diumenge, 11 de setembre de 2022

Can Placa

Feia temps que no anava per Can Placa i avui li he proposat al Manel d'anar-hi.

Hem començat per les vies senzilles que no havia fet. Primer, El Picapedrer (V+). M'hi poso i veig que s'ha de treballar una mica! El canto que sembla que hi ha d'haver, hi és però no allà on t'esperes... Quan saps on has d'anar les coses són molt més senzilles! Després d'unes primeres xapes on t'has d'esforçar, hi ha un passet fi en terreny arrampat i després toca anar cap a l'esquerra, anar fent. I encarar un pas estrany per acabar d'entrar a la reunió. Bona via!


A El Picapedrer.

La veïna de l'esquerra és El Tallaboixos (V+). Tot i ser el mateix grau a la guia, la diferència és enorme. Aquí tot és qüestió d'anar fent.

Després d'aquí volíem continuar la progressió, fent The Eternal (6a), més a la dreta. Quan veiem la via dubtem si això podria ser 6a, però m'hi poso decidit des de sota. Aviat m'adono de que hi ha tomàquet del bo. De fet, començo a penjar-me a la tercera xapa perquè no veig la forma de moure'm. No hi ha gran cosa i, per més que m'ho miro i remiro, no ho veig. Al final, aconsegueixo fer un moviment que em permet xapar la següent i penjar-m'hi. Sortir d'aquí torna a ser una incògnita i m'ho he de mirar moltíssim. Al final, crec que A0 fins pillar la següent. A partir d'aquí, ja es pot fer, amb un primer tram encara molt més dur que el que hauria de ser pel grau proposat.


Intentant fer un 6a...

Després li faig un altre pegue en top-rope. No aconsegueixo ni encadenar així, cosa que a mi només em passa a partir de 6c/7a. I els moviments, tope aleatoris, amb les mans a coses ínfimes i els peus ídem. És evident que, o bé s'ha trencat un canto boníssim o la cosa està desfasadíssima.

Per fer alguna cosa digne, ens n'anem cap a l'esquerra, on hi ha un 6b que em queda pendent, la Ramonatxo (6b). M'hi poso, i la trec a vista. El Manel també s'hi posa des de sota i també l'encadena. Al final, marxem amb bon gust de boca, perquè el 6a ens ha deixat descol·locats!


Acabem la sessió a Ramonatxo.

Feia temps que no tastava la finura d'aquí... Haurem de tornar-hi.


dimecres, 7 de setembre de 2022

Montbrú Vell

Avui he tornat a sortir amb el Ramon després de molt de temps. Ens n'hem anat a Montbrú Vell perquè no teníem gaire temps disponible.

Hem començat per la part de la dreta, amb Ayden (V+). Una via estranya, exigent, amb roca dubtosa a una bona part del recorregut. No ens ha agrada gaire.


A la primera del dia.

A continuació, em poso a I l'Encant de la Morena (6a). Aquesta és més agradable que l'anterior i no és evident que sigui més difícil.


La Morena... més dura, però més agradable.

Tinc ganes d'una mica més de marxa i em poso a la #32 (6b). Li faig un pegue a vista i no veig gaire com resoldre la zona desplomada. Em penjo i ho vaig estudiant. Poc a poc vaig muntant-la fins dalt controlant els passos. Després li faig un pegue i surt. Té un tram ben exigent i s'han de tocar diverses zones on la roca no és especialment atractiva, tot i que ha aguantat tot. Després de la zona desplomada, la sortida és una mica per l'esquerra. Després s'ha de creuar cap a la dreta per sota el sostret i ja és força més senzill fins la reunió.



El projecte del dia!

Mentrestant el Ramon s'ha posat a la Valquiria (V), on s'han de fer alguns moviments alpins i les xapes queden bastant a desmà pel que he vist a fer-li. Jo no m'hi he posat pas.


Escalada atlètica!

Després el Ramon ha fet la Montescaya (V), amb alguns dubtes i una caiguda. Però l'ha lluitat fins al final.


El Ramon, a Montescaya.

Jo he fet la variant directa, Variant Montescaya (6a). Aquí hi ha uns primers metres exigents, amb presa xica, i cal apretar-li. Després, anar fent, comú amb la Montescaya.

Baixant monto un top-rope a Higolechorrea (6b+) i li faig un tiento. Els passos van sortint fins la darrera xapa, però hi ha tomàquet del bo! I a la darrera m'ho he hagut de mirar moltes vegades per trobar una sortida digna: estirada per pillar un forat invertit d'esquerra, pujar molt peu dret i aguantar mà dreta a una nyapa vertical. Bufffffff

Se'ns fa fosc i busquem el camí de baixada, sort que és curt.

Avui hem hagut d'apretar de valent per moure'ns per aquí. Serà la manca de costum.


diumenge, 4 de setembre de 2022

Ripollès, Vilamanya

Avui he sortit amb en Tati i ens n'hem anat cap al Ripollès, a Vilamanya, a la Vall de Ribes. S'agafa una trencall a la carretera que indica Vilamanya i, poc després de creuar la via del tren hi ha un espai al costat de la carretera que permet aparcar-hi uns pocs cotxes. Un xic més avall hi ha un cartell informatiu de prohibicions i al costat un corriol que ens porta a peu de via en uns pocs minuts.

La roca està força molla perquè aquests dies ha estat plovent. Toca triar els trams secs!

Comencem pel sector Slap, amb la via Ànimes Piatoses (6a). Comença en Tati i va fent, esquivant alguna mullena al principi. Després la roca està seca i les dificultats van en augment fins la reunió. M'hi poso jo i vaig fent. Però a la part de dalt s'ha de tibar sense miraments, amb algun moviment poc evident movent-se cap a la dreta. Coincidim que la cosa està colladeta!


A Ànimes Piatoses.

A continuació fem la Como un Susurro (6a). És més amable excepte un pas on s'ha de fer una bona remada des d'un bec invertit fins un bon canto de dretes. Abans, uns moviments per l'esquerra, també poc evidents. La resta, anar fent. Déu n'hi do com escalfem!


A Como un Susurro. Un pas bloquero difícil de veure a vista.

Després el Tati es posa a La Via More (6b+), just a l'esquerra de l'anterior (no surt a la guia). Aquí ha d'esforçar-s'hi de valent, sobretot en un tram obligat amb un bon aleje! Quan ell baixa es mira alguna forma alternativa de fer el pas... i arrenca un bloc considerable. El bloc cau a la vertical que, per sort, està una mica a la meva dreta. Però el bloc rebota a terra i aterra a la meva esquerra! No m'ha tocat de miracle!



Filigranes a La Via More i el bloc volador i saltarí. Al

segon impacte ha aterrat sobre la catifa de la corda.

M'hi poso des de sota, però al pas difícil m'he de penjar. S'hi arriba raonablement bé, navegant una mica per la dreta. Però el tram dur demana una remada fins una regleta ínfima de dreta, pujar peus, pillar unes regletes un xic millors i després toca moure's una mica a l'esquerra, tibant en laterals. És molt complicat aguantar la porta, perquè els peus queden mal posats... Dur, dur. Després es deixa anar fent raonablement bé fins la reunió. Uns metres abans d'arribar-hi també hi ha senyals evidents de que fa molt poc ha caigut un bloc de la mida de dues torradores... Quina por! Les pluges són mala cosa en aquest tipus de roca!

El company s'entreté amb un 7a nou que hi ha a la zona. En canvi, jo em poso a la #5 (V+) i amb això ja tinc prou feina! Uns primers passos que no hi ha forma de veure d'entrada, uns metres d'anar fent i després una zona delicada, delicada, on potser si hagués pogut posar el peu en una xorrera molla a la dreta me n'hagués sortit millor. Ha sortit però ja m'he donat per satisfet!


En Tati, lluitant un 7a i cap foto del meu V+.

A continuació ens n'anem a la dreta de tot, on hi ha un nou sector. La ressenya està al final. Allà em poso a Manyac (6a). Toca mirar-s'ho però va sortint prou bé. Aprofitant que comparteix reunió amb la de la dreta, Les Plagues (6a+), en Tati em suggereix que m'hi posi. Ho faig en top-rope i és la millor decisió de la meva vida! Al principi hi ha canto i és vertical o lleugerament desplomat, però d'anar fent. Després toca flanquejar una mica a la dreta en zona desplomadeta i suposadament a partir d'aquí hi hauria d'haver canto! Però és canto de primera falange i desploma un ou! M'he d'anar penjant sovint i arribo a la reunió com puc, traient el fetge per la boca...


No hi ha foto de Manyac però sí de Les Plagues. Dura, dura!

En Tati, per acabar, es posa a un 6b que hi ha a la dreta de PSU. Diu que és molt xula, però jo ja estic més que baldat i pleguem trastos.


Acabant la feina a un 6b.

Baixant encara trobem algun rovelló... El sector queda força a l'ombra. Sols hi toca el sol les primeres hores. Avui sort n'hem tingut perquè fotia una rasca de pebrots. Després ja s'ha estat bé a l'ombra. La roca és particular, amb molts moviments de laterals, estranys. Pot ser interessant per noves visites!! Els graus de les vies fàcils estan molt collats i sembla que els de les difícils no. Sempre em toquen els collats, no sé què ho fot.



Ressenya del sector nou, a la dreta.



dimecres, 24 d’agost de 2022

Casanova

Avui hem anat a Casanova amb l'Ernest i en Pana més la companyia d'en Sergi, un bou que havia contactat amb l'Ernest. Jo aquí hi tenia projectes pendents des de feia temps i avui tocava tatxar-ne alguns.

Hem començat escalfant a Poca Conya (6a), que ja havia fet fa algun temps. Té una entrada estranya, just quan toca passar de sobre la roca desenganxada cap a la paret. I després, més amunt, també hi ha algun moviment que jo he salvat gràcies a la meva envergadura (i en Pana, després, també).


A la primera de la tarda.

Baixant he posat alguna cinta, les que he pogut, a Aitortillafria (6a+) a la que, gràcies al blog, recordo ara quan ho escric, que havia fet un tast en top-rope feia temps (i havíem assolit un consens de que segurament seria un 6b). L'Ernest li ha fet un pegue perquè vol muntar la de l'Abuelo, que és on es barallarà després, i no ha pujat saltant ni res. Jo m'hi he posat i l'he encadenat, el que m'ha deixat ben satisfet. Arribar a la primera xapa és fàcil, no així arribar a la segona. Cal fer alguna filigrana fins pillar un bon canto i d'allà es xapa bé. Després toca anar cap a la dreta, a tibar d'unes laterals i retornar a la vertical per xapar de bons cantos, però lluny. Aquí pensava que s'acabaven les dificultats, però la realitat és que continuen fins a la reunió i he hagut de treballar de valent! El Pana, que serà el meu company de cordada, opta per fer-la en top-rope perquè no té ganes de patir.


A Aitortillafria. Avui l'he tatxat!

A continuació ens n'anem cap a la dreta, a la Tanguitis (6c+). Aquesta sí que recordava haver-la fet en top-rope i avui me l'he posat de projecte. Pujo amb la idea de muntar-la però vaig fent, a poc a poc, i l'encadeno! Té l'entrada bloquera però factible un cop veus la forma de fer-la. Després un terreny d'anar fent, amb algun ressalt més delicat, i se'n va cap a la dreta al díedre. Aquí hi ha diverses zones amb moviments molt fines de peus, gotes d'aigua salvadores, etc. que permeten anar pujant a poc a poc fins que et plantes a la xapa de sota la xorrera. Intento visualitzar una forma de fer-ho (no m'havia mirat el blog, uff) i encerto una bona forma: una petita levitació fins pillar bústia d'esquerres i agafar xorrera amb dreta a baix. Pujar peus i agafar la part alta de la xorrera i xapar, ben lluny de l'altra. Sortida per la dreta i flanqueig per sota el ressalt cap a l'esquerra, xapant també lluny. Pujada per l'esquerra, seguint el terreny senzill fins a l'alçada de la reunió on toca moure's cap a la dreta de forma mooolt delicada. Al sac! M'ha semblat suau pel grau. De fet, he lluitat més a la Aitortillafria... serà que allà estava escalfant.


El projecte del dia, Tanguitis, també tatxat.

(No hi ha foto meva, però us ho podeu creure, jejeje).

El Josep s'hi posa en top-rope i també la fa sense patir-hi massa. Baixant deixem la corda i l'aprofitarem per fer un top-rope a Txuet i Furisu (6c). Aquí li faig un top-rope i al·lucino. Com ja m'havien dit, és extremadament difícil. En tot cas, molt, molt més que la Tanguitis. L'arrencada és dura i cal saber la seqüència sense dubtes. Jo m'he hagut d'anar penjant per anar trobant els passos (cosa que, amb el xiclet de la corda que ve dels núvols, no és senzilla). I després hi ha una bona colla de moviments, de fet, tots, que no són gens senzills de llegir. Val a dir que avui hi havia una humitat elevadíssima que ens feia estar sucant constantment, però no tot és això! El company també li fa un top-rope amb diverses reposades. Un altre dia pot servir de projecte -dur.


Un intent en top-rope al 6c... fracassat i de molt!

L'Ernest no ha aconseguit l'Abuelo i el Sergi s'ha barallat amb El Trallon (7c). Jo he tatxat el que tenia pendent, ja tocava!


diumenge, 21 d’agost de 2022

Corbera

Avui hem sortit cap al Berguedà amb l'Ernest. Ha proposat d'anar a Corbera i m'ha estat perfecte perquè jo no hi havia estat mai encara.

Hem començat fent unes vies del Joan Baraldés i companyia. La primera, la Via a la Fresca (V+). Està ben orientada a nord i això ens permet escalar a l'ombra total des de primera hora. És una via molt ben trobada, amb passos xulos sobre una roca amb multitud de llastres prou bones. Algun pas de mirar-s'ho més i agradable de fer.



L'Ernest, a dalt, i jo mateix escalfant a La Fresca.

Després hem fet la Canal de l'Arbre Mort (6b). És una via de tres llargs però els hem empalmat tots tres amb una corda de 85 metres i l'hem fet en plan esportiu. En resulta una via ben interessant! L'inici és suau, amb bon canto, seguint una fissura. Algun tram amb roca a controlar, però bé. Després (final del primer i inici del sego llarg) és on hi ha alguns passos que demanen una mica de concentració. La paret de l'esquerra és llisa i toca pujar en díedre, aprofitant les dues parets. Moviments xulos d'apretar-li una mica fins la R2. Se'n surt per terreny lleugerament desplomat però amb bon canto. Un mica més amunt, un altre ressalt ben vertical que cal saber llegir. I després, terreny d'anar fent, lleugerament descompost, fins la R3. En plan esportiu els darrers metres no aporten interès i pot ser que caigui alguna pedra avall, cosa que em fet tant l'Ernest com jo. També costa fer passar les cordes per llocs dignes mentre et despenges. Però queda una combinació ben recomanable al voltant del 6a+!


Fent la Canal de l'Arbre Mort en un llarg d'esportiva.

Després ja ens hem posat en mode Friki. L'Ernest ha muntat Son David (6a+) i ha continuat per Son Bros (6c+). Jo m'acontento posant-me a Son David! Vaig fent a poc a poc i vaig traient tots els passos, que demanen mirar-s'ho bastant per aquí i per allà! A l'entrada a la reunió no veig la forma natural d'entrar-hi i he de desgrimpar una mica per estudiar-ho. L'Ernest ha pensat que em penjava i ha tensat la corda. Jo m'he estat estudiant el pas anar canviant de presa de mans, però m'he beneficiat que em treien una mica de pes. Segurament em tocarà tornar-hi algun altre dia per tatxar-la sense tatxes. La qüestió és que el darrer pas és, per mi, el més difícil: toca fer treballar el peu esquerre en una presa que fa lleugera baixada i anar a buscar algun canto de mà acceptable. Venint inflat de baix (perquè la via demana, i molt) pot ser complicat d'aguantar-li! Variada i bona, però dura, dura!

Tomàquet del bo a Son David.

L'Ernest ha provat Mario Bros (7b) per acabar de treure-li els passos. Jo m'he posat a Tio Gilito (6a+), la única altra via teòricament assequible del sector. Dic teòricament, perquè té la seva història! La primera xapa a està a una alçada més que considerable. Uns companys que l'havien feta han posat cintes des de la veïna i han sortit amb la primera xapada, cosa més que recomanable. S'hi arriba raonablement bé, però el terreny és exigent! La via va per un esperó i tinc dubtes si fer-ho per l'esquerra o la dreta; m'he decantat per l'esquerra perquè és més natural al principi, tot i que després es passa descaradament a la dreta. La part final de la via és desplomada amb certes ganes. Hi ha canto fins xapar la segona del desplom però després hi ha el no-res. Ja he sentit que calia posar-hi morro per sortir, però per més que m'ho he mirat no ha sortit prou morro i m'he penjat. Després de mirar-ho vegades i més vegades acabo decidint-me i surto. Hi ha una quants moviments delicats, amb un empotrament delicat de ma inclòs, fins agafar un canto bo. Aquí no he vist la xapa que hi havia a la dreta i he tirat amunt, encegat, fins la reunió amb una més que considerable excursió. Queda pendent també!

 

A Tio Gilito no hi regalen res tampoc. Cal posar força morro a la part final.

Per acabar la meva feina li he fet un intent a Mario Bros (7b) aprofitant la corda que hi tenia l'Ernest. Ell no l'ha pogut tatxar avui, tot i que la part de baix, la difícil, l'ha encadenada. La de dalt, només és 6c+, segons la guia (és la Son Bros), però ajuntar-ho no és senzill. Doncs jo he patit de valent, però hi he vist possibilitats. He fet tots els moviments de la part de baix, penjant-me un munt de cops però. És curiosa la graduació: els 6a's estan apretadíssims i aquest 7b és d'allò més suau... Coses...

A Mario Bros.

Hem pogut escalar la mar de bé. Tot i que hi ha sol fins les 12, entre que hem fet les primeres vies que queden amagades, que al peu de via i fa bona ombra i que, després, s'ha tapat una mica tot ha anat perfecte. Caldrà fer-hi alguna visita més, a provar algun dels 6b+'s, ni que sigui en top-rope perquè segurament estan molt collats també.

Les vies llargues, que no surten a la guia. Ressenya de sisbemessenapren.

divendres, 5 d’agost de 2022

Gorges du Tarn. Entre Deux

Avui és el darrer dia del nostre RockTrip 2022. Ahir amb en Pep vam anar a visitar alguns sectors de les Gorges du Tarn per veure les orientacions reals i esbrinar on podríem estar bé. Finalment vam optar per anar a la zona Entre Deux, primer al sector Club House on sembla que hi ha algunes línies xules i factibles.

Avui aparquem com toca, a l'ombra d'un arbre, i fem l'aproximació. Tot i ser el sector més allunyat del cotxe, en pocs minuts som a peu de vies i casualment és l'únic lloc on sembla que hi ha una cordada escalant. Creuem uns "bon jour" i ens posem a mirar la guia, comentant la jugada quan sentim "ostres tu, uns altres catalans!". Ja és casualitat que els únics que estem escalant siguem catalans i haguem coincidit al mateix lloc!

Ells estan fent un 6a+ però jo prefereixo començar pel principi, a fer Oh Lands (5c), la que es veu més assequible, tot i que es veu impressionant. M'hi poso per escalfar i m'he d'esforçar bastant pel meu gust. Inici d'anar fent, però aviat la cosa es redreça i cal navegar una mica i, al final, extraploma i cal tibar fort. Per variar, també s'ha d'anar bé de coco perquè des del darrer químic fins la R hi ha tomàquet al principi i una bona excursió per acabar d'arribar-hi. Surt bé, però bufant!


La primera del dia ja ens posa les piles.

Ens toca pujar un graó i opto per fer Luna Rosa (6a+) a l'esquerra de l'anterior perquè hi podem posar algunes cintes baixant. Es veu una via bloquera i realment ho és. Té una panxeta d'on s'ha de sortir tibant d'alguna regleta més dolenta del que voldria i fer un pas llarg, gairebé un llançament, fins un canto acceptable. A partir d'aquí la cosa ja afluixa i es deixa fer raonablement bé. Em deixa satisfet! En Pep ha de lluitar de valent però el pas bloquero se li resisteix i surt com pot.


Aquí hi ha un bon pas de bloc per superar la panxeta...

A continuació ens posem a Starway to Heaven (6a+), una via que entra pels ulls per la llargada i la línia, que sobrepassa la vertical a la part dura. M'hi poso posant cintes i aconsegueixo anar fent, trobant bons cantos on reposar i refer-me per atacar el mur desplomat. Aquí vaig encertant cantos suficientment bons i vaig tirant amunt ben encegat fins sortir de les dificultats. Els darrers metres fins la R són de tràmit.



A Starway to Heaven. Un viot!

Baixant posem cintes a la seva veïna de la dreta, Caldéron (6a+). Aquesta és una mica més bloquera que l'anterior que era més contínua. El pas dur em surt amb una tibada d'una regleta xica i la resta va sortint prou bé. Ara, també arribo al final de les dificultats ben encegat, amb la sang que no em regava bé el cap de tant obsessionat en tibar que estava. Aquí al Pep se li han acabat els torrons i acaba la via com pot i decideix que la seva activitat s'ha acabat per avui. Jo m'he hagut d'esforçar a totes quatre vies però encara tinc ganes de més.




Fent Caldéron. Un pas bloquero i força pila.

Així que canviem de sector i ens n'anem a Vallon du Zebre, que està molt a la vora. Aquí hi ha una línia, Jeux de Plage (6a) que fa pinta de ser un viot impressionant, amb els seus 35 metres de bona roca (i un màxim de 12 cintes). Em poso a la via, que comença amb uns primers metres de díedre-bavaresa ben atlètics. Hi ha aire entre xapes però no passo gaire por. Finalitzat el díedre la via continua per placa i aquí hi ha una excursió llarga fins al següent químic. També hi ha alguns passos ben delicats pel meu gust! Després la via ataca l'esperó final, molt vertical però amb bon canto. Vaig inflat i m'ho miro bastant per no fondre'm massa i ataco els darrers metres. Xapo el darrer químic i només em queda arribar a la reunió... però no veig com: em trobo en terreny de ningú sense cap canto bo, sols un rom que, petat com vaig em sembla insuficient per xapar la R. Tampoc tinc clar que em pugui tirar a la cadena perquè temo quedar una mica baix i no pillar-la bé... total, que baixo uns passos i em penjo al darrer químic. Després de mirar-ho hi torno i acabo resolent amb una remada fins la cadena: com abans, però pujant més els peus i pillant la cadena en plan salvatge. Llevat d'aquesta entrada a la reunió, bastant cabrona, la resta de via es deixa fer i és la mar de guapa!



La part de díedre de Jeux de Plage. Atlètica i exigent.



I el píxel que es veu allà dalt sóc jo, atacant els darrers metres!

Amb això acaba el nostre periple per les Gorges du Tarn i de la Jonte. Malgrat l'onada de calor hem pogut escalar, que ja és molt. M'han quedat ganes de tornar-hi perquè aquí hi ha bona roca per donar i per vendre! Valdria la pena venir amb una mica més de grau per poder gaudir plenament aquests i altres viots.

Apunts de logística. Unes quatre hores i mitja de viatge. Hem estat allotjats a Le Roucadel, a Peyreleau, just sortint de Le Rozier. Es pot dinar i sopar de conya al Capluc Kfé, que està a uns 50 metres, i on ens han atès esplèndidament. A la zona hi ha vies llarguíssimes, pot ser interessant una corda de 80m per esportiva. L'equipament que hem trobat, tant d'esportiva com de via, és de molt bona qualitat. Val la pena comprar les dues guies.


dijous, 4 d’agost de 2022

Gorges de la Jonte. Caminada

No només vivim d'escalada! Avui tocava descansar una mica i ens hem decidit a fer una caminada ben xula. Podeu veure el track aquí.

L'anada i tornada a l'est del tot és una visita a un bar que hi ha, jeje. Un gelat per mi i una cervesa pel Pep, que s'ha quedat al trencall esperant-me.

Les vistes pel camí d'anada són ben guapes:


La Roche Decollé i la seva aresta, imponent!


Les vies que vam fer ahir, a l'esquerra de la Roche Decollé.

I, a banda d'escalar, aquests dies també hem menjat i ens hem banyat a les dues gorges. Ara, de gent, n'hi havia per donar i regalar!



Vista nocturna de Capluc.


Un dels àpats fets al Capluc Kfé.