Anonymous a la Paret del Pont

Avui, via llarga amb el Pep i el Xevi. Evidentment, tocava cercar l'ombra perquè les previsions eren de molta calor. Per sort, hem estat la mar de bé, a l'ombra i, quan baixàvem ha estat suportable!

Aparquem a la Vinya Nova i fem l'aproximació anar fent, intentant no apretar massa per no suar més del compte. Tot i les precaucions, arribem a peu de via ben escalfadets!

El Xevi comença la feina i enceta el primer llarg. Hem vist una xapa força amunt i se n'hi va de cap sense adonar-se que hi ha una xapa als voltants del primer ressalt, i això que n'hi ha les justes! El terreny és d'anar fent, navegant una mica. Portem el parxís d'aliens i els camalots fins al #1 i ell acaba posant un parell de peces. Quan arriba al mur final gairebé torna a passar-se de llarg la darrera xapa... i això que aquí hi ha una bona apretada! Posa un friend més abans d'arribar a la R i ens convida a pujar.

En Xevi, a la primera tirada. 

Fem el canvi de cordes i segueixo amunt. Es comença per la dreta, a buscar un pont de roca. Després ve un tram de mirar-s'ho, lliset però que es deixa fer. Poso un alien i al cap d'uns metres s'arriba a la primera xapa, visible des de la R. Després és qüestió d'anar fent, controlant els moviments sense massa problema. Ajunto els dos llargs amb la qual cosa xapo la R2 i ataco el ressalt vertical que hi ha per sortir-ne. S'ha de mirar una mica, però van sortint coses prou bones per no haver d'apretar massa. Anem trobant xapes, a una distància raonable. A la part final del llarg la roca empitjora lleugerament, però tot ell és de qualitat ben bona. 

Iniciant el segon llarg, que empalmarem amb el tercer.

Vistes des de la R3. 

Em poso també al tercer llarg amb la idea de que potser es podria fer en lliure. Em poso a la feina i arribo prou bé fins al segon bolt. Xapo i desgrimpo per mirar-m'ho una mica des de sota perquè in situ no he vist res acceptable. Al final acabo estudiant-ho penjat i al final acabo fent-ho en A0 perquè no veig cap canto prou bo per anar de la segona a la tercera... Acabo muntant-ho tot en A0 i faig un intent des de baix, però no hi veig possibilitats. De fet, per sortir de la zona més desplomada encara hi ha una bona apretada. Il·lús de mi, havia pensat que seria A0 o 6b però és A0 i 6b, segur! I per fer-ho en lliure fa pinta de setè... En tot cas, aquí la roca és excepcionalment bona i, després de les darreres apretades, s'arriba a la R, situada en una rampa on ja hi toca el sol.

El Xevi puja amb l'estrep i, a la vista d'això, en Pep opta per no fer l'indi i rapelarà directament des de la R3.  

He començat valent, però he acabat en A0...

En Xevi, atent a les meves progressions i agafant paciència...

El company ha tirat d'estreps... I sí, desploma!

Arribant a la R4.   

Muntem el ràpel i fem una tirada (55m) fins la R1. D'aquí s'arriba a terra sobradament. Per sort, no hem tingut cap incident amb les cordes. A peu de via ens hem preguntat si calia fer-ne una altra i al final hem optat per tirar avall ara que encara estem raonablement fresquets. Així que, matinal ràpida i cap a casa!

Vista del ràpel des de la R3. 

La via ens ha agradat. El primer llarg és ben bonic, amb alguns trams on s'ha d'escalar i posar algun catxarro. El segon és una mica més senzill però agradable de fer i el tercer (que hem ajuntat) té un punt de picant sortint de la R2 i després ve un esperó en bona roca i ben estimulant. La darrera tirada potser és la menys interessant, tot i que apuntava que potser seria un repte factible. Per fer-lo en lliure s'ha d'estar molt fort, perquè desploma més del que sembla i el canto (com a mínim el que he trobat jo) no és prou bo per als no-màquines. Via recomanable! 

Tasmània i Roy Brain a la Paret del Pont

Per avui havíem quedat amb la Susanna d'anar a fer alguna via llarga i acostar-nos després a la trobada d'escaladorxs montserratinxs. Després de valorar alternatives i comprovar que no hi ha restriccions, ens n'hem anat a la Paret del Pont amb la idea de fer la Tasmània i la Roy Brain. Jo no n'havia fet cap de les dues, així que, pla perfecte!

Comencem per la Tasmània, que l'altra és més difícil. La Susanna comença amb la primera tirada (V+). Placa montserratina amb poques assegurances al principi, en diagonal cap a l'esquerra, fins arribar a un ressalt. La companya ha posat un alien en algun punt. Al ressalt hi ha més assegurances, la cosa apreta Déu n'hi do, i es va en tendència cap a la dreta. Ve un segon ressalt que també apreta una mica i després uns quants metres més suaus fins la R. Tirada força llarga i força sinuosa. La companya ha gestionat bastant bé les cordes però malgrat tot ha patit el fregament. Gestionar-les millor voldria dir fer moltíssims metres passant una sola corda... 

 
A dalt, al principi de la via. A baix, encarant el segon ressalt.

La segona és més senzilla (V), també plaquera. En algun punt m'he trobat anant una mica fora de la línia de les xapes. La Susanna fa la tercera (IV), sense cap complicació, placa suau, d'anar fent.

Vista des de la R2.

Em poso al darrer llarg (6a). Curiosament comença per un terreny rampós en diagonal a l'esquerra per atacar el mur final força amunt. Aquest mur té una entrada curiosa, que vol dir difícil (hi ha força gent que tiba de ferro) i t'estan assegurant des de 15 metres de rampa, el que vol dir: no caiguis que rebràs. Jo he pogut xapar la segona del mur des d'una bústia bona d'esquerra i després he anat a cercar els moviments baixant una mica i encarant-ho directament. Cal fer una bona tibadeta i fer un creuament per anar a trobar zona de presa ja més agraïda. A partir d'aquí, a gaudir de la tirada!

Darrers metres de la quarta tirada.

Rapelem fins la R2, saltant-nos la R3. Això referma la meva impressió que la R3 estaria molt millor a prop de les dificultats del darrer llarg. I des de la R2 fins al terra, en un ràpel llarg de 60 metres.

...oooOOOooo... 

Fem un mos i ens posem a la segona del dia, la Roy Brain. Si bé l'anterior va ser molt repetida durant una temporada, d'aquesta no hi ha gaire informació a la xarxa. El resum seria: un punt més dura que l'anterior, amb un primer llarg desagradable de fer.

Comença la Susanna amb el primer llarg (6a) i es posa a seguir les xapes que la van portant en una llarga diagonal de dreta a esquerra. Que hi havia diagonal ja hi comptàvem, el que no comptàvem és que fos tan llarga! Travessa per sobre d'un bosquet de savines i toca progressar per una zona de blocs que no donen massa confiança, tot i que no ens ha saltat res. Ara ve un tram d'apretar-li, en lleugera diagonal cap a la dreta, per un primer ressalt. I més diagonal cap a la dreta en un segon ressalt. I després, una fissura herbosa i terrosa que cal creuar, i atacar un tercer mur, també cap a la dreta, a buscar una fissura herbosa que es tiba bé en bavaresa durant un tros. Abans d'atacar el darrer mur la companya veu que li faltaran cintes (no hem pensat en donar-li tot el que jo portava) i es despenja per treure'n algunes: per tenir-ne i per reduir el fregament!

El tram de flanqueig per sobre del bosc de savines i la zona de blocs no és gens atractiu. I a la part final hi ha uns trams amb vegetació que són desagradables de fer. Aquí caldria fer-hi una bona neteja i quedaria bonic perquè aquí la roca és bona, quan la trobes. El resum: un llarg zinuós, amb zeta, amb un petit tram de roca dolenta i un tram que ara té més vegetació de la que caldria. Curiosament, la resta, que és la majoria, és ben bona! 

Iniciant el primer llarg.
 

 Atacant el segon ressalt.

I atacant el tercer. Malgrat les cintes tretes, unes bones zetes!

La companya fa també el segon llarg, molt més senzill (IV+/V amb força trams més suaus que això). Hi ha xapes i es pot llaçar algun boix extra. 

El segon llarg és molt més suau. Aquí la companya, arribant a la R2.

Em poso al darrer llarg (6b), que comença en diagonal cap a l'esquerra. Primer s'escala un primer sòcol, que puja en diagonal cap a l'esquerra, amb bones bustietes per anar gaudint. Després la via ataca ja el llarg mur, vertical o lleugerament desplomat en algun punt. Des de la Tasmània ja m'he fixat que les xapes no estaven a tocar: cal escalar entre elles. Però he anat fent a poc a poc, navegant per cercar la millor presa. Hi ha algun tram amb peus una mica més justos. En un punt he quedat força pillat, havent de moure peus pràcticament sense mans i he suat una mica. Després he trobat una bústia que no havia vist... el normal quan vas a vista! Segons el llibre del Luichy hi ha un "tram de roca dolenta que coincideix amb el difícil". La veritat és que no he trobat la roca dolenta de qualitat, tot i que sí de color: coberta de gris d'algun regalim d'aigua persistent, però prou bona. Altra cosa és que els còdols i forats siguin xics, que sí que ho són en un punt. A la part més desplomada he hagut d'esforçar-me per xapar la darrera. Sortosament he trobat una nyapa regletera prou bona per xapar. I després, una bona excursió fins la R, però per sort, van apareixent forats boníssims. Encadenada i amb màxima satisfacció!

Als darrers metres del mur final. Brutal!

Des d'aquesta reunió rapelem fins la R2 de la Tasmània i d'allà fins al terra. Ara tindrem algun embolic amb les cordes, però res que no es resolgui amb una mica de paciència!

Hem escalat la mar de bé pel que fa a temperatura. La Tasmània a l'ombra i a la Roy Brain ens ha entrat el sol però no hem passat gens de calor perquè passava una mica d'aire. Tornant cap a la Vinya Nova sí que hem notat la calorada però! 

Baixem i ens acostem a les paradetes de la trobada, on hi ha la Cristina i l'Albert que hi tenen la parada. I allà m'he comprat la samarreta amb els 10 manaments de l'escalador montserratí ;)

Vinya Nova - Placa Cangur i Trobada d'Escaladorxs

Avui hi havia la trobada anual d'escaladorxs al Bruc. Li havia comentat al Ramon i s'ha animat a fer una activitat al matí i després anar a veure les paradetes i la presentació de la Sílvia Vidal. Al final hem organitzat una activitat apta per les parelles també ;)

Hem anat cap a la Vinya Nova. Jo vaig temptant el company per fer via llarga però no s'acaba de deixar del tot, així que anem per esportiva. Davant la disjuntiva sol o ombra ens hem decantat per ombra, així que ens hem acostat a la Placa Cangur, on hi havia fet un parell de visites prèvies, el 2019 i el el 2014.

Hem començat per l'esquerra de tot, amb la Tarifa (V). El Ramon enceta el treball i li costa re-trobar-se amb la roca i la finura montserratina però la gaudeix.

El Ramon enceta la sessió a Tarifa.

Baixo i em poso directament a Laiquen (6a) a la seva esquerra. Hi trobem un tram finet a la part de baix, un tram més dret al voltant d'una fissura i al final toca anar cap a la placa ben vertical de l'esquerra amb uns moviments curiosos. Bonica!

Seguim amb Laiquen.

Passem a Cie (6a). Al voltant de la segona xapa hi ha una agonia brutal. Ja em va costar l'altra vegada i m'ha tornat a costar avui! Cal confiar molt en els peus, que no tenen massa cosa mentre t'agafes de ronyositats amb les mans. Déu n'hi do! Més amunt hi ha alguns passets més per superar el ressalt final. Als darrers metres, a més, toca treure el polsim i les pedretes que han acumulat les pluges... 

A Cie hem de levitar un tram...

 Després fem la Haka (6b) a la dreta de l'anterior. Moviments fines en diversos punts, d'anar controlant bé mans i peus. Així es va progressant fins arribar al bombet final: aquí s'agafa un bidit invertit primer i un altre després amb la dreta mentre es troba prou bon canto lateral per l'esquerra. El Ramon s'hi ha posat de primer i l'ha tret sense despentinar-se!

Gaudint dels moviments del 6b.

Saltem una via i em poso a Moloko (6b+). Aquí hi ha força més feina! Superem un sòcol inicial i trobem dues xapes a la zona més que vertical. Xapo la segona des de l'esquerra però baixo a reposar a uns bons peus. Toca enfilar-se sobre una pedra gris, agafar un bidit de dreta i tibar-li amunt amb ganes! Es van pillant regletes i coses que permeten xapar la següent, amb tensió, això sí! Aviat es troba alguna regleta de peus que permet relaxar-se un xic. Ara toca anar escalant, mirant prou bé i reposant allà on es deixa. Aviat em planto a sota la panxeta final. Aquí toca agafar-se en invertit amb les dues mans, dreta a una bona bústia i pillar la R. L'altra vegada va sortir a vista. Avui ha tornat a sortir (tècnicament no a-vista però gairebé). El Ramon s'hi posa des de sota però no veu el pas difícil (en part perquè entra literalment el sol i costa veure) i ho resol en A0. Després va fent, amb algun repòs.

He encadenat Moloko i he quedat més que satisfet!

Està entrant el sol i canvia radicalment el nostre panorama! Fins ara el Ramon ha escalat amb el forro posat i tot! Per acabar el treball encara muntem un top-rope a Te Deum (6c) i ens surt a tots dos a la primera. La part més difícil és entrar dignament a la R: si bé es xapa prou bé des d'una llastreta a la que li dones la volta amb la mà, arribar amb la cara als bolts és una altra història. Per si de cas m'apunto: dreta a la llastreta esmentada, esquerra molt amunt a una lateral a l'esquerra, pujar peus i rebotar esquerra a una llastra-bec encara més amunt. Jo hi arribo, al límit: peu dreta gairebé on tinc la mà dreta i estirada a tope! La resta de la via és d'anar aguantant: no hi ha cap pas més difícil que l'altre. Segurament el moviment clau és creuar cap a la dreta la darrera fissureta que segueix la via: hi ha uns bons peus allà que permeten atacar els darrers metres amb dignitat. A la part de baix, anar-ho gestionant, no és senzill però és d'anar fent.

Fent el 6c en top-rope.

 D'aquí hem recollit trastos i hem baixa cap a la Vinya Nova.

I aquí comença una taca al meu currículum: hem dinat a la Vinya Nova, contribuint a un negoci que no hi pinta res al mig d'un parc natural. Però és una manera d'arribar a la trobada d'escaladorxs amb la panxa plena en companyia de les parelles que han fet una caminada per la zona mentre nosaltres tibàvem. 

Després de dinar hem anat a les paradetes al Bruc. Hem gaudit de les competicions que s'hi feien i hem escoltat la Sílvia Vidal. Sempre és un plaer sentir-la. Hi ha persones que són, simplement, admirables i ella n'és una. Entremig he pogut xerrar una estona amb la Cristina, que té una parada per vendre les seves creacions (BruNau @brunau_bn). Hem descobert un altre lloc on resolar gats, al Bruc, hem xerrat amb una quanta gent i hem gaudi de la moguda! No teníem intenció de quedar-nos a sopar i ha estat bona decisió perquè jo em sentia força cansat, més del que tocaria per la feina que hem fet. De fet, quan escric això estic ben engripat, amb mal de cap...

Trucada al cim de la GEM dels plecs de la Vinya Nova

Arribo a la savina cimera de la GEM als plecs de la Vinya Nova, munto la reunió i sona el mòbil. Normalment no l'agafo però ara estic a peu pla, tinc la reunió muntada, avui porto el mòbil molt a mà i el company encara s'ha de posar a fer feina. Per tant, responc.

Em diuen que el pare ha caigut i que hi hauria d'anar com més aviat millor. Més tard sabré que està inconscient del cop que s'ha donat al cap en desplomar-se a terra. Morirà una setmana més tard després de viure ben activament 92 dels seus 93 anys. Descansi en pau.

El dia ha començat ben normal. Amb el Pep hem quedat per fer una vieta i jo tinc la GEM a una llista de pendents des de fa molt temps. Pensem que pot ser una bona època per posar-nos-hi i cap allà anem.

El Pep es posa al primer llarg (V+), però l'arrencada és ben estranya i no dóna gens de confiança perquè una caiguda pot suposar tocar el terra dur. M'hi poso jo i confirmo les sensacions. Fent el cor fort faig una apretada sobre algun còdol dubtós i aconsegueixo xapar la segona. D'aquí ja només queda escalada normal i d'anar fent, amb roca prou bona a partir dels primers deu o dotze metres. Trobem xapes a on toca i la reunió a sobre d'un bon arbre a la fissura.

Al primer llarg.

En Pep es posa al segon llarg, mantingut i llarg. Als primers metres cal donar la talla i apretar força. Després es suavitza una mica però cal continuar ben atent. La via fa algunes ziga-zagues i s'ha de gestionar bé la corda per evitar el fregament, cosa que en Pep no ha aconseguit del tot. Ressegueix una fissura en diagonal a la dreta durant una bona colla de metres on alguna farigola fa una mica de nosa. Jo he netejat una miqueta anant de segon però li vindria bé que algú més li fes un toc. Després s'enfila a la paret de sobre de la fissura per entrar a la reunió. Aquí he estat una estona cercant les ulleres del Pep: li han saltat en fer un moviment estrany i intento trobar-les en un bosquet penjat a la dreta, on sembla que podrien haver quedat, sense èxit. Si algú les troba que ho digui, que seran benvingudes.

La segona tirada, llarga i entretinguda.

Ataco la tercera tirada. Comença ben rabiosa! Jo faig una incursió per xapar i torno a baixar per estudiar-m'ho. Al final opto per atacar-ho una mica per l'esquerra, tibant força en terreny ben vertical. Hi ha bustietes i cantos suficients però cal treballar (6a+). Després es suavitza una mica i segueix en tendència cap a la dreta. Aquí també cal gestionar una mica bé la corda perquè l'itinerari fa alguna petita ziga-zaga. La veritat és que arribo a la reunió content de la feina feta.

Calor al tercer llarg.

També em poso jo al darrer llarg (6a) en part perquè té un pas difícil i en part perquè en Pep no s'hi veu gaire bé sense les ulleres. Bastant d'anar fent fins al ressalt desplomat, on hi ha un pas a bloc. M'enfilo una mica per mirar el panorama i torno a baixar. Pujo un altre cop per posar la cinta, baixo i torno a pujar per xapar la corda. I ara sí, amb decisió i la corda ja xapada surt amb una bona apretadeta. Després, passejada fins a la savina del cim.

Aquí hi ha la trucada. Desitjo que el Pep pugi ràpid, però no li dic res perquè com més ràpid vols anar, més lent vas... Tot i això, a la darrera reunió s'ha muntat un bon embolic amb les cordes i en Pep triga el que em sembla una eternitat a desfer-lo. Quan arriba a dalt li explico la situació. Plego la corda i me'n vaig cap al ràpel de la Urquiza i començo la preparació mentre en Pep ve amb la seva corda. Al primer ràpel una de les cordes s'embolica de valent amb les branques d'un arbre que queda a la vora. També aquí estic un munt d'estona per desfer la troca i al final, quan ja està tot gairebé llest, comprovo que hi ha un nus de vuit al mig de la corda! El que mai et pensaries que pot passar, passa quan menys et convé. Per sort, la resta de descens no ha tingut cap més entrebanc. Una bona via encadenada amb bones sensacions només estroncades per la trucada.

Koyaniskatsi + Mickey Mouse

Avui torno a fer via llarga, aquesta vegada amb en Ramon. Li proposo de fer la Koyaniskatsi, entre altres opcions, i aquesta li fa el pes. La tenia pendent de fa temps! (I aquesta, sí que la tenia pendent. No com la Tomàquets d'Amagatotis de la setmana anterior, que l'havia fet amb el Ramon el 2018! Se suposa que el blog és per fer-me de memòria, però ja veig que ni així).

Arribem a la Roca Gris i veiem una cordada fent la Esparraguera. Nosaltres ens enfilem canal amunt fins al peu de via. Millor, però, seria anar pujant pel corriol que hi ha passats 10 metres després de la canal.

El peu de via es detecta per les xapes horitzontals que es veuen. Començaré jo perquè em toqui el tercer llarg. Els primers metres són una mica delicats fins la primera xapa i una mica més. La roca no dóna confiança absoluta, però està prou bé. A partir de mitja tirada, la dificultat afluixa considerablement.

Primer llarg.

El Ramon ataca el segon llarg. Abans de la primera xapa posa un bon pont de roca i després van havent-hi xapes a distàncies raonables, sense estar a tocar. La roca millora en general, excepte en algun punt.

A la segona tirada.

El tercer llarg és una meravella. Des de la reunió es veu una xapa per l'esquerra i una altra, més amunt, a la dreta. D'entrada les xapo totes dues perquè no tinc clar que toca seguir per la placa. Quan me n'adono, poso un merlet i trec la xapa de la dreta, que ja és de la Little Big Horn. Més amunt hi ha una xapa i després toca posar-hi una mica de morro perquè no es veu res. Tot i això, toca pujar recte amunt amb decisió. Intueixo que trobaré una bústia per un friend i, efectivament, camalot groc a caldo! Uns metres més fins una fissura que puja en diagonal cap a la dreta on hi poso un bon tascó i un terreny més suau fins a un pitó, ara ja a la fissura que toca anar seguint gairebé fins la reunió. Un alien groc a caldo i després em trobo un parabolt força a l'esquerra, cosa que m'ha estranyat ja que convida a separar-se de la fissura. Però s'hi torna ràpidament i un camalot vermell ajuda a protegir els darrers metres fins la reunió, un xic a la dreta.

Vistes del tercer llarg des de la R, que queda mig penjada al damunt.

A partir d'aquí, seguim la Mickey Mouse. Se n'encarrega el Ramon, que ha vist una xapa i un cordinillo més amunt. Entremig posa un alien vermell. Més amunt, algunes xapes més, en escalada molt guapa per roca molt bona al principi, i una mica pitjor més amunt. Reunió a la dreta de la de l'Esparreguera, on hi ha la cordada veïna.

Quarta tirada.

Segueixo jo per la Mickey Mouse. Jo em pensava que l'altra vegada havíem sortit per l'Esparraguera, però no: el blog diu que vam fer la via com toca! Es xapa el primer bolt i després cal fer una apretada per pillar el segon. Toca pujar els peus i després ja anem per terreny amable fins una reunió amb anelles que no faig. Surto lleugerament per la seva esquerra i acabo posant un camalot groc a una bustia, ja en terreny de sortida de la via, comú amb l'Esparraguera. Reunió en una bona savina en terreny pla. Al Ramon se li ha travessat el pas de superar la panxeta, però al final ha pogut remuntar a tranques i barranques.

En Ramon, traient el cap al ressalt final.

Ens posem les bambes i anem a buscar els tres ràpels de la Urquiza. Si no fos perquè el Ramon no havia fet cim, segurament el més assenyat és rapelar des de les anelles que he ignorat. Així no cal dur les bambes ni fer la passejada fins al nostre descens. El darrer dels tres ràpels, de 60 metres, ens ha deixat a la canal.

El resum, una via que m'ha agradat molt. El llarg estrella, el tercer. La guia de Montserrat Sur recomana repetir els friends mitjans però realment no cal. Nosaltres els hem carretejat en va. També és prescindible el camalot #3, nosaltres no l'hem posat. Tascons, semàfor d'aliens i camalot #1 i #2 seria suficient tal com hem treballat nosaltres, més alguna baga per savines, pont de pedra, merlet...

Anècdota: La instal·lació de ràpel té mosquetons de ferro grans amb la tanca soldada i els hem fet servir. Avui anàvem amb una corda més vella que l'altre, el que vol dir que rapelant, el nus es va movent: la vella tiba més que la nova. Normalment toca tibar alternativament una corda i després una altra, perquè aprofites per passar per la següent anella la corda que toca tibar, així s'aprofita temps. Però el EDK (nus simple) sembla que és capaç de travessar aquests mosquetons grans, de forma que, en un primer moment, ens costava recuperar la corda al segon ràpel: el nus havia travessat el mosquetó! Solució: passar la corda per l'anella, que no hi passi el nus.

Anècdota 2: Hi ha escaladors amb cagaleres (res a dir). I a sobre caguen al mig de la canal (aquí ja hi tinc quelcom a dir: no costa gaire apartar-se una mica). I a sobre deixen la merda exposada i una estesa de paper que fa fàstic (aquí ja m'indigno: s'ha de ser molt porc!).

Piula matinal

La meteo d'aquests dies no està massa estable, així que amb la Cristina optem per deixar empreses més llargues per un altre dia i decidim anar a fer esportiva. Fa 9 anys havia estat a la Piula amb en Pep i tenia ganes de tornar a fer-li una visita, que bé s'ho val!La únic a pega que té el sector és que hi ha poca tria per escalfar... Per tant, toca posar-se a El Savi de Vilatrista (6b), un viot de 25 metres. La via té un començament bastant bloquero, on cal saber on anar i tenir l'envergadura necessària. El resum és: anar a buscar una bústia enorme a l'esquerra de la línia de xapes, un bidit bo per dretes, creuar esquerra a una bustieta de sobre i després una remada de dretes fins un forat bo darrera una franja d'arenisca. A partir d'aquí toca anar fent, negociant i movent-se, però l'entrada sí que fa de filtre! A la Cristina no li ha sortit -i serà l'únic que se li resisteixi avui! Sabent com fer el pas l'he encadenat força bé.

La Cristina, escalfant...

... i jo també, un xic més amunt.

Després hem fet La Fi d'en Cagalàstics (6b+), que comparteix reunió amb l'anterior. Aquí s'ha de tibar una mica més, amb un parell de seccions tenses per superar un parell de murets. La línia comença vertical i després va en lleugera diagonal a la dreta, fent 25 metres de roca escandalosament bona. Van sortint forats i cantos suficients per anar fent i peus prou bons de tant en tant per refer-se. Hem encadenat tots dos i ens ha deixat molt bon gust de boca.

La Cristina, al 6b+ del Cagalàstics.

Després ens hem posat a la de la seva esquerra, Paripé (6b+), que jo havia intentat a l'altra visita. Aquesta vegada l'he encadenat i m'he tret una espina que duia! Aquesta és similar a l'anterior, però potser un xic més mantinguda i en algun tram s'ha d'apretar força. En algun moment he dubtat si podria encadenar, però he tingut prou encert per poder-me moure fins una posició on m'he pogut refer. Buff! Un altre viot excepcional!

La Cristina, a Paripé.

Baixant hem posat cintes a Fàstic de Gall d'Indi (6c). Aquesta l'havia feta en top-rope i avui també l'he encadenat! Abans d'atacar-la la pluja ens ha fet una visita i ens hem hagut de refugiar sota una balmeta. Per sort, ha durat gairebé res i aviat tot estava com abans. La via té una entrada finota com les altres i després la tònica és similar: terreny vertical, amb algun muret més exigent. Ara bé, sempre apareix alguna bústia, algun peu o alguna regleta salvadores. Això sí, has de tenir la pila per anar-ho aguantant i poder fer les tibades reglamentàries que no t'estalvia ningú. Aquí ho he donat tot! A mitja via he hagut de fer alguna filigrana per poder refer-me i a la penúltima xapa he estat a punt de penjar-me, d'inflat que anava. Estava pillat d'un parell de regletes pse-pse, amb peus suficients per no inflar-me més del compte, però tot plegat massa dolent com per refer-me i atacar la sortida que no aconseguia llegir. Poc a poc m'he refet una mica i finalment la Cristina ha donat la pista salvadora que consisteix en unes laterals d'esquerra per l'esquerra de la xapa! Després d'una bona agonia, al sac! Impressionant!

Jo mateix, lluitant la Fàstic de Gall d'Indi.

Donem per finiquitada la feina aquí i ens movem a l'esquerra, a provar la Kabrasaki. Per muntar-la, la Cristina fa Panchitos (6b+), un diedre cabronet que havia fet l'altra vegada. Aquí ella ha suat vinagre, però l'objectiu era posar cintes a Kabrasaki (7a). Jo no faig la Panchitos i provo la Kabrasaki en top-rope. D'una banda em sento que ja he donat tot el que tenia al 6c d'abans. De l'altra, posar-m'hi a vista seria un suïcidi perpquè recordava uns passos molt cabrons! En top-rope simplement m'arrossego amunt. Anant més fresc potser hauria anat encadenat algun tros, però en aquest estat m'he hagut de penjar mil vegades. Baixo, poso algun allargo a algunes cintes que tenen uns alejes importants i li cedeixo el torn a la Cristina. Ella s'hi posa des de sota, com manen els cànons... i encadena a vista! Està contentíssima amb el seu segon 7a!

La Cristina, fent Panchitos...

... per muntar i encadenar Kabrasaki (7a). Felicitats!!

Com que jo també estic content amb la feina feta i tenint en compte que no em queda pila i que el que hi ha a partir d'ara no ho regalen, enfilem el camí de tornada per dinar a casa! 

Ha estat una matinal brutal. Un munt de metres escalats, exigents i sobre una roca excepcional. La temperatura, ideal, amb ombreta tota l'estona. Hem estat força tranquils amb una cordada a la vora i una altra que ha anat més a la dreta i, això sí, alguns ferrateros fent Les Dames.