Els Mollons

Avui quedo amb el Jordi i el Kiki. Per la meva part, a conèixer un sector nou, els Mollons. N'havia sentit a parlar de feia molts anys però mai hi havia anat. Per arribar-hi, cal arribar fins aquí (41.56709, 1.68197), recomanable passar per la Pobla de Claramunt. Convé anar amb un cotxe alt, nosaltres hem anat amb 4x4 i bé. Un turisme no hagués passat. Un SUV no sé. Si no, es pot deixar el cotxe abans i caminar un xic més. Des de l'aparcament ja es veu un camí fitat. Hi ha algun track de Wikiloc que hi porta, com aquest. 

Hem començat fent la Via del Díedre (6a). Està al Sector Esquerre del Molló gros, segons indica en Xavi Diez aquí (més avall incloc una foto del seu blog). Els Visas van combinar el díedre amb una continuació que no ens ha atret massa i ens hem despenjat en plan esportiu des de la R1. La via és bonica i s'ha de tibar! Roca bona, un xic arrodonida, moviments atlètics en díedre fins arribar a la repisa on hi ha una reunió. Seguim amunt, ara en roca gris menys vertical. Hi trobem un parell de passets de decisió, incloent un moviment rar per entrar a la reunió des de la que ens despengem fins a terra.

A la Via del Díedre.

A continuació ens hem posat a una via que hi ha a la seva dreta. Immediatament a la dreta, per l'esquerra de l'esperó hi ha una línia de xapes. La que hem fet està a la dreta de l'esperó i ressegueix una línia de Xapes Casolanes (es veuen ben bones, ho dic només per tenir una referència). Aquesta és més difícil que l'anterior (6a+/b). Té una entrada fina, un tram un xic tombat i després desploma lleugerament. He anat aprofitant el fil de l'esperó amb l'esquerra, mantenint l'equilibri amb cura. Després he estat dubtant però he acabat continuant per l'esperó amb alguna apretada. La part final, és comuna amb l'anterior.

A la Xapes Casolanes. 

A l'esquerra d'on estem hi ha unes quantes línies més, però es veuen força més exigents. Pot ser un bon lloc per venir a fer-li algunes tibades. Però avui anem en plan tranquil!

...oooOOOooo... 

A continuació ens posem a la via xxx (no en sabem el nom), al molló gran cara oest. A partir d'aquí en Kiki ens abandona i ens farà fotos.

El primer llarg comença amb tendència clarament a la dreta, seguint una línia de parabolts (fa pinta de ser força nova). Hi ha alguns passos de finura tant per entrar al díedre com per progressar-hi en algun punt, fins arribar a la savina, de la que no he hagut de servir-me més que per xapar-la. La resta, anar fent, amb bones assegurances i roca prou bona.

Diverses fotos del primer llarg, gràcies a en Kiki.

Arribant a la R1. 

Segona tirada, a càrrec d'en Jordi. Uns trams verticals ben bonics configuren un bon llarg en el seu conjunt.

En Jordi, a la segona tirada. 

Per baixar, seguim crestejant encordats fins a un replanet. Aquí ens hem deslligat, hem recollit i hem baixat per una cadena fins al terra i d'aquí cap al peu de via. 

...oooOOOooo...

Com que encara és d'hora busquem alguna línia que ens agradi i que estigui a l'ombra. Després de voltar-ho tot una mica, decidim posar-nos a una línia de la que no tenim cap informació, però es veu recent. Per tant, aventura total!

La via resulta ser la Influencers de lo Inútil, és ben nova, i està ressenyada aquí. 

Em poso al primer llarg i començo els primers moviments. L'equipament és variat, amb ponts de roca, pitons i parabolts. Als primers metres hi trobem unes bones apretades que acaben sortint ben bé malgrat tot. Després ve una zona més suau i després una zona menys suau amb roca ben trencada. Per sort, hi ha bolts en els llocs on sembla que la roca és suficientment compacta. Però he hagut d'escalar amb moltíssima cura, navegant a la recerca del menys dolent... La via se'n va una mica a la dreta, a buscar el camí més evident. La roca millora però no sé si la llastra característica s'hi estarà gaire temps. Després de la darrera savina toca flanquejar marcadament cap a l'esquerra. Trobo dos parabolts i dedueixo que toca fer reunió. Però abans he continuat cap a l'esquerra per si era factible continuar. He ullat la següent xapa però he tornat a la R: si continués el fregament seria infinit. 

Primer llarg de la Influencers de lo Inútil. Sinuós i amb un tram de roca molt dubtosa.

En Jordi es posa al segon llarg. Comença continuant el flanqueig. Se m'ha fet molt estrany que la R1 no estigués a la vertical del segon llarg. Tal com està el que va de primer no queda massa ben assegurat... Potser no hi havia roca prou sòlida al final del flanqueig. A la primera xapa s'hi arriba fàcilment. Després ve un tram exigent fins la segona xapa, no especialment propera. A partir d'aquí, toca anar movent-se entre la placa i el díedre on es troben algunes savines llaçades. La roca és acceptable en comparació amb el primer llarg, però s'ha d'anar amb compte. Hi ha rastres ben evidents de preses que han estat sanejades. Nosaltres no hem arrencat res.

Segon llarg de la Influencers de lo Inútil. Milloraria bastant 
amb la R1 situada a la vertical del llarg.

Pensàvem que la via s'hauria acabat aquí però no, continua. Es veu un parabolt i després una fissura per la que no portem friends prou grans, així que optem per continuar per la Exiliat. La roca també canvia de qualitat: ara es torna pinyolenca, prou bona. Faig un llarg que només té un ressalt: uns moviments delicats per posar-te a la placa, xapar un pitó i fer uns metres bonics.

Després toca desplaçar-se fins al peu de la darrera tirada de la Exiliat, que és ben interessant! Uns passos d'equilibri i una bona apretada, sobre roca pinyolenca coberta de liquen grogós. 

Quart llarg, de la Exiliat. Ben bonic!

Per al descens, hem anat crestejant uns metres i hem baixat per un corriolet cap a l'esquerra, tornat a passar per gairebé el peu de via.  

I ara sí, recollim definitivament i enfilem el camí de tornada.

El sector m'ha agradat. La roca és variable, des d'excel·lent a la primera via que hem fet, fins a molt deficient a un tram de la darrera. Tot i això, en general, és ben acceptable. L'equipament, a les vies que hem fet, està ben bé. Serà interessant tornar a venir-hi per explorar una mica més les vies d'esportiva a l'ombra del matí. I, de cara a l'hivern, hi poden haver algunes vies xules.

Vista del sector, del Xavi Diez.

Sòcol de Narieda. Charlie 10 i El Nostre Amic

Avui hem tornat al Sòcol de la Roca Narieda amb en Xevi, amb qui compartiré cordada i em en Jordi i en Kiki, que aniran als seus projectes, a prop nostre.

Arribem a peu de la Charlie 10 i veiem que ja hi ha gent enfilada o, millor dit, gent que ja està rapelant! Nosaltres no hem estat excessivament matiners, però tampoc no es pot dir que siguem gaire tardans... Però una de les cordades m'ha dit que han vingut d'hora, que l'altra setmana hi havia 15 cotxes a l'aparcament. Avui no hi haurà overbooking però hi haurà penya a una bona colla de les línies love-climbing, que no són totes.

La Charlie 10 comença amb una placa bonica de fer. Hi posen 6a i després V+, de les graduacions parlaré després, si hi penso. En Xevi la gaudeix de primer.

Al primer llarg. Bonic amb algun moviment més delicat.

La segona tirada (V+) és molt bonica també. Qüestió d'anar fent, amb bona roca i més que ben assegurada. 

Segon llarg, igual de difícil que el primer.  

Al tercer llarg (6b o 6a/A0) ja s'ha de tibar més. Hi trobem alguns passos que ja s'han de mirar una mica més. En Xevi opta per no petar-se més del compte perquè queden metres i activitat per fer però resol amb solvència i comenta que li hauria estat possible encadenar-lo. Resulta una tirada d'allò més bonica!

Tercera tirada, bonica, bonica!

La darrera tirada (6b- o 6a/A0) també és de les tibar-li. Hi trobem un tram ben vertical on t'has de posar bé per anar a buscar una fissureta que es deixa treballar bé en bavaresa a la major part de llocs. Trobem algun pas on t'ho has de mirar una mica més tibant de regleta i amb peus en adherència. Aquest tram fins i tot està sobre-equipat, amb els xapatges massa junts i algun a desmà. Però es deixa fer prou bé. Quan la paret canvia d'inclinació canvia l'estil: passem a passos de més finura amb alguna navegació i assegurances força més distants. Fa pinta d'haver estat obert per persones diferents i tot!

Quarta tirada. Un primer tram vertical i exigent i una segona part més tombada i on cal moure's.  

La cordada que baixava quan arribàvem ha hagut de tornar a refer el darrer llarg perquè se'ls han enganxat les cordes. Nosaltres havíem llegit que algú baixava per la Brownie. Al final optem per rapelar per la nostra i no hem tingut ensurts. Un ràpel fins la R2 i un altre fins al terra.

 ...oooOOOooo...

Un cop a baix decidim el proper objectiu. El Xevi no té ganes de massa gresca i proposa anar a fer El Nostre Amic i cap allà enfilem les nostres passes. Passem pel peu de la Brownie, amb la corda fixa, i remuntem per allà fins al peu de la continuació de la paret, a l'esquerra, que queda un xic més alta. Aviat localitzem el peu de via gràcies a les inscripcions. 

És una via dels anys vuitanta, reequipada, que té tres llargs i que el Xevi no ha fet. Em poso mans a l'obra amb el primer llarg (V). És un llarg d'anar fent, amb parabolts substituint antics spits, on he posat un alien groc en una excursioneta que hi ha pel mig. Reunió en una repiseta un xic incòmoda.

Primer llarg de El Nostre Amic.  

El Xevi es posa al segon llarg (V+), que comença en lleugera tendència a l'esquerra fins a una repiseta on hi quedaria perfecte la R1. A partir d'aquí toca enfilar-se un xic per l'esquerra i atacar un muret que es fa estrany d'escalar. Aquest mur té una xapa força a l'esquerra del que seria lògic però acaba no fent massa fregament. Després ve un tram una mica més rostollero i toca atacar un diedret final que mena a la R2. Trobem una cadena que se suposa que ha de facilitar l'entrada a la R, tot i que no s'entén massa.

El muret del segon llarg, a dalt i diedret final per entrar a la R2, a baix.  

El tercer llarg (6a) és el més bonic i exigent. M'hi poso i opto per entrar-hi per l'esquerra, baixant un xic i tot des de la reunió. Trobo alguns passos força regleteros on s'ha d'apretar fort per anar a buscar bones regletes o llastretes. Però, com dic, t'has d'esforçar. El llarg està ben assegurat, però cal escalar-lo, vull dir que el grau obligat és el mateix, diria. Després del tram més exigent del principi s'entra a un díedre ben curiós i llis. No és especialment difícil, però cal saber moure's aquí. Porto algun catxarro que podria haver posat però no m'ha semblat necessari malgrat que hi ha una certa distància entre assegurances. En un punt he sortit del díedre cap a la dreta, aprofitant aquesta paret, amb moviments ben estètics. Al final toca sortir en tendència a l'esquerra, però menys del que semblen indicar algunes ressenyes, per acabar a la R cimera comuna amb la Baron Rojo, l'altra via dels anys vuitanta de la zona.

El tercer llarg és una escalada completa i exigent malgrat el que diuen les ressenyes.  

Ha estat un dia ben aprofitat! Hem fet dues vies ben boniques de veritat, amb traçats encertats i equipament/re-equipament de qualitat (felicitats als aperturistes) i hem estat a l'ombra tota l'estona. Bé, a la darrera R el sol entrava de costat, però fins i tot hem desat trastos a peu de via amb ombra encara. Les vies ben bones totes dues i ben recomanables. Pel que fa a la dificultat, el darrer llarg de la Amic m'ha semblat més o menys igual de difícil que els llargs difícils de la Charlie, com a molt un punt menys. De fet, adjunto una ressenya dels maneirons perquè comproveu que la Amic era, al seu moment, un simple V+, així de bons eren -érem, perquè jo també n'era- els escaladors d'aleshores: 

Que bons fantasmes que érem als vuitanta!

Comento això perquè la graduació és quelcom que, sobretot, ajuda a decidir objectius. A alguns també els infla o desinfla l'ego, però això és una tara secundària. Si la graduació no és homogènia, fins i tot dins d'un mateix sector, no serveix per aquest objectiu i, per tant, no serveix per res. Algun dia tocarà visitar altres parts del sòcol, on sembla que hi ha altres vares de mesurar, possiblement en la línia anys vuitanta... o no? Com triar objectiu doncs?

 

Vall de Ter. Via del Castor

Avui hem anat a buscar la fresca a la Vall de Ter. La proposta era la Vaca Bruna per una banda i la Via del Castor de l'altra. El Jordi i el Kiki han anat a la primera, nosaltres a la segona per no fer-nos nosa. Quan preparem material m'adono que he portat corda, casc, gats, el joc de catxarros però no porto cintes ni reunió ni reverso... per sort, gràcies als excedents dels companys, aconsegueixo el que em falta. Sort n'hi ha hagut!

Per arribar al sector cal aparcar a una esplanada que hi ha a tocar de la Font del Viver de la Plana. Uns pocs metres passada la font toca agafar un corriolet cap a l'esquerra que porta al riu i travessar-lo en algun punt. Toca remullar-se per fer-ho.

Quan arribem a peu de via hi trobem una cordada de tres que s'està preparant. Tocarà esperar-se! Finalment l'espera s'allarga més del previst perquè el que va de primer té dificultats per sortir del darrer arbre i arribar a la R. Baixa i s'hi posa un company seu i després ja tot rutlla com toca.

Encara que sembli mentida, entre la verdor hi ha roca prou bona! A la foto, la cordada que 
ens precedeix, lluitant amb els darrers metres del primer llarg. 

Finalment, ens posem a escalar. El primer llarg té un començament força vertical, amb un pas més rabiós on cal posar-se bé. Trobem xapes on toca, però. Més amunt poso un Camalot #1 per protegir l'arribada a la última xapa, on hi ha un altre passet. Arribem a l'arbre, amb baga llaçada i d'aquí toca anar un xic per la dreta, segons han acabat fent els que ens ha precedit. Hem llaçat un altre arbret a la dreta amb una cinta ben llarga i així ataquem el tram que ha bloquejat de coco el primer intent de la cordada anterior. Realment hi ha prou canto com per no haver de patir però no hauria estat de més una xapa perquè fins la R hi ha una distància considerable. Per protegir el darrer pas i per esperar que pugués entrar a la R mentre el primer de la cordada anterior acaba de sortir encara poso un Camalot #2, però a aquestes alçades ja està tot fet. Reunió d'un pitó i un parabolt.

En Xevi, al primer llarg.

El segon llarg és més suau. Surt recte a buscar un bolt visible. Després es pot posar alguna cosa: en Xevi ha posat un alien groc i diria que també hi entrava un Cam #1 a la vora. Després, anar tirant amunt, amb tendència diagonal a l'esquerra per terreny tombat i fins i tot herbós en algun punt, amb algun pas on s'ha de vigilar una mica més.

Segona tirada, seguint els passos de la cordada anterior.

El tercer llarg surt també en diagonal a l'esquerra per terreny senzill. Després ve un tram bonic, aeri amb bons cantells i entrem a una placa més tombada. He llaçat alguna savina i un bec de roca. Trobem la reunió amb dos bolts a un punt de la cresta.

Uns passos ben bonics a la tercera tirada.

El darrer llarg és un tros de cresta sense cap interès especial. 

Cresta somital. Paisatge bucòlic al voltant.

A l'hora que hem començat, amb les esperes que hem tingut, no hi ha hagut temps per més. Els companys ens estan esperant al riu i tampoc tinc clar que haguessin volgut aprofitar més el dia. Recollim trastos i enfilem el camí de tornada. Avui crec que he batut el rècord de menys eficiència si comparem hores escalades amb hores totals... però hem estat bé de temperatura, tot i estar al sol, i he conegut un lloc nou. La via no es pot dir que sigui una meravella, però està ben trobada i té alguns trams prou bonics. Ara, no té gens d'ambient de paret -és el que dóna de sí el lloc, prou que han fet els aperturistes per deixar-la en condicions! Gaudir de la fresca de l'alçada i del soroll de l'aigua és un punt en aquesta onada de calor, però!

Tarda passada per aigua

Avui, dia de Sant Fermí, hem tornat a Carboneres amb el Ramon i el Pana. Hi hem fet poca cosa perquè ens n'ha tret la pluja. Ja té gràcia, enmig de l'onada de calor... però és el que hi ha!

El Ramon ha començat fent alguna de les que es troben tot just arribar. Nosaltres hem anat cap al díedre de 6b per muntar la Llop Estepari (7a). Amb la lògica següent: com que no ens surt La Fragua anem pel Llop Estepari, que és un 7a més que recontraconsolidat, jeje.

El Ramon és l'únic que ha fet alguna cosa de profit avui... 

Jo he fet el díedre de segon i he acabat de muntar el Llop. Però quan ha sigut el moment, ja començava a ploure... L'he fet a correcuita, amb A0 inclòs. M'ha semblat impossible, però segurament li anirem trobant l'entrellat... algun dia. El Pana es va queixant de dolor al colze... esperem que sigui lleu!

El Pana, a dalt, al díedre. I jo, de segon, al Llop Estepari. 

Recollim els trastos ràpidament perquè els companys tenen força por de la pluja, jeje. Total, el màxim que pot passar és que et mullis!

 

Anonymous a la Paret del Pont

Avui, via llarga amb el Pep i el Xevi. Evidentment, tocava cercar l'ombra perquè les previsions eren de molta calor. Per sort, hem estat la mar de bé, a l'ombra i, quan baixàvem ha estat suportable!

Aparquem a la Vinya Nova i fem l'aproximació anar fent, intentant no apretar massa per no suar més del compte. Tot i les precaucions, arribem a peu de via ben escalfadets!

El Xevi comença la feina i enceta el primer llarg. Hem vist una xapa força amunt i se n'hi va de cap sense adonar-se que hi ha una xapa als voltants del primer ressalt, i això que n'hi ha les justes! El terreny és d'anar fent, navegant una mica. Portem el parxís d'aliens i els camalots fins al #1 i ell acaba posant un parell de peces. Quan arriba al mur final gairebé torna a passar-se de llarg la darrera xapa... i això que aquí hi ha una bona apretada! Posa un friend més abans d'arribar a la R i ens convida a pujar.

En Xevi, a la primera tirada. 

Fem el canvi de cordes i segueixo amunt. Es comença per la dreta, a buscar un pont de roca. Després ve un tram de mirar-s'ho, lliset però que es deixa fer. Poso un alien i al cap d'uns metres s'arriba a la primera xapa, visible des de la R. Després és qüestió d'anar fent, controlant els moviments sense massa problema. Ajunto els dos llargs amb la qual cosa xapo la R2 i ataco el ressalt vertical que hi ha per sortir-ne. S'ha de mirar una mica, però van sortint coses prou bones per no haver d'apretar massa. Anem trobant xapes, a una distància raonable. A la part final del llarg la roca empitjora lleugerament, però tot ell és de qualitat ben bona. 

Iniciant el segon llarg, que empalmarem amb el tercer.

Vistes des de la R3. 

Em poso també al tercer llarg amb la idea de que potser es podria fer en lliure. Em poso a la feina i arribo prou bé fins al segon bolt. Xapo i desgrimpo per mirar-m'ho una mica des de sota perquè in situ no he vist res acceptable. Al final acabo estudiant-ho penjat i al final acabo fent-ho en A0 perquè no veig cap canto prou bo per anar de la segona a la tercera... Acabo muntant-ho tot en A0 i faig un intent des de baix, però no hi veig possibilitats. De fet, per sortir de la zona més desplomada encara hi ha una bona apretada. Il·lús de mi, havia pensat que seria A0 o 6b però és A0 i 6b, segur! I per fer-ho en lliure fa pinta de setè... En tot cas, aquí la roca és excepcionalment bona i, després de les darreres apretades, s'arriba a la R, situada en una rampa on ja hi toca el sol.

El Xevi puja amb l'estrep i, a la vista d'això, en Pep opta per no fer l'indi i rapelarà directament des de la R3.  

He començat valent, però he acabat en A0...

En Xevi, atent a les meves progressions i agafant paciència...

El company ha tirat d'estreps... I sí, desploma!

Arribant a la R4.   

Muntem el ràpel i fem una tirada (55m) fins la R1. D'aquí s'arriba a terra sobradament. Per sort, no hem tingut cap incident amb les cordes. A peu de via ens hem preguntat si calia fer-ne una altra i al final hem optat per tirar avall ara que encara estem raonablement fresquets. Així que, matinal ràpida i cap a casa!

Vista del ràpel des de la R3. 

La via ens ha agradat. El primer llarg és ben bonic, amb alguns trams on s'ha d'escalar i posar algun catxarro. El segon és una mica més senzill però agradable de fer i el tercer (que hem ajuntat) té un punt de picant sortint de la R2 i després ve un esperó en bona roca i ben estimulant. La darrera tirada potser és la menys interessant, tot i que apuntava que potser seria un repte factible. Per fer-lo en lliure s'ha d'estar molt fort, perquè desploma més del que sembla i el canto (com a mínim el que he trobat jo) no és prou bo per als no-màquines. Via recomanable!