la Plastic Paddy (6a+). Té una primera zona d'anar fent, fins que es redreça una mica i toca posar-se a una mena de díedre vermellós. D'aquí toca encarar el sostret que barra el pas. Jo he acabat resolent-ho una mica per la dreta, aprofitant una petita vira pels peus i uns cantos raonablement bons.

A Plastic Paddy. La foto del mig, feta pels companys més a l'esquerra. 
A la darrera, jo estava buscant l'ombra com boig ja...

Després d'aquesta li proposo al Pep que anem a buscar un peu de via ombrívol i això ens porta a Somnis Lucidis (6b) -copio el nom segons The Crag, ves a saber si hi ha alguna errata. Aquesta ja és un d'un altre estil, regletero, vertical i de fotre-li canya! M'hi poso amb cautela perquè no sé gaire el pa que hi donen i poc a poc vaig fent. Trobo un moviment delicat quan t'has de posar al mini-diedret cec, en un pas dur d'hombro en diagonal a l'esquerra, molt tens fins que he agafat un bon canto a la fissureta amb la dreta. Després venen alguns moviments llargs i verticals però amb bon canto fins agafar un cantell boníssim a la franja horitzontal sota el sostre. Surto del sostre sense anar cap a la placa, recte amunt a buscar bona presa força amunt i, després sí, passo cap a la placa de l'esquerra. He fet unes bones apretades però ha sortit bé a vista. 

El Pep s'hi posa i hi pateix força tot i que acaba traient la majoria de passos. Però està clar que cal buscar quelcom més suau si no vull perdre el company! 

En Pep, a sota el sostre de Somnis Lucidis.

Decidim provar la de la seva esquerra, on fa una estona hi ha hagut uns guiris fent-la. Es tracta de la Dust to Dust (6a). M'hi poso i hi tinc bastanta feina, sobretot a la primera part, fins arribar al desplomet. Aquí hi ha una bona colla de passos delicats, amb poca presa, tècnics, d'equilibri... vaja, molt bonics de fer però clarament molt més difícils del que es podria esperar per ser un sis-a. Superar el desplomet és força evident i després ve un tram d'anar escalant. Amb algun tramet una mica més fi però la resta de moviments molt més francs que no pas al principi. Bona però dura! El Pep la fa de segon i confirma les sensacions i el Mario, que l'ha fet alguna vegada, també!

A les primeres del dia. Nosaltres a l'esquerra i els companys a la dreta. 

Mentrestant, els companys han estat treballant una mica més a la banda de la dreta. El Manel té ganes de fer metres sense petar-se massa, cosa que s'entén, després d'una llarga temporada apartat de l'escalada -no per lesió ni malaltia sinó podríem dir que, per vici ;)

Els companys, gaudint a la dreta.

Els companys acaben una mica abans que nosaltres i ens recullen per anar tornant. Avui dinarem a Sant Llorenç de Montgai, un bon àpat per cloure una bona escalada, la primera de l'època LX, i que en vinguin moltes més! 

 

 

 

Camarasa. El Túnel

El Túnel era un sector de Camarasa que tenia ganes de visitar des de fa temps. Però els matins d'hivern hi fa fred, a l'estiu hi fa calor i entremig mai no he trobat el moment d'anar-hi, jeje. Per això, quan el Pep m'ho va proposar vam pensar que avui seria la darrera oportunitat d'anar-hi abans la calor no apreti massa. Total, que el Ramon el Pep i jo mateix ens hi hem atansat.

És un sector recent, parlant en termes relatius, amb bona roca i un munt de vies factibles. La informació actualitzada sembla ser que està aquí. Com deia, jo no hi havia estat mai però en Pep hi ha anat sovint i s'ho coneix bé. Ens farà de guia solvent!

Comencem poc a poc, fent la Wrecking Ball (V). Una vieta bonica de fer, que ens permet situar-nos amb el tipus de roca i la forma i textures de les preses d'aquí. Només trobem un passet de mirar-s'ho una mica quan toca entrar el diedret final. La fem tots de primer, després de convèncer el Pep que no es perd gaire temps fent-ho així ;)

A la primera del dia. Bona roca i bon tacte!

Després el Pep ens recomana No Ekipo Però Critiko (6a+). Aquí hi hauríem de trobar un bon salt de dificultat, però la veritat és que es deixa fer molt bé. Ara, a la part final s'ha de tibar una miqueta i, a més, hi ha algun alejillo que no s'entén gaire. Obliga de debò! Seguim amb la tònica anterior de fer-ho tots de primer!

A No Ekipo... Bona i d'anar fent, suau fins al mur fina.

Baixant, posem cintes a la veïna de la dreta, Per Lluir s'ha de Partir (6a+). És similar a l'anterior, amb una entrada clarament més dura que l'altre. A la part de dalt, similar. Aquí en Pep ha optat per fer-la en top-rope però surt perfecte!

Per lluir s'ha de tibar... a la primera part!

Em vaig mirant la via de la dreta però des de baix no ho acabo d'entendre: vaig veient xapes, però a la part final sembla que en falta una. Quan baixa, li dic al Pep que s'ho miri i confirma el que es veu de baix: des de la última fins la reunió hi ha una excursió exageradíssima. Tot i això, hi posem cintes... Em poso, doncs, a Wasteland Baby (6b). Aquí hi ha una mica més de feina i al mur final t'ho has de mirar força. Als voltants de la darrera xapa jo m'hi he acostat per l'esquerra, m'he ficat a la placa per uns forats relativament bons i he passat a l'esquerra, a posar els peus sobre un ressaltillo vermellós a un petit diedret. Aquí ja tens la xapa per sota dels peus i queden una colla de metres fins la reunió! Toca un pas de decisió per aixecar-se i... sí, hi ha canto que permet moure's. Jo em moc cap a la dreta, controlant bé els peus amb una tensió altíssima, tot i que recte apareixen bones gandes i permeten arribar a la R més ràpid. Però això no ho saps, anant a vista! Una bona vibrada que, segons la meva opinió, és totalment innecessària en una via esportiva i més si la resta de xapes estan a una distància normal (sí, ho he de reconèixer: no he equipat i em permeto opinar).

La xapa per sota dels peus, encara ve un pas difícil i falten bastants metres per la reunió.

El Ramon està fort i fort de coco i s'hi posa també de primer. Ara bé, fa un parell de volades a la part final... La primera, per sorpresa amb un bon vol, la segona ja més controlada. Sort que portem la canya (i és ben llarga) i amb una mica de traça acaba podent arribar a la R. En Pep no dubta i s'hi posa en top-rope.

A Wasteland Baby (6b).

A continuació al Pep li fa gràcia que ens posem a una de les vies que s'ha obert darrerament i que tenen una pedreta amb dibuixets pintats: Efecte Voll Damm (6a) i Aliento de Dragon (6a+). Opto per posar-me a Aliento de Dragon (6a+). És una via que s'ha netejat recentment i hi trobem una repiseta reforçada generosament amb sika. El recorregut és molt ben trobat i els moviments ben xulos. Ara, s'ha de treballar! En particular, a partir de la repiseta: aquí toca anar un xic en diagonal a la dreta i després en diagonal a l'esquerra, a cercar busties raonablement bones. Després ve un tram ben dur, on jo he fet una remada força llarga amb esquerra a pillar una bona regleta d'esquerres i després pots reposar bé (el tram és lleugerament desplomat). I ara torna a venir un aleje inexplicable: hi ha una xapa a sota el desplom final i fins la R hi ha 6 metres ben bons! Quan aconsegueixes agafar un bon canto a sobre el desplom és cert que ja tots són bons i també és cert que la caiguda seria ben neta (tot i que llarga)... Al Ramon li deixaré una extensió de quatre o cintes (totes les que m'han sobrat). La via és molt bona. Ara bé, més difícil que Per Lluir... i molt més difícil que No Ekipo...

A la darrera del dia. Bona via, amb caiguda espectacular a la part final. 

Després de fer cinc vies (amb algun entrebanc afegit) ens donem per satisfets i optem per recollir trastos. Hem anat buscant les ombretes que mig hi ha a peu de via i hem aguantat prou bé. Això sí: a partir d'ara serà recomanable buscar altres sectors o venir-hi a la tarda, segurament a partir de les 15:00 (o més tard si el dia ha estat calorós). M'ha encantat el tipus de roca i les vies que hi trobem. Totes elles amb bona roca, ben sanejada allà on ha calgut i ben equipades (malgrat algunes alegries per entrar a les reunions). Hi tornarem, a no ser que es confirmi la tònica de les entrades a la reunió (2 de 5). Digueu-me covard!

Camarasa: Pat Garrett i Cinderella

Avui amb l'Ernest ens n'hem anat a Camarasa, o l'ombra de la Paret del Dispensari i al Puro. La idea era començar amb la Pat Garrett i després anar cap al Puro. Decidim que comenci jo i em poso a la feina.

El Puro, vist des de la Pat Garrett.

El primer llarg demana bastant (6b) i més venint en fred. Uns primers metres gens evidents fins la primera xapa i després alguns moviments més on s'ha de tibar d'alguna regleta horitzontal però també vertical i fer anar bé els peus. Una mica més amunt hi ha un pitó que ràpidament desxapo, perquè el llarg està més que equipat. Una mena de maillon rovellat em fa pensar que hi haurà un pas difícil allà però al final resulta que és una anella antiga que no se sap gaire què hi pinta. Per aquí cal anar aguantant i llegir bé els moviments, però poc a poc la cosa es va suavitzant. L'arribada a la reunió és per un terreny tombat i lleugerament herbós.

L'Ernest als darrers metres del primer llarg.

El segon llarg (6a+) comença estranyot fins la primera xapa. Després, anar fent fins entrar a un diedret força fi on hi ha algun pas de finura fins pillar un bon bidit. La via se'n va a l'esquerra i després torna a la dreta per una roca vertical o més però amb molt relleu i forats i regletes bones ben sovint. Els darrers metres m'han semblat força exigents.

Al segon llarg.

Em poso al tercer llarg (6a). Als primers metres la roca està coberta de terra. Per sort, el relleu de la roca és prou profund com perquè no sigui un problema. Pensava que aquest llarg ja seria més suau però no és ben bé així. De fet, hi ha un parell de llocs on cal tibar de valent, en terreny molt vertical o més i aprofitant algunes fissures. M'he inflat una mica i tot i, a més, aquí les xapes estan una mica més lluny. Hi ha qui parla de posar algun friend; portava els aliens, però no m'ha calgut posar res malgrat tot. La reunió queda una mica a la dreta en una anella rovellada i un maillon, ben posats en horitzontal per arrissar bé les cordes!

Darrera tirada, vista des de la R3.

Rapelem fins la R2, on hi ha un parell d'anelles, també en horitzontal (senyor, senyor) i el segon ràpel ens deixa a terra amb les cordes ben arrissades.

Ens dirigim cap al Puro a fer la Festa Birmana. Però just quan hi arribem hi ha un parell de noies que estan començant la Festa Vikinga que comparteix R1 i la resta de recorregut. A l'Ernest li ha ben girat els plans! Jo li proposo de fer la Cinderella i al final ens hi hem posat. L'Ernest volia fer el primer llarg de la Festa Birmana així que començaré jo perquè pugui fer el segon de la Cinderella que és el difícil.

Em poso al primer llarg (6a+) de la Cinderella, que és la primera via a l'esquerra de la Directa, que va per la fissura. Més a l'esquerra hi ha una altra línia de xapes que sembla que mor en una reunió. Aquest primer llarg és guapíssim, amb molts moviments ben interessants (i difícils!). Està molt ben assegurada, però. Poc a poc, vaig fent. Toca mirar bé a esquerra i dreta per trobar el millor forat i la millor regleta, que n'hi han! Tot i això, s'ha d'apretar una mica -potser és que la suma de metres ja fa efecte?

Primer llarg de la Cinderella. Molt, molt recomanable!

L'Ernest es posa al segon llarg (6c). Em sembla que l'arrencada és una mica per l'esquerra de les xapes i així li dic al company. Hi ha una bona apretada, amb algun bon bidit, però alguna regleta força més dolenta, i alguna remada amb mals peus fins pillar alguna cosa raonable. Agafada una bústia gran i bona, la cosa es suavitza: cal fer una volta per la dreta i després en diagonal cap a l'esquerra fins arribar sota la zona desplomada. Aquí, bavaresa burra controlant bé els peus i aguantar després sobre unes regletes planes. La via se'n va després cap a la dreta, en diagonal a sobre el buit, amb una fissura prou bona per les mans i bones possibilitats per als peus si les vas buscant. Després, un muret de roca granelluda i la cosa es suavitza. Per aquí hi ha un parell de llastres bellugadisses que han fet una mica de por. De fet, quan rapelarem, la corda s'hi ha quedat al darrera i tibant-la s'ha tornat a bellugar... Caldria tirar-les a baix amb cura. El llarg ens ha sortit net. Jo m'he hagut d'esforçar, però no m'he encantat gens, anava amb un coet al cul!

Des de mig segon llarg cap a la R1. Hi ha un bon repòs!

Queda el tercer llarg (6a) que ataco sense pensar-m'ho gaire. Els primers metres són ben verticals i cal fer una tibada per abastar una bústia raonablement bona i pujar peus amb bastanta decisió. Resulta un pas ben bloquero! Després, mur amb roca granelluda i cada vegada menys dificultat fins al cim, on hi ha una àmplia col·lecció de xapes i cadenes per al ràpel.

Darrer llarg de Cinderella, comú amb la Directa.

Munto el ràpel i vaig baixant. Em paro a la R1 on hem deixat la motxilla (li he fet pujar a l'Ernest perquè he arribat a la R1 deshidratat: feia bastanta xafogor malgrat tot). Després m'adono que les cordes arriben fins baix i l'Ernest m'ho confirma quan arriba a la meva alçada i segueix avall.

Recuperem cordes sense ensurts, recollim trastos i enfilem el camí de tornada. Al final arribem a casa  les 16:00 havent-ne sortit a les 7:30. Hem encadenat totes les tirades i estem ben satisfets. Hem acabat fent sis llargs esplèndids i ben exigents. Per mi ha estat un bon bateig: no havia pujat mai al Puro ni havia fet cap via llarga d'aquí. Voldré tornar-hi!

Vistes des d'El Puro. Bones fotos a mans del company!

Afegeixo les ressenyes aquí sota. Del Joan Asin i de Luichi, respectivament.

Marcant Estil a l'ombra de Camarasa

Avui hem quedat amb el Pep, el Mario i el Manel. Amb els dos darrers feia molt temps que no coincidíem i ha estat un plaer retrobar-nos. Vaig proposar de buscar algun sector a l'ombra i hem anat a Camarasa a la dreta, on jo només havia estat un cop fa molts anys. Avui ens hem quedat a tocar la carretera, en part perquè s'ha de caminar un trosset i no volem pas caminar més del compte, i en part perquè hi hem trobat prou feina.

Ems hem repartit, en Pep i en Mario per una banda i el Manel i jo per l'altra. Amb el Manel ens posem a Miss Doga (V). Els inicis són plaqueros, amb prou bon canto, però controlant bé quin forat és bo i quin no. Les vies estan una mica patinoses i la humitat i la calor, malgrat l'ombra, no ajuden gaire. S'ha d'escalar, també a la part final on cal encarar el desplom, millor un xic per la dreta. L'he trobat dura.

En Manel, a Miss Doga.

A continuació, ens posem a El Descendiente (V), que hauria de ser del mateix estil. Però no, l'entrada és molt, molt dura. Vertical a tope, amb canto molt justet. Després la cosa es torna plaquera amb regletes xiques d'anar fent i després ve un terreny amb bona ganda. Una rampa porta al desplom final, on les xapes estan a la dreta de la línia evident i cal fer unes tibades de ca l'ample.

 

 En Manel, a El Descendiente i en Pep a Miss Doga.

Per més que ho hem anat comptant, del dret i del revés, no ens hauríem d'haver equivocat de vies: Miss Doga ataca el desplom final per la dreta i El Descendiente per l'esquerra. El Descendiente està completament desfasada.

Anem un xic més a la dreta i ens posem a Los Panchetas (V). Aquí hi ha un tram on s'ha de tibar després de la segona xapa i, sobretot, procurar no caure per xapar la segona perquè l'escalador aniria a terra. El xapatge de la tercera és agònic a més no poder. A partir d'aquí la cosa es suavitza moltíssim i només queden algunes contorsions senzilles per entrar a la reunió.

Jo mateix a Los Panchetas, a dalt, i en Manel a la mateixa via, a baix.

Anem cap a l'esquerra i ens posem a Lo Moni (6a). Via molt senzilla, amb una apretada forta per entrar a la reunió. És un ressalt lleugerament desplomat després de molts metres de via ramposa. Per tant, caiguda potencial molt dolenta. La darrera xapa queda molt a desmà de la línia evident, un xic per l'esquerra i jo la xapa mentre decideixo si xapar la reunió o la darrera.

 

 

Fent Lo Moni.

Els companys han fet, en primer lloc, algun dels IV's que hi ha a la vora i després els hem anat deixant top-ropes muntats. Al final de tot, encara li fem un top-rope a Pelae Free (6a+). No m'he atrevit a fer-la per sota per les greus incoherències de grau que hem anat veient aquí. Aquesta té una tibada forta al ressalt desplomat: bústia amb dreta, regleta bona amb l'esquerra, pujar peus i remada amb ganes fins pillar algun canto/regleta. Aviat es posen peus prou bons i la via acaba igual que Los Panchetas, que és el top-rope que hem deixat muntat. Aquesta no està refotudament desfasada, segurament sols li posaria algun plus.

Jo mateix, tibant a Pelae Free.

En uns moments entrarà el sol i, a més, volem ser a dinar a casa. Al final hem fet 5 vies que no està malament (el Mario un més crec) i marxem ben satisfets! Hem estat a l'ombra, però la temperatura i humitat ambiental són molt altes. No sé si això ha influït en la nostra capacitat escaladora d'avui, però ens ha semblat un sector dur: estic ben content d'haver encadenat algun V pelat!