dimecres, 28 de setembre del 2016

Cargolaire de Tarda


Avui ens hem acostat al Cargolaire per aprofitar una mica més les poques hores de sol disponibles. D'altra banda, si no vaig errat, fa 4 anys i mig que no m'hi he acostat! Com passa el temps... D'altra banda, el lloc m'ha donat la sensació com si darrerament potser no rebi tantes visites... Vies ben clàssiques no tenien rastre de magnesi. Tant de bo sigui així :)
Hem començat per la Tarda de Sant Joan (V), amb la seva entrada a reunió característica, que queda molt a desmà, igual que la xapa anterior.

A Tarda de Sant Joan.

Després, a la dreta, l'Inevitable Destí (V+). Aquesta és fineta de veritat i ha suposat una bona prova pels meus nous peus de gat: avui estrenava els nous FiveTen. Val a dir que sóc un enamorat d'aquest model. Per més que me'n provo d'altres, cap d'ells no se m'adapta tan bé al peu com aquests. En el nou model, que recupera el color morat, el taló s'ha modificat a millor. Vaja, que aquí s'han comportat correctament, tot i la inseguretat que dóna portar goma nova, amb un tacte diferent als gats vells! (També he de dir que els verds m'han durat uns 7 anys, amb recauxutada inclosa. No em puc queixar!) El Ramon també li ha tirat de primer i se n'ha sortit raonablement bé...

 A L'inevitable Destí.

A continuació ens n'hem anat més a la dreta, a fer la Mercisu (V+), amb el flanqueig típic i curiós des de la darrera xapa. Fa temps el feia per la placa, però les darreres vegades anava directament cap al sostre a pillar-me invertit, com avui. Llàstima que sigui tan curta!

 A punt d'atacar el crux de la Mercisu.


Després ens n'hem anat a La Barraca (6a). Aquesta és una via més llargueta, amb passos de finura i posar-se bé. L'entrada a la reunió és segurament el pas més difícil de la via. Estirant-me molt he aconseguit xapar-la i fer el pas després amb més tranquilitat... Aquí el Ramon ha preferit anar en top per estalviar-se ensurts.


 La Barraca demana finura...


I per acabar, el Diedret no tan Facilet (V+). Una entrada on fa temps es devia arrencar una llastra aceptable i que ara obliga a anar un xic per l'esquerra si no volem tibar bastant més del grau proposat. Més amunt algun pas de finura amb alejillo inclòs i anar fent.

 El Diedret no Tan Facilet, que no és tan fàcil segons com el fem!

I, com passa darrerament, la foscor ens convida a anar plegant trastos a partir d'aquí!

diumenge, 25 de setembre del 2016

Ecos


Avui amb la Rosa hem fet una caminada circular per Montserrat. Hem deixat el cotxe al pàrking de davant de l'antic restaurant de Santa Cecília.

Recorregut d'avui

A partir d'aquí hem agafat el GR en direcció a Can Maçana i quan hem estat a sota la vertical corresponent, hem agafat la drecera o el camí del Miracle que puja fins la carena. Allà trobem el camí que va d'Agulles cap al Montgròs, entre altres.

Aquí he dubtat si seguir el camí superior d'Ecos, però hem anat a voltar pel camí més fressat, cap a la balma de les Pruneres i camí avall i amunt. Cal estar atent a agafar un trencall a mà esquerra, amb marques grogues, que mena cap a la miranda dels Ecos.

Poc després trobem marques vermelles que semble travessar el nostre camí. Hem anat a ullar el camí que aniria cap a l'esquerra, però queda tallat damunt de les parets d'ecos (salt de la nina). Total, que s'han de seguir les marques vermelles cap a la dreta!

Aquestes ens porten fins a una cadena que cal remuntar tibant una mica. La Rosa s'ha enfilat prou bé, però m'he esperat al mig per si calia ajudar-la. Un cop arribat al collet hi ha dues possibilitats: grimpar el bony de la dreta, que ja és la miranda dels ecos (hi ha un tronc que ajuda a fer el pas IV+) o bé baixar i pujar per un caminet, cosa que hem fet.

Des del cim de la miranda dels Ecos hem baixat cap a la canal dels micos. La baixada segueix una canal arbrada primer, després trobem un tram més escorxat on ens ajudem d'una corda i aleshores arribem a la instal·lació de la canal dels micos. Primer un cable gruixut per flanquejar i després un cable prim que ens ajuda a  baixar. Un arbre ajuda a anar baixant i finalment uns passos en una xemeneia es porten a terreny més pla. Cal estar atents a anar a l'esquerra on abans hi havia un passamà i arribem a la canal del migdia.

Aquí hem remuntat fins al coll i hem baixat pel vessant nord, a buscar el GR transversal per la part nord i d'aquí al cotxe.

dijous, 15 de setembre del 2016

Repòs Actiu al Revolt de l'Àliga


Avui em convenia reposar una mica perquè l'altre dia vaig tibar una mica més del compte. Total, que he acompanyat en Ramon al revolt de l'Àliga.

Hem començat fent la Pixapins (IV+), la Prisa Mata (V) i la Stradivarius (V+). Després en Ramon s'ha entretingut a fer una bona colla de vies de primer fins que s'ha acabat la claror!

dilluns, 12 de setembre del 2016

Els Graus


Aquesta tarda ens n'hem anat als Graus, a buscar l'ombra del totxo de l'Òscar. Hem començat fent la Cala Luna (V) on en Ramon ha estrenat uns gats de fer via llarga, còmodes fins i tot per fer footing -sembla.

Després hem atacat l'Alguer (V+) on s'ha de saber veure la millor forma de sortir del pas sense patir-hi més del compte, cosa que hem aconseguit.

A la segona del dia.

A continuació la vista se'ns n'ha anat a Poema Menor (6a+) i m'hi ha posat sense pensar-m'ho massa. Més amunt ja m'ho he hagut de pensar més perquè hi ha un pas cabró que no he aconseguit veure d'entrada, després d'agafar la llastra amb dreta i aconseguir xapar ben forçat (i forçant massa). I això que fa algun temps l'havia fet i no recordo pas que em costés especialment! Avui, però m'he hagut de penjar i m'ha costat un munt veure la sortida que he acabat resolent per l'esquerra fins pillar un bolo bo amb la dreta. Deu ser la manera, però es fa estrany i il·lògic...

A Poema Menor.

Aprofitant que tenen la mateixa reunió hem fet Pásame el Cachirulo (6b), però en top-rope, a la vista de l'èxit anterior! I tot i això m'he hagut de penjar més d'una vegada! Està clar que Montserrat no es pot deixar de visitar amb assiduïtat si es vol anar mínimament bé. D'altra banda totes dues són vies bloqueres que havien vist graduacions força més altes en altres èpoques el que em fa pensar que potser no estamos tan mal... El Cachirulo té uns primers metres plaqueros que Déu n'hi do. Després, bon canto als primers metres de desplom i després ja s'ha d'apretar fort: alguna bustieta, alguna regleta, pujar peus i pillar una pedreta negra a partir de la qual ja es tranquil·litza...

Als primers metres de Pásame el Cachirulo.

I per acabar el dia, un Almogàver Tossut (V+). Aquest sí, sense entrebancs! I amb aquestes vietes fetes ens n'hem anat abans no es fes fosc.