dissabte, 5 de gener de 2019

Montroig - Montalegre


Avui, primera sortida de l'any, li he proposat al Jordi d'anar cap al Montroig, confiant que la boira quedaria per sota i es podria escalar a la Pala Alta. El trajecte en cotxe el fem sota la boira, ben per sota de 0ºC i, fins i tot, tenim un petit ensurt amb un parell d'anades laterals del cotxe passant per els bonys de sobre un pont, voltant Balaguer. Arribem al revolt on s'aparca i aquí sí, estem per sobre la boira, però només uns metres. Hi trobem una parella que ahir també van estar aquí i comenten que la boira puja i baixa... Total que decidim anar més amunt, fins a l'ermita. Ho encertarem de ple, perquè allà ens tocarà el sol... també justet justet!

Quan arribem estem sols però això canviarà ràpidament. Si l'altra vegada vam començar per la dreta, avui ho fem per l'esquerra. Em poso a la Via de l'Òliba (6a), la de més a l'esquerra. Unes tibades només començar i algun passet més amunt, però es deixa anar fent. Molts metres de bona via.

 En Jordi, a la primera del dia.

A continuació, em poso a la Biodecodificació (6a+), a la seva dreta. Aquesta és força atlètica, amb una zona on sembla que tot ha de costar molt i no ho fa tant, perquè apareix bon canto tot i que no ho sembla. També es pot reposar prou bé abans del desplomet que s'intueix complicat, però que també té molt bon canto. Més curta que l'anterior però molt guapa també.

 Atacant el desplomet. Per sort, hi ha bon canto.

Segueixo per la de la seva dreta, la Via de l'Anna (6a). Uns que volten per allà comenten que si és V+ i us puc assegurar que m'ha semblat un bon 6a! Hi ha finura de la fina al principi i uns alejillos després que li donen el seu puntet. Quan s'agafa el díedre la cosa ja es torna força més senzilla. Molt guapa també.

  La Via de l'Anna és més fina del que sembla...

Mentrestant la zona del Retaule on estem s'ha farcit de gent, alguns del quals van en plan clàssic fent llargs a la Rampes Divertides (V). Aquesta creua bastantes vies d'esportiva i tinc algun dubte sobre què fer. Finalment, em poso a la Marmix-Daividson (6b), saltant-ne una en la progressió lògica perquè està ocupada per la parella que ens havíem trobat al revolt. Vaig fent i m'espero a que pugui creuar la diagonal. Hi ha un passet dur per sortir de la diagonal, en un ressalt curiós on s'ha de tibar força. I torna a haver-hi unes tibades a la part final, on m'ho remiro bastant abans de decidir-me a fer el pas. Però surt a vista sense contratemps, com les altres. 

 I la boira ens ha respectat, però ens ha xafat els talons!

En Jordi decideix que aquesta ja no la farà. Per tant, pleguem trastos, ens acomiadem de la multitud que queda a aquest sectoret i enfilem cap a casa, a temps per dinar. Han estat quatre vies llargues i bones -més activitat que si haguéssim fet el pla A, que queda aparcat per una altra ocasió.

diumenge, 30 de desembre de 2018

Chani a la Falconera


Després d'uns dies caminant per Rodellar, avui tocava tancar l'any tocant roca. Amb en Xevi havíem dit d'anar a fer la Chani a la Falconera en companyia d'en Joan B., conegut del ciberespai, però amb qui no havia coincidit mai a la vida real. Ens hem plantat al port prou d'hora com per tenir fred mentre fem l'aproximació per la banda obaga. Arribats al coll amb el Pas de la Mala Dona trenquem cap a l'esquerra fins trobar una fita que indica un corriolet que en uns pocs metres ens porta a un pi des d'on comença l'aventura.

Començar rapelant té el seu punt, perquè saps que per sortir hauràs d'escalar sí o sí! Un primer ràpel ens deixa a la boca d'un avenc des d'on muntem el segon, aquest de 45 metres, fins a la sorra del peu de la cova. Una corda fixe ens ajuda a descendir lleugerament per anar a buscar la R0, a la paret esquerra de la cova, mirant el mar. 

Preparant la R0.

M'encordo i començo el primer llarg, una desgrimpada senzilla i un flanqueig fins la reunió, a la punta de l'esperó.

El segon comença per la vertical de la reunió. Al principi la roca té un tacte de marbre que no convida massa a escalar, però és el que hi ha. He posat un friend abans d'un pont de roca que es veu des de la reunió. Després n'hi ha un altre i un parell de claus més, en el crux de la tirada, quan toca flanquejar cap a la dreta. Després hi ha un díedre inclinat que es deixa fer prou bé i hi ha algun clau més fins arribar a la reunió, sobre un bloc. Es pot assegurar còmodament assegut, però els parabolts inox queden molt amunt, t'has de lligar a la mida justa!



Progressant per la segona tirada.

Els companys, entrant al díedre diagonal que porta a la reunió.

La tercera tirada comença recte amunt, a buscar una primera xapa a uns metres de la reunió. Un alien ajuda a anar a buscar una altra xapa des d'on es va en diagonal cap a la dreta fins a l'inici d'un díedre obert. Aquí es podria fer una reunió -hi ha qui la fa- i també es pot agafar una variant que va cap a l'esquerra. La nostra ressenya suggereix seguir, tot i que porto poques cintes. Hi ha un passet sobre roca un xic sobada, protegit per un parabolt. Després s'ha d'anar en diagonal a la dreta, en direcció a una xapa que queda sobre un bloc sortit. Passar el bloc torna a tenir un passet i de seguida ens posem a un díedre on es va pujant, llaçant alguna savina i algun pont de pedra. Aquí he hagut d'improvisar cintes exprés i he arribat ben escurat i amb força ròssec fins a la reunió (cadena + anella) en un replà a l'esquerra del díedre.

Als primers metres de la tercera tirada.

Els companys fan el canvi de reunió i li passo les cordes a en Xevi que ens conduirà fins al cim. La quarta tirada comença amb un pas de placa per entrar a la paret on cal tibar una mica. Després s'ha d'anar un xic a la dreta, seguint el camí més evident que acaba portant al díedre que es veu des de la reunió. Hi va havent alguna xapa i algun pitó i es pot amanir al gust!

Inici del quart llarg.

La darrera tirada és molt guapa però llàstima que és molt curta. Es veu una xapa rovellada que segurament no aguanta gaire més del seu pes però es poden posar aliens a gust. Un parabolt inox protegeix el pas de la tirada, on s'ha de tibar una mica, però amb bon canto, fins sortir a la reunió. Des d'aquí només s'han de remuntar uns metres fins al cim -probablement es pugui fer directe, però aleshores s'ha de muntar la R cimera.

Als darrers metres de la via. A partir d'aquí s'acaba la festa!

La via m'ha agradat pel seu conjunt. L'inici amb ràpel, la ubicació sobre el mar, la roca bona amb tacte agradable excepte al principi del segon llarg, el fet d'haver de posar alguns trastos, un itinerari ben trobat... Tot plegat fa un còctel prou agradable per una matinal ràpida. Tan ràpida que fins i tot hem parat a fer temps -amb una cervesa al davant- per no arribar massa d'hora a dinar. De material portava un joc de tascons (que no hem tocat), el parchís d'aliens (hem posat el groc i el vermell) i un joc de friends entre el camalot 0.75 i el 3. El 3 no l'hem posat i dels altres n'hem posat algun. Un bec de roca i una savina crec que completen el que hem posat. La via ha estat restaurada com per no haver de passar por a les reunions. Des d'aquí, gràcies als restauradors. Per cert, he fet l'aproximació amb tres capes i el cap ben tapat i he arribat al cim només amb una!

dissabte, 22 de desembre de 2018

Tomàquets d'Amagatotis


Avui he sortit amb el Ramon i li havia proposat fer la Tomàquets d'Amagatotis que fa molt temps que tinc a la llista. Tenia clar que el sol no hi entraria fins una mica més tard, però confiava que el segon llarg ja el podríem fer a ple sol -i he encertat a mitges.

Ens hem plantat al pàrking força d'hora i hem estat una estona fent temps. Tampoc no feia un fred extrem, així que decidim anar fent, xino xano. El camí és llarg, en algun punt perdedor, i s'ha de pencar una bona estona fins a peu de via. Arribem escalfats però un airet que baixa del coll ens fa pensar que potser pringarem de fred. Malgrat tot, m'hi poso.

El primer llarg comença amb uns passos exigents, fins anar a buscar la primera xapa. Hi ha bon canto i al final no hi poso res perquè amb decisió s'arriba prou bé. Després hi ha un pitó i més xapes en tendència a l'esquerra. No estan juntes i s'ha d'escalar, però es fa prou bé. El llarg és força mantingut ben bé fins als darrers metres. He llaçat un parell de savines. La primera, que fa un xic de nosa per passar-la per sota, a l'alçada de la foto següent. La segona, a la llastra final que mena a la reunió. Bona tirada!

La primera tirada comença ben vertical.

Des de la R1.

Faré la via de primer, així que també ataco el segon llarg. Hi ha un spit rovellat a un metre de la reunió que d'entrada no havia vist i que protegeix el possible factor dos. Surto un metre per l'esquerra de la reunió i vaig seguint les xapes que es veuen. En un determinat punt no en veig cap més i decideixo anar direcció a una baumeta. Poso un bon tascó perquè sembla que hi hagi una excursioneta i aleshores m'adono que la xapa la tinc un parell de metres a l'esquerra. És que la via continua anant en diagonal a l'esquerra un bon tros encara! Després es va fent. Algun pas més fi, però en general hi ha canto. Passada la vuitena xapa, contant el spit de sortida de la reunió, la via va amb tendència a la dreta. Fets uns quants metres es pot posar un bon tascó. Després toca tirar amunt i en una franja es pot posar un bon pont de pedra. Jo hi he passat el cable d'un tascó. Des d'aquí ja es veuen les anelles de la reunió, en diagonal a l'esquerra.

A la R2 ja tenim el sol que ens escalfa.

La tercera tirada ja és més suau. Costa força veure la primera xapa, però finalment la veig i me n'hi vaig. Terreny verticalet, però amb molt bon canto. Anar fent i prou. Una bona excursioneta, seguint per un terreny arrampat i, quan es redreça, hi ha una altra xapa. Des d'aquí, anar fent metres fàcils en diagonal a la dreta. He posat un alien vermell. Cal anar direcció a la fissura del que serà la quarta tirada. La reunió són un parell d'anelles a terra.

La quarta tirada té un tarannà diferent. Suposadament hauria d'haver-hi un pitó al principi, però no hi és. Un tascó petitet queda a caldo i permet fer el pas d'entrada, vertical i de tibar-li, amb seguretat. Després he posat un Camalot #0.75 i més amunt un #2 que havia portat per si les mosques. Quan s'acaba la fissura es mosquetoneja un pitó, visible des de la reunió, i toca anar amunt, un xic per la dreta i les dificultats baixen ràpidament. He llaçat una savinota bastant seca i he continuat amunt, al final en diagonal a la dreta, fins trobar les anelles de la reunió cimera de la Tuaregs.

 Des de la reunió cimera.

Hem fet un ràpel fins la R2 de la Tuaregs. Des d'aquí un altre ràpel llarg fins al terra.

La via és molt bona. Molt recomanable! Escalar-la amb bona temperatura deu fer-la millor encara. Jo he tingut els dits freds al primer llarg, però no m'he glaçat. Tampoc a la R1, que hi tocava l'ombra. L'hora bona per anar-hi ara a l'hivern ha de ser a partir de les 12 o així, però és el que té voler ser a dinar a casa! 

De material jo portava parxís d'aliens, els tricams (que no he posat), tascons i els camalots #0.75 i #2. I bagues savineres, que no faltin. Hagués pogut llaçar algun merlet, però no m'ha calgut.

dissabte, 15 de desembre de 2018

La Mòmia. Haus-Estrems


Fa uns dies l'Ernest em va dir que avui havia quedat amb un company per anar a la Haus de La Mòmia, una via de la que havíem parlat i que jo tenia a la llista de pendents des de fa moltíssims anys. Per la raó que sigui, va quedar sense fer a l'època dels 80 i la majoria de companys ja l'havien fet. No abunden gaire els que tenen ganes de fer-la i menys els que volen repetir-la. Per tant, quan en Jordi em va dir que no podia sortir em vaig afegir amb l'Ernest i en Josep.

L'Ernest i jo, amb l'objectiu al fons.

Es tracta d'una via amb fama merescuda de ser exigent. Jo ho tenia molt clar i ho continuo tenint. Per sort, l'Ernest estava ben animat a fer el segon llarg i, per tant, jo no havia de preocupar-me massa.

Arribem a peu de via i ens preparem els trastos. Començo jo i ataco el primer llarg. No és difícil però no és IV, com indiquen les ressenyes, ni farts de vi. Cal anar amb compte i posar alguna coseta si no et vols jugar una nata de campionat. De fet, després de les pluges poden haver-hi sorpreses. A mi se m'ha trencat una crosteta que semblava ben bona, per sort sense conseqüències.


Al primer llarg. Més intens del que sembla.
 
En Josep, arribant a la R1.

L'Ernest es posa al segon llarg. Des d'on l'asseguro (un spit a terra i un burí ronyós) no veig com progressa, però en Josep sí perquè s'ha mogut fins a sota la fissura. I al·lucina veient els esforços que fa l'Ernest per progressar. Em comenta que no l'ha sentit esbufegar mai tant com avui i es comença a preocupar per quan sigui el seu torn... De fet, quan l'Ernest arriba finalment a la reunió després de força estona barallant-se amb el llarg, en Josep decideix posar fi a la sortida, despenjant-se fins al terra. Seguirem l'Ernest i jo, doncs.

L'Ernest ben empotrat al principi del llarg. Jo he anat més per fora.

Canviant de banda, al primer parabolt.

Quan encaro el segon llarg veig l'encastament en tot el seu esplendor. Intento progressar per on diria que ha pujat l'Ernest però no me'n surto. De fet, no aconsegueixo ni girar el cap perquè el casc no em deixa. Després d'un parell d'intents sense èxit ho encaro per l'exterior, per fora de la pedra blanca que molesta a la paret de la dreta. Un parell de passets de decisió i aconsegueixo posar l'esquena a la paret. A partir d'aquí toca anar reptant amunt, fent força amb tot el que es pugui. Superat el pas inicial es va fent raonablement bé, però s'han de tenir ben posats per anar a buscar el burí primer i el parabolt que està un xic més enllà. Quan hi arribo toca girar-se fins posar l'esquena a La Mòmia, però fer-ho té la seva gràcia. Trobo la manera de fer-ho al cap d'una estona de provar alternatives. Realment la paret de la llastra té alguna presa de peu que ajuda força a anar progressant, tot i que la cosa està força polideta! Fins i tot hi ha un canto punxegut que té la punxa ben aplanada a base de fotre-li els gats a sobre! La qüestió és que, a partir d'aquí es pot anar fent raonablement bé. Esbufegant de tant en tant, això sí. De fet, jo m'he parat un parell de cops a fer un glopet d'aigua (et pots deixar de mans en alguns llocs) i refer-me. Però malgrat tot, arribo a la reunió ben baldat. I l'Ernest em comenta que ell hi ha arribat igualment fet caldo. La major part del llarg l'he fet empotrat i només als darrers metres he vist més còmode sortir en díedre: abans la paret és força llisa i no sé si compensa. En tot cas, quan he acabat de fer-lo he pensat que no hi tornaria pas mai. Ara, quan ho escric, encara m'hi podria animar algú... Dec estar boig!



Fent el segon llarg de segon. A la dreta, uns que fan la CESA amb qui ens creuarem.

Tiro la següent tirada amunt. Es veu una xapa ben amunt i cal escalar una mica per arribar-hi. Abans he posat alguna cosa, crec que un alien. Després es va tirant amunt per la llastra. És possible posar alguna cosa, si en portes. Hi ha qui aconsella portar tascons només, però si es porta algun friend del #2 o del #3 segur que es posa la mar de bé. En fi, molt millor seguir el sentit comú que no pas el que recomana segons qui. Trobem una reunió ronyosa on podem aprofitar una xapa i la reunió bona a sobre la primera llastra. Aquesta reunió està ocupada per una cordada de tres així que tiro amunt, a buscar una xapa ben allunyada. El terreny no és complicat, però cal vigilar. Entremig poso un bon tascó, després xapo el spit i arribo a la reunió a sobre de la llastra ampla. Des d'aquí recupero cordes. Quan es tensen, surt el tascó que he posat i va a parar a la reunió ocupada on sembla que li fa nosa a algú i aquest algú aconsegueix enviar-lo avall amb alguna maniobra que no aconsegueixo imaginar. Tot això sense dir ni ase ni bèstia. En fi, sort que no era un friend...

Tercer llarg, molt més suau.
 
Arribant a la R3.

Des d'aquí surt l'Ernest en bavaresa fins una altra reunió més incòmode però amb anelles i d'aquí cap a la dreta, a encintar un bon merlet i canya amunt. Després toca anar a buscar una fissura cega on es pot posar alguna cosa prou bona. El company ha posat un alien, però n'entraria algun més. Aviat som al cim!

Creuo el cim fins a buscar el cable gruixut que ens porta fins a la instal·lació de ràpel. Des d'allà veiem en Josep, que ens ha portat els trastos (i les meves bambes) fins a peu de ràpel. Per retornar a baix decidim anar cap a l'elefant i ens emboliquem una mica abans no trobem el camí que ens interessa, però en poca estona som a Sant Benet on fem una xerrada ràpida amb el guarda i tirem avall.


El ràpel, ben fotogènic des d'aquí!
Ha estat una matinal intensa! El dia ha estat una mica tapat i hem hagut d'escalar amb tres capes de roba, cosa que no és l'ideal, però què hi farem. De material convé portar unes quantes cintes -nosaltres hem anat justets. Tot i que hi ha ha poques assegurances, tampoc no cal passar-se! Portàvem el parxís d'aliens, camalot #0.5 i #0.75 i un joc de tascons. En algun lloc del tercer llarg hagués posat un tricam a caldo i un friend del #2 o del #3 diria que hagués quedat molt xulo en algun lloc. Al segon llarg, que és el xungo, no crec que calgui ni que es pugui posar res, en tot cas, que ho porti el segon de cordada per als altres llargs. No hem portat motxilla ni res, tot a l'arnés i a les anelles del costat, res al darrera -només el magnesi en el meu cas i ni això l'Ernest. Jo m'he cansat d'espatlles, empotrant. En Josep ens ha fet unes fotos magnífiques. Gràcies, llàstima que no ens hagis pogut acompanyar fins dalt!

diumenge, 9 de desembre de 2018

La Vinya. Èlia + esportiva


Avui en Jordi només podia fer una matinal en sentit estricte, així que hem decidit anar cap a Berga, a fer una via a la dreta de la zona d'esportiva de La Vinya, la Èlia, una alternativa tipus plan B que pot servir per entretenir-se sense massa pretensions.

Arribem d'hora, però el sol ja fa una estoneta que toca la paret perquè avui la boira ha estat poc extensa i concentradeta a la part més baixa -sort, perquè ha glaçat i sense sol la cosa hagués estat un desastre... Enfilem cap al sector d'esportiva de La Vinya, passem pel peu de les vies i anem fins a l'extrem dret on trobem l'esperó per on circula la via.

Comença en Jordi. Als voltants del segon clau hi ha un pas tonto, d'aquests de decisió. Més amunt el terreny es torna més senzill però després es redreça i es torna prou exigent. Com ja va dir en Gatsaule, no sembla cinquè. Això sí, és el llarg més guapo de la via... i amb això ja està tot dit.

En Jordi al primer llarg de la via.

Dia d'anticicló amb Montserrat al fons.

La segona tirada comença més fineta, amb uns passos de flanqueig. Després s'ha d'anar buscant i colpejant la roca, a veure com sona -i no sona massa bé. Amb compte, perquè després de les pluges els blocs que componen la via podrien moure's, vaig fent i de cop s'acaba el llarg, amb una rampa fins la reunió. Deu fer uns 15 metres o 20 a molt estirar.

Entrant a la R2.

El tercer continua seguint la cara plana de l'esperó. Les xapes són al mig, però al costat dret hi ha el fil de l'aresta, amb blocs i bon canto i la via convida a anar bastant per aquí. Anar per la placa resulta fins i tot forçat tot i que hi ha alguns passos ben guapos. Malauradament la cosa dura poc i aviat hi ha la reunió.

L'esperò, estret, de la tercera tirada.La placa és guapa, però l'aresta convida molt.

El darrer llarg és gairebé l'excusa per anar a buscar els ràpels. Flanqueig sobre repises, un ressalt sense massa interès i seguir flanquejant. Trobem una reunió de la que pengen cordes fixes cap a la canal de la dreta. També veig una línia lluent de xapes que puja directe per la placa. Però les anelles de ràpel estan bastant cap a l'esquerra.

 Uns ocellots a la zona on acaba la via.

Quan arriba en Jordi li mostro la nova línia i li dic que probablement valgui la pena rapelar per la línia que s'ha acabat d'obrir. És d'hora i podem fer-li un intent... Des de la nostra R4 rapelem dos llargs de la nova via. El darrer llarg es veu guapo. Però el de sota està ple de sorra encara i decidim no ficar-nos-hi. El primer, també està sorrós encara. Segur que els aperturistes encara hi faran alguna feina de neteja. Quan la donin per bona, segur que serà una via ben guapa.

També hem vist que s'estan equipant algunes vies a la dreta de la Èlia. Una d'elles segueix una línia de fissuretes i es veu ben guapa i molt avançada. A veure què en sabem els propers temps, perquè pinten prou bé.

Com que tenim temps, encara fem un parell de vies d'esportiva que jo no havia fet. Primer la El Pedra Queda Aprop (6a) i després Cristi Quin Corpus Tens (6a+). Totes dues són molt guapes. El Pedra té uns passos curiosos per superar una panxeta i també per arribar a la reunió, amb una bona estirada fins a una bústia salvadora. La Cristi és contínua, amb passets de mirar-s'ho a la fissura, al flanqueig, a l'arribada de la reunió... En resum una via llarga i molt recomanable. Ha estat curiós fer esportiva amb doble corda...


A El Pedra Queda Aprop.

A El Cristi... una bona via de continuïtat.

El resum seria: la via Èlia serveix com a complement o pla B (o C) per una matinal ràpida. El terreny és el que és i la via, ben trobada i equipada no pot millorar el que hi ha. La via que s'està obrint a l'esquerra té pinta de ser molt bona. I les de la dreta també apunten maneres. S'haurà d'estar al cas!

dissabte, 1 de desembre de 2018

Same + Good Joint a la Falconera


Avui hem decidit fugir de la boira de l'interior i anar a cercar el bon temps a la costa. L'objectiu, una combinació que m'havia fet arribar en Jordi fa uns dies, la SAME i la Good Joint a la Falconera.

Arribem a peu de via i hem de demanar tanda: ja hi ha dues cordades al davant. Per sort, l'espera és curta i en Jordi enfila darrera el darrer i empalma els dos primers llargs de flanqueig per no saturar la R1. Després tiro jo i he de buscar una mica la continuació més lògica. Per sort, veig un pitó a la vora d'unes palmeretes que indica el camí a seguir. De seguida trobo tres ponts de roca, cosa que indica reunió.

Des de la nostra R2 (R3 original)

Tira en Jordi rostolls amunt, a buscar una coveta i d'aquí a un replà on la via abandona el flanqueig i comença la vertical i, amb ella, l'escalada.

Seguim flanquejant per la SAME.

M'hi poso jo, recordant la ressenya del Joan Asín que deia tascons petits / micro-friends. Efectivament, després del pitó rovellat hi ha una fissureta que admet un tasconet perfecte. Una mica més amunt hi ha un burí que segurament no aguanta ni el seu propi pes, però té un pont de roca al costat, tot això en una placa ben xula. Aviat toca anar una mica a l'esquerra on trobarem un pitó i, de seguida, la reunió. Tirada curta però xula.

Arribant a la R5 de la ressenya. Aquí ja s'ha hagut d'escalar i apretar una mica.

Des de la R veig que hi ha un burí al mig d'un tram ben vertical o lleugerament desplomat i em pregunto si, potser, la Good Joint va realment per aquí? He dibuixat el possible recorregut en tram discontinu sobre la ressenya del Joan Asin per si algú pot corroborar-ho.

En tot cas, en Jordi em cedeix el següent llarg i m'hi poso com indica la ressenya. Primer ascendim un xic per flanquejar després, a buscar un pitó sortit al mig d'un esperonet. Entremig he posat un parell de coses. El flanqueig és aeri i curiós. Anant bastant baix no m'ha semblat difícil, però al company li ha costat fer-lo més directament. Després del pitó he encintat un bec per protegir el possible pèndol del segon. Després es va pujant per un díedre guapo, on es pot posar el que calgui. La reunió, ja visible des de l'anterior, és ben aèria, al fil d'un esperonet.

Al flanqueig aeri de la sisena tirada.

La següent tirada té tomàquet. La sortida jo l'he feta recte amunt, en comptes de per la dreta com van fer en Asín i companys. Es posa un friend ben bo abans de xapar el primer parabolt de la tirada. Després toca apretar fort, seguint la fissura i protegir el crux amb un alien vermell que queda perfecte. Uns passos en bavaresa i aviat et pots posar prou bé per posar un bon tascó que després ha costat de treure sense destasconador. Una contorsió i es xapa el segon parabolt.

A partir d'aquí la ressenya marca una lleugera tendència a la dreta i la foto dels companys indica un fort flanqueig a la dreta. Jo he tirat una mica recte amunt a posar un alien groc i em mirava la continuació recte amunt. Però es veu molt dura... M'ho miro i m'ho remiro i no m'atreveixo. Una mica a la dreta llaço un bec i torno a mirar-m'ho... sense èxit. El terreny és vertical i hi ha un tros on cal tibar bastant i fins i tot m'inflo. Baixo repetidament fins un punt on estic bé i em vaig mirant un maillon uns 6 o 7 metres a la dreta. No pot ser que s'hagi de flanquejar tant, em dic. Però com que no me'n surto recte, ja estava a punt de protegir el flanqueig quan faig el darrer intent recte amunt.

I aquesta vegada he anat trobant la forma d'anar pujant i superar la petita panxa que em barrava el pas. Aviat poso un camalot groc a caldo i un altre friend més amunt. Miro amunt i aquí veig que el terreny ja es torna suau. Dubto si fer una reunió aquí però vaig fent i em trobo per casualitat un pont de pedra i més coses: la reunió cimera de la via!


Vista des de la reunió cimera. La via original va per l'esquerra de la foto (dreta 
segons la via). Jo m'he capficat a sortir recte...)

En Jordi, ja fora de les dificultats al darrer llarg.

Total que hem fet una variant directa, que empalma els dos darrers llargs (actualització: segons comenta en Luichy, aquest és el recorregut correcte). M'he pres la llibertat de dibuixar-la sobre el croquis del Joan Asín. El pas m'ha semblat més dur que la resta de moviments del llarg, però sembla la continuació lògica. El flanqueig tan marcat de la via original (i una reunió penjada sobre un únic burí a reforçar) només es pot explicar pel desig d'anar a buscar el díedre final, que nosaltres no hem fet. 

Des d'aquí ja ens hem tret els trastos i hem anat a buscar la carena. D'aquí es pot anar a esquerra, cap al pas de la Mala Dona o a la dreta, a carenejar. Nosaltres hem anat cap a la Mala Dona i a buscar el túnel de tornada al pàrking. 

Foto de la piada d'en Joan Asín. En comptes de flanquejar a la dreta, hem tirat recte amunt.


Ressenya (en verd) de la variant feta. En discontinu, una possible entrada directa.

Al final hem fet la via en 6 tirades, empalmant els dos primers llargs de flanqueig i amb la variant que ajunta els dos darrers. Ha estat una matinal ben agradable, amb solet que, finalment, ens ha deixat escalar ben calentons -a primera hora amb el plumes posat, però. De trastos val la pena portar un joc de tascons, el parchís d'aliens i friends fins al camalot #2. El #3 no l'hem fet servir. Algú comenta que és per reforçar la R que no hem fet. El nostre darrer llarg és el més difícil, amb diferència, i sols té dues xapes als llocs estratègics. La resta és de bon protegir, però s'ha de fer. Majoritàriament s'està ben posat per fer-ho.

dissabte, 24 de novembre de 2018

Estereotip al Serrat dels Monjos


Avui en Jordi em proposa d'anar a fer la Estereotip perquè el cos no li demana massa estrès. Es tracta d'una via oberta per ell mateix, Jordi Martínez, amb la col·laboració d'un company, Antoni Aymamí. Per tant, vaig amb el millor guia possible, tot i que ell opta per no dir-me res del grau de la via. Jo no he vist la ressenya, així que vaig a vista! Això, i el fet que em deixa tirar de primer tota l'estona, fa que acabi gaudint un munt de la via.

Per variar, aquests dies ha estat plovent molt i tenim dubtes de com trobarem la via. Des de lluny, sembla que podrem anar fent excepte a la part de dalt... Ja veurem.

Començo el primer llarg amb un passet de decisió i aviat em puc posar en un replanet. Cal anar amb compte de no posar els peus sobre fang o mullena i vaig tirant en díedre. Després toca passar cap a la dreta amb un pas curiós. Un alejillo en terreny suau i un muret on s'ha de fer una apretadeta però que surt prou bé. Aquí hi ha una mica de mullena però es passa prou bé. Per acabar d'entrar a la reunió, un friend, l'únic que portem (seguint indicacions del pare de la criatura), ens ajuda a entrar amb confiança a la reunió a la dreta. Tirada variada i guapa!

Des de la R1. El peu de via al límit de la boira.

Esquivant la mullena després del ressalt del primer llarg.


El segon comença un xic per l'esquerra de la reunió, a anar a buscar una xapa que es veu força amunt. S'hi arriba bé malgrat que sembla més complicat. Trobem un terreny verticalet, amb presa que deixa anar pujant amb certa confiança. Uns metres més amunt es pot tornar a posar un bon friend abans de la següent xapa. A partir d'aquí, aire i anar tirant amunt amb terreny d'anar fent, però desitjant que no es peti res... Una xapa ens marca el punt on cal començar a flanquejar cap a l'esquerra fins a la reunió, al peu d'una gran llastra.


Un flanqueig ens porta fins la R2.


La tercera tirada comença en placa fineta, ignorant de moment la fissura fins que en un moment convida a recolzar-hi l'esquena i avançar en empotrament. Després el terreny s'ajeu, i es pot llaçar una savina abans del darrer parabolt que marca el camí que ens acaba portant a la reunió. 

A partir d'aquí toca recollir corda, posar-se les bambes i anar pujant esperons de roca. Qui vulgui fer el senglar també pot anar per la vegetació fins arribar al peu de la quarta tirada, que va un xic per la seva dreta, seguint una fissureta.

Aquí es pot llaçar alguna savina i posar el friend que portem fins arribar a la reunió en terreny un xic més tombat.

Dificultats decreixents per arribar a la R4.


La cinquena tirada comença per una placa molt compacte i rentada, on hi ha alguns passets delicats, però que es deixen fer. Després toca anar pujant, no saltar-se un pitó que està a la fissura i passar a la placa de la dreta que... avui està molla. Aquí m'he hagut d'esforçar bastant, perquè hi ha uns passos de certa finura i convindria treballar en adherència -que avui no és possible. Apreto força el cul però aconsegueixo arribar a la lleixa horitzontal, xapar i flanquejar a la dreta fins la reunió sense ensurts.

La cinquena tirada fa un flanqueig que dóna aquestes vistes.


En Jordi, sortint de la mullena.



La darrera tirada és la cirereta del pastís. Comença ben vertical, amb canto suficient, però cal encertar-lo i tibar-li. Surt bé, però sense sobrar gran cosa! Seguim recte amunt fins que la via flanqueja a la dreta en un terreny força finet. Cal mantenir els peus baixos i aleshores surt prou bé. Després s'ha d'entrar en un diedret amb roca dubtosa i seguir amunt en terreny cada cop més tombat i menys agraït pel que fa a la roca.

Des de la darrera reunió fem un ràpel de 60, que ja havia emprat un altre dia per baixar de la Alba oi?

Vista del ràpel des del peu del quart llarg.


La via m'ha agradat. Està molt ben trobada, cercant la millor roca cosa que no sempre és senzill aquí al Serrat dels Monjos. Llàstima de la mullena a la cinquena tirada, però això li ha afegit un plus de tensió que no ha estat malament. A la xarxa circulen algunes ressenyes variades pel que fa a graduació i material. La via està pràcticament equipada, però és interessant portar un link cam vermell (si no recordo malament) que podem posar als llargs 1, 2 i 4 i alguna baga savinera. Pel que fa a la graduació: L1 V+, L2 V, L3 V+, L4 V, L5 V+ i L6 6a+. Compte amb el ràpel, que fa 60 metres i un xic més! Després d'aquí cal anar buscant la baixada cap al torrent fondo. La via és ràpida i agradable de fer.