dissabte, 25 d’agost de 2018

La GAM del Bisbe


La GAM del Bisbe és una d'aquelles línies que feia dècades que admirava. Per la raó que fos, no l'havia fet mai i fa uns dies en Ramon la va treure a la conversa i la vam planificar per avui.

Hem aparcat al revolt de Can Maçana on, a l'hora que hi hem arribat, no hi havia ningú. Arribem a peu de via força d'hora, però una parella de francesos se'ns han avançat i estan començant el primer llarg. Esperem una estoneta per no fer-nos nosa i ens posem mans a l'obra.

Comença el Ramon fent el primer llarg. Comença per una placa en roca mediocre, per passar a resseguir la fissura que ens acompanyarà força metres més. Ha posat un alien groc passat el primer clau i un tascó després d'un pont de pedra, el que coincideix amb el que han piat altres. La roca és realment dubtosa. En algun lloc hem tocat diverses llastres bellugadisses i el so de la roca en algun punt no convida a gaires alegries. La noia de davant ja ens ha avisat que ens apartéssim de la vertical per si de cas... Però no hem tingut cap ensurt, ni ells ni nosaltres.

En Ramon al primer llarg.

Em poso a fer el segon llarg. Hi ha uns primers metres on cal posar-s'hi bé, però surten sense massa complicacions. Aquí he posat un alien i més amunt he llaçat una savina i una arrel que sembla prou bona. Després crec que ja s'agafen xapes i toca progressar fissura amunt. La roca aquí és de millor qualitat estructural, però té la típica capa blanca de la cara nord que fa que no et puguis refiar tant de peus i s'ha de tibar més del compte. Jo m'he mogut força metres mig en xemeneia, amb l'esquena a la paret esquerra, que és on hi ha les xapes. A mi em quedaven molt a desmà, així que n'he saltat alguna i tot. Amb això no vull pas dir que anés sobrat: he fet un gasto d'energia molt important aquí! Sort que a la reunió m'he refet mentre pujava en Ramon.

El company em cedeix la resta de via, així que em poso a atacar el tercer llarg. Des de la reunió a sobre de la llastra desenganxada he baixat un xic fins poder entrar a la fissura. Ara toca anar fent, en díedre, aprofitant els bolos que de tant en tant queden a l'abast així com altres forats i preses que permeten anar fent. El díedre és ben vertical aquí i s'ha d'anar aguantant. Reposo en una de les xapes perquè ja tinc més que clar que la via no sortirà pas i no veig la següent assegurança, que és un pitó a la dreta de la fissura. Sense complicacions, toca ara progressar un xic per la paret dreta. Després val la pena posar un camalot groc perquè hi ha aire fins la següent xapa. Segons les descripcions de diversos llocs comenten que el més difícil és al final del llarg. La veritat és que sí que és més finet, però com que la roca per verticalitat a mi no m'ha pas semblat especialment difícil. Per mi és més exigent la part d'abans... Podria ser que fos la meva manca d'escalada atlètica, però l'altre dia al Mal Pas de Travil vam fer un díedre classificat com a 6b sense patir-hi gens...

Jo al tercer llarg...

... i la vista des de la R. La part final és més fina, però es deixa fer bé.

A continuació toca el quart llarg. Aquí les graduacions també ballen força, i van des de menys de 6c fins a 7a segons les fonts. Em recorda molt l'època dels 80, on jo havia vist escaladors il·lustres progressar en artificial i després ressenyar com a V/A0, probablement amb l'argumentació: "jo he pujat amb els pedals i algun tram sense pedal i tibant del ferro, però he vist que hi havia algun canto que semblava bo -segurament es fa en lliure". 

No tinc cap intenció de forçar res per sobre de les meves possibilitats perquè encara em queda feina, així que vaig en lliure fins que apareixen les primeres complicacions i tiro d'A0 fins poc abans de la reunió on em torno a animar. A banda d'això, faig algun pas aïllat en lliure, però sense pretensions. Realment en alguns llocs hi ha preses prou bones, però en altres trams hi ha zones ben llises! Segurament en top-rope hagués pogut apurar més -o amb corda simple, on no he d'agonitzar a cada xapatge.

 Vista des de la quarta reunió.

La cinquena tirada comença suau a buscar uns bolos grans a la vertical de la reunió i després avança en diagonal cap a la dreta seguint les xapes (que hi són malgrat no es veuen des de la R) fins a un cordino penjat d'un clau. A partir d'aquí s'avança en vertical, amb passos realment fins en algun punt. Aquest tram m'ha costat força i he hagut de navegar a dreta i esquerra. Després es posa més vertical, però més franc també. Aleshores trobem un parell de pitons seguits que queden a l'esquerra, sortint de la zona més vertical i torna a haver-hi una zona delicada. Jo he anat per l'esquerra i me n'he sortit molt bé. Després, terreny suau fins la reunió. Per aquest llarg cal preveure 15 cintes que és el que duia, però no pensava pas que les posés totes! Amb previsió n'he tret una a la part final i és la que m'ha acabat sobrant :) Resulta una tirada molt guapa, probablement la més guapa. Per sort he tingut recursos suficients per encadenar i gaudir-lo a tope.

En Ramon lluitant els darrers passos difícils de la cinquena tirada.

Faig també la sisena tirada, que comença per terreny suau en la vertical de la reunió i va després lleugerament cap a l'esquerra a buscar l'esperonet que mena al desplom que barra el pas. Aquí hi ha un pas curiós, que he pogut llegir prou bé: per la dreta, a buscar uns bons peus des d'on es puja i es xapa el primer clau. El segon no el xapo i vaig directament amunt i cap a l'esquerra a encarar el darrer ressalt on torno a haver-hi un passet finet, aquest només vertical. La reunió queda a la dreta i val la pena penjar-se una mica avall per no haver d'assegurar gaire cargolat. Així també hi ha bona vista cap avall:

Des de la sisena reunió. Vista espectacular!

Quan arriba en Ramon el convido a fer el darrer llarg, que només fa 15 metres. Amb l'ajut del pedal que he carretejat per si les mosques fa les tres primeres xapes i enfila el camí cap a la reunió cimera. Em miro superficialment la possibilitat de fer-ho en lliure, però abandono la idea ràpidament i tiro d'A0 perquè no li veig possibilitats.

En resum, es tracta d'una via "clàssica" de la "cara nord" de Montserrat. "Clàssica" vol dir que és força més dura del que es podria despendre de les ressenyes que es troben. Algú que només escali V+ no encadenarà (i potser no farà) el segon llarg, algú que faci 6a no encadenarà el tercer i així successivament. Per encadenar la quarta o la darrera s'ha de ser un lolo. De la "cara nord de Montserrat" vol dir que la roca és peculiar tot i ser molt més bona que la típica de la nord. La roca és perillosa fins i tot al primer llarg. En alguns punts està més o menys coberta del liquen blanquinós típic que fa que un gat sobre un bolo vagi lliscant lentament avall (segon i tercer llargs). Roca sorprenentment bona més amunt, però amb adherència lluny del que es troba al vessant sud, on els peus s'aguanten allà on els poses. La línia que segueix la via és senzillament brutal i sols per això ja mereix una visita. L'equipament és molt bo, amb algun filferro d'algun pitó amb pinta dubtosa. Nosaltres hem posat un alien (groc, crec, probablement substituïble per un tascó també) i un tascó mitjà/gran al primer llarg; un alien (groc, crec) i dues savines al segon; i un camalot groc al tercer. Per si de cas, portàvem el parxís d'aliens, el joc de tascons i 3 friends (mida camalots 0.75, 1 i 2). L'estrep és prescindible: al quart llarg no cal i una baga savinera fa el fet, si cal, al darrer. I el fifi va de conya als A0s.

divendres, 17 d’agost de 2018

Esquivant la pluja al Mal Pas de Travil


Aquest matí no ens hem mirat gaire la previsió del temps i amb l'Ernest hem enfilat cap al Mal Pas de Travil. Jo hi havia estat alguna vegada i sempre havia fet més o menys les mateixes vies. Avui n'he tastat algunes de diferents... mentre s'ha pogut escalar :)

Aparquem a sota la bauma i en dos minuts som a peu de via. Quan ens posem els trastos comença a remullar i dubtem si baixar al cotxe a esperar que escampi, però va afluixant i decidim anar tirant. Fem la Nit i Dia (V+), una via d'anar fent, però que tira bastant cap a 6a. Allargo fins la reunió de la Peu de Moix que va per la seva esquerra.

A la primera del dia, més difícil del que sembla.

D'aquí passem a la Guillem de Berguedà (6b). M'hi poso i es posa a ploure. Per sort, no em mullo massa perquè la paret va desplomant. Al principi hi ha uns passets plaqueros d'apretar-li. Després, díedre d'anar fent amb algun moviment més durillo. En un moment donat m'emporto alguns bolos del fons de la fissura, amb un bon ensurt però sense conseqüències. Vaig tirant i a dalt la pluja em fa aprofitar el díedre més que la placa de la dreta, però faig bé. Els darrers metres són estranys, amb un xapatge a l'esquerra curiós. La desmonto perquè no sabem com continuarà la cosa.

Al ressalt de Guillem de Berguedà...

... i a punt d'encarar l'entrada de la R, 35 metres més amunt!

Sembla que el temps ens deixarà fer alguna coseta més i l'Ernest monta la Volare (6c). Veig que ell pot fer algun repòs de tant en tant i decideixo provar-la des de baix. Uns primers passos amb desplom i bon canto fins posar-se a una bona lleixa. D'aquí uns passets durs, amb tibada de monodit fins pillar una bona bústia a la dreta. Uns moviments ascendents i un bon repòs de peus a la dreta de la línia. Aquí m'ho miro i no ho veig evident. Hi ha moltes bústies i bustietes, però no sé quines són les bones :)  Finalment em sembla que ho encerto, amb una tibada forta d'un bon bidit per la dreta. Després, una bústia diagonal i un moviment a pillar un bon bec per l'esquerra. Hi arribo però estic fos i la cosa no sembla que s'hagi acabat... total que reposo aquí. Miro la seqüència i la faig sense més complicacions. Hi ha canto, però val la pena saber on. Hauria de sortir la propera vegada!

L'Ernest a Volare.

I jo a la mateixa via, lluitant amb la inflada de braços, malgrat els reposos que hi ha.

L'Ernest em suggereix que desmunti i ell farà un top-rope al 7b del costat, on ja ha deixat algunes cintes. Però quan és el seu torn es posa a diluviar, amb llamps i trons dels bons. Total, que li toca provar el desplom fins treure les cinte i tirar avall tan ràpid com pot. 

Ara ja està diluviant... Per sort aquí no ens mullem -encara.

En poca estona es posa a baixar aigua per tot arreu i temem que  no baixi alguna cosa més... però hem estat de sort! Avui he fet poques vies però bones. Per sort, la força de voluntat ens ha donat aquesta recompensa... amb menys fanatisme ens n'haguéssim anat avall a la primera :)

dimarts, 14 d’agost de 2018

Esportiva al Serrat d'en Muntaner


Aquesta tarda li he proposat al Ramon d'anar a fer esportiva al Serrat d'en Muntaner, argumentant que aquí les vies d'esportiva són més guapes que les clàssiques... No sé si l'he convençut del tot, però hem fet una bona collita de vies llargues i bones.

Volia començar més tranquil, però al final m'he confós i per encetar la tarda, em poso a Claudio the King (6b). Com que estic acostumat a que la primera del dia costi, no m'estranyo de que costi :) Es tracta d'una via mantinguda, amb una entrada un xic més dura i després diversos llocs on s'ha d'anar fent, amb presa petita i buscant bé. Molt llarga (16 cintes, diria -o més) i molt recomanable.


A la primera del dia, Claudio the King. Un viot

Per compensar que no fem via llarga, ens posem a la tirada guapa de Orgull Mapuche (6b). Aquí la complicació està a les tres primeres xapes, sobretot de la segona a la tercera. Abans toca aprofitar bé ambdues parets amb tècnica de díedre i per sortir de la segona jo he fet una remada llarga a un bidit alt a la dreta. Després queda una fissura d'anar fent. Anant amb trastos es posaria un bon tascó mitja o un alien vermell, però fotent-li morro també es passa, que el grau afluixa. Diria que quan l'havia feta l'altra vegada per aquí hi havia alguna cosa... Per acabar d'arribar a la R uns passets de finura i ja està.

A la zona complicada de Orgull Mapuche

Baixant aprofito per posar cintes a JR Bastidas (6c) que havia fet fa temps en top-rope. He mirat una mica la zona desplomada on ja es veu que hi ha el tomàquet i també li he fet una ullada a l'entrada. Després li faig el pegue i encadeno! Als voltants de la segona xapa hi ha uns moviments de costat, tibant de laterals fins pillar una llastra bona. Després, a la zona desplomadeta, cal encertar els cantos, jo amb alguna remada llarga.

Havent flanquejat a la dreta de JR Bastidas.

En Ramon, a la zona tensa de la mateixa via.

Baixant d'aquesta també poso alguna cinta a Josep Estruc (6c), que no havia provat mai encara. Hi ha un pas concentrat un cop s'entra a la zona lleugerament desplomada, amb una presa cantelluda que gairebé fa mal als dits i d'aquí anar a buscar una bustieta estreta i dolenta per l'esquerra. Posar-se bé i ja està. L'inci és comú a la Babareza Güeca, on cal tibar però sense ser extrem. 


Als primers metres de la Josep Estruc, comuns amb Babareza Güeca.

Amb l'hora que s'ha fet només tinc temps per fer-li un tast en top-rope, que surt a la primera. Ja tinc deures per la propera visita! 

dissabte, 11 d’agost de 2018

Paret del Pont


Avui amb en Ramon ens n'hem anat a la Paret del Pont. Feia alguns anys que hi vaig fer Com un Porquet un dia a la tarda, buscant el sol. Avui tocava buscar l'ombra del matí i no hem estat els únics a buscar-la en aquesta paret.
Quan arribem a peu de paret ja hi trobem una cordada que se'n van a la Tasmània. I per sort, la majoria dels que vindran darrera també s'apunten a aquesta, que deu ser la clàssica d'aquí.

Nosaltres tirem un xic més amunt i localitzem el peu de via amb algun dubte: no sabem si la Crispín comença després d'un flanqueig. Però no, la Crispín comença un xic més avall a l'esquerra de la que portem per objectiu, la Didgeridoo.


 Al primer llarg de la Didgeridoo.

Comença en Ramon a buscar la primera xapa, força amunt. Sortosament, la roca és de primera i no ens dóna cap ensurt aquí. Em poso al segon llarg, on ja s'intueix que hi ha un passet de bloc per sortir de la R1. M'ho miro i vaig encertant més o menys una combinació suficient per sortir-ne airós, però m'ha semblat força difícil pel 6a proposat. Després, anar fent amb algun alejillo considerable. Per sort, una xapa porta un cordinillo que es veu de lluny, si no seria difícil orientar-se per aquí. El ressalt d'entrada a la reunió també va per la dreta, on hi ha una xapa que m'havia costat de localitzar des de més ensota... Ja començava a maleir no haver portat cap trasto, però no, finalment tot queda prou ben assegurat.

Després ve l'objectiu de tot plegat: el mur final, suposadament farcit de forats (6b+). M'hi poso amb calma, tastant diversos forats cada vegada, controlant peus i vaig fent xapa rera xapa sense desgastar-me massa malgrat que desploma. Encerto tot força bé i després d'una remada de la llastra invertida veig que probablement només calgui acabar d'aguantar per engalomar el llarg! Ho aconsegueixo, esbufegant intensament, però. En Ramon també s'ho monta prou bé i arriba a la R ben content. Als dos ens ha sortit més fàcil del que ho imaginàvem. Aquí també cal afegir-hi que les xapes estan ben properes, en cas que no es faci en lliure. En tot cas, estem ben contents! 

 Al tercer llarg de la Didgeridoo: la cirereta del pastís.

Ens plantem a peu de via amb un ràpel de 60m i decidim posar-nos a la Crispín, la de la seva esquerra, on hi ha una cordada que ara es posa al mur final. A ells se'ls han trencat algunes preses al segon llarg, cosa que no es fa massa gràcia... Caldrà anar amb cura!

Comença en Ramon per terreny suau, d'anar fent. Jo estic amagat darrera un arbre perquè els companys de dalt envien algun roc de tant en tant -estan canviant de reunió cimera. Quan torno a treure el cap veig que en Ramon probablement s'ha saltat la R1 i ja està al segon llarg. Com que porta cintes suficients, decideix tirar amunt. Això sí, per empalmar els dos llargs cal xapar les dues primeres assegurances amb una sola corda i posar cintes ben llargues per no haver de patir el ròssec que ha patit en Ramon. El segon llarg té alguns ressalts més difícils i no són agradables de fer arrossegant la corda...

Em poso al mur final que, sobre el paper, ha de ser més senzill que l'anterior (6a+). Dic sobre el paper perquè aquí he hagut de tastar més forats per trobar el millor. Tampoc no ha estat senzill posar-m'hi bé de peus i, a sobre, he hagut de fer una remada considerable a la zona grisa on tot es torna rom de cop. Per sort he pillat una bústia prou bona, però he hagut d'apretar. Aquí les xapes no estan tan a prop com a la Didgeridoo i per arribar a la penúltima xapa he de mirar-m'ho una estona. Dubto si xapar forçat des de lluny i opto per fer un passet més... que m'obliga a xapar prou pillat com per agafar-me per passar la corda. Després ja et pots posar bé i acabar de fer, fins la darrera xapa, suau, fins a l'arbre cimer i, en flanqueig descendent, fins la instal·lació de la Didgeridoo. Potser ha estat que no he anat tan concentrat, potser que estava més petat, però aquest mur m'ha semblat dur. Segurament sí que és més senzill que l'altre, però no penso que hi hagi un grau de diferència... En tot cas, estem ben satisfets quan tornem a ser a peu de via amb dues bones vies a la butxaca!

I per afegir algun altre element gràfic (la càmera s'ha quedat a la motxilla), la ressenya de l'Escalatroncs:

 

diumenge, 5 d’agost de 2018

Riugréixer


Feia alguns dies que havíem quedat amb en Tati per sortir avui. Tenint en compte que toca buscar la fresca, decidim pujar cap a Riugréixer amb en Tati, en Xevi E., amb qui feia un munt d'anys que no coincidia, i amb la Sílvia, a la que he conegut per primera vegada.  Riugréixer ha estat també el destí escollit per un munt de gent, entre els quals una bona colla de clàssics, entre ells en Salva i el Toni, amb qui ens acabàvem de trobar a Escòcia...

Arribem i encara estem sols, així que escollim. Com que jo no tinc gaire tria possible, em poso a Turisme Total (6a+). Aquí hi ha un pas curiós al voltant de la segona xapa, on s'ha de fer un gesto a la dreta sobre presa no massa bona i peus dubtosos abans de pillar millor canto. Després, és qüestió d'anar fent, amb algun passet més, però sense massa complicació.


Fent Turisme Total.

A continuació em poso a la de la seva dreta,  Rikiparc (6b). Aquí hi ha una entrada on s'ha de tibar un xic més, però més franca que l'anterior. Després, algun moviment més de mirar-s'ho una mica, però no recordo cap altra dificultat destacable.

A Rikiparc.

Mentrestant, els companys han anat fent la Derbi Variant, que jo havia fet fa molt de temps en la meva única visita anterior al sector. He optat per no repetir-la perquè encara hi havia una altra opció amb pinta de factible. Així, que m'he posat a la Decotació Addicte (6b+). Bé, es tractava de fer la Decotació Absoluta (6a+) i aleshores decidir si continuar i acabar fent els 35 metres acabant per la Viatgeaddicte. La via comença d'anar fent, amb algun passet atlètic. Després zona tranquil·la i encarar l'entrada a la reunió de la Decotació Absoluta que és el més complicat de la via. Com que arribo la mar de bé, decideixo continuar. Aquí la cosa canvia notablement, però! El primer problema és una xapa que queda molt a l'esquerra i que donarà un fregament de ca l'ample. A més, després hi ha un dels dos passos difícils de la tirada. Aquí m'enfilo però m'adono que vaig canviat de mans i desgrimpo. Faig el pas bé, però em quedo pillat per xapar i m'agafo a la cinta. Reposo i continuo amunt. Aquí es pot anar fent raonablement bé, amb passos molt guapos buscant el millor camí. El darrer pas difícil és per xapar la reunió. A la xapa anterior em torno a penjar per estudiar-ho. Jo he acabat fent-ho per la dreta i flanquejant després, tot i que probablement es pugui fer també amb un remada llarga fins pillar el canto diagonal descendent i d'aquí, forçadet, un pas més i la reunió. M'he quedat ben baldadet! Per repetir-la, val la pena deixar una cinta molt llarga a la tercera xapa i a la segona de la segona tirada, o bé penjar una extensió llarguíssima de la tercera de la segona tirada -suposant que algú altre posa les cintes :)

A continuació toca reposar i veure què fan els lolos. En Xevi té muntat Gravetat Lúdica (7b) i d'alguna forma aconsegueix convèncer-me de que provi la part inferior, que suposadament té bon canto. M'hi poso, en top-rope, naturalment, i realment hi ha bon canto... però desploma tres parells de c... Total, que vaig fent, penjant-me aquí i allà, fins que veig que la cosa es complica i tiro avall. Feia molt de temps que no tibava de bícep pur!

En Xevi a Gravetat Lúdica.

I en Tati a la mateixa via.


Seguim mirant per aquesta zona perquè se suposa que hi ha un 6c+, Tiramilles fins la 1a reunió que es podria provar. Però quan un s'hi fixa veu que desploma uns altres tres parells, així que espero que en Xevi la monti per poder-li fer un tast en top-rope. Quan decideixo que em toca el torn m'hi poso amb dubtes. Hi ha bon canto fins al punt on desploma brutalment. Aquí s'ha d'anar a pillar un bidit invertit i fer una remada bèstia amb l'esquerra. Després de reposar, el pas surt, però no pillo el millor canto d'esquerres i encara venen uns quants moviments -3 xapes més pel cap baix- on el desplom és força intens. Buscant, apareixen cantos però mai prou bons. A base de reposar i reposar aconsegueixo sortir de la zona més desplomada i encarar la part final, en díedre atlètic i moviments xulos fins la R. Quina petada! Segurament el fet de fer-la després de l'intent a la Gravetat Lúdica ha passat factura, però la via és d'un estil que no he practicat mai gaire -i la mica que ho havia fet fa més de 7 o 8 anys!
 
Amb l'arribada de molts coneguts, avui ha estat una escalada social amb overbooking. Jo no havia estat mai en un sector amb tanta penya com avui aquí. S'havia de demanar tanda -literalment- arreu. Fins i tot algú s'atrevia amb les vies de l'altra banda, tot i estar al sol! He descobert que el vessant social també té la seva gràcia i amb aquest plan hem passat un dia collonut. Quan tothom ha estat servit hem decidit baixar avall fent una paradeta tècnica per remullar-ho amb cervesa a la Font del Balç.

En resum, a banda de la Sílvia que baixava la mitjana d'edat, avui ens hem acabat ajuntant una bona colla de clàssics. Una foto de grup:



divendres, 3 d’agost de 2018

Vallhivierna


Avui he portat la Clàudia a fer el seu primer 3000. Hem anat també amb el seu xicot i la Rosa, sortint i tornat a casa en el dia, el que suposa un bon pal de cotxe afegit a l'activitat alpinística pròpiament dita.

Deixem el cotxe a la presa de Llauset i enfilem el camí que voreja el llac. Hem anat seguint el camí que porta al nou refugi. Quan el veiem a sobre del torrent, hem seguit pel torrent i l'hem creuat més amunt. Després el camí s'enfila a l'esquerra. Aviat arribem a un estany penjat.

 Sortint a la fresca. Vorejant el Llac de Llauset.

 Impressionant mirador a l'Ibon de Llauset (?).

Seguim les fites que ens aniran acostant a l'objectiu, passant molt al sud de l'Estany "Chelat", en una zona on cal anar cercant bé les fites. Aquí trobem alguna curta pala de neu que creuem sense problemes, tot i anar amb bambes.

Seguim camí amunt fins l'aresta cimera, amb un ambient de muntanya aeri i impressionant. A més, el dia ens acompanya absolutament. Anem crestejant i aviat som al cim del Vallhivierna (3067 m).


  Avançant per la cresta cimera cap al Vallhivierna.

 En Peri ens ha fet la foto de família.

Aquí fem un mos i les fotos de rigor i enfilem direcció al Culebres (3062). Primer cal desgrimpar una mica per terreny senzill. Després s'arriba al "Pas de Cavall" i en Peri ho veu complicat i prefereix no passar-lo. La Rosa té l'excusa perfecte per quedar-se a fer-li companyia :) La Clàudia, que no té gens de por i està entusiasmada, no dubta i, plegats, anem passant amb les mans al fil de l'aresta i cercant preses de peu. Cap problema especialment destacat. Pel camí hi ha uns quants pitons que permetrien assegurar la penya -si portéssim alguna corda, cosa que no hem fet. 

  Travessant del Vallhivierna al Culebres: Pas de Cavall.

  Cim del Culebres.

Fem una breu estada al segon 3000 de la Clàudia i desfem el pas de cavall. Originalment havia pensat fer la circular i baixar directament pel coll de Llauset, però hem de canviar els plans i retornar pel camí d'anada. En el trajecte ens parem al que deu ser el Ibón de Llauset i suquem els peus en aigua. Després continuem avall fins al llac de Llauset. Flanquejar-lo de tornada es fa pesat, de debò, però finalment arribem al cotxe.


 L'Estany Chelat i el Russell al fons.

De tornada fem alguna parada tècnica a comprar gelats i aigua fresca perquè estem en dies de forta calor...


Ha estat una sortida super-xula. I el millor és que la Clàudia ha trobat el seu ambient. Això de crestejar l'ha motivat moltíssim. Ja té ganes de fer-ne un altre...

dimarts, 17 de juliol de 2018

Tatxant projectes al Manantial


Avui amb en Ramon hem tornat a Can Jorba, al Manantial. Fa uns dies hi vam ser amb l'Ernest i, com sol passar, van quedar deures pendents. Hem escalfat a la via de l'esquerra del Mur de les Lamentacions, que vaig batejar La que sembla Senzilla (6a) l'altre dia. És un bon 6a per escalfar perquè el darrer tram de díedre et deixa ben satisfet! L'altre dia ho vaig fer força espatarrat cap a la dreta i avui ho he fet per la placa de l'esquerra... i no sabria dir què és millor!



Jo (dalt) i en Ramon al 6a.

En comptes de fer alguna altra via per seguir escalfant, em poso al projecte del dia, la Ziga-Zaga (6c) que em va quedar pendent l'altre dia. Com que no tinc qui em posi les cintes, decideixo que la faré en plan tranqui, reposant i tibant del que convingui per anar escalfant. I així vaig fent. Però en algun lloc al·lucino perquè l'altre dia gairebé la vaig encadenar a vista i avui fins i tot em costa decidir-me d'anar de xapa a xapa... El que fa el coco! La deixo muntada en top-rope i el Ramon li fa un pegue prou bo:

En Ramon, a la part de dalt de Ziga-Zaga.

Després arriba l'hora de la veritat. Concentració i amunt. I, la veritat, he anat molt ben concentrat. A la part de baix he anat fent amb soltura fins la repisa. Les primeres xapes del mur de dalt surten prou bé. M'he fixat en algunes preses clau i vaig encadenant amb eficàcia. Aviat soc a la pedra invertida on em vaig fondre l'altre dia. Avui tinc clar què he de fer i segueixo amunt. Aviat soc amb els peus en una pedra de marbre cantelluda i només queda un passet per agafar una llastra boníssima on les dificultats cauen. Però fins i tot a la darrera xapa procuro refer-me per no fallar al darrer pas de la via... Ha sortit prou bé! Una via de continuïtat, trencada per la repisa del mig, però si no fos per això, no sé pas! Després de la repisa hi ha cinc o sis xapes on no es pot badar gens! I en total, són 17 xapes, que aviat és dit. Imprescindible corda de 70m aquí!


El meu pegue (dalt) i el segon del Ramon Ziga-Zaga.

En Ramon li fa un segon pegue, que li surt pitjor que el primer... I per acabar, encara em queden ganes de provar la del costat, La Terapeuta, un antic 7a que a la guia està de 6c+. Al principi hi ha un pas bloquero al voltant de la segona xapa. Més amunt, anar fent fins al desplom. Al desplom no m'hi mato molt, però vaig trobant cantos prou bons per anar fent el goril·la i anar pujant. Penjant-me de tant en tant em trobo a la placa de dalt, que té una pinta similar a la Ziga-Zaga, però no m'hi poso perquè ja estic petat i satisfet i, a més, ja és tard. M'he estat 45 minuts muntant la Ziga-Zaga i això passa factura :) Curiosament, excepte el pas d'entrada, li veig color a La Terapeuta... Caldrà una altra visita :)