dissabte, 6 de maig del 2017

Maduritas Calientes i Bernatac a lo Peladet de Rúbies


Fa uns dies vaig fer la primera visita al Peladet de Rúbies i em van quedar ganes de tornar-hi. Al Ramon li va agradar la piada i les vies que hi ha a la vora i em va proposar d'anar-hi. La seva furgo s'ha empassat la pista sense cap entrebanc, cosa que és d'agrair i obre la possibilitat de tornar-hi a fer-ne alguna altra si s'escau...

Hem arribat al poble quan la paret encara era a l'ombra. Pel camí hem trobat un parell de vehicles amb pinta de treballar per la zona però a la paret hem estat sols. Anant-hi ens han entrat dubtes sobre el vent que bufava amb certa intensitat, però ens ha respectat i hem tingut un dia esplèndid.

Maduritas Calientes

La Maduritas és una via és força popular i per la xarxa és fàcil trobar-ne informació. Per cert, no oblideu esborrar l'històric de cerques al vostre navegador si no voleu tenir ensurts ;) El peu de via es localitza fàcilment per la marca femenina invertida marcada a la pedra i per un pont de roca que es troba uns metres més amunt.

El començament és sobre roca compacte i cal apretar un xic, en part també perquè estem freds i els moviments no fluixen tan bé com després. Després, anar fent, prestant atenció de tant en tant (V+).


 Fent el primer llarg encara a l'ombra. Fresca als dits!

Al segon llarg ja ens toca el sol i això s'agraeix profundament! Surto en direcció lleugerament a la dreta, amb passos verticalets i bon canto. Després canviem cap a l'esquerra i a continuació venen els passets més delicats, però sense exagerar. Trobem una darrera expansió abans d'entrar en terreny rostollós i estranyament trobem la reunió un xic cap a l'esquerra (6a).

 Arribant a la R2.

El tercer llarg comença en diagonal marcada cap a la dreta, fins xapar la primera expansió a l'esperó de la dreta. Hi ha una bona colla de metres, però el terreny és suau (IV). Després la cosa es torna més vertical (V) i van apareixen franges horitzontals bones. De tant en tant trobem algun pas més delicat, però es va fent bé, amb aire entre assegurances. Cap al final la roca es torna més compacte i guapa i la dificultat baixa lleugerament.

La primera xapa del tercer llarg queda lluny, però el terreny és suau.

Darrers metres fantàstics del tercer llarg.

En Ramon s'anima a fer el darrer llarg. Es surt per l'esquerra de la reunió i es pot posar un bon tascó abans d'arribar a la feixeta on hi ha una xapa abans de la que es veu a la punta del desplom. Superar-lo demana un xic de decisió, però hi ha una altra xapa per tranquil·litzar els ànims. Més amunt, se'n troba un altre -de panxeta- un xic més suau i després cal anar buscant el millor camí, amb alguna que altra xapa més.

En Ramon, resolent els passos més potents de la via.

De material, val la pena portar un joc de tascons, el semàfor d'aliens i algun friend més fins al camalot del #1. Nosaltres portàvem moltes cintes, però amb una dotzena n'hi hauria d'haver prou, pel que es diu.

Hem fet un mos al cim i un altre a peu de paret, abans d'acostar-nos al peu de la segona via del dia.

Bernatac


La Bernatac comença just a l'esquerra de la Maduritas. Més a l'esquerra encara, es veu una via nova marcada com BC. La nostra va sobre spits. El Ramon és l'encarregat de fer el magnífic primer llarg. Comença per la placa per anar a buscar la fissura amb un pas d'adherència i decisió. Continua per la fissura i l'abandona cap a la dreta i comença un festival de placa de franges. De tant en tant, es troba un pas més complicat, amb alguna lateral, però gairebé tot és un moviment de gaudi. La reunió és ben amunt, després d'un muret compacte i guapo. La reunió no li ha semblat gens còmode al company i no és l'únic que ho diu. (V+ mantingut)

Fent el primer llarg: un mar de placa 10!

Per sort, jo no m'hi he estat gens i després de gaudir del primer llarg enceto el segon, un xic per la dreta. Moviments d'anar fent, sobre franges bones i controlant peus i aviat el terreny s'ajeu un xic fins anar a buscar una placa més compacta on hi ha els passos més delicats de la via. El segon spit es xapa raonablement bé amb els peus mig ben posats. Després ve una apretadeta per pujar peus en adherència i anar a buscar un canto trencat a l'esquerra i xapar una mica a desmà (6a+). Després ja es poden moure bé els peus i xapar un friend abandonat a una llastreta. Quan la tenim ben agafada ja s'acaben les dificultats. Una xapa protegeix un tram bastant trencat i quan esperaríem trobar la reunió a la feixa còmode, encara hem de fer una apretadeta més per arribar a la reunió en una repiseta.

Acabant el segon llarg. Ja hem fet la feina més difícil!

Faig també el tercer llarg que, segons la ressenya hauria de ser una passejada i no ho és exactament. El començament és suau, i es van trobant xapes de tant en tant. Després el terreny es redreça i les preses es tornen més xiques. Una mica més amunt un maillon avisa que la continuació no és evident. Aquí cal anar amb decisió un xic a la dreta i trobarem la següent xapa força més amunt, sobre el sostret. Hi ha bon canto, però també una bona galeta. Després es va a l'esquerra i es supera un ressaltillo per anar després molt marcadament cap a la dreta seguint una vira ascendent.

La vira diagonal que mena a la R3.

El Ramon s'encarrega del darrer llarg. Comença amb una panxeta assegurada per una V gorda i un sostret amb una xapa un xic més amunt. La panxeta es supera bé per les franges de l'esquerra i després cal anar llegint el terreny. El següent ressalt es supera anant cap a l'esquerra i trobem la xapa just a sobre (des de sota no es veu). Més amunt la cosa va afluixant fins a la reunió cimera.

En Ramon superant la panxeta del darrer llarg.

Vista des de la reunió cimera.

Als darrers llargs el vent ha estat un xic molest, però sortint al cim estava ben encalmat, fet ben estrany. Sense encantar-nos massa, que el Ramon té compromisos, enfilem el camí de baixada fins a peu de paret i fins al cotxe.

Per la Bernatac pot ser interessant portar algun alien per la tercera o quarta tirades i per al primer llarg interessa portar una quinzena de cintes o més. Novament el lloc m'ha encantat. I l'estratègia d'aprofitar per fer un parell de vies sembla la més encertada: són suficientment ràpides de fer, el descens és ràpid i així s'amortitza l'aproximació en cotxe.

Després del vent amenaçador del matí hem tingut un dia boníssim.

diumenge, 30 d’abril del 2017

Bauma de Can Solà


Aquest matí el dia es presentava dubtós. Havíem quedat amb la Cristina que sortiríem, acompanyats de l'Albert i la Queralt. Ens hem trobat al bar Anna on també s'hi ha afegit un altre Albert, de Santpedor i, després d'uns moments de dubtes, hem decidit anar a la Bauma de Can Solà, on no hem estat mai i estarem arrecerats dels elements. Finalment el dia ha estat prou bo, però d'entrada tot pintava força malament: fins i tot els carrers estaven un xic molls encara...

Per arribar-hi cal anar a l'antiga benzinera camí de can Maçana i seguir per la carretera de l'esquerra fins trobar un indicador que diu "Montserrat Park, zona B" a la dreta. Just aquí hi ha un espai per aparcar. Creuem la carretera i seguim el camí evident avall. En un punt cal anar a l'esquerra per un corriolet (fita) i aviat som a peu de parets. Darrerament s'hi han anat obrint algunes vies més de les que marca la guia del Luichy i segurament quedarà una zona ben guapa, tipus Calders: roca un xic dubtosa que es va tornant bona després de sanejar-la i a base de repeticions.

Comencem per les més senzilletes, en un pany de paret vertical. L'Albert II i jo hem fet les tres de l'esquerra: primer Levis (V), després Oriol (6a) i després l'Esperó de la Martina (6a+), la de més a l'esquerra. L'escalada recorda la Roca dels Arcs: vertical i amb passos desplomats, amb bon canto, però sovint arrodonit. Va deixant els braços prou bé!

Jo a l'Esperó de la Martina i l'Albert a Oriol.


A continuació amb l'Albert II ens hem posat al Díedre de la Lucía (6a+). Aqui només hi ha un pas més bloquero al principi i la resta és ben suaveta, d'anar fent.

 L'Albert II a Díedre de la Lucía.

Mentrestant els companys s'han posat a una via nova just a la dreta d'aquesta (6b) i els ha agradat força. També ens hi posem i l'hem gaudit a tope! Aquí ja s'ha de tibar una mica més i de forma continuada. Van apareixent cantos, però la verticalitat faci que s'hagin de dosificar forces (com a mínim jo) aprofitant algun punt on es pot reposar un xic. La reunió queda un xic a la dreta i abans d'arribar-hi es pot trobar bon canto (i repòs) per l'esquerra, per uns cantos prou bons.

Jo al 6b nou.

Després ens hem posat a un 6b+/6c que ressegueix una placa desplomada a la dreta del díedre Díedre de la guia. Aquesta m'ha tombat i he hagut de fer reposos arreu, tot i que els passos son tots factibles. Encadenar-los però és una altra història... Està clar que hauré d'entrenar més! La Cristina, evidentment, l'ha fet sense despentinar-se.

 La Cristina, triomfant al 6b+/6c nou. Els ha semblat senzill...

Després d'aquesta el grup estava ja mitjanament satisfet, però encara s'han fet alguns pegues al Díedre de l'Aran (6c), on el tomàquet està als primers passos, bloquers. Una vegada trobada la sequència, els ha anat sortint. Jo he preferit fer-li un darrer pegue en top-rope a la que m'ha tombat, sense que l'hagi encadanat ni així. La Cristina s'ha barallat en top-rope amb un possible 7a+ a l'esquerra del 6c i amb això ens hem donat per satisfets.

 La Cristina, provant l'entrada del Díedre de l'Aran. La seqüència 
bona comença més per la dreta, però.


Al Bar Anna hi ha les noves vies.

El sector ens ha semblat ben guapo per fer-li alguna altra visita.

dissabte, 22 d’abril del 2017

Peter Pan Club a la Pelada


Aquest matí se m'ha girat feina i amb en Ramon hem optat per fer una sortida de tarda. La idea era anar a fer una vieta amb algun llarg d'artificial perquè el company no ha tastat mai aquesta tècnica i, segons on, és convenient dominar-la per avançar amb eficàcia. Recordava que a la guia d'agulles n'hi havia algunes i hem acabat escollint la Peter Pan a una de les agulles emblemàtiques de Montserrat: segurament és la que més havia servit d'iniciació en això de l'escalada.

En principi tot estava calculat per estar-hi còmodament: sol de tarda que compensaria les temperatures més baixes d'aquests dies. I tot ha anat segons el previst, llevat del vent, que ens ha emprenyat una mica. Però anem a pams!

Des de can Massana, l'aproximació consisteix en anar direcció al coll de les portelles i passar un xic de llarg respecte el nostre objectiu. Aleshores cal fer el senglar entre la vegetació, cercant un corriolet incipient que, poc a poc, ens porta a peu de paret. Cal preveure paciència per recular de tant en tant a cercar el millor pas.

El primer llarg segueix una fissura que no té massa bona pinta. Es veu un clau i un parabolt uns metres més amunt. Tot i que no es veu res més, el llarg està equipat i no cal posar res més tot i que es podria posar un parell de friends si el volgués cosir. Fins al pitó és una passejada on només (i no és poc) s'ha de prestar atenció a la roca. El parabolt queda força amunt i aquí hi ha alguns passets delicats. Tot i que les ressenyes marquen A1 o 6b es fa raonablement bé en lliure sense haver d'apretar excessivament. Després del parabolt anem trobant algun pitó i altres xapes, el que permet anar força tranquil. Trobem un pas més intens precisament on les assegurances allunyen (friend possible), però amb decisió s'arriba bé a preses suficientment bones com per relaxar-se una mica. Fins la reunió queden alguns metres més, força més tranquils.

Primer llarg. Equipat, amb roca a controlar.


En Ramon al primer llarg vist des de la R1.

El segon llarg enganya perquè sembla una rampa i no ho és fins passada la segona xapa: al principi és bastant finet! L'ha fet el Ramon amb solvència però també amb algun dubte per trobar exactament la millor línia perquè les xapes costen de veure. La reunió és a sota un arbre, en la línia d'una ampla taca blanca. (En una bauma a la dreta es veuen dues anelles que corresponen a la GAM-Bages)

El segon llarg va amb una marcada tendència a la dreta.

La tercera tirada és Ae de parabolts de principi a fi. Així que només cal anar fent, procurant cansar-se de braços el mínim possible. Això vol dir combinar fifi i daisy i elevar-se prou sobre els estreps perquè hi ha alguns passos llarguets. L'objectiu era que el Ramon practiqués aquests moviments i que jo els recordés, perquè feia més de molt de temps (6 anys i 8 anys) que no feia anar els estreps de forma seguida. Però el Ramon ha acabat escaquejant-se i fent un munt de passos en A0 aprofitant les cintes llargues que he anat deixant. De passada, hem recordat que convé portar genolleres. A la R3 hi bufava un ventet intens i, tot i que l'aire no era excessivament fred, he acabat ben encongit. Un llarg guapo, vertical i amb algun passet lleugerament desplomat.

Començant l'artificial.

A la R3 hi ha un cert ambient de paret.

La quarta tirada comença vertical en Ae també però després d'unes poques xapes, la roca perd verticalitat i convida a sortir en lliure. Es tracta de moviments delicats, amb la roca típica de la cara nord i on sempre hi ha el dubte de si s'arrencarà alguna cosa. Abans de xapar el darrer bolt es podria posar un pont de pedra i un friend xic, si el volgués. La superació del darrer ressalt també demana una mica de decisió perquè és bén vertical. Faig la reunió a la instal·lació de ràpel i he d'amagar-me com puc perquè el vent aquí és molt més intens encara.

La R3 vista des del cuart llarg.

Baptisme aconseguit!

Jo mateix en mode aerodiàmic.

El ràpel és curt, potser 20 metres. Recollim les cordes i anem ràpidament avall fins trobar un punt on el vent no ens molesti. Aquí ordenem tot el material i enfilem el camí de tornada, pel coll de les portelles fins al cotxe. 

 Un ràpel curt ens porta a terra.

Hem tardat 3 hores a fer la via i ens ha sobrat una bona estona de llum. Per tant, és perfectament factible per una tarda. Pel que fa a material, portava un joc d'àliens però no he posat res. I l'artifo l'hem fet amb un sol estrep. La via és molt lògica i segueix una línia prou bona. La roca és delicada al primer llarg i al tercer i quart és la típica de cara nord. En Ramon ha arrencat algun bolo, amb la qual cosa està tot dit. Els frikis potser poden intentar provar els artifos en lliure. És possible que, si no tot, surti una part. El primer llarg és perfectament assequible en lliure per als mortals.

La Pelada i el recorregut de la via.

En resum, una via recomanable!

dilluns, 10 d’abril del 2017

Nino Nino i El Forat de la Pera a Lo Peladet de Rubies


Fa uns dies l'Ernest em va proposar d'anar a Rubies a fer un parell de vies i avui ens n'hi hem anat. Arribar al poble de Rubies és un procés llarg perquè la pista no està en massa bon estat anant amb turismes, però no té massa pèrdua: Sortint de Vilanova de Meià agafem el trencall que porta a la Roca Alta i només és qüestió d'anar tirant amb paciència i habilitat per esquivar els entrebancs.

Arribem al poble abandonat i contemplo el paisatge. L'Ernest ja ha fet una bona colla de vies per aquí (de fet, n'hi manquen poques), però per mi és la primera visita i em situo. A la paret encara hi toca l'ombra i també podrem fer l'aproximació fresquets. Quan pensàvem que estaríem sols, mentre ens anem preparant arriba un altre cotxe amb uns coneguts que se'n van a treballar a la seva nova via, però no ha aparegut ningú més.

Nino Nino

Decidim que començarem per la Nino Nino i anem localitzar el peu de via, cosa que fem amb èxit. Ens ho fem a sorts i em toca començar a mi. La via comença enfilant-se per una placa un xic arrampada a buscar un clau visible. Abans poso un tascó per si un cas. El llarg es va fent bé i sorteja el sostret un xic per la dreta en un pas de roca més compacte. Més amunt una xapa protegeix un passet de decisió (d'apretar-li força), fins agafar un bon canto. Més amunt tenim un díedre d'anar fent que es deixa protegir bé i cap al final cal anar a buscar una xapa que queda inexplicablement a la dreta en mig d'una placa on torna a haver-hi una apretada en adherència.

 Xapant el ressaltillo del primer llarg.

El segon llarg comença a buscar un clau un xic a l'esquerra. Després una xapa a sota d'un sostret i una altra un pèl a la dreta que té restes d'abandonament. Explicable, perquè la següent xapa queda a uns cinc o sis metres i no hi regalen res. Una de les ressenyes sembla que indica que cal anar una mica a l'esquerra. L'Ernest tira més o menys recte i poc a poc va guanyant metres fins aconseguir xapar. A partir d'aquí la dificultat potser baixa una mica però no pas l'alegria entre xapes, que obliga a exercitar el coco. La R2 queda a sota del sostre.

 A partir d'aquí comença l'Ernest comença l'excursió...

La tercera tirada comença amb un flanqueig espectacular cap a la dreta. Es troba una xapa a sota el sostre i una altra un xic per sobre amb una baga que ajuda a xaparla. Una més -per aquí hi ha el tram difícil del llarg- i després cal buscar-se la vida: em sembla que podré posar un camalot del 0.75 però quan estaria còmode ja puc tirar un tros més fins una savina que porta una baga incoporada. Uns passos més i s'arriba a sota un desplom on una xapa protegeix una apretada atlètica. Hi ha ganda, però s'han de pujar els peus sobre el desplom amb decisió. Una baga que penja d'un clau permet fer la sortida amb tranquil·litat. En comparació amb l'anterior, aquest llarg està prou ben equipat. Pel que fa a la dificultat, és més vertical, però no pas més difícil que els anteriors -pel meu gust, al menys.

 Al flanqueig del tercer llarg. Un moviment més en lateral i, després, amunt!

La quarta ja és més suau. Comença anant a buscar un clau visible ben amunt, seguit d'una xapa. Després la via va a passar per l'esquerra i per sobre d'una savina i supera un ressaltillo per un diedret visible des de la reunió. Trobem algun passet al voltant de la primera xapa i un altre per sobre de la savina. Després és qüestió d'anar fent.

 La quarta tirada, en lleugera tendència a la dreta.

La darrera comença anant a buscar un sostret fissurat on un camalot groc queda a caldo. Després és qüestió d'anar gaudint, una mica a la dreta, on trobarem alguna assegurança més i es pot posar alguna altra cosa també. A dalt no hi ha reunió i improviso alguna cosa en un bon bec de roca i un alien de fortuna.

 Superant el sostret de la darrera tirada. Més espectacular que difícil.

Fem la fotocim de rigor, que contrastarà amb la que farem unes hores més tard i per això la penjo aquí. Mentrestant se'ns acosten unes cabres que deuen tenir gana perquè se'ns acosten i fins i tot em llepen la mà, però no tenim res per elles!

 La primera fotocim...

Les cabres (i jo).S'han acostat fins a llepar la mà.

Baixem a peu de paret i entremig fem un mos per recuperar forces i tornar a omplir les ampolles d'aigua perquè ara té pinta de que el sol apretarà sense pietat. 

El Forat de la Pera

D'aquesta via només en portem una fotografia amb el recorregut aproximat, sense ni tan sols les reunions. Després d'algun moment de dubtes localitzem el peu de via i l'Ernest es posa mans a l'obra mentre jo l'asseguro buscant mitja ombra de mig matoll: fa una calor espantosa. Per sort, un xic més amunt ens tocarà l'aire i la cosa serà més suportable.

El primer llarg comença anant a buscar una savina que es llaça bé i més amunt es pot posar un tascó abans d'anar a la cerca de la primera xapa, indret on hi ha una apretadeta coincidint amb el canvi de direcció, ara un xic cap a l'esquerra. Després ve un terreny més suau i torna a haver-hi un passet en un tram de roca mes compacte. S'aprofita una mica el fil d'una aresta que voreja una fissura incipient i aviat s'arriba a un parabolt i pitó on deduïm que hi ha la R1.

Surto de la reunió a buscar la xapa que hi ha a sobre el sostret. Hi ha una excursioneta però es fa prou bé com per no haver-hi de posar res més. Superat el sostret ve una placa compacte, amb les franges horitzontals característiques. En algun punt la següent xapa queda molt lluny i toca decidir-se: apretar o aturar-se entremig a posar algun friend. Acabo fent la primera opció: uns passos delicats i aviat es troben bones franges que permeten acabar d'arribar a la xapa sota pressió psicològica intensa. Més amunt trobem un pas bloquero d'adherència i presa ínfima que em (i ens) costa una mica de llegir. Després d'uns metre més, s'acaben les dificultats i les xapes. Ara cal anar pujant una dotzena de metres per terreny més amable però un xic trencat on es pot posar alguna cosa. Un llarg boníssim, difícil i intens, dels que deixen bon gust de boca -una vegada superats!

 L'espectacular placa del segon llarg.

El tercer llarg torna a ser d'una gran bellesa. Més vertical i amb més canto que l'anterior, amb assegurances variades però properes llevat d'algun punt on cal posar alguna cosa. Trobem algun passet més delicat a la vora d'un petit sostret on es va un xic a l'esquerra, però més senzill que a la tirada anterior. Entre que no portem ressenya i que, segurament, anem un xic despistats, no fem la reunió on toca, sinó que l'Ernest va tirant fins que li canto que queden cinc metres de corda i acaba fen la R3 al gran arbre al costat del que deu ser l'autèntic Forat de la Pera. Segons la ressenya de l'escalatroncs, la reunió queda un xic a la dreta, segurament on les xapes allarguen i l'Ernest ha posat algun tascó. Jo anava seguint la corda i tampoc no he vist res :)

 L'Ernest, encarant el guapíssim (i llarg) tercer llarg. Fem gairebé 60m fins l'arbre del forat.

 El Forat de la Pera (?).

Des d'on hem fet la reunió toca anar cap a l'esquerra a trobar un parell d'expansions que protegeixen el pas per posar-se damunt el desplomet. Més amunt, un parabolt al peu d'un diedret sembla indicar que la via va per allà, cosa que vol dir tirar a cegues per un desplomet suau sense que es vegi clara la continuació! Poso un friend a un bon bec al final del diedret i, liant-me la manta al cap, tiro amunt. Desploma, però hi va havent bon canto, sort! I uns metres més amunt es veu un pitó que confirma que no he errat l'itinerari, cosa que no tenia gens clara. El terreny convida a anar un xic a la dreta i uns metres més amunt hi ha una reunió que decideixo no fer. Tiro amunt, doncs, i trobo un parell d'assegurances, poso alguna cosa i, finalment, encara trobo una savina llaçada que torna a confirmar que estic en bon camí. Per variar, aquí sí que hi ha una reunió cimera digne i en poca estona som tots dos al cim en 4 llargs i contemplem les columnes d'aigua que estan caient a Terradets i que no sabem en quina direcció avançaran...

Cel amenaçador a la segona fotocim.

Haver-nos despistat amb la (manca de) ressenya ha tingut doncs la seva part positiva, perquè haurem guanyat uns minuts. També ens ha permès anar completament a vista, tant pel que fa a grau, com a material. L'Ernest va a treure el cap on els tres oberturistes encara estan treballant i els avisa de la negror que ells no veuen: a la paret hi continua fent un sol que enamora. Nosaltres tirem avall sense més conseqüències que unes poques gotes de pluja.

Feia temps que no feia dues vies en una sola jornada i això m'ha fet recordar aquelles èpoques en què les jornades d'escalada eren gairebé de sol a sol i arribaves ben baldat al lloc de dormir per tornar-hi l'endemà... 

L'indret m'ha agradat moltíssim i m'han quedat ganes de tornar-hi. L'Ernest ja les ha fet gairebé totes i, per tant, tocarà buscar un company que tingui a) ganes i b) un vehicle apte per arribar a aquest indret...

Pel que fa al material, nosaltres hem portat un joc de tascons, el parchís d'aliens, camalots 0.5, 0.75, 1 i 2. També portàvem un joc de tricams que no hem fet servir però que podrien haver substituït algun friend. Això, una dotzena llarga de cintes (algunes d'extensibles) i alguna baga savinera permet anar tranquil sabent que podràs posar el que vulguis on vulguis. Pel que fa a logística, hem deixat una motxilla a prop del camí de baixada per menjar i rehidratar-nos i n'hem portat una de petita per la càmera i una mica aigua (que s'ha agraït a cada reunió). I a partir d'aquesta època de l'any valdrà la pena aprofitar les primeres hores, quan el sol encara no toca de ple. Quan ho fa, agobia si no corre l'aire.

dissabte, 8 d’abril del 2017

Terra de Nòmades als Pollegons


Després d'alguns caps de setmana on el temps no convidava massa, avui hem tornat a fer via llarga. Jo tenia la Terra de Nòmades a la llista des de feia temps i el Ramon no ha pogut dir que no.

Es tracta d'una via guapa i atlètica, on s'ha de donar la talla en xemeneies, díedres, bavareses, plaques romes, plaques verticals, plaques variades i terrenys d'aventura amb roca dubtosa.

L'aproximació serveix per arribar a peu de via ben escalfat, de cames però també un xic de braços: des de la Vinya Nova canal amunt, deixant el trencall de la ferrada o la dreta i seguint traces de camí que remunten ressaltillos diversos amb alguna que altra marca de pintura verda.

 El nostre objectiu, al fons.

Malgrat l'escalfament de l'aproximació, la primera tirada (6b) agafa en fred i, a sobre, és dura. Poso un alien groc abans de la primera xapa per no anar-me'n massa avall en cas de... però aviat s'arriba raonablement a xapar. Cal apretar fort perquè hi ha forats, però la majoria són roms a l'igual que el parell de franges vermelloses que es troben just abans de xapar. De fet, per anar a xapar la tercera no m'he fiat del llavi vermellós i he desgrimpat per penjar-me i agafar valor. I aquesta ha estat la tònica fins deixar la placa i entrar al díedre: penjar-me per no prendre mal -o rebentar-me ja aquí. Per cert, que al darrera venia una cordada i el paio ha fet alguna volada interesant...

Reposoant a la darrera xapa de la dura placa d'entrada.

Abans d'entrar a la fissura es pot posar una baga ben amunt en l'arbre. Després es veu un gran merlet-pont de roca llaçat i força més amunt un parabolt. Aquí val la pena no dur motxilla i pujar en ramonage-díedre i anar fetn. Més amunt del parabolt, he posat un alien vermell i a sobre encara un camalot xic per protegir l'entrada a la reunió -a la dreta- que també és rarota. El Ramon ha tingut feines mil per intentar treure l'alien... total que m'he despenjat jo a rescatar-lo. S'ho mirava malament i l'he pogut treure en un plis.

La segona tirada (V+) comença anant a buscar la fissura que ens queda a l'esquerra de la R. Trobem un pitó i més amunt uns quants parabolts que van protegint passos de díedre, bavaresa, empotrament i placa. Estic posant un friend en un bloc a dins la fissura i m'adono que tinc una xapa relativament a prop i l'he tret. Després la cosa es suavitza força i a l'entrada a la reunió trobem un trosset vertical. Jo no he vist la darrera xapa i he anat directament a la dreta, per un terreny prou còmode.

 Arribant a la R2.

La tercera tirada (V+) m'ha agradat força. Comença per una fissura prou bona i aviat es posa un tascó a caldo. Uns passets fins una xapa, un tac que no he llaçat i alguna altra xapa protegint una fissureta franca molt guapa. En aquest llarg es van fent uns moviments molt estètics, en bavaresa, díedre... Crec que he posat algun friend abans d'una xapa perquè hi ha alguna excursioneta. Aviat es troba un savina i d'aquí a la reunió només queden uns metres tranquils. Val a dir que aquí la roca ha anat empitjorant notablement, però se suposa que no hauria de caure res per la gent que ha anat passant... En tot cas, el de la cordada de sota deu haver volat per aquí -a jutjar pels crits i renecs que hem sentit des de l'altre reunió. Per tant, alguna cosa li deu haver passat.

 Els primers metres del tercer llarg: una petita meravella.

La quarta tirada (6b) està suposadament equipada, però veig que fins al primer pitó hi ha bastants metres. Tocarà endur-se trastos perquè potser farà falta alguna altra cosa... Els primers metres són ben verticals, amb una roca rara, on no és senzill endevinar les millors mans. Total que hi ha una bona tibada fins posar peus mig còmodament i poder posar un tasconet que queda prou bé. Després, el primer pitó. Ben aviat va desapareixent tot indici de canto i cal anar fent equilibris en preses que miren avall. Xapo in extremis alguna cosa i em pillo sense miraments. A partir d'aquí toco algun ferro més encara perquè per algun motiu la cosa no em motiva com per posar-me a lluitar cada pas. Després de la secció més tensa, que coincideix amb els moviments a l'esquerra, el terreny es torna més amable i surt alguna presa anant més per l'esquerra i aviat veiem la següent xapa més lluny, cosa que indica que la cosa es tranquil·litza. Als darrers metres cal anar per la dreta a cercar el terreny més evident. Finalment, no he posat res més, a banda del tascó.


 Acabant la quarta tirada.

La cinquena (IV+) va per un esperó trencat on poso un bon tascó en una frangeta horitzontal al principi i agafo també una savineta llaçada. A partir d'aquí, metres i amunt fins arribar al cim del bonyet que estem resseguint, a trobar un parell de xapes on fer la R5.

La darrera tirada (V-) comença suau per una fissureta amb roca dubtosa. Després s'arrampa una mica i continuem en diagonal a buscar el cim d'un altre bonyet on hi ha una reunió de tres burins, suposadement de la via Sorpresa. En xapo dos amb una extensió ben llarga i enfilo amunt, amb un passet de decissió ben curiós. Després cal anar navegant i cercant on posar alguna coseta. Tot i dur els tricams, he acabat posant un parell d'aliens i, més amunt un friend en el tram bo d'una fissura voltada de roca dubtosa. La roca demana carinyo i llegir bé per on tirar, però aviat s'arriba a una alzineta a uns cinc metres del cim on faig reunió. 

Hem acabat d'arribar al cim i hem anat a cercar els ràpels de la Son de la Llarga. La primera instal·lació queda a la paret vertical i cal arribar-hi amb una mica de cura després de descendir el primer bony de l'aresta cimera. Dos ràpels llarguets, ben lineals i sense problemes, ens porten al terra. El segon, volat durant un tram.

El retorn a peu de via no té dificultat, però cal estar al tanto de relliscar. També hem d'estar amatents i creuar cap la canal cap a la dreta, a cercar un collet que queda alt on hi ha una fita. Aviat passem per peu de via i desfem l'aproximació, pesadeta. 

 Tornant a peu de via.

La via ens ha agradat força. Tot i que la via està força equipada, jo portava un joc de tascons, el parchís d'aliens i friends des del Camalot 0.5 al 2 i he anat posant coses d'aquestes. No he posat els tricams. Portàvem una dotzena de cintes, algunes de llargues, i alguna baga savinera. És una via exigent. La guia marca dos llargs de 6b i, per tant, cal estar preparat i motivat per fer això a vista en un entorn de via llarga. La segona i tercera tirades són força agradables de fer. Les darreres són de tràmit, però acaben d'arrodonir la via.

La via va tirant cap a l'oest, de forma que, al matí, el sol no hi toca massa directament fins la cinquena tirada. Avui ha fet un dia ideal, que ens ha permès escalar en màniga curta sense passar calor. 

diumenge, 2 d’abril del 2017

Matinal a Vallirana


Amb el temps que fa darrerament no teníem massa clar què fer aquest cap de setmana, així que vam optar per anar a fer esportiva a Vallirana, que el Ramon no hi ha estat encara.

Estrenem aproximació sense passar per la claveguera a cel obert i ens plantem a peu de via ben d'hora, ben d'hora (sense exagerar, però) i podem triar i remenar. Avui ens n'hem anat cap a la dreta i hem començat per Babia (V+). Fa uns dies havíem vist gent fer-la i m'havia cridat l'atenció. Ha resultat ser una vieta ben xula, d'anar fent amb un passet de tibar-li a la zona on desploma. Per cert, aquí la xapa està posada en força mal lloc per xapar posant cintes. Jo ho he fet quan la tenia a l'alçada del tronc... Amb una cinta llarga la cosa millora.

A Babia.

A continuació ens hem posat a la Martina (V+) que havia fet fa poquet però que està prou bé per escalfar. Per cert, que en Ramon s'ha escalfat prou a aquestes dues...

 A Martina.

Després he dubtat si anar cap a la dreta, però finalment he decidit posar-me a Hormiga Atòmica (6a+). Fa temps li vaig fer un top-rope a tota velocitat abans de plegar trastos i avui l'he encadenat gaudint-la amb calma. Passets plaqueros d'anar fent al principi, i unes tibades intenses a la zona vertical, on cal anar una mica per l'esquerra de la fissura amb algun canto no massa bo al principi. Després, el terreny es suavitza.

 Fent la Hormiga Atómica.

Hem continuat per la Comanche (6a). Aquí ja s'intueix que hi haurà un passet al desplom de la tercera xapa... El començament és plaquero fins agafar la fissura i algun bon canto. Un bon bloc a la dreta permet creuar a l'esquerra i encarar el desplom pel mig amb passos ben guapos. Alguna tibadeta més i ja està. Després trobem un altre ressalt, però amb canto brutal!


 Fent l'indi, Comanche, en aquest cas...

També tenia ganes de treure'm l'espina de l'altre dia a la Gertrudis (6b). M'hi he posat i he anat molt bé -millor que l'altra vegada. Al desplom agafo el canto bo de l'esquerra amb les dues mans, pillo el bec de la dreta, el triangle de l'esquerra, pujo peus i començo a buscar alguna cosa per la dreta. Recordava una remada llarga, però no he trobat res de res, així que... avall! Mirant-m'ho amb clama he vist una regleta ben clecada que pot servir per rebotar i trobar un canto per la dreta que, ser-hi hi és, falta trobar-lo (a la vertical d'una fissureta superficial). Després que el Ramon li hagués fet el seu intent en top-rope m'hi he tornat a posar i he resolt bé: gairebé que no m'ha calgut la regleta intermitja i només cal encertar el canto bo de dreta. Després, l'esquerra en lateral a una nansa boníssima permet xapar i amunt!


A la placa d'entrada de Gertrudis (dalt) i veient el desplomaco (baix).

Per acabar el matí, proposo de fer la que va a l'esquerra de la Charmed (6a). Es fa bé fins a la placa vertical de roca vermellosa on m'ha semblat que era impossible anar recte. Suposo que el que toca és anar per la dreta, a la fissura de la Charmed, però no m'ha semblat lògic. M'he enfilat per l'esquerra i he vist que tindria dificultats per tornar o la dreta i he acabat per la via de l'esquerra... Potser és que l'he fet seguida després del segon pegue a la Gertrudis...


Dos instants de la darrera via del dia...

I després de 7 vies fetes i de la calor que començava a ser intensa hem decidit recollir trastos perquè, a més, volem dinar a casa... Queda feina per bastants dies, encara!

dissabte, 25 de març del 2017

Castell de Subirats


Avui no estava clar ni si podríem escalar. Ha caigut un diluvi que feia témer el pitjor, però al matí encara ens hem animat a intentar-ho. Feia molt de temps que no havia estat al Castell de Subirats (de fet, només hi havia fet una visita) i avui podia ser l'excusa per retrobar-lo.

El Castell de Subirats, vist des de peu de via.

Portàvem les ressenyes de l'App ClimbAround. Val a dir que és una molt bona aplicació, tot i que li mancaria les coordenades del(s) pàrking(s) i un croquis d'on està cada sector. O bé tenir alguna coherència respecte l'ordere com estan els subsectors: en aquest cas, a l'app el sector Cinema, que és el darrer que es troba venint del pàrking, està al tab de l'esquerra de tot i el sector Triangle i Toro, que està al seu costat, està al tab de la dreta de tot... Però, com dic, l'app és molt bona i útil. Felicitats als creadors!

Malgrat aquests detalls hem aconseguit situar-nos al cap d'una estoneta. Com que la roca estava xorrejant a la major part de vies, hem hagut de cercar alguna cosa seca i ens hem posat a Full Overture (4) al sector Triangle i toro, una vieta d'anar fent i que és força més llarga del que marca la ressenya. Sembla que l'extensió és força recent, però.

Gairebé la única que estava seca...

La del costat, Com Tu Vulguis (5) també pinta que té la roca seca i la fem a continuació, aprofitant que comparteixen reunió. Del mateix estil que l'anterior, potser amb un pas més delicat.

A Com Tu Vulguis.

Després ens n'hem anat al sector Cinema a Le Mari de la Coiffeusse (6a). A la segona xapa, però, s'acaba la història: no sembla possible tirar recte i caldria fer un flanqueig cap a la dreta (així ho indica el magnesi, visible malgrat la pluja) per sota el desplomet, però en el camí hi ha un bona zona d'aigua on cal confiar precisament en l'adherència de peus... Total que desmonto les xapes i segueixo per Destierro de un Animal. Aquí vaig fent fins que als darrers metres la via seguiria un diedre que, per variar, està xorrejant. Per resoldre-ho acabo sortint per Le Mari, de forma que faig una integral curiosa i guapa. El tram més difícil de la combinació són els darrers metre de Le Mari, amb un alejillo als darres metres inclòs.

Integral Destierro-Mari, per esquivar la humitat.

Després d'aquesta mirem bé i sembla que la Delicatessen està bé. Així és! Una via molt guapa que ens ha deixat bon gust de boca. Moviments macos i mantingudets al principi, fins trobar una lleixa on es pot reposar bé abans d'atacar el primer crux, en un diedret poc marcat on cal estirar-se molt per empotrar la mà esquerra i xapar. Més amunt trobem una panxeta on cal controlar-ho tot bé, però amb canto suficient per no patir massa. Repassant el blog, veig que aquesta ja l'havia fet l'altre vegada... fa 7 anys!

 A Delicatessen, una via preciosa.

Per acabar la sessió hem fet un top-rope a Le Mari... Amb la corda per dalt no hi ha por de relliscar i, curiosament, els peus aguanten prou bé! Més amunt, qüestió d'anar fent, diria que un xic més suau que la Delicatessen

Algun dia tornarem per fer-ne alguna més. Jo en tinc algunes pendents encara! Haurem de triar un dia especial, però: suposo que els caps de setmana s'omple de gent, com ens va passar l'altre vegada. Avui, però, hem estat sols. Els únics fanàtics que s'han atrevit :)