La #11

La previsió per avui ha anat millorant poc a poc i amb en Pana ens hem animat a sortir. Objectiu Montserrat, que la resta pinta pitjor. I, de Montserrat, Desdentegada, on hi tenim deures pendents!

Avui he tatxat deures! 

El dia era una mica ventós, però venia de nord, així que estaríem arrecerats. No ha fet sol, cosa que ha estat la mar de bé: ara ja comença a apretar una mica massa i, a més, l'altre dia feia una mica la guitza a l'hora de saber on poses els peus.

Per escalfar, tenim diverses opcions sobre la taula. Evidentment, no fer-ho amb la #26, com l'altre dia, això estava clar. Al final, ens hem posat a la del mig de la placa dels quintus. Tots hem fluït bastant, potser hi ha ajudat que estava recontramagnesiada, o potser és que ja som escaladors montserratins...

Escalfant en placa plaquera.

D'aquí pensava continuar amb el 6a+ de l'esquerra, però el company recull trastos i se'n va al projecte del dia, la #11! Era una de les opcions d'escalfament, sempre i quan el primer pegue fos en plan suau. El Pana s'hi posa amb la canya. Des de terra s'arriba al segon químic i del primer s'arriba al tercer. Amb la tercera passada es mira una mica el panorama.

Jo tenia molt clar que el que tocava era buscar peus (bons peus, idealment, però peus a seques ja seria molt). El company no mira molt els peus però es va fent seus els moviments de mans, penjant-se les vegades que ha calgut. Des del tercer químic en amunt, se'n surt encadenant. S'embotifarra força però...

En Pana, muntant la #11. L'objectiu de la càmera estava força brut encara, jeje

Jo li faig un tast en top-rope i en plan molt tranquil, que estic escalfant. M'entretinc a treure una molsa d'un lloc on potser hi podria posar els peus. Traient molsa, acaba caient la roca del voltant... La molsa aguantava la roca, es veu! I al final, resulta que tampoc no ajudaria massa posar-hi els peus. Però s'havia de provar! Acabo controlant bastant bé la forma de fer-ho. De la tercera amunt jo també encadeno, en top-rope, però. No m'he estressat massa.

El Pana té clar que li farà el seu intent en top-rope. Quan és el seu torn encara està carregat i estem una estona més reposant. S'hi posa i va tastant els moviments. Posant el peu a on he netejat encara ha trencat un tros més de roca! Tampoc li serveix especialment. Té tendència a pujar massa els peus i se li fa tot dolent... Baixarà un parell de vegades fins a terra per tornar-hi amb algun repòs entremig. Però malauradament, tampoc no li surt. Al darrer intent descobreix una alternativa diferent i, pel que sembla, més senzilla que "la meva": Bústia diagonal pinçada amb esquerra, dreta al bidit dolent i rebot amb dreta a la mitja lluna que jo agafo en pinça amb l'esquerra. D'aquí, peu esquerre a una bústia i estirada fins una lateral alta. Si s'agafa en pinça es fa raonablement bona. D'aquí, pujar peus (hi ha cosetes acceptables) i dreta al bolo on jo arribo amb remada/llançament d'esquerra. Amb això t'estalvies uns quants moviments, molt durs, de "la meva" forma de fer-ho! També són durs, però n'hi ha menys!

Quan és el meu torn, decideixo que la faré de primer. I ho faré de "la meva " forma, ara que més o menys la tinc controlada. Des de la bústia diagonal pinçada amb esquerra, dreta al bidit dolent i estirada d'hombro a una pedreta negra (en extensió) amb peu dret mig en bicicleta. Recol·locar peus i esquerra a la pinça. Pujar peu dret una mica i agafar la bústia de dreta. Aquí veig les estrelles però aguanto! Ara el moviment més dur: pujada de peus i remada/llançament al bolo bo. Aquí fins i tot se m'enfosqueix la visió però aguanto! Impossible parar ara per xapar, així que faig algun moviment més fins agafar una regleta semi-bona d'esquerra. Tinc la xapa a l'alçada del boudrier i em costa un munt xapar, però ho aconsegueixo. Ara tinc bons peus i em puc recuperar. Diria que he fet el crux en apnea, això serà una cosa a treballar, però ha sortit. Ara toca anar respirant fondo. Per sort, ve un tram on hi ha alguns punts on puc anar reposant en peus prou bons. Després ve un tram més vertical, però el tinc controlat. A una mega-bústia torno a aturar-me una mica per encarar el desplom final. Tot surt controlat. De bolo a forat i de forat a forat controlant-ho tot bé. I el darrer pas, el dur d'aquesta zona, també surt bé: anar a buscar una lateral/forat d'esquerra, un bidit cargolat entre dues pedres per la dreta, pujar peus i xapar la reunió. Encadenada!

El pegue bo d'avui! A baix, sobre el crux. A dalt, agafant forces abans del desplom final.

El Pana li ha fet un altre intent en top-rope amb "el seu" mètode i tampoc no li surt. S'ha de penjar fins que li troba el gesto bo. Arriba a dalt sense més contratemps i va desmuntant fins la quarta cinta perquè jo vull provar "el seu" mètode. No estic completament rebentat, tot i que no vaig fresc, però tinc ganes de provar-ho! 

Darrer pegue del company. No ha sortit, però està a punt! 

M'hi poso en top-rope. Efectivament, quan ho tens apamat pot sortir més senzill que de l'altra forma! S'arriba al bolo salvador amb l'altra mà però diria que no és massa complicat fer un canvi de mà. A tenir en compte: peus esquerre a la rebava inferior d'una bustia per anar a buscar la lateral d'esquerra. I després, core molt tens mentre puges peus i pilles el bolo (i fas canvi de mans). Faig fins la quarta i avall! Si hi torno, potser ho provo així.

Amb aquest darrer mig pegue ens donem per servits. El company ha fet moltes tibades i jo tinc la feina feta... Quan tornem per aquí, tocarà atacar la #13, que fa pinta de ser força més senzilla que aquesta!

Repassant el blog veig que aquest és el meu cinquè 7a però han estat molt espaiats en el temps:

• 2009, El Mono-Dead al Totxo de Ponent
• 2010, Astèrix, a Perles 
• 2020, Lauri, a la Gravera 
• 2021, Depotistes, a l'Aguda Gran
• 2026, #11 a la Desdentegada 

A veure si aconsegueixo que en caigui algun més, ara que tot sembla que acompanya...

P.D. Que trist que les vies no tinguin nom, no? Parlar de la #11 és com molt impersonal... 

 

Desdentegada de primavera

Tornem a la Desdentegada amb en Pana, que hi tenim alguna cosa pendent. Ja avanço que continua tot pendent igual, jeje. Però no cal avançar aconteixements!

Avui és el primer dia primavera de debò: vol dir, el primer dia sense vent des de fa milions d'anys, amb sol i bona temperatura. Hem tingut el dubte de si faria massa calor però no, hem estat de conya! 

El company té ganes d'escalfar amb vies diferents a les de les altres visites, així que comencem a La Guarderia, fent la via de l'esquerra, un quintu dels que es deixen fer. Després hem a anat a la mega-placa dels 3 viots (#26, #27 i #28) i ens hem posat a la #26 (6a+). Jo ja recordava que no era una via senzilla i ho he acabat de confirmar quan el company s'ha hagut de penjar de tot i més per no fondre's. Jo l'he feta en top-rope perquè no vull petar-me. L'encadeno, però he hagut d'apretar fort. Ha servit pel que havia de servir: per escalfar. Es tracta d'un viot de continuïtat de gairebé 35 metres on no es pot córrer gaire: gairebé es gasta un minut per metre!

Escalfant a un quintu i a un suposat 6a+.

Dissortadament el company s'ha escalfat massa i em cedeix l'honor de muntar el projecte del dia, la #11 (7a). La darrera vegada jo li havia fet un tast i em va semblar factible... Avui he fet servir la canya per xapar fins la tercera i he pogut tastar l'entrada. El crux està entre la segona i la tercera. Em vaig penjant i més o menys trec els moviments. Continuo, ara ja sense ajudes i vaig fent. Em penjo gairebé a tot arreu per no petar-me i vaig fent tota la resta de passos sense més entrebancs.

Muntant el 7a. 

El company li fa un top-rope. Però el pas difícil se li atravessa. La resta, anar fent, prou bé. Quan és el meu torn novament, la provo des de baix, per si sona la flauta: si faig el crux, encadeno la resta. Vaig fent fins posar les dues mans a la bústia diagonal. Aquí m'entretinc una mica tastant un bidit que el Pana fa servir, però jo no. Al final, faig el meu sistema: estirada amb dreta fins a una pedra rovellada, esquerra a una pinça roma i estirada fins a la bústia de dretes. La toco, però no m'hi quedo i me'n vaig avall.

Torno a provar-ho des del terra, després de reposar uns instants, però no suficient. I el resultat és que torna a no sortir-me. Xapo la tercera com puc i continuo amunt i vaig encadenant fins al darrer químic on opto per penjar-me per no rebentar-me.

El company li fa un segon pegue en top-rope i també fracassa al crux. Ell ho fa una mica diferent, però tampoc no li acaba de sortir.

El Pana, al 7a. 

El resum és que cal controlar molt bé els peus. Costa molt veure algun bonyet, però n'hi ha algun. Segurament toca matisar bé l'alçada ideal per fer els passos sense tibar més del compte. I anar amb compte amb la llum: al primer pegue hi tocava sol i ombra, al segon sol i no semblava el mateix relleu! A veure si haurem de venir a la tarda...

Hem fet quatre pegues però no tindríem pas forces per més, encara que volguéssim. Recollim i cap a casa! Les estadístiques d'avui semblen nefastes, només he encadenat un quintu, però he treballat que és el que compta! 

Una altra matinal a la Desdentegada

Darrerament tinc bones sensacions escalant a Montserrat. Així que, avui, amb en Pana també hi hem anat. I, com que tenim deures pendents a la Desdentegada, cap allà que hem enfilat!

Hem començat escalfant a la placa del sostre taronja i ens hem posat a la més difícil, la de l'esquerra de tot #15 (6a). A la guia de Montserrat Sud han actualitzat les graduacions, bastant correctament al meu entendre, però aquí discrepo. Per mi, la #15 és més difícil que la #18. Per tant, el plus li posaria a la #15, i deixaria la #18 en 6a a seques. (A mi tant me fa, però per si algú llegeix això i li interessa...). A la #15 hi trobem una via fina i mantinguda fins bastant amunt, a diferència de la resta. 

A la #15 (6a) la més difícil de la placa del sostre taronja. 

Hem continuat escalfant amb l'Esperonet #14 (6a+). Una via que no em cansaria de fer, bona, bona! I s'ha de tibar, que ja va bé per escalfar.

Seguim escalfant a la #14 (6a+). 

D'aquí passem als deures pendents i en Josep es posa a la #12 (6c) . Va posant cintes i acaba reposant en diversos llocs. Va recordant els passos i confirma el "meu" mètode per fer la zona difícil. Quan és el meu torn opto per posar-m'hi des de primer i l'encadeno! El crux està ben controlat: esquerra al pont de roca, dreta a una columneta que permet invertir la mà esquerra. Pujada de peus i bidit de mà dreta que permet xapar amb esquerra i pillar esquerra a una bona regleta. Pujar peus, dreta a una gris lateral, bicicleta pujant peus i dreta a una zona roma des d'on s'agafa una bústia bona d'esquerra i bidit de dreta. Xapar, pujar peus i pillar un còdol rovellat. Avui, que anava fresc, he pogut tibar sense massa problemes. L'altre dia havia de buscar ajudetes arreu. Després ve un tram d'anar fent, amb alguns passos fins aïllats. I toca encarar el mur final, que no el tenia matisat. Per sort, he anat trobant els cantos i bústies bons, fins la darrera. Ara, pujar peus, he agafat amb la dreta unes regletes merdoses a més no poder però que han servit per pillar un bec lateral d'esquerra que permet arribar a la R. He arribat infladet, però l'he encadenat!

Tatxant el meu projecte, la #12 (6c).. 

El Josep li ha fet un altre pegue en top-rope i ha fallat al crux. S'ha equivocat de mans i ha quedat pillat... Tocarà tornar-hi! 

Baixant, ha posat cintes a la #11 (7a), que comparteix reunió amb l'anterior, encara que la guia i les ressenyes antigues marquen R separada. Quan és el meu torn, m'hi poso en top-rope per anar descobrint l'entrellat. Poc a poc li vaig veient! La part difícil és a una panxeta al principi. Després ve una placa excepcional, farcideta de bidits, que es deixa anar fent i, al final, ve un tram desplomat però amb bon canto.

El Josep també li fa un tiento però se li atravessa la zona del crux. Fa la placa intermitja i al desplom final ho deixa estar, sabent que jo tinc ganes de fer-hi un altre intent.

A la #11 (7a). Està a punt!

Quan és el meu torn m'hi poso amb ganes. Al principi cal anar a buscar un bolo gris que acaba sent millor del que sembla. D'aquí, esquerra una pedra gris fosc en lateral, pujar peus i bidit alt d'esquerra. Dreta a una bústia molt roma però que permet aguantar-se i moure peus i mà esquerra per tibar la bústia de dalt pinçada amb esquerra en lateral. Aleshores, una ajuda amb la dreta i rebot fins a una pedreta fosca. Esquerra a una pinça lateral que permet pujar peus i anar a caçar una bona bústia de dreta. Controlar peus (important!) i llançament a un bolo marró bo. Novament controlar peus i dreta un pam per sobre del bolo marró. Ara, pujada bèstia de peu dret a la pedreta fosca d'abans i ajudar-se amb una regleta acceptable. Crux superat i li veig color per fer-lo de primer! Ara ve la placa d'anar fent. Hi ha un punt on al primer pegue he trobat un bidit vertical per la dreta que m'ha anat perfecte a un lloc delicat. Anar-se movent, aviat cap a la dreta. I ara, entrar el desplom final: hi ha canto rere canto i bones bústies. No ho recordo tot, però al gran forat comú amb l'anterior tibar en lateral per agafar bones coses. I, per entrar a la reunió, que torna a ser delicat he vist això: bidit fondo per la dreta entre dos còdols, esquerra a una lateral i pujar peus per entrar a la R. M'he agafat un segon a la cinta del crux perquè no havia posat els peus bé però la resta ha sortir bastant fluïda. Queda apuntada!

Recollim trastos i enfilem el camí de tornada mentre fem plans per tornar-hi no massa enllà, que la memòria és la que és... 

Desdentegada

Avui hem anat amb l'Anna G. a Montserrat. Feia molt temps que havíem intentat quedar però mai no coincidíem -doncs avui hem trencat la ratxa!

Les previsions de temps pintaven bé per al dissabte. Tot i així, hi havia alertes de vent que ens han fet dubtar un moment. Però he pensat que estaríem arrecerats i així ha estat. Total, que després d'una passejada tot xerrant de tot i més ens hem plantat al sector.

L'Anna fa temps que no escala amb assiduïtat i hem començat per les vies senzilles. Un quart, un cinquè i un altre quart. L'escalada de finura a Montserrat és ben diferent que la de gandes en calcari, però al cap d'uns metres, tot ha començat a rutllar.

Escalfant a La Guarderia.

Com que jo tenia ganes de tatxar algun projecte, m'he posat a la via de l'esquerra de la #22, n'hi direm #22 Esquerre (6c), la graduació segons l'equipador, P. Books. Es caracteritza perquè té xapes en comptes de químics, com la resta. M'hi he posat amb la intenció d'estudiar-la però poc a poc he anat fent i l'he encadenat a vista! El primer tram demana bastant més que les que hem fet per escalfar, però es va deixant fer. La via es decanta cap a l'esquerra. Poc a poc la paret es redreça i toca negociar, un xic per la dreta, per tornar després cap a l'esquerra. Aviat arribo al que sembla que serà El Tomàquet i m'ho miro una bona estona. Faig alguna pujada i baixada per tornar-ho a mirar. Al final acabo fent els moviments màgics: amb els peus acceptables, moure la mà dreta (no estava segur de si m'aguantaria sense obrir-me) fins agafar un foradet ronyós. Mà esquerra a un codolet dolent i després a un petit bec de mal treballar per l'esquerra tibant en lateral. Ara toca pujar peu dret a un cigronet i agafar alguna cosa amb l'esquerra per sobre de la xapa per poder xapar en agonia extrema. He flipat una mica, però m'he aguantat! I, la veritat, la xapa anterior queda força lluny! A partir d'ara aquesta distància serà la tònica, però el terreny es va tornat progressivament amable. Aviat veig una xapa i un químic de costat (químic posat de forma estranya, per cert), que suposo és la reunió. Però quan estic muntant-ho per despenjar-me només d'un químic (cosa que fa un cert iuiu), miro amunt i veig unes anelles. Així que acabo d'arribar-hi i, ara sí, em despenjo. Algun purista dirà que no l'he encadenat, però les dificultats estaven més que superades, així que me l'apunto! La veritat és que m'ha sorprès l'invent de la última assegurança...

Ho he desmuntat tot i he convidat l'Anna a enfilar-se fins on li donés el cos i la veritat és que, després d'alguna caiguda, ha pujat gairebé fins on comença el mur, mig per la via que he fet, mig per la #22.

Avui ha caigut la #22 Esquerre (6c).

Després encara m'he posat a la #25 (6b). L'havia feta fa molts anys, ara veig que va ser el 2007 i aleshores em va deixar molt bon gust de boca. Es tracta d'un viot, llarg, de continuïtat. No hi ha cap pas extrem com a l'anterior, però no hi regalen pas res tampoc. De fet, en un parell de llocs m'ho he hagut de mirar bastant i negociar, cap a dreta i esquerra. Estic satisfet amb la resposta dels avantbraços, que tot i que es van carregant, no s'inflen fins al punt de no aguantar-se. Una gran via, on s'ha d'escalar força!

L'Anna també s'hi ha posat, en top-rope, i ha arribat fins a la darrera assegurança, on ve un tram un xic desplomat. Molt bona feina!

 

I, per acabar, la #25. 

Després d'aquesta ens donem per servits i agafem el camí de tornada, tot xerrant de coses transcendents que han fet que fa, ara mateix, fa una estona estigués llegint Tao Te Ching. Una bona matinal! 

 

 

 

 

 

Desdentegada

Amb en Pana ens tornem a acostar a la Desdentegada, que ens van quedar vies per fer i ganes de fer-les! Avui fem l'aproximació com toca, sense baixar a la vall entre la Desdentegada i la Cova de l'Arcada, i arribem amb força més comoditat.

Escalfem a la placa dels quintus i comprovo que, a la segona versió de la Guia de Montserrat Sud, les vies estan graduades com toca. Són vies una mica arrampades però amb passos de finura de la bona! Ens posem, per ordre, a la segona començant per la dreta (V+ o 6a)  i a la primera començant per la dreta (6a o 6a+). Serveixen per escalfar una mica!

Escalfant a la "placa dels quintos". 

A continuació ens n'anem una mica cap a l'esquerra, a una roca força més vertical on hi ha les vies #8 a la #13. Jo ni he escalat mai, aquí. Ens posem a la #12 (6c) de la mà del company. La via té un primer tram vertical (o més) durillo, on s'ha de donar la talla. Després ve una zona més suau, una mica tombada i, per acabar, ve una altra zona lleugerament desplomada. 

El company munta la via penjant-se i sense dubtar a tibar de ferro perquè no és gens evident com fer-ho. Després, baixant, s'ho mira una mica millor i li treu parcialment l'entrellat.  Jo li faré un primer pegue per acabar de trobar-ho i al segon, en top-rope també, l'encadeno!

El projecte del dia, la #12 (6c)..  

Per arribar a un pont de roca característic es pot anar fent més o menys bé. Aquí jo l'agafo amb l'esquerra, invertint-lo i tot. Remada fins a un forat bidit de dretes que no es veu gaire. Una ajuda per l'esquerra i acabar d'arribar amb esquerra a un bon canto. Ara toca pujar peus, en bicicleta mirant a l'esquerra fins agafar un pla de dreta i alguna cosa millor per l'esquerra. I aviat, una bona bústia. Ara no recordo massa bé ja com s'ha de fer però cal anar a buscar una pedra marron gran amb esquerra. Val la pena tenir ben controlats aquests moviments fins a poder posar-s'hi al damunt. Si no, et fons! A partir d'aquí el terreny es tomba una mica. Però hi ha algun tram bastant fi, on cal pujar de peus amb poques mans. Aviat s'arriba al ressalt final. Jo hi entro per la línia de xapes. Van apareixent cantos i toca anar a buscar un forat enorme prou bo amb esquerra en lateral. Ara hi ha un pas dur amb poca presa fins arribar a la darrera xapa. D'aquí un pas llarg per anar amb esquerra a una pedra d'un color característic, remada amb dreta a alguna pedra bona i esquerra a una pedra lateral per entrar a la R. Si hi torno un altre dia i aconsegueixo recordar-ho tot, crec que pot sortir!

El Pana hi fa un darrer intent en top-rope i tampoc no aconsegueix encadenar-la. Quan és el meu torn demano a la cordada que té muntat el 7a de la dreta, la #13, si em deixen fer-hi un top-rope. Ells hi han estat lluitant una bona estona i ara està reposant. Amablement em deixi i m'hi poso i vaig investigant. La via té tres zones com la que hem fet nosaltres. La primera, la més dura, comença amb un ressalt lleugerament desplomat. Aquí s'ha de tibar d'una lateral gris clar per remar llarg fins a una bústia. Aleshores esquerra a una bona regleta, dreta al costat, pujar peus i semi-llançament a una L que fa cap a la dreta. Primer s'agafa una zona roma, toca rebotar i anar a buscar un lloc bo. Després cal anar a buscar un forat bo d'esquerres. Aleshores jo he fet una ziga-zaga per anar progressant en terreny vertical on van sortint alguns cantos i forats però cal treballar fort. M'he penjat algun cop però tots els moviments han sortit! Després ve la zona més tombada que es va deixant fer. I a la part final torna a haver-hi tomàquet. Jo he anat fent fins la darrera xapa, on anava més que inflat ja. He optat per baixar-ne per no fer esperar massa els companys. Em diuen que caldria anar per l'esquerra, pel fil de l'esperó desplomat i comenten que la part complicada és a baix... Un altre dia ho mirarem. A la part de baix li he vist possibilitats!

Final de festa a la #13 (7a).  

Quan hem arribat el sol ja tocava bé a la paret i quan hem marxat començava a entrar l'ombra en algun punt. Hem estat la mar de bé, però no hem estat pas sols, avui! Malgrat la caminada, hi ha gent que s'anima a venir per aquí. I, la veritat, és que ho entenc perfectament!

 

Desdentegada

Aquest cap de setmana he estat a Manresa. Tenia ganes de sortir diumenge i al Pana li anava bé! Després de mirar les previsions hem optat per anar cap a Montserrat i l'hem encertat. D'entrada no teníem clar on anar, però com que anàvem d'hora i el company no hi havia estat mai, hem enfilat cap a la Desdentegada, que allà hi ha feina!

Hem començat a la Placa del Quintos, fent la #16, una via llarga, llarga i fina fina! A més, els primers metres estaven a l'ombra, de forma que la roca tenia un tacte lleugerament humit en algun punt. Comença el Pana i ha al·lucinat amb la finura que s'hi gasta. Poc a poc, renegant una mica, ha anat fent. Més amunt la via es posa més senzilla i només s'ha de gaudir. Quan m'hi poso, confirmo la finura, però la gaudeixo i no m'estresso més del necessari.

Escalfant a la #16 (V+)

D'aquí hem passat a la #14 (6a+), el 6a+ clàssic de la zona. Una via rebonica, amb moviments de finura i alguns de tibar-li una mica més. Surt ben bé també!

Continuem escalfant, ara a la #14 (6a+)

D'aquí proposo anar a la Placa de les 3 Vies, on hi ha les #26, #27 i #28. Després de pensar-ho breument, li proposo al Pana que es posi a la #28 (6c), que la tinc pendent des de fa molt temps. La meva relació amb aquesta via va començar el març de 2008 en una visita que li vam fer amb en Jortx. Teníem altres plans a parets i vam acabar aquí. Aquell dia gairebé que em surt a vista, però em vaig haver d'agafar lleugerament en un xapatge. Li vaig fer un altre intent el setembre de 2013 amb el Pep P. Aleshores em vaig haver de pillar al mateix lloc! Baixant em vaig estudiar els passos i van sortir. Uns anys més tard, hi vaig anar en plan matinal llampec el gener de 2017  amb la Rosa. Va sortir en top-rope però el dia no va donar més de si. Per tant, sí, li tenia ganes!

El Pana s'hi posa i va traient passos, però ha de reposar en algun punt. Treu l'entrellat del segon crux, que se les porta, i l'acaba muntant. Jo li faig un pegue en top-rope per matisar moviments. M'ha sortit sense massa dificultats, de fet ni m'he inflat! El company decideix fer el segon intent en top-rope i se'n surt. Aleshores, m'hi poso jo, des de sota.

Els primers metres segueixen una llastra, amb relativa comoditat. Després s'ha de passar cap a la dreta, apretant de valent i controlant peus. Poc a poc, més a la dreta, fins a l'esperó. Aquí hi ha el primer crux, amb uns moviments delicats fins que pots agafar bon canto a l'esperó. Aquí es pot reposar prou bé i progressar fins al segon crux. La clau és posar peu esquerre sobre una pedra de quars marronosa, cap a l'esquerra, ajudar-se amb una lateral i tenir controlada una bustieta per al peu dret. D'aquí s'agafa un bolo acceptable per l'esquerra i et pots moure cap a la línia de xapes i xapar apretant el cul ben fort. A partir d'aquí, toca anar aguantant però no hi ha cap pas extrem. Aviat m'adono que avui serà el dia, 17 anys més tard del primer intent, on gairebé em surt! Olé! Feia dies que no encadenava un 6c. Segurament hi ajuda l'entrenament que faig a Santander, jeje.

I el projecte del dia, la #28 (6c) que finalment he encadenat!

Aquests quatre pegues sumen més de 120 metres i estem més que satisfets, així que enfilem el camí de tornada. Queden projectes a la vora... Hi tornarem!

Després de molt temps, Desdentegada

Amb en Mario i en Pep ens n'hem anat a la Desdentegada. Des que s'ha d'aparcar al Bruc que no hi hem estat cap vegada. Sens dubte, la mandra d'haver d'afegir uns quants minuts a la caminada que ja hi havia ens havia fet enrere. Avui però hem deixat la mandra a casa i ens hi hem atansat.

Hem fet vies que ja havia fet unes quantes vegades, però que mai defrauden. Comencem per la zona dels quintus, fent #16 (V+), seguim per la #15 (6a) i la #14 (6a+) i acabem a la placa de més a la dreta, on hi ha la #24 (6b).

Les havia fet, però continuen sent guapíssimes. Al 6a hi ha feineta de finura de la bona. Al 6a+, continuïtat tibant una mica més. I el 6b és una meravella: un començament exigent, es suavitza una mica arribant al sostret i després d'aquí queda una bona colla de metres on s'ha de treballar de valent!

Avui sols hi tinc fotos meves, però puc certificar que els companys també hi eren!

Les vies d'avui, per ordre de realització i de dificultat.

Al final, la caminada extra no és tan greu com semblava i ha quedat una matinal ben xula amb molts (als voltants de 120) metres escalats virtualment a vista!

Matinal a la Desdentegada (o dubtes raonables)

Per diverses raons encara no m'havia tret el cuquet de sortir a tibar-li aquest 2017, així que he convençut la Rosa perquè em tragués a passejar. La condició: no anar massa d'hora i no tornar massa tard i, a més, sense passar fred. He pensat que la Desdentegada seria una bona opció i ens hi hem acostat. No recordava exactament l'aproximació i hem baixat fins al torrent fins trobar un corriolet que ens acosta a la base de la paret. He d'apuntar-me que el millor és sortir a la primera fita que es troba quan arribem a l'alçada de les parets...

Hem anat a la placa de les vies #26, #27 i #28 on jo tenia ganes de fer aquesta darrera que se m'ha atravessat en un parell d'ocasions. Així que he començat per la #26 (6a+), per "escalfar" i ha resultat que ho he fet més del compte. No recordo massa bé si ja l'havia fet i en quines condicions, però avui m'ha semblat molt exigent. Presa petitona, d'anar mirant aquí i allà, movent-me a dreta i esquerra i amb alguns passos que m'han costat un munt. A unes quantes xapes del terra m'he penjat per no fondre'm més del compte i a partir d'aquí ho he fet en una bona colla més... i n'hi ha per donar i remenar. Diria que portava 18 cintes i me n'han sobrat un parell! En total, un munt de minuts escalant sense que ho regalin enlloc.

 Al primer terç de la#26.

  Acostant-me a la R.

  Acabant la via, a un promig de menys de 1 metre per minut!

La Rosa, per no fer exclusivament de noia grigri (o noia SUM, que ve a ser el mateix) també s'hi ha posat. És una de les vies del seu estil i ha anat fent prou bé fins que se n'ha cansat i ha preferit tornar a terra. Com que jo estic embotifarrat encara, m'agafo uns minuts de descans i demano un massatge als avantbraços fins que estan en condicions... 

Tot i això, vist l'èxit, he decidit posar-me a la #28 (6c) en top-rope. Curiosament, he anat fent sense massa dificultats i sense inflar-me gens. Avui no he trobat cap punt més delicat que els altres, si bé es cert que he fet alguns canvis de peus interessants... Total, que no me n'he adonat i he arribat a la reunió i m'han aparegut alguns dubtes: El fracàs de la #26 és perquè era la primera del dia? L'èxit de la #28 és perquè anava en top-rope? Dubtes i més dubtes...

  Després dels moviments d'entrada de la #28.

  Acabant la via.

Per respondre a aquestes qüestions decideixo tornar a fer la #26 en top-rope i diria que m'ha costat si fa o no fa o potser encara un xic més: hi trobo algun pas menys evident. Es clar que ara queda el dubte si aquest darrer intent m'ha semblat difícil perquè l'he fet just baixar del 6c! El que tinc claríssim que m'ha ajudat és el fet que el 6c estava magnesiat. En canvi, el 6a+ no ho estava i, per contra, està un xic sobat en algun punt. Per tant, caldrà tornar algun dia i resoldre el misteri...

Això sí, han caigut 100 metres de viots excel·lents que per alguna cosa m'han de servir -espero!

Desdentegada

Avui amb en Ramon hem anat a la Desdentegada. Calia buscar un lloc arrecerat, i l'hem encertat. Amb el que no comptava és que el sol deixa d'entrar en alguns llocs força aviat, però no hem patit pas fred, no.

Hem començat per la placa del sostre taronja, on hi ha les més faciletes. Comencem per la #17 (V+). Una via on cal portar moltes cintes, llarga, mantinguda i ben guapa. El més difícil és al principi i després és anar fent. Per sort, s'han reequipat les reunions amb anelles. Diria que la darrera vegada encara hi havia els ganxos originals, però potser m'equivoco. En aquesta primera via, en Ramon ha flipat amb la tècnica de peus, però l'ha fet ben bé!

En Ramon, a la primera del dia, la #17!

A continuació, al Ramon li ha fet gràcia fer la de la seva dreta, la #18 (V+). És de l'estil, amb un començament un xic més delicat, on cal dansar bé sobre merdetes de peus. L'hi ha sortit millor, tot i que jo la trobo més dura.

Jo mateix a la #19

D'aquí hem passat a la #14, un 6a+ guapíssim i ben llarg. Crec que portava 16 cintes i no me n'ha sobrat cap... Aquí cal apretar una mica més. Al principi, amb algun pas de finura, com a les anteriors. Després es redreça i hi va havent forats, cantos i bons peus, però tot això s'ha d'anar trobant i, a més, s'ha d'aguantar!

 Al muret de la #14

Al Ramon també li ha sortit i ha quedat més feliç que un anís. Però abans hem viscut l'anècdota del dia: Recuperant la corda, aquesta ha caigut i ha fet algun embolic entre les tres primeres assegurances. Total, que anem tibant i ens ha aparegut un nus que ni fet expressament!

Nusos que apareixen per art de màgia... És el que té la muntanya màgica!

Algun embolic amb les cordes ja l'havia viscut abans, però ha estat la primera vegada que s'hi fa un nus simplement recuperant-les! Com diuen els castellans, vivir para ver!

I, per acabar el dia, he decidit provar la #22 (6c). A la seva esquerra n'hi ha una altra amb parabolts, de la que no en tinc cap informació. Si algú en sap alguna cosa, s'agrairà! La #22 no l'havia fet mai i anàvem amb el temps just. Així que tocava fer-li un pegue a vista i a mort! Els primers metres són sobre presa petita, amb algun moviment interessant, però van sortint bé. La cosa es complica als voltants del llavi on comença un desplomet. S'hi arriba bé, però per superar-lo hi ha un bon pas. Primer una llastreta i quelcom més fins posar els peus al forat del llavi. Després una merdeta d'esquerra per pujar peus i caçar unes bústies no massa bones, però que han servit. Després encara queda algun passet, però aviat es pot reposar un xic amb bons peus. Anava ben petat i he hagut de refer-me en uns quants llocs, però ha acabat sortint!

No demostra res, però una foto és una foto! Per aquí hi va la #22!

No ens ha quedat més temps. A més, tots dos ens n'hem anat ben contents, cadascú amb el seu grau màxim a vista a la butxaca. Què més es pot demanar!

A prop nostre hi havia tres nois que estaven a la placa de la #26, #27 i #28. Aquí hi tinc feina per un altre dia!

Dies de dubtes

Hi ha projectes que semblen no voler realitzar-se. Aquests dies no m'havia mirat la meteo, perquè havia sentit que tindríem un anticicló llarg. Per tant, m'he endut una ingrata sorpresa en treure el cotxe i veure que... estava plovent! He recollit el Ramon i hem enfilat cap al Bruc. Aquí també hi ha plogut. Ens acostem un xic cap a can Jorba i confirmem que les arestes es veuen mullades. De moment el dia està tapat, així que decidim canviar d'objectiu i anar a fer esportiva a la Desdentegada. Al llarg del matí el dia s'ha anat arreglant, però ha tornat a ploure un parell de vegades (!), sense conseqüències però.

Ens n'anem al fons del sector, al Sector Moscón, on no he escalat mai. Li fem una ullada a les vies i decidim començar per la Amigo A0 (6a). L'inici és finet de posar-s'hi bé. Més tranquilament s'arriba a la tercera xapa i d'aquí la següent queda a Pekin. Vaig pujant controlant bé perquè la roca convida a aprofitar una fissureta mig cega on hi ha algun trosset de qualitat dubtosa. La xapa encara queda lluny i s'ha de fer un passet difícil. Després m'adonaré que aquí hi ha un parabolt tallat i, a la vora, un casquillo de spit rovellat. No entenc res. Potser es pot posar un alien o tricam a un forat de la fissura, però no crec que això calgui en un sector esportiu... Ara mateix falta exactament una xapa amb la qual cosa et jugues una galeta important perquè hi ha un pas dur i hi ha uns cinc metres entre xapes. 

M'he estat una bona estona remirant-m'ho i decideixo desgrimpar fins la xapa anterior i flanquejar  a l'esquerra, a buscar la xapa de la via veïna Nefer se Aleja (6a). Desxapo la última de la Amigo A0 per limitar el fregament i tiro amunt. Aquí hi va havent canto i les xapes estan repartides irregularment. Dues de molt properes i alguna de més allunyada. Més amunt torno a no entendre res perquè les dues vies s'ajunten i es tornen a separar. A casa veig que antigament hi havia una reunió intermitja que ara no hi és. Curiosament, el tram que queda és el millor i més dur de la via: un mur verticalíssim, amb forats i cantos, alguns bons i altres no tant, on cal aguantar de valent! La reunió queda força a la dreta i és comuna amb la Amigo A0. Arribar fins aquí ha suposat molta estona d'escalada, entre l'encigalada, la desgrimpada i els 35+ metres mantinguts. Despenjar-se significa aprofitar la corda de 70 al màxim. Sort que la corda a l'assegurador no fa les ziga-zagues del recorregut!

Anar fent, sense badar, a la Nefer se Aleja després de la "chicane" d'entrada

Veient les peripècies, en Ramon decideix posar-s'hi en top-rope i la fa sense massa dificultats, reposant en un únic lloc al mur final.

No hem pensat a deixar una cinta llarga a la quarta (que seria la cinquena) xapa de la Amigo A0, així que tenim l'excusa perfecta per fer-la en top-rope. Mentre la faig trobo el casquillo de spit una mica més avall de l'espàrrec d'un parabolt tallat. Confirmo que hi ha un passet d'apretar. A més, m'agafo en un lloc on queda una rebava del que sembla que era un còdol gran, confirmant la meva aprensió inicial. Diria que és el pas més delicat de la via, junt amb l'entrada. Després la via es tranquilitza molt fins al mur final. Aquí torna a apretar una mica i cal saber navegar per trobar els cantos i forats adequats. Seria prou bona.

35 metres més de continuïtat a Amigo A0

A continuació muntem un top-rope al 6b de la dreta, la Tortuga, amb la idea de fer-li un intent des de baix, si s'escau. Ja s'endevina que el tomàquet és a les primeres xapes, però la realitat és que n'hi ha més del que sembla. Els forats que s'intueixen com la línia lògica mirant-ho des de terra són tots dolents... i no n'hi ha de millors. Els peus un xic patinosos tampoc no contribueixen a facilitar la feina. Total que, després d'un primer intent fallit, la faig en top i decideixo que no hi tornaré pas. En Ramon també s'hi posa i, fent honor al nom de la via veïna, també arriba a la R. La via té les dues primeres xapes molt dures i la resta és anar fent, sobre una roca no excel·lent. Prescindible.

 Després de superar els primers metres de la Tortuga

En aquest punt portem gairebé 100 metres d'escalada de continuïtat gens fàcil (tot i que només n'he encadenat 35) i decidim que ho deixem aquí. Aquest sector té un aire diferent de la resta de vies que he fet a la Desdentegada. Si bé comparteix amb elles la llargada i la roca, l'ubicació de les assegurances és peculiar (deixant de banda que siguin parabolts i no químics i la desaparició de la xapa esmentada): a vegades les assegurances conviden a canvis de direcció que la roca no suggereix. He mirat una mica el 6a+ de la dreta i no m'ha atret. No sé si el 6b de l'esquerra (Tienes ya el Moscón) val la pena... En tot cas, la roca és molt bona (i abrasiva!) a la majoria de llocs de les dues primeres que hem fet avui. La graduació també m'ha semblat dura, però ja se sap que això és subjectiu...

I, a banda d'altres escaladors, també hem tingut companyia animal: