diumenge, 22 de setembre de 2019

Primer Pis


Aquests dies de meteo moguda no està clar què es podrà fer. Ens fem un truc amb en Pep Ll., decidim quedar i al matí hem enfilat cap a Collbató, on li proposo d'anar al primer pis. Confiava en trobar-hi la roca seca i així ha estat. I com que el dia ha estat parcialment tapat, hem estat la mar de bé.

Aquí hi havia estat una vegada fa set anys amb en Pep i m'havien quedat deures pendents, però avui els he tatxat :)

Comencem per una de les vies "noves" que no surten a la guia, Calm Like a Bomb (V+). Segueix un esperonet a la dreta de "la placa" del sector. La primera xapa està a can pistraus, sembla, però s'hi arriba raonablement bé. Hi ha alguns passets de finura en un parell de punts. La resta és anar fent. La reunió queda a l'esquerra i per arribar-hi s'ha d'anar amb compte perquè el terreny està un xic trencat. No és cap meravella, però no és lletja.

A la primera del dia.
 
A continuació fem Bad to the Bone (6a), a la dreta del V+ antic rabiós. La primera xapa també queda força alta. Aquí hi ha una mica més de feina als primers metres. Després es fa evident que cal aprofitar la tècnica de díedre: seguir estrictament per la placa significaria haver de tibar molt més que 6a. Cap al final, la via es torna a redreçar atacant un muret guapo que és el més interessant de la via.


El principi (a dalt) i el final de Bad to the Bone.

Després ens posem a l'antiga via d'artificial, la #2 de la guia, rebatejada ara com a Roccolomia (6b). Hi he trobat un pas curiós entre la primera i segona xapes. En Pep ho ha fet una mica més per l'esquerra i no s'ha despentinat -m'ho apunto per la següent! Després el terreny es suavitza i torna a haver-hi un passet de finura quan la via se'n va cap a la dreta amb alejillo controlat inclòs. Després segueix un petit diedret i es va fent prou bé i, per acabar, ataca el mur final amb prou bon canto. L'hem trobat senzilla pel grau proposat i ens ha agradat un munt!

Jo mateix a Roccolomia.

En Pep, a la mateixa via, arribant a la R.

A continuació hem fet la variant d'aquesta via que es bifurca a l'esquerra, Waterworks Road (6b). Quan es separa de l'anterior ataca un mur lleugerament desplomat, amb unes bústies d'escàndol. Avui n'hi ha alguna ben plena d'aigua, però! Aquí s'han de saber llegir bé els moviments perquè cal encertar les seqüències bones. En especial, anar a tibar en lateral un esperonet que fa i entrar a la reunió un xic per la dreta. Si no, potser és més difícil! Ha sortit a vista i m'ha deixat ben satisfet perquè he pogut reconduir una petita embolicada que m'he fet!

Al mur de Waterworks Road.

A continuació, hem fet la #1 (6b) on havia fracassat l'altra vegada. Té una entrada ben tensa! Passada la segona xapa jo a sobre m'he embolicat per la dreta i no he xapat la tercera perquè no he trobat com fer-ho. Me n'he anat directe a la quarta! Després es pot agafar aire fins al peu del mur. Aquí toca anar mirant i buscar les bones bústies que hi ha, junt amb peus suficientment bons com per no haver de patir. L'arribada a la reunió, amb les dues mans en una lleixeta i un pas de decisió per la dreta i al sac! En Pep aquí ja ha tingut alguna dificultat i s'ha hagut de penjar... els metres fets fins aquí ja passen factura!

Atacant el mur de la #1.

A continuació hem atacat l'altre via que va quedar pendent, la #3 (6b+). Es va fent bé, per terreny amb bones bústies fins que toca agafar la fissura cega diagonal que es veu a la foto de sota. Aquí jo m'he agafat a la bústia de sota amb les dues mans, he pujat peus, m'he ajudat amb la dreta i he arribat amb dreta a la bústia (roma) de dalt. Uns moviments més tranquils i després el crux. No recordava res de l'altra vegada -no m'havia mirat el blog- així que no tenia cap referència... Ho he solucionat tibant d'una bústia invertida amb dretes i anar pujant peus, ajudant-me amb l'esquerra amb el que he pogut. Una pujada de peu dret i gairebé un llençament a una bústia que fa baixada però que permet aguantar-li. Després, bons forats i prou bon canto com per arribar a la reunió encadenant. Estic molt satisfet de com l'he lluitada, perquè ha estat com anar a vista!

En Pep, lluitant a la #3.

En Pep li fa el seu pegue, en top-rope, i dóna per acabada la sessió d'avui. Jo encara em sento amb forces per provar la de la dreta, la #4 de la guia que és 7a, jo anava malfixat pensant que era 7b. Van sortint tots els passos fins a una bústia d'esquerres que hi ha a la meitat del mur. D'aquí no sé pas com s'ha de sortir... Aconsegueixo de fer molts dels passos però posant el peu a un parell de xapes... Valdria la pena veure algú fent-la, igual m'inspiraria una mica. Ara mateix la veig força llunyana! Val a dir que li faig un parell de pegues i tot...


I jo mateix, deixant les darreres forces al 7a.

I amb aquesta ja he fet 7 vies avui i també dono per tancada la sessió! He tatxat el que era tatxable i marxem tots dos ben satisfets amb l'activitat feta! 

Poso a sota la ressenya del sector actualitzada: ara hi ha el doble de vies del que hi havia en publicar-se la guia. Per cert, no sé recordar qui va publicar (ni on) les vies noves. Si algú considera que he de treure el croquis per qüestions de copyright, que ho digui i ho faig.


diumenge, 15 de setembre de 2019

Piula matinal


La meteo d'aquests dies no està massa estable, així que amb la Cristina optem per deixar empreses més llargues per un altre dia i decidim anar a fer esportiva. Fa 9 anys havia estat a la Piula amb en Pep i tenia ganes de tornar a fer-li una visita, que bé s'ho val!La únic a pega que té el sector és que hi ha poca tria per escalfar... Per tant, toca posar-se a El Savi de Vilatrista (6b), un viot de 25 metres. La via té un començament bastant bloquero, on cal saber on anar i tenir l'envergadura necessària. El resum és: anar a buscar una bústia enorme a l'esquerra de la línia de xapes, un bidit bo per dretes, creuar esquerra a una bustieta de sobre i després una remada de dretes fins un forat bo darrera una franja d'arenisca. A partir d'aquí toca anar fent, negociant i movent-se, però l'entrada sí que fa de filtre! A la Cristina no li ha sortit -i serà l'únic que se li resisteixi avui! Sabent com fer el pas l'he encadenat força bé.

La Cristina, escalfant...

... i jo també, un xic més amunt.

Després hem fet La Fi d'en Cagalàstics (6b+), que comparteix reunió amb l'anterior. Aquí s'ha de tibar una mica més, amb un parell de seccions tenses per superar un parell de murets. La línia comença vertical i després va en lleugera diagonal a la dreta, fent 25 metres de roca escandalosament bona. Van sortint forats i cantos suficients per anar fent i peus prou bons de tant en tant per refer-se. Hem encadenat tots dos i ens ha deixat molt bon gust de boca.

La Cristina, al 6b+ del Cagalàstics.

Després ens hem posat a la de la seva esquerra, Paripé (6b+), que jo havia intentat a l'altra visita. Aquesta vegada l'he encadenat i m'he tret una espina que duia! Aquesta és similar a l'anterior, però potser un xic més mantinguda i en algun tram s'ha d'apretar força. En algun moment he dubtat si podria encadenar, però he tingut prou encert per poder-me moure fins una posició on m'he pogut refer. Buff! Un altre viot excepcional!

La Cristina, a Paripé.

Baixant hem posat cintes a Fàstic de Gall d'Indi (6c). Aquesta l'havia feta en top-rope i avui també l'he encadenat! Abans d'atacar-la la pluja ens ha fet una visita i ens hem hagut de refugiar sota una balmeta. Per sort, ha durat gairebé res i aviat tot estava com abans. La via té una entrada finota com les altres i després la tònica és similar: terreny vertical, amb algun muret més exigent. Ara bé, sempre apareix alguna bústia, algun peu o alguna regleta salvadores. Això sí, has de tenir la pila per anar-ho aguantant i poder fer les tibades reglamentàries que no t'estalvia ningú. Aquí ho he donat tot! A mitja via he hagut de fer alguna filigrana per poder refer-me i a la penúltima xapa he estat a punt de penjar-me, d'inflat que anava. Estava pillat d'un parell de regletes pse-pse, amb peus suficients per no inflar-me més del compte, però tot plegat massa dolent com per refer-me i atacar la sortida que no aconseguia llegir. Poc a poc m'he refet una mica i finalment la Cristina ha donat la pista salvadora que consisteix en unes laterals d'esquerra per l'esquerra de la xapa! Després d'una bona agonia, al sac! Impressionant!


Jo mateix, lluitant la Fàstic de Gall d'Indi.

Donem per finiquitada la feina aquí i ens movem a l'esquerra, a provar la Kabrasaki. Per muntar-la, la Cristina fa Panchitos (6b+), un diedre cabronet que havia fet l'altra vegada. Aquí ella ha suat vinagre, però l'objectiu era posar cintes a Kabrasaki (7a). Jo no faig la Panchitos i provo la Kabrasaki en top-rope. D'una banda em sento que ja he donat tot el que tenia al 6c d'abans. De l'altra, posar-m'hi a vista seria un suïcidi perpquè recordava uns passos molt cabrons! En top-rope simplement m'arrossego amunt. Anant més fresc potser hauria anat encadenat algun tros, però en aquest estat m'he hagut de penjar mil vegades. Baixo, poso algun allargo a algunes cintes que tenen uns alejes importants i li cedeixo el torn a la Cristina. Ella s'hi posa des de sota, com manen els cànons... i encadena a vista! Està contentíssima amb el seu segon 7a!


La Cristina, fent Panchitos...

... per muntar i encadenar Kabrasaki (7a). Felicitats!!

Com que jo també estic content amb la feina feta i tenint en compte que no em queda pila i que el que hi ha a partir d'ara no ho regalen, enfilem el camí de tornada per dinar a casa! 

Ha estat una matinal brutal. Un munt de metres escalats, exigents i sobre una roca excepcional. La temperatura, ideal, amb ombreta tota l'estona. Hem estat força tranquils amb una cordada a la vora i una altra que ha anat més a la dreta i, això sí, alguns ferrateros fent Les Dames.

dissabte, 7 de setembre de 2019

Stromberg al Gorro Frigi


La Stromberg crec que l'havia feta fa mooolts anys. Fa 9 anys hi havia tornat i m'ha semblat que seria una bona opció per fer avui amb en Xevi, que té ganes de fer metres. De fet, me la van fer venir a la memòria uns companys que l'havien fet feia poc...

Es tracta d'un love-climbing a la zona de Gorros. Hem quedat a les 9 a la plaça del Monestir perquè hem arribat amb mitjans de transport diferents: en Xevi pel cremallera i jo en cotxe. Decidits, enfilem la pujada cap a Sant Joan. Quan arribem prop de l'objectiu ja es veuen cordades enfilades: és el que té una zona de love-climbing! Amb el que no comptava és amb que fossin tan matiners!!

Quan arribem a peu de via hi trobem una cordada que s'està posant els trastos. Esperem el nostre torn, doncs. Jo faré els llargs senars, que és un hi ha els passos més verticals i en Xevi farà la resta. Espero que l'altra cordada sigui a la reunió confiant que quedarà lliure aviat perquè el segon llarg és curt i senzill, però hauré d'esperar una mica per recollir cordes i fer pujar en Xevi. Els primers metres són fins, però m'ho van semblar més l'altra vegada. La primera xapa queda molt a la dreta, val la pena gestionar bé les dues cordes, no tornant a xapar amb la mateixa corda que la primera xapa fins que el terreny hi convida. Després torna a haver-hi un tros finet i a partir d'aquí canto i amunt!

 En Xevi al primer llarg.

El segon llarg és qüestió d'anar fent, cercant els bolts i gaudint dels cantos.

La tercera tirada és molt guapa, segurament la millor de la via. Comença arrampada i es va posant vertical. Quan desploma apareixen bons cantos i toca moure's una mica per cercar els millors. Després el terreny és simplement vertical i toca anar en diagonal a l'esquerra. En un tram llis és qüestió de pujar peus i anar a buscar una bústia enorme que queda a la dreta i que és ben visible si la busques. Després, uns metres sense complicació fins la reunió.

 Entrant a la R3.

Quarta tirada guapa, però de tràmit, també a càrrec d'en Xevi. Quan arribo a la reunió el segon de la cordada anterior està fent el desplomet del darrer llarg. M'hi poso, com sempre, sense recordar res de la darrera vegada! El primer bolt es xapa fàcil, però pel segon cal tibar una mica. El xapo i desgrimpo perquè la presa que he fet servir per xapar no serà la que faci servir després. Es tracta d'anar buscant fins que es poden pujar els peus a unes preses prou bones i evidents, una tibada de decisió. Després, anar gaudint de l'escalada fins fer reunió a la creu cimera.

 Arribant al cim amb el Monestir al fons.

Recollim trastos i enfilem camí avall. Sort que he mirat enrera però, perquè m'havia deixat la baga de reunió penjada a la creu! Avui hem anat a buscar els ràpels: seguim les fites fins a sobre un bony i a l'esquerra (mirant avall) trobem una anella amb químics des d'on es fa un primer ràpel de 30m fins una altra cadena. Des d'aquí, un ràpel de 55m fins a la canal. Fa dos anys vam baixar desgrimpant i ajudant-nos amb la corda en algun punt. No tinc clar quina és la millor opció per baixar... En tot cas, ja he provat les dues!

L'autor, arribant a la canal.

Baixant hem pogut comprovar que hi havia overbooking a la zona. Hi havia gent enfilada pertot. Curiosament, no hi havia ningú ni a la Mòmia, ni a la Momieta, ni a l'Elefant, ni la Prenyada... Com ens agrada l'escalada comercial!

dimecres, 4 de setembre de 2019

Mercadal Superior


Aquesta tarda hem anat al Mercadal Superior amb en Josep. Sí, orientació oest, en una tarda d'estiu? Darrerament vaig a parar a uns llocs i orientacions curioses -m'ho he de fer mirar. Però realment hem estat la mar de bé i no ens hem rostit, de fet l'aire està prou fresc com per poder escalar on sigui...

Per començar ens posem al Díedre Negre (6a). Es va fent bé, amb cura i mirant-t'ho bastant però- fins un lloc on no es veu fàcilment com sortir-ne: pel díedre cal fer filigranes que no toquen, ni pel grau, ni per ser la primera del dia, així que em penjo. Després resulta que hi ha una regletilla a la paret de la dreta. Si la saps, bé. Si no, malament. En Josep s'ho sap tot molt bé i jo no... Després d'aquí és qüestió d'anar fent i acabar amb un flanqueig a l'esquerra a buscar alguna reunió de les que hi ha.


A Díedre Negre

A continuació en Josep es posa a Apòstols Mítics (6b+). Baixant em suggereix que la faci en top-rope perquè diu que hi ha moviments que no són evidents. Sort que ho faig així. Cert. No són evidents, ni senzills una vegada vistos.

A Apòstols Mítics

Després de tants èxits ens posem a Esperó Oest (V+). Sembla senzilla (de fet, ho és: l'he encadenat XD) però és més que vertical, no pots equivocar-te i cal anar aguantant!

A Esperó Oest


Baixant d'aquí poso algunes cintes a Gimcam (6a+). En Josep s'hi posa i va fent, tot i que ja veig que fa algunes coses rares que no tocarien en una via aparentment senzilla. Decideixo posar-m'hi de sota -serà el "projecte del dia" i fracasso en l'intent d'encadenar! Té uns passos curiosos al principi fins una lleixa però es fan prou bé. Després toca apretar perquè la cosa es posa vertical. Les xapes estan posades d'una forma peculiar: quan són a l'esquerra cal anar per la dreta i al revés. Deu tenir algun motiu. Vaig fent fins que toca superar un tramet desplomat. Aquí novament o saps el truc o no la fas, cosa que no sol passar en vies de 6a, però ja se sap que això is different. Toca passar la mà esquerra a un invertit que no es veu a sota el sostret i fer una remada llarga cap a la dreta. Quan pilles un bec enorme que sobresurt la cosa està resolta, tot i l'aire que queda fins l'altra xapa...

Fent el que puc a Gimcam

Ha estat una tarda curiosa on només he encadenat un V+. Clarament la graduació no ajuda a triar les vies, com a mínim per fer-les a vista. Els moviments de la Gimcam, per exemple, podrien ser perfectament un grau més a molts llocs -i això que sembla que abans estava de 6a! En fi, del que es tracta és d'escalar, però si els graus tenen algun significat, penso que només és per poder triar on posar-te. Aquí i avui no han servit per això.

La tarda ha estat perfecte. El sol no ha estat excessivament molest i teníem la zona per nosaltres sols. Idíl·lic. Però ara mateix em faria mandra tornar-hi.

diumenge, 1 de setembre de 2019

Placa Cangur


Avui hem quedat amb el Pep Ll. i el Xevi per fer una mica d'esportiva a Montserrat, que teníem oblidat des de feia temps. Penso en quelcom a l'ombra, amb poca aproximació, vies assequibles... i proposo la Placa Cangur, on havia estat una vegada fa una bona colla d'anys.

Quedem al pàrking d'horeta i enfilem camí amunt i davant portem un grup de tres escaladors que fan pinta d'anar a fer esportiva. Per sort, segueixen canal amunt i ens trobem el sectoret per nosaltres sols -de moment. L'altra vegada vam començar per la dreta i avui proposo començar per l'esquerra. Per no apretar massa, encetem el treball amb un V, Tarifa. Aviat arriben els tres d'abans que segurament s'havien embolicat... i no seran els únics, ni de tros!

En Pep a Tarifa.

Després de Tarifa proposo d'anar cap a la dreta, a fer la Cie (6a). Aquí hi ha un pas molt fi a mitja placa del principi. Presa petita i molta tensió! Més amunt hi ha un ressalt més vertical i toca mirar-s'ho novament. Sembla que per la dreta hi ha canto, però et poses directament a la via del costat. Per tant, opto per tirar bastant recte amunt, però he de tibar d'unes nyapes laterals i aguantar una porta que Déu n'hi do! Després veurem que tothom resol aquests passos anant per la dreta... Fent-ho com ho hem fet, l'hem trobat molt dura!



Diversos moments de Cie.

A continuació volíem fer la Haka, però ha arribat tanta gent que està ocupada. Optem per fer la primera de l'esquerra, a la que ningú no li diu res: Laiquen (6a). Aquesta té uns primers metres un xic tombats, amb algun pas de finura, però anar fent. Després es redreça una mica i passa cap a la placa de l'esquerra, amb uns moviments estètics i una mica més durs. Molt guapa! Molt més agraïda que la nostra versió de Cie.


Mentrestant han deixat lliure Haka (6b) i m'hi he posat. Va a buscar una fissura cega a la part superior. Primer tenim alguns passets de controlar bé els peus i, més amunt, moviments de tibar una mica més. Anant mirant es va fent prou bé. L'arribada a la reunió demana tibar d'alguna invertida de sota el desplomet i una lateral per l'esquerra que ajuda a xapar la R. Molt guapa!

Després de fer aquesta, en Xevi dóna per acabada la sessió d'escalada perquè comença a notar algun doloret que no vol que vagi creixent. Jo decideixo posar-me a Te Deum (6c), a veure com va. Comença resseguint el diedret i només cal anar controlant mans i peus i es van fent evidents els moviments. Després entra a la placa desplomada i s'ha de tibar una mica més. Per sort, hi ha peus prou bons i de tant en tant he pogut reposar. Alguna tibada més intensa per creuar la nova fissureta d'esquerra a dreta i una bavaresa per pillar la darrera xapa. Des d'aquí, pujant els peus, ja es pot xapar la reunió i donar la via per finiquitada perquè es pillen els maillons de la R. Però jo he intentat arribar a la R dignament i he fracassat. Els que hi eren abans m'havien comentat d'anar a buscar una pedra roma per la dreta, però no és gens bona ni està clar què fer quan la tens.

Al diedret d'entrada...

Encarant el desplomet.

Aquí es veu el bolt que falta per xapar i les anelles de la reunió.

En Pep, lluitant i treient la via.

Després de que en Pep l'hagi fet prou bé en top-rope encara em veig amb ganes de provar Moloko (6b+) tot i que vaig infladet de l'anterior. A Moloko es puja bé fins que el terreny es redreça i ja es fa evident que hi haurà tomàquet. Per l'esquerra de la xapa es puja prou bé, i s'agafa una bona bústia amb dreta. De seguida veig que recte no hi ha possibilitat i flanquejo una mica a la dreta, canviant de mans i anant a buscar unes altres bustietes més merdoses però que, controlant peus, permeten sortir agonitzant d'aquí. Esbufegant, vaig refent-me una mica perquè ara el terreny ja no desploma. I aquesta serà la tònica a partir d'ara: presa petita, controlar peus i moure's a esquerra o dreta segons convingui. I, sobretot, anar reposant avantbraços que els tinc embotifarrats. I això fins la darrera xapa. Aquí cal pillar una llastra invertida amb les dues mans, pujar peus i anar a caçar la cadena de la R, que també queda un xic a desmà. L'he encadenat a vista i m'ha deixat ben satisfet!




Diversos moments de Moloko, a l'aresta del sectoret.

Avui, anant tres, hem pogut fer bones fotos... però no n'hi hem fet cap al Xevi! Espero que ens segueixi dirigint la paraula :)

Amb aquesta visita ja he tastat totes les del sector. Quedarà encadenar Andanadas de Hostias (6c+), però això serà quan estigui una mica més fort... El sectoret està bé per unes visites. Però avui estava més que massificat. Com que no ha fet sol, una cordada se n'ha anat als totxos de l'altra banda i crec que el grup de tres del principi han tocat el dos en algun moment. Però hi havia penya a mansalva! Tot i això hem fet tot el que es podia demanar, sense complicar-nos ni haver d'esperar massa. Han caigut 6 vies en un matí i totes elles boníssimes!

dimecres, 28 d’agost de 2019

Solarium


Avui he sortit amb el Pep Ll. després d'uns quants mesos de no veure'ns. Ahir semblava que el temps refrescaria i que es podria escalar al sol, el que em permetria conèixer el sector Solarium de Camarasa... Ho hem fet i hem escalat, però fred, fred, el que es diu fred, no hem passat!

Deixem el cotxe passat els túnels de l'embassament i tornem caminant fins que surt un caminet enfilant-se a la dreta. Toca anar caminant fins trobar l'objectiu: la cova de l'escaleta, a l'esquerra de tot. Ens hem fet un embolic arribant-hi, però finalment hem trobat el peu de via i ens hem posat mans a l'obra.

Comencem amb La Virreina (V+), que és senzilla i curta i hauria de servir per escalfar. Em poso a fer-la. Es fa sense dificultats i ens permet veure que la roca és un 10 absolut! La reunió però és rara, amb dues xapes una en la vertical de l'altra, la de dalt amb un maillon i la de sota amb una cosa rara...

A la primera del dia.

Quan baixa el Pep s'enfila a La Formiga de Vellut (6a+), pensant que seria 6a. Li dic que la ressenya hi posa el plus i està a punt de dubtar, però tira amunt... i l'encadena! Després m'hi poso jo i també la gaudeixo a full. La via ens ha semblat suau pel grau proposat. Això sí, és llarga de veritat i sobra poca cosa dels 70 metres de la corda.

 A La Formiga de Vellut.

Baixant poso cintes a la via de l'esquerra Fan Tan (6b). Aquí ja he hagut de tibar una mica més. Hi ha un pas finet a mitja via i uns metres verticals per entrar a la reunió. Aquests darrers metres no són evidents, com a mínim anant a vista, i he hagut d'anar tastant diversos foradets, diverses gotes d'aigua, per trobar la forma més còmoda d'anar pujant i no morir en l'intent. Llarga, xula i molt recomanable!

 A Fan Tan.

 En Pep, a la mateixa via.

Mentre escalem toca el sol de ple, però passa un airet agradable. A la primera via he pensat que hauríem de canviar de sector, però finalment hem anat aguantant, sobretot perquè als peus de via hi ha uns arbrets que permeten amagar-te del sol. 

Per fer la següent via proposo la Glee (6a+), a la dreta de tot de la placa on hem estat tota l'estona. Aquí hi ha un passet de decisió al principi i després un terreny més suau. Més amunt, alguns alejillos que no he entès perquè hi ha passos que no són senzills. Un tram més suau ens mena al mur final, on hi ha concentrada tota la dificultat de la via. És absolutament vertical i hi ha roca coral·lina, d'aquesta que no saps on hi ha el millor lloc per agafar-se. Aquí hi ha un bon pas bloquero que, per sort, surt sense patir excessivament.

A l'estranya Glee.

 En Pep, atacant el mur bloquero final.

Després d'aquesta decidim donar per tancada la matinal, perquè el sol apreta amb ganes i, a més, l'horari no dóna gaire més marge...

A sota, la ressenya d'aquest subsector, extreta de woguclimbing, amb les vies que hem fet avui.


diumenge, 25 d’agost de 2019

Pastereta. Top Less i complements


Avui hem quedat amb la Cristina i la Maria, una amiga seva a la que jo no coneixia, que es mou normalment en el terreny de l'esportiva d'un sol llarg i que tenia ganes de fer alguna via llarga. La Pastereta matinal és una bona opció i, entre les vies que ens faltaven per fer a la Cristina i a mi hi havia la Top Less, que jo tenia apuntada de feia temps.

Camí de la Pastereta, a l'ombra.

Quedem ben d'hora per poder fer l'aproximació a la fresca i després de la patejada de rigor ens plantem a peu de via. El segon llarg, de 6c, ens fa dubtar sobre qui l'ha d'atacar i finalment, per solvència, optem que el faci la Cristina ;)

Començo jo, doncs, i faig el primer tram de la Funció Clorofílica. Llaço una savina i poso un alien per si les mosques i després toca anar escalant per terreny d'anar fent fins que la Top Less es separa cap a la dreta. Toca atacar un muret més que vertical i anar fent. A la primera xapa del mur s'hi arriba prou bé. Després toca tibar de valent amb tendència a la dreta i van apareixent bústies prou bones per anar progressant. Les xapes no estan juntes i toca escalar, però es va fent, apretant això sí! Després de la tercera xapa la cosa es tranquil·litza i toca anar a la R1 en una bona repisa cap a l'esquerra. La Maria té un petit ensurt en no encertar la millor combinació de preses però al final les companyes arriben més que sobrades a la reunió.

La Cristina, arribant a la R1.

Tira la Cristina al segon llarg i l'encadena la mar de bé. És el que té estar forta! La Maria i jo també l'encadenem... anant de segons. El tram lleugerament desplomat que es veu des de la R1 és el més complicat. S'entra a les xapes d'esquerra a dreta i van sortint bústies prou evidents i bones per anar progressant. Entre la tercera i la quarta xapa hi ha un moviment delicat per sortir de la zona desplomada, on el canto desapareix una mica i jo he anat a cercar-lo per la dreta de les xapes. Per cert, que m'he petat més del compte perquè he hagut de desgrimpar a treure una cinta que havia desxapat però no l'havia recuperat! Després el terreny  s'ajeu una mica. La presa es torna petita i l'escalada és més tècnica i cal donar la talla, especialment en un punt on es torna a posar verticalet. Mirant, va sortint bé.

La Maria, al tram dur del segon llarg.

Tornem a fer canvi de cordes i tiro amunt. Pel camí poso un parell de tricams, un alien i un merlet perquè la Maria es familiaritzi amb aquestes tècniques i també perquè hi ha unes bones excursions. Hi ha alguna xapa de la via i després alguna altra, pintada de blau. En un indret hi ha tres reunions a tocar i vaig a buscar la que queda més baixa, amb cadena i anella, des d'on rapelarem tres vegades.

Les companyes, al darrer llarg, des de la R3.

Rapelant i rient.

Rapelem fins la feixa i decidim posar-nos a fer la Shoshone, un sol llarg de 6b, que ataco de primer. Rampa suau per arribar al primer parabolt i aquí comença un tram lleugerament desplomat. Van sortint cantos però s'ha de tibar i sovint no és evident on s'ha d'anar. Em vaig inflant però aconsegueixo aguantar fins que el terreny tomba una mica i deixa agafar aire. A partir d'aquí, anar fent, sense ser regalat. 

A la Shoshone. A partir d'aquí ja es pot agafar aire.

A la darrera xapa ha passat quelcom que no havia vist mai. Arribant a la reunió m'ha costat fer seguir les cordes, res inusual. Però quan he estat lligat a la R he vist que el mosquetó de baix de l'exprés s'havia enganxat amb el de dalt! No em puc imaginar què havia de passar per fer-ho possible... Era una exprés de les llargues, Petzl, amb mosquetons de tanca de filferro...

La Maria, a la Shoshone.

A tots ens ha semblat que la Shoshone és menys evident que el segon de la Top Less. Potser s'ha de tibar un xic menys, però a la Top Less veus clar les bústies on has d'anar. Aquí, en canvi, hi ha bustietes, alguna regleta... tot plegat menys evident.

Rapelem de nou i li proposo a la Maria que faci el darrer llarg de la Vilmanbar (V), que va al costat de la Shoshone en plan via llarga, així practica muntar la reunió i assegurar els que van de segon. Accepta el repte, no pas pel grau (que va ben sobrada) sinó per la responsabilitat de muntar la R i fer pujar els companys i tornem a la mateixa reunió per tercera vegada. Aquesta tirada també és molt bona, tot i que la roca té un punt de dubtosa en alguns llocs.


La Cristina, al darrer llarg de Vilmanbar.

Rapelem novament fins la feixa i anem a la dreta (mirant la paret) a buscar el següent ràpel. M'aturo a una reunio intermitja perquè les cordes no arriben a terra i amb un tercer ràpel ens plantem a baix. Segurament el que tocava era rapelar del cim fins la R2 de la Vilmanbar. D'aquí s'arriba a baix i es fan dos ràpels en total. Tot sigui per practicar ràpels! Quan hem arribat a peu de via començava a tocar el sol a la Zoe que era un altre possible objectiu del dia, però ens ha fet mandra rostir-nos massa i estàvem més que satisfets amb la feina feta.

L'equip d'avui a la R cimera.

Resum del dia: un 10! Hem fet unes vies boníssimes! En retrospectiva ens ha semblat que el segon llarg de la Top Less potser és més suau i que el primer potser és més dur del que diu la ressenya. La roca és absolutament bestial però. La Shoshone també ens ha encantat i el darrer de la Vilmanbar està prou bé també. Bones vies, bona roca i millor companyia! Què més es pot demanar?