dissabte, 13 de novembre del 2010

Bola de la Partió: Núria


Avui hem tornat a sortir amb en Toni, aprofitant que està de visita per les nostres terres -molt més caloroses que les seves!

Teníem intenció de fer una vieta ràpida i hem acabat escollint la Núria a la Bola de la Partió. Malgrat no ser especialment assoleiada, el dia d'avui havia de permetre fins i tot escalar a l'ombra sense massa problemes. Després de tornar a casa a buscar uns gats que preferien l'escalfor de la casa a ser passejats per la muntanya ens hem plantat novament a Can Massana. Després de triar material, hem enfilat cap a peu de via, no sense fer l'inevitable volta de rigor :)

Després d'identificar l'inici, veiem que el segon llarg pinta bastant vertical i llis... ja veurem quan hi siguem: la ressenya no marca grans dificultats. Això sí: es veu una bona quantitat de parabolts, un nombre no despreciable d'espàrrecs i bona part dels burins originals.

Comença en Toni lluitant amb uns primers passos relliscosos, mig terrosos i poc agraïts. De seguida, però, la tònica canvia i estem sobre una bona i típica placa montserratina no massa vertical.

En Toni, després dels primers metres patinosos.

Em poso al segon llarg i de seguida veig que la cosa canvia. La ressenya marca un pas d'A1 al principi i una combinació de V+/A0 després, abans del tram de 6a+. La segona xapa s'agafa sense massa dificultats. D'aquí he pogut xapar un xic amunt i intentar fer aquest tram en lliure agònic. Inflat, em penjo sense contemplacions, com faré a partir d'aquí durant una bona colla de xapes. Alguns trams surten en lliure però a altres acabo tibant del ferro. El terreny aquí és molt vertical, amb presa majoritàriament petita i roma i, sobretot, molt llis de peus. Un xic més amunt fins i tot fa una petita panxeta, però aquí comença a aparèixer canto -no massa generós, però canto al cap i a la fi. Aquí encara em penjo per resposar en algun punt però els passos surten tots, no com més avall. Després les dificultats baixen fins arribar a la R.

Treient el cap en terreny més còmode.

En aquest segon llarg hi ha un munt de xapes, algunes molt -massa- juntes. No les he xapades totes, perquè si no no hagués pas arribat: duia 14 cintes i he arribat completament escurat.

La tercera tirada és molt més agraïda: comença amb un flanqueig delicat, descendent al principi, per seguir en vertical primer i passar a sobre la R2 després. Just quan es passa a sobre la R2, sobre un bon topi, hi ha un parabolt sense xapa (aquí en fan un comentari) on en Toni, aprofitant que li he donat el moscata dels invents, escanya l'espàrrec amb un tascó xic. A partir d'aquí el terreny és senzill i progressa en diagonal cap a l'esquerra a buscar unes xapes visibles des de la R. Aquí torna la verticalitat i la presa petita, però surt sense massa dificultats.

Al flanqueig inicial del tercer llarg.

En Toni, al tram vertical abans de la R3.

De la R3, ja sota la bola, fem un canvi de reunió flanquejant una desena de metres fins a la R de la Sidharta, just a sota de la línia de parabolts d'aquesta via.

Ataco la bola amb un pedal que després faig arribar a en Toni una vegada superat el desplom. Aviat estic en terreny apte per sortir en lliure i de seguida sóc al cim de la Bola de la Partió -la meva primera vegada.

Els darrers metres abans de fer cim.

Un cop dalt, muntem un ràpel fins al peu de la bola i un altre fins la canal. Diria que amb un única ràpel de 60 s'arriba, però nosaltres portem una corda de 60 i una de 45 (de les clàssiques).

La via ens ha agradat molt malgrat que al segon llarg hem hagut de servir-nos de les xapes. El segon llarg es veu factible en lliure (molt dur!), però encadenar-lo no sembla pas gens senzill, almenys a vista. També val la pena comentar que hi ha un munt d'espàrrecs sense xapa. De ben segur que el reequipament va ser excessiu (a alguns llocs no cal estirar-se gens per xapar la següent), però deixar els espàrrecs nus és un perill, a banda de poc estètic. Tampoc no estaria de més apretar algunes xapes perquè n'hi ha una bona colla que estan molt fluixes.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Cim d'Estela


Avui, sortida de muntanya amb nens, caminens, al cim d'Estela. La meteo no pintava massa bé i així ha estat... però s'ha fet. Malauradament ens hem perdut unes vistes esplèndides!

Aparquem més o menys aquí (42.120879,1.774009) i el nostre guia ens porta per un camí recentment reobert fins a la Torre dels Enginyers.

Hi ha fites, fitetes i fitons!

A la Torre dels Enginyers.

Aquí els geocatxers ens posem mans a l'obra per buscar això. Després de buscar per on no devíem va aparèixer en un lloc bastant accessible!

Afinant les eines tecnològiques abans de la recerca...
Enllaç

... i la recerca, al lloc equivocat.

Des d'aquí tirem avall a cercar el cim d'Estela. Normalment no hi hauria pèrdua, però avui sort que hi ha gent que coneix bé el terreny! Fem una paradeta al coll on una part de l'expedició opta per quedar-se i no acabar de fer cim. Els més valents no dubtem i aviat ens plantem al costat de la senyera. Baixant també trobem aquest geocatxé, bastant per casualitat quan ja començàvem a estar desesperats.

Al cim d'Estela. Sembla que m'estigui fent la foto jo mateix..

I d'aquí, cap a recollir els que s'ha quedat al coll i cap avall que fa baixada. El balanç micològic no és gaire positiu: un parell de rovellons, un parell de llanegues i un fredolic! Un cop a baix, unes herbes a la vora del foc dels Roures ens han fet revifar.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Con ocho basta


Avui ens hem retrobat a la muntanya amb en Gatsaule i en Toni i he conegut un company seu i ara meu, en Pep que ha fet el seu retorn al terreny vertical després d'una lesió.

En Joan inicialment tenia intenció de fer la Chinxapa, però finalment hem anat a la Con 8 Basta i diria que l'hem encertat de ple: una via molt bona, capaç de trobar un itinerari amb bona roca a través d'una paret que, vista de lluny, no sembla especialment atractiva. Potser no ha estat suficientment suau per a la reentré d'en Pep, però a l'alternativa segurament també hi havia alguna tibada, ni que fos de ferro... De la nostra via trobarem diverses piades per internet i la ressenya, del blog d'en Xavi Grané és:


En Toni i jo hem començat l'atac. Començo el primer llarg, que concentra les principals dificultats de la via (6a). Es tracta d'una placa bastant tècnica amb les assegurances justes, que obliga a escalar. Està equipada i sols és recomanable un camalot vermell abans de la primera xapa. Per entrar a la R1 hi ha un flanqueig a l'esquerra.

A la primera tirada, controlant amb carinyo.

En Joan, també amb carinyo, a la primera tirada.

El segon llarg (V+) és molt bo: una placa ben assegurada (savina opcional) ens mena a un desplomet amb uns cantells de cine. Quan s'acaba el desplom també desapareixen els cantos però no hi ha especials dificultats.

Tercer llarg: bona placa, bon desplomet i bona placa.

En Toni, sortint de les dificultats...

... i en Joan, al mateix lloc.

Val a dir que a la via costa fer fotos des de les reunions cap avall perquè estan en bones repises... l'única excepció és a la R2, com s'ha vist a dalt.

El tercer llarg (V+) comença (seguint la variant) recte amunt, amb uns passos ben fins (algú proposa més grau) abans no s'arriba a la primera xapa. Després es segueix un díedre on he tornat a posar un camalot vermell per complementar el que hi ha. Després es troben xapes cap a l'esquerra, seguint la variant directa. Aquí cal controlar bé els peus i gaudir d'una bona plaqueta, com a la foto:

Gaudint de la placa d'entrada a la R3.

Per acabar, queda un quart llarg ben guapo. Començament per un díedre amb molt bon canto fins trobar un clau amb mega-argolla (pujar-lo fins aquí té el seu mèrit). D'aquí anem a buscar una xapa que protegeix un desplomet (visible des de la R3) que és on hi ha el pas clau de la tirada. Una tibada, pujar peus i les dificultats van minvant. He posat un camalot blau a l'inici del díedre per no fer servir un pont de roca i un alien vermell després de la darrera assegurança.

Superada la panxeta, sols queda cercar el camí de mínim esforç.

En Pep, sortint del díedre inicial a buscar el clau amb mega-argolla.

El descens, un ràpel de 32 metres -o de 30 + 2 metres desgrimpant, com hem fet naltros- fins a la feixa de la R3. D'aquí es baixa a peu fins al cotxe, anant amb compte de no fotre's ben llarg...

Paradeta al Tahussà a fer el vermouth i cap a casa! Descoberta una altra paret. Haurem de pensar en fer-ne alguna altra, potser...

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Collbató. Cova Freda


Avui he enganyat la família i uns amics per anar a fer espele. Com que el dia pintava insegur, quina opció millor que no buscar la protecció d'una cova (de les que no té aigua)?

Jo havia estat a la cova de molt jovenet. Buscant per internet he trobat aquest blog d'on he extret la topografia de la cova, un xic antiga, però les coves no canvien massa... :




Per arribar-hi cal arribar fins al final de la carretera que porta a les coves del Salnitre. Comencem a pujar escales i aviat trobem un corriol que surt a l'esquerra. A la paret s'endevina una pintada que indica "cova freda". Seguim el caminet fins que creua una torrentera. Uns metres més i agafem un trencall que puja a mà dreta i ens plantem a la porta de la cova.

Aproximació. Tothom protestant...

Fa uns anys la porta havia estat tancada. Avui hem trucat a l'oficina d'informació de Collbató per informar-nos per si calia demanar la clau a alguna banda. No és necessari: la porta està oberta.

Un cop dins (vestíbul) ens hem posat els cascs (imprescindible si es volen conservar les idees) i hem agafat els frontals i lots.

Hem començat explorant la galeria (passadís de la gatera) que queda entrant a mà dreta. L'entrada a aquesta petita galeria és estreta i això ha tirat enrera a alguns dels expedicionaris, especialment els (i les) adultes. La canalla no s'ha tallat gens i hem arribat fins a una saleta final.

Entrada a la gatera.

Després de sortir d'aquest ramal hem anat a la part principal. Inici descentent relliscós que ens porta a una sala (cambra B) que sembla tenir una porta i una finestra d'accés. A partir d'aquí hem anat progressant per la part esquerra, en camí més o menys horitzontal, seguint el passadís de les finestres que anomena la topo.

Un petit tub excavat per l'aigua.

Quan el passadís gira a la dreta tenim l'opció de baixar o la de pujar a una saleta. La majoria ha anat directe avall i jo l'he explorada més tard amb un dels nens. La baixada mena a una sala bastant grandeta, tot i que ens trobem en un caos de blocs. Es pot anar pujant i baixant per diversos llocs i s'acaba tornant a la cambra B per un accés entre blocs. També es pot tornar al passadís de les finestres des de diversos punts.

Bonica formació i graffitis de descerebrats tercermundistes
(amb una marca, n'hi hauria de sobres, no?).



Retorn a la cambra B, vist de baix...

... i de dalt.

En acabat encara hem investigat el passadís oposat al de les finestres. Connecta amb una de les sales anteriors i es pot baixar per un tobogan a un dels espais que retorna a la cambra B.

Ha faltat per investigar una baixada que sortia de la saleta que he esmentat abans i que m'ha semblat un xic arriscada pel nen que m'acompanyava. Molt probablement porti cap a algun dels espais entre blocs que hem anat visitant... Caldrà tornar-hi per investigar-ho!

Per cert, que caldrà fer una ullada per les webs d'espeleologia a veure què es cou en aquest ambient. Jo vaig fer-ne una mica quan tenia 14 anys en paral·lel amb els meus inicis a l'escalada però després no ho he continuat. Avui he recordat alguns moments ben agradables dins una cavitat...

Per anar-hi amb canalla és imprescindible que tothom porti casc. Tampoc no estaria de més portar una corda d'uns 10m per donar confiança en algun lloc puntual.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Roca dels Arcs. Lleida


Avui ens hem retrobat amb en Jortx per anar a treure'ns una espina que duiem clavada des de fa bastant de temps: La clàssica Lleida a la Roca dels Arcs.

La meteo pintava raonablement bé així que ens hem plantat a l'aparcament de la Roca dels Arcs. Hi trobem alguns cotxes que han arrribat abans que nosaltres, però quan som a peu de via no tenim ningú al davant, cosa que s'agraeix.

Com que en Jortx s'ha demant la quarta tirada, em toca començar. El primer llarg no té massa misteri. Al principi va seguint una fissura en diagonal a la dreta. He posat un tricam abans del primer pitó. Per arribar al segon cal sortir cap a la placa a la dreta. El darrer clau és mòbil, però igual serveix per protegir al segon donat que la reunió queda bastant a la dreta.

Passant a la placa al primer llarg.

A punt d'encarar el flanqueig cap a la R1.

El segon llarg comença amb una tibada per superar un ressalt i segueix en diagonal cap a l'esquerra. El primer clau es veu des de la R1. El segon queda amagat però sols cal seguir pel camí més evident en diagonal a l'esquerra. Després es segueix en vertical, xapant un parabolt que també s'endevina des de la R1 sota un ressaltet que sembla trencat. Després, vertical amunt, posant algun friend i flanqueig a l'esquerra.

Encarant el pas més vertical del tercer llarg.

Vista des de la R3.

El tercer llarg comença pujant a sobre una savina i xapant un primer clau bastant ronyós al desplomet que resulta el pas clau de la tirada. Amb bon canto es xapa un parabolt, però superar el desplom té la seva gràcia perquè a banda del primer canto, no hi ha cap mà massa bona -res que no resolgui un A0. De seguida es xapa un altre clau ronyós i es segueix per un terreny no massa còmode fins a una lleixa. Mentre buscava on posar alguna cosa veig un altre ferro a terra i el xapo. A partir d'aquí, el llarg segueix recte amunt cap a una fissura. Dos claus més i R3. Jo no he posat res, però hi ha possibilitats.

Cercant la seqüència a l'inici de la quarta tirada.

Els darrers metres del quart llarg.

La mítica quarta tirada comença amb un desplom força dur, amb alguna remada i canto poc generós -novament, res que no resolgui la tècnica d'artificial. A partir de la tercera xapa el terreny és molt més agraït i aviat s'arriba al díedre disfruton. Efectivament, l'he disfrutat -i no m'ha semblat pas especialment polit. En Jortx ha posat un tascó i un parell de friends, si no recordo malament.

Encaran el díedre disfruton.

Entrant a la R4.

La cinquena tirada comença per un díedre molt divertit que acaba amb un tram un xic desplomat. Bon canto, i protecció còmode (2 tascons). Sortint d'aquí, un friend i anar a buscar una savinota amb tendència a l'esquerra fins veure una de les xapes de reunió.

Els primers metres del cinquè llarg.

En Jortx, entrant a la R5.

El sisè i darrer llarg d'escalada comença superant un ressalt i després cal anar buscant el camí més còmode per arribar a la feixa. Des d'aquí, sols queden uns metres fins el cim, novament buscant les mínimes complicacions.

Una via guapa i disfrutona, que jo no havia fet mai i a la qual ja feia temps que li tenia ganes. Posats a trobar-hi pegues, l'únic inconvenient són els primers metres del tercer i quart llarg on la dificultat es dispara força per sobre de la mitjana. La resta, és un recorregut força homogeni i divertit des del primer fins al cinquè llarg.

La meteo ha aguantat: hem començat amb un solet de somni. Llàstima que ha anat pujant la boira de la vall i ens ha anat tapant i obrint el sol pràcticament fins més de mitja via. Després, la boira s'ha fet més persistent -fins i tot s'ha escapat alguna goteta.

I, de tornada, he iniciat al company al plaer dels xipirons de Ponts després de la feina ben feta...


dijous, 28 d’octubre del 2010

Tarda al Totxo de Ponent


Avui ha estat, probablement, la darrera tarda de Montserrat de l'any. Amb en Pep ens hem acostat al Clot de la Mònica, concretament al Totxo de Ponent. La darrera vegada en vàrem fer unes quantes, però encara quedava -i continua quedant- feina!

Hem començat per les vies de la dreta, com la vegada anterior. La més senzilla, Argan (V+) serveix per començar a escalfar i la següent, Teaman (6a+), gairebé ja escalfa més del compte :)

En Pep a Teaman.

Després hem anat al costat oposat, on jo no havia estat. Aquí hem fet primer Cafeïna (6a+) i després El Club de la Mònica (6b+). Al Club ja s'ha de tibar bastant perquè t'hi deixin entrar: un muret al principi i bastanta continuïtat després. Però s'ha deixat fer: el regal d'en Pep pels 55.

En Pep a Cafeïna.

Per acabar, hem anat a fer una via a la part central que el Pep encara no havia engalomat: La Oda de Mamá (6c). S'hi ha posat i avui l'ha treta a la primera. Jo he seguit els seus passos -al flash- i també l'he engalomada: el meu premi particular!

En Pep a La Oda de Mamá...

... i jo al mateix lloc.

Baixant d'aquesta via encara he aprofitat per tastar alguns passos de How Much Money (6c) en top-rope per gastar la pila que quedava, que no era precisament massa...

I la tarda no ha donat més de sí:

Una bonica posta de sol per acomiadar la tarda.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Torrelletes


Avui hem anat a Torrelletes. L'altra vegada havíem trobat la roca un xic humida però avui hem pogut gaudir plenament de la seva adherència i abrasivitat.

Hem començat fent la Rocasana V, amb un passet al mig on no val a badar. A continuació ens hem posat a la dreta, a La Tonta 6a, amb una bona tibada d'un invertit que resulta ben interessant.

A La Tonta.

D'aquí hem anat a la via de químics a la dreta de La del Foradet (V+) (#16 de la ressenya d'en K). Buscant es va trobant la manera de progressar sense haver de tibar més del compte. Reunió molt amunt!

A la via #16, la dels químics.

A continuació hem fet el Díedre de la Figuera V+. Cal fer algun pas de díedre però abunden les preses de placa a banda i banda. La figuera està escarransida, però hi és!

Jo al Díedre de la Figuera...

... i en Pep al mateix lloc.

Baixant hem posat les cintes i després hem fet Foc Foll 6b. L'entrada és durilla i més amunt cal mirar-s'ho. Els dits ja comencen a notar el desgast de la roca...

La M. Alba a Foc Foll.

Hem continuat per Mai no Diguis Mai a un Volai (6b+), amb una entrada que deu n'hi do... Ha sortit sense massa dificultats.

En Pep a Mai diguis mai...

I per acabar li he fet un top rope a la Tripinosi (6b+ o 6c, segons on es miri). Una entrada agònica fins caçar una bona patata i després cal lluitar alguns passos més però amb més calma. Amb la corda per dalt ha sortit a la primera però ha calgut apretar les dents... Queda de projecte per a la propera visita.

Acabant de gastar els dits a Tripinosi.

I encara hem arribat a casa a temps de dinar! Està clar que el ritme que ha imposat la M. Alba és el que cal portar :)