dissabte, 7 de desembre de 2019

Can Guies


Avui hem pujat cap a Berga amb el Josep i li proposo d'anar a Can Guies, per anar descobrint sectorets nous. 

Quan arribem a lloc i comencem a situar vies ja m'ensumo que les coses no aniran massa bé... Comença en Josep amb el primer llarg de Del Pigui (6a), una via d'aspecte molt verdonià... i que realment acaba sent-ho! Avui estreno gats, cosa que segurament no és el més recomanable precisament aquí, però dubto que la feina que em suposa la via sigui només per culpa d'això. Hi ha alguns passets de gotes d'aigua ben durillos! (I una entrada a la reunió on s'ha de fer força de veritat) Per sort, l'encadeno però serà l'únic encadene del dia. I no es pot dir que al company li hagi anat millor...

Murs verdonians compactes a Del Pigui.

A continuació ens posem a Petits Miracles (6a+). Abans d'arribar a la secció final que és on hi ha el tomàquet, pel camí trobem dos alejes inexplicables de collons. Al segon, a més, hi ha un moviment tonto per xapar la següent. Una caiguda aquí seria bastant cabrona. En fi, inexplicable. D'altra banda, el tram dur de la via ho és de collons. Em comenta el company que per l'esquerra, seguint les xapes, encara és el més factible... Després de mirar-ho i remirar-ho sí que apareix alguna lateral que permet fer algun moviment agònic i anar pujant... Però en cap cas m'esperaria haver de fer aquestes levitacions en un 6a+!

La part de baix es deixa fer. Després s'han de fer Petits Miracles.

Després d'aquí hem anat cap a l'esquerra, a Stock Options (6a+). Des de baix ja es veu que els primers metres seran molt més exigents que això. Amb feines i treballs el company va fent i acaba muntant la via reposant aquí i allà. Jo faig més o menys el mateix: Als primers metres m'he de penjar per intentar trobar la forma de fer-ho. Després la cosa es suavitza i es va fent. Més amunt, un altre aleje incomprensible en una via d'esportiva, per més suau que sigui el terreny. A partir d'aquí entrem en un mur vertical, exigent, amb presa petita i moviments poc evidents. Els acabo treient penjant-me per estudiar-ho. Encara queda un flanqueig exigent cap a la dreta amb els peus en adherència i acabar de sortir de les dificultats. Tots dos li hem fet un segon pegue en top-rope i aleshores hem encadenat, infladets, però: el que solem fer quan provem algun 6c. Però els primers metres m'han semblat duríssims i el muret de més amunt és molt més exigent que el que toca en un 6a+.

Mur guapissim però exigent a Stock Options.

Per acabar el dia, el company es posa a la #13 (6b+), que va quedar sense nom al seu moment i no el va recuperar a la nova guia, una llàstima. Als primers metres s'endevina tomàquet i n'hi ha per donar i regalar: moviments de gota a gota i tiro porqué me toca amb peus en adherència precària. Després ve una zona més humana on també hi ha un aleje que no s'entén massa. I a la part del ressalt no hi he vist possibilitats: la roca coral·lina tan sols dóna monodits de mitja falange, cap d'ells especialment atractiu, per anar a pillar un canto que treu el cap al mig de la fissura. Després, una remada fins un canto bo amagat dins la mateixa fissura, pujar peus en adherència i roms de mans per acabar d'entrar a la reunió. Una agonia que he completat en top-rope, caient i reposant. I, per amanir-ho, la reunió, incompleta des del 2008

Murs verdonians compactes a Del Pigui.

La zona m'ha recordat una mica l'Estany, on fa un temps vaig haver de fer Ae per superar un 6a+... En tot cas, és una zona de la vella escola, amb diferències enormes amb sectors veïns, tant pel que fa a equipament com a graduació, dos factors essencials per gaudir amb l'escalada. L'un perquè en escalada esportiva en principi no esperes haver de jugar-te una nata. L'altre, no perquè et pugi o et baixi l'ego, sinó per poder posar-te a una via o una altra amb coneixement de causa.

diumenge, 1 de desembre de 2019

Martinetti a la Formiguera i combinació a l'esperó Remacha


Sant Llorenç de Montgai ha estat el destí per al dia d'avui amb en Xevi. Mentre ens hi acostem trobem una boira espessíssima entre Ponts i Cubells que ens fa témer el pitjor... Però curiosament la boira ha quedat confinada fora de la vall escollida... al menys de forma temporal!

Decidim començar per la Formiguera i ens posem a la Martinetti, que jo no havia fet encara. Trobem una inscripció a peu de via, en una xorrera grisa, on es llegeix el nom de la via de forma tènue. Em poso mans a l'obra, seguint la línia de spits que va tirant amunt. Al principi trobem una zona més vertical (IV+) però aviat s'arrampa. Llaço la R1 i segueixo amunt per on indiquen les xapes, ara ja per terreny ben vertical amb alguns passets ben interessants (V).

En Xevi enceta el segon llarg, amb un alejillo interessant fins la primera xapa. Després, s'ha d'anar escalant, amb llastretes sanejades per aquí i per allà, amb alguna apretada en algun lloc puntual (V). En un moment determinat, la via fa un flanqueig molt acusat cap a l'esquerra, a fer reunió en una repiseta.


Al segon llarg.

Em poso al tercer llarg. Aquí hi ha una mica més de feina i hi ha alguna apretada més intensa (V+). El recorregut també fa alguna ziga-zaga i convé posar alguna cinta llarga.

Tercera i darrera tirada.

En poca estona som al cim d'una via boníssima. La roca no sembla bona, però realment està ben sanejada, en principi no hauria de caure res... És una via mantinguda i, com diu algú, més difícil del que sembla per les ressenyes.

Quan hem arribat estàvem sols i ara que pleguem la paret ja fa honor al seu nom, "La Formiguera" o potser, "El Formiguer"? Hem tingut sol tota l'estona però ara la boira treu el cap per sobre les muntanyes del davant i projecta ombra a les primeres tirades... Curiositats meteorològiques.

Enfilem el camí de baixada i en poca estona som a baix. Acostem el cotxe fins al peu de l'Esperó Remacha i ens posem mans a l'obra. En Xevi s'enfila a la pla conmemorativa i enfila per la normal (IV+). Qüestió d'anar fent i estar atent a la reunió que queda un xic a la dreta.

L'Esperó Remacha a l'ombra.

Faig el segon llarg, que surt una mica per la dreta de la reunió. Aquí ja hi ha més feina (6a), però van sortint tots els passos, amb alguna apretadeta. La via va bastant cap a la dreta, gairebé a ajuntar-se amb la de la dreta, la Cristian Gutiérrez, però després se'n torna cap a l'esquerra. Mentre jo negocio aquesta zona, on hi ha uns passets fins, vaig seguint les xapes més antigues i veig una cadena rovellada uns metres més amunt i vaig cap allà a fer la reunió. Quan la toco, però, veig que els espàrrecs que aguanten la cadena estan sortits i que ben just si aguanten el seu propi pes! Miro a la vora i veig la reunió de la Cristian Gutiérrez, sobre dues anelles i la munto allà. Mentre puja en Xevi veig que no havia d'haver pujat fins la cadena rovellada sinó que havia de seguir flanquejant en diagonal a l'esquerra...



La segona tirada, espectacular.

Quan arriba en Xevi, li proposo que tiri recte amunt, per la Cristian Gutiérrez, que sembla que hi ha bon canto, tot i que desploma un xic. S'hi posa però en un moment donat desisteix i em cedeix el cap de corda. Realment hi ha algun passet ben complicat per aquí (6a+) i s'ha d'apretar, als volts de la segona xapa o així. Després encara queda feina fins sortir de la vertical. Segueix una rampa suau fins superar un tram vertical a una aresta i aleshores jo he anat a buscar unes xapes que es veuen un xic cap a la dreta, en un muret a sobre d'una rampa. Aquí hi torna a haver una mica de feina i, a sobre, la roca no pinta massa sòlida i encara m'he deixat un parabolt per xapar (V+). Suposo que la via normal va més per l'esquerra.

Arribant al cim.

La via ens ha agradat molt. Tot i que està molt repetida i la roca està molt desgastada, és tan punxeguda que no rellisca. Una molt bona via. En una altra visita tocarà fer-ne alguna altra del mateix esperó...

Baixem caminant i en poca estona som al cotxe i encara arribem a dinar a casa! Curiosament, a l'esperó Remacha hem començat tapats amb el plomes perquè el cel havia quedat tapat, però ràpidament s'ha tornat a obrir i hem estat com torronets!

diumenge, 24 de novembre de 2019

Amfiteatre


Avui ha estat la meva primera visita a l'Amfiteatre i m'hi han portat l'Ernest i el Josep. Aproximem des de l'esplanada de baix, remuntant per un corriol que empalma, després de pujar una estona, amb la pista on també podíem haver aparcat. Quan l'espai s'obre, hi ha un corriolet a mà dreta que ens porta a les parets en poca estona. Aquest camí també serviria per arribar a l'Arcada, en comptes d'haver de pujar amb el cotxe fins la zona de pícnic.

L'Ernest es posa a escalfar a Petits Somriures, però veient el que li costa, decideixo començar més suau, amb La Padrina (6a). Via xula, amb alguns passets interessants a la part de dalt. En Josep també opta per començar per aquí...

A La Padrina, la primera del dia.

Després ja em decideixo per Petits Somriures (6b). Aquí hi ha uns passets més delicats al voltant d'una llastra invertida, per superar un ressalt més llis i per anar després un xic cap a l'esquerra. Surt prou bé a vista.


A Petits Somriures, a la zona complicada...

Com que l'Ernest ha posat cintes a Tao (6b) també ens hi posem. Aquí hi ha uns passets ben curiosos d'adherència per arribar a sota una panxeta on ja s'endevina que hi haurà tomàquet. Després, toca apretar força, des d'un bon forat per a la dreta. Jo he fet un pas ben llarg a agafar una aresta roma per la dreta, fins pillar un bon canto que ha aguantat fins i tot una relliscada de peus. Ha calgut apretar però ha sortit a vista també.



Alguns moments de Tao.

L'Ernest s'ha barallat un parell de vegades amb Inuit (6c) i aprofito per fer-li un tast en top-rope. El començament és molt bloquero! Exageradament bloquero, diríem... Cal anar de gota d'aigua (en singular) a gota d'aigua fins que es pot respirar una mica. Després, una zona més suau fins un desplomet suau (amb aleje inhumà inclòs -si la fas de baix) on cal encertar un bon forat i tibar com un berraco. I per acabar, una placa prou exigent per acabar entrant a la reunió des de la dreta. M'he petat molt als primer metres, exigents de debò. La roca és bona, però s'ha de tibar de cosa petita, bastant inhumanament. M'ha semblat molt dura!


A Inuit no hi regalen res!


En Josep ha fet més o menys el mateix que jo i a la darrera via ha optat per no fer-la perquè avui hi ha qui vol ser d'hora a casa. Així que enfilem el camí de tornada! 

Queda alguna cosa més per fer, factible vull dir. Però no massa... Una altra visita caurà segur, però a partir d'aquí la cosa s'embolica i molt!

 

diumenge, 17 de novembre de 2019

Roc Negre


Avui he sortit amb el Xevi i ens n'hem anat a sobre Berga, al Roc Negre. Ja hi he estat un parell de vegades, però encara queda feina per fer... Avui n'hem fet força, jeje.

Aparquem i estem a 0ºC, és a dir, ni fred ni calor... Enfilem el camí que segueix el rec i anem pujant... i pujant... i pujant fins que decideixo que ens hem passat el trencall! Baixem i sí, un bon tros més avall es veu el corriolet, amb fita inclosa, que marca l'inici del caminet que ens mena fins a peu de via.

Comencem per l'esquerra, on hi ha algun quintu que hauria de servir per escalfar sense que el Xevi es rebufi massa d'entrada, així que proposo fer la Adrià (V). El començament és molt més que aquest grau, fins i tot tenint en compte que fa fred, que t'has d'acostumar al tipus de roca... Però al principi cal mirar-s'ho bastantet! Després és anar fent, fins la reunió. Quan arribo a terra, torno a tirar amunt en top-rope per la Clàudia (V), així escal(f)em una mica més... Aquesta és més suau, però a canvi té una mica de vegetació.

Començant el dia a Adrià, més exigent del que sembla.

Després hem anat a Mammut Mut (V+), que jo ja havia fet la primera vegada que havia vingut. És molt guapa, amb uns passos atlètics per superar el desplom: la clau és anar a buscar una pedra lateral bona. Després del desplomet, una placa disfrutona i, més amunt, una aresta molt disfrutona. Una via molt guapa!

A Mammut Mut.

Baixant poso cintes a la Tectònica de Placa (6b) que va just a l'esquerra. La via és d'anar fent fins la penúltima xapa. Aquí toca esforçar-se bastant per xapar la darrera. Jo he tibat d'unes gotes d'aigua, pujar peus, estirar mà esquerra fins pillar una gota d'aigua d'esquerra xica però bona, pujar peus i xapar amb relativa comoditat. Després torna a haver-hi un pas tens. Jo l'he resolt creuant mà dreta a una bustieta roma, movent peus en adherència l'esquerra, puja peus i remar fins l'aresta que puja en diagonal cap a la dreta fins la reunió. Encadenada, però apretant molt fort! El pas és concentradíssim a la darrera xapa, la resta és un passeig!

Començant el tomàquet de Tectònica de Placa.

Una tònica similar té la de l'esquerra de l'anterior, Escuela de Calor (6b). Aquí també és anar fent fins la placa final. Jo ho he resolt tibant amb l'esquerra d'una llastra bona, amb la mà dreta en alguna cosa roma, pujar peu dret a una franja minúscula i pujar el peu esquerre en adherència. Aquí he trobat una rugositat que, pinçant amb el polze dret, m'ha donat aire per fer un passet més per pillar algun rom suficient per xapar. La sortida d'aquí és un xic més suau. També ha sortit a vista, però apretant molt. Aquí el Xevi ha trobat una variant un xic més per l'esquerra, sense apartar-se molt de la línia recta... Anant recte cal apretar fort! Per sort, la roca és boníssima (i els moviments que surten, super-estètics!)

La part de baix de Escuela de Calor és guapa i d'anar fent.

Després hem fet la Bataclán (6b), a la dreta de Mammut. Al principi hi ha uns passos d'adherència curiosos, amb roms de mans, d'aquells de posar-s'hi bé i aguantar la respiració. Després ve un tram suavet, quan se superar el tram vertical però amb bon canto. A partir d'aquí, la via entre en un diedret poc marcat, on hi ha alguns passos de levitació més que interessants. La roca sembla crostosa en algun punt, però allà on es posen les mans i els peus és prou bona. Un empotrament de dits a la fissura i unes apretades aiaiai sobre roms ben exigents porten a un tram un xic més suau. Després una altra zona d'adherència i un final que sembla un xic trencat on he obviat algun canto sospitós. La reunió queda un xic a la dreta, compartida amb Orgasmicòsmica.


A la (única) zona de canto de Bataclán.

En Xevi ha aturat l'actividad després de Bataclán i jo acabo la sessió a Orgasmicòsmica (6b+) on he posat cintes baixant. Té el començament igual que Bataclán i després se'n va a la dreta. Una vegada xapat el primer parabolt propi, he desgrimpat per treure la cinta anterior per evitar el ròssec. En un primer moment es puja en bavaresa sobre bons cantos. Després es passa a la dreta, cap a la placa. Més amunt hi ha alguns passos d'adherència curiosos i uns altres per arribar a la penúltima xapa, sota el desplom. Per superar-lo toca anar pujant peus en adherència i buscar mans suficients: no hi ha cap canto esplèndid, però sí alguns roms que donen confiança gràcies a l'abrasivitat de la roca. Aviat estic en condicions de xapar la darrera i aquí toca pujar peus i fer una remadeta a la dreta, a buscar alguna presa inclinada que mira avall però que serveix. Després el terreny deixa de ser vertical, però queden alguns moviments d'adherència sobre roms i una certa distància encara fins la R. Amb tensió, acabo d'encadenar-la! Buff! Molt xula!!

I amb 7 vies fetes (contant el top-rope a Clàudia) també estic més que satisfet, sobretot perquè n'han sortit unes quantes de prou interessants! Arribats al cotxe, marca 4º C... això explica per què ens agafava fred mentre asseguràvem a l'ombra dels arbres. Temperatura d'encadene!! Escalant, però, s'estava la mar de bé!

diumenge, 10 de novembre de 2019

Visita a Moià, Puig Sobirà


Feia dies que tenia a mà la piada del BlocEmpotrat sobre un sector de Moià que no coneixia. Avui, que la meteo pintava dubtosa i que començaríem a escalar tard, m'ha semblat que era una bona opció per proposar a la Cristina i família. Així que, tots quatre, amb l'Albert i la Queralt, ens hi hem acostat.

Toca seguir el camí que porta a la Falsia i seguir un tros més. Nosaltres ens hem parat a (41.793940, 2.092098), just on els pals elèctrics creuen la pista on hem pogut deixar els dos vehicles. D'aquí surt un corriolet amunt, que porta fins a la franja de roca visible des de baix. Hi ha un munt de vies: cap a la dreta, sembla que força desplomades. No sembla que hagi de ser aquí. Seguim vorejant la cinglera per un corriol poc marcat a una certa distància de la paret (valdria la pena portar tisores de podar) i ens anem acostant a la paret de tant en tant, intentant localitzar alguna via amb la ressenya que portem. Després d'anar cap a l'esquerra una bona estona, localitzem la via #18, que segueix una fissura-díedre enmig d'una placa i decidim començar per aquí. El peu de via no és cap meravella, caldrien les tisores de podar, novament, però trobem prou espai per anar-nos preparant. 

Començo doncs amb la #18 (V+). Passet d'equilibri per moure's a l'esquerra al començament de les dificultats i després agafem la fissura, amb moviments guapos i de bon fer. La via s'acaba ràpidament, però.

Després de molt buscar, localitzem la #18 sense gaire dubtes.

Després d'aquesta, la Cristina fa la #19 (6a), a la dreta de l'anterior. Aquí hi ha una mica de finura i una remada llarga per sortir del díedre a anar a buscar un canto de dretes amb pinta dubtosa, però que aguanta prou bé. Jo també la faig i confirmo que és una bona via també!

L'Albert s'enamora de la #20 (6b+) i s'hi posa, amb precaucions perquè encara no està recuperat del tot. La via té un començament desplomat però amb bon canto. Quan s'acaba el desplom, comença una fissura ampla i aquí toca moure's cap a l'esquerra. L'ideal és pujar mans i anar a buscar una pedra a l'esquerra, que permet posar-s'hi bé. Tant l'Albert com jo no l'hem vist i hem pillat i ens hem hagut de penjar, en part perquè hi ha un aleje inexplicable fins arribar a la reunió. Mola portar un friend o una canya o deixar una cinta llarguíssima des de la R. La Cristina, com no, l'ha fet sense despentinar-se :)

 La Cristina, amb solvència a la #20.

A continuació ens hem posat a la #15 (6b), una via de placa amb bastantes xapes per la llargada que té. Això ja indica quelcom... L'Albert s'hi posa i li va treient l'entrellat, però s'ha de penjar en un punt on queda mal posat. A mi em surt, aprofitant l'esperó en algun moment: és rom, però serveix per equilibrar-se. La clau, però, és aprofitar un invertit a una xorrera trencada que permet anar pujant peus. La resta, regletes molt finetes tant de mans com de peus, però es deixa fer.

Un 6b de finura a la #15.

Després ens n'hem anat cap a l'esquerra de tot, on la ressenya marca quatre vies que fan bona pinta sobre el paper i més bona encara sobre el terreny. Com que el temps se'm tira a sobre, em poso a la #4 (6a+), just a l'esquerra de la fissura. Aquí l'entrada és lleugerament desplomada, però amb bon canto. Després toca fer una remada, apretant per anar a buscar una regleta no massa bona. Aquí jo m'he equivocat i he anat creuat, cosa que pago havent de penjar-me. Es tracta de posar-s'hi de forma que després puguis anar a buscar bones franges vilanovines un xic cap a l'esquerra. Hi ha algun aleje, però el canto és prou bo com per donar confiança.

 L'Albert, tibant més del que s'esperaria a la #4.

Amb aquesta via tanco la sessió i deixo la Cristina, l'Albert i la petita Queralt al lloc. Jo exploro un corriol de baixada que sembla que hagi de portar més directe cap a la pista... Al principi bé, però després he fet el senglar de mala manera. En una propera visita aparcaré més enllà, just a sota on la roca fa un revolt i per allà cercaré algun corriol, que deu ser-hi. M'apunto de portar tisores de podar i potser serra per arranjar una mica algun peu de via!

Poso a sota la ressenya del BlocEmpotrat per tenir-la en un altre lloc del ciberespai:



diumenge, 27 d’octubre de 2019

Tornem a l'Arcada


Avui ens n'hem tornat a anar a l'Arcada, amb en Pep, que ja va venir la darrera vegada, i amb en Xevi, que feia dies que no sortia.

Avui ja hem fet l'aproximació com cal, i en poca estona ens plantem a peu de via amb un sol que esquerda el cap. Decidim començar amb alguna vieta suau, i els companys, encapçalats pel Xevi, es posen a La Prostitució Espanyola (V+)

En Xevi, a la Prostitució...

Decideixo no fer-la i escalfar directament amb la Frizzante (6a+), que en Pep m'havia recomanat l'altre dia. Realment és una via guapa, amb un munt de xapes, gairebé massa. És variada, amb moviments d'anar fent al principi, uns passos tècnics en díedre més amunt i una placa més tibantosa cap a dalt de tot. Ens ha semblat suaveta, però tots coincidim en que és guapíssima.


Jo mateix, a dalt, i en Pep, a sota, a Frizzante.

A continuació em poso a Tanti Auguri (6b), que l'altre dia va servir de final de festa. La idea era posar cintes al 6c del costat... Els moviments més difícils són a la part final i avui ho he fet diferent i he quedat un xic més pillat que l'altre dia. Malgrat tot, es deixa fer molt bé.


Els companys a Tanti Auguri.


Després ha vingut el plat fort del dia, L'Art de la Guerra (6c). Baixant m'ho he mirat una miqueta, però no gaire -error! El començament és suau, però aviat ja toca apretar. De la tercera xapa he anat a buscar un bon canto amb la dreta, canvi de mans i anar a buscar un bec des d'on es pot xapar còmodament. Abans, però m'ha relliscat un peu i me n'he anat avall. Aixecar-se des d'aquí és molt difícil, amb una bústia bona de dretes però molt baixa i una nyapa per l'esquerra i intentar pujar peus a la vira tibant d'una lateral... Després ha vingut una cordada que li han tret l'entrellat amb una invertida per l'esquerra a sota el sostre que permet passar a la dreta ja amb el peu a la vira. Des de la vira queda un altre moviment dur, però! Jo ho he fet pujant el peu dret a una presa que queda a la fissura lliscosa i agafant-me a unes orelles invertides i, poc a poc, anar movent peus amunt, levitant. En un moment donat ja es pot anar a buscar un bec a la dreta que no he vist d'entrada i una fissura lateral des d'on es xapa prou bé. M'he penjat aquí també. Sortir d'aquí torna a tenir el seu punt però ja és molt més senzill. La resta és anar fent, sense regalar res, però. I l'entrada a la reunió torna a ser exigent, amb una bona apretada en adherència a anar a buscar alguna regleta bona. Uff, ha sortit tot, però Déu n'hi do! Si les altres m'havien semblat suaus, aquesta m'ha semblat un bon 6c, exigent de veritat. Un altre dia pot caure!



A dalt, el meu pegue a l'Art de la Guerra. A sota, en Pep, lluitant-hi.

Després d'aquesta hem anat un xic cap a l'esquerra, a fer una que havien estat fet els tres que ens hem trobat a la zona, Grand Bouquet (6b+). Diria que és la primera que comença sense un tram desplomat al principi, per un tram un xic arrampat a pillar un bolt que queda a sobre. En tot cas, és la que supera el desplom per la zona més balmada. Després té un bon tros d'anar fent, amb una apretadeta per entrar al desplom. El primer tram de desplom es fa bé, després es pilla una fissura lateral i hi ha un remada fins agafar el canto horitzontal al costat de l'arbre que es veu de baix. Després encara hi ha un moviment molt desplomat però amb bon canto i el crux de la via és sortir d'un canto horitzontal boníssim. De sobte s'acaba tot i no és evident on anar. Primer ho he buscat un xic per l'esquerra, però no he trobat res, he desgrimpat i ho he tornat a mirar, inflant-me. Al final m'he penjat i he anat tastant per aquí i per allà... Al final, l'opció menys dolorosa sembla que és pujar peu dret i anar a caçar una lateral a la dreta, darrera un mini-esperó. Des d'aquí ja s'agafa bon canto i només queda un tram d'equilibri i finura, però sense grans dificultats... Encertant la combinació d'entrada sortiria bé, però haurà de ser un altre dia!

Jo mateix, arribant al primer desplom...

... i en Pep, atacant el segon.


Per acabar la sessió, em poso a La Independent (6b), just a l'esquerra de l'anterior. Aquí hi ha uns moviments fins en un parell de punts. Després s'entra a un diedret i és qüestió d'anar fent. En Xevi ja fa una estona que no s'hi posa, però en Pep també ha opinat que era suaveta.



A Xevi, a La Independent.

I amb una colla de vies fetes ens n'anem cap a casa. Aquesta vegada he deixat deures pendents, però... caldrà tornar-hi aviat!! 

dissabte, 19 d’octubre de 2019

Berga, l'Arcada


Avui ens n'hem anat a buscar el sector anomenat l'Arcada amb en Pep Ll. i en Mario. Ells hi havien estat fa molt temps i jo no coneixia el sector, així que era una proposta més que benvinguda. L'aproximació al sector no ha estat senzilla perquè ens hem embolicat. Cal aparcar a la zona de barbacoes de plana rodona i travessar direcció les barbacoes i seguir, amb algunes marques grogues. Després es troben marques de GR que cal seguir i que d'entrada porten per una pista ampla. En un punt, el GR atravessa en direcció a les parets, i fa una ziga-zaga i una forta pujada. Després va paral·lel a les parets. Aquí cal estar atents a un camí que surt cap a la dreta, marcat per una fita. Aquest desviament queda poca abans d'un vailet, com indica la guia, però queda a la dreta! Nosaltres imaginàvem que l'havíem de trobar a l'esquerra, directe cap a la paret, però no és així. Ens hem ficat per una mena de corriol, netejat, que portava a peu de paret, però allà no hi havia cap via. Segurament algú s'ho està mirant... Total, que una vegada trobat aquest trencall el sector queda bastant a la vora!

Nosaltres hem acabat arribant-hi tornant enrera, fins la pista ampla i baixant molt més avall. Després hem anat pujant, intentant deduir on érem i hem localitzat unes vies que semblaven assequibles però que no aconseguíem situar enlloc. Per sort, l'Ernest ens ha acabat guiant per telèfon i realment hem anat a parar més o menys on volíem.

Hem començat fent El Poder de l'Aurora (6a+) quan encara no sabíem on érem perquè semblava la més senzilla de la zona. Realment és d'anar fent, amb algun pas més complicat al principi, però ens ha semblat suau, i això que l'hem fet per escalfar...


A El Poder de l'Aurora.

Després ens hem posat a Totes Són Iguals (6b), just a la seva esquerra. Aquí hi ha uns moviments molt finets al principi que et fan apretar de valent. Després la cosa es suavitza fins arribar a una part més tiesa on s'ha de tornar a vigilar. Cal anar una mica per la dreta de les xapes -però no tant com per escaper-se de la via- amb alguns passos xulos d'apretar-hi. Ens ha agradat força!




Diversos moments de Totes Són Iguals.

Després d'aquesta ja sabíem on estàvem situats i m'he decidit a provar Aquesta No (6c). Aquí també hi ha passos curiosos al principi. Després supera un sostret amb bon canto, ve una zona tranquil·la i toca atacar el mur. Aquí hi ha unes quantes xapes on cal apretar, però sortosament es pot agafar aire entre elles. Això ha permès que l'encadenés!


Dos moviments de la part de baix de Aquesta No.

Els companys han anat fent la mar de bé també, però es comença a fer tard perquè hem perdut bastant temps amb l'encigalada de l'aproximació. Però en Pep proposa d'anar cap a l'esquerra, que recorda una via molt xula que té ganes d'ensenyar-me. Així que movem els trastos cap a l'esquerra i ens posem a una línia de xapes pensant que era Frizzante (6a+), però després hem vist que era Tanti Auguri (6b). Moviments variats, sempre en diagonal cap a l'esquerra, anant a buscar el terreny cada cop més difícil. Ha sortit a vista, però baixant he comentat que aquí ja no hi havia la suavitat de graduació que havíem vist fins ara. Després, sabent realment on ens havíem posat, ja ho hem entès.

 
 A Tanti Auguri.

El sector m'ha agradat molt. Les vies són guapes, ben assegurades (amb un alejillo estrany a El Poder de l'Aurora) i força llargues. Hi faré alguna visita segur!