Can Molsa

Fa un munt de temps que no surto a escalar, en part per la meteo, en part perquè darrerament no hi ha manera d'encaixar agendes per mil raons. Per sort, per aquest cap de setmana amb la Susanna havíem quedat i ben quedat, aquesta vegada per fer esportiva, a petició seva, i, a més, avui l'Ernest i el Pana han pogut sortir. Per tant, hem fet ple! Jo tenia ganes de tornar a Can Molsa i cap allà que hem enfilat. Per sort, l'Ernest se sap bé l'aproximació: amb la meva memòria no hi hagués pas trobat! Queda apuntada aquí.

Aproximació amb restes de neu de la darrera nevada.

Amb la Susanna hem començat fent la Ópera Prima (V) i la Diedret (V). Les dues vies les havia fet fa un munt de temps, el 2015 quan feia poc que les havien obert!

A les primeres del dia.

Després ens hem posat a la Semen Fot (6a+), aprofitant que els companys ens hi han deixat les cintes. Aquí ja s'ha de tibar força, especialment al ressalt on cal creuar un mini-sostret. Aquí toca aprofitar alguna cosa roma amb la dreta i després simplement obrir els ulls i agafar alguna cosa ben bona. Jo no l'he vist i he hagut  d'apretar una mica sobre roms! Bona, bona!

A Semen Fot. 

Després hem fet la Comprant Joventut (6b). Comença a la part dreta del bosquet semi-penjat que hi ha al peu de l'anterior. Comença atacant una zona un xic desplomada amb roca que fa pinta de dubtosa però que és ben sòlida. Més amunt entrem a una placa infinita, on toca gaudir i tibar. Es va fent prou bé fins al ressalt final. Aquí m'ho he mirat per la dreta i no, he tornat a baixar. He enfilat una mica per l'esquerra i sí, he xapat bé la següent. Però he hagut de lluitar bastant, bastant, mentre els braços s'anaven inflant. L'he encadenat a vista però fent gasto de debò! 

Lluitant per encadenar Comprant Joventut. 

Els companys s'han estat barallant amb Guitza (6c) i li han tret l'entrellat (i l'han encadenada, cadascú en el seu estil. L'Ernest em suggereix que m'hi posi des de baix i que la intenti al flash. Però abans m'he inflat bastant i tinc dubtes. Així que m'hi poso en top-rope i... l'encadeno. El tomàquet està als primers metres de la via, desplomats i amb uns passos ben durs. Esquerra a una presa més roma del que voldríem, taló dreta a una safata vermella, tibada i dreta a una bústia (directament o rebotant en una pedra prèvia, jo hi arribo directament). Esquerra al costat, dreta a pedra gris i esquerra a canto rovellat bo, tot això controlant peus. Després toca posar-se a sobre, jo m'he ajudat amb una petita llastreta al terra. Ara es pot reposar! Després toca enfilar-se: a buscar un bidit d'esquerra i una regleta trencada per la dreta i anar a buscar una bona bústia al costat de la xapa. A partir d'aquí la via es deixa fer prou bé fins al ressalt final. Aquí hi ha algun moviment on la presa no es tan bona com voldries i els braços ja estan cansadets... No sé si hagués sortit de primer, potser sí. En tot cas, queda pendent!

La Susanna a Guitza. 

Com a darrer pegue encara li he fet un top-rope a Batzacada (6c+), també en top-rope després que l'Ernest l'encadenés de primer. El començament el fem igual que l'anterior. Després toca anar cap a la dreta i encarar el ressalt que ve. Bidit d'esquerra, dreta a una pedra negra, posar-s'hi bé pujant peus i esquerra a una bona bústia. Després he anat fent prou bé, amb un trosset rom pel mig però que es deixa fer mirant a banda i banda. I el mur final torna a tenir tomàquet. En particular, he fet alguna remada llarga i m'he quedat d'algun canto rom que no sé pas si, anant de primer, m'hagués atrevit. També queda pendent!

A dalt, l'Ernest encadenant com toca la Batzacada. A sota, jo mateix en top-rope. 
Primer al desplom, després al ressalt que el segueix. 

Recollim trastos i enfilem el camí de tornada que, entre pitos i flautes, hem escalat un munt avui. I amb sol solet, a partir de la tercera via. Un privilegi! Per cert, avui he estrenat corda, una Beal Zenith de color solid pink ben llampant -per ara! (Ho apunto per si em serveix per recordar la seva edat més endavant)

 

 

Desdentegada

Amb en Pana ens tornem a acostar a la Desdentegada, que ens van quedar vies per fer i ganes de fer-les! Avui fem l'aproximació com toca, sense baixar a la vall entre la Desdentegada i la Cova de l'Arcada, i arribem amb força més comoditat.

Escalfem a la placa dels quintus i comprovo que, a la segona versió de la Guia de Montserrat Sud, les vies estan graduades com toca. Són vies una mica arrampades però amb passos de finura de la bona! Ens posem, per ordre, a la segona començant per la dreta (V+ o 6a)  i a la primera començant per la dreta (6a o 6a+). Serveixen per escalfar una mica!

Escalfant a la "placa dels quintos". 

A continuació ens n'anem una mica cap a l'esquerra, a una roca força més vertical on hi ha les vies #8 a la #13. Jo ni he escalat mai, aquí. Ens posem a la #12 (6c) de la mà del company. La via té un primer tram vertical (o més) durillo, on s'ha de donar la talla. Després ve una zona més suau, una mica tombada i, per acabar, ve una altra zona lleugerament desplomada. 

El company munta la via penjant-se i sense dubtar a tibar de ferro perquè no és gens evident com fer-ho. Després, baixant, s'ho mira una mica millor i li treu parcialment l'entrellat.  Jo li faré un primer pegue per acabar de trobar-ho i al segon, en top-rope també, l'encadeno!

El projecte del dia, la #12 (6c)..  

Per arribar a un pont de roca característic es pot anar fent més o menys bé. Aquí jo l'agafo amb l'esquerra, invertint-lo i tot. Remada fins a un forat bidit de dretes que no es veu gaire. Una ajuda per l'esquerra i acabar d'arribar amb esquerra a un bon canto. Ara toca pujar peus, en bicicleta mirant a l'esquerra fins agafar un pla de dreta i alguna cosa millor per l'esquerra. I aviat, una bona bústia. Ara no recordo massa bé ja com s'ha de fer però cal anar a buscar una pedra marron gran amb esquerra. Val la pena tenir ben controlats aquests moviments fins a poder posar-s'hi al damunt. Si no, et fons! A partir d'aquí el terreny es tomba una mica. Però hi ha algun tram bastant fi, on cal pujar de peus amb poques mans. Aviat s'arriba al ressalt final. Jo hi entro per la línia de xapes. Van apareixent cantos i toca anar a buscar un forat enorme prou bo amb esquerra en lateral. Ara hi ha un pas dur amb poca presa fins arribar a la darrera xapa. D'aquí un pas llarg per anar amb esquerra a una pedra d'un color característic, remada amb dreta a alguna pedra bona i esquerra a una pedra lateral per entrar a la R. Si hi torno un altre dia i aconsegueixo recordar-ho tot, crec que pot sortir!

El Pana hi fa un darrer intent en top-rope i tampoc no aconsegueix encadenar-la. Quan és el meu torn demano a la cordada que té muntat el 7a de la dreta, la #13, si em deixen fer-hi un top-rope. Ells hi han estat lluitant una bona estona i ara està reposant. Amablement em deixi i m'hi poso i vaig investigant. La via té tres zones com la que hem fet nosaltres. La primera, la més dura, comença amb un ressalt lleugerament desplomat. Aquí s'ha de tibar d'una lateral gris clar per remar llarg fins a una bústia. Aleshores esquerra a una bona regleta, dreta al costat, pujar peus i semi-llançament a una L que fa cap a la dreta. Primer s'agafa una zona roma, toca rebotar i anar a buscar un lloc bo. Després cal anar a buscar un forat bo d'esquerres. Aleshores jo he fet una ziga-zaga per anar progressant en terreny vertical on van sortint alguns cantos i forats però cal treballar fort. M'he penjat algun cop però tots els moviments han sortit! Després ve la zona més tombada que es va deixant fer. I a la part final torna a haver-hi tomàquet. Jo he anat fent fins la darrera xapa, on anava més que inflat ja. He optat per baixar-ne per no fer esperar massa els companys. Em diuen que caldria anar per l'esquerra, pel fil de l'esperó desplomat i comenten que la part complicada és a baix... Un altre dia ho mirarem. A la part de baix li he vist possibilitats!

Final de festa a la #13 (7a).  

Quan hem arribat el sol ja tocava bé a la paret i quan hem marxat començava a entrar l'ombra en algun punt. Hem estat la mar de bé, però no hem estat pas sols, avui! Malgrat la caminada, hi ha gent que s'anima a venir per aquí. I, la veritat, és que ho entenc perfectament!

 

Serra de les Canals - Plaques del Castell

Avui amb en Xevi ens n'hem anat cap a Oliana, a la Serra de les Canals, al sector de les plaques del Castell on s'hi han obert un bon grapat de vies. Al darrer Vèrtex hi ha informació, com també aquí, per exemple.

El Xevi les ha fet totes, gairebé. Quan arribem estem al límit de la boira: a estones hi toca el sol, a estones no. Per sort, durant una bona estona ens tocarà el solet, si no, no haguéssim gaudit tant. A peu de via hi trobem un cartell amb els noms i graduacions de les vies. Ens posem a la Red Ipa (#6) que és una de les que li falten. Ell es posa trastos i enfila amunt. El primer llarg (V+) és d'anar fent. Aviat es veu la tònica de la paret i de les vies que la solquen: roca prou bona la major part del temps, amb algun tram més dubtós però força ben sanejat, amb assegurances a dojo, amb molts trams d'anar fent i algun punt que demana apretar una mica més.

En Xevi, encetant la feina del dia! 

El segon llarg (V) no té massa misteri. Anar pujant, amb algun passet d'adherència.

Al segon llarg.

El tercer llarg (6a+) comença amb una diagonal ascendent delicada cap a la dreta fins ajuntar-se amb la via que ve per la dreta. Després ataca un ressalt vertical, amb bona roca, que demana una apretada en algun punt. Molt bonic, llàstima que només són uns pocs metres! 

Apretant al darrer mur.

Des de la R3 s'arriba a terra amb un ràpel de 60m.

Quan som novament a terra decidim posar-nos a la Moritz Epidor (#5) perquè l'altra que li manca, la Xibeca (#9) no fa tan bona pinta a priori... Em poso al primer llarg (6a) de la Moritz, doncs. Primers metres d'anar fent, ressalt vertical amb bon canto primer i després, un pas vertical amb menys canto, sobre algunes regletes que fan apretar. És només un pas i després el terreny s'ajeu. Ara ve una xapa que queda a l'esquerra i després una altra que queda a la dreta. Fins i tot he dubtat de si seguia el itinerari, però sí, s'han de fer unes ziga-zagues ben estranyes, tant que he hagut de posar cintes extensibles! Veig la reunió i hi vaig directe sense veure que per la dreta hi ha una altra xapa. Tot plegat, força rar.

Al primer llarg de la Moritz.

El segon llarg (V+) surt flanquejant molt cap a la dreta, cosa que també és ben estranya. Després, anar fent. 

Segon llarg. Una "C" molt exagerada!

El tercer llarg (6a) comença molt suau fins al mur que acaba portant a la reunió. Aquí hi ha una apretada als primers passos per agafar bon canto de seguida. Novament, bonic però molt curt.

Al tercer llarg.

El tercer llarg (6b) té les xapes recte amunt. Els primers moviments es fan per la dreta, fins agafar bon canto al gran forat horitzontal que es veu. Hi ha un bon canto per l'esquerra de les xapes. Una apretada per pujar peus a una regleta sobre el desplom i agafar una bustia bona per posar-se bé. Ara toca equilibrar-se i buscar on agafar-se que no caigui perquè la roca no inspira confiança. Una mica de flanqueig cap a la dreta, ascendir poc a poc i acabar sortint de les dificultats. El llarg m'ha tocat de segon i m'ha sortit en lliure sense massa complicacions. El company ha fet algun A0 fins que el canto permet moure's amb relativa comoditat.

Darrera tirada. Aquí s'ha de tibar!

Novament un ràpel fins al terra. D'aquí al cotxe i cap a casa! Una matinal ben aprofitada, amb un parell de vies love-climbing en un lloc prou bonic. Llàstima que el sol no ha estat més generós, però hem pogut escalar sense passar fred. 

Les ressenyes, a peu de via.

 

 

 

  

Perles

Torno a Catalunya i a l'escalada a casa. Avui quedo amb en Pep, que ara feia dies que no ens vèiem, i li proposo d'anar a Perles. Hi havia estat el 2009 amb el Pep P., que ara fa molt temps que pateix de problemes de salut que li impedeixen viure com li agradaria. Una abraçada des d'aquí, company!

Arribem que encara no ha entrat el sol al poble de Perles però veiem que a la roca ja li comença a tocar. Estarem bé però ara mateix fa fresca de la bona! Ens abriguem i comencem la pujada. Hi ha un corriol que surt un xic més enllà del trencall de poble, enfilant-se fent ziga-zagues. Passa pel costat d'una construcció i tira amunt. Arribem a peu de paret i som sols, podem triar. Un privilegi perquè, d'aquí poca estona, això es posarà ple de gom a gom!

Però anem a la placa més llaminera i ens posem a MeMe (6a). La via comença amb uns passets de mirar-s'ho bastant, bastant! Després comprovaré que anant per l'esquerra la cosa es simplifica molt, però serà quan baixi ja. Hi trobo uns passets que ja demanen! Després ve una placa de franges, amb algun passet d'adherència i una apretada final que, aquest per l'esquerra, seria més senzilla. Serveix per escalfar ben bé. El Pep opta per fer-la en top-rope perquè aquesta dificultat està a la part alta del seu repertori actual i prefereix no petar-se més del compte.

Escalfem a l'esquerra de la placa. Ens deixa escalfats! 

Baixant d'aquesta ens posem a Petit Príncep (6a). Aquesta és més contínua, potser més vertical però més franca. Sols cal gaudir de cada gest i n'hi ha un munt per fer en els 20 metres de via. Bona de cap a peus!

Un altre 6a, aquest més de continuïtat.

Seguim per la de la seva dreta, Gorga (6a+). Aquí hi ha uns moviments estranys per posar-se a sota de la panxeta i una tibada per superar-la. Realment és només un gest, una remada llarga per anar a buscar un cantell bo força amunt en diagonal a l'esquerra, però el Pep hi deixarà un percentatge important de la seva energia aquí. La resta de via amb frangetes de gaudir, amb bon control de peus però!

a Gorga  hi ha un passet per superar el sostret i després toca aguantar. 

Una de les cordades que han aparegut per aquí tenen cintes posades a BonJours (6b) però em conviden a fer-la igualment. M'hi poso tenint en compte que aquí ja hi haurà més feina. Així és, però la veritat és que sempre apareix alguna regleta prou bona. Amb concentració i control va sortint tota i me l'emporto! La veritat és que és una via de resistència, amb algun passet d'apretar una mica més. Molt bona!

En Pep ha reposat en aquest torn seu i anem a buscar el següent projecte. Més a la dreta veig la Ducat (6c). Uns companys em diuen que algú els ha dit que era ben guapa i decideixo posar-m'hi tot i que veig les xapes una mica llunyanes. De fet, poso la primera amb la canya perquè està realment alta. A les altres vies d'avui també he trobat la primera força amunt, però no m'ha calgut. Els primers metres es fan raonablement bé. Després ve un tram més finet, amb alguna tibada de regleta i passos llargs però vaig fent bé. Un tram llis que em feia venir dubtes des del terra resulta que surt molt millor del que semblava. Després ve un tram més tombat, d'adherència, però es fa fent. Toca fer treballar el díedre una mica i aviat comencen les dificultats. Hi ha un primer pas estrany per arribar a sota el sostret. Toca decidir-se i confiar en l'adherència. I per superar el sostret també s'ha d'anar negociant pam a pam. Surt alguna regleta suficient per pujar peus i tocar a sobre el sostre. Primer alguna cosa dolenta però aviat una franja bona. Respiro! Sembla que a partir d'ara ho tinc guanyat! I així és! Un 6c (de Perles) a vista!

Content per encadenar Ducat (6c)!  

Convenço al Pep perquè li faci un tast en top-rope ara que ja s'ha recuperat. I la veritat és que, a banda dels dos trams més durs, se'n surt la mar de bé!

En Pep, a la mateixa via.

Animat per l'èxit, em poso a Piruetes (6c) a l'esquerra d'on hem començat a primera hora. Ara que llegeixo el nom, entenc alguna cosa de la via, jejeje. Ja es veu que aquí s'haurà de tibar més. Al principi toca enfilar-se un xic per la dreta de la línia de xapes, amb algun pas mà-peu ben curioset... Més regleta i adherència que es deixa fer perquè el terreny encara no és vertical. I després ja toca tibar-li: vertical i poc o gens de canto. Visualitzo un canvi de peus, baixant un xic, per anar cap a l'esquerra on, miracolosament, apareix una llastra ben boneta en lateral. Després ve una remada llarga a caçar una regleta dolenta de dretes però que permet pujar peus perquè la roca és vermellosa super-adherent. I així em planto a sota el sostre. Aquí puc reposar tranquil·lament i visualitzo algunes franges que semblen bones. Agafo aire i comprovo que sí, que es deixen escalar, apretant, però es deixen. Un parell de moviments i sóc a la reunió. Segon 6c a vista! Efectivament, he fet algunes piruetes, a esquerra i dreta. Content d'haver-les encertat!

També m'emporto Piruetes després de fer-ne algunes.

Baixo i després de reposar encara li faig un tast a Eira (7a) que comparteix reunió amb l'anterior. Aquesta s'haurà d'estudiar una mica més perquè avui no li he vist com fer-la. Es va fent raonablement bé fins a un forat gran que treball bé invertit. Després sembla que toca moure's una mica cap a la dreta. Però: peus dolents i per les mans només he trobat un parell de monodits invertits d'esquerra a l'alçada de la cara, és a dir, de mal treballar. I d'aquí, una seqüència de nyapes de mans i peus que no he volgut apretar a mort. Per tant, queden deures pendents, tot i que no han semblat abastables avui.

Fent-li un tast a Eira (7a). Cap possibilitat!

Hem tingut un dia excepcionalment bo. Màniga curta a partir de la segona via i escalada plaent sobre una roca de primera. Això sí, han vingut grups i grups de gent a punta pala! Per sort, la majoria se n'han anat més a la dreta i no hem tingut cap problema per trobar el nostre espai però es sentia un bon ambient més enllà! El grau de les vies, més aviat amable. D'acord que em sento fort, però tant com per fer 6c's a vista, no sé si tant! Però són vies boníssimes, que és el que compta. 

 
 

 

Ramales

Avui la previsió indicava un matí estable i amb en Simón hem tornat a Ramales de la Victoria. Algú més del rocòdrom havia d'estar per aquí, però ells tenien intenció d'anar a un sector on tot comença a partir del 6c+, així que no és per nosaltres.

La idea era canviar de sector, però la temperatura de primera hora ens ha obligat a tornar a anar pel sector escaleras. Cal prendre nota que el sol aquí hi comença a tocar a les 10. I a la resta de sectors, més tard ;)

Però com que som de fàcil conformar, trobem coses ben xules per fer. Comencem per una que sembla assequible. Després veure que és Las Abejas (V+) (a la guia hi posa IV+, però és una flipada!). Aquí hi ha un primer tram d'anar fent i després s'ha d'apretar una miqueta en algun punt amb algun alejillo i tot. Es deixa fer, però s'ha de treballar.

El suposat IV+ que no ho és ni fart de vi. 

A continuació ens posem a una de la seva dreta. Segons la informació que portàvem aquí hi havia d'haver dues vies però realment n'hi ha tres. Quan pujo intento detectar quina és la vella i em sembla veure casquillos de spit vells a la dreta i decideixo que aquesta és la que volem fer. Realment es tracta de La Amaya (6b) (la guia diu 6a però passa com abans). La via té el crux bastant fi. Tan fi que, després de mirar-ho i remirar-ho, trobar alguna cosa però trobar-la massa ronyosa (i pensar que això ha de ser 6a) i no veure el què, em penjo. Ho miro i remiro i està clar tocarà apretar fort! Així que baixo fins al principi del pas i faig l'apretada. Gota d'aigua amb mà esquerra, llastreta acceptable però baixa per la dreta, pujar peu dret en adherència, pinçar dit gros esquerre en una canalera incipient, pujar peu esquerre i... llançament a un canto bo. Tela, telita, tela!

A La Amaya hi ha una apretada potent, potent.  

Després ens posem a la del mig. Aquesta és la La Raya (6a) (V+ segons la guia). Es deixa fer bastant millor, però hi ha alguns passets delicats. En Simón, que ha fet l'anterior en top-rope, es posa de primer a aquesta i hi ha fet un parell de volades... Bonica malgrat tot!

La Raya és més agradable de fer.  

D'aquí passem més cap a la dreta. Ens posem a Vía Antigua (6a) (6a/b segons la guia). M'hi poso una mica acollonit i en canvi, surt ben bé! Només hi ha un passet finet per moure's cap a la dreta en un indret i la resta, d'anar fent. Misteris...

La Via Antigua, que té encara alguna xapa dels anys 80...

A continuació ens posem a la de la seva esquerra, que es veu un viot de 40 metres segons la guia. Es tracta de Rapsodia Bohemia (6a+) (aquí coincidiríem!). Una altra cordada ens ha avisat de la llargada -nosaltres portem un 70- però pensem que ens podrem despenjar de la R de la via anterior, si cal. M'hi poso carregat de cintes. Les dues primeres estan a tocar, cosa que vol dir alguna cosa: de fet, aquí hi ha l'apretada més intensa de la via, molt plaquero fins agafar una bona llastra. A partir d'aquí, anar agafant bon canto i anar pujant sense apretar massa, sols gaudint. Això sí, hi ha uns alejes considerables. Com que es deixa fer bé, no preocupa massa. Ara bé, cap a la part final la via es redreça. Pensava que les xapes estarien més properes, però també estan a Pekin! Concentrat encerto a llegir la via, fent alguna "S", primer cap a l'esquerra, després cap a la dreta i tornant a l'esquerra. Es fa bé, i apareixen gandes enormes, però hi ha aire de debò. De fet, de la darrera xapa a la R he llaçat un arbret que hi havia per allà al mig de la placa... Un viot! A l'hora de despenjar-me hem vist que probablement arribaríem a terra amb el xiclet i tot... i així ha estat. El company l'ha feta en top-rope pel tema alejillos i l'ha gaudit també.

A Rapsodia Bohemia hi ha feina al principi i al final.

Mirem l'hora i optem per recollir trastos, portem 5 vies i estem ben contents! Mengem alguna cosa mentre visitem la Cueva de los Gitanos on esperàvem trobar-hi algú del rocòdrom però hem estat sols. Ha servit per conèixer un altre raconet!

Cal dir que, quan hem marxat, hem vist l'overbooking que hi havia a tot el sector El Camino. Queden vies i vies, algun viot també, però potser s'ha de demanar tanda i tot! En tot cas, això serà en una altra visita que no serà pas propera perquè me'n torno cap a casa el proper pont!

Ens han comentat que, al punt d'informació del poble de Ramales de la Victoria, hi venen una guia només d'aquest sector. Queda apuntat! També queda apuntat que per aquí hi ha força vies que demanen corda de 80m (fins i tot, alguna demana 100m, pel que sembla).

Ramales de la Victoria

Fins ahir al vespre no hi havia pas previsió de sortir avui, que la meteo no semblava que pintés bé. Portàvem bastants dies de pluja -i neu i la previsió no era pas bona. Però poc a poc havien anat millorant i amb en Simón decidim provar sort. La primera idea va ser tornar cap a Bejes però a la zona de Picos hi ha nevat i bastant i pensem que trobarem el peu de via nevat. Així que avui mateix, mig sobre la marxa, li proposo al company d'anar a Ramales de la Victoria. No en sabem gran cosa, excepte que és un dels grans llocs d'escalada.

Trobem informació a The Crag i també a la Sociedad Deportiva de Torrelavega. Com sol passar, la informació es va desactualitzant amb el pas del temps. Del croquis de la Sociedad al que trobem a The Crag ja hi han aparegut vies, i la realitat en mostra més encara. Quan arribem aquí, amb un espai d'aparcament ben senyalitzat, fa un fred que pela, són les 9 del matí. Així que, amb el plomes fins al coll, anem a explorar el terreny. Ens n'anem pista avall i anem trobant sectors: primer el Sector Tobías, després el Sector Camino i, finalment, el Sector Escaleras. Mirant la paret d'esquerra a dreta, estan just al revés de com els hem anat trobant. Les parets estan regalimant aigua però sembla que hi haurà alguna possibilitat. 

Una cova ben xula al final del Sector Escaleras. 

Visitem les coves que hi ha al Sector Escaleras i comprovem que s'hi està ben bé, a dins! Els dubtes de si la paret tindria l'orientació adequada aviat s'esvaeixen: es comencen a veure alguns raigs de sol que van entrant per l'esquerra. Ens emocionem i anem direcció cotxe a recollir els trastos i ens plantem al Sector Escaleras just quan hi comença a tocar el sol. Detectem una via assequible i suficientment seca i ens hi posem.  

Es tracta de El Dorado (V+). M'hi poso, amb cura d'anar esquivant l'aigua. Cal anar amb cura amb els peus, sobretot. Els dits en algun moment van a parar a una bústia plena a vessar d'aigua... però res que no es pugui suportar. La via és un passeig fins a la primera reunió i segueix més amunt. Aquí comença a haver-hi dificultats: terreny d'adherència, extremadament tècnic, amb algun lloc moll, el que obliga a concentrar-se i molt. La via és de concepció i segurament factura dels anys 80. Això vol dir: grau apretat i xapes posades amb el pas difícil per arribar-hi a una distància entre raonable i considerable. He hagut de serrar les dents però he anat fent, malgrat la poca confiança en els peus en un terreny que la demana tota. Arribem al ressalt final i aquí sembla que s'hauran de mullar peus, cosa que no m'agrada. Així que opto per sortir per la via veïna de l'esquerra. Toca superar un desplomet i agafar bon canto, procurant no sucar el peu en una bassa d'aigua. En resulta una via ben interessant i llarga: 35 metres com totes les que farem avui!

Muntanyes nevades a la vora...  

... i proves del que estat passant fins fa ben poc.

A la primera del dia. Sort del solet!

En Simón també s'hi posa de primer i la fa, vibrant més del que voldria. Després m'ha comentat que li ha estranyat que jo anés tan a poc a poc... fins que ha vist el motiu!

La via de l'esquerra és la Edurne (V+) però aquesta travessa descaradament un tram xop. Així que, sense dubtar-ho, ens hi posem en top-rope. La via és d'estil similar, amb un pas molt fi als voltants de la reunió intermitja que està impracticable: gotes d'aigua d'adherència cobertes d'aigua, combinació fatal. Ens ajudem de cinta per moure'ns cap a la dreta, escapant de la zona més tècnica i encarem el ressalt, també moll. Per sort, els peus s'aguanten prou bé. Va apareixen algun forat miracolós que fa que el ressalt, aparentment dur, acabi deixant-se fer be bé. Després, un tram final plaquero, però més suau que la via anterior.

Fen Edurne. Hi ha un tram ben moll aquí.

Aprofitem la mateixa reunió per fer la La Danza (6a), a l'esquerra. També s'hi veu un tram moll i també la fem en top-rope. Aquí hi trobem una zona vertical de nyapes i gotes d'aigua que costen bastant de fer treballar. De fet, no és que costin de fer treballar, és que són massa petites! Tot i això, buscant i rebuscant, acaba sortint ben bé. La resta, bonica, molt bonica de fer. En condicions normals l'hagués intentat de primer, però donat que avui estem de descoberta i que tot el que fem avui és de regal, ens limitem a gaudir dels moviments sense estressar-nos.

Encarant el mur dur de La Danza.  

La mateixa instal·lació ens serveix per fer una via a l'esquerra de l'anterior de la qual no tenim informació. La Via Nova és una mica més difícil que l'anterior. Té un tram de nyapes i gotes com l'anterior, però és el doble de llarg. Si l'anterior estava gairebé seca, aquesta no, i he hagut d'agafar-me de gotes d'aigua molles. Després venen alguns moviments mà-peu ben bonics i una entrada a la reunió una mica d'equilibri. En el nostre cas, tocava creuar un altre regalim d'aigua per anar a buscar les xapes i reunió de les vies anterior, afegint-hi un plus.

A la Via Nova.  

Si bé al principi ha entrat el sol i això ha estat el que ha propiciat que ens decidíssim a escalar, de mica en mica s'ha anat tapant. Per sort, la temperatura, que era de +2 quan hem arribat, ha anat pujant. Això i el ressol ha anat assecant parts de la paret. Ara bé, sense sol tornava a fer fred de debò. Per tant, amb les 4 vies fetes i 140 metres escalats ens donem per satisfets i enfilem el camí de tornada.

Ha estat una bona descoberta! A veure si hi podem tornar amb millors condicions ambientals. Aquí hi ha roca per donar i per remenar! 

Debajo, el equipo que hace temblar las paredes!

 

Desdentegada

Aquest cap de setmana he estat a Manresa. Tenia ganes de sortir diumenge i al Pana li anava bé! Després de mirar les previsions hem optat per anar cap a Montserrat i l'hem encertat. D'entrada no teníem clar on anar, però com que anàvem d'hora i el company no hi havia estat mai, hem enfilat cap a la Desdentegada, que allà hi ha feina!

Hem començat a la Placa del Quintos, fent la #16, una via llarga, llarga i fina fina! A més, els primers metres estaven a l'ombra, de forma que la roca tenia un tacte lleugerament humit en algun punt. Comença el Pana i ha al·lucinat amb la finura que s'hi gasta. Poc a poc, renegant una mica, ha anat fent. Més amunt la via es posa més senzilla i només s'ha de gaudir. Quan m'hi poso, confirmo la finura, però la gaudeixo i no m'estresso més del necessari.

Escalfant a la #16 (V+)

D'aquí hem passat a la #14 (6a+), el 6a+ clàssic de la zona. Una via rebonica, amb moviments de finura i alguns de tibar-li una mica més. Surt ben bé també!

Continuem escalfant, ara a la #14 (6a+)

D'aquí proposo anar a la Placa de les 3 Vies, on hi ha les #26, #27 i #28. Després de pensar-ho breument, li proposo al Pana que es posi a la #28 (6c), que la tinc pendent des de fa molt temps. La meva relació amb aquesta via va començar el març de 2008 en una visita que li vam fer amb en Jortx. Teníem altres plans a parets i vam acabar aquí. Aquell dia gairebé que em surt a vista, però em vaig haver d'agafar lleugerament en un xapatge. Li vaig fer un altre intent el setembre de 2013 amb el Pep P. Aleshores em vaig haver de pillar al mateix lloc! Baixant em vaig estudiar els passos i van sortir. Uns anys més tard, hi vaig anar en plan matinal llampec el gener de 2017  amb la Rosa. Va sortir en top-rope però el dia no va donar més de si. Per tant, sí, li tenia ganes!

El Pana s'hi posa i va traient passos, però ha de reposar en algun punt. Treu l'entrellat del segon crux, que se les porta, i l'acaba muntant. Jo li faig un pegue en top-rope per matisar moviments. M'ha sortit sense massa dificultats, de fet ni m'he inflat! El company decideix fer el segon intent en top-rope i se'n surt. Aleshores, m'hi poso jo, des de sota.

Els primers metres segueixen una llastra, amb relativa comoditat. Després s'ha de passar cap a la dreta, apretant de valent i controlant peus. Poc a poc, més a la dreta, fins a l'esperó. Aquí hi ha el primer crux, amb uns moviments delicats fins que pots agafar bon canto a l'esperó. Aquí es pot reposar prou bé i progressar fins al segon crux. La clau és posar peu esquerre sobre una pedra de quars marronosa, cap a l'esquerra, ajudar-se amb una lateral i tenir controlada una bustieta per al peu dret. D'aquí s'agafa un bolo acceptable per l'esquerra i et pots moure cap a la línia de xapes i xapar apretant el cul ben fort. A partir d'aquí, toca anar aguantant però no hi ha cap pas extrem. Aviat m'adono que avui serà el dia, 17 anys més tard del primer intent, on gairebé em surt! Olé! Feia dies que no encadenava un 6c. Segurament hi ajuda l'entrenament que faig a Santander, jeje.

I el projecte del dia, la #28 (6c) que finalment he encadenat!

Aquests quatre pegues sumen més de 120 metres i estem més que satisfets, així que enfilem el camí de tornada. Queden projectes a la vora... Hi tornarem!