dimecres, 29 de desembre del 2010

Pedraforca: Verdet hivernal


Avui ens hem tornat a posar les botes -les rígides- perquè portaven massa temps desades a l'armari. Aprofitant circumstàncies propícies, hem decidit (bé, la Rosa segurament hagués triat quelcom més suau) anar a fer el Pedraforca pujant pel Verdet i baixant per l'enforcadura.

Arribant a Saldes ja es veu que hi ha poca neu, però força gel. Té pinta d'haver-hi hagut bones condicions per punxar gel en dies passats. Hem deixat el cotxe al mirador perquè la pista està tallada allà mateix. Les darreres vegades diria que la pista era oberta fins a sota el telefèric de càrrega del refugi, però ara l'han tancada al mirador mateix. Fa força calor i decidim no posar-nos els pantalons d'hivern i desar els paraneus a la motxilla. Carreguem trastos i enfilem cap al refugi i d'aquí creuem les canals de la cara nord. Abans d'arribar a la balma de les Orenetes hem trobat alguns llocs força delicats anant sense crampons com anàvem. A la balma ens els hem posat i hem tirat amunt.

Al Coll del Verdet ens ha rebut un ventet que, sense ser fred, ens ha obligat a tapar-nos un xic.

Al coll del Verdet, a recer del vent.

La canal que a l'estiu és una grimpada sense complicacions avui en presenta bastantes més, com ja era d'esperar. Substituim un dels pals pel piolet i escurcem l'altre per atacar aquest terreny. En un punt concret la corda que he anat carretejant surt a la llum per donar un cop de mà. La resta, sense complicacions especials. En diversos llocs, però, cal prestar atenció doncs les condicions del terreny mixte no donen la confiança de la neu sola o de la roca sola.

Terreny mixte on cal estar atent.

Abans d'arribar al cim ens trobem amb les baixades i pujades de rigor que solen minar la moral dels que no fan aquest itinerari per primera vegada. Amb aquest terreny, afegeixen un punt de dificultat extra que serveix per curtir.

Des del cim, una bona vista malgrat que el cel està cobert per núvols alts. Cap al sud ja s'endevina l'avenç de les clarianes, però nosaltres no les viurem fins molt més avall.

Al cim, vista fins a Montserrat i La Mola, amb el pessebre en primer terme.

Un dels avantatges de fer El Pedra a l'hivern és que t'estalvies haver de prestar atenció a la tartera, especialment als ara ja nombrosos llocs on queda ben poca roca solta. Malauradament, la neu no arribava fins baix, però hem pogut baixar amb molta comoditat, en comparació amb l'estiu.

Avui, descens raonablement còmode per la tartera.

De retorn al pàrking hem gaudit del vertígen del mirador i hem enfilat cap a Saldes, a fer un mos i esperar l'hora de recollir les nenes que han passat uns dies per la zona. A Saldes, però, tot és tancat i barrat i acabem fent un menú de bolet al mirador del Pedraforca, gaudint de la llum de tarda que banya el paisatge.

dimarts, 28 de desembre del 2010

La Mussara, segona visita


Avui hem tornat a la Mussara i aquesta vegada la M. Alba ens ha acompanyat. A diferència de l'altra vegada, avui el dia ha estat magnífic i hem pogut escalar en màniga curta. Avui hem anat per l'interior: Santa Coloma de Queralt, Alcover, Mont-ral. El google maps indica que es tarda més o menys el mateix que per l'AP2 però sense peatges i amb corbes.

Anem al soterrani i comencem tranquilets, fent Lo Tiket (V). Tranquilets de grau, però amb bastant aire entre xapes: 5 parabolts en 25 metres.

La Rosa a Lo Tiket.

Seguim cap a la dreta, i fem Lo Taku (V+). La primera xapa és a les quimbambes però després hi ha les xapes justes. Uns passets curiosos a l'alçada de la 2a i 3a xapes i saber navegar un xic cap a dalt.

En Pep a Lo Taku...

... i la M. Alba...

... i la Rosa a la mateixa via.

Ens n'anem cap a la dreta del tot i fem la via A (V+). Una via llarga, amb una successió de passets curiosos seguits de trams agraïts. A dalt, terreny vertical i bon canto.

Jo a la A i la M. Alba a la B.

La Rosa a la A.

Mentrestant, en Pep i la M. Alba han fet la via B (6a) que queda just al costat. Com que ens la recomanen, m'hi poso! Molt bona via, amb uns passos durillos a les primeres xapes i bon canto a la part final.

Als primers metres de la B.

En Pep em proposa feina i metrestant faig La Tramuntana 6a. Inici vertical de tibar-li un xic, zona tranquila al mig i entrada a la R d'apretar (la mateixa entrada que la veïna que vaig fer l'altre dia)

A La Tramuntana.

En Pep ha deixat les cintes a la via C 6a+. Des de baix es veu un final molt dur, però ja veurem! L'entrada és força dura: tibada de forats amb peus molt relliscosos fins agafar la primera xapa molt amunt. Després venen uns moviments de finura fins agafar bon canto. Es va aprofitant la fissura fins que el terreny ens convida a anar cap a la placa de l'esquerra. La tendència és a creuar-la per uns forats raonables fins agafar l'aresta, molt bona fins a la reunió -amb excursió inclosa.


Aprofitant la fissura a la C.

La Rosa, als primers metres de la C.

I, per acabar, em poso a la via que ha estat fent en Pep, la D (6b). Començament en bavaresa, molt disfruton. A partir d'aquí hem de decidir si aprofitar la llastra de l'esquerra (V+) o tirem recte amunt. Com que dels covards no s'ha escrit res, tiro recte! Uns passos de pujar peus acaben amb un xapatge agònic. Novament pujar peus i un altre xapatge complicat... M'he d'agafar per xapar als dos llocs. Els passos surten, però. Més amunt, entrada a la R per la dreta sense massa complicacions però amb potencial caiguda dolenta.

Bavaresa estupenda...

...i placa plaquera a la D.

I el dia no ha donat més de sí!

dissabte, 18 de desembre del 2010

Sant Benet


Avui ha estat una sortida amb noves coneixences: la Carlota i en Josep, coneguts virtuals que avui s'han materialitzat, i en Jordi i en Víctor que han vingut amb altres companys, aquests ja materialitzats anteriorment: en Jortx i en Mohawk. Una bona companyia!

El temps ens ha acompanyat en un entorn immillorable: Sant Benet. I avui, a diferència de les darreres vegades, l'objectiu ha estat fer esportiva.

La idea dels lolos (aka bous) era escalfar a la Panxa del Bisbe i anar a atacar projectes a la Roca d'en Barberà i ens hem afegit al pla. Comencem (per error, però benvingut) a la Casanelles-Ludwing de la Panxa, que després hem identificat pel rastre blanquinós dels pedals que encara es veu a la roca. Una via mítica en el seu moment, no per la dificultat, sinó pel nombre de plaquetes recuperables que calia dur! Avui l'hem gaudit en un estil més pur (6a). La Carlota ha estat l'encarregada d'encetar la feina i jo l'he seguida. Mola portar corda de 70m per no haver-se d'enfilar vegetació amunt.

Carlota a Casanelles-Ludwing

A continuació, en Mohawk s'ha posat a la via de la dreta, Anthrax (6a+). Si l'anterior és llarga, aquesta encara ho és més: fa els seus 40 metres ben bons. De fet, és convenient aprofitar una reunió intermitja per despenjar-se! L'altra característica de la via és que té unes bones excursions entre xapes i que sovint els passos difícils estan quan tens la xapa anterior ben lluny. El tram més difícil és a les darreres xapes on cal decidir-se a tibar malgrat que la presa no sigui tan bona com voldríem... En Mohawk ha anat cap als seus projectes i la Carlota i jo hem gaudit i vibrat amb la via. M'ha sortit, però amb concentració, i apretant les dents.

Mohawk a Anthrax

Baixant d'aquestes vies l'ombra ha fet acte de presència a peu de via i amb la Carlota hem decidit afegir-nos als que estan a la Roca d'en Barberà. Allà ens han deixat fer un tast en top-rope al primer llarg de la Hispano-Suècia (un intensiu de Casanelles & Ludwing, avui) que resulta un bon 6c santbenedictí. Al desplomet, un pas llarg per arribar a una pedra marron amb esquerres i un parell de bones tibades per sortir-ne concentren les dificultats. Li he vist possibilitats, però avui tenia intenció de no arribar massa tard a casa i amb en Josep hem tirat avall cap a Monistrol.

Jortx a la Hispano-Suècia que algú ha decidit rebatejar, el que no deixa de ser curiós.

Queda feina i projectes per temps!

dissabte, 11 de desembre del 2010

Esperó Badalona al Cap del Ras


El Cap del Ras és una bona zona pels dies d'hivern amb anticicló, com el d'avui: Boira persistent a les planes i un cel ben serè a les parets. Doncs amb aquestes condicions hem (en Joan, en Toni i jo mateix) decidit atacar la gairebé clàssica Esperó Badalona.

De ressenyes i piades n'hi ha una bona colla a la xarxa i totes coincideixen en que l'equipament de la via és prou generós: 20 cintes i res més. Permet fer més o menys trams en lliure, el que la converteix en una via apta per tots els públics. Això sí, cal portar un estrep per al sostre.

Hem decidit que jo començaria fent les dues primeres, en Joan les dues següents i ja veuríem. Així que he encetat l'activitat atacant un primer tram vertical amb quatre spits seguits. Al segon d'ells he fet un A0 però la proximitat d'assegurances permet ajudar-se el que convingui. He vist que proposen 6c+ fent-ho tot en lliure, però la veritat és que no m'ho he plantejat massa. Després s'entra a una placa que es va redreçant (V) i es va en diagonal a la dreta a la reunió opcional. Cuidant un xic els xapatges he pogut continuar sense massa fregament per la fissura cega lleugerament desplomada que mena a la que serà la nostra primera reunió. També aquí hi ha assegurances suficients com per fer en A0. Resulten 50 metres ben intensos, començant en fred, que m'han deixat ben inflat.

Jo mateix als primers metres del primer llarg...... i a la segona meitat del llarg.

En Joan al LL1.

Sortosament, el segon llarg és molt més suau i permet relaxar-se una mica. Segueix el terreny de mínima dificultat, cosa que, malauradament, vol dir també el de pitjor roca. No cau res, però cal anar amb compte.

Inici del segon llarg, en molt bona roca.

En Toni i en Joan al segon llarg.

En Joan s'encarrega del tercer llarg (6b), que comença amb tendència a la dreta. Els primers metres són força delicats fins la tercera o quarta xapa. Després el terreny es va tornant més agraït i en un punt la roca torna a perdre qualitat en cercar el terreny més senzill. Ha sortit net, anant de segon.
En Joan, havent superat la zona més complicada del tercer llarg.

En Toni, al tercer llarg.

El sostre del quart llarg suposa un canvi de mentalitat i de tècnica. En Toni ha hagut d'esmerçar-se més del que hagués volgut lluitant amb fifis i pedals que semblaven voler boicotejar la seva progressió, però finalment hem arribat a la R on la tàpia perd la seva verticalitat. Com que portàvem pedals de sobres (i de diversos estils) ens hem permès la frivolité de deixar-los exposats...

Col·lecció de pedals. El més glamourós, naturalment, el model Rebuffat.

En Toni, emergint de les dificultats del sostre :)

En Toni ha fos la pila a les tirades anteriors i, com que els dos caps de corda els duia en Joan, ell ha fet la cinquena tirada per no perdre massa temps, ja que una cordada de Saragossa ens venia al darrera... Aquest llarg és un dels més guapos: terreny plaquero on cal saber llegir l'itinerari.

En Joan, navegant a la cinquena tirada.

A la darrera tirada he agafat novament el relleu. La sortida de la reunió és una tibada per un terreny vertical fins anar a buscar una bavaresa molt bona. Després el terreny s'ajeu fins a una possible reunió al peu d'un ressalt. Segurament és recomanable fer reunió aquí per evitar haver de lluitar massa contra el fregament de les cordes. Jo he tirat amunt i m'he plantat al peu del darrer ressalt (6b o Ae) amb dos spits. El primer es xapa sense problemes i intento en lliure per l'esquerra. És un tram d'adherència i de seguida m'adono que no podré fer el xapatge de la segona, força delicat, amb el fregament. Així que baixo, xapo la segona tibant de ferro i baixo per tornar-ho a provar. Així (més que en top-rope, diria que a pèl: des de baix no em sentíem i no sabien què estava fent) ha sortit, amb algun pas d'equilibrista. Si mai algú reequipa la via, que posi les xapes 40cm a l'esquerra! La reunió és al cap de pocs metres.

Jo mateix als primers metres del darrer llarg.

És una via recomanable, en roca majoritàriament molt bona, tot i que en algun moment puntual l'itinerari porta per terreny un xic trencat per esquivar trams excessivament compactes. D'altra banda, ha sortit tot excepte un A0 al primer llarg, el que és una alegria addicional :)

Boira a les planes mentre recollim trastos.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Cargolaire


Avui hem fet una sortida amb la Rosa. Inicialment havíem pensat sortir al matí, però la humitat ambiental ens ha portat a posposar-ho fins la tarda. Així que avui no hem estat els primers d'arribar-hi!

Ha fet una tarda primaveral que ha permès escalar amb màniga curta (quina diferència amb l'altre dia, a la Mussara!). Avui hem estat a la zona del Meandre.

Hem començat per La Noia de Calders (V) i baixant he aprofitat per posar les cintes a la seva veïna, Solitari (6b) que encara no tenia a la col·lecció. Quan l'he vist he recordat que li havia fet un tast en top-rope fa un temps. El pas clau és allargar-se des d'un invertit fins a un bec i després controlar bé el canvi de pes per anar cap a l'esquerra. L'altra vegada ja li vaig veure color i avui l'he engalomat. La Rosa ha trampejat un xic però també li ha sortit força bé.

La Rosa a Noia de Calders.

L'estirada clau de Solitari...

... i un xic més amunt ja sols resta controlar.

A continuació ens hem posat a Te Negre (6b), absolutament nova per a mi. He anat fent, però al crux no he encertat a moure'm prou bé a la dreta amb la finura suficient i m'he penjat. La resta ha sortit sense dificultats, inclosa l'arribada a la reunió: Des de sota fa un xic de iuiu, però es xapa bé des d'una escletxa invertida. Després li he fet un segon intent i ha sortit! La Rosa també li ha fet un parell d'intents i al segon ha baixat des de la darrera xapa.

Finura al crux de Te Negre...

...i la Rosa fent-li el darrer intent.

Animat pels èxits encara m'he ficat a La Reputació (6b), just a l'esquerra de la Verdonitis. Aquí s'ha acabat el bròquil. Encara ara he de veure com fer l'entrada, que sembla ben bloquera: una regleta de dretes per anar a buscar una pinça d'esquerres i a partir d'aquí, ??? No he sabut trobar res per la dreta fins la fissura, massa amunt com per tibar només de la pinça. Després, esquerra a un altre lloc de la fissura, estirar-se a una llastra vertical de dretes i les dificultats baixen notablement. Entrada desfassada, amb tres ??? De ben segur que en Jortx me'n sabrà treure l'entrellat?

Una bona estirada a La Reputació.

De mica en mica s'ha anat fent fosc i hem anat recollint els trastos. Seguim acumulant projectes!

divendres, 3 de desembre del 2010

La Mussara


Avui el fred era ben viu i calia anar a buscar el sol on fos. Per sort feia sol i hem (en Pep, la Rosa i jo) decidit anar a la Mussara, aprofitant que teníem temps de sobres.

En Pep ja hi ha estat fa algun temps i, a més, porta la guia. Això ens permetrà saber on ens fiquem! Passem per Reus i Vilaplana per arribar més o menys aquí (41.2423,1.0644). Fa un vent de collins però esperem estar arrecerats... no serà així: Malgrat que no toca directament, els remolins de vent ens acompanyaran tot el dia i ens deixaran geladets malgrat el solet que ens acompanya.

Anem cap a Lo Soterrani i fem una ullada a El Jardí del Roure.

Aquí comencem amb Kompresa con Kanto (IV), que té presa i canto, però sense passar-se. Serveix per veure de què va la roca i la graduació, pròpia d'una zona antiga (quan es tendia a collar fort -i no pas els spits, precisament).

La Rosa a Kompresa con Kanto.

A continuació ens posem a Rhinolopus de Terra Dura (6a). Des de terra es veu una línia guapíssima i la veritat és que ho és. En algun lloc figura entre les recomanables de la zona. El començament és placa arrampada de posar-s'hi bé i anar fent. Després la cosa es posa ben vertical o més i cal apretar. El pas clau és a la fissura on cal agafar l'únic lloc on hi ha un bon forat i no deixar-lo fins tenir-lo als peus (durillo, durillo). Després un moment de nyapes i s'agafa bon canto. D'aquí, una bona excursió (l'altra nota dominant de la zona) fins la reunió.

Jo mateix a la placa inicial de Rhinolopus de Terra Dura...

... i iniciant la fissura del crux.

A continuacio ens hem mogut a la dreta, fins a El Biombo, on esperàvem estar un xic més arrecerats i banyats pel sol. Aquí hem fet La Teka (V+), que ataca un esperonet amb un desplomet que es veu força atractiu des de baix. El començament, però és una placa ben potent on no val a badar. Arribats al desplom comença el canto i s'acaben les assegurances. Torna a haver-hi una bona passejada fins a la següent xapa (amb molt bon canto, aixó sí: la densitat d'assegurances és sempre proporcional al grau) i una més fins la R.

En Pep a La Teka.

Després ens hem posat a un altre esperonet, el de No me Bellostes la Cuca (6a). Comença plaquera, ataca un desplomet, passa a l'esquerra de l'esperó amb molt bon canto (excursió) i té el pas més dur per entrar a la reunió. Un 10 de via, i llargueta!

En Pep a ... la Cuca...

Jo, a la mateixa via.

Baixant d'aquesta, hem posat les cintes a Calcarius Deliciosus (6a+). Aquí la cosa es complica notablement. El començament és qüestió d'anar fent fins arribar a la placa (llisa) on es concentren les dificultats. Cal navegar un xic, primer a dreta i recolocar-se després a l'esquerra seguint una franja horitzontal que té un bon canto al costat esquerre (baixant de la via he vist que invertit és molt bo, però pujant no ho sabia :( ). Aquí s'agafen dos forats raonables i hi ha el pas més dur fins a una llastreta herbosa que està molt amunt. En Pep hi ha estat lluitant molta estona i al final se n'ha sortit. Jo no he tingut tanta pila i m'he penjat per desbotifarrar els braços. Cal pujar peus com sigui (aprofitant una nyapeta vertical primer, una banyereta d'esquerra després i una altra nyapa per acabar i estirar-se de valent. Podria ben ser que aquí hagués caigut alguna cosa (es veu algun rastre) perquè el pas és molt dur pel grau proposat. D'altra banda, arribar aquí tampoc és moco de pavo. Després el terreny es tranquilitza però ens guarda un altre pas dur per xapar la reunió.

Jo, navegant cap a l'esquerra a Calcarius Deliciosus.

Mentre assegurava en Pep m'he quedat glaçat i després de fer aquesta via hem decidit tancar la sessió per avui. De baixada, un entrepà (fred: la cuina estava tancada) al Bar Cal Valent de l'Aleixar.

dijous, 25 de novembre del 2010

Tarda a Calders Sud


Aquesta tarda ens hem acostat a Calders Sud amb en Tati. Feia dies que no escalàvem plegats... La sortida d'avui ha servit per posar-nos al dia de moltes novetats...

Hem estat sols i s'ha pogut escalar força bé. Al principi, en màniga curta, i després ha calgut anar posant alguna que altra capa però sense patir massa fred.

Com que tinc la memòria molt fluixa, repetir vies gairebé sempre em suposa haver-les de descobrir de nou, a menys que m'hi hagi fixat especialment. Aquest ha estat el cas de l' Aprenent (6a+) i Gambit de Dama (6b), que havien de servir per escalfar. A aquesta darrera m'he hagut de penjar perquè no veia pas la continuació (i, de fet, és una bona tibada des d'un romo bastant ronyós).

A continuació ens hem acostat a una via nova xxx (6b). Podria ser que en Tati hi hagués fet la primera, perquè no es veia cap rastre de magnesi i a l'entrada ha calgut netejar i raspallar... El primer pas és prou burru com perquè no m'hagi sortit. La resta és prou maca.

En Tati, a la via xxx, un cop superades les dificultats inicials.

A continuació m'he posat a Finestra Temporal (el grau "oficial de Calders" és 6c, tot i que veig que a 8a.nu la gent se l'apunta entre 6c i 7a...). Jo anava amb la informació "oficial" i l'he muntada penjat com un pernil fins la 2a xapa. Després he provat l'entrada i he comprovat que falta menjar sopes. Des d'aquí val la pena no entestar-se a anar a buscar la següent xapa directament: una hàbil navegació permet reduir les dificultats. La resta ja té bon canto.

Amb aquesta ens hem donat per servits, perquè el sol ja ens ha abandonat. Queda encara un bon tros de tarda a lliure disposició!


diumenge, 21 de novembre del 2010

Provant l'Esperó Bufó


Com que ahir el dia va ser bastant passat per aigua i calia que m'esbafés, la Rosa m'ha acompanyat al Cargolaire en una visita cronometrada abans d'un acte social dels que també cal anar fent. Total que ens plantem a Calders envoltats de boira que s'anirà desfent progressivament.

Com que va bé tenir algun projecte m'he entretingut a tastar l'Esperó Bufó (7a). Escalfo posant cintes tocant poca roca i bastant ferro i baixant començo a provar-ne passos. M'apunto com ho he fet per tenir feina feta un altre dia:

A l'entrada no he acabat de trobar la seqüència més còmode, però està clar que s'ha d'acabar tibant lateral amb la dreta per fer la remada al canto de sobre la segona xapa. Potser la seqüència millor és dreta a fissura, esquerra al bec i dreta lateral. Després cal anar amb dreta a la primera llastra i esquerra a la segona. Aquí hi ha un bon repòs i xapatge còmode de la 3a. Xapar la 4a ha de tenir un polvo, segurament mola deixar una cinta ben llarga perquè aquí és on hi ha el tomàquet. Mà esquerra a uns becs a l'esquerra de l'esperó, dreta lateral primer en una llastreta i després en un pla. La mà esquerra té un lloc aceptable al fil de l'esperó i una rugositat després que permet anar a buscar un pla merdós amb dreta. Aquí d'alguna manera s'ha de rebotar la dreta fins un lloc (vermellós) on el pla es igual de merdós però es pot posar un dit en un petit foradet. Tibar d'aquí i anar amb esquerra a un rom i pillar un (el) bon canto amb dreta. Aquí es pot xapar la 5a i sortir amunt amb menys dificultats fins la R.

Crec que l'entrada em sortirà si m'hi poso amb prou ganes. Però als volts de la 4a xapa no ho tinc pas tan clar... cal moure's amb molt de tacte per aprofitar bé les males preses laterals... Ja veurem!

diumenge, 14 de novembre del 2010

Volta per Montserrat


Inspirat per aquesta entrada, avui he enganyat a la Rosa per anar a fer un volt per Montserrat per fer gana per dinar.

Hem deixat al cotxe al pàrking del Vermell del Xincarró/Cova de l'Arcada i hem seguit la pista ampla fins trobar el trencall amb marques verd-blanques que sur a la dreta. Anem fent fins trobar el camí que ve de Coll de Guirló i aviat som a l'alçada dels pallers.

Als Pallers, la roca multiforadada.

Ens hi acostem un xic per fer un mos i alguna foto i retornem al camí per arribar al refugi Vicenç Barbé.

Prop del refugi hi ha aquest geocatxé i hem anat a cercar-lo. No ha calgut GPS, amb el google maps ja n'he tingut prou :) Aprofitant que prop de la Tri-Roca n'hi ha un altre i que la volta original segurament se'ns faria curta, proposo de pujar canal de les Bessones amunt per anar a buscar les marques vermelles de la Travessa d'Agulles. Hem trobat el catxé sense dificultats i ens hem fet una foto amb la càmera que hi ha.

D'aquí encara ens hem acostat a Coll de Porc a trobar el catxé amb el mateix nom, amb les grimpades associades al trajecte. Malgrat ser un lloc molt transitat, aconseguim passar desapercebuts mentre el trobem i signem al llibre de registre.

Anant de Coll d'Agulles a Coll de Porc cal fer un xic l'indi...

A partir d'aquí, hem baixat fins a l'alçada de l'Agulla de Pas de Príncep. Aquí surt un corriol a mà esquerra que ens portarà cap al Torrent de les Grutes. Cal estar atent a no perdre el camí en algun tram rocós (hi ha fites i n'hem afegit alguna). Un cop al torrent trobem un corriol a mà dreta amb marques blaves que s'aparta del torrent que hem de seguir.

Després d'uns graons el torrent sembla talment la llera seca d'un riu, amb grava abundant a terra i ben encaixonat! És un tram molt maco (semblo un camacu, però aquí queda).

Uns graonets al Torrent de les Grutes

Aviat el torrent s'obre i quan ja es comença a veure la Desdentegada i la Cova de l'Arcada se'ns ajunta per la dreta el camí del Torrent del Lloro.

El camí ens porta fins la Cova de l'Arcada. Abans, però, hem trobat una família de cabres que ha fet caure un munt de rocs des del seu pedestal!

Les cabres assassines.

Des de la cova de l'Arcada el camí ja és ben conegut: Baixar fent ziga-zagues fins la llera del torrent i estar atent a sortir-ne per la dreta. Després el camí és més o menys planer fins retrobar el cotxe.

Hem augmentat notablement la volta proposada inicialment, però ha valgut la pena: El camí des del refugi fins al Torrent del Lloro tampoc no és que sigui imprescindible!

dissabte, 13 de novembre del 2010

Bola de la Partió: Núria


Avui hem tornat a sortir amb en Toni, aprofitant que està de visita per les nostres terres -molt més caloroses que les seves!

Teníem intenció de fer una vieta ràpida i hem acabat escollint la Núria a la Bola de la Partió. Malgrat no ser especialment assoleiada, el dia d'avui havia de permetre fins i tot escalar a l'ombra sense massa problemes. Després de tornar a casa a buscar uns gats que preferien l'escalfor de la casa a ser passejats per la muntanya ens hem plantat novament a Can Massana. Després de triar material, hem enfilat cap a peu de via, no sense fer l'inevitable volta de rigor :)

Després d'identificar l'inici, veiem que el segon llarg pinta bastant vertical i llis... ja veurem quan hi siguem: la ressenya no marca grans dificultats. Això sí: es veu una bona quantitat de parabolts, un nombre no despreciable d'espàrrecs i bona part dels burins originals.

Comença en Toni lluitant amb uns primers passos relliscosos, mig terrosos i poc agraïts. De seguida, però, la tònica canvia i estem sobre una bona i típica placa montserratina no massa vertical.

En Toni, després dels primers metres patinosos.

Em poso al segon llarg i de seguida veig que la cosa canvia. La ressenya marca un pas d'A1 al principi i una combinació de V+/A0 després, abans del tram de 6a+. La segona xapa s'agafa sense massa dificultats. D'aquí he pogut xapar un xic amunt i intentar fer aquest tram en lliure agònic. Inflat, em penjo sense contemplacions, com faré a partir d'aquí durant una bona colla de xapes. Alguns trams surten en lliure però a altres acabo tibant del ferro. El terreny aquí és molt vertical, amb presa majoritàriament petita i roma i, sobretot, molt llis de peus. Un xic més amunt fins i tot fa una petita panxeta, però aquí comença a aparèixer canto -no massa generós, però canto al cap i a la fi. Aquí encara em penjo per resposar en algun punt però els passos surten tots, no com més avall. Després les dificultats baixen fins arribar a la R.

Treient el cap en terreny més còmode.

En aquest segon llarg hi ha un munt de xapes, algunes molt -massa- juntes. No les he xapades totes, perquè si no no hagués pas arribat: duia 14 cintes i he arribat completament escurat.

La tercera tirada és molt més agraïda: comença amb un flanqueig delicat, descendent al principi, per seguir en vertical primer i passar a sobre la R2 després. Just quan es passa a sobre la R2, sobre un bon topi, hi ha un parabolt sense xapa (aquí en fan un comentari) on en Toni, aprofitant que li he donat el moscata dels invents, escanya l'espàrrec amb un tascó xic. A partir d'aquí el terreny és senzill i progressa en diagonal cap a l'esquerra a buscar unes xapes visibles des de la R. Aquí torna la verticalitat i la presa petita, però surt sense massa dificultats.

Al flanqueig inicial del tercer llarg.

En Toni, al tram vertical abans de la R3.

De la R3, ja sota la bola, fem un canvi de reunió flanquejant una desena de metres fins a la R de la Sidharta, just a sota de la línia de parabolts d'aquesta via.

Ataco la bola amb un pedal que després faig arribar a en Toni una vegada superat el desplom. Aviat estic en terreny apte per sortir en lliure i de seguida sóc al cim de la Bola de la Partió -la meva primera vegada.

Els darrers metres abans de fer cim.

Un cop dalt, muntem un ràpel fins al peu de la bola i un altre fins la canal. Diria que amb un única ràpel de 60 s'arriba, però nosaltres portem una corda de 60 i una de 45 (de les clàssiques).

La via ens ha agradat molt malgrat que al segon llarg hem hagut de servir-nos de les xapes. El segon llarg es veu factible en lliure (molt dur!), però encadenar-lo no sembla pas gens senzill, almenys a vista. També val la pena comentar que hi ha un munt d'espàrrecs sense xapa. De ben segur que el reequipament va ser excessiu (a alguns llocs no cal estirar-se gens per xapar la següent), però deixar els espàrrecs nus és un perill, a banda de poc estètic. Tampoc no estaria de més apretar algunes xapes perquè n'hi ha una bona colla que estan molt fluixes.