dissabte, 18 de novembre de 2017

Dersu Uzala


Després de força temps sense posar catxarros, avui ens n'hem anat a fer la Dersu-Uzala a la Paret de l'Esperança (o Trió del Mig o, fins i tot, la Palleta segons on ho mirem). Feia temps que la tenia en cartera i avui ha sorgit com una opció per retrobar-nos amb la via llarga semi-equipada.

Hem arribat a peu de via al moment just perquè comencés a tocar-nos el sol. Així que he sortit de terra ja en màniga curta, cosa que s'ha agraït! El primer llarg comença per la dreta d'una fissura. A uns metres de terra trobem un clau. Abans i després es pot posar alguna cosa més. Quan la cosa es redreça toca passar cap a la paret de l'esquerra, ara ja amb parabolts. Trobem algun pas finet, dels de mirar-s'ho una mica i apretar abdominals, buscant el millor camí. El llarg és prou xulo, però a alguns llocs hi cau terra de la part de dalt, fent que l'experiència no sigui tan agradable com voldríem.

 Als darrers metres del primer llarg...

... i a punt d'entrar a la R1.

El Ramon és l'encarregat del segon llarg, que surt recte amunt a buscar un primer parabolt en terreny un xic vertical. Després la cosa es suavitza i transcorre per roca un xic liquenosa durant uns metres. Aviat se'n va cap a la dreta a superar un muret vertical amb roca més que dubtosa, però que es deixa fer raonablement bé.

 Encarant el ressaltillo dubtós del segon llarg.

 Vista des de la R2. Des d'aquí farem també el darrer ràpel.

A la tercera tirada s'ha de posar alguna coseta. A uns metres de la reunió un tasconet que queda perfecte. Després de pujar per la fissura un friend petitó que es deixa posar molt bé assegura els metres que venen on entre la fissura i la presa de la paret de la dreta es va pujant amb comoditat. Un xic més amunt s'abasta un parabolt i, més amunt, una bona savina permet assegurar els darrers metres de la tirada. Molt guapa, però es fa curta!

 Aquí es posa un friend a cañón.

 Els darrers metres abans d'arribar a la R3.

M'encarrego també de la quarta tirada, que té un munt de metres i poques assegurances. La primera xapa queda prou amunt com per haver d'anar amb compte. Una vegada xapada, cal passar a la paret de la dreta amb alguns moviments verticals amb canto suficient però no pas generós. Una altra xapa protegeix uns metres més del mateix estil i aviat la cosa tomba força i es va fent bé. Cal anar una mica a la dreta i trobem un pitó amb una baga tallada. Hem tingut cura de tornar a posar-la per indicar la posició del pitó perquè segurament costaria de veure. Després d'aquí he posat un bon tascó entre dos còdols i he tirat amunt fins a una savina i d'aquí res més fins la reunió, però amb terreny suau.

 Arribant a la savina intermitja del quart llarg.

El Ramon fa la següent tirada on hem anat a buscar l'itinerari original. Després d'un alien a una llastra hem flanquejat a l'esquerra cap a la canal i d'aquí anar a buscar les assegurances que pugen per la placa de l'esquerra. Aquest torna a ser un tram ben verticalet, amb bona presa, on s'ha d'escalar sobre bona roca. El recorregut fa un arc cap a la dreta que, combinat amb el flanqueig anterior fan que el ròssec sigui important.

 Gaudint d'una bona placa en bona roca a la cinquena tirada.

La següent tirada no té massa dificultats i va en lleugera diagonal a la dreta. A uns metres de la reunió he posat alguna cosa, després ve un terreny suau i he anat a buscar una savina i, prop d'ella, un parabolt i un altre més amunt, abans de superar el darrer ressaltillo que ens porta al cim.

 En Ramon, fent el darrer pas de la via!

El descens té la seva gràcia i val la pena conèixer-lo. Un primer ràpel fins a una instal·lació uns metres per sota d'un bony de roca (35m), el segon fins la quarta reunió nostra (35m), el tercer (50m) fins la nostra segona i el quart (60m) fins a peu de via. Mentre baixàvem hem trobat un parell de cordades que estaven fent la via, però no ens hem fet nosa en cap moment.

 El primer ràpel ens porta fins aquí.

Un tram volat que ens porta fins la R2.

Mentre estava fent el primer llarg han arribat tres noies que han fet la Replicants. Una d'elles ha sortit de la via al primer llarg i s'ha currat una variant tensa per la dreta d'un ressalt que Déu n'hi do! Després ha trobat les darreres xapes del seu llarg i ha arribat més que satisfeta a la R1. Després hem anat xerrant d'una via a l'altra. Des de la nostra via tenia unes vistes més que impressionants sobre Replicants i han sortit unes fotos ben xules!

 A la tercera tirada de la Replicants.Estel

 Als darrers metres del primer llarg. Sílvia

Als darrers metres del primer llarg. Maria

Tinc ben clar que aviat tocarà fer-la també! Segurament és la més guapa de les tres que van per aquí -i la única que em falta!

A peu de via hem plegat ràpidament els trastos perquè de dalt van baixant cosetes i podrien baixar-ne força més, tenint en compte la quantitat de gent que ara hi ha a sobre... A la canal sentim el gos de les noies que continua reclamant atenció de tant en tant, però ens queda fora del nostre abast i no podem tranquil·litzar-lo. També trobem força gent que va pujant a fer la via ferrada... Nosaltres, però, cap a casa a dinar!

dissabte, 4 de novembre de 2017

Matinal al Segon Pis


Avui hem anat a fer una matinal d'esportiva al segon pis. Es tractava d'anar a treure'ns el rovell, que portem uns mesos de poca activitat...

Després d'una bona caminadeta ens hem plantat davant el nostre objectiu i hem decidit començar fent les vies de la primera placa que es troba, que són llargues i guapes, tot i que ja les havia fet fa algun temps.

Així, hem començat per la Paràsit Llastreru (V+). Començament finet i continuació fineta, tot i que ja no tant. 

Escalfant a la Paràsit Llastreru.

Després fem la Un Bedoc dalt d'un Bedoll (6a+). Els primers metres són d'anar fent, amb algun pas d'adherència que et fa apretar una mica. I el tomàquet està al desplom de dalt, on has de mirar una mica. Jo he anat una mica per l'esquerra per creuar després cap a la dreta. Sortir del ressalt es fa bé trobant un forat d'un antic còdol. I l'entrada a la reunió torna a tenir un passet que s'ha de controlar. Guapa.

 A la Un Bedoc dalt d'un Bedoll.

Baixant hem deixat cintes a Cara de Morros (6b) i ens hi hem posat. Segurament és la més guapa del sectoret: començament xulo, amb moviments francs, de tibar-li una mica, però francs. El desplomet requereix saber veure'l. Ara llegia els les meves notes de l'altra vegada i no en coincideixen amb el que recordo d'avui (escric això més tard de la data del bloc). Sí que recordo moure'm cap a l'esquerra per una bústia gran i roma per anar a buscar una bústia a l'esquerra que permet tibar-li. I d'aquí, anar fent! Per al Ramon és el primer 6b que encadena de primer... tocaria cava, però ja se sap!

Jo mateix, tibant-li a Cara de Morros.

Per acabar el dia, amb les bones sensacions de tots aquests encadenaments, em poso a l'Esperó de la Martina (6b+) que no havia fet (ni vist a fer, crec) mai. Aquí hi ha força feina, però! La roca del començament és un xic dubtosa tot i que no he trencat res: obliga a aprofitar la paret de la dreta que és ronyosilla. Quan toca passar a la placa de l'esquerra hi ha alguns moviments estranys, ara amb bona roca, però amb presa petita i desagradables de fer. Em vaig penjant a les xapes centrals i vaig fent els passos, però veig difícil encadenar-los. En Ramon li ha fet un top-rope amb resultats similars. I encara n'hi hem fet un altre intent (en top) tots dos sense èxit. Potser hi ha alguna cosa que se m'escapa, però m'ha semblat força difícil pel grau...

 Intentant l'Esperó de la Martina.

 En Ramon, a la part de baix de l'Esperó de la Martina.

I després d'aquest treball, ens n'hem anat avall! Una matinal ben aprofitada, amb solet intens al principi i al final, com es pot veure a les fotos!


dimecres, 1 de novembre de 2017

Circular per Montserrat


Avui, dia de tots Sants hem tornat a fer una volta per Montserrat. Aquesta vegada hem fet un camí que jo encara no havia fet mai.

Hem deixat el cotxe a la cantonada de la urbanització i hem anat pel Clot de la Mònica amunt, passant pel costat del Serrat d'en Muntaner i per la Pastereta. Al trencall que hi ha a dalt ens n'hem anat direcció a Sant Joan. Aquest tram torna a ser de pujada intensa a trams!

Hem fet un mos en un cimet assolellat des d'on hi ha unes bones vistes cap a la Plantació, cap a Ecos i cap al sud, i després hem seguit amunt. Passem pel peu de la Miranda de Sant Joan i trobem una gent que comença una via llarga i senzilla, La Torna (III). No sabia que hi hagués vies per aquí. Deu ser ideal per a iniciació inicial.

 Hem fet el mos aquí, amb bones vistes!

 Hem fet el mos aquí, amb bones vistes!

 La plantació en primer terme i, al fons, Montgròs, Ecos i Albarda Castellana.

Arribem a l'ermita de Sant Joan ja sobre pista dura. Ens cal baixar un tros amb fort pendent i aviat trobem un corriol que surt a mà dreta i que ens portarà per una drecera fins al camí de les bateries, passant pel Torrent de la Font Seca.

 L'ermita de Sant Joan, ja en terreny civilitzat i, per tant, amb gent.

Sortim al camí de les bateries i anem resseguint les parets. Trobem la drecera de Fra Garí i més endavant la Drecera dels Graus, però nosaltres anem seguint el camí ample fins la pista que va de Collbató a la Vinya Nova. Anem uns metres direcció Vinya Nova i aviat surt una pista a mà esquerra que ens porta al cotxe novament.

  En blau, el recorregut d'avui.

Una circular ben xula per un matí. Hem tardat aproximadament 2h30.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Torrent del Pont - Sant Jeroni - Camí dels Francesos


Avui hem fet una circular. Com l'altre dia, es tractava de fer una matinal que no demani llevar-se a hores intempestives i que serveixi per cremar. Per tant, un bon desnivell, un xic més de 750 metres, pel vessant sud de Montserrat.

Hem deixat el cotxe a la Vinya Nova i hem pujat pel Torrent del Pont fins al camí de Sant Joan a Sant Jeroni. Passem per l'ermita i pugem al cim de Sant Jeroni, amb unes vistes excepcionals.

Al cim.

De baixada anem pel camí dels Francesos. A mitja baixada trobem unes marques vermelles que ens portarien novament cap al Torrent del Pont. Algun altre dia les seguirem... Avui, avall pel camí conegut fins a la pista de Can Jorba a la Vinya Nova. Just a l'esquerra un corriolet ens estalvia passar per la pista i anem pel bosc.

La ruta d'avui, marcada en verd.

Una altra escapada ben xula!

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Camí dels Francesos


Aquests dies toca treure's l'estrès i per això res millor que una bona caminada. El camí dels Francesos ens permet guanyar el cim de Sant Jeroni pel vessant assolellat de Montserrat i és una bona opció per una matinal sense llevar-se d'hora.

Arribem fins a Can Jorba i agafem la pista en direcció a la Vinya Nova. A uns metres hi ha una esplanada arbrada on podem deixar els cotxes.

El camí ha estat netejat recentment, però només al principi! Es tracta d'anar pujant fins al coll de Moset, allà seguir per la dreta, carena amunt fins arribar al trencall a sota del Camell de Sant Jeroni a l'esquerra (s'ha d'estar atent per veure'l). Seguim pujant fins al coll amb l'Albarda Castellana i aquí agafem el corriol de l'esquerra que ens mena a les escales cimeres de Sant Jeroni.

Les escales cimeres de Sant Jeroni. Al fons, els Gorros.

Avui hem tornat pel mateix camí. La baixada és més ràpida que la pujada, sí :)

Desnivell 750 metres
Temps 2h30 aproximadament


En groc, el recorregut d'avui, Camí dels Francesos de pujada i de baixada.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Via del Carles al Gorro Frigi


Avui he tornat a sortir amb la Clàudia, després de molt de temps de no escalar amb ella -i més temps encara de no fer via llarga. Havíem quedat també amb en Ramon i tots tres hem enfilat la caminada cap a Sant Joan. Així arribem a peu de via ben escalfats!

Aproximació amb boires pixaneres.

El dia ha estat força tapat, amb un núvol que ha quedat enganxat a Montserrat i que no ha deixat sortir el sol, tot i que d'intents n'ha fet una bona colla.

A peu de via decidim que començaré jo i el Ramon farà les darreres tirades. La Clàudia així anirà recordant què és això d'estar penjada a les reunions. La via del Carles és una bona i repetida opció per gaudir de metres d'escalada sense preocupacions, just el que ens calia avui. Pel costat mateix hi passa la Snoopy, que havia fet fa molt de temps i que té un altre ambient... Però, com dic, avui tocava un love-climbing.

Farà més d'una dotzena d'anys que l'havia fet i recordo que vam empalmar les dues primeres tirades. Avui, però, he fet bondat i he fet el que tocava fins la R1. Diuen que les reunions han canviat de lloc, segurament ara no es pot pas empalmar... Els companys pugen la mar de tranquils, qüestió d'anar fent.

 Entrant en matèria al primer llarg.

La segona tirada segueix la mateixa tònica: bon canto, esmolat a estones i anar controlant. Un muret a uns metres de la reunió és segurament el més destacable del llarg. 

 El darrer tram de la segona tirada. Mica en mica ens allunyem del camí...

La tercera tirada és similar, però té un tram on s'ha de tibar bastant més que a la resta. Hi ha bon canto, però la roca és ben vertical durant ens 5 metres, molt ben protegits. M'ha semblat que valia la pena anar un xic per l'esquerra, acostant-se a la via veïna, que té alguna xapa antiga de tant en tant. Després d'aquest ressalt vertical, ja s'entra a la reunió sense massa problemes.

  La Clàudia, resolent el ressaltillo amb autoritat.

Aquí fem canvi de cordes i segueix en Ramon. El començament del quart llarg és un xic més vertical però aviat s'arrampa i només és qüestió de cercar les xapes, que aquí allarguen una mica més i, a més, n'hi per la vora d'altres vies que van més o menys pel mateix indret.

 En Ramon a la quarta tirada.

La darrera tirada va a buscar la fissura. A continuació es passa a la paret de la dreta amb un pas més vertical. De seguida la cosa es suavitza i arribem al cim del Gorro Frigi, amb reunió a la creu.

 Al tram vertical de la darrera tirada.

Per la Clàudia ha estat una altra bona experiència! I, la veritat, és una via ben guapa, equipada per no haver-se de preocupar. El descens ara és un xic més delicat del que era. Nosaltres hem desgrimpat un bon tros, fins la placa més vertical amb la xemeneia al costat. Aquí hem passat la corda i l'hem fet servir per ajudar-nos. El mateix hem fet a la següent instal·lació i després ja només ha tocat anar fent, apretant el cul una mica al flanqueig final. Després, baixada per la canal fins al camí i una altra passejada fins al monestir. Total, una matinal més que ben aprofitada!

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Més Palomera


He estat una colla de dies sense activitat per diversos motius. Avui però teníem ganes de tornar a sentir la tibantor als avantbraços i, sobretot, cremar adrenalina acumulada després de dies i més dies on els neandertals han estat causant-nos diverses incomoditats. Tocarà agafar paciència, però ens en sortirem!

A la Palomera s'hi conjuga una aproximació una mica més llarga del que la majoria considera acceptable (que avui ens va prou bé per esvair els mals pensaments) i vies llarguetes i prou maques. També són exigents pel grau proposat, però això ja se sap que és només orientatiu. Només cal apujar-ho una mica i ja està. Avui hem començat per la Na Fent (IV+), que encara faltava a la col·lecció. Passets delicats al principi i anar gaudint després.

A Na Fent.

A continuació hem repetit La Güena de los Güenos (V+). Primeres xapes d'aguantar la respiració en algun punt i després un festival d'escalada plaent.

A La Güena de los Güenos.

Després d'aquesta hem anat a veure Las Tetas de la Meteoróloga (V+). Aquí s'ha de tibar una mica bastant, però la via no defrauda i resulta ser també molt recomanable (6a).


Per variar, tots dos a  Las Tetas de la Meteoróloga. Desconeixem qui era
però segur que als aperturistes els va agradar: la via és ben bona!

Força més difícil és Individualismo Colectivo (6a) que va just a la seva dreta. El començament és vertical i amb passos ben llargs tibant-li força. Després ve una zona més suau seguida d'un ressalt ben vertical on hi ha un l'altre pas de la via. Jo he anat un xic per la dreta i poc a poc he anat pujant fins trobar la següent xapa on les dificultats baixen notablement. Més que collada de grau, però xula. Val la pena posar cintes i deixar la primera passada si no et vols obrir el cap, però.

En Ramon a Individualismo Colectivo.

I d'aquí ens n'hem anat avall. En Ramon ha oblidat una corretja de la seva gossa i quan hi tornarà d'aquí dos dies ja no l'hi trobarà. Si algú l'ha vist...

dissabte, 2 de setembre de 2017

La Palomera


Amb aquests canvis de temperatura, per la matinal d'avui hem anat a buscar una cara est, no sigui que encara pringuem de fred... Quedem al Bruc amb en Ramon i ja amb un sol cotxe enfilem cap al pàrking del Faraó de Baix. Trobem el camí amb marques vermelles i tirem amunt. En una bifurcació amb marques a totes bandes, val la pena anar a l'esquerra. Nosaltres no ho hem fet i hem tingut alguna dificultat per trobar el camí bo. Però al cap d'una estoneta de caminar, que ja ens venia de gust, ens plantem al que se'n deia Palomera II. Fa una colla d'anys hi havia fet algunes vies a l'esquerra, de forma que avui hem anat cap a la dreta i d'aquí anar baixant.

Hem començat per una via llarga i senzilla, la Canalín, Acanalado, Este Cuento se ha Acabado (V-), 33m. Consisteix en anar seguint la canal i gaudir de l'escalada. Ben assegurada, però amb aire entre xapes per no haver d'anar carregat de cintes, jeje. Trobem un passet en un ressalt vertical i la resta és un passeig fins la reunió. Amb corda de 70 arribem sobrats a terra.

 A la canaleta, escalfant motors.

Després hem fet La Güena de los Güenos (V+). Les primeres xapes són tenses, més del que correspondria pel grau. Després és un festival de plaer, amb bon canto i també molts metres (un xic menys que la d'abans).

  Gaudint de la roca a La Güena...

La següent, The Hard Men Path (V+) segueix més o menys el mateix guió: tensió al principi i escalada agraïda després.

 Panxeta amb bon canto a The Hard Men Path.

Baixant, hem aprofitat per posar cintes a Panik Attack (6a). Com orientació, la ressenya original de la difunta OnaClimb posava que les primeres xapes eren 6b. Efectivament, també aquí es compleix el guió de les altres i cal apretar fort fins la tercera, aproximadament. Aquí ja es pot bufar, dir fiu-fiu, i aleshores torna a tocar gaudir fins dalt durant els 30 metres de la via.

 Acabant l'apretada de Panik Attack.

Per acabar la sessió ens hem posat a Triceratops (6a). Per variar va del mateix pal, amb la diferència que el pas més difícil és per sortir d'una panxeta als voltants de la tercera xapa. Per algun motiu m'he putejat xapant i no m'he decidit a fer el pas a la primera i he optat per penjar-me. Hi ha una apretadeta fins pillar unes bústies raonables i després torna a ser un festival de bona roca. La reunió queda mooolt amunt i al darrer ressalt no he vist les xapes de la via i sí les d'una que va per l'esquerra, on hi ha una bona apretada. Despenjant-me ja he vist les xapes que tocaven... Aquí sí que cal controlar bé la llargada de la corda i fer un nus al final. Amb el xiclet s'arriba a terra amb corda de 70, però no sobra res.

 Per superar aquesta panxeta de la Triceratops hi ha una apretada.

Després de més de 150 metres escalats sobre bona roca optem per tocar el dos, a dinar a casa. Hem estat de conya, amb fresca a peu de via i una agradable escalfor mentre escalàvem. Encert al 100%!

dissabte, 12 d’agost de 2017

Tornem a la Bauma de Can Solà!


Avui tocava treure's l'espina de l'altre dia. Hem anat a la Bauma de Can Solà i avui sí que hem escalat. De forma suau, però hem escalat!

Hem començat per les quatre de la primera placa, de dreta a esquerra. Primer, la El Gay más Guay (V), després Levis (V), a continuació Oriol (6a) i, per acabar aquest sectoret, l'Esperó de la Martina (6a+). Ja les havia fet, però són guapes i no sap greu repetir-les.


 

 Les 4 primeres del dia, en dificultat creixent.

A continuació hem anat a la dreta, a la Díedre (6a). Aquesta és, com el nom indica, un díedre molt evident, que es deixa escalar amb canto raonable, però d'una verticalitat important. Una bona via, raonablement llarga i mantinguda.

 A Díedre.

Després hem passat més a la dreta, a fer una Via Nova, que comparteix entrada amb La Panxeta. Segons unes notes al bar Anna està graduada de 6a+. Té un pas de bloc força potent a l'entrada, comú amb La Panxeta. Després va un xic a l'esquerra i encara hi trobem algun passet més, però que es va fent.

 A la Via Nova a l'esquerra de La Panxeta.

I, per acabar, encara m'he posat a La Panxeta original. L'he trobat més senzilla que l'anterior, però el pas difícil, com a la seva veïna, és el de l'entrada. A la guia està graduada de 6b, suposo que per aquest pas. A la ressenya del bar li posen 6a... Aquí el sol ja comença a tocar i això ens convida a marxar, amb una bona colla de vies a la fresca.

El Ramon ha fet de primer les quatre primeres i ha deixat La Panxeta per una ocasió millor. El dia haurà servit per treure una mica el rovell...