Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat-La Pastereta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat-La Pastereta. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 d’agost del 2019

Pastereta. Top Less i complements


Avui hem quedat amb la Cristina i la Maria, una amiga seva a la que jo no coneixia, que es mou normalment en el terreny de l'esportiva d'un sol llarg i que tenia ganes de fer alguna via llarga. La Pastereta matinal és una bona opció i, entre les vies que ens faltaven per fer a la Cristina i a mi hi havia la Top Less, que jo tenia apuntada de feia temps.

Camí de la Pastereta, a l'ombra.

Quedem ben d'hora per poder fer l'aproximació a la fresca i després de la patejada de rigor ens plantem a peu de via. El segon llarg, de 6c, ens fa dubtar sobre qui l'ha d'atacar i finalment, per solvència, optem que el faci la Cristina ;)

Començo jo, doncs, i faig el primer tram de la Funció Clorofílica. Llaço una savina i poso un alien per si les mosques i després toca anar escalant per terreny d'anar fent fins que la Top Less es separa cap a la dreta. Toca atacar un muret més que vertical i anar fent. A la primera xapa del mur s'hi arriba prou bé. Després toca tibar de valent amb tendència a la dreta i van apareixent bústies prou bones per anar progressant. Les xapes no estan juntes i toca escalar, però es va fent, apretant això sí! Després de la tercera xapa la cosa es tranquil·litza i toca anar a la R1 en una bona repisa cap a l'esquerra. La Maria té un petit ensurt en no encertar la millor combinació de preses però al final les companyes arriben més que sobrades a la reunió.

La Cristina, arribant a la R1.

Tira la Cristina al segon llarg i l'encadena la mar de bé. És el que té estar forta! La Maria i jo també l'encadenem... anant de segons. El tram lleugerament desplomat que es veu des de la R1 és el més complicat. S'entra a les xapes d'esquerra a dreta i van sortint bústies prou evidents i bones per anar progressant. Entre la tercera i la quarta xapa hi ha un moviment delicat per sortir de la zona desplomada, on el canto desapareix una mica i jo he anat a cercar-lo per la dreta de les xapes. Per cert, que m'he petat més del compte perquè he hagut de desgrimpar a treure una cinta que havia desxapat però no l'havia recuperat! Després el terreny  s'ajeu una mica. La presa es torna petita i l'escalada és més tècnica i cal donar la talla, especialment en un punt on es torna a posar verticalet. Mirant, va sortint bé.

La Maria, al tram dur del segon llarg.

Tornem a fer canvi de cordes i tiro amunt. Pel camí poso un parell de tricams, un alien i un merlet perquè la Maria es familiaritzi amb aquestes tècniques i també perquè hi ha unes bones excursions. Hi ha alguna xapa de la via i després alguna altra, pintada de blau. En un indret hi ha tres reunions a tocar i vaig a buscar la que queda més baixa, amb cadena i anella, des d'on rapelarem tres vegades.

Les companyes, al darrer llarg, des de la R3.

Rapelant i rient.

Rapelem fins la feixa i decidim posar-nos a fer la Shoshone, un sol llarg de 6b, que ataco de primer. Rampa suau per arribar al primer parabolt i aquí comença un tram lleugerament desplomat. Van sortint cantos però s'ha de tibar i sovint no és evident on s'ha d'anar. Em vaig inflant però aconsegueixo aguantar fins que el terreny tomba una mica i deixa agafar aire. A partir d'aquí, anar fent, sense ser regalat. 

A la Shoshone. A partir d'aquí ja es pot agafar aire.

A la darrera xapa ha passat quelcom que no havia vist mai. Arribant a la reunió m'ha costat fer seguir les cordes, res inusual. Però quan he estat lligat a la R he vist que el mosquetó de baix de l'exprés s'havia enganxat amb el de dalt! No em puc imaginar què havia de passar per fer-ho possible... Era una exprés de les llargues, Petzl, amb mosquetons de tanca de filferro...

La Maria, a la Shoshone.

A tots ens ha semblat que la Shoshone és menys evident que el segon de la Top Less. Potser s'ha de tibar un xic menys, però a la Top Less veus clar les bústies on has d'anar. Aquí, en canvi, hi ha bustietes, alguna regleta... tot plegat menys evident.

Rapelem de nou i li proposo a la Maria que faci el darrer llarg de la Vilmanbar (V), que va al costat de la Shoshone en plan via llarga, així practica muntar la reunió i assegurar els que van de segon. Accepta el repte, no pas pel grau (que va ben sobrada) sinó per la responsabilitat de muntar la R i fer pujar els companys i tornem a la mateixa reunió per tercera vegada. Aquesta tirada també és molt bona, tot i que la roca té un punt de dubtosa en alguns llocs.


La Cristina, al darrer llarg de Vilmanbar.

Rapelem novament fins la feixa i anem a la dreta (mirant la paret) a buscar el següent ràpel. M'aturo a una reunio intermitja perquè les cordes no arriben a terra i amb un tercer ràpel ens plantem a baix. Segurament el que tocava era rapelar del cim fins la R2 de la Vilmanbar. D'aquí s'arriba a baix i es fan dos ràpels en total. Tot sigui per practicar ràpels! Quan hem arribat a peu de via començava a tocar el sol a la Zoe que era un altre possible objectiu del dia, però ens ha fet mandra rostir-nos massa i estàvem més que satisfets amb la feina feta.

L'equip d'avui a la R cimera.

Resum del dia: un 10! Hem fet unes vies boníssimes! En retrospectiva ens ha semblat que el segon llarg de la Top Less potser és més suau i que el primer potser és més dur del que diu la ressenya. La roca és absolutament bestial però. La Shoshone també ens ha encantat i el darrer de la Vilmanbar està prou bé també. Bones vies, bona roca i millor companyia! Què més es pot demanar?

dissabte, 20 de maig del 2017

Placa Totem al Clot de la Mònica. Senglar Eixerit i Tea 05


Amb en Ramon no teníem ganes d'embolicar-nos amb projectes de gaire envergadura i, a més, calia ser d'hora a casa. Així que vaig llençar la proposta d'anar a la Placa Totem, amb vietes de dos llargs de caire esportiu on no havia estat mai. Aquest matí hem enfilat cap allà, Clot de la Mònica amunt, tot xerrant... fins que ens hem adonat que havíem passat de llarg i el camí es separava força ja de la paret. Total, que hem hagut de recular fins trobar el llom de pedra fitat que portaria a la placa Stargate i, abans d'acabar d'acostar-s'hi, el caminet que segueix per peu de plaques amb un parell de cordes fixes per ajudar-se. No hem controlat quant de temps hem tardat, però als 40 min de la guia cal afegir-hi el tram addicional des que no es pot aparcar al lloc de sempre més l'encigalada...

A la vista del menú, el Ramon decideix que es posa de primer al primer llarg de la Senglar Eixerit (6a). El començament és exigent i agafa en fred tot i la suada de l'aproximació. Després la via va fent ziga-zagues de forma un xic exagerada fins i tot, tot cercant el millor camí. Però segurament no hagués costat posar les xapes en altres posicions... Després de l'entrada el terreny dóna vidilla fins superar el ressaltillo en marcada diagonal cap a l'esquerra. Aquí hi ha un passet força concentradet que et fa posar atenció. 

En Ramon al tram més suau abans del darrer ressalt exigent...

 ... i aquí atacant-lo. Cal anar força a l'esquerra.

 Sortint del ressalt, vist des de la R1.

Pujo de segon perquè tenim intenció de fer els segons llargs en plan via llarga i em preparo per al següent (6b). Comença amb un flanqueig marcat cap a la dreta. Cal anar-se posant bé, en equilibri, movent els peus sense pujar massa. Quan les mans es posen al llavi del desplomet trobem una xapa i aviat una baga gruixuda que penja d'un altre bolt. Després, no veig res, només una xapa a la vertical d'aquesta molt i molt amunt. Com que no hi ha res entremig fins i tot he buscat a veure si corresponia a la via que va per la dreta, la Tea 05, però no. Per superar el desplomet es veu un passet delicat i després no sembla que es vegi res massa bo i no tinc ganes de jugar-me una galeta perquè sí i, a sobre, la baga no em deixa xapar el parabolt. Total, que em penjo per xapar bé i estudiar la jugada. Al cap d'una estona m'adono que hi ha un parabolt a uns 4 metres però en diagonal a l'esquerra! Després de mirar-ho una mica, surto més aviat per la dreta (anant a caçat una bústia dolenta per la mà dreta, però suficient per l'esquerra) amb força tensió perquè toca una excursioneta amunt i a l'esquerra. El pas no és excessivament dur però cal apretar una mica. Després de xapar, toca flanquejar marcadament a la dreta, ara ja sobre terreny un xic més suau (V+/6a). Més amunt, més xapes i les dues darreres, a un metre una de l'altra i després una llarga diagonal a la dreta sense res fins la R. Té ous que precisament al crux hi hagi un aleje important (4m). També té ous que aquesta xapa quedi precisament 2m fora de la vertical i del camí evident (i, per tant, difícil de veure). I té ous que les dues darreres estiguin a 1m, quan el terreny és fàcil (V+).  Si no fos per això, el llarg seria prou bo. Segurament poca gent s'aventura per aquí. També m'ha sorprès trobar un plom abans de la panxeta... Misteris de la via. 

El Ramon ha intentat agafar-ho per l'esquerra de la darrera xapa abans del crux, per anar més directament a la xapa que queda a desmà i també li ha sortit, tot i que amb algun desequilibri. Des de la R he despenjat al company fins i a terra i jo he fet un parell de ràpels per la Tea 05 (que comparteix R i va per la vertical) perquè anàvem amb corda simple de 70m. Baixant he aprofitat per posar cintes al primer llarg d'aquesta.

 En Ramon atacant el crux força per l'esquerra. La xapa 
li quedaria a la dreta, a l'alçada de la cuixa.

A continuació em poso al primer llarg de Tea 05 (6b). La primera xapa (aquí són parabolts de 10mm) queda molt amunt i aviat tenim algun passet de finura on cal posar-se bé i controlar bé els peus. De fet, aquesta és la tònica de tot aquest llarg. Tot ell és força mantingut, de tant en tant cal apretar una mica més, cal saber llegir bé la roca i anar a dreta i esquerra segons convingui (les xapes també fan força ziga-zagues) i aprofitar molt bé els peus, que sempre hi ha alguna cosa. Els punts més delicats segurament són al principi del llarg i les tres o quatre darreres xapes on el terreny es redreça i es va en lleugera diagonal a l'esquerra. Un llarg guapíssim que he aconseguit encadenar! De tota manera, el fet de tenir les cintes posades ha estat un ajut perquè si no algun xapatge seria cabró (dels que cal fer un pas més, dur, per posar la cinta).

 Jo mateix al primer llarg de Tea 05.

 En Ramon, als darrers passets delicats.

Quan ens disposem a atacar el segon llarg* mirem l'hora i ens adonem que hauríem d'anar tocant el dos si és que jo no vull tenir complicacions. La marrada a l'aproximació, el temps perdut al segon llarg del Senglar Eixerit, els dos ràpels i el fet que la patejada fins aquí no sigui despreciable han fet que el matí no doni més de sí. Malgrat tot, hem fet una bona colla de metres, el Ramon s'ha fet un llarg guapíssim i jo me n'emporto un altre de ben bo. I així tenim excusa per tornar-hi una altre dia!

Avui ens hem arriscat escalant a l'ombra i hem tingut un xic de fred. Faltaven un parell de graus i haguéssim estat de conya, però no es pot encertar sempre! Com era de suposar, hem estat sols, cosa que també s'agraeix. La roca aquí és molt bona, excepte algun lloc aïllat. Tot plegat, suficient per tornar-hi un altre dia amb una mica més de temps!

* El segon llarg també pinta curiós. Des de la R es veuen dues xapes, després segurament el crux i la següent, força amunt. Potser n'hi ha alguna entremig... qui sap! En tot cas, sembla més airejada que la primera tirada...

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Viatge Apatxe a la Pastereta


Havíem quedat amb l'Ernest per anar a tancar un dels nostres projectes de fa temps. Després d'aclarir a quin d'ells dirigíem les nostres passes, avui ens n'hem anat a la Pastereta, a fer el Viatge Apatxe. Feia temps que l'havíem deixat aparcat -esperava una ocasió per poder gaudir-la adequadament. Avui feia bona temperatura i l'hem gaudit plenament!

A la xarxa hi ha informació prou bona. El primer llarg és senzill. Hi ha qui el fa a pèl, però nosaltres ens estimem molt la nostra pell, així que el fem com toca. Trobem un parabolt al mig i una savina que fa de bon llaçar.

 El primer llarg, de tràmit, ens acosta a l'objectiu.

El segon llarg comença en diagonal a l'esquerra amb uns passos molt finets. Després va apareixen una mica més de canto, però tota l'escalada és d'equilibri, buscant els peus adequats, sovint més petits o amb més pendent del que voldríem. Però es va fent, navegant cap aquí i cap allà. El pas més difícil és a un parell de xapes de la R2, on jo he xapat primer i me n'he anat per sota i l'esquerra per abastar un relleix on gairebé s'acaba la dificultat del llarg. Molt guapo!

 Finura montserratina al segon llarg.

L'Ernest fa el tercer, que comença amb la mateix tònica que l'anterior però un xic més vertical i, per tant, més difícil. Sortosament, apareixen algunes bústies de bon agafar, però també s'ha de navegar, com al llarg anterior. A la meitat hi ha un passet de mirar-s'ho una mica, on cal desviar-se un xic cap a la dreta. I l'entrada a la reunió torna a tenir el seu interès.

El quart llarg comença amb un pas vertical de mirar-s'ho ben bé. Jo he anat un xic per l'esquerra de la reunió i després d'uns metres ben concentrat m'he trobat ja en terreny més suau. De seguida és qüestió d'anar fent, gaudint de la bona presa. Trobem alguna xapa prou allunyada sense que la dificultat hagi minvat gaire i després ja s'entra a la rampa que ens portarà a la R4. Aquí encara m'he saltat el darrer parabolt i una savina ja llaçada que descobrirem baixant.

 Arribant a la R4.

El cinquè llarg ataca el mur final, ben vertical i amb un pas desplomat al final. El començament és el més dur. S'arriba a xapar la segona sense dificultats i la dificultat està en arribar a la tercera. Després la via se'n va marcadament cap a la dreta, amb bon canto malgrat l'espectacularitat dels moviments, verticals o més. Val la pena posar una cinta extensible a la xapa de més a la dreta, perquè la via torna després a l'esquerra. En aquest tram també hi ha bona presa (fonamentalment forats) i cal superar una gran pedra marron anant per sota i la seva esquerra. Canto generós també per arribar a la panxeta final i per superar-la cal cercar un bon lloc per pujar peus, un xic a la dreta de les xapes, amb presa xica de mà. Per assegurar-me a mi, l'Ernest s'ha despenjat fins la R4, que s'està més còmode que des de dalt. La vegada que vam fer el Kraken també vam fer-ho així.

  Al mur final.

Des de la R4 hem rapelat fins la R2 d'aquí a la R1 i d'aquí a peu de via. La via ens ha agradat molt. Hem trobat un xic més difícils del que ens esperàvem tant la segona com la tercera tirada. La darrera, per contra, no ens ha semblat difícil: permet reposar buscant una mica com fer-ho. No m'he inflat, si bé és cert que anava de segon i això ajuda i molt!

Pel que fa a la logística, hem deixat trastos al peu i a la R1 perquè no sabíem com aniríem de temperatura. La veritat és que hem fet els llargs en màniga curta i ens hem tapat a les reunions, és a dir, temperatura ideal!

dissabte, 25 de juny del 2016

Vilmanbar i Sac de Paciència a la Pastereta


Avui amb en Ramon ens n'hem anat a cercar l'ombra matinal de la cara oest de la Pastereta. L'objectiu, fer la Vilmanbar i, si hi ha temps i ganes, la Sac de Paciència.

Després de fer una bona suadeta amb l'aproximació, comencem el festival amb el primer llarg de la Vilmanbar (6a). Uns primers passos tranquils i ben aviat estem ballant una dansa d'equilibris per anar cercant el millor camí per no complicar-se massa. De tota manera, tots dos hem trobat que aquí s'ha d'anar amb compte. Potser és que agafa en fred... La reunió és en un lloc poc agraciat, amb equipament poc agraciat (xapes i anelles casolanes), però l'hem fet on tocava.

Jo mateix iniciant l'activitat al L1 de la Vilmanbar.

El segon llarg (V+) comença enfilant-se una mica per la fissura, en terreny no massa bo, i aviat es passa a la placa de la dreta. Aquí la roca ja és excepcional i ens acompanyarà així la resta de llarg. Els passos més difícils són al principi. Després la dificultat va baixant progressivament.

El Ramon s'atreveix amb el tercer llarg, que comença vertical i interessant (V+). Després, la dificultat va minvant progressivament, a mida que la paret també va perdent verticalitat. La reunió és comuna amb la Funció Clorofílica, en una anella que després farem servir per rapelar.

Arribant a la R3. Bones vistes!

Per fer la quarta tirada ens movem uns metres a l'esquerra, a cercar la fissura de la part esquerra de la mena de gran llastra que dibuixa la paret. Trobem un parabolt a un metre de terra per tenir quelcom entre els membres de la cordada si  la roca, dubtosa, jugués una mala passada. Cal enfilar-se una colla de metres per un terreny un cal anar amb compte per xapar el següent parabolt. Després la roca es torna més vertical i de millor qualitat i ens reserva alguns moviments ben agradables, en tendència a l'esquerra.

Al darrer llarg de Vilmanbar, ja sobre bona roca.

Des d'aquí m'he despenjat en plan esportiu i he animat en Ramon a fer-lo de primer. Sense ser una meravella de tirada, té els dos terços finals ben agradables!

 En Ramon fent també el mateix llarg.

Des de la feixa final hem anat a la nostra R3, hem rapelat fins la nostra R2 i d'aquí fins al terra. Tenim temps i ganes i ara és el torn de la Sac de Paciència i em deixo el joc d'aliens, tricams i un friend a mà perquè al primer llarg (6a) es veu alguna excursió llarga...

El començament de la via és ben agraït: bústies bones i moviments estètics permeten anar guanyant metres fins que s'acaben les xapes. D'aquí es surt també amb bons forats per la dreta. Uns metres més amunt he posat un alien vermell, però potser hagués posat millor encara un friend més gran (potser fins i tot el camalot groc) que el que duia en un forat millor. Aviat baixa la dificultat i es fan uns metres a pèl fins la següent xapa. Aviat hi ha uns moviments estranys per resseguir la fissura per l'esquerra. A la dreta de la vegetació hi ha un clau que costa de xapar per allunyat. Més amunt n'hi ha un altre i també cal arribar-hi amb una certa tensió... Més amunt d'una savina, la R1. Curiosament amb 3 parabolts en vertical...

Al primer llarg de Sac de Paciència.

El segon llarg (6a) comença amb una excursió llarga sobre terreny no massa exigent, en direcció a una planxa amb una fissura cega. Des de la reunió ja s'intueix una bústia on he posat un bon friend que protegeix uns passos delicats, ja verticals i sobre roca no excel·lent. Just a la fissura horitzontal que ratlla la paret hi ha un clau que he xapat amb un mosquetó primet i extenent una cinta. De seguida s'arriba a un parabolt i comença el desplomet. Al principi hi ha xapes però torna a haver-hi una bona excursioneta, amb algun moviment delicat per xapar. Després el terreny perd verticalitat al mateix temps que les preses perden tamany i és qüestió d'anar navegant, fent servir els peus. La resta de llarg és guapíssim. La R2 queda a l'esquerra en un llavi horitzontal.

Des d'aquí hem rapelat a peu de via i hem donat la jornada per acabada. Dues vies molt bones per una matinal! Ens ha tocat el sol a mitja primera tirada de la Sac... però l'airet que passava ho feia suportable -a la paret: quan hem baixat a terra no en passava! Les dues vies són molt bones i de dificultat similar, però a la segona cal anar bé de coco.

diumenge, 12 de juny del 2016

El pla B


Avui teníem intenció d'atacar un projecte que amb l'Ernest havíem anat posposant i que també engrescava al Ramon. La previsió de temps era bona, però a la nit he sentit que plovia... Sortint de Manresa feia un xàfec intens (el radar marcava una taca vermella) i quan hem arribat al vessant sud de Montserrat hem estat rumiant què fer. Un darrer ruixadet mentre els tres estàvem debatent si aguantaria o no ens ha fet acabar de decidir: assegurem el tret fent esportiva prop del cotxe!

Així que ens n'hem anat a The Mama's and the Papa's que ells dos encara no coneixen. Hem començat fet una de les vies que pugen fins dalt, la #5 (V+). Una via llarga i prou maca, llàstima dels trams fàcils que li treuen continuïtat. Els passos dels ressalts superiors són concentrats i cal mirar-s'ho!

A la primera del dia gris.

A continuació, hem fet la #8, Peix de Roca (V+) i l'hem allargat fins dalt per la línia de xapes de la dreta. Segurament és millor opció que entrar per la #7 que és la que "oficialment" porta fins dalt. També molt bona, probablement millor que l'altre.

L'Ernest, a Peix de Roca.

Baixant hem aprofitat per posar cintes a la #9, Iaia iaia (6b). Jo l'havia feta fa temps (mirant-ho al blog, 4 anys!), però no en recordava res. Així que m'hi poso ben concentrat perquè al desplom s'hi endevina tomàquet. Jo ho he encarat així: dues preses laterals tibades cap a la dreta permeten pillar una bustieta per l'esquerra i després se'n troba una d'horitzontal per la dreta. D'aquí a buscar unes forats grandots des d'on es xapa relativament bé. Finalment, pujar peus i una remadeta a buscar una bústia roma d'esquerres un xic a la dreta. Després aguantar-se com sigui fins moure peus a una bona pedra a l'esquerra. Els companys ho han fet diferent: des de la pedra gris lateral d'on parteixo jo, remada llarga fins pillar un bolo-forat bo de dreta. Pillar bustieta d'esquerra i anar als forats grandots d'abans. Crec que és com ho vaig fer l'altre vagada!

Per arribar  a la R torna a haver-hi un passet. Jo l'he fet per l'esquerra i surt raonablement bé.

L'Ernest estudiant el crux de la Iaia iaia.

Després ens hem posat a la #11, la Neurona (6a+) que jo no havia fet encara. Aquí he quedat pillat a la segona amb els peus massa amunt i m'he hagut de penjar. Després ha sortit sense dificultats! La primera xapa queda força amunt i s'ha d'anar amb compte. Després hi ha bustietes suficients fins pillar una pedra-bec bona d'esquerra per xapar la segona. Mirant bé hi ha una pedra de dreta que es tiba lateral cap a la dreta que permet pujar peus i allargar-se fins una pedra-forat impressionant i on s'acaben les dificultats. Per donar-li més picant, hem empalmat amb la Iaia Iaia. Aquesta vegada l'he fet de la segona forma. Potser és més còmode, però també s'ha de tibar. Segurament els metres fets també passen factura. Amb l'empalme queda una altra bona via i llarga!

En Ramon a la Neurona+Iaia.

Per acabar ens hem posat a la Nyam-nyam (6b+). Aquí he preferit veure com se'n sortia l'Ernest primer, per assegurar el tret. Realment és una seqüencia prou evident: de la bústia gran (que és bona!) a una bustieta suficient per la dreta, pedra negra amb esquerra i pedra sobre la tercera xapa (i bústia bona per l'esquerra, amagadota per xapar amb comoditat). Al ressalt de dalt torna a haver-hi un pas un xic aleatori: dels d'agafar-te on sigui per aguantar una mica. Però també ha sortit i sense massa dificultats!

El Ramon, lluitant els primers metres de Nyam-nyam.

Fent números, hem acabat fent una bona colla de metres. Finalment el dia ha aguantat, cosa que fa una certa ràbia, però quan ens hem decidit hi havia dubtes raonables...

dissabte, 7 de novembre del 2015

Pastereta Est


Avui amb en Ramon ens venia de gust fer alguna via i ens n'hem anat a la Pastereta, a la banda est. Ha fet un dia esplèndid, segurament també s'hagués estat bé a l'ombra, però al sol també hem aguantat força bé perquè l'aire no era massa calent.

Hem començat per la via Petit Four. Comença al costat d'un díedre i s'ha d'anar a llaçar la savina que també ajuda a superar el pas més difícil de la tirada. Després hi ha xapes, amb una bona excursió per terreny senzill entre la segona i la tercera.

Primer llarg de la Petit Four

El segon llarg comença pel díedre i cal tocar un xic la seva part dreta, que no inspira massa confiança. Fet el primer pas ja es va per la placa de l'esquerra, molt vertical amb bon canto, que es torna més petit als volts de la tercera o quarta xapes, on hi ha la dificultat més alta. Després ja es va tranquilitzant fins la reunió, just on ja s'arrampa del tot. Com que el portava he posat un camalot del 3 després d'una llastra-forat característica. Amb un ràpel de 60 metres justos des d'aquí s'arriba a l'arbre on hem deixat els trastos.

A continuació hem fet la Pacho-Hidalgo. En Ramon ha fet el primer llarg de primer sense despentinar-se. Un tram a pel fins que la roca es redreça i després una colla de spits molt propers. Després la via se'n va un xic a la dreta, el suficient com per no trobar un spit, i continua recte fins la reunió. 

 Primer llarg de la Pacho-Hidalgo

El segon llarg surt en diagonal a l'esquerra, a buscar un spit visible des de la R1. Després de la savina en trobem tres de molt seguits allà on la via atravessa el desplomet. El pas en qüestió consisteix en flanquejar cap a l'esquerra sense pujar mans buscant un peu bo. Després es tiba de la llastra en lateral i s'acafa bon canto per xapar. Sortir d'aquí no té massa dificultat. Novament he posat el #3 a l'esquerra  d'un forat gran per limitar el possible pèndol del segon, però no ha calgut provar-lo :)

 Flanquejant en diagonal al segon llarg de la Pacho-Hidalgo

 Sortint de les dificultats de la P-H

Des d'aquesta reunió hi ha qui tira recte amunt, seguint una placa on es veuen possibilitats per llaçar merlets i posar algun tascó o friend. També hi ha que va a l'aresta, a buscar les vies que hi passen. Nosaltres hem optat per anar avall i anar a  la Barcelonets.

 Descens des de la R2

Com que interessa que el Ramon vagi agafant coco, li proposo de fer la primera tirada de la Barcelonets. S'hi ha posat i ha resolt amb autoritat, també a la zona on la via flanqueja mooolt cap a la dreta, on s'ha permès el luxe d'ignorar un parell de parabolts... Prova de coco superada! Des de la reunió hem rapelat perquè avui només es tractava de fer una matinal :)

 Primer llarg de la Barcelonets

A l'ombra del bon arbre que hi ha al peu d'aquesta zona hem plegat els trastos. De fet, sort d'aquest arbre, sinó el dia hagués estat fins i tot un punt rostidor. És el que té no mirar-se massa la previsió d'aquest estiuet de Sant Martí... De les vies fetes destacaria el segon llarg de la Petit Four: una bona tirada de continuitat. També és agradable la primera part de la tirada que hem fet a la Barcelonets. La segona de la Pacho-Hidalgo no m'ha semblat especialment interessant: dificultat concentrada en un punt i poc més. Probablement seria interessant enllaçar el primer llarg de la Pacho-Hidalgo i el segon de la Petit Four...

dilluns, 5 d’agost del 2013

El Kraken a la Pastereta


Avui en Pep i en Mario tenien previst tatxar El Kraken, la darrera que els quedava per fer de la zona. M'hi apunto, conscient de que la via està un xic per sobre del que estic fent darrerament...

L'aproximació ens fa suar de valent, tot i que estem a l'ombra la major part del temps. Decidim que rapelarem la via tot i que cap dels tres és especialment fan d'aquesta opció, però la llarga i assoleiada caminada que seria l'alternativa ens ajuda a decidir. Per tant, ho deixem tot a peu de via. Això vol dir que anirem lleugerets, cosa que jo agraeixo especialment: no m'agrada gens haver de tibar amb més impediments del compte!

En principi, en Pep farà els dos primers llargs. Jo faré el següent (empalmant els llargs 3 i 4 originals) i, si m'atreveixo, també el darrer. El primer llarg és senzillet. Trobem un parabolt a uns 8 metres de terra i després podem llaçar una savina. La reunió és en una repisa ben còmode al peu del mar de placa que ens plantegem atacar.

El segon llarg és plaquero 100%. Al començament ja descobrim de què anirà la cosa: presa petita i peus a controlar en tot moment. El primer tram es fa força bé fins que la roca es redreça. Aquí hi trobem un pas on hi ha poca cosa de peus i que obliga a fer una bona apretada, un xic per l'esquerra de la línia de xapes. Després, el terreny es torna a tranquilitzar un xic. Els darrers metres abans de la reunió van per un terreny un xic diferent, on hi ha alguna llastra. La roca però hi és molt bona! 

Al mar de roca del segon llarg

 Arribant a la R2

Fem canvi de cordes i anem pel tercer. La sortida de la reunió segueix la tònica del llarg anterior: presa petita i anar controlant. Aviat, però, augmenta la mida dels cantos. Trobem un parabolt tallat en un tram on hi ha una mica més d'aire entre xapes, però la roca és prou generosa per no haver de patir. Després anem en lleugera diagonal a l'esquerra a buscar un desplomet amb canto excepcional. A partir d'aquí, el terreny s'arrampa força. Trobem una reunió que no fem i seguim amunt. Llaço un parell de savines que es trobem a la feixa que, en diagonal ascendent, ens porta a la reunió abans del mur final.

Als primers metres de la tercera tirada

El mur final es veu més que vertical i les xapes obliguen a escalar entre elles. Tot això més una referència (errònia) que duiem que indicava 6b+ obligat fan que li cedeixi el llarg a en Pep que se'l treu sense despentinar-se. Per comoditat, el despengem fins la reunió d'anelles de la Viatge Apatxe des d'on ens assegurarà a nosaltres dos. Els primers metres són els més durs de la tirada. Cal aguantar en els bons (i no tan bons) cantos i forats que anirem trobant. Sortosament, de tant en tant trobem alguns punts on es pot reposar raonablement bé i el tram següent es pot anar fent bé. He trobat un altre pas difícil just a l'alçada d'una llastra sospitosa que queda a la dreta. Aquí he hagut de lluitar de valent per no penjar-me i me n'he sortit! Després queda un terreny més suau: igualment vertical o més, però amb bon canto. Superat el darrer bombet, la reunió és a tocar en terreny suau. Ha sortit -de segon, però ha sortit!

 En Pep, al mur final...

 ... i jo que li segueixo els passoss...

... i en Mario lluitant al mateix llarg.

Hem rapelat per la Viatge Apatxe perquè la darrera reunió té anelles i la nostra no. Val la pena anar flanquejant cap a la dreta des del principi: jo pensava que la via anava més vertical i he hagut de flanquejar quan ja era a l'alçada de la reunió i em quedava una desena de metres a la dreta! Des d'aquí, un altre ràpel fins la repisa de la R1 i d'aquí al terra. Fent els ràpels ens ha tocat el sol, però hem estat fresquets tota la via, el que ha estat una sorpresa molt agradable!
 
 Rapelant per arribar a la repisa de la R1


La via és un 10. Totalment recomanable. Aixó sí: per gaudir-la totalment val la pena anar prou bé com per poder fer el darrer llarg suficientment sobrat. Les plaques centrals es deixan anar negociant sense cansar-se massa. Ara ja tinc ganes d'anar a fer el Viatge Apatxe...

diumenge, 16 de juny del 2013

Pastereta: Díedre Bonington + esportives


Avui amb en Pep hem fet una matinal a Montserrat. Com que no volíem passar massa calor, hem enfilat a la cara oest de la Pastereta. L'objectiu, el Díedre Bonington, que no ha fet cap dels dos, i/o alguna altra.

Localitzem l'inici de la via. Al mateix peu hi ha una parella que està fent les vies esportives que hi ha a la dreta. Tenint en compte el gafe que porto darrerament, hi havia la possibilitat de trobar la via farcida de cordades, però hem estat els primers!

Començo jo el primer llarg. Al principi cal enfilar-se a un sòcol. La primera xapa queda un xic amunt i la vegetació no convida massa a fer l'indi, sobretot tenint en compte que no hi ha res per aturar una possible relliscada. Amb una mica de tensió xapo i encaro el ressalt. Les tres primeres xapes són de mirar-s'ho. De fet són el pas més difícil de tota la via i no és pas perquè t'agafa en fred sinó que cal tibar-li més del que tocaria pel grau oficial (V). Superats aquests metres, la cosa es suavitza fins la R1, a la repisa, amb dues anelles i un parabolt.

El segon llarg és un canvi de reunió. El fa en Pep, qui també ataca el tercer. Aquest comença per una placa arrampada, on cal posar-li morro fins la primera xapa, a sobre d'un llavi, força amunt. El terreny és fàcil, però cal estar atent. A partir d'aquí la cosa es redreça i cal tibar bo i cercant l'indret més assequible. Aquest tram està ben protegit i la roca, malgrat l'aparença, resulta prou sòlida.

En Pep al tercer llarg.

Ataco el quart i darrer llarg sortint en diagonal a l'esquerra de la R3, a buscar la primera xapa un xic amunt. Abans de la segona trobo un forat on hi poso un tricam blau perfecte per assegurar un passet finet. A partir d'aquí ja no cal patir: trobem xapes i un pitó a la fissura just quan entren els dubtes. El llarg s'escala en placa pràcticament fins al pitó. Aleshores aprofitem la fissura i en algun moment la paret de la dreta. Algun moviment més atlètic i aviat sóc a la R4.

Encetant la quarta i darrera tirada.

Des de la R4, vista de la placa -més que díedre- Bonington.

Des d'aquí hem rapelat fins la R2, hem desfet la vira caminant i hem fet un segon ràpel fins al peu de via. Suposo que és possible rapelar des d'algun arbre a prop de la R2 fins a terra, estalviant-nos la vira, però nosaltres hem preferit seguir la descripció que portàvem.   

Com que és d'hora, aprofitem per fer un parell de vies esportives amb la corda doble, com bons alpinistes. Primer ens posem a Janis Joplin (V+). La via té un inici vertical amb molt bons cantos i bústies fondes, d'aquells que fan escola. Després, el terreny s'ajeu un xic i l'escalada esdevé més fina però més tranquila fins la R, que comparteix amb la Te de Roca (6a+), que ha estat el següent objectiu.

En Pep a Janis Joplin.

En Pep treu l'entrada de la Te de Roca prou bé i jo m'animo a fer-la des de baix... és la meva via més difícil d'aquest any! La veritat és que cal tibar i posar-s'hi bé fins superar una vira vermellosa, just ensumant la llastra que hi ha a la dreta. A partir d'aquí la via perd un xic de verticalitat alhora que perd canto. Però navegant un xic va sortint i aviat sóc novament a la reunió. 

Jo mateix a Te de Roca.

Tot plegat ha anat prou bé i l'esquena no ha protestat, cosa que és un molt bon senyal. El dia de la Miranda del Príncip em va quedar el dubte si era l'aproximació o les maniobres de corda les culpables de les punxadetes. Avui he fet totes dues coses i m'he contorsionat i he tibat força al 6a+ i, de moment, no hi ha conseqüències... que duri! Un matí ben aprofitat i dinar a caseta... la combinació perfecte.