Aresta dels Cavalls

Després de la sortida de reconeixement de l'altre dia, avui hem anat amb la Cristina a l'Aresta de la Roca del Salt dels Cavalls. Per ella ha estat un regal d'aniversari i és que avui ha fet anys! La ressenya de la via està aquí, i hem seguit la mateixa estratègia que en PGB empalmant els dos primers llargs, però no avancem aconteixements.

Aquesta vegada hem trobat can Robert a la primera -el que fa portar un bon mapa- i ens hem plantat al pàrking sense contratemps. Llàstima que es perdi tant de temps travessant Terrassa! Del pàrking, amunt! Puc confirmar que anant amb els trastos, la pujada es fa més feixuga :)

Començo la via a l'esquerra d'un diedret, seguit les xapes que es van veient. El fang és raonablement dur ;) i va aguantant. Malgrat tot, la Cristina veu com van baixant cosetes de les que ni me n'adono. El terreny obliga a mirar molt bé on agafar-se, però no té altres complicacions dignes de menció. Veig una reunió a l'esquerra i la xapo amb una cinta ultra-llarga. Després m'adono que la línia de spits segueix per la dreta de la R i trec una cinta anterior per alleugerir el fregament. Aquí hi ha un tram més vertical on cal estudiar bé la consistència del fang, que no inspira massa confiança -tampoc n'inspiren massa alguns spits posats en còdols molt sortits... No em vull imaginar la via abans del retroequipament!

El cas és que s'arriba a la reunió en terreny ja força tranquil. Portava 12 cintes, he deixat de xapar algun spit i me n'han sobrat algunes: per tant, deuen haver-hi unes 12 assegurances :)

Atacant la primera part de la via.

Els darrers metres del nostre primer llarg (LL1 i LL2 de la ressenya)

El següent llarg és una rampa senzilla on s'hi troben 5 spits. L'entrada a la reunió és verticalota i cal buscar la zona més compacta per anar trobant bons còdols que han aguantat.

El darrer llarg fa la seva impressió, vist de la R. L'inici va per un desprendiment que no inspira confiança, però aviat s'arriba a una successió de spits. Els passos no son massa complicats (V), però la roca obliga a mirar molt i molt, no fos cas que et quedis amb un tros de díedre a la mà, et mengis algun còdol o qui sap què. Al final del díedre es surt cap a l'esquerra i es supera un petit llavi per arribar a una savina amb un spit. Jo he seguit amunt fins al cim, però abans he hagut de tibar de valent en un pas força difícil per superar el darrer ressalt. La reunió cimera està posada en un lloc força peculiar (el perquè és una incògnita), doncs obliga a penjar-se al ressalt, però he preferit no acabar d'arribar a la instal·lació de ràpel per poder comunicar-nos. Això ha estat difícil per culpa del vent, però ens hem entès i al cap de poca estona, la Cristina estava al cim, contenta d'haver fet la via més llarga (probablement) de la Mola.

Sortin de la darrera R... Quina por!

Sortint del llavi de després del díedre

Al cim...

Per baixar cal fer un ràpel d'uns 30m. Nosaltres anàvem amb corda simple de 70 i n'ha sobrat un munt. La corda simple ha fregat un xic en empalmar els dos primers llargs, però ha estat suportable. Val la pena dur cintes llargues.

La baixada, sense contratemps i a casa a l'hora prevista. Què més es pot demanar?

La Mola

Ho confesso: no havia pujat mai a Sant Llorenç! Com que això s'havia d'arreglar, avui ens hem animat la Rosa i jo i hem fet una bonica excursió. No ha estat fàcil arribar-hi, però hem començat a Can Robert (41.6330,2.0050). D'aquí hem agafat les dreceres que portarien a la Mola pel camí normal. Com és normal, nosaltres l'hem abandonat una vegada superada una clapa de roca (41.6365,2.0105). Un corriolet puja i es creua amb el que serà el nostre camí de baixada: el camí de la canal de l'abella. Travessem el camí i per terreny poc marcat hem anat guanyant alçada. Si hom s'hi fixa, hi ha alguna marca verda. El caminet ens ha portat fins l'aresta de la Roca del Salt dels Cavalls. Li hem estat fent una ullada... si no fos pel ràpel, podria ser una bona via perquè la Rosa tasti via llarga.

De pujada, amb el nostre objectiu: l'aresta del salt dels cavalls (la punta més alta)
i hi arribem per la canal ampla que es veu al centre de la imatge.

Hem anat pujant canal amunt fins als replans del cim on hem gaudit d'una bona vista, un mos i uns glops d'aigua.

Unes balmes interessants, a l'alçada de la cova del drac

D'aquí cal fer una desgrimpadeta i una grimpadeta per anar a la plataforma que ens porta fins la Mola. Hem entrat a l'església, hem fet una ullada a la carta del restaurant i hem enfilat camí al morral i cova del drac.

El queixal del drac i/o cova del drac

Hem entrat a la cova per una banda i sortit per una altra, com deuen fer tots els novatos i hem enfilat canal de l'abella avall.

Aventurers com som, dins la "cova"

Pel camí hem trobat restes d'una construcció que resulta que és un antic forn de calç. Més avall el corriol es converteix en un bon camí que, planejant, ens porta aproximadament al punt on hem abandonat la pujada normal. I des d'aquí sols queda un passeig fins a can Robert.

A la propera visita investigarem altres corriolets, que sembla que n'hi ha un munt!

Paret del Grau

Després de molt de temps, amb en Jortx havíem quedat per anar a fer via llarga. Els ruixats d'ahir ens han fet témer trobar trams molls i la possible inestabilitat per avui tampoc no convidava a posar-se en grans aventures... de manera que hem anat a la paret del Grau, sobre Coll de Nargó. Cap dels dos no hi havia estat mai, però portàvem abundant material de referència (vèrtex núm. 212 i aquí).

Hem començat per la que deu ser la més clàssica: Àfrica. L'inici de la via és just a la dreta del tram de conglomerat. El primer llarg és senzillet, amb els passos més difícils just al principi. Com que portava els tricams, n'he posat un abans d'un diedret perquè ja portava uns quants metres sense res i podia haver-hi algun pas abans de xapar el següent parabolt. De fet, aquesta ha estat una sensació que s'ha donat a diversos llocs a les vies que hem fet avui: en alguns punts hi ha algun tram amb "aire" i el xapatge següent ja està en terreny un xic compromès. Res exagerat, però. Val a dir que he empalmat el primer i el segon llarg (V+).

Jo mateix, viatjant per Àfrica

Des de la primera R de Àfrica

El nostre segon llarg (V+) l'ha fet en Jortx: es surt un xic per la dreta i sols cal tirar milles amunt fins trobar una bona reunió. D'aquí mateix hem baixat en dos ràpels: un fins la nostra primera reunió i l'altre fins baix -justet amb la corda de 70m.

Havia llegit alguna recomanació de la via Manelet i, per tant, ens hi hem ficat. Començo el primer llarg on la primera dificultat és atacar un desplomet sobre conglomerat. Es tracta d'un pas bloquero, on cal tibar-li fort, però amb bon canto i ben protegit.

Entrada bloquera a Manelet

Després vé una llarga excursió molt senzilla. Quan apareix la xapa següent ja tornem a estar en terreny vertical i cal estar atents. En algun lloc no es veu la continuació, però cal confiar en trobar-la seguint una franja oblícua cap a la dreta. Alguns passos interessants per entrar a la R (6a).

En Jortx, entrant a la primera reunió

En Jortx ataca el segon llarg, amb un inici relativament agraït fins trobar el pas clau, on ha hagut de treballar més del compte: un xapatge que obliga a atacar-lo un xic per l'esquerra però del que cal sortir per la dreta a anar a buscar una regleta. Després ja sols és qüestió d'anar fent, amb bon canto, fins la reunió.

Acostant-se a la zona curiosa del segon llarg

Jo mateix, arribant a la R2

El tercer llarg segueix la tònica general de l'anterior: anar fent i mirar-s'ho en algun punt molt concret.

Mentre estem a la Manelet rebem la visita d'un parell de cordades que es posen a les mateixes vies que hem fet nosaltres: està clar que hem encertat! Hem baixat en tres ràpels per la mateixa via.

Per acabar d'arrodonir el dia, ens hem posat a Peti qui Peti, que també havia estat recomanada en algun blog. Un primer llarg sobre bona roca amb una molt clara tendència a flanquejar a l'esquerra, especialment els darrers metres per entrar a la reunió (V).

L'inici de Peti qui Peti

El segon llarg té un inici bastant guapo. Després segueix per terreny molt senzill i ataca un desplomet pel bell mig, el que obliga a tibar bastant més que el V- que li marquen al llarg. Sens dubte, el llarg més interessant és el darrer (6b), que ha anat a càrrec d'en Jortx. Inici vertical per situar-se sota un desplomet que cal superar amb una bona tibada. Jo l'he resolt creuant braços per quedar-me en bavaresa amb la mà esquerra i una estirada fins un bon canto amb dreta.

El tercer llarg de Peti qui Peti

Per descendir, cal anar a l'esquerra a buscar una línia de ràpels que va per la zona de la Tempi Moderni. Val a dir que el primer és súper volat i impressionant! Amb la corda de 70m hem arribat a la R2 de Tempi Moderni i d'aquí fins baix amb un segon ràpel.

En Jortx, baixant del cel

El sol ens ha acompanyat intensament a les dues primeres vies i s'ha amagat rera uns bons núvols mentre feiem la tercera, però hem estat la mar de bé. Una bona presa de contacte que de ben segur portarà més visites: la mateixa Tempi Moderni, potser? O les de l'esquerra? Qui sap...

Castell de Subirats

Avui en Pep m'ha portat a visitar el Castell de Subirats, una altra zona nova per mi. Un sector ben popular, que es farceix de gent però on segurament podríem fer algunes vies abans no arribi la marabunta. I aquest ha estat, més o menys el guió: tranquilitat al principi i farciment al final.

Hem començat pel sector Cinema, fent una de les vies més llargues i variades: Delicatessen (6a). Passos de placa, de tibar-li, una fissura... Bona via!

En Pep a Delicatessen, via que fa honor al seu nom.

A continuació hem anat a fer la Hermanos Guerrero (V), a l'extrem dret. Uns passos de placa al principi són el punt on cal prestar més atenció. Després, canto a dojo fins al final.

En Pep a Hermanos Guerrero.

D'aquí hem anat a Noche de Frío (6a). Un inici de placa d'anar fent porta a un pas de tibar-li per entrar al díedre final. Els darrers metres també demanen alguna tibada...

A Noche de frío. Primer en Pep...

... i després jo.

Veient que la cosa s'anava omplint més i més, hem atacat la del costat, Només pels teus ulls (6c+). En Pep s'hi ha posat i ha anat treient els passos després d'estudiar-ho un xic. Havent-lo vist a ell i amb les cintes posades, m'ha sortit. Uns passos durs des de la xorrera, en lateral, a un bec i bidit, xapar, una pinça d'esquerra i arribada a cantos cada cop millors fins l'altra xapa. Després, un tram per relaxar-se i un passet de mirar-s'ho al final.

En Pep iniciant Només pels teus ulls...

... i jo que li segueixo els passos.

Atenent a la massa que ho envaïa tot, hem anat tornant cap a l'esquerra fins al sector triantle on ens hem posat a Pan de higo (6a+). L'entrada és extremadament fina fins a l'alçada de la segona xapa. Després vé un passeig fins encarar la paret final on hi ha un pas curiós de flanqueig a la dreta (i un mar de xapes). Val la pena dir que els primers metres són molt durs, amb uns peus francament dolents. Ha sortit, però apretant molt fort les dents. Com passa sovint, si els passos d'entrada fossin més amunt, la graduació de la via seria ben diferent.

Superada l'agonia dels primers metres de Pan de Higo.

Malgrat les previsions, ha fet un dia molt bo. Tant, que al sol ens rostíem -i el Pep amb màniga llarga! La zona m'ha semblat ben interessant. La roca, però, està bastant sobada pel pas continu de milers d'escaladors. Queden pendents algunes vies que semblen interessants!

Perles express

Avui havia de ser una sortideta matinal... i hem acabat a Perles! Hem tornat al sector dels Roures amb l'objectiu de tastar més vies de les que hi ha a la dreta de tot. Abans, però, hem començat pel cantó més clàssic, on la primera vegada no vàrem arribar a escalar.

Així, hem començat per la Me-Me (6a) i hem continuat amb Petit Príncep (6a).

M. Alba a Me-Me

En Pep als primers metres de Petit Príncep

Després ens hem posat a la Meteora (6b+), que va just al costat de la fantàstica Filigrana, que havíem fet la primera vegada. No ha decepcionat: entrada fina, un tram més tranquilet i una panxeta on s'ha de tibar fort.

En Pep a Meteora

Jo mateix, també a Meteora

A continuació hem anat cap a la dreta, a les vies noves d'en Belego. Allà hem fet Belladona (6b), amb uns passets ben curiosos al principi. Després, plaer en estat pur!

Jo mateix a Belladona

Baixant d'aquí he posat les primeres cintes a la del costat, Asterix (7a), i li hem fet un tiento. Amb la info que he aconseguit de baixada, en Pep se l'ha tret saltant. Recupero la corda i, just abans d'acabar, sorpresa: em baixa la cinta express de la segona xapa... enganxada amb la xapa. Femella i volandera cauen a la vora... Resulta que amb la vibració de la corda s'ha afluixat la femella que, evidentment, no deuria estar ben apretada. Poso la xapa i apreto la femella amb els dits en top rope i m'hi poso des de baix. Amb la flipada, ens fixem que al primer parabolt no se li veu cap fil de rosca, està molt entrat... quin iuiu!

Però m'hi he posat per baix, i ha sortit!

Jo mateix engalomant el projecte del dia, Astèrix (7a)

El resum: un dia ben aprofitadet, amb poquetes vies, però molt bones i exigents. L'ensurt de la xapa ha estat només una anècdota, però deixa una estranya sensació al cos...