Dos Tontos Muy Tontos a Àger, Cap del Ras

Avui amb l'Ernest ens n'hem anat cap a Àger al Cap del Ras. Jo hi he fet unes poques vies tot i que n'hi tinc una bona colla d'ullades. Fa molt temps que el Jaume ja em recomanava anar-hi sens falta... Han calgut 9 anys però avui l'hem feta.

El nom de la via sembla que ens l'hagin dedicat. M'explico. Per internet està ple de piades que diuen que, des d'on es deixa el cotxe només s'ha de seguir un camí fitat per arribar a peu de via sense cap mena de pèrdua. Això, combinat amb unes coordenades d'aparcament a la piada de rocacalenta que han resultat equivocades, combinat amb que, des de l'aparcament, també hi surt un camí fitat i també es veu un sostre triangular, combinat amb la nostra tonteria pròpia, han fet que ens plantéssim a peu de paret i no hem estat capaços de reconèixer res de res. L'Ernest ha fet una cerca en plan experimental i jo, per internet. Després de força estona he localitzat un track a Wikiloc que ens ha portat a peu de via. A veure si em faig una nota mental i la segueixo: no donar res per fet i fer una recerca exhaustiva de l'aproximació (i ja posats, de les baixades).

El resum de tot plegat: cal aparcar aquí (42.03805, 0.78885) i enfilar-se pel camí fitat. Aleshores sí, s'arriba a peu de via sense entrebancs. S'identifica per la pedra penjada en l'alzina, pel pont de roca a la paret i per la inscripció DTMT. 

Per tant, comencem a escalar a les 11:00, sort que la via és ràpida de fer. Començo amb el primer llarg, que és un dels difícils. La via segueix una tendència en diagonal cap a la dreta a buscar un esperonet i la fissura/diedret que l'acompanya. Després ve un tram força llis, on s'ha de tibar de presa xica, el crux de la tirada. Poc a poc la dificultat baixa, la via va en diagonal cap a l'esquerra i després ataca un mur més que vertical. Per sort, hi ha uns cantells d'escàndol que fan que l'escalada sigui plaent, de franja en franja. En un punt m'ha semblat veure el següent bolt massa lluny i he posat un alien vermell perquè el duia i perquè la roca ho demanava a crits. S'arriba a la reunió flanquejant cap a la dreta, després d'aprofitar una savina amb baga llaçada. 

Primer llarg. 

L'Ernest ataca la segona tirada. Aquí s'ha de posar alguna cosa aprofitant bons emplaçaments complementats amb parabolts de tant en tant. La veritat és que la tirada és vertical i s'ha de tibar en diversos llocs. És més senzilla que la primera però fa treballar!

Segon llarg.  

El tercer llarg és un flanqueig de principi a final. Al primer tram toca pujar una mica per aprofitar una bona franja de mans. Després he baixat per aprofitar una franja de peus. Després ve un tram extremadament fi on s'ha de negociar bé l'equilibri i les nyapes de mans. Un tram central més suau i una altra zona molt fina, d'equilibri i presa molt xica. Ha sortit, però treballant-ho de debò!

El flanqueig de la tercera tirada. Delicat!  

La quarta tirada és una fissura-bavaresa més que bonica. També s'ha de tibar de valent, especialment en una zona on la roca és menys adherent. Jo he aprofitat regletes bones a la paret de l'esquerra, a banda de la fissura. El pas més difícil probablement sigui a l'entrada de la reunió. Des de la savina segurament es pot entrar recte per la fissura, però jo hi tenia l'Ernest tapant coses. A més, ell ha entrat per la dreta, amb una tibada a buscar una fissura/bec per entrar a la reunió des de la dreta.

Quarta tirada. Díedre-bavaresa, amb canto i de tibar-li!

La cinquena és una tirada excepcionalment bonica. D'entrada sembla estrany que pugui ser només 6a, però quan t'hi poses van sortint cantos prou bons i només s'ha d'anar aguantant. En algun punt cal saber gestionar una mica els peus, però després també hi ha cosa prou bona per als peus. Molt xula!

El sostre de la cinquena tirada.

La sisena i darrera tirada també és bona, tot i que més senzilla. Els primers metres, sobre franges horitzontals ben compactes. Després toca atacar un ressalt on s'ha de tibar una mica més, però aviat surten bons cantos també. En aquest llarg l'Ernest ha posat alguna cosa, com manen els cànons!

Sisè llarg i darrer.   

Arribem a la feixa en menys de tres hores després d'haver començat l'activitat. Avui hem fluït. La via ens ha agradat molt. Hi ha qui critica el fet que hi hagi bolts al costat de fissures. Està clar que amb menys equipament resultaria una via força més exigent i caldria decidir quin grau d'exigència volem. Perquè, a banda de les xapes a les fissures de la segona i quarta tirades, de les que tothom parla, també es podria prescindir de les de la cinquena. I, amb habilitat, també es podria prescindir d'algunes allà on hi ha bones franges horitzontals. Aleshores tindríem una via exigent, que poca gent repetiria. Per tant, el debat està servit. A mi m'agrada haver d'equipar sense que això em faci anar el cap a 100. Veure una fissura completament neta fa que hagis d'apretar molt més. Veure una placa sense cap xapa, ni que sigui per marcar el recorregut, també...

Com dic, l'hem gaudit tal com està. Amb una mica menys d'equipament, també l'haguéssim gaudit. Amb força menys equipament ja hauríem anat massa tensos. Per sort, hi ha de tot per a tothom. Hem portat cintes, semàfor d'aliens, tascons i camalots fins al #1 i hem posat una mica de tot.

Els protagonistes d'avui.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Paret del Guiu

Aquesta tarda amb en Ramon hem anat a la Paret del Guiu. Un sector berguedà, obert ja fa una colla d'anys, on no havia escalat mai. Al final penjo una ressenya de ToposBerga, on hi ha informació d'accés, etc. Etiqueto aquesta entrada sota "l'Esquellot" perquè hi és proper.

Comencem fent Ull d'Elefant (6a), a l'esquerra de tot. Una via bonica de fer, amb una mica d'aire entre assegurances i algun tram que t'ho fa mirar un parell de vegades per encertar-la sense prendre mal.

A la primera de la tarda. 

A continuació, ens posem a Ardelac, equipada amb químics. A la ressenya li donen idèntica dificultat, 6a, però es tracta d'un error, és molt més difícil i probablement sigui 6b. Hi trobem les quatre primeres assegurances molt, molt dures, amb moviments difícils de llegir, llargs i sobre presa xica. A partir de mitja via la cosa es suavitza notablement. La diferència de criteris segurament s'explica per la diferència d'aperturistes. Estaria bé homogeneïtzar criteri, ni que sigui a dins del mateix sector. Això no hauria de suposar un problema, penso...

Espernegant a Ardelac.  

A la vista del que experimentem, per no fotre'm una castanya per la que no vinc motivat, opto per aprofitar la reunió per fer la veïna de l'esquerra, Coll d'Oca (6b/+), de segon. Pensava que la primera part seria extremadament dura, en comparació amb l'anterior, però no, de fet és més senzilla. Després ve un tram curiós, de moure's amb cura, fins arribar a sota del desplom. La zona desplomada que, vista des de baix, semblava incloure un aleje de campionat, al final surt prou bé, donat que la via convida a passar per la dreta. I la part final és comuna amb l'anterior. Fent-la se segon, m'ha sembla factible i m'aventuraria a proposar-hi 6b+.

De segons a Coll d'Oca.  

També opto per aprofitar l'avinentesa i fer la BRC (6c+), que va per la dreta, després que el Ramon hi deixés algunes cintes per guiar-hi la corda. Aquí hi ha més feina! Curiosament vaig fent moviment rere moviment. Em penjo en algun punt, però acabo fent-ho tot i li trec l'entrellat! Això sí, en diversos llocs s'han de fer treballar unes laterals per la dreta força precàries. Seria factible com a projecte, estudiant-ho per anar sobre segur. Acabat el mur inicial (4 o 5 xapes, no recordo bé) la resta és simplement acabar d'arribar a dalt.

Sense foto, a BRC.  

El Ramon ha fet bona feina a les dues primeres vies on s'hi ha posat de primer. Ha fet la tercera com jo, en plan covard, i ha optat per acabar allà l'activitat.

El sector només té una via més per oferir i, per tant, queda força limitat, però està prou bé. Segurament hi ha opcions per fer-lo créixer una mica, no massa però pel que he vist. 

 

Somni de Tardor i Esther a Collbató

Avui hem sortit amb el Ramon i la Susanna. Objectiu fer metres i no passar fred. Objectius acomplerts!

Feia temps que tenia aquesta zona de vietes "llargues" a Collbató entre els plans pendents i mai no hi havia anat. Avui, aprofitant l'avinentesa he proposat treure-hi el nas i hem encertat de ple. 

Hem començat per la Somni de Tardor. Comença la Susanna i entra en matèria atacant recte amunt al primer bolt. Sembla que l'entrada fàcil és per la dreta, per una soca d'arbre, però ja que hem vingut a tibar, tibem-li! Els primers metres estan una mica sobats però més amunt la roca millora sensiblement. Tirada equipada en plan esportiu (V+) que la companya resol amb solvència, com no podia ser d'altra manera. 

Al primer llarg. 

Ella també fa el segon llarg, que ataca alguns ressalts bonics però molt senzills. El Ramon i jo anem fins al replanet on comença el darrer llarg i fem canvi de cordes.

Segon llarg, de tràmit.  

Em poso a la darrera tirada (6a) que comença amb un tram verticalet amb alguns moviments fins. Després es deixa fer prou bé i la cosa es torna a complicar per superar un ressalt on cal apretar una miqueta. D'aquí toca anar amb lleugera tendència cap a la dreta i situar-se sota el darrer parabolt. Per superar-lo i arribar a la reunió hi ha una altra apretada intensa, escaquejable per la dreta. En aquest llarg trobem alguna zona amb roca que no és especialment bona, a diferència de la que es veu a la Somni de Primavera que va per la nostra esquerra.

Arribo a la R i opto per despenjar-me perquè no és còmoda per assegurar als companys. A més, s'animen a fer-la de primer, en plan esportiu i tothom gaudeix encadenant-la. 

Els companys, al tercer llarg, que fem en plan esportiva.  

Inicialment teníem intenció de, una vegada completada la primera via, continuar amb el darrer llarg que acabo d'esmentar. Però hi ha una cordada fent-la i optem per anar a buscar algun darrer llarg de les altres vies. Ens hem acabat posant a la Esther. Hi arribem caminant i grimpant amb una mica de cura.

El darrer llarg de l'Esther és més dur. A posteriori hem vist que la graduació que li donen és Ae/V+ però jo anava amb la idea que "totes són iguals" i l'he acabat traient però treballant! El llarg arrenca amb un primer ressalt bonic i intens per entrar a un bosquet i de seguida seguir per bona roca. Roca vertical al principi i més que vertical després. Al desplomet he estat una bona estona cercant com fer-lo i al final he vist un tridit bo d'esquerra d'on, amb una bona remada, s'agafa una bona bústia de dreta. Per xapar cal passar cap a l'esquerra però no he vist cap presa especialment còmoda així que he posat morro fins agafar una pedra marron cantelluda des d'on he xapat la que tocava i, gairebé, la següent. A partir d'aquí va sortint canto suficient per anar gaudint fins la R. Content d'encadenar a vista!

Darrer llarg de Esther. Vista des de la R.

Aquesta l'hem fet en plan clàssic, així que toca rapelar (25m) fins al replà on estàvem. D'aquí un altre ràpel de 30 metres justos (hem fet els ràpels amb corda simple, compte!) fins a la R1 de l'Esther i d'aquí a terra (25m). Fent el darrer ràpel hem vist un parell de bones vies esportives al Totxo Pinotxo que potser es mereixen una visita algun dia. Com també es mereixeran una visita les que resten per fer aquí! 

A sota, una panoràmica de la zona, extreta del blog Xavi Diez. 

 

Tarda a Carboneres

Avui hem tornat a sortir amb el Ramon. Objectiu: no passar calor. Hem enfilat cap a Carboneres i hi hem estat la mar de bé. Constato que, a punt d'entrar la tardor el sol va ben diferent que a l'estiu. Si aleshores trobàvem el sector dret a l'ombra només arribar, pràcticament, avui hi tocava el sol fins gairebé pondre's. Física celestial, simplement.

Hem fet coses ben normals: És Millor un Ossu (6a) i la que comparteix reunió amb ella, la #7 (6a). La segona força més exigent que la primera.

Les primeres del dia, per ordre, al sector centre-esquerra. 

Després hem anat cap a la dreta i hem tatxat la Drak Inerte (6a+), la Bàrbara Trash (6b) (feta el 2018, fa un munt!) i la Samalé (6b+) (feta el 2021, fa menys, però un munt també). La Drak té unes bones apretades, cosa que ja havia constatat en altres visites. Molt regletera o confiar molt en peus i arriscar-se a que no aguantin! La Bàrbara té un tram dur al principi, on t'has d'anar posant bé per tibar-li cap a la dreta, i un altre a la part de dalt. Avui he resolt anant marcadament per l'esquerra, que deu ser el que toca! La dura del dia, la Samalé, ha sortit a basa d'anar pujant centímetre a centímetre, en tècnica de díedre, fins que la roca et deixa moure't cap a la dreta. Un cop situats a sobre l'esperó la cosa ja és només anar fent.

El Ramon s'ha atrevit a fer-les totes de primer i només ha fallat a les dues darreres... Va com una moto tot i no sortir des de fa temps! 

Avui hem estat a la dreta de tot. Les tres de l'extrem, de dreta a esquerra. Bones i de dificultat creixent.

Fem cinc pegues i marxem, amb la calma. Tarda ben aprofitada, tornant a fer esportiva i apretant-li una miqueta. 

 

 

Collegats: Performance

Collegats és un d'aquells indrets on tothom del meu entorn hi ha escalat, menys jo... fins avui! Amb l'Ernest, que està en mode recuperació, ens n'hem anat a fer la Performance. Passat la Pobla de Segur aparquem a l'esquerra, a la sortida d'un túnel, exactament aquí (42.28607, 1.03671). D'aquí en surt un corriol que ascendeix, fent una ziga-zaga, fins a peu de parets. El camí continua, ascendint i descendint després. Passem de llarg la cova de la serpent i quan el camí fa un canvi de sentit per endinsar-se a una vall a la dreta ja podrem veure el nostre objectiu: la paret amb una agulla repenjada a la paret. Al final del post he fet un croquis.

A l'ombra hi trobem l'agulla característica, inici de la nostra via. 

Trobem una fita que indica que ens hem de desviar del camí que anàvem seguint. Ara toca resseguir un corriol poc marcat, seguint la intuïció i procurant no fer massa el senglar. Nosaltres ens hem embolicat en un punt, on hem seguit una canal que semblava fressada, i hem hagut de tornar a sortir-ne. Hem arribat a la R0 darrera l'agulla pujant per la seva dreta. Hi ha qui ho fa per l'esquerra. Les explicacions de l'Arañita Escaladora, amb aquest track són les millors (el detall de passar de llarg la cova de la serpent és important, si no has estat mai aquí, com era el nostre cas).

L'Ernest em cedeix l'honor de fer els llargs imparells així que començo. Fem la primera tirada a l'ombra, cosa que avui s'agraeix -fa i farà calor, tot i que suportable. Els primers metres toca escalar en placa. Després jo he progressat un tram en díedre, aprofitant l'agulla de l'esquerra. La via se'n va cap a l'esquerra i trobem alguns ressalts on s'ha de tibar una mica, seguit de trams més suaus. Cal anar controlant el fregament, que la tirada és llarga i sinuosa. A la R1 encara estaré una estona a l'ombra, però aviat ens tocarà el sol i el paravent farà de parasol.

Al primer llarg. Per dins de l'agulla al principi!

El segon llarg es veu vertical i, la veritat, imponent. L'Ernest l'ataca amb decisió i es mou amb prou facilitat. El recorregut comença per l'esquerra, per un arbre sec. La veritat és que la roca, tot i ser extremadament vertical, està farcida de còdols i forats que fan que l'escalada sigui un plaer. Hi trobem alguns passos més exigents, però sense demanar mai massa. A partir de mig llarg la dificultat va afluixant lleugerament.

Vistes del segon llarg. L'Ernest, gaudint del primer tram, 
el més exigent i jo mateix sortint de les dificultats.

El tercer llarg comença una mica per l'esquerra i després passa cap a la dreta, per sota d'una franja. Al principi va a buscar una bavaresa amb arbret que pensava llaçar però ni això no ha calgut perquè hi ha una xapa just a sota. Després se'n va en diagonal cap a la dreta. Ataquem un ressalt en diagonal lleugera cap a l'esquerra i després jo he tingut molts dubtes de per on seguir. Hi hauria la possibilitat d'anar un xic a la dreta, de fet per allà hi he vist una xapa, però se n'aniria de la línia. Al final he vist un parabolt a una zona fosca, a una panxeta que queda lleugerament cap a l'esquerra. Superada la panxeta trobem la reunió a l'esquerra (a la dreta hi trobem una altra R, sembla que de la Creuer Pontiac que podria ser interessant de fer algun dia).

El company, arribant a la R3.

La quarta tirada surt per l'esquerra per enfilar-se després per una mena de traça entremig de la vegetació. Passem un xic cap a la dreta i s'ataca un muret, amb una fissura a la part final que mena directament a la R4.

La darrera tirada és la més bonica de la via. Comença ben vertical ja, tot i que amb bon canto. La tercera xapa queda força a l'esquerra i hi ha qui recomana no xapar-la. Jo hi poso un allargo primer, xapo la quarta i baixo a treure-la després perquè no m'he atrevit a anar-hi directe. Després toca continuar amb lleugera tendència en diagonal a la dreta. Tot i no haver-hi cap pas extrem sí que cal anar concentrat. Sempre trobem algun canto o forat salvador, però cal anar controlant, també els peus. La via va a buscar una fissureta que ascendeix en lleugera diagonal a l'esquerra. A partir d'aquí les dificultats van baixant. Toca travessar la fissura en un punt, amb roca vertical però amanida de grans preses. Un llarg sublim, que m'ha fet il·lusió d'encadenar!

Darrera tirada. Excel·lent!

Des de la R5 només queda pujar caminant fins a un replà on l'Ernest ha llaçat una arrel per muntar la R cimera. Jo he pujat el darrer tram descalç perquè ja no tenia ganes de posar-me els gats que, al darrer llarg, ja apretaven massa per la solana. Recollim trastos i enfilem el camí de baixada. Toca anar seguint un corriolet marcat amb fites fins a un llom rocós que descendeix cap a la dreta. Compte amb no seguir les fites cegament, que deuen portar al cim de la Paret del Pessó (Tànger i companyia)!

Al final del llom comencem a trobar cadenes i cordes que ens tornaran al camí que hem resseguit durant l'aproximació.

La via m'ha encantat. Té una roca excel·lent, un traçat excel·lent, està ben equipada i és senzilla de seguir. Hem portat 16 cintes i un parxís d'aliens per si les mosques però no hem posat res de res. Segurament és una via per fer amb menys calor, però avui hi hem estat prou bé. Ara, ni un llarg més! A mi m'ha servit per conèixer una zona que m'era totalment desconeguda. M'han vingut ganes de fer la Tànger i la veïna de la dreta, el Creuer Pontiac. I segur que hi ha un munt d'opcions recomanables, també a l'altra banda del riu, creuant alguna tirolina. La única pega és que queda una xic lluny... però tampoc és res exagerat.

Una bona ressenya, del blog d'Eskalatzencas.

Vista aèria de l'aproximació. En vermell, l'agulla inicial. En groc, el descens. 
A la part inferior es veu el corriol que hem seguit, venint del nord.

Esportiva a Les Arenes

Avui amb en Tati hem anat a Sant Llorenç, Les Arenes. Hi vaig ser no fa massa temps, a fer alguna via "llarga" i volia visitar la zona de l'esquerra, on hi havies d'esportiva. Doncs hi hem estat i hem gaudit d'una bona matinal!

Comença el mestre, amb Lesquerda (V), a la zona on hi ha una mena de canal curiosa. Pel mig hi va una via, la Rocam Rogenc que es veu ben xula, però hi ha una cordada ja. La nostra comença a la seva dreta i aviat se'n va cap a la placa fosca de la dreta. L'entrada és peculiar i no dóna massa confiança però després la via és molt bona, amb bona roca.

A la primera del dia, ben bona malgrat les aparences. 

A continuació, fem la Tanit (6a). Aquesta té el nom en una placa a peu de via. Es veu exigent i, de fet, ho és. Un primer tram ben vertical, amb canto no sempre evident i algun xapatge que sembla que serà llarg, tot i que al final està tot on toca. Superat el primer ressalt dur, ve una zona de placa més suau, on s'ha de navegar una mica. I, al final, hi trobem un segon ressalt finet on s'ha de tibar d'un monodit just quan toca anar cap a la reunió. Déu n'hi do, però bona i recomanable!

A Tanit ja s'ha d'apretar!

D'aquí hem passat a la Roc Punk (6a+), més a l'esquerra. Això ja és una altra història. L'arrencada és inhumana, fins al punt que el company ha de penjar-se i estudiar-la. Al segon intent li surt... Jo sortia amb l'avantatge de saber què ha fet el company, però malauradament la seva forma no és factible per la meva morfologia. Al final m'he adonat de que havia de fer-ho força diferent, però s'ha de tibar de merdetes en un desplom més que marcat. He fe el meu pegue fent un A0 descarat. La resta sí que és 6a+, toca anar navegant, a estones amb presa petita, fins a la R.

A Roc Punk hi ha una entrada completament desfasada, la resta, d'aguantar i gaudir..

Després ens hem posat a Bella Ciao (6b+). El Tati li fa un primer pegue per treure-li l'entrellat, que ja es veu que hi haurà feina de la bona. Jo he optat per fer-la de segon. Amb la informació prèvia m'ha sortit tota després de reposar a la tercera xapa per trobar on hi ha els cantos. Crec que em sortiria si m'hi posés amb ganes: Primer tram molt finet fins a la xapa. Per sobre el desplom hi ha un bidit que s'acaba fent treballar amb l'esquerra per anar amb dreta fins a una franja que, a l'extrem esquerre, resulta boneta. Aquí s'hi acaba posant la dreta amb un canvi de mans rar, pujar peus i estirada d'esquerra fins a una bústia bona. Aquí, col·locar bé peus i anar a buscar una nyapa-regleta de dreta. Aleshores diversos moviments sobre cosetes que et permeten situar-te. Aviat s'acaben les dificultats i et poses sobre un bonyet a la dreta. I ara ve una placa curiosa, amb algun moviment molt delicat per pillar la darrera xapa. El company l'encadena al segon pegue.

A la panxeta de Bella Ciao.  

Quan és el meu torn, faig L'Estaca (6c) que comparteix reunió. També li acabo traient l'entrellat, i m'acaben sortint tots els moviments, cosa que m'ha satisfet. El crux és una tibada d'una bustieta dolenta d'esquerra fins agafar un pla amb una pedreta xica on t'aguantes prou bé, esquerra a una bona bústia, pujar peus i dreta a una presa acceptable. Ara toca una bona remada en diagonal a l'esquerra a buscar un pla merdós però que t'hi deixa aguantar per moure peus a l'esquerra. Després, una pedra negra i algun rebot menys dolent per sortir de les dificultats. La resta, anar fent, més o menys. També li veig color si m'hi poso amb ganes. El company també li fa un top-rope i pleguem trastos.

Acabem amb L'Estaca. Dura, però factible amb motivació!

Dades d'accés: seguir el corriol que surt a la primera casa de Les Arenes fins la tercera mega-fita, després de fer la segona "S". De la fita a la paret hi ha 20 metres, evident. El sector ens ha agradat. Hem estat fresquets i hi hem trobat bona roca. Escalada apretada i equipament molt ben posat: just i correcte. Valdrà la pena tornar-hi algun dia!

La ressenya, de la web de SantLlors: