dimarts, 17 de juliol de 2018

Tatxant projectes al Manantial


Avui amb en Ramon hem tornat a Can Jorba, al Manantial. Fa uns dies hi vam ser amb l'Ernest i, com sol passar, van quedar deures pendents. Hem escalfat a la via de l'esquerra del Mur de les Lamentacions, que vaig batejar La que sembla Senzilla (6a) l'altre dia. És un bon 6a per escalfar perquè el darrer tram de díedre et deixa ben satisfet! L'altre dia ho vaig fer força espatarrat cap a la dreta i avui ho he fet per la placa de l'esquerra... i no sabria dir què és millor!



Jo (dalt) i en Ramon al 6a.

En comptes de fer alguna altra via per seguir escalfant, em poso al projecte del dia, la Ziga-Zaga (6c) que em va quedar pendent l'altre dia. Com que no tinc qui em posi les cintes, decideixo que la faré en plan tranqui, reposant i tibant del que convingui per anar escalfant. I així vaig fent. Però en algun lloc al·lucino perquè l'altre dia gairebé la vaig encadenar a vista i avui fins i tot em costa decidir-me d'anar de xapa a xapa... El que fa el coco! La deixo muntada en top-rope i el Ramon li fa un pegue prou bo:

En Ramon, a la part de dalt de Ziga-Zaga.

Després arriba l'hora de la veritat. Concentració i amunt. I, la veritat, he anat molt ben concentrat. A la part de baix he anat fent amb soltura fins la repisa. Les primeres xapes del mur de dalt surten prou bé. M'he fixat en algunes preses clau i vaig encadenant amb eficàcia. Aviat soc a la pedra invertida on em vaig fondre l'altre dia. Avui tinc clar què he de fer i segueixo amunt. Aviat soc amb els peus en una pedra de marbre cantelluda i només queda un passet per agafar una llastra boníssima on les dificultats cauen. Però fins i tot a la darrera xapa procuro refer-me per no fallar al darrer pas de la via... Ha sortit prou bé! Una via de continuïtat, trencada per la repisa del mig, però si no fos per això, no sé pas! Després de la repisa hi ha cinc o sis xapes on no es pot badar gens! I en total, són 17 xapes, que aviat és dit. Imprescindible corda de 70m aquí!


El meu pegue (dalt) i el segon del Ramon Ziga-Zaga.

En Ramon li fa un segon pegue, que li surt pitjor que el primer... I per acabar, encara em queden ganes de provar la del costat, La Terapeuta, un antic 7a que a la guia està de 6c+. Al principi hi ha un pas bloquero al voltant de la segona xapa. Més amunt, anar fent fins al desplom. Al desplom no m'hi mato molt, però vaig trobant cantos prou bons per anar fent el goril·la i anar pujant. Penjant-me de tant en tant em trobo a la placa de dalt, que té una pinta similar a la Ziga-Zaga, però no m'hi poso perquè ja estic petat i satisfet i, a més, ja és tard. M'he estat 45 minuts muntant la Ziga-Zaga i això passa factura :) Curiosament, excepte el pas d'entrada, li veig color a La Terapeuta... Caldrà una altra visita :)

dijous, 12 de juliol de 2018

Canal de Diables /2


Després de l'altre dia, avui hem tornat a la Canal de Diables, a fer alguna cosa que quedava mitjanament factible. Quan ens trobem a l'aparcament fa una estona que està plovent i ens ho prenem amb calma. Rumiem alternatives de cotxe a la vora... fins que deixa de ploure i pinta que la tarda acabarà d'aguantar. Aproximem i ja som al sector!

Com que no tenia ganes de tornar a fer el V+ de La Rambleta, avui tocava escalfar amb La Ruda (6b)! Localitzar el començament no és senzill: sí que es veuen les xapes, però arribar-hi des de sota implica una excursió de molts metres amb trossos herbosos. Així que la única cosa raonable sembla començar des d'un xic més amunt i flanquejar a la dreta per pillar el primer parabolt. Resulta tot més senzill del que semblava d'entrada. Després, placa d'anar fent, amb presa petita i aprofitant l'esperó en algun punt. Més amunt ja tenim el desplom, més desplomat del que sembla des de sota. Aquí hi ha una mica de feina per xapar i més per sortir. M'ho he mirat recte, però no he vist canto suficient i m'he anat fonent un xic. Total, que em penjo per estudiar-ho. La línia sembla que va per l'esquerra, a buscar una pedra cantelluda per l'esquerra, des d'on es pot xapar i continuar encara per l'esquerra per fer alguns passos i entrar a la reunió des de l'esquerra. No és la via ideal per escalfar, perquè el desplomet és bloquero, però és el que hi havia...

Baixant posem cintes a La Trepanació (6b+), que va just a l'esquerra de La Ruda. Des de sota ja s'endevina que el tomàquet està a les primeres xapes i m'ho miro bé mentre baixo. Després m'hi poso a veure què tal. L'entrada és per l'esquerra de les xapes i cal flanquejar a la dreta per uns peus ridículs i unes mans igualment dolentes... A la primera caic. A la segona no pujo tant els peus i aconsegueixo fer els moviments, molt agònics sobre presa minúscula. Serà que s'ha "descascarillat" més del que diu a la guia, però és ben difícil! Després es segueix en diagonal a la dreta i es segueix l'aresta, amb molta més tranquil·litat. Més amunt, quan la cosa es redreça, hi ha un alejillo i un altre crux de la via. És ben bé que no estava disposat a deixar-me perdre l'encadene, perquè hi ha trobat un altre pas difícil, amb canto molt millor que a l'entrada, però Déu n'hi do. L'arribada a la reunió es fa sobre terreny novament vertical, però va sortint canto suficient. He quedat més que satisfet!

 Jo mateix, després de les 3 xapes del crux d'entrada de La Trepanació.

 En Ramon, a la zona d'anar fent de La Trepanació.

A continuació hem posat cintes a Sarcoma (6b+) que va a l'esquerra de l'anterior. Aquí també sembla evident que el tomàquet és al principi i m'ho miro bé mentre baixo. L'entrada és també molt nyapera fins xapar la segona. Aquí jo he tibat d'una lateral d'esquerra i he pujat molt i molt els peus sobre relleus minúsculs fins pillar un bidit molt poc fondo, però suficient per xapar la tercera. Després venen encara uns quants metres molt fins... No he pogut relaxar-me un xic fins la cinquena i he fet un gasto enorme! Després ve terreny més suau durant dues o tres xapes més però després es redreça perillosament. Baixant m'ha semblat que es veien cantos aquí i allà però no m'hi he fixat massa: he pensat que ja improvisaria! I ho he intentat però m'he quedat pillat. El que toca és anar per l'esquerra des de la xapa anterior i no esperar a fer-ho a dalt com he fet jo. El resultat és que no tenia torrons per aguantar i m'he hagut de penjar. M'ha fet molta ràbia, pensant en el que he patit a l'entrada, però que he resolt a la primera... Però és el que hi ha (també)! La següent es xapa bé des d'un bon canto i després cal anar a una pedra cantelluda d'esquerres i estirar-se molt cap a la dreta per sortir de les dificultats. L'entrada a la reunió l'he fet per la via anterior. La nostra es veia ben vertical també i amb liquen. I la petament que portava no m'ha animat a posar-m'hi... Ja ho faré bé si mai hi torno per encadenar-la!!

  Fins aquí no he tingut gaire descans a Sarcoma.

   Aquí comencen les noves dificultats -o m'ho ha semblat perquè anava ben petat.

   En Ramon fent l'entrada de Sarcoma un xic diferent que jo.

En Ramon avui ha anat fent de segon i també ha quedat ben servit! Hem fet tres vies llargues i intenses i ens donem més que satisfets. Només n'he encadenat una, però ha estat un entrenament més que bo! Sessions com aquesta deixen un molt bon gust de boca malgrat tot. Ara sí que ja no ens queda massa cosa aquí. Els dos 6b+ que hem fet m'han semblat molt durs, especialment el segon que no és només un pas sinó 4 xapes dures. Les que queden són, com a mínim, 6c que, amb el plus de rigor queda una mica massa enllà com per gaudir-ho massa. En resum és un sectoret que prou mereix una visita, però sense passar-se!

dimarts, 10 de juliol de 2018

Canal de Diables


Avui hem quedat amb en Ramon. No teníem ganes de passar calor, volíem anar a Montserrat... Total que a la guia de la cara nord hi ha ressenyat un sectoret anomenat la Canal de Diables que tenia prou bona pinta sobre el paper.

Des del sector tenim una bona panoràmica, amb el cavall al fons.

Per arribar-hi, podem aparcar al punt on surt la drecera dels matxos, al cercle vermell:

Els mapes de google en 3D són una meravella aquí. Pàrquing, canal i sector.

Caminem una estona en direcció al monestir i quan trobem la canal, ens hi enfilem. Primer hi ha unes cordes i després cal anar-se buscant la vida. Passarem pel costat del sector anomenat les Guilleumetes i aquest serà el senyal que hem de començar a flanquejar cap a la dreta fins trobar les vies. Les més interessants estan al cercle groc de la foto. No queda massa lluny del cotxe, però s'ha de lluitar amb la vegetació. Els peus de via són suficientment bons, però cal fer pujades i baixades per moure's horitzontalment i no li vindria malament una visita amb tisores de podar.

Nosaltres hem seguit més o menys el que comentava en Groinket. Però hem començat per la més suau, La Rambleta (V+). Coincideixo amb en Groinket que en general les vies són dures per la proposta de grau, però són ben guapes. Aquí hi ha un inici bloquero de tibar-li fins la tercera xapa. També hi ha un xic de vegetació que he fet anar avall per no complicar-me més la vida del que ja s'ha de fer. En algun punt tenim un bolo massa bo com per agafar-s'hi: la roca és molt bona, però com que no és un sector massa popular, no se sap. Més amunt la via es suavitza i les assegurances allunyen un xic més, sense arribar a ser exagerat. Un bon inici!


Escalfant i més a la primera del dia.

A continuació ens posem a la que segurament és la millor via del sector, la Jaume (6a+). En Groinket diu que només per fer aquesta via ja val la pena venir aquí. Realment és molt bona. Tota ella es contínua, amb una entrada un xic més difícil i amb un final que també ho és perquè es redreça, la roca canvia de qualitat i les xapes allunyen un xic més. Diuen que 6b li quedaria bé. L'he encadenat i m'ha deixat un molt bon sabor de boca.

 Fent la Jaume. Una joia de continuïtat.

Des de la R de la Jaume va perfecte per provar la Porfit (6c). Ho fem en top-rope, atenent a l'experiència d'en Groinket. Té les 3 primeres xapes molt dures. Probablement el que calgui sigui entrar un xic per l'esquerra i anar a buscar la bústia gran i dolenta. Des d'aquí, pujar peus sense res bo per la mà dreta i anar a buscar una bustieta mig bona per la dreta... Jo només ho aconsegueixo amb la corda treient-me algun quilo del damunt. Després d'aquí és ben similar a la Jaume.

Lluitant a Porfit. Fins aquí és mooolt dur. Després, metres i metres de continuïtat. 
Jo ho he fet un xic més per la dreta que en Ramon.

Les dues darreres vies són molt llargues i et deixen la sensació d'haver escalat! Pensem en fer-ne una més perquè la tarda encara donarà una mica de sí i, descartant, només ens queda l'opció de fer la El Líquen (6a). El nom no és massa atractiu i la línia tampoc no ho és massa, però les alternatives són de 6b cap amunt i a aquesta hora no estic per romanços. Per algun motiu pensava que em passejaria per El Líquen i no ha estat pas així! Algun tram herbós al principi i la primera xapa molt alta ja posen una certa tensió. Després hi ha la roca que no és una meravella i alguna xapa allunyada fins arribar al crux de la via, al desplomet. Aquí també cal posar-hi morro i tibar per la placa desplomada perquè la fissura és cega... En un parell de punts he pensat en deixar un maillon i tirar avall, però no sé massa per què he acabat tirant amunt. La part final és un xic trencada i l'entrada a la reunió és ben difícil i queda prou allunyada de la xapa... És més difícil del grau proposat, la roca no és excel·lent, hi ha un xic de líquen... Queda tatxada. Jo no la recomanaria. Això sí, les fotos amb el Cavall al fons, queden ben xules!




  La darrera foto (i la primera) a El Líquen. El líquen no és la única pega...




Pleguem trastos i tirem avall. D'aquí un parell de dies hi tornarem, a veure si podem tatxar alguna altra via: a la dreta de El Líquen es veu una placa molt interessant!


dijous, 5 de juliol de 2018

Els Graus


Aquesta tarda amb en Ramon ens n'hem anat als Graus. Hem començat per la Placa de la Poma, on ja havíem estat altres vegades. Aquí hi ha tres vies ben guapes, la Pinxos no Morunos (V+), la Gamarús Alegre (6a) i la Atxís Txús (6a+).

La Pinxos és prou interessant, amb passos de forats al principi, un tram de finura, bon canto després i un ressalt vertical o lleugerament desplomat on s'ha de buscar bé la continuació més lògica. En Ramon la fa de primer, però per ser la primera del dia ja s'ha de tibar força!

A Pinxos...

La Gamarús és un xic més difícil sobre el paper, però més franca. Foradets al principi i un desplom amb molt bon canto. Per la dreta s'agafa una bústia d'escàndol que et treu de les dificultats ràpidament.

 Fent la (no pas el) Gamarús Alegre.

La Atxís té un passet bloquero als volts de la segona xapa. També hi ha algun canto amagat que no he sabut trobar. Més amunt, aire entre les xapes i una llastra enorme que sona buida, on hi has d'acabar posant els peus damunt.

 A Atxís, Txús.

Després d'aquest escalfament ens n'hem anat a la zona de El Beat, on jo no havia fet mai la #38, un 6b de 35 metres que pintava molt bé. Portem corda de 60, així que assegurem des d'un replanet des d'on ens sobrarà un xic de corda i tot. En primer lloc cal superar un ressaltillo per trobar la primera xapa. Aquí comença un muret vertical amb bon canto, on cal anar trobant el camí. Als volts de la tercera m'embolico una mica per la dreta. Realment cal anar per l'esquerra seguint bons cantos. Després, zona tranquil·la, d'anar fent amb algun pas de finura fins plantar-te sota el díedre desplomat final. Aquí hi ha un parell de passets forts. El primer per superar el primer desplomet. Una llastra a la dreta i un lloc a la fissura on es queden les gemes dels dits encastades permeten resoldre'l. Més amunt cal anar aprofitant el díedre i hi ha un passet primer per uns monodits a la placa de l'esquerra i després una obertura de peus curiosa cap a la dreta. Cal mirar bé perquè hi ha una bona pedra de peus. Després, només s'ha d'acabar d'aguantar, sense dificultats especials. Engalomada a vista, ha estat la cirereta d'avui, que ens ha permès plegar trastos i enfilar la tornada a casa.


A la #38 de El Beat.


dijous, 21 de juny de 2018

Tarda de Manantial


Avui hem tornat a Can Jorba, al Manantial. Des de que s'ha limitat l'accés amb cotxe que no havia estat per la zona. Amb l'Ernest ens hi hem acostat per La Vinya Nova. Des de l'aparcament, si cerquem la drecera, ens plantem a Can Jorba en poqueta estona. Arribats allà veiem que han canviat completament el camí d'accés. Ara està ben senyalitzat seguint la torrentera i realment és ben còmode.

L'Ernest va fort i decideix començar amb la Jes Extender (6b). Hi deixa les cintes perquè després em vindrà de gust fer-la, però jo començaré un xic més suau amb la Supersic (6a+). Començament guapo, amb bon canto i després més finura. Quan la vaig fer en top-rope fa uns mesos em va costar força més!


El meu pegue a Jes Extender.

Després l'Ernest fa la Polvet Galàctic (6b) i mentrestant arriba en Ramon, que també s'hi posa en top-rope. Té una ungla del peu negre i al·lucina amb els gats, així que en fa un tros només i baixa. Després em poso a Jes Extender (6b) on havia fracassat en top-rope i avui he anat molt bé.


 A dalt l'Ernest, i a sota el Ramon a Polvet Galàctic.

En Ramon també en fa un tros i decideix que per avui ja ha escalat prou. Li suggereixo a l'Ernest que em munti la Ziga-Zaga (6c). Ell resol amb autoritat i jo faig el que puc. La primera meitat surt sense complicacions. A la repisa comença el tomàquet i vaig fent força bé, aguantant malgrat les ganes de penjar-me. Però en un punt ja vaig molt inflat i no veig clara la continuació i em penjo. Després de reposar un moment segueixo i l'acabo sense massa complicacions. Renoi, llàstima de pila perquè hagués pogut sortir a vista. Bé, realment el 2012 la vaig fer en top-rope, però en unes condicions tals que no em vaig quedar amb res...

L'Ernest a Ziga-Zaga.

Donat que no tinc pas forces per un segon pegue (la via són 35 metres) decidim relaxar-nos amb una via que sembla senzilla a l'esquerra del Mur de les Lamentacions. Deu ser una via de 6a ben xula, que ens ha servit per tancar la tarda després de molts metres escalats!

 A la Via que Sembla Senzilla.

dissabte, 16 de juny de 2018

La Història Inacabable a la Dent d'en Rossell


La Dent d'en Rossell és un de tants llocs on tenia ganes d'escalar alguna vegada i encara no havia tingut ocasió de fer-ho. Avui, després de molts dies de no compartir escalades, hi he anat amb en Jordi M., un bon coneixedor de la zona. N'ha fet moltes, però li mancava la Història Inacabable i a mi m'ha semblat prou interessant.

Hem aparcat aquí (42.354147, 2.164532) i ens hem posat els trastos. Hem agafat 20 cintes, el semàfor d'aliens, un joc de tascons i un parell de linkcams. Tot prescincible excepte les cintes i un tasconet petit per la R0 que està a pèl i te la jugues. Amb els trastos hem començat la patejada seguint el camí de Núria pel Roc del Dui, seguin el traçat de l'antic cremallera. Sortim del primer túnel i, a la dreta, agafem uns graons de ferrada que ens menen a un bosquet (40 minuts). Superem un ressalt per l'esquerra i baixem lleugerament. Nosaltres ens hem encordat en una raconada de la paret i hem començat el treball baixant per atacar el díedre.

Això ha anat a càrrec del company, que s'ha currat un primer llarg ben guapo. D'entrada semblava que hauria de ser un xurro, amb molsa i líquens arreu, però realment la tirada -i tota la via- va per zones prou netes i/o ben netejades. Al primer llarg hi ha alguns moviments curiosos, especialment per entrar a la R1 que nosaltres hem fet (V+/6a). Després empalmarem llargs, però aquí encara no ens hi hem posat.

Fem el relleu i tiro pel segon. Moviments molt guapos, amb bon canto tot seguint el díedre que portàvem fins que ja es veu que quedarà barrat. Aquí he dubtat perquè he vist un pitó a la dreta, però la via va marcadament cap a l'esquerra. Aquí trobem algun passet interessant on s'ha de tibar una mica més, però es fa molt bé (6a).

En Jordi, des de la nostra R2.

Com que el company m'ha cedit la resta de via, segueixo amb el tercer llarg, que surt en diagonal a la dreta i té un pas delicat per flanquejar un muret. Més amunt, algun restabliment de mirar-s'ho, però tot plegat es resol prou bé. Es troba una reunió que no faig i una xapa a l'esquerra ens marca el camí a seguir. Jo he superat el ressalt pel mig de la placa (a l'esquerra de la xapa) i he cagat vinagre. Per la dreta fa una fissura que sembla còmode, però l'he vist un xic humida... Després d'uns quants metres amb passos variats arribem a una reunió còmode, amb força ròssec de les cordes (6a i probablement 6a+ la variant de la placa).

Per sortir d'aquí m'he trobat amb un slab ben tècnic, on has de fiar-te molt i més dels peus, que s'agafen prou bé malgrat el líquen aparent. Algun moviment peu-mà i una obertura cap a la dreta donen color a aquests primers metres. Després, terreny d'anar fent, amb bon canto fins una R que no fem. Segueixo per un díedre a la dreta i encaro un desplomet on s'ha de tibar amb ganes. Aquí m'he eixarrancat un munt, segurament massa perquè m'ho noto encara :) Però va sortint canto. Anar seguint les xapes em passo de llarg la reunió, que queda en un racó amagat prop d'un arbre a la dreta, a sobre d'un bloc a punt de caure. Total que acabo fent reunió d'un parabolt i un arbre que hi ha un xic més amunt... (6a+)

Després de superar el díedre desplomat.

La tirada següent és la més difícil i, com mana la llei de Murphy, la única que està humida. Val a dir que la resta de la via estava ben eixuta malgrat les pluges força recents. Uns passets de finura primer ens porten a una zona desplomadeta on s'ha d'anar gestionant per trobar el millor canto per no haver de patir massa. Posant-t'hi bé es fa amb certa comoditat i tot. Després queden uns moviments macos amb bon canto i generosa protecció (6a+/6b suau).

Arribant a la reunió, amb la feina feta.

El Jordi fa el canvi de reunió i encaro el darrer llarg, on hi ha realment el pas més difícil de la via. Sortir de la darrera xapa té un bon polvo. Jo he anat levitant un xic per l'esquerra un pas, un altre i un altre sense trobar res de massa confiança fins que he pogut respirar. Renoi! La ressenya que adjunto, que és la que em sembla més recomanable, ja diu "pas delicat". I altres, diuen coses semblants... Per tant, alguna cosa hi ha, jaja (6a+). 

La via és molt guapa, on cada tirada té la seva gràcia. La roca és molt bona malgrat l'aparença. La via està generosament equipada i sols cal portar alguna baga per llaçar algun arbre al gust. Escalar aquí suposa fer una bona activitat: a banda de fer un grapat de km, cal patejar un bon tros fins al peu de via i el descens també porta estona. Per descendir cal anar pujant amunt per la canal que portem, seguint traces d'un caminet que aviat ens portarà cap a l'esquerra. Després, seguir les fites i anar fent amb cura, que la baixada és llarga i no massa còmode.

Ressenya de la via, trobada a la xarxa, retocada amb algun detall. 
No puc recordar-ne la font, ho sento. 
Nosaltres hem fraccionat el primer llarg.

dijous, 14 de juny de 2018

Totxo de Ponent


Avui era el primer dia amb temps "bo" des de fa temps i li he proposat a l'Ernest i el Ramon d'anar al Totxo de Ponent. El sol encara no apreta massa i pot ser la darrera oportunitat, com a mínim a la tarda. Amb l'Ernest ens hi atansem després de dinar i en Ramon vindrà quan pugui, un xic més tard.

Aquí jo hi tinc la majoria de vies tatxades. Només em faltava un 6c i un 7a, sense comptar el 7b, que ja el veig inabastable. Així que la idea serà anar a intentar reduir la llista de pendents!

Comencem per l'esquerra de tot, a fer la Cafeïna (6a+) a l'esquerra de tot. Un tram de rampa per arribar al muret i aquí un pont de roca amb la corda força ronyosa ajuda a protegir el primer pas difícil, abans de xapar. Un passet de tibar-li i després anar-se posant bé. Després del primer tram la via va en diagonal a la dreta. Prop d'un antic despreniment torna a haver-hi un passet de finura i s'entra a la R sense massa problemes.

L'Ernest a Cafeïna.

Baixant poso les cintes a El Club de la Mònica (6c) que queda just a la seva dreta, perquè després la faci l'Ernest. Abans, però, ens n'anem a la Xorreres Negres Nunca Mais (6b). Jo l'havia feta fa 6 anys, però avui ha estat com anar a vista perquè no en recordava res. Un tram de placa fina al principi, amb una remada llarga per passar una mica a la dreta fins a un punt on es comença a tibar de la fissura. Tibar de valent, s'ha de dir! I cal estar amatents a xapar la baga que penja d'un arbre i no anar cap a l'esquerra. L'entrada a la reunió torna a ser vertical, però s'arriba prou bé a la cadena. Em feia por petar-me massa, però he acabat bé, encara.

Qui escriu això a Xorreres...

Després l'Ernest ha fet El Club de la Mònica i baixant ha posat cintes al meu projecte, la How Much Money, Mor or Meni? (6c). Mentrestant ha arribat el Ramon i ha anat a fer la Aresta del Xavi (V). Ara està equipada amb parabolts i és una bona opció per començar a escalfar amb graus baixos. El Ramon fa més de 6 mesos que no escala i la treu en un plis-plas. Bé!

L'Ernest a El club de la Mònica.

En Ramon a l'Aresta d'en Xavi.

Després li faig un pegue en top-rope a la How Much... per treure-li l'entrellat. Hi ha algun aleje de més d'un parell de collons i deixo una cinta ben llarga pel següent pegue. Trec tots els passos ben bé i la vegi llesta. Baixo i la fa l'Ernest i l'encadena malgrat haver-se embolicat en un punt. A continuació m'hi poso des de baix i la faig en un plis. El que fa saber els moviments! A vista segur que no soc capaç d'aguantar les incerteses!

L'Ernest a How Much...


... i jo a dos punts de la mateixa via.

Baixant poso cintes a Kilibri King (7a) i ens n'anem a la dreta perquè el Ramon fa la Argan (V+). Aquí ja s'ha de lluitar més! Però ho ha fet i se n'ha sortit! Ja el tenim en marxa altra vegada!


El Ramon ja s'ha retrobat a Argan.

L'Ernest prova la Kilibri King en top-rope i la fa gairebé fins dalt. Al darrer pas difícil s'ho ha de mirar una mica. M'hi poso jo i vaig fent amb la mateixa idea que a la How Much... : descobrir els passos i fer-los. I realment han sortit tots! Encadenar-ho serà una altra història però li veig color -ja diuen que és un 7a fàcil :)

Jo mateix als primers metres de Kilibri King.

Baixant encara passo la corda per la Cafeïna perquè el Ramon li faci un pegue en top-rope, que serà el darrer de la tarda. Una bona reentré!

Queden deures pendents per una altra visita, a veure si no passa massa temps i encara em dura la memòria...