dissabte, 17 de maig del 2014

Retorn al calcari


Amb en Mario i en Pep avui hem anat a Vall i Rana. Llevat d'una visiteta al sector del corral als Rasos de Peguera l'agost passat, la darrera vegada que vaig tocar calcari va ser el novembre de 2012, que va desencadenar la meva primera lesió lumbar. Potser és casualitat o afers de l'inconscient, però durant tot aquest temps, quan he escalat ho he fet sobre conglomerat, fins i tot a Berga!

Dic tot això perquè avui m'he trobat un xic estrany sobre el magnífic calcari del sector que els companys han anat visitant els darrers dies. Hem començat un xic per l'esquerra, en un bon peu de via on arrenquen diverses vietes. En Mario s'ha posat a Pasovich (V+). La línia es veu prou bona i jo també m'hi he posat. Entrada d'anar fent, amb algun passet regletero. Després se'n va un xic a l'esquerra per una placa d'escàndol i es redreça força al mur final, on cal tibar, però amb bon canto. Aquí he tingut un ensurt amb un xapatge: resulta que quan estava unes xapes més amunt els companys se n'adonen de que la corda no està passada per una de les cintes. Com que estic segur d'haver-la xapat, deu ser que la tanca ha quedat entreoberta i la corda n'ha sortit... quin iuiu! Tot i ser senzilla, la via et deixa ben escalfat: la combinació de terreny vertical, presa desacostumada i temps sense tibar passen factura.


Jo mateix, retornat al calcari, a Pasovich.

D'aquí, en Pep proposa fer la Trabuco (6a+). Aquí ja s'ha de tibar bastant més! Un pas difícil a buscar una invertida, xapar i moure's cap a l'esquerra sobre canto petit. Després hi ha un tram o agafar aire per encarar el muret final, al principi sobre regletes i després en díedre per entrar a la reunió. M'ha sortit, però he hagut de bufar!

 En Pep al crux de Trabuco.

D'aquí hem anat un xic a la dreta, on hem atacat la línia més senzilla de la zona (que no vol dir pas que sigui lletja -al contrari!) , La Raja (V+). L'entrada segueix la fissura tot i que s'evoluciona en majoritàriament en placa i l'entrada a la reunió és ben vertical amb bon canto. 

 En Mario, a La Raja.

D'aquí passem a la seva veïna, la Maria (6a+). El primer tram és plaquero amb algun pas de finura. Quan la roca canvia de color la cosa es redreça, primer amb regletes sobre terreny vertical i després amb un bon desplom amb els cantos justos -si els encertes! Jo no he fet (d'encertar-los) i m'he hagut de penjar. Queda un pas llarg, amb peus dolents, com a crux de la via. Després, canto i amunt fins la R.

En Mario, a la boníssima Maria.

Després d'aquesta en Pep proposa de fer un 6b del que no sabem el nom (aquest està pintat al peu de via de les altres), a la placa d'un xic a la dreta. Aquí decideixo que la faré en top-rope, perquè veig que s'hi ha de tibar força! El primer tram és d'anar fent, vertical però amb canto suficient, a vegades seguint unes llastres, a vegades sobre regletes... Arribats a la zona desplomada cal fer una tibada i anar a buscar un llavi invertit amb la dreta. Un bony a l'esquerra permet anar pujant la dreta fins al final del llavi i d'aquí agafar una franja suficient per xapar -Déu n'hi do! Després, terreny vertical però amb millor canto, un xic per l'esquerra. Ha sortit i, per tant, caldrà atrevir-s'hi una altre dia!


En Pep, resolent el 6b amb autoritat.

Per acabar el dia ens n'hem anat molt a la dreta, fins trobar un magnífic peu de via on comença, entre altres, la Rototom (6a+). Aquí hi ha un pas durillo a l'entrada, assegurat per un parabolt on hem posat un mosquetó de rosca per evitar tocar terra en cas de caiguda. Després ve algun bloqueig llarg, però la cosa afluixa fins un primer muret. Aquí hi ha regletes petites i cal donar la talla. Després, el canto augmenta igual que la verticalitat del terreny i només (que ja és dir) és qüestió d'anar aguantant. També la faig en top-rope.

Jo mateix, a Rototom.

La zona està molt ben cuidada. Malgrat la proximitat a la civilització, l'entorn és ben agradable, net i molt ben arranjat, amb peus de via meravellosament treballats. Des d'aquí vull felicitar els equipadors. Tant de bo es pugui mantenir en aquestes condicions durant molt de temps! Diversos cartells així ens ho recorden, perquè tots sabem que hi ha de tot a la vinya del senyor. Sembla però, que l'amenaça de la massificació plana damunt la zona, tot i que hi ha vies que porten molt de temps obertes. Espero no contribuir-hi des d'aquí i, per això, m'he estat de donar massa detalls.


dijous, 1 de maig del 2014

Agulla de l'Arbret: Om Mani Padme Hum i Aitor


Ja fa uns quants dies que intentem quedar amb la Cristina. Finalment, avui hem pogut coincidir i hem optat per anar a fer via llarga. El tracte era que avui ella s'estrenaria en anar de primera en via: si bé en esportiva això ho té sobradament controlat, en via llarga era una assignatura pendent.

Proposo d'anar a l'Agulla de l'Arbret i començar per la Om Mani Padme Hum, que té un equipament prou generós com perquè la transició sigui suau. Comença la Cristina, seguint els químics que mostren el camí. La zona més delicada és al voltant d'un forat que es voreja per l'esquerra i per dalt. Un dia vaig apuntar que en aquest llarg calen 10 cintes.

El primer llarg de la Om Mani...

A la R1 fem el relleu i surto jo, per la dreta de la reunió per terreny vertical, però amb bon canto. Tornem a trobar un ressaltillo vertical uns metres més amunt i després el terreny s'arrampa. Ignoro la reunió amb dos maillons i me'n vaig a fer la reunió del peu de la bola final. Canviem els papers i la Cristina acaba d'arribar a la reunió a l'arbret.

Arribant a la R2. 

Havia llegit que el ràpel tenia algun problema. Li he fet una ullada i confirmo el que ja s'havia dit: hi ha hagut una esllavissada que, sense afectar la instal·lació, ha deixat uns blocs d'aparença inestable per damunt de les anelles. Això i el fet que tenim intenció de fer-ne una altra ens decanta per rapelar des de l'arbret fins la R1 i d'aquí fins al peu de via.


Retornant a peu de via. 

A continuació ens posem a la Aitor. Aquí la tònica és diferent i hi ha les assegurances justes. Per arribar a la primera cal pujar una bona colla de metres, tot i que no són especialment difícils. Després el terreny es torna més vertical i trobem les assegurances que calen. Només tornen a allunyar per arribar a la reunió. Val a dir que la Cristina s'ho ha currat de primera sense despentinar-se!


La Cristina, atacant el primer llarg de la Aitor. 

El segon llarg tiro jo. Uns primers metres verticals amb xapes relativament properes menen a un terreny més tranquil. La lògica probablement ens portaria a ajuntar-nos amb l'aresta brucs, però cal afinar la vista i anar a cercar la via amb tendència a l'esquerra.

La Cristina s'enfronta al tercer llarg. Aquest comença també amb tendència a l'esquerra a cercar el primer spit a l'inici d'un ressalt vertical. Aquí cal donar la talla, especialment quan s'acaben les assegurances i les dificultats encara no afluixen, sinó que es mantenen encara uns quants metres amb presa petita i sense veure el següent spit. Després la cosa es suavitza. 

La Cristina, resolent amb solvència el tercer llarg de la Aitor. 

Optem per no fer el darrer tram fins dalt, ja que l'acabem de fer i, a més, hi ha un compromís que no ens permet allargar-nos massa estona, jeje. Nosaltres hem fet reunió a les dues xapes amb maillons que probablement corresponguin a la Om Mani: des d'aquí arribem a peu de via en un sol ràpel de 60 m.

Es pot dir que l'objectiu del dia ha estat més que assolit. La Cristina ha fet de primera en 4 llargs algun dels quals té prou gràcia... Prova superada! Ara caldrà pensar en el següent repte, on el martell hi pot tenir protagonisme.