dimecres, 30 de maig del 2012

Clot del Boixar. Placa Fu


Avui hem anat amb en Pep cap al Clot del Boixar, a la placa Fu. Hem començat escalfant a la Ana Pérez Nieto (6a+). La part més difícil és fer el darrer ressalt per arribar a la reunió, on et quedes molt estrany... tan estrany, que no ha sortit!

 A punt de fracassar a Ana...

Aprofitem per muntar la Intima Churry (6b+). Aquí hi ha força tomàquet, però acaba sortint a la primera després de veure en Pep fer-la.

 
 En Pep, passejant-se per Intima Churry.

Baixem i ens posem a la Perroflautas, un altre 6b+. Després d'una entrada on cal llegir bé els passos, un tram amb bons forats. Per acabar, un tram on cal decidir-se per acabar d'arribar a la reunió: hi ha una bona excursió, tot i que el pas difícil que ben protegit. També surt!

 A Perroflautas, un 6b+ guapíssim. Aquí en Pep...

 ... i aquí jo.

Però... als passos per arribar a la darrera xapa he tibat d'algun monodit o similar, el cas és que m'he lesionat el dit del mig de la mà esquerra. Em fa mal quan faig força... tocarà reposar uns quants dies!

En Pep aprofita per atacar-ne alguna del sector de la dreta... a mi em fa mal fins i tot assegurar-lo!

dijous, 24 de maig del 2012

Desdentegada


Aquesta tarda hem tornar a sortir amb en Pep cap a Montserrat. Les nostres passes ens han portat a la Desdentegada. Jo encara hi tinc molta cosa a fer i en Pep fa molt que no hi ha estat, així que és un destí ideal i a l'ombra.

Hem anat cap a la part del fons de la vall, a fer les vies de més a la dreta. Hem començat per la #53 (6a), que va per un esperonet. És una bona via per escalfar, d'anar fent, però on comencem a entrar en la tònica de les vies de per aquí: presa petita, que requereix un treball força tècnic, especialment de peus.

Escalfant al 6a.

Baixant poso les cintes a la del costat, la #54 (6a+). Aquesta té un tram un xic més vertical, on ja s'ha d'apretar bastant més. Serveix per quedar ben escalfat.

A la #54. 

En Pep prescideix d'aquesta i anem cap a la bonica placa de més a la dreta. Aquí jo hi vaig fer el 6b de més a la dreta fa bastants anys. Avui comencem per la de l'esquerra, #61 un 6a+ que haurà de permetre muntar el 6c del mig.

 En Pep a la part final de la #61...
 
...i jo mateix, als primers metres de la mateixa via.

La via té un començament plaquero intents, on cal apretar de valent. Després ve un tram més suau fins encarar l'entrada al mur de la segon part. Aquí hi ha un pas de bloc dels d'apretar-li. Després, és qüestió d'anar aguantant. Per cert, que la via ha estat allargada: Tot i que es pot anar a buscar la reunió antiga, hem seguit amunt. El conjunt és una via força durilla i llarga, molt més difícil que l'anterior, tot i estar incomprensiblement graduades igual.

De baixada posem cintes a la #62. Es veu més dura que l'anterior i per això li fem un intent en top-rope. A la zona més complicada, per arribar a la franja horitzontal de mitja via, en Pep hi troba un seqüència -la via no està gens marcada... deu ser que la gent no hi té tirada per aquí. Amb l'entrellat tret, encadeno el meu intent en top-rope. Fer-ho des de baix, però, ja serà una altra història perquè s'ha de lluitar de valent.

Lluitant el 6c en top-rope. 

En tot cas, ho deixem per un altre dia, perquè hem quedat ben servits... A més, com que les vies són prou llargues quedem ben satisfets!


dimecres, 9 de maig del 2012

Clot del Boixar (Dreta)


Avui ens hem acostat a la part dreta del Clot del Boixar. Fa caloreta, cosa que s'agraeix. Però gairebé en farà massa...

No portem ressenyes i confiem en la nostra intuició. Aquesta ens diu que un díedre té pinta d'assequible. En Pep s'hi posa, i d'assequible res! Entre la segona i la tercera xapa hi ha un tram d'allò més curiós. Per no petar-me a la primera via jo la faig en top-rope. Efectivament, s'ha de confiar bastant en els peus posats de qualsevol manera! Després del crux, la cosa es tranquilitza... A casa descobrim que hem fet Indian Crack (6b), la més senzilla de la zona -bona vista!

Díedre estètic i passos durs a Indian Crack.

Per sort, aviat s'acaben les dificultats i es va fent.

L'Indian Crack està a l'ombra i s'hi ha estat prou bé. De baixada tasto alguns passos de la veïna de l'esquerra que està a ple sol. S'hi veuen possibilitats excepte a la mateixa alçada que la que acabem de fer: aquí hi ha tomàquet del bo! Es tracta d'Innus (7a+). En Pep la prova des de baix i ha de tibar d'alguna cosa més que no pas la roca... Quan en sapiguem més, ja vindrem.

Portàvem referències d'una via llarga i guapa: ha resultat ser la #24 (6c+) de la nova guia de MontseSud a la dreta de Esclau d'Una Passió. M'hi ha posat amb la idea d'investigar de què anava. El començament es va fent amb cantos raonables, una vegada trobats. Aviat comença a haver-hi alguna excursioneta, però com que reposo arreu va sortint. Així arribo a creuar la fissura que ens ha acompanyat i entro a la placa més que vertical. Novament hi va havent canto (sense exagerar), però cal tibar-li i les assegurances allunyen força tot i que he de reconèixer que estan molt ben situades. Resulta una via força obligada! La sortida del tram difícil se les porta i, a diferència de tota la resta de passos, no aconsegueixo encadenar-ho amb els anteriors.

El sol també apreta de valent, el que no ajuda massa! Satisfet per la feina feta baixo i en Pep li fa un tast en top-rope. Confirma les excursionetes i que la via resulta durilla!

Després encara li he fet un segon intent en top-rope. Encadeno fins el primer bolt després de creuar la fissura on reposo. Torno a fer-ho a la sortida de les dificultats, on no aconsegueixo sortir: xapant quedo a la dreta i la sortida per allà fins a uns bons cantos és sobre nyapes petites que es fan impossibles venint de sota. Un bon canto queda a l'esquerra però no hi ha manera de flanquejar i arribar-hi... S'agrairà info al respecte! Això sí: s'ha de reconèixer que és un viote dels bons!

En fi, que la tarda ha estat de tibantor!

Anant lluitant els primers metres de la via #24.

En Pep, a la mateixa via.

El meu segon intent, en top-rope.

De baixada hem resseguit la paret cap a la dreta, arribant al cotxe baixant des d'un camp d'oliveres que hi queda a sobre. De camí hem investigat altres possibilitats per altres visites...

dimarts, 8 de maig del 2012

Villaverde. Fa 30 anys


El 7 de Maig de 1982, tres menors d'edat més un que acaba de treure's el carnet carreguem els trastos d'escalada, motxilles, sacs de dormir i aillants (!), ens posem dins un 600 de color gris i enfilem la carretera cap a Terradets.  Ens acompanya el Volumen Brutal de Baron Rojo sonant en un caset a piles que portem en braços.

Tinc 15 anys i estic pletòric. L'inici d'aquest any no podia ser millor: hem fet l'Aresta Brucs de la Bessona Inferior, on m'he currat un primer llarg d'infart, he fet la meva primera via al serrat del Moro (la Casas-Chani) i les darreres dues setmanes hem fet dues vies a la paret de l'Aeri, la Antonio García Picazo i l'Electric Ladyland. A Terradets sols hi he fet la CADE, fent de monitor d'un curset d'escalada a finals de l'any passat, i la del Sergio fa quatre setmanes.


Però avui ens hem plantejat la Villaverde. Anem dues cordades i avui comencem l'Esteve i jo al davant. Darrera vindran en Kim i en Tati, completant la representació de la Basca Manresana Autèntica. Fa un bon dia i tot flueix la mar de bé. Ens anem alternant els llargs i em toca la cirereta de la via. La ressenya marca V amb un pas de V+, però està molt ben assegurada: dos pitons al principi i tres burins per una tirada d'uns 30-35 m. 

Vaig fent sense massa problemes. En el llenguatge de l'època això vol dir, com a mínim, reposar amb el fifí a cada assegurança, agafant'hi per passar la corda (no existia el verb xapar). És a dir, l'escalada en lliure significava anar d'assegurança en assegurança sense tibar massa del material. Era normal posar algun peu a la baga donat que les cintes no eren pas cosides i això molt probablement es consideraria A0. D'aquesta època són també les terrorífiques graduacions V+/A0, que avui encara perduren en algun recopilatori i que venien a dir: jo he pujat fent servir els estreps, però he vist una bona presa en algun lloc i potser t'hi podries agafar. Grans celebritats han pujat per molts llocs en aquest estil, que responia a una època.

No trobo dificultats especials fins al segon i penúltim burí. El següent queda força lluny i ja fa estona que no aconsegueixo veure com fer-ho. Hi ha un tram molt llis de mans i de peus i no men'n surto. Ho miro i ho remiro... Està clar que hauré de confiar en l'adherència dels gats... Tinc un foradet per la mà dreta i alguna cosa a l'esquerra... vaig pujant i gairebé estic al següent burí quan em rellisca el peu esquerre.

Feia dos anys que escalava i mai no havia sentit encara la sensació del buit xuclant-me avall. De fet, no era habitual que es produís un incident així. Asseguràvem amb atenció, fent servir el 8, com manaven els cànons, però en molt poques ocasions havíem hagut d'aturar una caiguda. En aquell moment jo n'era un espectador preferent i recordo que mentalment vaig tenir temps de repassar la cadena d'elements que evitaria un desenllaç fatal. La veritat és que el vol va ser considerable, en part gràcies a l'elasticitat de la corda després d'una bona colla de metres escalats, però l'aturada va ser ben suau.

Recuperat el control de la situació m'ho torno a mirar i remirar i decideixo resoldre-ho amb un pas de ganxo, un artilugi que feia temps que acostumàvem a dur penjat però que mai no havíem fet servir. Això em permet arribar al següent burí i acabar el llarg. Després, en poca estona, retornaríem a l'horitzontalitat per la falsa feixa.

Més tard, al bar del llac, aprendria que el lloc on havia caigut s'anomenava la Placa Chárter, precisament pel nombre de vols que en sortien. Avui en dia encara segueix sent un lloc respectat i, pel que es diu, poc sobat. Per alguna cosa serà.

Per cert, just al moment en que volava i creixia com a escalador, jo feia 16 anys.

diumenge, 6 de maig del 2012

Moretona


Aquest matí les previsions eren força inestables així que amb en Pep ens hem acostat a la Moretona. Hem començat fent unes vies noves que s'han obert recentment a la dreta de la Placa del Sol Naixent. Són 5 vies que comencen en un tram de roca a la dreta de la Sinequano.

D'aquestes n'hem fet 3 o 4 -com que escric això més tard, la memòria falla! Desconeixem noms i graduació oficial. La primera per l'esquerra és senzilleta. Com més a la dreta anem, més difícils. Alguna té un bon pas aleatori agafat de merdetes molt merdes (probablement entre V/V+ i 6a+)

Fent la segona via del dia.

Encetant un tram aleatori i exigent. 

Després ens hem posat a Cultisme (6a), una via bona de debò, que jo ja havia fet en altres ocasions. Déu n'hi do de la sobamenta de la roca! Diria que la darrera vegada no estava pas així!

Una via de culte, la Cultisme. 

La que certament no estava sobada, perquè era nova és El Passarell (6a+), on m'he posat després de que en Pep fes La Noia de les Bruquis. El Passarell ha demostrat dues coses: una que la intel·ligència de les masses és dubtosa, perquè hi ha magnesi per la seqüència més putejant, restant neta la més lògica i coherent amb el grau. Dos, que una via es pot sobar en qüestió de mesos. No sé pas què pot haver passat aquí, és que hi ha hagut una escalada popular en aquesta zona??

 Al Passarell.

Per acabar la matinal, encara hem atacat la Guerrillera (6a). Tot i haver-la fet, ha estat com anar a vista, i és una via dura per fer a vista. Aquí sort que les gandes són bones, perquè també són de marbre!


Guerrillera de debò.

I el matí no ha donat més de sí. Un altre dia, a veure si tasto novament la Sin Sostén, que em va quedar pendent en una visita anterior. Avui, però, no hi havia ganes d'apretar tant... (espero que aquesta no me l'hagin sobada XD)