dissabte, 17 d’octubre de 2020

La Petita Àneu al Sòcol del Montroig

Després de molts anys, hem aconseguit l'impossible: fer coincidir al Jordi M., el Ramon i un servidor escalant! L'objectiu ha estat novament el sòcol del Montroig, on hi queden unes quantes vies desequipades que tenen bona pinta. La d'avui, la Petita Àneu, oberta el Juny d'enguany, molt ben ressenyada, com sempre, per Lo Gall de Ponent aquí.

Som matiners, massa. Potser amb una parada tècnica al bar ho haguéssim clavat, però avui no n'hi ha de bar, com a mínim no n'hi ha de calentó: sí que serveixen per la finestra, però tampoc no anàvem tan fanàtics com això. Així que arribem a l'aparcament i la paret encara està a l'ombra i estem a 1º C. Esperem com a mínim a doblar la temperatura... Anem controlant com va entrant el sol i ens plantem a peu de via just quan comença a tocar-hi, poc abans de les 10. Amb el sol de seguida fa caloreta i comença a sobrar alguna capa de roba... Jo en deixaré una a peu de via i la recolliré a la baixada.

En Jordi s'ha demanat el primer llarg (V+), que és l'únic que està equipat. Díedre sense fissura, amb algun passet de mirar-s'ho una mica, acariciant la placa de la dreta, tot això protegit per 6 xapes, un luxe!


Al primer llarg.

Fem canvi de reunió i em poso a la feina, que m'han cedit els llargs guapos. El segon comença prou vertical amb roca prou dubtosa com perquè hi hagin posat un parabolt. Abans jo hi poso encara un Camalot #1. Passada la xapa toca escalar una mica amb poques possibilitats de posar catxarros fiables. Un alien groc en una bústia i uns metres d'apretar-li una mica fins arribar a la savina on hi trobem una baga llaçada. Uns metres de fissura ampla i senzilla i després entrem a un díedre més exigent. Aquí toca anar posant cosetes, molts tascons i algun friend. Trobem un pont de roca llaçat i després més feina. El díedre es torna complicat i hi ha alguns passos ben fins on s'ha d'apretar de valent. La fissura es deixa protegir bé, però no et pots relaxar gaire. Un Camalot #3 permet sortir de les dificultats més serioses i després queda una fissura estreta de bon escalar i protegir fins la reunió. Amb l'experiència de la setmana passada, he agafat més cintes, poc menys d'una vintena pensant en els 50 metres de la tirada. Però la veritat és que he anat deixant força aire entre flotants i he arribat a la reunió amb ferralla de sobres! Però val més que en sobri que no pas que en falti, encara que obligui a aixecar més pes... Pel que fa a la dificultat, 6a al principi, després es suavitza (V+), torna a apretar (6a) i acaba més suau (V+).

Començant la segona tirada. Comença la festa!

Després d'aquest tram més suau, comença el díedre més exigent (on hi ha el Jordi)

El tercer llarg va a càrrec d'en Jordi, que el resol amb autoritat. Comença en tendència un xic a l'esquerra per continuar després més o menys vertical amunt (V/V+). Un tasconet per l'esquerra i un alien en una bústia vertical asseguren el tram més vertical. Després ha posat algun altre friend bo abans d'entrar en terreny més tombat on es va en lleugera tendència a la dreta (III). Una baga llarga indica la posició d'un clau en terreny descompost. El llarg acaba resseguint un díedre vertical amable (IV), amb bones possibilitats de posar-hi de tot.



Placa xula a l'inici de la tercera tirada.
 

Darrera nostre ja s'intueix la paret final.

Fem canvi de reunió fins arribar a una baga en un pont de pedra i ataco el darrer llarg, també de 50 metres. Comença amb una placa de roca rogenca rallada per unes fissures on poso un #0.75 (V+). Després, uns blocs fins arribar a una savina, llaçada també, que permet arribar al peu de la paret final. Toca atacar una paret vertical, resseguint un diedret poc marcat que té una fissura cega a trams. Aquí he hagut de donar la talla. Vaig posant tascons i aliens allà on la fissura ho permet. Algun queda ben bé però algun altre no dóna tanta confiança. A més, s'ha d'escalar amb ganes (6a). Per sort, la roca és punxeguda i abrasiva i els peus es queden allà on els poses. Si no, la cosa hagués estat força més complicada. Poc a poc vaig pujant posant trastets més aviat xics fins que el díedre insinua una mica de desplomillo (6a/6a+). Protegeixo amb un parell de peces i toca un runout perquè durant un tram no hi ha massa opcions de posar res bo. Per sort, va apareixen canto i al cap d'uns metres el díedre tomba una mica i deixa posar-hi un #1 a caldo que permet retrobar la calma (V+). A partir d'aquí, anar fent, amb roca cada vegada més dolenta. La meva corda ha tirat avall una pedra i en Ramon s'ha quedat amb un roc molt gros a les mans. Ell ha entrat a la reunió (en savina, llaçada) directe mentre que jo he anat per la dreta, ressegint uns blocs.

Caminant fins al peu del darrer llarg, pel díedre que s'insinua a la dreta dels sostres.

Primers metres, verticals però de bon fer.


Al díedre s'ha de donar la talla, escalant i posant flotants.

En Jordi, a punt de sortir de les dificultats.

Darrers metres complicats.

Escalar aquest darrer llarg m'ha mantingut en tensió, sobretot psicològica: d'una banda, les peces s'han de posar amb molta cura (i alguns dubtes) i, de l'altra, vas pujant amb la incògnita de què podràs posar més amunt, perquè el terreny és vertical. Això sí, una vegada completat, subidón! Pel que fa a la dificultat, ens ha semblat més difícil que qualsevol dels altres d'avui i dels de Alpinisme de Secà. Per tant, un plus no hi sobraria...

La via és guapa! Jo no seria tan atrevit com els ressenyadors originals i no diria que està semiequipada. Més aviat està desequipada i cal portar un bon assortiment de trastos. Els tascons, imprescindibles, amb algun mitjà-petit repetit. Parxís d'aliens, camalots del 0.5 al 3. A més d'això nosaltres portàvem algun totem, algun linkcam i uns aliens vermell, groc i gris repetits. D'això extra jo només he posat un linkcam xic però probablement s'hauria pogut substituir per un alien. La roca és bona en la seva pràctica totalitat, excepte llocs puntuals i normalment no genera estrès.

Un altre viot al sòcol del Montroig! Un terreny excepcional per gaudir d'aquest tipus d'escalada! Per cert, avui, com que anàvem tres, hi ha més fotos gràcies al Ramon que ha assumit el rol de fotògraf i que, per tant, no hi surt ;)

A sota, la ressenya, extreta de Lo Gall de Ponent.


dijous, 15 d’octubre de 2020

Tarda passada per aigua

Amb en Ramon hem pensat que podríem passar la tarda per alguna zona del Berguedà. A mida que ens hi atansàvem el cel s'anava tapant i prop de Puigreig ha començat a ploure. Decidim canviar de plans perquè el cel està obert arreu... o gairebé. Ens n'anem cap a Moià, al Revolt de l'Àliga però els núvols negres del nord van gairebé al mateix ritme que nosaltres. Malgrat tot, ens hi posem!

Començo amb Prisamata (V) i quan és el torn del Ramon ja plovisqueja. L'acaba sense entrebancs però ens hem de refugiar sota una balma durant una estona... Una bona estona! Uns companys que han arribat amb la pluja han fet una via i han abandonat, però nosaltres, allà!


En Ramon a la primera del dia.

Al final el cel s'ha obert i després fins i tot ha tornat a sortir el sol! Així que hem fet Stradivarius (V+), on s'ha de tibar de valent per començar a escalfar de nou.

A Stradivarius.

Després, cap a la dreta, a fer la Chimi-Churry (6a) i a continuació Alasken Amber (6a+/6b) a la seva dreta.

A Chimi-Churry ja ens tocava el sol de nou...

...i a Alasken Amber ja comença a anar de baixa.

El Ramon les ha fet totes de primer, amb èxit excepte la darrera. Aquí hi ha un passet de flanqueig curiós on s'ha de tenir confiança...

Hem plegat trastos ben freds. De fet, el cotxe marcava 5º C quan hi hem arribat! Quina tardor més fresca!! La tarda ha servit perquè ens toqués l'aire. No hi ha hagut fanatisme, més aviat mandra, però al final hem fet una mica d'exercici, no gaire perquè les vies són molt curtes...

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Alpinisme de Secà al Sòcol del Montroig

Després de molt de temps de no fer via llarga, hem quedat amb en Jordi M. per sortir. La idea és anar cap a ponent on la meteo pinta millor i ja decidirem sobre la marxa. El dia està tapat, anem cap a Camarasa al Sòcol del Montroig on el Jordi té un parell de propostes i, finalment, ens decantem per Alpinisme de Secà. Podem trobar-ne una ressenya, bona com sempre, a Lo Gall.

La via té una aproximació força evident, una vegada situada la via des del cotxe. Per la xarxa volten algunes fotos del primer llarg, que serveixen per confirmar la situació.

El primer llarg comença per un díedre prou interessant i dret (V+). Aquí hi posarem alguns friends al principi. Com que duia el #4 també l'he posat a la part final del díedre. Més amunt, trobem alguna savina (V) i es poden posar coses al gust. Deixo una cinta llarga a la R1 i me'n vaig directe a la R2: un ressalt primer, flanqueig, una pujada rostollosa (corda fixe) fins a peu de paret i anar flanquejant fins al peu del següent llarg. La R2 és un parabolt, només, però en un replà la mar de còmode. 

En Jordi arribant a la R2 i estudiant el lllarg que li ve.

Aquesta tirada està equipada. Un pont de roca i alguns parabolts permeten anar progressant amb certa comoditat. Cal estar atents a la roca, no sempre excel·lent, però suficientment bona. Sembla que hi ha una variant per l'esquerra, per un pont de roca que es veu des de la reunió, però aleshores no s'agafa cap dels parabolts.

Al tercer llarg. Roca a controlar, però llarg xulíssim i equipat.

La següent tirada és senzillament excepcional. És, sens dubte, un dels llargs d'autoprotecció més guapos que he escalat mai. El començament és força vertical i toca apretar una mica. Un primer pont de roca assegura els primers metres. Per sort, la placa de la dreta té peus prou bons com per no haver de patir massa i sempre trobarem alguna posició còmode per posar el que toqui. Més amunt, un altre pont de roca a la placa de la dreta. La resta, és anar posant trastos, tots bons i sense dificultats posturals. Poc a poc el terrenys es suavitza i gairebé convida a anar a buscar alguna hipotètica reunió a l'esquerra, però la via continua descaradament per la dreta, per un díedre un xic desplomat. Aquí els primers metres es van fent bé però aviat toca posar una mica de morro i flanquejar cap a la dreta. Un bon friend gran (jo he posat el #3, però el #4 gairebé segur que hagués entrat millor encara) permet fer el pas amb una certa garantia (6a) i continuar amunt en ramonage fins llaçar el tercer pont de roca en un punt desplomat. Hi ha bon canto i es pot sortir amb comoditat fins acabar entrant a la reunió en una repisa amb dos bolts baixos, allà on la roca és millor.

Per aquest llarg jo portava un joc de tascons i n'he posat uns quants. Camalots del #0.75 al #4, totems verd, vermell i taronja, linkcams lila, vermell i groc i els aliens groc, vermell i gris. M'han sobrat alguns friends, però el llarg fa prop de 45 metres. Crec que portava 16 cintes i les he fet servir totes!

Sortint de les dificultats del millor llarg de la via. A sota, a la feixa, reixes per anar
decorant la muntanya. Després diuen que els escaladors espatllem el paisatge...

La següent tirada surt per la dreta, on hi ha un enorme pont de roca. Després s'enfila descaradament per roca lleugerament desplomada però farcida de forats on trobem algun bolt i algun pont de pedra. La resta, a amanir al gust, com ha fet el company. Fem un petit canvi de reunió i el Jordi s'enfila per un llarg curtet, d'uns 15 metres, on sembla que s'hagin de posar peces grans, però realment amb algun friend petit o mitjà fem.

Un llarg de 15 metres ens porta a una feixeta.

La següent tirada ens porta fins a la feixa final. Comença per un díedre prou exigent, amb una mica de vegetació que emprenya una mica, però no excessivament. Poso el primer friend en una fissura diagonal a la dreta, apretant una mica. Després el terreny es suavitza i toca enfilar-se en ramonage fins un bloc empotrat. El camalot blau queda a caldo i protegeix un moviment estrany però que es fa prou bé. Més amunt cal anar lleugerament a l'esquerra, a buscar una fissura no gaire marcada. La roca aquí no és excepcional i hi ha alguna cosa que es mou. Per sort, els friends treballen en llocs més que bons i sempre trobem presa prou sòlida, encara que toqui pagar el preu que sigui més petita ;)

És un llarg molt guapo també, malgrat els dubtes que dóna la roca. A la part de dalt, he llaçat una savina i d'aquí a buscar una mica de díedre a l'esquerra, ja en terreny suau. Després, terreny de roca dolenta on he posat el #4 en un bon forat. Més amunt hi ha un parell de bagues, una en un pont de roca que podria indicar una reunió que no faig. L'altre en una savina a l'esquerra, camí que segueixo fins sortir a la feixa. Faig una reunió de friends en un bloc enorme que queda un xic a la dreta.
Fotocim a la reunió cimera i vistes a Camarasa. Per sort, boira alta, sino, rostits!

La via m'ha agradat moltíssim. No crec que només hagi estat que feia molt de temps que no feia via llarga. Es tracta d'un viot, molt recomanable! Això sí, cal portar un munt de trastos perquè el díedre en demana un munt. El dia ha estat tapat, però ha deixat escalar molt bé. Amb sol de ple ens haguéssim rostit.

Per baixar, cal anar cap a l'esquerra seguin un sender que a voltes s'acosta força a la paret. Quan s'endevina una canal ampla que baixa, cal seguir senderet avall, no molt marcat (nosaltres ens l'hem passat de llarg i hem hagut de recular). Cal anar baixant fins trobar una instal·lació de ràpel que, amb 60 metres, ens deixa en un pedragar des d'on toca anar baixant, amb lleugera tendència a l'esquerra, fins trobar el camí de pujada.

A sota, la ressenya de Lo Gall, per si algun dia desaparegués d'allà, com ha passat amb altres.

dissabte, 3 d’octubre de 2020

La Vinya

Avui amb l'Ernest ens n'hem anat a la Vinya. Volíem assegurar el tret i no pujar massa amunt, no fos que la temperatura fos massa baixa, i l'hem encertat!

Hem aparcat a la carretera, a la banda contrària de la muntanya, estalviant-nos el tros de pista curiós que hi ha fins l'esplanada. Són dos minuts més a peu, només. Arribats al sector, no hi ha gaire cosa suau per escalfar, així que em poso a El Clàssic (6a+), una via de 4 xapes que no havia fet mai. Sent tant curta, ja es veu que ha de ser durilla i realment ho és, o m'ho ha semblat. L'entrada és rabiosilla amb presa molt xica i adherència però la feina està a les dues darreres xapes. Aquí he hagut de regletejar i encertar una seqüència digna. El dit s'ha adolorit una mica, però després ha estat ben content tot el dia. Potser ananat escalfat sortiria més suau... Qui sap?

L'Ernest no la fa i es posa a Super Guapu (6b). Jo l isegueixo els passos i m'atreveixo fins i tot a fer l'entrada recta, sobre presa minúscula. Després la via es suavitza una mica i toca anar gaudint d'uns moviments ben variats al llarg dels 26 metres que fa la via. Val a dir que sembla que l'han decotat, de 6b que diu la guia, a 6a+. Realment, a banda dels primers metres, es deixa fer bastant bé!

A Super Guapu. Entrada tensa i gaudir després.

A continuació ens hem posat a una de les vies noves que no surten a la guia (ressenya aquí): Els Punxats (6b). El company ja l'havia fet una altra vegada i havia tingut dificultats. Avui també li ha costat, tot i que l'ha tret amb solvència. Quan m'hi poso jo tinc feina a les dues primeres xapes. S'ha de tibar de laterals, fer força d'hombro i fer uns moviments curiosos fins agafar una fissureta bona. A partir d'aquí es va fent bastant bé, mentre la via va lleugerament a l'esquerra. Després ataca un bombillo en un mini-gendarme i aquí ho hem fet diferent: l'Ernest una mica per la dreta i jo aprofitant l'esperó de l'esquerra. El pas més difícil és sortir de la vertical. Baixant he vist que hi ha un bidit per la dreta que permet moure's amb més dignitat, però a vista no l'he vist ;) La reunió és comuna amb el 7a de la dreta: ara és digne!


 
Els Punxats. Per sort, no hem punxat ;)

A continuació ens hem posat a Hipnòtica Exòtica (6b+) que va just a l'esquerra d'aquesta. Començament bastant curiós, tibant de laterals plans per la dreta, seguint una fissureta. Després jo he creuat a buscar la fissura de l'esquerra (l'Ernest ha seguit per la dreta) i toca seguir pel díedre. Aquí la via es torna ben alpina, amb alguns moviments bloqueros i alguns durs. Per sort, es poden atacar des de bones posicions i he pogut anar reposant. Tot i així he arribat a la reunió esbufegant! És bastant atlètica! Molt guapa, sorprèn que no estigués oberta fins fa poc.


 
Una mica més difícil: Hipnòtica Exòtica.

Un xic més enllà, a la segona via per la dreta, hi ha una altra via nova, la Pas Nas (6b). Comença per on començava El Pedra Queda Aprop i després segueix cap a l'esquerra, a buscar un sostre tan evident que també sorprèn que estigués verge encara. Un pas amb un moviment de decisió per superar el primer desplomet et porta a sota el sostre. Aquí cal pujar peus fins pillar la fissura invertida i tibar-li fort. Es pot xapar amb certa comoditat i després toquen uns metres de bavaresa durilla perquè la paret és bastant llisa. He esbufegat una mica, potser amb més tècnica es pot fer menys força. La resta, fins la reunió, és d'anar fent.

 
A la dreta del sector hi ha PAs Nas. Des del pàrking la
roca sembla que faci un nas... La via el supera!

Aprofitant la corda que ve de dalt, l'Ernest li fa un top-rope a Super Pepe (6c+) i la continua fins la reunió de Pas Nas. Jo no tinc ganes de tibar tant. A més estic més que content amb la feina feta fins avui: he tornat a pujar un graonet, la recuperació va perfecte!

 
L'Ernest treballant a Super Pepe.

Així que, com que l'Ernest vol ser d'hora a casa, desem trastos i ens n'anem avall. Una matinal genial, ben aprofitada, amb un temps prou amable. Al principi ens ha fet sol, després s'ha tapat una mica però hem estat la mar de bé, escalant amb dues capes, però.


dijous, 1 d’octubre de 2020

Tarda al Mal Pas de Travil

Avui hem estat quatre els fanàtics de tarda: amb l'Ernest, el Ramon i el Josep ens n'hem anat al Mal Pas, on hi ha vies per tots els gustos.

El Ramon i jo escalarem suau mentre els companys apreten tant com poden. Nosaltres hem començat per Interferències de Manel (V). És un "suposat" V perquè la realitat és ben diferent. Cal donar la talla a diversos punts, la presa sovint és petita (anant a vista, com a mínim) i el terreny força vertical. Això sí, és una línia guapa i llarga, que deixa ben escalfat. No li recomano al Ramon que intenti fer-la de primer, així que la fa en top-rope... i coincideix amb la recomanació.

 
A Interferències de Manel, molt més exigent del que sembla.

A continuació fem Teia de Maria (V). Veig que quan l'havia feta estava de V+... També és un "suposat" V, doncs. Més curta, amb alguns passos bastant més tiesos... cal donar la talla també.

A Teia de Maria també s'ha de treballar.

 Baixant hem posat cintes per provar El Noi del Pijama de Ralles (6a). Aquesta és més difícil que les altres, amb tibades intenses, però és prou franca si tens alguna idea de per on atacar-la. Sort que me l'he mirat una mica baixant abans...

A ... el Pijama de Ralles. Bona com el llibre.

Després hem anat al díedre La dels Ossitos (V+). És bastant més senzilla que la Interferències o la Teia pel meu gust. Però no cal atabalar-se massa: totes són vies boníssimes.

El boníssim díedre Dels Ossitos.

Per acabar la sessió, m'he posat a la magnífica Sant Antoni (6a+) que havia fet fa uns anys. Després de l'entrada d'arbre toca tibar una mica per unes xapes verticals, però on van sortint cantos i t'hi pots anar posant bé. La resta, una placa d'anar navegant, amb passos interessants més amunt, però que es resolen la mar de bé. Com diu l'Ernest, segurament la via amb més entitat que he fet des de la tornada a l'activitat. Més que bona, boníssima!

Sant Antoni no defrauda, tot i el traçat sinuós.

I gairebé ben fosc hem plegat trastos i cap a casa. Una tarda d'1 d'Octubre ben aprofitada -pensar que fa tres anys estàvem amb altra feina...


dissabte, 26 de setembre de 2020

Roc Negre

Hem començat per Caga Tió (IV+). Una entrada rabiosa pel grau i anar fent fins la reunió roca discreta. Aquí el Ramon ha atacat de primer i posant cintes.

Començant amb IV's

A continuació m'he posat a Pagafantes (6a+) just a l'esquerra de l'anterior. La roca és força discreta, no convida gaire a ser escalada. Toca fer alguns moviments a dreta i esquerra per trobar una línia coherent. Alguns passos delicats fins arribar a un punt on no tinc clar per on tirar. M'ho miro per la dreta, després per l'esquerra, fins i tot arribo a xapar la reunió de la via del costat, la desxapo quan veig que no és per allà i torno a mirar-ho per la dreta... Tot això anar aguantant com puc perquè el terreny no és pas gens senzill. Al final em penjo i m'ho miro. Resulta que al final és pel mig: hi ha una regleta que no he encertat a veure en cap moment. Des d'una llastra que sona trencada per l'esquerra toca agafar una presa raonable per la dreta i remar fins la regleta, a poder ser amb la dreta. Pujar peus i estirar-se fins la fissura, on hi ha un bon forat. Més amunt les xapes sembla que conviden a complicar-se la vida, però novament no s'hi veu res i toca anar per la dreta de les mateixes. Entre la roca i el recorregut, no m'ha agradat...

Una mica abans del crux de Pagafantas.

A continuació hem anat a l'esquerra de tot, a fer algun quintu. La de més a l'esquerra, Clàudia (V) l'havia fet en top-rope un dia per escalfar. Avui l'he encadenat. El Ramon li fa un top-rope a Adrià i jo em poso a Essència de Lluna (V) seguint per Adrià, cosa que també farà el Ramon fent de primer. Els primers metres de l'Essència són molt guapos, amb tibades i remades de molt bon fer amb tècnica. Després toca adherència...

Claùdia...

... i Essència de Lluna.

A continuació tenia ganes de tatxar Super Tram (6a+) que no havia tastat mai. La part de baix té uns trams amb roca que no és una meravella i val la pena colpejar-ho tot per veure com sona. Més amunt hi ha alguns llocs on calen moviments imaginatius per resoldre-ho amb comoditat. La corda pot fer ròssec en alguns llocs, jo he desxapat algun parabolt per aquest motiu (i per estalviar cintes, que aquí en calen un munt). A la part final toca un desplomet que és la part dura de la via. La part més desplomada es creua en lleugera diagonal de dreta a esquerra, amb presa prou bona. Una vegada sobre el desplom, terreny rom on una estirada m'ha permès trobar quelcom prou bo per anar-me movent. Després, diagonal a la dreta per entrar a la reunió, compartida amb Fang i Setge.

A la part final de Super Tram.

Per acabar el dia, com que se'ns està fent tard, li faig un top-rope a Fang i Setge (6a+) que ja havia fet en una altra ocasió. Molt guapa, amb passos imaginatius en diversos punts, i amb un ressalt final molt més senzill que l'anterior. Serveix per acumular metres i anar rehabilitant el dit...

Hem estat sols fins l'arribada d'un grup força nombrós, quan ja estàvem a la part final de la sessió. I el dia ha acompanyat: assegurant amb bastantes capes posades però escalant normalment en màniga curta.

dijous, 24 de setembre de 2020

La Placeta

Toca anar fent metres i anar provant moviments en plan suau. I avui li he d'agrair a l'Ernest que m'hagi portat a la Placeta, on hi ha vies tant per ell com per a mi. L'aproximació en cotxe té un bon tram de pista regular, amb un trosset més delicat. Nosaltres hem aparcat un xic abans del sector i ens hem estalviat una altra zona xunga.

Hem començat per la zona que queda a sota de la pista. Jo he començat per Caga Mandúrries (IV+). Placa de conglomerat tombada amb una zona un xic més dreta amb canto rom i petit. Bastant difícil pel grau proposat!

 
El company, atacant Pica Lletres.

L'Ernest ha fet Pica Lletres, a l'esquerra i jo m'he posat a A Plom (V+). Un viot! Assegurada amb spits i una certa alegria entre xapes. Una mica més vertical, però molt més franca que l'anterior, per mi gairebé igual de difícil.

Aquí, A Plom.

Després he fet la Vila del Pingüí (V+). Aquí hi ha les primeres tres o quatre xapes intenses, amb el primer tram d'apretar-li de debò. Tot i així hi ha canto i es gaudeix d'allò més. Després, anar fent fins la reunió.

L'Ernest proposa fer la Padrins (6a). Un tram més vertical a la primer part de la via, on s'han de buscar les preses però que casualment surten just allà on les esperes! Sembla que la natura les hi hagi posades per ser escalades i gaudides! Després de les dificultats inicials ve un tram més senzill i un ressalt final que es deixa fer bé. Molt bona també!

Una mica més picant, a Padrins.

Després d'aquestes ens n'hem anat a l'altra banda, on l'Ernest hi tenia el projecte del dia, la Elèctric (7a). Li ha fet algun intent, però avui no s'ha deixat encadenar... Quedarà pendent per un altre dia!

El company, barallant-se amb Elèctric.

Per la meva banda, jo encara he fet la És de Vida (V+): Hi he trobat alguns moviments ben exigents! Tibades intenses al principi i alguns moviments delicats de roms a la part final... Déu n'hi do! També he fet El Lleó no fa Por (6a) a l'esquerra de l'anterior amb les darreres llums del dia. M'ha semblat més franca que l'anterior i això tenint en compte que no m'hi veia massa bé ja...

La recollida de trastos l'hem feta amb molt poca llum i hem hagut d'encendre el mòbil per il·luminar un tram del camí de tornada. Tarda ben aprofitada, amb 6 bones vies encadenades. I, a sobre, bones sensacions al dit -mica en mica tocarà anar pujant la intensitat.