dissabte, 17 de maig del 2014

Retorn al calcari


Amb en Mario i en Pep avui hem anat a Vall i Rana. Llevat d'una visiteta al sector del corral als Rasos de Peguera l'agost passat, la darrera vegada que vaig tocar calcari va ser el novembre de 2012, que va desencadenar la meva primera lesió lumbar. Potser és casualitat o afers de l'inconscient, però durant tot aquest temps, quan he escalat ho he fet sobre conglomerat, fins i tot a Berga!

Dic tot això perquè avui m'he trobat un xic estrany sobre el magnífic calcari del sector que els companys han anat visitant els darrers dies. Hem començat un xic per l'esquerra, en un bon peu de via on arrenquen diverses vietes. En Mario s'ha posat a Pasovich (V+). La línia es veu prou bona i jo també m'hi he posat. Entrada d'anar fent, amb algun passet regletero. Després se'n va un xic a l'esquerra per una placa d'escàndol i es redreça força al mur final, on cal tibar, però amb bon canto. Aquí he tingut un ensurt amb un xapatge: resulta que quan estava unes xapes més amunt els companys se n'adonen de que la corda no està passada per una de les cintes. Com que estic segur d'haver-la xapat, deu ser que la tanca ha quedat entreoberta i la corda n'ha sortit... quin iuiu! Tot i ser senzilla, la via et deixa ben escalfat: la combinació de terreny vertical, presa desacostumada i temps sense tibar passen factura.


Jo mateix, retornat al calcari, a Pasovich.

D'aquí, en Pep proposa fer la Trabuco (6a+). Aquí ja s'ha de tibar bastant més! Un pas difícil a buscar una invertida, xapar i moure's cap a l'esquerra sobre canto petit. Després hi ha un tram o agafar aire per encarar el muret final, al principi sobre regletes i després en díedre per entrar a la reunió. M'ha sortit, però he hagut de bufar!

 En Pep al crux de Trabuco.

D'aquí hem anat un xic a la dreta, on hem atacat la línia més senzilla de la zona (que no vol dir pas que sigui lletja -al contrari!) , La Raja (V+). L'entrada segueix la fissura tot i que s'evoluciona en majoritàriament en placa i l'entrada a la reunió és ben vertical amb bon canto. 

 En Mario, a La Raja.

D'aquí passem a la seva veïna, la Maria (6a+). El primer tram és plaquero amb algun pas de finura. Quan la roca canvia de color la cosa es redreça, primer amb regletes sobre terreny vertical i després amb un bon desplom amb els cantos justos -si els encertes! Jo no he fet (d'encertar-los) i m'he hagut de penjar. Queda un pas llarg, amb peus dolents, com a crux de la via. Després, canto i amunt fins la R.

En Mario, a la boníssima Maria.

Després d'aquesta en Pep proposa de fer un 6b del que no sabem el nom (aquest està pintat al peu de via de les altres), a la placa d'un xic a la dreta. Aquí decideixo que la faré en top-rope, perquè veig que s'hi ha de tibar força! El primer tram és d'anar fent, vertical però amb canto suficient, a vegades seguint unes llastres, a vegades sobre regletes... Arribats a la zona desplomada cal fer una tibada i anar a buscar un llavi invertit amb la dreta. Un bony a l'esquerra permet anar pujant la dreta fins al final del llavi i d'aquí agafar una franja suficient per xapar -Déu n'hi do! Després, terreny vertical però amb millor canto, un xic per l'esquerra. Ha sortit i, per tant, caldrà atrevir-s'hi una altre dia!


En Pep, resolent el 6b amb autoritat.

Per acabar el dia ens n'hem anat molt a la dreta, fins trobar un magnífic peu de via on comença, entre altres, la Rototom (6a+). Aquí hi ha un pas durillo a l'entrada, assegurat per un parabolt on hem posat un mosquetó de rosca per evitar tocar terra en cas de caiguda. Després ve algun bloqueig llarg, però la cosa afluixa fins un primer muret. Aquí hi ha regletes petites i cal donar la talla. Després, el canto augmenta igual que la verticalitat del terreny i només (que ja és dir) és qüestió d'anar aguantant. També la faig en top-rope.

Jo mateix, a Rototom.

La zona està molt ben cuidada. Malgrat la proximitat a la civilització, l'entorn és ben agradable, net i molt ben arranjat, amb peus de via meravellosament treballats. Des d'aquí vull felicitar els equipadors. Tant de bo es pugui mantenir en aquestes condicions durant molt de temps! Diversos cartells així ens ho recorden, perquè tots sabem que hi ha de tot a la vinya del senyor. Sembla però, que l'amenaça de la massificació plana damunt la zona, tot i que hi ha vies que porten molt de temps obertes. Espero no contribuir-hi des d'aquí i, per això, m'he estat de donar massa detalls.


dijous, 1 de maig del 2014

Agulla de l'Arbret: Om Mani Padme Hum i Aitor


Ja fa uns quants dies que intentem quedar amb la Cristina. Finalment, avui hem pogut coincidir i hem optat per anar a fer via llarga. El tracte era que avui ella s'estrenaria en anar de primera en via: si bé en esportiva això ho té sobradament controlat, en via llarga era una assignatura pendent.

Proposo d'anar a l'Agulla de l'Arbret i començar per la Om Mani Padme Hum, que té un equipament prou generós com perquè la transició sigui suau. Comença la Cristina, seguint els químics que mostren el camí. La zona més delicada és al voltant d'un forat que es voreja per l'esquerra i per dalt. Un dia vaig apuntar que en aquest llarg calen 10 cintes.

El primer llarg de la Om Mani...

A la R1 fem el relleu i surto jo, per la dreta de la reunió per terreny vertical, però amb bon canto. Tornem a trobar un ressaltillo vertical uns metres més amunt i després el terreny s'arrampa. Ignoro la reunió amb dos maillons i me'n vaig a fer la reunió del peu de la bola final. Canviem els papers i la Cristina acaba d'arribar a la reunió a l'arbret.

Arribant a la R2. 

Havia llegit que el ràpel tenia algun problema. Li he fet una ullada i confirmo el que ja s'havia dit: hi ha hagut una esllavissada que, sense afectar la instal·lació, ha deixat uns blocs d'aparença inestable per damunt de les anelles. Això i el fet que tenim intenció de fer-ne una altra ens decanta per rapelar des de l'arbret fins la R1 i d'aquí fins al peu de via.


Retornant a peu de via. 

A continuació ens posem a la Aitor. Aquí la tònica és diferent i hi ha les assegurances justes. Per arribar a la primera cal pujar una bona colla de metres, tot i que no són especialment difícils. Després el terreny es torna més vertical i trobem les assegurances que calen. Només tornen a allunyar per arribar a la reunió. Val a dir que la Cristina s'ho ha currat de primera sense despentinar-se!


La Cristina, atacant el primer llarg de la Aitor. 

El segon llarg tiro jo. Uns primers metres verticals amb xapes relativament properes menen a un terreny més tranquil. La lògica probablement ens portaria a ajuntar-nos amb l'aresta brucs, però cal afinar la vista i anar a cercar la via amb tendència a l'esquerra.

La Cristina s'enfronta al tercer llarg. Aquest comença també amb tendència a l'esquerra a cercar el primer spit a l'inici d'un ressalt vertical. Aquí cal donar la talla, especialment quan s'acaben les assegurances i les dificultats encara no afluixen, sinó que es mantenen encara uns quants metres amb presa petita i sense veure el següent spit. Després la cosa es suavitza. 

La Cristina, resolent amb solvència el tercer llarg de la Aitor. 

Optem per no fer el darrer tram fins dalt, ja que l'acabem de fer i, a més, hi ha un compromís que no ens permet allargar-nos massa estona, jeje. Nosaltres hem fet reunió a les dues xapes amb maillons que probablement corresponguin a la Om Mani: des d'aquí arribem a peu de via en un sol ràpel de 60 m.

Es pot dir que l'objectiu del dia ha estat més que assolit. La Cristina ha fet de primera en 4 llargs algun dels quals té prou gràcia... Prova superada! Ara caldrà pensar en el següent repte, on el martell hi pot tenir protagonisme.

diumenge, 27 d’abril del 2014

Matinal is Good


Avui la Rosa m'ha acompanyat a escalar, com no, a Montserrat, avui que és el seu dia! Ens hem llevat tard i hem enfilat cap a Collbató, mirant d'acostar-nos a la roca sense violar cap normativa... Havia pensat que a The Papa's and the Mama's estaríem la mar de bé, però la combinació d'ombra i d'aire no ens ha acabat de fer el pes. 

Hem dubtat uns instants, i hem enfilat cap al clot de la Mònica i, en concret al sector, Clean is Good, on jo no havia estat mai. Hem començat per l'esquerra de tot, amb la Plors a Mitjanit (V). Té un pas bloquero (pel grau) concentrat, el que fa que la via no sigui especialment agradable de fer.

Al passet de Plors a Mitjanit.

Baixant, he posat cintes a la del costat, Pelegrí Roquer (6a), aprofitant que comparteixen reunió i que s'hi passa literalment per sobre. La via té una panxeta que cal controlar bé: un pensament per la dreta, pujar peus i anar a buscar la vora esquerra del llavi. La resta, anar fent. Aquesta via ja ha estat força intensa, però ha sortit i l'he gaudit.

Hem continuat per la seva veïna, la Vulcanus (V+). La via segueix una bona llastra que es deixa fer en bavaresa. Cal un passet de decisió per superar el sostret i passar a la placa de l'esquerra. Bona!

M'havia plantejat fer la Mag Ur el Xhaman (6a+) en top rope, però finalment m'hi he posat per baix. Aquesta és mantinguda, amb uns primers metres força exigents i passets d'anar buscant en terreny vertical després. Una vegada superat el tram vertical, un passet amb presa petita per anar a buscar la llastra invertida del sostre i flanquejant cap a l'esquerra empalmem amb els darrers metres de la Vulcanus. Ha sortit, i es converteix en la via més dura de l'any, jeje! Aquí he bufat un xic i ha calgut concentració, però m'ha deixat ben satisfet.

 A Mag Ur el Xhaman.

La Rosa també les ha anat fent, llevat del Pelegrí Roquer. I la Mag Ur li ha sortit -però amb la corda tensa, eh? (com li agrada puntualitzar a ella). Déu n'hi do, perquè ella sí que fa mooolt de temps que no toca roca...

Per acabar, abans d'anar a dinar d'hora a casa, m'he posat a la Bastaix (V+) força més a la dreta. Semblava que hauria de ser senzilla, però no ho és, ni de tros! Els primers metres són força exigents i la placa final és de les de finura de la bona. La placa final, especialment, és molt guapa!

Un altre dia caldrà investigar de què van les vies de la dreta... Sembla que estan parcialment equipades... a veure què es troba per la xarxa!

Hem escalat al sol però sense passar ni gota de calor. L'aire que bufava feia que s'estigués perfecte. Una matinal curteta, però la mar de guapa. A veure si anem acumulant metres per tornar a la normalitat!

dijous, 17 d’abril del 2014

Tornant a l'activitat


Després d'una llarga pausa involuntària, avui he tornat a cercar l'agradable sensació de les mans acaronant la roca. Es tractava que el retrobament fos el més suau possible... així que hem enfilat cap a Collbató i d'aquí a la Placa del Pi, on jo encara no hi havia escalat mai (!)

Hem començat per tres vies, fàcils però guapes, del que és, pròpiament, la placa del pi. Primer la Toni (IV), després la de la seva dreta, l'Arítjol (IV+) i, per acabar, la GMA (IV).

 En Pep a la Toni...

  ... i a la GMA.

D'aquí hem passat al Totxo de l'Òscar, a fer l'Almogàver Tossut (V+). Aquí ja cal donar la talla, especialment als primers passos i a l'entrada a la reunió, que està en un lloc prou estrany com perquè un s'ho hagi de mirar si no es vol tibar massa.

   Acabant Almogàver Tossut.

Després, hem fet la Piccolina (V), més tranquila i hem baixat per fer la Cala Lluna (V), del mateix estil.
 
   A Cala Lluna

Després ens hem posat a l'Alguer (V+). Aquesta ja l'havia fet no fa gaire (vull dir, no fa gaire sortides, jeje) amb la Cristina. Un pas de decisió i feina feta...

  A l'Alguer

Com que no tenia ganes d'apretar massa, hem optat per no fer la Poema Menor, que seria la continuació lògica, ja té una intensitat major i ens n'hem anat a la dreta de tot del sectoret, a fer la Tete (6a). Un tram vertical a l'inici, uns metres molt suaus i un mur final vertical on s'ha d'apretar. Ha sortit sense complicacions, un senyal més que bo!


I, per acabar, la seva veïna de l'esquerra, l'home del sac (V+). Els primers metres són més durs que l'anterior, però el mur final és força més suau. Molt guapa, també!


I aquí hem donat per acabada la matinal. Al final, gairebé sense voler, hem acabat fent 9 vies, de les quals 8 han estat noves. Què més es pot demanar per una reentré com la d'avui? A més, el dia ha acompanyat: ha fet sol, però no ha apretat -la combinació ideal!
 

diumenge, 3 de novembre del 2013

Segon Pis


Amb la Cristina avui hem fet una matinal d'esportiva. Ara que al vessant sud de Montserrat no està clar per on es pot circular i per on no, una opció segura és anar a la banda de Collbató. I d'aquí enfilem cap al segon pis banda esquerra, no no hem estat mai cap dels dos.

Comencem per la banda esquerra, i encetem l'activitat fent la Adicció Vertical (V), que ressegueix un díedre ben evident i amb bona roca. 

La Cristina, al díedre de Adicció Vertical.

D'aquí passem a la fissura que recorre la placa de l'esquerra del díedre anterior, la Cor de Tro (V+). Aquí ja hi tenim un passet força fi de peus i amb fissura roma on s'ha d'apretar una mica. La resta, molt guapa, sobre roca inmillorable.

 A la fissura de Cor de Tro.

A continuació ens posem a Rollo Medieval (6a+). Aquí hi ha un pas bloquero per superar el sostret. Aquí, la meva envergadura m'estalvia algun dels problemes que li ha causat després a la Cristina... Després queda un altre passet finet, però res de l'altre món en comparació amb l'anterior.

 Tibant per superar el desplomet de Rollo Medieval.

Ens desplacem cap a la dreta i decidim atacar la Segon Llepant (6a+). Aquesta és ben diferent de les anteriors. Aquí hi tenim placa força vertical esquitxada de foradets on la dificultat és força constant arreu. Com que no hi ha marques, l'escalada és totalment a vista, un repte addicional benvingut! Als primers metres cal controlar bé i l'entrada a la reunió també té la seva gràcia. Ha resultat una via ben disfrutona, on cal donar la talla.

Bona placa a Segon Llepant.

Després hem fet la veïna de l'esquerra, La Teoria de la Vaca (6b), on hem posat cintes baixant de l'anterior. Els moviments probablement siguin més durs que a l'anterior, però m'han semblat força més evidents. Tot i que ha calgut apretar (i potser hi he fet alguna tibada de més), ens ha sortit als dos!

 Tibant-li a La Teoria de la Vaca (per cert,algú me l'explica?).

A la placa de més a la dreta hi havia una altra cordada, així que hem decidit anar baixant cap al primer pis, al Totxo de les Cabres, on tampoc no hem estat mai.

Comencem fent la Aviones Plateados (V+). Aquí només hi ha un pas a la zona més vertical. La reunió és comuna amb la Qu'est que c'est (6b) però prefereixo no seguir tibant per avui, ja que m'he carregat un xic la inserció de bíceps i avantbraç i prefereixo reposar. La Cristina, però, es baralla amb tots els 6b del totxo... va ben forta :)


La Cristina, al díedre de Adicció Vertical.

Ha estat un matí perfecte. S'ha pogut escalar al solet (a estones gairebé massa), fent bones vies, en bona companyia, i sense massificacions. Queden pendents més visites perquè encara hi ha feina per fer-hi!

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Ca n'Hug


Aquest matí hem enfilat cap al Berguedà, per canviar un xic d'aires. Hem anat a parar a Ca n'Hug, un sectoret a sobre del polígon de la Valldan de Berga. L'indret és prou maco i la paret, tot i que no és massa alta, dóna prou de sí.

Arribem envoltats de la boira que, si bé deu ser l'única del país, ens obsequia amb un aire tardorenc tot místic... si no fos per la batuda de senglars, que ens donarà la llauna tot el dia.

 Paisatge bucòlic entremig de la boira. Els lladrucs no surten a la foto, per sort...

En Pep ja ha estat alguna vegada per aquí i es coneix el percal. Decidim començar per la dreta, amb la Quintu (V+).  Cal acostumar-se a la roca, i tenim un passet a la part final de la via que li dóna la sal. Baixant, poso cintes a la Mitjana (6a) i m'hi poso. Aquí ja s'ha de tibar bastant més i cal buscar força estona per trobar la manera de no haver de tibar més del que suggereix el grau. Total, que m'acabo penjant a la darrera xapa i ja estic infladet!

 El primer Quintu del dia, on no s'hi val a badar!

A continuació ens posem a Peus de Porc (6a). Una via força bonica, on també acabo buscant més del compte a la darrera xapa i penjant-m'hi. Deu ser que no estic acostumat a l'estil de la roca, però la veritat és que he fracassat a vista i he quedat ben inflat... A la vista de l'èxit, a partir d'aquí aniré en top-rope la resta del dia, que si no no podré fer res més!

En Pep a la sortida de Peus de Porc.

Després ens posem a La nena Pirena (6b). Vertical i mantinguda, amb una entrada molt bloquera i la resta de tibar força -algun pas dur, però potser més evident que les altres...

A la Nena Pirena després del pas bloquero d'entrada.

De la boira que ens envoltava a primera hora hem passat a estar rostidets al sol, de forma que agraim anar a la banda esquerra, més a l'ombra. Aquí, primer fem la magnífica Independència (6b). Una via molt maca, vertical, amb algunes remades força llargues i de tibar-li de forats raonables. Qüestió de decisió i de pila.

Independència, via vertical, de forats. Molt bona.

Finalment, ens posem a l'agònica Bitxeta (6b+). Aquí s'ha de fer de tot per anar pujant. No em surt! Passos rars i llargs... molt dura -en la línia de la majoria de vies d'avui.

 Levitació quasi impossible a Bitxeta...

Després d'aquesta pleguem trastos i ens en tornem cap a casa. Queda pendent tornar-hi per treure alguna (més d'una!) espina i provar-ne alguna altra. És un sectoret no massa gran, però suficient i amb roca prou bona com per repetir. Felicitats als equipadors!

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Clot de la Mònica. Serrat d'en Muntaner


Avui ens n'hem anat amb en Pep cap al Serrat d'en Muntaner, al Clot de la Mònica. Hi ha algunes vies noves que encara no hem fet i hem pensat que valia la pena fer-li una visita.

Deixem els trastos a la feixa i decidim escalfar a la Petit Guifré (6a+), la de la més a l'esquerra. El començament és finet, d'aquests d'anar buscant bé on posar els peus per no prendre mal. Després de la reunió intermitja la cosa es complica força més i s'ha de donar la talla, especialment quan toca enfilar l'esperó. Després el terreny s'arrampa, però hi ha poca presa... He vibrat força per la finura -i suposo perquè era la primera del dia, però ha sortit!

Al primer llarg de Petit Guifré

Al crux del segon llarg de Petit Guifré

Després ens hem posat a la Cris Buil (6b+). M'hi he posat des de sota i he anat negociant els passos. En algun punt s'ha de navegar un xic, però va sortint. El pas més difícil, però, és entrant a la reunió. Aquí la xapa queda un xic avall del pas i s'hi ha de posar morro. Ho he provat quatre o cinc vegades i cada vegada he hagut de desgrimpar. Finalment, un pensament més per l'esquerra, apretar fort i... ha sortit! No hagués pensat pas que els meus avantbraços aguantarien tants dubtes!

 Als primers metres de Cris Buil


Amb l'anterior a la butxaca ja m'he quedat prou satisfet, però encara ens hem posat a la JR Bastidas (6c). En Pep s'hi posa i va treient els passos, però s'ha de penjar en algun punt perquè no és pas evident com s'ha d'agafar. Jo la provo en top-rope i, amb la informació d'en Pep, ha sortit tota neta -abans de que ens abandonés la llum del dia. Per una propera visita li veig possibilitats... ara caldrà confiar en la memòria, jeje...

En Pep, treient-li l'entrellat a JR Bastidas

Pleguem els trastos ja en la penombra i enfilem el camí cap al cotxe, un xic més llarg del que tocaria, gràcies a les prohibicions de circulació amb què ens han regalat...