Os de Balaguer

Avui la meteo pintava complicada. Ahir Montserrat estava ben nevat i fa rasca. I, tot i que les previsions diuen que el dia s'anirà aixecant, de moment el matí ha aparegut ben tapat. Cap a ponent es veia lluir el sol, així que, després de molts anys, hem decidit anar a Os de Balaguer.

En Ramon no hi havia estat mai. Jo sí, però la meva memòria no és prou bona com per recordar els detalls de com accedir-hi, però finalment, després d'algunes voltes, hem arribat aquí (41.873890, 0.712781). Arribant al poble, cal anar a la dreta, direcció Tartareu, i després en direcció a la Cova dels Vilars, per una pista en bon estat fins una esplanada al cim d'un turonet. Trobem un corriol que porta a la cova i, poc abans d'arribar-hi, una desviació que ens porta barranc amunt.

L'altra vegada vam estar al sector Tot un Plaer i ens hem encaminat cap allà per escalfar o, com a mínim, intentar-ho.

M'he posat a Els Primers Passos (V+). Com el seu nom indica, deu ser la primera via que fa tot Déu, perquè està recontrasobada. Entre la sobamenta i el fred, m'ha costat una mica! Principi vertical amb bon canto, un tram un xic més tranquil per afrontar el desploment, bon canto aquí i algun pas interessant per acabar d'arribar a la R. Amb bon sol segur que la cosa canvia, però avui no l'he gaudit pas!

  A la primera del dia, a poc més de 0ºC.

En aquest punt hem estat a punt d'abandonar, perquè estàvem escalant a 1º C i això només està reservat per als més fanàtics. Per sort ha semblat que es veia una mica el sol darrera els núvols... Hem esperat uns minuts i, oh miracle!, el sol ha sortit i ens ha convidat a quedar-nos.

Així que m'he posat a Borni (6a+), a l'esquerra de tot del sector, una via que no havia fet. El començament té uns passets de tibar-li, un ressalt vertical curiós, una bauma enorme, una tibada amb bon canto per la dreta per sortir de la bauma i uns passets finals de placa amb millor canto del que sembla. Interessant! 

 Tot i que el sol escalfa, la roca està glaçada i cal refer-se de tant en tant...

  En Ramon, superant la bauma.

Després d'aquesta ens hem posat a L'Esquena del Vent (6a+). Aquí hi ha un parell de seccions tibantoses. Una, a partir del primer desplomet, on cal anar primer cap a l'esquerra a buscar uns bons cantos i després cap a la dreta, a cercar una llastra diagonal. Més amunt podem reposar i estudiar el segon tramet. Pujo per deixar la cinta i baixo, torno a pujar per xapar i torno a baixar i finalment m'hi poso. Cal anar també cap a l'esquerra i fer un pas ben llarg per pillar una llastra. Aquí se me n'ha anat un peu, però he aconseguit refer-me! Per arribar a la R torna a haver-hi uns passos ben finets...

   A L'Esquena del Vent.

A continuació m'he posat a 2 Per 1 (6b) a la dreta de les anteriors, tot i que ja torna a estar tapat i fot un fred que pela. Trobem un primer desplomet que afronto un xic per la dreta, seguint unes taques de magnesi. Després ve un desplomet on tenim bon canto de mans primer, però cal pujar els peus a sobre sense gairebé mans... un pas de decisió! Aleshores quedes a la llisa placa final que ja em feia por des de baix: sembla que no hi ha res de res, llisor absoluta. Però hi ha una llastreta on hi ha posat totes dues mans -vull dir la primera falange d'alguns dits- i, buscant amb la lupa, he trobat un parell de rugositats pels peus que m'han permès anar a buscar una altra llastreta d'esquerra sense caure. Des d'aquí veig que em puc tirar a la cadena i apuntar-me-la, però en un esforç més, encara decideixo arriscar un pas més fins una llastra (aquesta ja bona) des d'on xapo la R amb dignitat. Buff!

 A 2 Per 1, el projecte del dia :)

I ara ja hem tirat avall perquè teníem ganes de no arribar massa tarda a casa. Entre que ens hem decidit, ens hem perdut i que la cosa queda lluny, la sortida no ha donat molt de sí, però hem escalat!

Sant LLorenç de Montgai, Formiguera: Calderilla i Virginia

Avui hem tornat a la Formiguera amb en Jordi. El primer objectiu d'avui era la Calderilla, oberta fa molt de temps i recentment reequipada. 

Ens mirem la primera tirada i en Jordi decideix que s'atreveix a posar-s'hi tot i que els comentaris parlen de bona castanya amb retruc i després pèndol. Doncs els comentaris no es queden curts, perquè jo he passat por fins i tot anant de segon... El llarg és d'anar fent fins al segon parabolt. Aleshores cal passar a l'esquerra sobre roca més que dubtosa i hi ha un passet prou finet. Després la roca no és que millori gaire, però es va fent millor i les xapes estan on toquen. Per si de cas, el Jordi estrenava una ceba ben grossa i l'ha posada -per treure pès, perquè no fa massa servei.

 Una vegada xapat el tercer bolt ja es pot respirar!

Al segon llarg s'hi veuen força assegurances, cosa que dóna moral. M'hi poso i aviat comprovo que em caldrà molta concentració! Hi ha passets fins i delicats i les assegurances no són a tocar. Ignoro el primer pitó, però no pas el segon, relativament prop del següent parabolt, però no s'hi val a badar. Entre que no és gens senzill i que la roca és un interrogant constant el llarg s'ha de treballar de valent. M'ha donat molta més feina que les teòricament més difícils Esther i Bonamassa de l'altre dia! Si hi hagués certesa de que tot aguanta, tibaries d'on fos i seria molt més senzill, però si vols assegurar has d'anar a buscar alternatives que no són massa bones... Pel camí he posat un alien groc i he llaçat una savina. A partir de la penúltima xapa la dificultat decreix i s'acaba arribant a la R2 amb soltura i, sobretot, alegria per la feina feta! Si la via es converteix en popular, cosa que dubto, després de que la gent vagi arrencant coses dia rere dia, d'aquí a 10 anys serà un llarg ben guapo. De moment... és guapo si vas de segon, suposo.

A la segona tirada. Cal finura, escalar i triar on agafar-se.

El tercer llarg surt flanquejant cap a la dreta, amb xapes visibles. Acabat el flanqueig trobem els primers (i únics) metres de roca excel·lent. Un xic més amunt, sort de la netejada recent que es veu que s'hi ha fet... Terreny més tranquil i anar fent fins al cim.

Després d'aquest flanqueig, roca bona!

Teníem intenció de baixar rapelant però al cim no hi ha anelles -a la resta de reunions sí. Total que hem anat cap a l'oest a buscar el que deu ser la reunió cimera de la Normal o de la de Lo Pep. D'aquí amb un sol ràpel de 60 metres ens hem plantat a peu de paret, havent de desgrimpar els darrers 5 metres sobre terreny fàcil.

Volíem fer la de Lo Pep, que es veu ben guapa, però hi havia gent, així que en Jordi proposa anar cap a la dreta de la paret a fer-ne una que ell no havia fet. Mirant per la xarxa, sembla que deu ser la Virgínia.

Ens plantem a peu de via i em poso al primer llarg (6b). Es veu exigent des del primer moviment i realment així és. Terreny vertical i mantingut tota l'estona! Confiava que la cosa afluixaria passades les primeres xapes, però no: un primer ressaltet, recuperar l'alè al peu del segon i mirar com sortir-ne airosament! La roca aquí és de meravella i els peus es queden allà on els posis, però s'ha de tibar de valent! M'atreveixo a treure el cap per sobre de la xapa i palpo arreu sense trobar res... coses del calcari. Poc a poc, mentre em vaig inflant van apareixen cosetes aquí i allà i aviat faig una apretada abans no em quedi sense forces i aconsegueixo sortir-ne! Després, des de la reunió, vaig algun canto bo que no veia venint de sota... Però estic ben content -i infladet.

 Exigent primer llarg de la Virgínia.

Em Jordi ha anat fent bé i després de reposar uns segons ataca el segon llarg. Comença finet, però més suau que el primer, fins a la zona de la panxeta on s'endevina que hi ha algun passet. Per sort, van sortint coses i és qüestió de tirar amunt, sobre terreny més senzill cada vegada. Aviat se'ns ajunta una via per l'esquerra i hi ha dues xapes a menys d'un metre en horitzontal. En Jordi no fa la reunió d'anelles que es troba aviat i segueix els 12 metres que manquen fins al cim. Uns metres completament prescindibles, sobre roca dubtosa que et fan haver de vigilar més del que voldries. No hem fet saltar res, però el so d'alguna presa era més que dubtós. Segurament és millor anar per la via xxx que se'ns ha ajuntat i que continua per l'esquerra -o bé rapelar directament perquè no ens perdem res! Nosaltres hem anat a buscar el ràpel de la Verd Glas i amb un ràpel curtet som a peu de via.

 Superar aquesta panxeta és el crux de la tirada. 

Apareix canto, però s'ha de trobar!

Aquí hem recollit trastos i hem enfilat el camí de tornada. 

Valoracions: Ara mateix, la Calderilla només es aconsellable pels amants de l'emoció que dóna la incertesa de la roca. A mi m'agraden les vies sobre bona roca, tant si estan equipades com si s'han d'equipar íntegrament -mentre això sigui possible. Però no tinc massa interès en jugar-me-la agafant-me de preses dubtoses, de les que la via en té a dotzenes. Com deia abans, una vegada hi hagin passat alguns centenars de cordades -a poder ser ben bastes, de les que tiben de valent- aleshores serà una via recomanable. La Virgínia és una altra cosa. Aquí la roca és immillorable al primer llarg, molt bona al segon i només cal anar amb compte al darrer. Pel que fa a la dificultat, el segon llarg de la Calderilla m'ha semblat més de V+ i el primer llarg de la Virgínia, més 6b que no pas 6a com sembla que li atorguen per aquí (no he trobat cap ressenya a la xarxa -actualitzo: aquí n'hi ha una de bona). Però com dic sempre, el que importa és la bellesa (o l'absència d'ella) de la via i els seus moviments, i això ja ho he explicat a dalt.